El règim jurídic de la llengua catalana amb l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979: balanç i perspectives

Una de les qüestions que durant la transició política va suscitar més esperances va ser la de poder conferir un reconeixement jurídic a la llengua catalana que en garantís l’ús oficial, o públic, i l’ús privat, sense restriccions, a fi i efecte de salvaguardar-la plenament i deixar definitivament enrere les prohibicions o la simple tolerància del seu ús, que havien caracteritzat el període dictatorial precedent.

Aquest reconeixement, que, respecte a l’abast que havia d’assolir, no comptava amb una opinió unànime dins de la societat catalana, va quedar delimitat per la Constitució espanyola de 1978, la qual, al seu torn, en remetia el desplegament al futur Estatut que pogués aprovar-se per a Catalunya si aquesta exercia el dret a l’autonomia.

No és gens estrany, doncs, que l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, d’Estatut d’autonomia de Catalunya, dediqui un dels seus articles a precisar i definir el reconeixement legal del català, a més de contenir-ne d’altres, que ho comPage 309plementen. En realitat, és una conseqüència obligada de la Constitució. I res d’estrany que aquest article fos un dels més esperats i més polèmics, tenint en compte que la llengua catalana és un dels elements definidors de la personalitat nacional de Catalunya.

La determinació del règim jurídic de la llengua catalana a través d’un Estatut d’autonomia dins del marc de la Constitució espanyola no és nova i s’inspira en el precedent de la Segona República. També aleshores, la Constitució preveia el marc general i va ser l’Estatut de Catalunya de l’any 1932 el que el va desplegar. No obstant això, hi ha algunes diferències notables entre l’un i l’altre model. Així, per exemple, en l’ordenament jurídic actual, l’oficialitat de la llengua catalana està reconeguda ex constitutione, cosa que no s’esdevenia amb la Constitució republicana del 1931. Així mateix, l’estatus de la llengua catalana, que avui correspon complementar-lo a l’Estatut, podia ser definit aleshores, segons la remissió continguda a la

Constitució republicana, per qualsevol llei estatal, si bé, com se sap, aquesta comesa va ser assumida per l’Estatut de Catalunya, que, aleshores com ara, era una llei de naturalesa estatal. En la mesura que els estatuts d’autonomia, en paraules de la Constitució del 1978, constitueixen la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma (art. 147.1), resulta lògic que la Constitució s’hagi volgut apartar de la Constitució republicana i els hagi reservat explícitament la concreció del règim lingüístic, recollint la pràctica de la Segona República. D’aquesta manera, fent ús de la remissió continguda en el paràgraf segon de l’article 3 de la Constitució espanyola (d’ara endavant, ce), que diu: «2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts»,¹ l’article 3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (d’ara endavant, eac), desplegant-lo, disposa el següent:

«1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.

«2. L’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol.

3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes,Page 310prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

4. La parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció.

²

En un llibre destinat a commemorar els vint-i-cinc anys de vigència de l’eac [recordeu que aquest treball va publicar-se originàriament en un llibre editat per commemorar els vint-i-cinc anys de l’eac del 1979], no podia faltar-hi una referència específica a la regulació que aquesta norma estableix per a la llengua catalana, llengua pròpia de Catalunya segons ens recorda i proclama el mateix Estatut. I no podia faltar-hi, atesa la rellevància de l’objecte: perquè la llengua catalana, més enllà d’un mer símbol, constitueix un element distintiu viu, definidor de la personalitat de Catalunya, element que és alhora vehicle de comunicació dels seus ciutadans i factor de cohesió de la societat catalana.

En les pàgines que segueixen no pretenc fer una anàlisi tecnicojurídica detallada, minuciosa i sistemàtica de l’article 3 de l’Estatut.³ Això ja ho vaig fer en una altra ocasió i, tot i el temps transcorregut, les observacions que hi feia aleshores segueixen essent vàlides.⁴ Per això, per tal de no reiterar-me o fer una simple actualització d’aquell treball, m’ha semblant més adient,Page 311en aquestes pàgines, bo i reflectint la incidència i la implicació que ha tingut l’article 3 eac en la normalització lingüística de determinats sectors, detectar-ne les virtuts i els dèficits. Aquest enfocament, que no té perquè comportar una minva en el rigor del tractament del tema, em permetrà, en canvi, en ser més flexible, teixir, a vegades, un tipus de reflexions que són difícils de realitzar al si dels estudis dedicats gairebé exclusivament a l’anàlisi i a la interpretació de les normes legals. D’altra banda, un comentari amb motiu dels vint-i-cinc anys de vigència d’una norma sembla que exigeix fer-ne un balanç més que no pas una estricta hermenèutica.

Tot balanç ha de tenir igualment en compte les realitzacions reeixides i les deficiències i les mancances. Això no obstant, nosaltres farem a voltes èmfasi especial en les deficiències i les mancances. Aquest posicionament no s’ha d’interpretar com que l’eac hagi estat un instrument tècnicament defectuós, poc útil i poc efectiu per a la normalització de la llengua catalana, conclusió que fóra errònia. Si ens decantem per subratllar els dèficits i mancaments de l’Estatut del 1979 és perquè, després de vint-i-cinc anys de la seva vigència, som actualment immersos en un procés d’elaboració d’un nou Estatut que haurà de substituir-lo, context, aquest, que condiciona lògicament el nostre comentari, i que reclama justament un inventari de deficiències i mancances per tal d’evitar-les en el text legal futur.

Convé encara recordar que no totes les insuficiències detectables li són imputables com a defectes tècnics del seu contingut o de la seva redacció. D’ençà que l’Estatut del 1979 va entrar en vigor, hi ha hagut canvis i novetats politicojurídics d’importància, com l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees i a la Unió Europea, que en fan convenient l’adequació. En altres casos, l’Estatut ha esdevingut obsolet per l’aparició, fruit dels avenços tecnològics, de sectors d’activitat nous que no es podien preveure quan va ser redactat. Finalment, a vegades, i això és particularment cert en el cas de la regulació del fet plurilingüe, ha estat el mateix Estatut, la seva efectivitat, el que, en haver transformat la realitat social originària, n’ha causat la obsolescència.

En no ser el text que segueix un comentari tecnicojurídic sistemàtic de l’article 3 eac, els epígrafs d’aquest treball no es corresponen amb els apartats d’aquest article, sinó que enuncien i recullen les qüestions generals que em sembla més transcendent comentar ara.

Page 312

Perquè els ciutadans puguin exercitar els seus drets lingüístics i les llengües oficials puguin ser emprades normalment en el si dels poders públics, cal preveure la capacitació lingüística adequada del personal al servei d’a- quests poders. En realitat, hi ha dues maneres d’organitzar lingüísticament els serveis quan, com a Catalunya, les llengües en contacte oficials són dues: a través del model denominat bilingüisme dels serveis i unilingüisme dels agents, que suposa dotar-se de funcionaris unilingües, de les dues llengües,Page 323i exigeix desdoblar els serveis a través d’una doble xarxa; i el model de bilingüisme dels serveis i bilingüisme dels agents, que consisteix a dotar-se de funcionaris bilingües dins d’una única xarxa.

A Catalunya, per tal d’evitar l’establiment d’una doble xarxa de serveis, s’ha optat pel model del bilingüisme dels serveis i bilingüisme dels agents, cosa que, en general, requereix que el personal al servei dels poders públics radicats a Catalunya hagi d’estar capacitat per utilitzar les dues llengües oficials.

La capacitació lingüística de l’esmentat personal ha topat amb forts entrebancs i obstacles motivats per l’actitud recelosa i contrària d’alguns dels cossos funcionarials concernits, de l’Administració general de l’Estat i de l’Administració de justícia, principalment, però, sobretot, per la jurisprudència refractària i restrictiva que, en matèria de coneixements lingüístics, ha mantingut i manté el Tribunal Suprem. En efecte, en l’àmbit de les administracions públiques (per a l’Administració de justícia, vegeu el que dic més endavant), fins a la Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 de juny, en què l’intèrpret suprem de la Constitució va admetre l’exigència del coneixement de les llengües oficials en l’accés a determinades places i, en general, que el nivell de coneixement d’aquestes llengües fos considerat, entre d’altres, un mèrit, el Tribunal Suprem havia considerat com a discriminatòries i, per consegüent, nul·les, no només les convocatòries que exigien el coneixement de les llengües oficials pròpies de les comunitats autònomes com a requisit de capacitat, sinó també les que tan sols preveien la valoració del nivell de coneixement d’aquestes llengües com a simple mèrit.²⁰ A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional esmentada, el Tribunal Suprem, modificant la seva doctrina, va començar a acceptar la validesa de les convocatòries en què el coneixement de les llengües oficials pròpies rebia la mera consideració d’un mèrit, però va continuarPage 324anul·lant en la majoria de casos aquelles que establien l’esmentat coneixement com a requisit de capacitat i, com a tal, eliminatori.²¹ Va caldre esperar que el Tribunal Constitucional declarés en la Sentència 46/1991, de 28 de febrer, que «la exigencia del conocimiento del idioma que es oficial en el territorio donde actúa la Administración a la que se aspira a servir es perfectamente incluible dentro de los méritos y capacidades requeridas» (fj 3), perquè el Tribunal Suprem acceptés amb més naturalitat la validesa de l’exigència dels coneixements lingüístics com a requisit eliminatori, única manera de garantir, efectivament, la capacitat lingüística del personal. Tanmateix, mentre el Tribunal Constitucional (en relació amb el català a Catalunya) havia admès a la Sentència 46/1991 la generalització de l’establiment de l’exigència del català, sempre que, és clar, el nivell de coneixement exigit fos proporcional a la capacitat lingüística requerida per la funció a desenvolupar,²² el Tribunal Suprem ha continuat mantenint fins el dia d’avuiPage 325(els pronunciaments han tingut lloc en relació amb l’èuscar) la jurisprudència restrictiva que ja havia formulat l’any 1990, amb anterioritat, doncs, a la stc 46/1991, que consisteix en admetre només els requeriments lingüístics com a conditio sine qua non en el supòsit de la cobertura de places que «estén directamente vinculadas a la utilización por los administrados de las lenguas de su Comunidad Autónoma»; és a dir, que només admet els requeriments lingüístics esmentats per a la cobertura de les places la tasca de les quals consisteix en la relació directa amb els ciutadans, i encara amb la restricció afegida de considerar que, si resulta que en un determinat servei ja hi ha algun funcionari que parla la llengua oficial pròpia de la comunitat i d’aquesta manera es pot satisfer el dret dels ciutadans a utilitzar-la, el requeriment del coneixement lingüístic per a les altres places del servei és discriminatori.²³

A Catalunya, la legislació, emparada en la stc 46/1991, estableix, com a conditio sine qua non, la necessitat d’acreditar un nivell de coneixement adequat de català per poder accedir a les places de personal de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, de les entitats que integren l’Administració local de Catalunya i de l’administració i els serveis de les universitats catalanes [art. 11, punts 1 i 3 lpl; art. 42 tulfp; art. 287.2 del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (d’ara endavant, trlmrlc)]. L’acreditació del coneixement de català exigida pel legislador s’estén a tot tipus de personal, i només en pot quedar exempt el personal eventual i el personal interí o laboral temporal nomenat o contractat directament.²⁴ Actualment, a Catalunya la litigiositat relativa al requeriment de coneixements lingüístics per a l’accés a les places de personal esmentades ja no es concentra tant en l’exigència del coneixement de la llengua catalana, com en el nivell de coneixement requerit.²⁵ Pel que fa a l’Administració de l’Estat a Catalunya, el coneixement del català com a requisit no hi està establert de manera explícita (art. 19 de la Llei estatal 30/1984).

Page 326

A causa, sobretot, de la jurisprudència restrictiva esmentada, que va retardar l’exigència regular del coneixement del català en els processos selectius, avui, en contra del que pot fer aparentar la legislació vigent, encara és molt elevat el nombre de personal al servei de les administracions públiques catalanes que no posseeix el nivell de coneixement de català necessari per a l’exercici de les funcions o tasques que li correspon desenvolupar en el lloc de treball que ocupa. Ho reconeix per a l’Administració de la Generalitat de Catalunya l’Informe sobre política lingüística de l’any 2002 quan diu que: «El desembre de 2002, l’Administració de la Generalitat de Catalunya tenia 40.953 persones en actiu, de les quals 23.057, és a dir, el 56,31%, havien acreditat el coneixement de català adequat».²⁶

Atesa la dificultat que ha tingut (i que encara té, si més no en relació amb l’exigència de l’èuscar al País Basc i Navarra) la jurisprudència del Tribunal Suprem per admetre la generalització de l’acreditació del coneixement del nivell adequat de la llengua oficial pròpia com a requisit per accedir a les places de personal de les administracions públiques de les comunitats respectives, fóra bo preveure en el futur Estatut d’autonomia un precepte que, semblantment a l’article 11.3 lpl, establís de manera expressa, i per a totes les administracions radicades a Catalunya, aquella acre- ditació, vist, a més, que la previsió genèrica de l’eac vigent, que explicaré més endavant, ha resultat del tot insuficient per garantir-la.

La incorporació de la llengua catalana com assignatura obligatòria dins del sistema d’ensenyament a Catalunya, que va tenir lloc, inicialment, amb el Reial decret 2092/1978, de 23 de juny, la va rubricar implícitament l’Estatut, en fer efectiva, seguint el mandat constitucional, l’oficialitat de la llen-Page 340gua catalana.⁵⁰ D’altra banda, encara que l’eac no contingui cap precepte destinat a definir el model lingüístic escolar de Catalunya, no hi ha cap dubte que l’apartat tercer de l’article 3 ha contribuït a emparar legalment el model de conjunció lingüística, que és el que vigeix a Catalunya i que, en síntesi, consisteix a reconèixer el dret a rebre el «primer ensenyament» en la llengua habitual dels infants, quan sigui una de les dues llengües oficials, i en fer del català la llengua vehicular predominant de la resta de l’ensenyament no universitari, bo i garantint que els alumnes coneguin correctament les dues llengües oficials (el català i el castellà) en finalitzar l’educació obligatòria.⁵¹ Aquesta contribució estatutària l’ha fet palesa el Tribunal Cons-Page 341titucional en la Sentència 337/1994, de 23 de desembre, en recórrer manta vegada als mandats de l’article 3 eac per justificar la constitucionalitat del model català.⁵²

Val la pena ressaltar la contribució de l’Estatut en l’emparament legal del model lingüístic escolar català, perquè, tot i el ventall de models lingüístics escolars que és possible encabir al si de la ce, estic convençut que, atesa la situació sociolingüística de Catalunya, només són capaços de salvaguardar i normalitzar la llengua catalana aquells models que fan del català «el centre de gravetat» del model, expressió, aquesta, que manllevo de la Sentència del Tribunal Constitucional esmentada, models que, precisament perquè restringeixen la llibertat individual, resulten més difícils de justificar constitucionalment. Atès el rellevant paper normalitzador i integrador que correspon al model lingüístic escolar de conjunció lingüística que avui vigeix a Catalunya, rol que ha estat percebut pel Tribunal Constitucional,⁵³ caldria demanar-se l’oportunitat i l’encert d’incorporar en el futur Estatut alguns dels eixos bàsics que el defineixen.

El model lingüístic escolar català, respectuós amb la ce, és a la vegada respectuós amb els estàndards internacionals sobre la matèria, els quals, per cert, són cada cop més notoris, atesa la regionalització i la mundialització emergents; i, entre nosaltres, tenen una influència ben concreta mercès a l’article 10.2 ce. Per això, caldrà estar amatents a l’evolució dels estàn-Page 342dards esmentats, els quals, en matèria de protecció de minories lingüístiques, arran de les mesures adoptades aquests darrers anys als països de l’Europa central i oriental, mesures que disposen de forta influència de les

formes de protecció que s’hi havien adoptat històricament i tradicionalment, semblen tendir a posar l’accent en els drets lingüístics personals en detriment de la protecció dels drets lingüístics a través de mesures de naturalesa territorial.

En aquest sentit, resultarà rellevant l’opinió que, sobre la determinació de la llengua vehicular de l’ensenyament, pugui eventualment adoptar en el futur el Tribunal Europeu de Drets Humans. A la Sentència de 10 de maig de 2001, dictada en l’assumpte Chypre c. Turquie (demanda núm. 25781/94), el Tribunal esmentat ha reconegut, davant la supressió per les autoritats de la República turca de Xipre del Nord de l’ensenyament de secundària en llengua grega, la imperiositat d’establir un ensenyament secundari en grec com a mesura apropiada per satisfer les exigències de l’article 2 del Protocol núm. 1 (vegeu-ne els paràgrafs 273-280). Tanmateix, aquesta Sentència en cap cas revoca la Sentència dictada ja fa anys en l’assumpte lingüístic belga,⁵⁴ que, per cert, cita expressament, ni posa en qüestió —ans al contrari la confirma—,⁵⁵ l’exclusió de les «preferències lingüístiques» de les «conviccions filosòfiques», exclusió que el Tribunal havia conclòs en l’assumpte lingüístic belga, al meu entendre correctament.⁵⁶ Com ja he indicat en una altra ocasió,⁵⁷ de la Sentència Chypre c. Turquie es dedueix una conseqüència lingüística molt important per al dret a l’educació: que la llengua vehicular no pot estatuir-se de manera arbitrària i, per tant, que, en certes circumstàncies, el dret a l’educació pot requerir una llengua vehicular determinada. Conclusió que, amb altres paraules i sobre la base d’altres fonaments legals, traspua la Sentència del Tribunal Constitucional 337/ 1994 quan rebutja un ensenyament exclusivament en català que exclogués del tot la llengua castellana. És probable que el Tribunal Europeu de DretsPage 343Humans es pronunciï de nou en el futur sobre la determinació pels poders públics de la llengua vehicular de l’ensenyament i la restricció consegüent de l’elecció de la llengua docent per part dels pares i/o alumnes.⁵⁸ Deixant ara de banda que no és el mateix una restricció total que una restricció parcial, crec que el Tribunal, si ha de fer nous pronunciaments, només podrà fixar —i només hauria de fixar— uns principis generals molt genèrics, perquè es veurà obligat a donar una solució específica per a cada cas, atès que la realitat sociolingüística —tan variable d’un lloc a un altre— és aquí rellevant per a la correcta ponderació de cada supòsit.

Una faceta de l’article 3 de l’eac que cal destacar és el fet que la norma estatutària, a través principalment dels apartats 1 i 3, i recolzada alhora per l’apartat 3 de l’article 3 ce, ha dotat de base jurídica l’adopció de mesures destinades a potenciar l’ús de la llengua catalana —de les dues llengües oficials de Catalunya, la que està en una posició més vulnerable— en nombrosos àmbits i sectors d’activitat, tant públics com privats. En aquest sentit, l’article 3.3 eac ha exercit una doble funció: donar aixopluc jurídic a les mesures de foment i a les mesures constrictives encaminades a normalitzar el català en els àmbits i els sectors més diversos («[l]a Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes») i, a la vegada, dotar la Generalitat de competències perquè la mateixa institució les pugui adoptar, a través d’una atribució competencial formulada no en termes estrictament materials, sinó d’atribució de potestats destinades a satisfer fins els quals podríem denominar genèricament «de normalització lingüística».⁵⁹

Page 344

En efecte, ha estat a redós dels articles 3.3 ce i 3 eac (en particular, del seu apartat 3) que la lnl (art. 22, 23, 25 i 26) i, més tard, la lpl (art. 5.2; 27, apartats 2, 3 i 4; 28, apartats 1 i 2; 29; 32.2; 35.2; 36, apartats 1, 2 i 3; 37 i 38) han previst expressament o genèricament un ventall de mesures de foment per estimular la presència de la llengua catalana. Tota aquesta cobertura legal, que satisfà el principi de legalitat al qual està rigorosament sotmesa l’acció de foment, i que «és [...] suficient per emparar tractaments desiguals pels poders públics de les llengües catalana i castellana» sense incórrer necessàriament en discriminació,⁶⁰ ha permès i permet l’adopció de mesures d’estímul per promoure l’ús del català com ara premis, subvencions, desgravacions, bonificacions i exempcions fiscals, inclusió de l’ús del català entre els barems per a la concessió de la prestació d’un servei, i altres mesures persuasives. En general, els tribunals han admès la validesa d’aquestes mesures, sempre que estiguin proveïdes d’una justificació objectiva i raonable i siguin adequades i proporcionades al fi perseguit.⁶¹ L’article 3.3 eac també ha emparat i empara les mesures lingüístiques públiques constrictives que ha introduït d’una manera sistematitzada la lpl per millorar els assoliments escassos de les tècniques de foment en les activitats socioeconòmiques, en els mitjans de radiodifusió i televisió i en la indústria cultural del cinema. Les mesures constrictives consisteixen en el deure d’utilitzar, almenys, el català en determinades senyalitzacions, cartells, informacions i documents (art. 15.5, 31, 32.3, 33, 34.2 i 36.4 lpl) i en l’establiment de quotes d’utilització de la llengua catalana (art. 26 i 28.3 lpl). Aquestes mesures, que en el cas de les quotes podríem classificar sense cap dubte entre les tècniques de l’afirmative action, tenen una natura jurídica ben dife- rent que les de foment: mentre que en aquestes el beneficiari s’acull lliurement a l’incentiu previst, en les mesures constrictives no hi ha llibertatPage 345d’adopció, ja que la mesura obliga (constreny) tots els destinataris al marge de la seva voluntat. Això fa que les prescripcions lingüístiques constrictives siguin especialment sospitoses d’anar contra l’ordenament jurídic, tant per la seva potencialitat discriminatòria (cosa que coincideix amb l’activitat de foment), com, sobretot, per la restricció que comporta a la llibertat de les persones (llibertat d’expressió, llibertat d’empresa...). Tanmateix, avui sabem que les intervencions lingüístiques públiques constrictives són admissibles en un Estat plural i democràtic si satisfan determinats requisits i condicions, i que el seu incompliment és sancionable.⁶²

Page 346

Com és sabut, l’article 3 eac dedica el quart apartat a l’aranès, bo i garantint-ne l’ensenyament i un especial respecte i protecció. Aquest apartat ha estat desenvolupat per nombroses disposicions i preceptes, el més rellevant dels quals, l’article 2 de la Llei del Parlament de Catalunya 16/1990, de 13 de juliol, sobre el règim especial de la Vall d’Aran, li atribueix la condició de llengua oficial dins la vall esmentada. Ja vaig posar en dubte la constitucionalitat del fet d’utilitzar una llei autonòmica amb aquesta finalitat, atès que només els estatuts d’autonomia poden conferir-li aquella condició.⁶³ La reforma estatutària és una bona oportunitat per atribuir-la-hi.

L’Estatut ha estat i constitueix un instrument necessari i útil per a la protecció i la normalització del català, però, probablement, no sigui un instrument suficient, com possiblement tampoc no ho sigui un nou Estatut que reculli les propostes de millora que he apuntat i altres millores que també valdria la pena d’afegir-hi.⁶⁴

Page 347

En la meva opinió, la protecció plena i efectiva, i la normalització completa del català, demanen, com a mínim, el següent: o bé una política d’indubtable signe territorialitzador en favor del català a Catalunya; o bé una política lingüística personal que estengui el dret d’utilitzar el català davant de totes les institucions centrals de l’Estat, els òrgans centrals de l’Administració general de l’Estat i els òrgans judicials amb jurisdicció a tot el territori de l’Estat i a ser correspost en aquesta llengua en aquestes instàncies. Ara bé, la primera via, en part, i la segona, inexorablement, exigeixen una reforma de la Constitució espanyola del 1978. I això ja no pertoca a l’Estatut, que no és més que un instrument legal que la desplega.

----------------------------------------

[1] . La versió en llengua castellana de la ce, publicada al Boletín Oficial del Estado de 29 de desembre de 1978, és l’únic text autèntic de la Constitució. La versió oficial en llengua catalana publicada a l’esmentat butlletí en la mateixa data, que satisfà allò previst a la disposició final de la Constitució, no té valor autèntic sinó merament divulgador. D’aquesta versió hem manllevat el fragment reproduït en el text. La versió autèntica diu així: «2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos».

[2] . A la versió en llengua castellana de l’Estatut, publicada al Boletín Oficial del Estado de 22 de desembre de 1979, que, en realitat, és l’única versió oficial atès que els estatuts d’autonomia són normes estatals (l’aprovació o la ratificació correspon a les Corts Generals, i adopten la forma de llei orgànica), l’article 3 té el redactat següent: «1. La lengua propia de Cataluña es el catalán./ 2. El idioma catalán es el oficial de Cataluña, así como también lo es el castellano, oficial en todo el Estado español./ 3. La Generalidad garantizará el uso normal y oficial de los dos idiomas, adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento y creará las condiciones que permitan alcanzar su plena igualdad en lo que se refiere a los derechos y deberes de los ciudadanos de Cataluña./ 4. El habla aranesa será objeto de enseñanza y de especial respeto y protección.» La versió catalana que reprodueixo en el text ha estat manllevada de la publicada, amb la finalitat de donar publicitat a l’Estatut, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 31 de desembre de 1979.

[3] . L’Estatut conté dos preceptes més que fan referència a les llengües oficials. Es tracta dels articles 27.4 i 33.2, in fine. Tot i l’interès d’aquests preceptes, m’ha semblat oportú cenyir aquest treball a l’article 3 eac.

[4] . Vegeu Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», a aadd, Comentaris sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, vol. I, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 1988, 169-190. D’aquest treball existeix una edició posterior, actualitzada, en llengua caste- llana: Antoni Milian Massana, «Ordenamiento lingüístico», a aadd, Comentarios sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña, vol. I, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 1990, 177-203.

[5] . La condició de llengua oficial de què gaudeixen les altres llengües espanyoles dimana, com en el cas del castellà, de la Constitució; és a dir, consisteix en un reconeixement ex constitutione. Vegeu, en aquest sentit, el que ja vaig escriure primerencament a Antoni Milian i Massana, «La ordenación estatutaria de las lenguas españolas distintas del castellano», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 6, 1983, 237-246, p. 238; i a Antoni Milian Massana, «La regulación constitucional del multilingüismo», Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 10, 1984, 123-154, p. 134-136 i 140. Vegeu, així mateix, Eduardo Cobreros Mendazona, El régimen jurídico del euskara, Oñati, Herri-Arduralaritzaren Euskal Erakundea/Instituto Vasco de Administración Pública, 1989, p. 44; Iñaki Agirreazkuenaga, «Reflexiones jurídicas sobre la oficialidad y el deber de conocimiento de las lenguas», a Sebastián Martín-Retortillo (coord.), Estudios sobre la Constitución Española. Homenaje al profesor Eduardo García de Enterría, tom II, Madrid, Civitas, 1991, 675-696, p. 679-680; Luis Sánchez Agesta, Jesús Prieto de Pedro, «Artículo 3º. Las Lenguas de España», a Óscar Alzaga Villaamil (dir.), Comentarios a la Constitución Española de 1978, tom I, Madrid, Edersa/Cortes Generales, 1996, 241-284, p. 261-262. Encara que no s’hi refereixi tan directament, sembla també compartir la mateixa opinió Manuel Alcaraz Ramos, El pluralismo lingüístico en la Constitución Española, Madrid, Congreso de los Diputados, 1999, quan escriu que: «Así pues puede afirmarse que la oficialidad comienza con la ce y se hace efectiva, cobra vigencia, con la declaración específica en los Estatutos». (p. 74).

[6] . Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 172-173; i «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 182 i 184.

[7] . Per cert, aquesta Llei del 1938 va ser derogada expressament pel Reial decret llei 41/1977, de 29 de setembre, sobre restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya (disposició final segona). Tanmateix, aquesta derogació, lògicament, no comportava la recuperació de la vigència de l’Estatut de Catalunya de 1932. En aquest sentit, recordem, d’altra banda, la regla consignada a l’article 2.2, in fine, del títol preliminar del Codi civil, segons la qual: «Por la simple derogación de una ley no recobran vigencia las que ésta hubiere derogado».

[8] . Vegeu Antoni Milian i Massana, Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios sobre derechos lingüísticos, Barcelona, Atelier, 2001, p. 17-39.

[9] . Els titulars d’aquest dret són forçosament tots els ciutadans espanyols, i també la resta de ciutadans de la Unió Europea, segons cal deduir de les conseqüències lingüístiques que el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees ha extret del principi de la lliure circulació dels treballadors [art. 39 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea (d’ara endavant, tractat ce)] a la Sentència Mutsch, de 11 de juliol de 1985 (assumpte 137/84), i del principi de prohibició de qualsevol discriminació per raó de la nacionalitat (art. 12 del tractat ce), a la Sentència Bickel i Franz, de 24 de novembre de 1998 (assumpte C-274/96). També en serien titulars els estrangers que el puguin tenir reconegut com a conseqüència dels tractats internacionals vàlidament celebrats per Espanya, dels drets reconeguts en la legislació d’estrangeria o dels acords que hagi subscrit la institució europea competent amb altres estats. En tot cas, per evitar una fórmula excloent, l’article 4.1 lpl enuncia amb bon criteri que «tothom té dret a: [...] c) Ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials en els termes que aquesta Llei estableix».

[10] . Els titulars d’aquest dret són els subjectes enumerats en la nota anterior. Amb coherència amb el dret esmentat, que, per cert, està imposat per l’article 36.3 de la Llei estatal 30/1992, que li atorga caràcter de base del règim jurídic de les administracions públiques, vinculant, d’aquesta manera, la legislació autonòmica, totes les disposicions de caràcter general han de publicar-se simultàniament en les dues llengües oficials.

[11] . Això ja ho havia destacat a Antoni Milian i Massana, «Comentarios en torno de la Ley del Parlamento de Cataluña 1/1998, de 7 de enero, de Política Lingüística», Revista de Administración Pública, núm. 157, 2002, 337-366, p. 341-343, nota 9.

[12] . Per a la Sentencia de la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 18 de gener de 2001, vegeu Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña: reflexiones en torno de la regulación del catalán y del castellano en las Administraciones Públicas catalanas, a partir de la Ley del Parlamento de Cataluña 1/1998, de 7 de enero, de Política Lingüística», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 69 (II), 2004, 151-184, p. 158-159. A les sentències de la mateixa Secció i Sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, núm. 1230/2003, de 3 de desembre de 2003 (Mesures per a la regulació i foment de l’ús del català a la Universitat Pompeu Fabra), i núm. 372/2004, de 19 de març de 2004 (Reglament per a l’ús de la llengua catalana a l’Ajuntament de Sabadell), es discuteix la mateixa qüestió.

[13] . Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 177-178; i «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 188-189.

[14] . De la reducció de l’estatus de les llengües oficials pròpies de les comunitats autònomes com a conseqüència del deure de conèixer el castellà, en són exemples la Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 de juny, fj 3, 9 i 10; i les sentències del Tribunal Suprem de 12 de juny de 1987 (rj 1987, 4038) i d’11 d’abril de 1990 (rj 1990, 2890).

[15] . Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 182; i «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 193.

[16] . Sobre la inclusió dels estatuts d’autonomia en el bloc de la constitucionalitat, vegeu el treball de Francisco Rubio Llorente publicat dins de Louis Favoreu i Francisco Rubio Llorente, El bloque de la constitucionalidad, Madrid, Civitas, 1991, p. 95-137.

[17] . Considero més avantatjós que el criteri determinant sigui el veïnatge administratiu en lloc de la residència en un municipi de Catalunya, atès que el veïnatge és un concepte més omnicomprensiu i de contorns més definits que no pas el de la residència. Cal tenir en compte que poden ser veïns els estrangers no comunitaris sense autorització de residència permanent [art. 16.1, apartat segon, de la Llei estatal 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (d’ara endavant, lrbrl)] i que el fet d’estar enregistrat en el padró i, per tant, ser veí d’un municipi, no constitueix prova de residència legal a Espanya (art. 18, apartat 2, de la lrbrl). O sigui, l’expressió residència podria plantejar el dubte de si era o no comprensiva dels residents no permanents i d’aquells que no disposessin de residència legalitzada.

[18] . Cal recordar que el coneixement d’una llengua és una presumpció iuris tantum i que, per tant, si se n’acredita el desconeixement o la incomprensió, el particular té dret, encara que es tracti d’una llengua oficial, a un traductor o intèrpret en cas d’indefensió. Així ho ha reconegut el Tribunal Constitucional a la Sentència 74/1987, de 25 de maig. Vegeu An- toni Milian i Massana, «Derechos lingüísticos y derechos fundamentales en España», Re- vista Vasca de Administración Pública, núm. 30, 1991, 69-103, p. 101-102.

[19] . Si bé les afirmacions generals sobre l’ús de la llengua catalana que acabem de fer són en principi certes, la veritat és que es troben a faltar dades estadístiques detallades sobre aquest ús, tant amb relació a les diferents administracions com amb relació als tipus d’activitat i de documentació. Seria bo que els informes sobre política lingüística que cada any edita la Direcció General de Política Lingüística continguessin aquesta mena de dades, enlloc de limitar-se a fer afirmacions genèriques sobre aquest punt.

[20] . Sobre aquesta jurisprudència del Tribunal Suprem, que va iniciar-se amb la Sentència de 25 de gener de 1984 (rj 1984, 205), vegeu els comentaris crítics de Eduardo Cobreros Mendazona, «Cooficialidad lingüística y discriminación por razón de la lengua», Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 42, 1984, 461-476; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «El euskera discrimina al castellano a juicio del Tribunal Supremo. La igualdad lingüística efectiva a debate», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 9, 1984, 241-260; Leopoldo Tolivar Alas, Las libertades lingüísticas, Alcalá de Henares-Madrid, Instituto Nacional de Administración Pública, 1987, p. 219-222; José María Baño León, «El ejercicio del pluralismo lingüístico en la Administración Pública», Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 54, 1987, 225-241, p. 235-237; Jesús Prieto de Pedro, Lenguas, lenguaje y derecho, Madrid, Civitas/servicio de publicaciones de la UNED, 1991, p. 48-62.

[21] . En relació amb aquesta evolució jurisprudencial, que comença amb la Sentència de 23 de setembre de 1986 (rj 1986, 4645), vegeu, per exemple, E. Cobreros Mendazona, «La jurisprudencia del Tribunal Supremo relativa al conocimiento del euskara en el acceso a la función pública», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 22, 1988, 171-176; Iñaki Agirreazkuenaga, «La exigencia del euskara en el acceso a la función pública: jurisprudencia y planificación normativa», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 25, 1989, 105- 114, p. 105-110; José Manuel Castells Arteche, «Administración Pública y doble oficialidad lingüística en la Comunidad Autónoma vasca», a Edorta Cobreros (coord.), Euskararen Lege-Araubideari Buruzko Jardunaldiak/Jornadas sobre el régimen jurídico del euskera, Oñati, Herri-Arduralaritzaren Euskal Erakundea/Instituto Vasco de Administración Pública, 1990, 93-114, p. 100-101 i 108-111; Jesús Prieto de Pedro, Lenguas, lenguaje…, op. cit., p. 48-52 i 74-78; Jaume Vernet i Llobet, Normalització lingüística i accés a la funció pública, Barcelona, Fundació Jaume Callís, 1992, p. 99-165. Sobre els efectes de la jurisprudència restrictiva del Tribunal Suprem en la suspensió dels actes administratius (concretament en convocatòries per a la provisió de places vacants o per a l’ingrés en la funció pública), vegeu Iñaki Agirreazkuenaga, «Dos autos como paradigma de la ideología judicial sobre el euskara», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 21, 1988, p. 143-148.

[22] . Vegeu Josu Iñaki Erkoreka Gervasio, «Exigencia de preceptividad en los perfiles lingüísticos como requisito de capacidad en el ejercicio de funciones públicas», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 44 (II), 1996, 237-284, p. 249; Antoni Milian i Mas- sana, «Planificación lingüística en las Administraciones de las CC.AA. con doble oficialidad lingüística», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 44 (II), 1996, 101-126, p. 108- 110. Recordem que a la Sentència 46/1991, de 28 de febrer, el Tribunal Constitucional de- clara conforme a la Constitució, en els termes interpretatius de la Sentència, l’incís final de l’article 34 de la Llei del Parlament de Catalunya 17/1985, de 23 de juliol, de la funció pú blica de l’Administració de la Generalitat, que disposa el següent: «En el procés de selecció s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita». [L’article 34 ha passat a ser, sense cap retoc, l’article 42 del Text únic de la Llei de la funció pública de l’Administració de la Generalitat de Catalunya (d’ara endavant, TuLFP)].

[23] . Aquesta doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem segueix de la vora el criteri sostingut per José María Baño León en el treball «El ejercicio del pluralismo...» (op. cit., p. 239), criteri segons el qual el coneixement de la llengua com a requisit exloent «sólo debiera imponerse respecto a aquellas funciones públicas con una incidencia directa en la garantía del derecho a la utilización en las relaciones jurídico-administrativas de la lengua vernácula, es decir, aquellas en las que sean necesario el conocimiento de ambas lenguas». A la jurisprudència encara molt limitativa que manté el Tribunal Suprem, m’hi he referit darrerament amb detall i de manera crítica en el treball següent: Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña...», op. cit., p. 174-178.

[24] . Vegeu Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña…», op. cit., p. 167.

[25] . Vegeu Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña…», op. cit., p. 178-180.

[26] . Informe sobre política lingüística. Any 2002, Barcelona, Direcció General de Política Lingüística, 2003, p. 32. El darrer Informe publicat, corresponent a l’any 2003, no fa referència al coneixement de català adequat. Per això utilitzo aquí el de l’any 2002. Les dades que he transcrit en el text probablement explicarien que, per tal d’evitar que en les convocatòries de provisió de llocs de treball quedin vacants una part significativa de les places convocades, l’article 62 tulfp estableixi el criteri del mèrit, en lloc del requisit eliminatori, per a les provisions mitjançant concurs (si bé el Decret del Govern català 161/2002, en distingir entre les convocatòries generals i les convocatòries específiques per a la provisió de llocs de treball de funcionaris, manté el mèrit per a les primeres, però disciplina el coneixement com a requisit per a les segones –amb dubtós respecte de la jerarquia normativa, llevat que entenguem que això estigui emparat per la lpl). De la mateixa manera, la previsible mancança de coneixement adequat del català a les entitats locals de Catalunya explicaria també que l’article 294 trlmrlc prescrigui el criteri del mèrit preferent per als concursos de provisió de llocs de treball reservats a funcionaris de les entitats locals catalanes. Per cert, aquest mèrit preferent constitueix un ultra vires, ja que les normes amb rang de llei refoses només estatuïen per als concursos de provisió la valoració del nivell de coneixement del català com a mèrit, però no com a mèrit preferent. Sobre totes aquestes qüestions i sobre la necessitat de substituir el mèrit, com a mínim, pel mèrit preferent (entès aquest, és clar, com allò que ha de ser: un mèrit determinant), vegeu Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña…», op. cit., p. 162-165, la nota 24 inclusivament, i p. 183-184. El dubtós respecte de la jerarquia normativa esmentat més amunt no l’hi vaig debatre.

[27] . Només ha estat en la provisió interina de places corresponents als antics cossos de metges forenses, oficials, auxiliars i agents judicials que la llengua catalana ha esdevingut un requisit, i això des d’una data recent: primer, d’ençà de l’Ordre del Departament de Justícia de 10 de març de 1998, sobre selecció, proposta i nomenament de personal interí per a la provisió de places dels cossos de metges forenses, oficials, auxiliars i agents de l’Administració de justícia, i, després, amb l’entrada en vigor del Decret del Govern català 49/2001, de 6 de febrer, que va derogar l’Ordre esmentada. Per cert, la Sentència núm. 570, de 10 de maig de 2002, de la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar nul·la l’exigència del nivell C de coneixement de català als auxi- liars, en considerar-la excessiva. Una sentència posterior de la mateixa secció, la núm. 579, de 14 de maig del mateix any, reitera la nul·litat de l’exigència del nivell C als auxiliars i de- clara així mateix nul·la, també per excessiva, l’exigència del nivell B als agents. Ambdues Sentències van acompanyades d’un vot particular formulat per un dels magistrats en el qual s’expressa el desacord amb els principals arguments de les sentències en relació amb els nivells requerits pel Decret i es considera que aquests nivells no crebanten el principi de proporcionalitat, ja que, en opinió de la magistrada dissident, es corresponen amb les funcions atribuïdes.

[28] . Aquesta tardança va ser motivada pel retard del desplegament reglamentari (Acord del Ple del Consell General del Poder Judicial de 23 d’octubre de 1991), la suspensió posterior d’aquest desplegament (Acord de la Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial de 17 de setembre de 1992) i l’anul·lació, finalment, de l’Acord del 1991 per la Sentència del Tribunal Suprem de 29 d’abril de 1995 (rj 1995, 3478). En aquesta Sentència, el Tribunal Suprem estima que valorar l’acreditació del coneixement de la llengua oficial pròpia mitjançant l’assignació, en el concurs de trasllat, del lloc de l’escalafó que hauria correspost si s’afegissin sis anys d’antiguitat a la pròpia situació dins l’escalafó, no resulta «razonable ni proporcionada, en cuanto que impide el acceso a determinados cargos o destinos a los miembros de la Carrera Judicial que no reúnan tal mérito, vulnerándose con ello la igualdad reconocida por el artículo 23.2 de la Constitución». (fd 7). L’assignació, en les proves d’ingrés a la Carrera Judicial en la categoria de jutge a través de concurs oposició, de fins a tres punts als candidats que justifiquin el mèrit del coneixement de la llengua oficial pròpia als únics efectes d’establir l’ordre de preferència per servir les places convocades en les comunitats autònomes que tinguin llengua pròpia, que preveia l’article 48 del Reglament 1/1995, de 7 de juny, de la Carrera Judicial, aprovat pel Ple del Consell General del Poder Judicial, també va ser declarada nul·la pel Tribunal Suprem en la Sentència de 15 d’octubre de 1997 (rj 1997, 7965). L’Acord del Ple del Consell General del Poder Judicial de 25 de febrer de 1998, acomodant la normativa a la doctrina del Tribunal Suprem, estableix finalment un període de temps suplementari d’antiguitat més reduït pel reconeixement del mèrit lingüístic en els concursos de trasllat. Aquest període, segons resulta de la nova redacció donada al títol III del Reglament 1/1995, és d’un any en els concursos per a la provisió de places corresponents a òrgans jurisdiccionals servits per membres de la carrera judicial amb categoria de jutge; de dos anys en els concursos per a la provisió de places corresponents a òrgans unipersonals servits per membres de la carrera judicial amb categoria de magistrat; i, finalment, de tres anys en els concursos per a la provisió de places corresponents a òrgans col·legiats (nou art. 110 del Reglament 1/1995). La impugnació d’aquest nou barem ha estat desestimada pel Tribunal Suprem a les Sentències de 15 d’octubre de 1999 (rj 1999, 9366), 21 d’octubre de 1999 (rj 1999, 9368) i 30 de gener de 2001 (rj 2001, 215), i és el barem que finalment vigeix. Per resseguir amb detall la normativa i la jurisprudència aquí citada resulta especialment útil el treball d’Anna M. Pla Boix, El règim juridicolingüístic a l’Administració de Justícia, tesi doctoral llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona, 2004, p. 411-428. (Una part del text de la tesi doctoral es troba en curs de publicació). Sobre la meritació lingüística dels jutges i magistrats, vegeu, així mateix, per exemple, Jaume Vernet i Llobet, «Los principios de mérito y capacidad en la provisión de plazas de magistrados, jueces, fiscales y personal al servicio de la Administración de Justicia en las Comunidades Autónomas con doble oficialidad lingüística», a Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga (dir.), La Administración de Justicia en un Estado plurilingüe, Madrid, Consejo General del Poder Judicial, 1999, 273-324, p. 298-305; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo sobre la Administración de Justicia en un Estado plurilingüe», a Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga (dir.), La Administración de Justicia…, op. cit., 373-414, p. 398-401. Aquest darrer treball, actualitzat, es troba reproduït, amb el títol «Caracteres jurídicos de la Administración de Justicia en un Estado plurilingüe», a la Revista Vasca de Administración Pública, núm. 57, 2000, p. 199-229, i, amb alguna ampliació, pot consultar-se encara en el llibre de l’autor Diversidad y convivencia lingüística. Dimensión europea, nacional y claves jurídicas para la normalización del Euskara, Donostia-San Sebastián, Gipuzkoako Foru Aldundia/Diputación Foral de Gipuzkoa, 2003, 315-349. Vegeu, també, Iñigo Urrutia Libarona, «Las garantías lingüísticas ante la Administración de Justicia: cooficialidad y tutela judicial», Revista Jurídica de Catalunya, vol. 100, 2001, núm. 2, 393-420, p. 403-404.

[29] . En efecte, el Tribunal Suprem considera que un mèrit preferent no és un mèrit determinant (una preferència absoluta), sinó un mèrit que, en tot cas, tindrà una simple valoració superior a la d’altres mèrits. Aquest significat del mèrit preferent pugna ostensiblement amb la naturalesa que crec que correspon a aquest concepte jurídic —el de la preferència determinant—, que és el que li atribueixo en aquest treball, és el que li he atribuït en treballs anteriors (vegeu, en particular, el meu estudi, ja esmentat reiteradament, «La convivencia lingüística en Cataluña…», op. cit.) i és el que li va atorgar la legislació dictada durant la Segona República, aspecte, aquest darrer, que explico més endavant. En paraules del Tribunal Suprem, «el régimen general de provisión de destinos judiciales […] es el de antigüedad, contemplándose el conocimiento del idioma […] como “mérito preferente”. No se trata, pues, de una preferencia absoluta sino relativa, debiendo, en consecuencia, valorarse dicho mérito como un elemento complementario del criterio de antigüedad, pero no como un dato determinante para la adjudicación de la plaza de que se trate», i afegeix immediatament que «[u]na simple ojeada al último escalafón de la Carrera Judicial revela la desproporción de la valoración ahora cuestionada, ya que no existiendo en la categoría de Juez ningún miembro con una antigüedad superior a seis años, la atribución, a los efectos de un concurso de traslado, de dicha antigüedad a quien reúna el citado mérito, supone en la práctica, cualquiera que fuere su situación en el escalafón, la consecución del puesto a que aspira convirtiendo aquel simple mérito en una preferencia absoluta, no querida por la norma de cuyo desarrollo reglamentario ahora se trata» (STS de 29 d’abril de 1995, fd 7. La rodona és meva). La doctrina s’ha mostrat crítica amb la conceptualització del mèrit preferent sostinguda pel Tribunal Suprem. Vegeu, per exemple, el comentari a la sts de 29 d’abril de 1995 contingut a Jaume Vernet i Llobet, Eva Pons i Parera, Agustí Pou i Pujolràs, «Jurisprudència», Revista de Llengua i Dret, núm. 25, 1996, p. 300-311. Vegeu, també, Jaume Vernet i Llobet, «Los principios de mérito y capacidad…», op. cit., p. 301; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo…», op. cit., p. 398-399.

[30] . Sobre la contradicció entre aquesta omissió (que té continuïtat en els Acords del Ple del Consell General del Poder Judicial de 22 de febrer i de 19 de desembre de 1995), i l’article 35.1 de l’Estatut d’autonomia per al País Basc, que disposa que el coneixement de l’èuscar ha de constituir un mèrit preferent per al nomenament dels magistrats, dels jutges i dels secretaris dels òrgans jurisdiccionals del País Basc, vegeu la Sentència del Tribunal Suprem de 2 de juny de 1997 (rj 1997, 4917); vegeu, també, les de 20 d’abril de 1998 (rj 1998, 4527) i de 21 d’abril de 1998 (rj 1998, 4528). Lluny de respectar i satisfer la complementarietat necessària entre les normes lingüístiques de la lopj i l’article 35.1 de l’Estatut d’autonomia per al País Basc, que el Tribunal Constitucional havia declarat amb precisió —també en relació amb l’article 25 de l’Estatut d’Autonomia per a Galícia— a la Sentència 56/1990, de 29 de març, fj 46 (vegeu el final d’aquesta nota), el Tribunal Suprem opta en les sentències esmentades, a través d’una interpretació que no resulta convincent i que no té en compte la doctrina del Tribunal Constitucional, per inaplicar expeditivament l’article 35.1 de l’Estatut per al País Basc i aplicar només la lopj, o sigui, per desplaçar i desconèixer la valoració de l’èuscar prevista a l’Estatut. Entre les nombroses crítiques a aquesta jurisprudència del Tribunal Suprem, vegeu, per exemple, Iñigo Urrutia Libarona, «Las garantías lingüísticas ante la Administración de Justicia…», op. cit., p. 405. En definitiva, la jurisprudència del Tribunal Suprem porta a concloure que la simple omissió o rebaixa dels mèrits o requisits lingüístics eventualment previstos als estatuts d’autonomia per part de la lopj els deixa sense efectes, cosa grotesca i absurda, jurídicament inacceptable en fer paper mullat els estatuts en aquest punt. Amb la interpretació restrictiva del mèrit preferent com a simple mèrit, comentada en la nota precedent, i amb la prevalença de la lopj en tot allò relatiu a la valoració del coneixement de les llengües oficials pròpies de les comunitats autònomes que no coincideixi o que estigui en contra de les previsions estatutàries, el Tribunal Suprem aconsegueix aigualir o inaplicar les normes estatutàries relatives als coneixements lingüístics en l’àmbit de la judicatura i del personal al servei de l’Administració de justícia. En suma, la jurisprudència del Tribunal Suprem, en permetre des conèixer-les, fa impossible que la introducció d’aquestes previsions estatutàries esdevingui una garantia efectiva de cara a llur respecte i compliment. Per facilitar la comprensió del que dic en aquesta nota, reprodueixo el fragment següent del fj 46 de la Sentència del Tribunal Constitucional 56/1990: «La circunstancia de que, en lo que se refiere a la provisión de plazas vacantes, la LOPJ guarde silencio sobre la valoración como mérito preferente […], no implica que aquella Ley esté desconociendo las previsiones estatutarias […] En este punto la LOPJ y los Estatutos de Autonomía configuran una normación compuesta que, lejos de excluirse recíprocamente, se complementan, de modo que el órgano competente para desarrollar las previsiones de aquélla o para convocar las correspondientes pruebas selectivas deberá tener en cuenta las exigencias estatutarias en orden a establecer como mérito preferente el conocimiento de la lengua propia y del Derecho, también, propio de la respectiva Comunidad Autónoma». Observeu que, en aquest punt, el Tribunal Constitucional no qüestiona que els estatuts incideixin en la lopj.

[31] . Per a tots aquests altres supòsits, vegeu Anna M. Pla Boix, El règim juridicolingüístic…, op. cit., p. 407-411. Cal tenir present que el nombre de jutges substituts i de magistrats suplents no és negligible, tot i que tant els uns com els altres havien de tenir caràcter excepcional.

[32] . Per al ministeri fiscal, vegeu Anna M. Pla Boix, El règim juridicolingüístic..., op. cit., p. 445-451; Jaume Vernet i Llobet, «Los principios de mérito y capacidad…», op. cit., p. 306; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo…», op. cit., p. 397-398.

[33] . sts de 7 de novembre de 1995 (rj 1995, 8131).

[34] . Per als secretaris judicials, vegeu Anna M. Pla Boix, El règim juridicolingüístic..., op. cit., p. 459-464; Jaume Vernet i Llobet, «Los principios de mérito y capacidad…», op. cit., p. 306-309; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo…», op. cit., p. 396-397.

[35] . Per als funcionaris al servei de l’Administració de justícia, vegeu Anna M. Pla Boix, El règim juridicolingüístic..., op. cit., p. 464-477; Jaume Vernet i Llobet, «Los principios de mérito y capacidad…», op. cit., p. 309-314; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo…», op. cit., p. 394-396.

[36] . Els pronunciaments del Tribunal Suprem favorables al Reglament aprovat pel Reial decret 249/1996 han estat els següents: Les Sentències de 13 d’abril de 1998 (rj 1998, 4614; rj 1998, 4615; rj 1998, 4616; rj 1998, 4617; rj 1998, 4618; rj 1998, 4619; rj 1998, 4620) i les Sentències de 4 de maig de 1998 (rj 1998, 4835); de 16 de juny de 1998 (rj 1998, 5626); de 9 de febrer de 1999 (rj 1999, 2068); d’1 de març de 1999 (rj 1999, 2735 i rj 1999, 2736); de 26 de març de 1999 (rj 1999, 3736); de 30 de març de 1999 (rj 1999, 3268); i de 9 de març de 2000 (rj 2000, 4029).

[37] . L’article 530 lopj cal posar-lo en relació amb l’article 521, apartats 3.B i 4.3er, de la mateixa Llei. Cal afegir, encara, la virtualitat que pugui tenir l’article 13.5 lpl. Sobre l’abast d’aquest darrer article, vegeu Iñaki Agirreazkuenaga, «L’acreditació del coneixement del català en la funció pública de les Administracions catalanes», a aadd, Estudis jurídics sobre la Llei de Política Lingüística, Barcelona/Madrid, Institut d’Estudis Autonòmics/Marcial Pons, 1999, 215-236, p. 234-236.

[38] . En virtut del Reial decret 441/1996, d’1 de març, sobre traspàs de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la Generalitat en matèria de mitjans personals al servei de l’Administració de justícia, i d’acord amb els reglaments orgànics aprovats pels reials decrets 249/1996, de 16 de febrer, i 296/1996, de 23 de febrer.

[39] . Sobre les sentències recaigudes, que consideren excessiu, en alguns casos, el nivell exigit, vegeu supra la nota 27, i vegeu, també, Antoni Milian i Massana, «La convivencia lingüística en Cataluña…», op. cit., p. 181-183.

[40] . En el dia d’avui encara segueix essent plenament vàlida l’afirmació feta fa cinc anys que «la Administración de Justicia se mantiene tras veinte años de cooficialidad lingüística en un estado de inercia monolingüe en las Comunidades Autónomas bilingües». Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Balance conclusivo…», op. cit., p. 390. Des de la Generalitat s’han fet esforços meritoris per contrarestar aquesta situació de penúria lingüística i afavorir que els ciutadans puguin exercir els drets lingüístics a l’Administració de justícia. N’és un exemple el Pla pilot de funcionament en català de 40 oficines judicials. Tanmateix, aquestes mesures resulten insuficients per pal·liar el problema, ja que tenen un abast limitat i no n’afecten les arrels. Per a l’esmentat Pla, vegeu Anna Fayos i Molet, «El Pla d’ús del català a les oficines judicials», Revista de Llengua i Dret, núm. 39, 2003, p. 165-171.

[41] . Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 182-183.

[42] . Vegeu Tomás-Ramón Fernández, Fernando Sáinz Moreno, El notario, la función notarial y las garantías constitucionales, Madrid, Civitas, 1989, p. 127, on enumeren les tres interpretacions de què és susceptible la potestat de nomenar.

[43] . De tota manera, ja que he fet referència als notaris, valdria la pena puntualitzar que allò que en realitat ha barrat el pas a qualsevol reglamentació lingüística de la Generalitat per a l’ingrés en el notariat no ha estat només la interpretació restrictiva indicada, sinó també el fet que la competència notarial de la Generalitat sigui una competència d’execució.

[44] . L’Estatut de Catalunya del 1932 era una Llei de naturalesa estatal, si bé aprovada per les Corts després de seguir un iter procedimental especial. Això explica, atesa l’ordenació juridicolingüística estatal, que la versió oficial i autèntica sigui només la versió en llengua castellana publicada a la Gaceta de Madrid de 21 de setembre de 1932. Els textos en llengua catalana que transcric corresponen a la versió catalana aprovada pel Consell de la Generalitat en sessió de 5 d’octubre de 1932, i publicada al Butlletí de la Generalitat de Catalunya de 15 d’octubre del mateix any.

[45] . Recordem que aquest supòsit del nomenament de jutges i magistrats que no haguessin acreditat el coneixement del català podia tenir lloc quan, entre els concursants, no hi hagués un nombre suficient de jutges i magistrats exempts o declarats aptes en relació amb l’esmentat coneixement per cobrir preferentment el conjunt de places convocades a concurs.

[46] . Deixant ara de banda la qüestió de si el Decret, tot i no afectar l’ingrés (no transforma el mèrit preferent en requisit o conditio sine qua non), era o no era respectuós amb l’ordenament jurídic en imposar la situació administrativa d’excedència voluntària, no hi ha cap dubte de l’interès que el Decret de 10 d’abril de 1934 té com a precedent històric. Aquest Decret l’he estudiat amb més detall en el treball El règim legal i la pràctica sobre l’ús de les llengües catalana i castellana en les Administracions públiques i en l’Administració de justícia a Catalunya durant la Segona República, pendent de publicació.

[47] . Vegeu Antoni Milian i Massana, El Tribunal de Cassació de Catalunya i l’organització del contenciós administratiu a la II República, Barcelona, Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1983, p. 170.

[48] . Sobre el procediment previst per al nomenament dels magistrats del Tribunal de Cassació de Catalunya, vegeu Antoni Milian i Massana, El Tribunal de Cassació de Catalunya…, op. cit., p. 163-166.

[49] . Sobre els drets lingüístics dels ciutadans en l’àmbit de l’Administració de justícia a Catalunya durant la Segona República, vegeu Antoni Milian i Massana, El Tribunal de Cassació de Catalunya…, op. cit., p. 168-170, on analitzo el Decret de 3 de novembre de 1933 i faig referència a l’Ordre que va haver de dictar-se posteriorment per aclarir els termes en què havien d’interpretar-se determinats preceptes del Decret. L’article 2 de l’Estatut del 1932 i el Decret de 3 de novembre de 1933 posaven fi al llarguíssim període de manca de reconeixement de la llengua catalana en l’activitat judicial, bandejament que havia desfermat moltes protestes i reivindicacions. Vegeu-ne algunes al llibre El Tribunal de Cassació de Catalunya…, op. cit., p. 27-36.

[50] . El lligam entre el reconeixement de l’estatus de llengua oficial i l’aprenentatge obligatori d’aquesta llengua en el sistema educatiu l’ha establert definitivament el Tribunal Constitucional a la Sentència 337/1994, de 23 de desembre, fj 14. Vegeu Antoni Milian i Massana, «La intervención de los poderes públicos en las determinaciones lingüísticas relativas a la enseñanza: modelos y límites», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 42, 1995, 43-73, p. 46. Aquell lligam el vaig defensar ja fa molts anys en diversos treballs. Vegeu, per exemple, Antoni Milian Massana, «Los derechos lingüísticos en la enseñanza, de acuerdo con la Constitución», Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 7, 1983, p. 361-362. En aquest estudi, algunes de les afirmacions del qual, per cert, he rectificat en treballs posteriors, relacionava així mateix l’apartat tercer de l’article 3 eac amb la incorporació del català com a disciplina obligatòria en els plans d’ensenyament (vegeu la nota 8 de la p. 362).

[51] . El model lingüístico escolar de conjunció lingüística va desenvolupar-se dins del marc que oferia la lnl. Vegeu Antoni Milian i Massana, Drets lingüístics i dret fonamental a l’educació. Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, el Canadà i Espanya, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 1992, p. 329-354. D’aquest llibre existeix una edició posterior actualitzada, en llengua castellana: Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación. Un estudio comparado: Italia, Bélgica, Suiza, Canadá y España, Madrid, Civitas, p. 395-442. Actualment, el model està recollit a l’article 21 de la lpl. Sobre el sentit que cal donar al terme normalment de l’apartat 1 de l’article 21 lpl, perquè el model s’acomodi a la doctrina de la Sentència del Tribunal Constitucional 337/1994, vegeu Antoni Milian i Massana, «Comentarios en torno de la Ley del Parlamento de Cataluña 1/1998, de 7 de enero...», op. cit., p. 352-353. El model de conjunció lingüística i la Sentència del Tribunal Contitucional 337/1994 compten amb nombrosos comentaris doctrinals, per cert, de signe divers. Vegeu, per exemple, Jesús Prieto de Pedro, «Libertad de la lengua y derecho a la educación en la jurisprudencia», a aadd, Aspectos jurídicos del sistema educativo, Madrid, Consejo General del Poder Judicial, 1993, 149-175; Luis Sánchez Agesta, Jesús Prieto de Pedro, «Artículo 3º. Las Lenguas...», op. cit., p. 280-284; Luciano Parejo Alfonso, «El sistema de conjunció lingüística en l’ensenyament no universitari», a aadd, Estudis jurídics sobre la Llei de Política Lingüística, Barcelona/Madrid, Institut d’Estudis Autonòmics/Marcial Pons, 1999, 259-304; Tomás-Ramón Fernández, «La normalización del catalán como problema constitucional», Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 87, 1995, 323-332; Enoch Albertí Rovira, «El régimen lingüístico de la enseñanza. (Comentario a la stc 337/1994, de 23 de diciembre)», Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 44, 1995, 247-261; Xavier Muro i Bas, «Los deberes lingüísticos y la proyección de la cooficialidad lingüística sobre la distribución de comptencias en la reciente jurisprudencia constitucional (Sentencias 337/1994 y 147/1996)», Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 49, 1997, 259-297, p. 260- 288; i les aportacions d’Eliseo Aja, Miguel Ángel Aparicio, Enric Argullol i Murgadas, Manuel Ballbé, Antoni Milian i Massana, Santiago Muñoz Machado i Francisco Rubio Llorente que figuren dins l’obra col·lectiva La lengua de enseñanza en la legislación de Cataluña, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 1994.

[52] . Vegeu-ne principalment els fonaments jurídics 7 al 10.

[53] . En efecte, l’intèrpret suprem de la Constitució ha declarat que «[e]ste modelo de conjunción lingüística que inspira la Ley 7/1983, del Parlamento de Cataluña [Llei que va motivar la qüestió d’inconstitucionalitat que resol la Sentència] es constitucionalmente legítimo en cuanto responde a un propósito de integración y cohesión social en la Comunidad Autónoma, cualquiera que sea la lengua habitual de cada ciudadano. Al igual que es legítimo que el catalán, en atención al objeto de la normalización lingüística en Cataluña, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo, siempre que ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma. […] De otro, al ser el catalán materia curricular y lengua de comunicación en la enseñanza, ello asegura que su cooficialidad se traduzca en una realidad social efectiva; lo que permitirá corregir situaciones de desequilibrio heredadas históricamente y excluir que dicha lengua ocupe una posición marginal o secundaria». (stc 337/1994, de 23 de desembre, fj 10. La rodona és meva).

[54] . Es tracta del cas Cour Eur. D. H., Affaire «relative à certains aspects du régime linguistique de l’enseignement en Belgique» (fond), arrêt du 23 juillet 1968, série A, nº 6.

[55] . A la part final del paràgraf 277 de la Sentència llegim el següent: «De plus, cette disposition [es refereix a l’article 2 del Protocol núm. 1] ne précise pas la langue dans laquelle l’enseignement doit être dispensé afin que le droit à l’instruction soit respecté (arrêt précité enl’affaire linguistique belge, pp. 30-31, § 3)».

[56] . En el meu llibre Drets lingüístics i dret fonamental a la educació…, op. cit., p. 157- 174, trobareu un comentari extens a la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 23 de juliol de 1968, i bibliografia sobre el tema. (En la versió castellana del llibre, vegeu les p. 186-207).

[57] . Antoni Milian i Massana, «Comentarios en torno de la Ley del Parlamento de Cataluña 1/1998, de 7 de enero...», op. cit., p. 352, nota 23.

[58] . Sense cap mena de dubte hauria estat interessant de saber l’opinió del Tribunal respecte dels greuges plantejats en l’assumpte Grisankova et Grisankovs c. la Lettonie. Els demandants opinaven que la legislació lingüístico escolar de Letònia infringia l’article 2 del Protocol núm. 1 i els articles 3, 13 i 14 de la Convenció, en imposar la llengua letona. Tanmateix, el Tribunal no ha pogut pronunciar-se sobre el fons de l’assumpte, en haver de declarar inadmissible la demanda perquè els demandants no havien esgotat les vies de recurs internes (vegeu la Decisió del Tribunal, de 13 de febrer de 2003, sobre l’admissibilitat de la demanda núm. 36117/02).

[59] . Vegeu Antoni Milian Massana, «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 195-196. Sobre la distribució de competències en matèria lingüística vegeu també Edorta Cobreros Mendazona, «La distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria lingüística», Autonomies. Revista Catalana de Dret Públic, núm. 12, 1990, 205-217, i, entre altres, les stc 82/1986, fj 4 a 6; 69/1988, fj 3; 74/1989, fj 2; 337/1994, fj 7; 147/1996, fj 6; i 87/1997, fj 3.

[60] . Vegeu Raimon Carrasco i Nualart, «Notes sobre l’activitat de foment: estat de la qüestió en la doctrina i consideracions sobre el seu règim jurídic. Foment i normalització lingüística», Revista de Llengua i Dret, núm. 14, 1990, 207-221, p. 216.

[61] . Vegeu, per exemple, les STS de 19 de gener de 1988 (rj 1988, 284); 25 de març i 2 de juny de 1998 (rj 1998, 2855 i 5044); i 4 de febrer i 20 d’abril de 1999 (rj 1999, 723 i 4146) (la darrera amb interessants consideracions relacionades amb el dret comunitari). En canvi, l’Audiència Territorial de Barcelona va declarar la nul·litat d’unes bonificacions fiscals en una Sentència de 14 de maig de 1986 (vegeu Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 185, nota 58; i «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 197, nota 58. Per cert, la versió castellana no transcriu correctament el sentit de la precisió final «encara que hi confluïen...» de la versió catalana).

[62] . Antoni Milian i Massana, Público y privado en la normalización lingüística..., op. cit., p. 40-78 i 113-159; del mateix autor, «Algunes reflexions sobre les intervencions lingüístiques públiques constrictives en el sector privat a propòsit del capítol V de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística», Revista de Llengua i Dret, núm. 31, 1999, 35- 59. El Tribunal Constitucional ha admès les mesures lingüístiques constrictives en l’etiquetatge dels productes alimentaris envasats, així com la potestat de la Generalitat per establirles a redós de l’article 3.3 eac (stc 147/1996, de 19 de setembre, fj 6). Sobre l’etiquetatge de productes, però, cal recordar que la intervenció constrictiva de la Generalitat en favor del català ha esdevingut molt limitada (art. 34.2 lpl), cosa que s’explica, sobretot, perquè el dret comunitari la fa impossible en força casos. Vegeu Antoni Milian i Massana, «Dictamen sobre la reglamentació de l’ús de la llengua catalana a l’etiquetatge i a les instruccions d’ús dels productes comercials», Revista de Llengua i Dret, núm. 43, 2005, 279-323. Per a les quotes lingüístiques en la radiodifusió i en la televisió, i en el cinema, vegeu Antoni Milian i Mas- sana, «Comentarios en torno de la Ley del Parlamento de Cataluña 1/1998, de 7 de enero...», op. cit., p. 354-362; Antoni Milian Massana (dir.), Joan Amenós Álamo, Lucía Casado Casado, M. Àngels Orriols Sallés, Ferran Pons Cànovas, El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 2004, p. 169-173; Jaume Vernet (coord.), Eva Pons, Agustí Pou, Joan Ramon Solé, Anna Maria Pla, Dret lingüístic, Cossetània, Valls, 2003, p. 251-262; i els treballs de Marc Carrillo, «La normativa lingüística i els mitjans de comunicació», i de Luis López Guerra, «Les quotes lingüístiques i la cinema- tografia», publicats dins aadd, Estudis jurídics sobre..., op. cit., 353-380, p. 367-372, i 381- 405, respectivament. En relació amb la televisió, recordem que, d’acord amb l’article 26 lpl i la Llei del Parlament de Catalunya 8/1996, de 5 de juliol, les quotes estan previstes, ara com ara, per a les televisions per cable que emetin en demarcacions territorials dins de Catalunya, les televisions locals per ones terrestres i les televisions digitals, autonòmiques o locals, terre- nals, que siguin gestionades per persones físiques o jurídiques privades. Per a les televisions gestionades (en règim de gestió indirecte) per ens públics (la Generalitat i les corporacions locals), la legislació disposa que han d’emprar normalment la llengua catalana (art. 25 lpl). Les STS de 9 de novembre de 1988 (rj 1988, 8678) i 16 de febrer de 1993 (rj 1993, 992) avalarien aquesta previsió, si més no tenint en compte els usos lingüístics actuals del conjunt de televisions públiques i privades que emeten, exclusivament o no, per a Catalunya, i en la mesura que l’ús del català no sigui excloent del castellà o d’altres llengües. La migració del sistema analògic cap el digital pot canviar el panorama de les televisions locals a Catalunya, on el grau d’ús del català (vegeu Quaderns del CAC, núm. extraordinari sobre Les televisions locals a Catalunya, 2002, p. 56-58) és molt elevat. La migració aporta dos elements positius: 1) la pèrdua d’eficàcia de la disposició transitòria tercera de la lpl (que cercava no afectar l’equilibri financer dels serveis ja concedits); i 2) el fet de posar fi a la precària situació originada per la inactivitat estatal consistent en la no aprovació del Pla de freqüències previst a la Llei estatal 41/1995 (sobre aquesta inactivitat, vegeu Carmen Chinchilla Marín, «Medidas cautelares urgentes ante el cierre de una televisión local por ondas», Revista de Administración Pública, núm. 151, 2000, 287-317; Iñaki Agirreazkuenaga Zigorraga, «Inactividad en la prestación de servicios públicos y control jurisdiccional», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 57, 2000, 141-158, p. 154-157). Tanmateix, també hi ha aspectes preocupants i negatius: 1) la redistribució de canals i programes (modificació dels art. 3, 4 i 9 de la Llei 41/1995 per l’art. 109 de la Llei 53/2002) que decanta la ràtio televisions locals públiques/privades (abans 1/0, 1/1 ó 0/1; ara 1/3 ó 0/4 en les poblacions més rellevants) a favor de les segones, les exigències lingüístiques de les quals, recordem-ho, són menors, i que subordina els municipis de menys de 100.000 habitants mancats de capitalitat; 2) el fet socioeconòmic de l’adquisició de televisions locals privades, davant les noves expectatives, per grans grups mediàtics espanyols, més predisposats a emprar el castellà i a respectar només els mínims obligatoris d’ús del català; i 3) el calendari de migració, que fa difícil la continuïtat digital d’algunes analògiques.

[63] . Vegeu Antoni Milian i Massana, «Ordenament lingüístic», op. cit., p. 190; i «Ordenamiento lingüístico», op. cit., p. 203. Vegeu també Jaume Vernet (coord.), Eva Pons, Agustí Pou, Joan Ramon Solé, Anna Maria Pla, Dret lingüístic, cit., p. 134-137.

[64] . Per exemple, la qualificació del català com a llengua comuna, juntament amb la de llengua pròpia, cosa que podria tenir efectes beneficiosos encara que no necessàriament posi fi a interpretacions tan restrictives de l’oficialitat del català com la continguda en la stc 87/1997; l’atribució al Govern de la Generalitat de la legitimació per exercir les accions judicials necessàries per fer efectius els drets dels ciutadans en matèria lingüística; la incorporació de regles lingüístiques inherents a l’oficialitat en el cas de la institució del Tribunal del jurat, com ara, per exemple, el recordatori consistent en què el dret de les persones a utilitzar la llengua oficial que escullin comprèn a les persones jurats que formen part del Tribunal del jurat; la introducció de determinacions lingüístiques destinades a temperar les limitacions imposades pel dret comunitari; l’afirmació, directa o indirecta, de la unitat de la llengua catalana; i la determinació que les televisions gestionades per la Generalitat i les corporacions locals de Catalunya han d’emetre normalment en llengua catalana.