La creació del dret a l'estat nacional. Constitucionalisme i codificació
| Autor | Max Turull Rubinat, Oriol Oleart, Mónica González Fernández, Alberto Capilla Jiménez |
| Páginas | 327-386 |
© Editorial UOC Capítol IV. La creació del dret a l’estat nacional…
327
Capítol IV
La creació del dret a l’estat nacional.
Constitucionalisme i codificació
1. L’estat nacional
En aquest apartat estudiarem com apareix l’estat nacional i quines
novetats comporta la seva entrada en escena. Ens centrarem en els
dos canvis essencials que, vinculats l’un amb l’altre, marquen aques-
ta nova etapa. D’una banda, veurem com es configura el nou concepte
d’estat nacional, i de l’altra, el canvi que es produeix en el titular de la
sobirania.
1.1. L’aparició de l’estat nacional
L’arrelament de les idees il·lustrades procedents de França va fer
entrar en crisi la concepció de l’estat (configurat com a monarquia
catòlica) on el titular de la sobirania era el rei, ja que amb la revolució
havia triomfat la idea que el poble (configurat com a nació) era el nou
titular de la sobirania. Aquest fet va permetre qualificar la sobirania
de nacional i, alhora, agermanar en un mateix concepte tots els nous
estats, que ja només es diferenciarien per la forma de govern, en
comptes de continuar fent-ho per les formes d’estat tal com feien en
el període anterior.
L’aparició de l’estat nacional es produeix quan un poble que s’au-
toafirma com a nació assumeix la sobirania i es configura políticament
mitjançant l’establiment d’una constitució escrita.
Si bé totes les organitzacions polítiques de totes les èpoques
tenen la seva pròpia constitució, és a dir, una manera concreta de
© Editorial UOC Història del dret
328
configurar-se, en aquesta nova etapa, amb el terme constitució es
farà referència, principalment, a una unitat política realment existent
o a un sistema tancat de normes escrites. Amb aquestes normes es
pretén de fixar una configuració ideal de la convivència política que
ha de ser actuada a la pràctica. Així doncs, és la voluntat popular
d’organitzar-se com un estat nacional la que fa que s’equiparin, que
coincideixin, la constitució (unitat política existent) i la constitució
escrita (sistema de normes escrites).
La constitució escrita d’un estat nacional és un sistema de nor-
mes supremes i últimes, que fixa les maneres i les regles amb què
s’ha de governar.
Constitución política de la monarquía española de 19 de marzo de 1812.
(Imprenta real)
Título I. De la nación española y de los españoles.
Capítulo I. De la nación española
Artículo 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos
hemisferios.
Artículo 2. La Nación española es libre e independiente, y no es, ni puede ser,
patrimonio de ninguna familia ni persona.
La Constitució escrita es basa només en la voluntat sobirana del
poble, el qual no hi queda sotmès i pot modificar-la en qualsevol
moment. La constitució no pot representar mai un límit a la volun-
tat sobirana del poble, que ho és, en canvi, per als seus represen-
tants. La constitució escrita és la llei fonamental de la vida política
del poble i, com a tal, tothom l’ha de respectar. La constitució
escrita és la constitució de l’estat. El nou titular de la sobirania és el
poble, que s’identifica com una nació en la constitució.
El tret essencial que caracteritza el nou estat nacional, que dife-
rencia la vella organització de la monarquia catòlica del nou estat
fruit de la Revolució Francesa, és el canvi en la titularitat de la
sobirania.
© Editorial UOC Capítol IV. La creació del dret a l’estat nacional…
329
Constitución política de la monarquía española de 19 de marzo de 1812.
(Imprenta real)
Título I. De la nacion española y de los españoles.
Capítulo I. De la nacion española
[...]
Artículo 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo per-
tenece á esta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.
Aquest canvi de titularitat es produeix en el moment en què els
pobles, conscients dels seus drets, volen regir els seus destins i, per a
fer-ho, assumeixen la sobirania que fins aleshores havien tingut els reis.
Afirmar que la sobirania correspon al poble mena igualment a la desaparició de
la teoria de l’origen diví del poder. S’hi havia arribat, també, per altres camins,
com el trasbals que va suposar la crisi religiosa del segle XVI a Europa i les apor-
tacions de figures com Calví (segle XVI), Hobbes i Locke (segle XVII).
Els teòrics revolucionaris ja comptaven amb les dites aportacions
prèvies, les quals es poden exemplificar, principalment, en la sobirania
concebuda com un poder absolut i perpetu de la nació i en l’existència
d’uns drets irrenunciables de l’home, abans d’encarar la tasca de redac-
tar les noves constitucions.
1.2. Els pressupòsits teòrics de l’estat nacional
Si partim de la identificació que fa Sestan d’una nació amb qualse-
vol agregat humà que creu que és una nació, esdevé una característica
essencial el fet de creure que se’n forma part. Tan sols la plena parti-
cipació de totes les persones, independentment de la condició social,
pot permetre que sorgeixi una consciència nacional en la formació de
la qual participin.
Si bé les monarquies havien contribuït a facilitar la igualació de tots els seus
naturals en la condició de súbdits, no s’arribava a la igualtat davant el dret que
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba