El síl.labus processal I formularis

Cenyint-nos naturalment als mots i locucions de traducció dificultosa, cal remarcar positivament moltes de les equivalències per l'encert que suposa una proposta en el sentit que expressen els autors. Pasem a citar les més importants.

La traducció de «fallo» no ha recaigut sempre en el mot decisió, sinó que aquesta proposta es limita als casos en què cal distingir el concepte «fallo» del més ampli sentència. En els casos en què no calia aquesta distinció, com el de la p. 48 s. v. «Acción criminal» («Suspensión del fallo del pleito»), s'ha traduït simplement per sentència, el terme genèric (Suspensió de la sentència del plet), cosa que ens sembla plausible de fer sempre que no calgui aqueixa distinció esmentada.

Pel que fa a la traducció de «bastanteo de poder» per validació de procura, és correcte l'ús preferent de procura, o procuració (mots que també existeixen en castellà en tal sentit) que ens proposen els autors (v. nota 8, p. 142); així es desprèn de la tradició (pàssim DCVB¹), en la qual diguem de passada que no hem sabut trobar poder com a «escriptura en què consta la capacitat jurídica atorgada per a poder actuar en nom i a favor d'una altra persona», tot i que trobem aquesta accepció al DGLC² i a la GEC.³ No podem abonar, en canvi, la solució validar/validació per bastantear j'bastanteo. El DCVB recull bastanteig/bastantejar sense titlla de castellanismes. Els considera neologismes jurídics bastits amb sufixos força prolífics en la nostra llengua, malgrat que sigui rar el cas que s'uneixin a adjectius; això, però, no és inusitat (p. e. verdejar). Cal reconèixer que probablement la creació d'aquests neologismes ha

Page 215

estat empesa per imitació del castellà, com diu el mateix DCVB s.v. bastante-jar. Coromines no en parla (s.v. bastar), en el seu DECLC.⁴ Folch i Serralonga⁵ admeten bastanteig i bastantejar. La GEC recull, s.v. procura, reconeixement de procura en el sentit que ens ocupa. El fet és que els nostres grans diccionaris històrics recullen documents on trobem bastant al costat de poder i procuració (tots dos casos apareixen units en un fragment de la crònica de Ramon Muntaner). En canvi només trobem validació i validar amb aquest significat a la GEC i com a forma secundària. Per tant creiem que com a mínim és molt discutible l'admissió de validar i validació com a forma principal, en una obra de caire divulgador entre els professionals del Dret.

Cal valorar positivament també notes com la número 13 de la p. 77 on s'explica la forma d'eliminar el «lo» neutre castellà en locucions pròpies de la pràctica forense com «lo ocurrido», «lo convenido», «lo acordado». S'hi aconsella recórrer a construccions amb un substantiu genèric: p. e., els fets ocorreguts, els acords presos, etc.

També ens sembla esmentable la traducció de «cotejo/cotejar» per confrontació/confrontar, «afianzamiento» per fiançament (v. nota 5, p. 52) «causa de tacha» per causa d'invalidació (v. nota 1, p. 173) i la nota 24 de la p. 58 al mot assegurament.

A la Llei d'Enjudiciament Civil apareix repetidament el mot «termino» en el sentit de «plazo». Els autors del Síllabus han traduït correctament aquest sentit i han fet constar, doncs, en aquests casos el mot termini. Si el mot «termino» hagués aparegut en el sentit que l'oposa a «plazo», és a dir designant merament el moment final de l'espai de temps concedit, aleshores la traducció correcta hauria estat terme (v. nota 7 ps. 141 i 142).

Ens sembla també adequat el criteri general de posposar els adjectius qualificatius als substantius (p. e. Articles de pronunciament previ i especial), encara que en alguns casos en què caldria mantenir aquest criteri, no s'ha fet així (p. e., p. 64 De les cèdules de notificació a persones d'ignorat domicili).

Hi ha expressions que, dintre de les diverses opcions que hi havia per a traduir-les, són força encertades aquelles que s'han triat com a preferents. Així «prestación de fianza» per constitució de fiança; «medidas a adoptar por el juez» per mesures que el jutge ha d'adoptar, on queda màs clar el sentit d'obligació que no pas en el text castellà; «para mejor proveer antes del fallo» per per decidir millor, abans de la sentència; «causa de pedir» per raó petitòria; «firmado y oído» per coneixement i signatura i «sana crítica» per bon criteri. Més dubtosa és la conveniència de traduir «reemplazo (de síndicos)» per substitució, ja que aquí podria haver-hi motius per a mantenir reemplaçament, i també «citaciones de remate» es pot traduir perfectament, com diuen els autors a la nota 6 de la p. 67, per Citacions de rematada, a més d'execució.

Page 216

Segurament han optat per allunyar-se de les formes castellanes pels motius que comentarem a continuació.

Efectivament, en alguns casos l'admissió de formes de la mateixa arrel que el mot corresponent del castellà sembla que es fa inevitable atesa la correcció d'aquestes formes i la inexistència de motius per a allunyar-se del castellà, tot i que això pot portarnos a un servilisme excessiu. Per exemple, els diferents tipus de procediment judicial sembla que s'han d'anomenar de forma paral·lela al castellà: verbal, cognició, menor i major quantia. També per a referirnos a la demanda, si haguéssim pogut optar, podríem fer-ho amb un altra paraula com per exemple requesta. Però el fet és que les lleis d'àmbit estatal ens arriben en castellà, i aquest és un fet lingüístic de gran transcendència, el qual fa necessaris estudis més aprofundits dels nostres textos de Dret català, que puguin evitar una paulatina adaptació i despersonalització de la terminologia catalana, i en definitiva del món jurídic patri, envers l'òrbita castellana.

Més perillosos són els casos com el de l'article 372 de la Llei d'Enjudiciament Civil, el qual obliga a incloure mots concrets, ço és, resultant i considerant, en les sentències definitives. Les lleis modernes no són tan rígides en aquests aspectes, i permeten, per tant, que els documents siguin redactats d'acord amb els usos de cada idioma i de cada moment. Això permetria, per exemple, d'usar locucions molt més genuïnes que no pas les obligades per la llei, com és el cas d'atès que en lloc de considerant sense perjudici que algun dia hom decideixi redactar les motivacions de dret, o de fet, sense encapçalaries per cap locució similar, tal com es ve fent per exemple en les demandes.

Seria bo, doncs, que articles com aquest fossin reformats, no solament pel motiu d'eliminar les traves que faciliten l'encarcarament del llenguatge jurídic castellà, sinó per una raó més important, ço és, la necessitat que tenen aquestes lleis antigues i envellides d'adequarse, entre altres coses, a la situació d'oficialitat de les llengües minoritàries de l'Estat espanyol.

Finalment voldríem comentar encara un cas com el del mot partida, referit a les certificacions registrals. Pensen que per més que el DGLC, la GEC, etc, li admetin aquesta accepció, el mot partida hauria de ser substituït definitivament, pel que fa al significat que comentem, pel mot certificació, que és molt més denotatiu, genuí (1315) i té precisament aquesta única significació.

Un problema de fons que observem al llarg de la lectura de l'índex analític castellà-català consisteix en el fet que dóna la impressió que els autors no assumeixen com a pròpies les columnes que contenen les equivalències castellanes. El resultat d'això, a través del qual arribem a la conclusió expressada, és la presència de solucions contradictòries entre les mateixes locucions castellanes, les. quals unes vegades es mantenen en la traducció catalana, i d'altres vegades hi són esmenades. En referim, per exemple, a les omissions d'articles en el text castellà, les quals omissions són normalment esmenades en el text català, però no sempre. Vegem-ne alguns casos. Dins l'epígraf «Abogado del Estado»,

Page 217

trobem en el primer subepígraf «Como parte en adjudicación (...)», i en la traducció catalana Com a part en l'adjudicació (...), en canvi en el segon trobem igualment «Audiència en incidentes de pobreza», però en la traducció no s'ha afegit l'article: Audiència en incidents de pobresa. Dins l'entrada «Albacea» trobem també els mateixos dos casos: en la primera traducció catalana no s'ha afegit l'article i en el segon subepígraf, en canvi, sí. Cal remarcar que cap de les absències d'articles gramaticals en el text castellà, no la veiem fonamentada en els articles de la Llei d'Enjudiciamient Civil a què fan remissió les entrades, com seria el cas de citació per a sentència, forma que hem de considerar correctament fixada per l'ús i que no admetria, doncs, l'afegitó de l'article sense violentarla.

Pel que fa a preposicions, passem a il·lustrar la nostra objecció amb alguns exemples: dins l'epígraf «Acadèmia» (p. 47) trobem «Impugnación honorarios excesivos», traduït per Impugnació d'honoraris excessius. Finalment hi ha casos en què fins i tot la traducció catalana ha afegit l'article i la preposició que trobem a faltar en la castellana: p. e., p. 52, «Administración abintestato» per Administració de l'abintestat.

Aquests casos descrits semblen apuntar el fet que els autors hagin pres la llista d'entrades castellanes d'una manera excessivament literal respecte a la font que els l'ha fornida. Si haguessin citat aquesta font, caldria prescindir de les incongruències del text castellà, sempre que de les correlatives adaptacions catalanes es desprengués una unitat de criteris. Tanmateix hem fet observar que les vacil·lacions apareixen en totes dues llengües. També trobem vacil·lacions en l'ús de les majúscules, tant en les columnes catalanes com en les castellanes. Però així com la manca d'articles i preposicions del text castellà és comprensible pel fet que en la font que hem consultat nosaltres (Enjuicia-miento Civil, Ed. Cívitas, Madrid 19762) també hi manquen, l'ús que hem observat en les majúscules és diferent de l'ús que en fa la Llei d'Enjudicia-ment Civil (en endavant, LEC), almenys en la versió que acabem de citar. Així, a la p. 48, s. v. «Acreedores», hi trobem «Juicio» traduït per judici, però en els articles de la Llei d'Enjudiciament Civil a què hom remet trobem «juicio» en minúscula. A la p. 49 trobem també s. v. «Actas» «Del Juicio verbal» traduït per Del judici verbal, criteri que també segueix la LEC, que en el Capítol quart del Títol segon del Llibre segon ens parla «de los juicios verba-les». De vegades, però, hem copsat una situació inversa; així, a la mateixa pàgina 49, s. v. «Acto de conciliación», hi trobem «Juez municipal» traduït per Jutge Municipal, tot i que la LEC, a la Secció tercera del Títol cinquè del Llibre primer, ens parla de «la recusación de los Jueces municipales». També trobem d'altres vacil·lacions no fonamentades en la LEC, com són p. e. els casos de la p. 49, apartat «Libros de (...)» dins «Actas», i apartat «Certificación (...)» dins «Actos de conciliación», on apareixen lletres majúscules després de dos punts en la versió castellana, cosa que és esmenada en la traducció catalana.

D'una banda, pensem que si la normativa sobre l'ús de les majúscules es mostra ambigua tant en català com en castellà, hauria calgut que els autors s'haguessin imposat uns criteris implícits previs per al text català, i pel que fa

Page 218

al castellà, que haguessin seguit el text original de la LEC, fent-hi les esmenes que consideressin convenients. El mateix cal dir de la inclusió d'articles i preposicions, per a la qual creiem que hauria estat opodtú d'aplicar els mateixos criteris per al castellà que per al català.

D'altra banda, la còpia excessivament literal de les llistes de locucions castellanes ha fet que s'escolessin algunes errades que ja existien en la font, tant involuntàries (p. e., remissió de articles erronis de la LEC) com causades pel criteri de l'autor de la publicació originària (p. e., omissió d'accents en les majúscules). Aquestes darreres faltes apareixen convenientment esmenades en el text català, però insistim que també ho haurien d'haver estat en el castellà.

A part de tot això, convindria comentar també algunes traducciones de mots o expressions que, deixant de banda els casos de què ja hem parlat en pàgines anteriors, creiem que són si més no força discutibles. Passem a comentarlos.

- (p. 48) s. v. «Acreedores», «Separación del Juicio»: Apartarse del judici. En aquest cas, creiem que no hi ha motiu per a usar el verb apartar-se en lloc del substantiu separació, i menys encara tenint en compte que la GEC blasma explícitament l'ús jurídic d'apartament per a designar el fet de desistir d'una acció en un procés que no sigui penal.

- (ps. 125 i pàssim) s.v. «Jurisdicción voluntària en actos de comercio», «negocios»: assumptes. Ací cal que remarquem que és bo que s'hagi evitat el mot negocis en la traducció de construccions com «negocios de comercio» o «repartimiento de negocios», però ens hauria semblat més adequat traduir per afers, ja que, seguint la GEC es tracta de «coses a fer de certa importància» (primera accepció) i assumpte hi remet.

- (ps. 52 i 55) «Advertència» i «Apercibimiento»: Advertència. Atès que en aquests casos ens trobem que tots dos mots tenen un sentit de «consell o amenaça, amb intent de corregir faltes o defectes», la traducció és correcta, però això planteja un problema diguem-ne pràctic: l'article 449 de la LEC, que recull diversos tipus de correctius disciplinaris, diu en els números 1 i 2 «Advertència» i «Apercibimiento o prevención» respectivament. La solució per a evitar la confusió de significants creiem que la podem prendre del mateix article, ço és, anomenar el correctiu disciplinari número 1 advertència i el número 2 prevenció, és a dir, en aquest últim cas, amb la forma sinònima que la llei recull. Així evitaríem el problema que suposa la concurrència de significants, sense allunyar-nos, però, de la nomenclatura de l'original castellà.⁶

Page 219

- (ps. 54, 55 i 91) «Deslinde y amojonamiento»: Atermenament i fitació. A la p. 54 apareix una remissió a «Deslinde y amojonamiento» amb la traducció Partió i fitació. La traducció de «deslinde» per partió és correcta, tot i que sembla convenient de crear el substantiu partionament per distingir l'«acció de partionar» de la «línia imaginària resultant» (partionament i partió, respectivament). Així ho va acordar, a instàncies de tècnics dels departaments de la Generalitat que ja usen tal expressió, la Coordinadora de Llenguatge Administratiu (cf. butlletí Llengua i Administració núm. 8, octubre 1983), a la qual pertanyen alguns membres del Seminari de Documentació Jurídica en Català. La traducció que, d'acord amb tot això, s'hauria de proposar és, doncs, partionament i fitació. Per això sorprèn que en cercar l'entrada de «Deslinde y amojonamiento» (p. 91) trobem una nova i discrepant proposta (atermenament), la qual coincideix amb la proposta de traducció de «apeo» (p. 55), cosa que embolica una mica més la qüestió, malgrat que la nota 14 de la p. 55 intenti d'aclarir-la. Si hom admet la traducció del procediment de la jurisdicció voluntària anomení «deslinde y amojonamiento» per partionament i fitació, llavors no hi haurà inconvenient a amomenar Paltre procediment de la jurisdicció voluntària que la LEC denomina «apeo» amb el mot que proposen els autors, atermenament, i l'acta en què consta tal diligència (cast. també «apeo») acta d'atermenament.

- El Seminari no ha gosat traduir el mot «foro», que forma part d'un acte de la jurisdicció voluntària molt lligat als que hem comentat suara, sobretot al que hem convingut a anomenar atermenament; ens referim a l'afer jurisdiccional anomenat «Prorrateo de foros» (v. p. 147). Si l'atermenament té per objecte determinar i partionar les finques sotmeses a cens, el prorrateig té per objecte esbrinar la renda que correspon ser satisfeta per cadascun dels qui empriven les finques, i nomenar d'entre aquests censataris un cap que reuneixi totes les fraccions i porti la renda total al censaler. Per tant, en la frase que ens cal traduir ara, el mot «foro» es refereix al cens que cal pagar pels emprius, i per tant l'equivalència catalana que nosaltres proposem és prorrateig de cens.

- (p. 159) «Recurso de fuerza en conocer»: Recurs de coneixement forçós. Aquesta traducció que hom ens proposa és discutible, ja que qui exerceix la força en conèixer d'una causa profana és un tribunal eclesiàstic que ha usurpat la jurisdicció del tribunal civil. Mentre no hi hagi un estudi fonamentat sobre qualsevol proposta de traducció d'aquesta expressió, opinem que no seria incorrecte fer-ho literalment del castellà i mantenir, doncs, de moment la solució recurs de força en conèixer, o bé recurs de coneixement forçat, ja que el que hom ha fet realment és forçar una jurisdicció, i la traducció que ens proposen els autors no denota aquest contingut.

- (p. 111) s. v. «Información», «Hecha por el Capitàn para solicitar préstamo a la gruesa»: Veta pel capità per sol·licitar préstec en l'avaria grossa; en canvi, a la p. 144, Préstec a la grossa. És estranya la primera traducció de

Page 220

les dues transcrites ja que d'una banda el «préstamo a la gruesa» no té res a veure amb l'avaria grossa, i de l'altra aquesta solució clarament errònia s'allunya de les que proposaven Folch i Serrallonga, les quals ens semblen més enraonades (vegeu-hi la definició; també a l'article 719 del Codi de Comerç), almenys mentre no aparegui una proposta més ben fonamentada. De totes maneres la proposta de Folch i Serrallonga a l'engròs tampoc no ens apar afortu-tunada, ja que «a la gruesa» sembla un abreujament de «a la gruesa ventura». La forma francesa té un curiós paral·lel, atès que no és altra que «prèt à la grosse aventure», i pel que sembla amb tendència també a dir simplement «à la grosse». Sense entrar més a fons en aquesta qüestió, creiem que, atès que el mateix Codi de Comerç ens oferix una forma sinònima fàcilment adaptable, no seria caure en un servilisme groller escampar préstec a risc marítim però és que, si volem, al mateix Llibre del Consolat, que és d'on hauríem de pouar les expressions catalanes de dret marítim, trobem la locució a ventura en el sentit «en situació perillosa». Per tant també podem proposar com a forma equivalent préstec a la ventura.

- (p. 135) s. v. «Notificaciones», «Casos en que procede de las providencias al portador de un exhorto, suplicatorio o carta-orden»: Casos en què procedeix dels proveïments al portador d'un exhort, suplicatori o carta-ordre. Observem al llarg del Síllabus que els casos en què apareix «procede», en el sentit de «és conforme a dret» han estat traduïts sistemàticament de forma correcta per és procedent, tret del cas ara reproduït en què sembla que la redacció tan fosca de la construcció castellana ha impedit al traductor de copsar-ne el veritable sentit, i per això ací hom ha caigut en l'error de traducció. En la redacció d'aquesta oració cal entendre que el subjecte de «procede» és «la notificación», i que el que hi ha darrera el verb és un complement preposicional d'objecte, cosa que no ens lliga amb el tenor de l'article de la LEC a què remet l'apartat. La redacció clara i correcta hauria d'haver estat la següent: Casos en què és procedent la notificació dels proveïments al portador d'un exhort, suplicatori o carta-ordre, en què la notificació dels proveïments... és subjecte.

Hi ha algunes solucions, encara, en l'índex analític del Síllabus que, si bé no són obertament i frontalment discutibles, com hem cregut que ho són els casos comentats fins ara, sí que cal dir que si més no haurien de ser revisades més a fons. Donem-ne els exemples més significatius. Per exemple, a la p. 68, s. v. «Célula», hi trobem «Extensión en papel común»: Estesa en paper comú. Pensem que aquesta proposta d'atribució d'un nou significat tècnico-jurídic al mot estesa és difícil de fonamentar a través dels nostres diccionaris i de la tradició. El substantiu correlatiu a estendre que en aquest cas sembla adequat és el cultisme extensió. Hom podria dubtar, també, a adoptar estendre en el sentit d'«escriure, redactar un document», ja que aquest ús apareix al segle xviii, segurament per influència del castellà. Uns sinònims més genuïns són expedició, i també redacció.

També en algun cas (cf. p. 83, s. v. «Curadores»; no en canvi a la p. 164,

Page 221

entrada Remoció de tutors i nota 5) els autors han traduït «remoción» per substitució. Nosaltres creiem que cal mantenir ben ferm l'ús de remoure/ remoció, mots que ja apareixen en el sentit del cas transcrit en el Llibre del Consolat de Mar. Cal tenir en compte que substitució té d'altres usos en el llenguatge jurídic i administratiu, i si en canvi buidàvem el substantiu remoció d'aqueix sentit forense, l'eliminaríem completament de tal terminologia tècnica.

Un altre punt a revisar opinem que és la conveniència d'oferir els sinònims alienació I alienament -com fa el SíHabus a la p. 98- per un mateix sentit, ço és, el de «transmetre el domini o un altre dret sobre una cosa». Hem d'objectar a aquesta opció que alienació té una gran tradició en el sentit que ens ocupa, i en canvi alienament ni té tradició ni apareix en el principals diccionaris. Si de cas hom podria abonar la difusió Ò! alienament en el sentit jurídico-psiquiàtric del terme, és a dir, per a designar l'alienació mental, a fi d'eliminar els possibles equívocs que implica l'ús d'alienació en tots dos sentits (a part del filosòfic). Creiem, doncs, que la proposta alternativa que ens fan els autors és, com a mínim, poc recomanable.

Pel que fa a la traducció de «Justiprecio» (cf. p. 125, epígraf i nota), el mot Avaluació que proposen els autors és usual i, per tant, fa còmoda una extensió semàntica a tal sentit. Certament les formes «justipreuar/justipreu» són inexistents en català i caldria doncs que la primera fos retirada del Diccionari català-castellà castellà-català de F. de B. Moll (Ed. Moll, Mallorca 1982⁷) («justipreu» no apareix en cap diccionari i «justipreuar» només en la part de traducció castellà-català del citat; en el DCVB no en surt cap de les dues). Les formes apreuar i apreuament no haurien estat idònies pel valor eminentment moral que sembla que els atorga l'ús. Nosaltres, però, hauríem preferit la recuperació del vocable estim (o les seves variants estima i estimació) a l'ús preferent del modern avaluació, atesa la nombrosa documentació que recull aquelles formes en el sentit que ens ocupa. La bondat del vocable avaluació és indubtable, però el seu ús no té cap tradició en els clàssics del Dret català, pel que sembla.

Per últim, ens estalviem de comentar algunes equivalències catalanes a les corresponents entrades castellanes que, atesa la difícil explicació d'aquelles propostes, considerem que són meres errades d'aquesta primera edició que seran convenientment esmenades en les següents. Per exemple, a la p. 80 trobem s. v. «Cosa juzgada» el subepígraf «Sentència no recorreguda». Com va deixar clar Oriol Camps a Llengua i Administració, número 9, p. 3, el verb recórrer, en l'ús jurídic, és intransitiu, i per tant el seu participi passat no pot adjectivar cap substantiu. La traducció correcta podria ser doncs Resolució que no ha estat objecte de recurs o qualsevol altra d'equivalent.

Hem copsat tatmbé altres propostes que creiem que han de ser considerades mers errors. P. e., a la p. 56, s. v. «Apremio», el subepígraf «Por demora en exhortos y suplicatorios» ha estat traduït Per a retard en exhorts i suplica-

Page 222

toris, en lloc de Ver retard... o Per demora... A la p. 85, s. v. «Dafios y perjuicios», l'entrada «Caso de dolo o de falsedad en concurso» ha estat traduïda per Cas dolós o falsedat en concurs, en lloc de En cas dolós o de falsedat en concurs, o bé En cas de dol o falsedat en concurs; en diverses entrades ha estat traduïda, igual que en el cas suara comentat, la que hem de considerar locució condicional «caso de» per cas de en lloc de en cas de. En alguns epígrafs hom parla de pobresa o pobre en lloc de l'expressió més pròpia declaració de pobresa o declarat pobre (cf. p. 112, s. v. «Insolvència»; p. 130, s. v. «Mala fe»; etc). A la p. 51 trobem s. v. «Adjudicación de bienes a personas innomi-nadas» el subepígraf «Parte legítima para promoverlo» traduït Part legítima per a promoure-la; la discrepància en el pronom feble té la seva explicació: l'entrada en castellà es refereix al judici universal, i la catalana fa referència a l'adjudicació; la forma correcta és la masculina, ja que el que hom promou és, pròpiament, el judici universal. Un cas similar és el de la p. 49 quan diu s. v. «Actos de conciliación» Certificació d'haver-ho intentat, traduint «Certificación de haberse intentado», en lloc de Certificació d'haver-la intentada, ja que es refereix a la conciliació.

Hem citat tan sols els errors que potser són més difícils de copsar a primera vista. A part d'aquests, hem pogut constatar a més diverses errades menors que, per no estendre'ns aclaparadorament sobre aquest apartat, deixem ací de banda amb la confiança que a l'hora de fer ús de l'obra que venim comentant, la perspicàcia del lector li farà descobrir-les i esmenar-les.