STSJ Cataluña 316/2012, 23 de Mayo de 2012
| Ponente | EDUARDO PARICIO RALLO |
| ECLI | ES:TSJCAT:2012:7409 |
| Número de Recurso | 118/2010 |
| Procedimiento | RECURSO ORDINARIO (LEY 1998) |
| Número de Resolución | 316/2012 |
| Fecha de Resolución | 23 de Mayo de 2012 |
| Emisor | Sala de lo Contencioso |
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA
SECCIÓ CINQUENA
Recurs Ordinari núm. 118/2010
S E N T È N C I A Nº 316/2012
Il·lms. Srs.:
President:
Sr. JOAQUÍN JOSÉ ORTIZ BLASCO
Magistrats:
Sr. ALBERTO ANDRÉS PEREIRA
Sr. JUAN FERNANDO HORCAJADA MOYA
Sr. EDUARD PARICIO RALLO
A la Ciutat de Barcelona, a 23 de maig de 2012.
La Sala contenciós administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, secció cinquena, ha pronunciat la següent sentència en el recurs contenciós administratiu núm. 118/2010, interposat per D. Simón, president del Grup Municipal del Partit Popular en el Excmo. Ajuntament de Barcelona, representat per la Procuradora Sra. Dª Judith Moscatel i Vivet i dirigit pel Lletrat Sr. D. Jorge Buxadé, contra l'Ajuntament de Barcelona, representat pel procurador D. Jesús Sanz López i dirigit per la Lletrada Sra. Dª. Anna Aguilar i Camprubí. Ha estat ponent el Magistrat Il·lm. Sr. EDUARD PARICIO RALLO, que expressa el parer de la Sala.
ANTECEDENTS
En data 24 de març de 2010 la representació de la part actora va presentar en la secretaria d'aquesta Sala escrit d'interposició del present recurs contra el Reglament aprovat pel Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 05/02/2010 sobre l'ús de la Llengua Catalana de l'Ajuntament de Barcelona, publicat al B.O.P. de Barcelona de data 13/02/2010, nombre 38.
En data 3 de septiembre de 2010 el grup municipal recurrent va presentar escrit de demanda mitjançant el qual va demanar sentència que declari la nul·litat dels articles 1; 2; 3.1, 3.2 i 3.3; 4.1 i 4.2; 5.2,
5.3 i 5.5; 6; 7; 8; 9; 12; 13; 14; 15; 17; 18; 19; 20.1, 20.2 i 22.3; i 27, així com els altres que la Sala consideri procedents.
Hom fonamenta el recurs en els següents motius:
A/ L' article 1.2 resulta nul en allò que supera l'àmbit intern o merament organitzatiu de l'Ajuntament, per infracció dels articles 30, 31 i 32 de la Llei 1/98 de política lingüística així com els principis d'igualtat, llibertat d'empresa, atenent alhora a la competència estatal en matèria de contractes; B/ La nul·litat de l'article 2, en la mida que es limita a referir·se al català com llengua d'ús normal ometent el castellà, amb violaci del principi de cooficialitat; C/ La nul·litat dels altres preceptes que imposen l'ús exclusiu del català, com ara l'article 3, apartats 1, 2, 3 i 4, article 4.1, article 8 ; article 12 ; article 14.1, article 17.1 i article 18; D/ La nul· litat dels preceptes que declaren directament o indirectament la preferència del català sobre el castellà, per infracció de l ' article 3 de la Constitució Espanyola, l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la sentència del Tribunal Constitucional núm. 31/2010. En aquest cas, es troben els articles 2, 4.2, 5, apartats 2, 3 i 5, articles 6, 7, 9, 10, 13 i 17.2; E/ La infracció del principi de cooficialitat i la legislació bàsica en matèria de funcionaris, específicament els articles 19.1 i 2, 20.1 i 2 i 22.3; F/ L' article 15 resulta nul en la mida que imposa als càrrecs municipals la utilització del català, vulnerant el dret d'opció lingüística i infringint alhora el dret de sufragi passiu de l ' article 23 CE ; H/ L' article 27 tampoc resulta admissible per imposar la retolació i senyalització en una sola llengua, amb infracció de l ' article 3 CE .
L'actora afegeix altres motius singulars de nul·litat que afecten els següents preceptes: l'article 6, en la mida que sotmet als ciutadans a una càrrega desproporcionada de sol·licitar la comunicació en castellà; l' article 7, que imposa una llengua al personal ; els articles 9 i 10, atès que no resulta admissible la comunicació en català als residents en l'àmbit lingüístic català, amb infracció del règim establert a l ' article 36 de la Llei 30/92 . Finalment, qüestiona l' article 13 en la mida que no preveu la publicació de les disposicions de caràcter general en castellà, amb infracció de l ' article 8 de la Llei 1/98 .
Per la seva part, la representació de l'Administració demandada va formular contestació a la demanda en què, d'acord amb els fets i fonaments al·legats, va demanar la desestimació d'aquest recurs i la imposició de les costes processals a l'actora.
Mitjançant resolució de data 6 d'abril de 2011 es va fixar la quantia d'aquest procés com indeterminada. Atès que no hi ha discrepàncies sobre els fets, es va denegar la recepció a prova, després del que les parts van formular conclusions tot ratificant llurs respectives pretensions.
Acte seguit, es va assenyalar dia i hora per a la votació i resolució, diligència que va tenir lloc en la data fixada.
FONAMENTS DE DRET
Segons el que s'ha esmentat, el motiu de fons que informa aquest recurs es refereix a la vulneració del règim d'oficialitat de les llengües, específicament la marginació o exclusió del castellà tant en les activitats internes com externes de l'Ajuntament. En aquest sentit l'actora invoca la jurisprudència emesa pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal Suprem en matèria d'oficialitat lingüística i també les sentències dictades per aquesta mateixa Sala.
En abordar aquesta qüestió, convé tenir present que la llengua és socialment percebuda com una part molt significativa de la cultura i la identitat col·lectiva, de forma que el sentiment de menysteniment de la llengua que cadascú considera pròpia ocasiona un greuge subjectiu que és comprensible. En aquest sentit, la llengua catalana ha patit un greuge històric que ha justificat l'esforç de reconeixement i normalització en la recent etapa constitucional. Alhora, els recurrents palesen un sentiment paral·lel de greuge davant el que entenen una imposició del català a l'Administració amb el correlatiu desplaçament de la llengua castellana. Una i altra posició responen a sentiments legítims. Això no obstant, estem davant d'un conflicte que té una naturalesa essencialment política, per tant aliena a la funció judicial. En aquest context, el que ens pertoca és aplicar la Llei. Llei, que, cal recordar·ho, és precisament l'expressió de la voluntat popular articulada en un àmbit polític com és el Parlament. Així doncs, cal estar a la Llei i alhora a la interpretació que han anat configurant els òrgans que culminen el nostre sistema, singularment el Tribunal Constitucional. No pot ser d'una altra forma d'acord amb allò que disposa l' article 5.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .
La configuració legal de l'oficialitat de les llengües queda definida a l' article 3 de la Constitució Espanyola i a l'Estatut d'Autonomia, essencialment l'article 6. En aquests preceptes es disposa que el castellà és la llengua oficial de l'Estat, llengua que tots els espanyols tenen el dret d'utilitzar i el deure de conèixer. Alhora, com a llengua pròpia de Catalunya, el català és llengua oficial i d'ús normal.
La Constitució no defineix el concepte de llengua oficial, això és, el seu abast i conseqüències. El Tribunal Constitucional va posar de manifest aquesta circumstància en la sentència núm. 82/86 i va abordar la qüestió a partir d'un plantejament essencialment empíric: " es oficial una lengua, independientemente de su realidad y su peso como fenómeno social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio de comunicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos ". En aquesta definició el concepte es limita a una dimensió concreta que és la de la validesa jurídica de la llengua. Ja des d'un bon principi, però, es va configurar la llengua oficial com un dret subjectiu: el dret dels ciutadans a utilitzar l'idioma de la seva elecció i a relacionar·se amb els poders imposant la seva opció. Un dret que va quedar reconegut ja a la Llei 7/83 de normalització lingüística -article 8- i que l ' article
6.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha incorporat. Conseqüència d'aquest dret individual és que les Administracions queden obligades a respectar l'elecció del ciutadà, de forma que resten en una posició de disponibilitat lingüística.
D'aquest plantejament inicial no es dedueix que l'oficialitat hagi de comportar necessàriament un deure d'ús administratiu d'una o altra llengua més enllà d'allò que es deriva de l'obligació d'atendre els ciutadans en la llengua oficial de la seva elecció.
A partir d'aquesta situació la jurisprudència constitucional ha admès la qualificació del català com llengua d'ús normal per les Administracions mentre que no comporti imposició. Específicament en l'àmbit de l'administració educativa ja d'antuvi el Tribunal va admetre el català com a llengua usual o habitual - STC 337/94 -.
El Tribunal Suprem ha abordat així mateix aquesta qüestió en diverses sentències. Hom pot destacar els següents pronunciaments:
- Resulta admissible que per llei autonòmica es disposi l'ús prioritari del gallec si es respecta el model lingüístic constitucional i, per tant, el dret del ciutadà a utilitzar el castellà, tenint en compte que en l'ús intern no queden afectats els drets subjectius ( STS de 25 de setembre de 2000 ).
- El Col·legi d'Advocats pot utilitzar el català com medi normal de comunicació en la seva relació amb els col·legiats en el ben entès que el bilingüisme no comporta l'obligació de l'Administració pública de produir la totalitat dels documents que publiqui o subscrigui en les dos llengües oficials, sense que la utilització de la llengua cooficial comporti discriminació ( STS de 26 de febrer de 1996, recurs núm. 1367/93 i de 22 de maig de 2007, recurs núm. 4417/03 ).
- La imposició de l'eusquera amb exclusió d'altres llengües és contrària a l' article 3 CE ( STS de 24 de maig de 1999, recurs núm. 5715/93 ).
- L'obligació que tots els càrrecs municipals s'expressin necessàriament en eusquera resulta contrària a l' article 3 CE ( STS de 24 de maig de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba
-
Socioeconomia i llengua: entre la protecció pública i l'autonomia privada
...entendida como una persona que está estableciendo una relación con la Administración de sujeción general. En esa línea, la STSJ de Cataluña 316/2012, de 23 de mayo, entiende que cabe admitir la obligación de uso del catalán por los concesionarios y contratistas “en los términos de la Senten......
-
«Ni una mala paraula, ni una bona acció»: indiferència estatal i autonòmica cap als compromisos internacionals de protecció del gallec contrets amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries
...las lenguas encargarase de avaliar a calidade linguística do produto e de informar sobre a súa validez». 16 En esa línea, la STSJ de Cataluña 316/2012, de 23 de mayo, entiende que cabe admitir la obligación de uso del catalán por los concesionarios y contratistas «en los términos de la Sent......