El dret romà a la península Ibèrica i el seu desenvolupament autònom durant el regne visigòtic. De la romanització de la Península a la fi del regne visigòtic
| Autor | Max Turull Rubinat, Oriol Oleart, Mónica González Fernández, Alberto Capilla Jiménez |
| Páginas | 19-75 |
© Editorial UOC Capítol I. El dret romà a la península Ibèrica…
19
Capítol I
El dret romà a la península Ibèrica i el seu
desenvolupament autònom durant el regne
visigòtic. De la romanització de la Península
a la fi del regne visigòtic
1. La incorporació de la península Ibèrica al món
romà
1.1. Els drets peninsulars abans de l’arribada
dels romans a la Península
En el moment que va començar la romanització, al començament
del segle III aC, la península Ibèrica era un autèntic mosaic d’orde-
naments jurídics, tants com pobles hi havia. La immensa majoria
d’aquests ordenaments tenien un caràcter consuetudinari, és a dir,
basat en costums, i tan sols molt puntualment es pot plantejar la pos-
sibilitat de parlar d’algun poble amb un dret legislat.
No s’ha demostrat que aquest conjunt de drets hagi tingut la capa-
citat d’incidir substancialment en el dret romà. Cal pensar, al contrari,
que aquests drets primitius, o preromans, van acabar desapareixent
sota la influència del dret romà. Ara bé, sí que cal admetre que la roma-
nització va tenir resultats desiguals davant la situació jurídica i cultural
diversa dels pobles de la Península.
Per a referir-nos als pobles que habitaven la Península quan van arribar els ro-
mans, ho farem com a pobles primitius o preromans indistintament, els quals
eren el resultat de les migracions efectuades els últims mil anys, des dels bascos,
com la darrera reminiscència prèvia a les grans migracions, fins als ibers i els
celtes.
© Editorial UOC Història del dret
20
1.2. La romanització de la Península
Allò que ens interessa saber, en definitiva, és com i qui creava el
dret que s’aplicava a la península Ibèrica en el període que va de l’any
218 aC –quan comença la romanització, a Empúries– fins a l’any 476,
en què desapareix l’Imperi Romà d’Occident. Romanització vol dir la
incorporació dels diferents pobles al món romà, en un sentit ampli:
lingüístic, cultural, jurídic, econòmic, social, etc. Significa, per tant, el
procés de convertir-se i de comportar-se com els romans.
Però parlar de la romanització implica parlar d’un llarg i lent procés
històric, que es desenvolupa en unes coordenades espacials –afecta
territoris i societats diferents– i temporals –es perllonga durant un
dilatat perióde històric. Cal tenir present, en un sentit dinàmic, tant el
diferent desenvolupament cultural dels romanitzadors com també dels
romanitzats. La romanització no és, al capdavall, un fenomen abstracte
i únic, sinó quelcom històric i complex.
Una permeabilitat o una resistència més gran o més petita a la
romanització és el que marcarà el caràcter de la romanització de cada
societat peninsular en particular.
Si bé el que ara ens interessa és l’aplicació del dret romà a la
Península, cal recalcar que solament va ser la conseqüència d’un procés
previ de gran abast.
El romà no va ser pas el primer poble del món antic a tenir contacte amb la Pe-
nínsula. Abans n’hi havia hagut amb grecs, fenicis i cartaginesos, però sí que
van ser els que més la van afectar. Recordeu que l’arribada de tropes romanes a la
Península es va produir en el context de les guerres púniques –concretament de
la segona–, entre Roma i Cartago, pel control de la Mediterrània. En un principi
l’interès peninsular de Roma era estrictament militar i estratègic. El procés d’in-
corporació de la península al domini de Roma es va perllongar, aproximadament,
entre els anys 218 aC i el 19 aC. amb el teòric domini sobre càntabres i asturs.
Els principals elements i canals de la romanització social van ser el règim urbà i
municipal, l’exèrcit, el comerç, les vies de comunicació, i l’organització adminis-
trativa i la divisió territorial.
© Editorial UOC Capítol I. El dret romà a la península Ibèrica…
21
L’arribada dels romans a la Península i la seva dominació va conduir,
gradualment, a una romanització social, és a dir, a l’assumpció, per part
dels pobles preromans, d’una nova manera de viure i d’una nova reali-
tat social i econòmica. Aquesta profunda transformació, lenta i gradu-
al, de la infraestructura socioeconòmica va provocar, en aquella socie-
tat, noves necessitats jurídiques que com millor podien ser resoltes era
acudint al mateix dret romà. Va ser així com, a la pràctica, va començar
a ser utilitzat el dret romà pels habitants no romans de la Península. Tan
sols en un moment posterior aquesta utilització va rebre sanció oficial
per part de Roma. Per tant, la romanització jurídica ha de ser inter-
pretada com el resultat d’una necessitat social i no com una imposició
des del poder.
1.3. La romanització jurídica de la Península
En un sistema basat en la personalitat del dret i no en la seva ter-
ritorialitat, el dret romà –el ius civile– era propi i exclusiu dels ciutadans
romans. Tots els individus que pertanyien als altres pobles incorporats
al món romà, inclosos, doncs, els peninsulars, es van seguir regint pel
seu dret propi; individus i drets que serien denominats genèricament
peregrins. A més, hi havia el dret llatí –ius latii–, que va ser concedit per
Roma nombroses vegades a pobles i persones que no eren ciutadans
romans i que reconeixia, a qui se li havia concedit, el ius connubii –és a
dur, el dret a celebrar matrimoni legítim amb romans– i el ius commer-
cium –la capacitat per realitzar transaccions patrimonials d’acord amb
el ius civile.
Pel que fa a la península Ibèrica, l’emperador Vespasià l’any 74 va
concedir el ius latii a tots els seus habitants.
Plini, Historia Naturalis 3,3, (4) 30
Vespasiano emperador Augusto concedió a toda la Hispania la latinidad difundida
por las tormentas que aquejaban a la res publica.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba