Miquel Strubell, Albert Branchadell, Joan Melià et al., «La llengua catalana al tombant del mil·lenni: Aproximació sociolingüística»

Page 307

Miquel Strubell, Albert Branchadell, Joan Melià et al., La llengua catalana al tombant del mil·lenni; Aproximació sociolingüística. Edició i pròleg de Miquel Àngel Pradilla. Barcelona: Empúries, 1999, «Biblioteca Universal Empúries» núm. 129, 290 pàg. Amb gràfics, quadres i mapes.

Disposem d'un enfilall d'estats de a qüestió, amb orientacions divertiva de cadascun dels territoris, ses, sobre la llengua catalana. En mencionarem els recents. M. Leprétre, a La llengua catalana, avui (1992),¹ presenta una panoràmica unitària, molt adient per al públic estranger o poc informat, tot i que alhora forneix dades inèdites.

I.Marí (coord.), a La llengua al països catalans (1992)2 ofereix una perspecadreçada a un públic interessat però no pas especialista. J. Baneres, a

Page 308

L'ús social de la llengua catalana (gener de 1998-març de 1999)

(1999),³ extracta unes 700 notícies⁴ aparegudes en la premsa diària, amb una lectura tan arran dels fets que inevitablement restringeix els lectors potencials als qui posseeixen a la bestreta uns certs coneixements sobre la matèria. Tots tres estats de la qüestió es complementen. Però el temps s'escola. Convindria actualitzar Leprètre5 Interessa que prossegueixi Baneres.6

La llengua catalana al tombant del mil·lenni té l'origen immediat en un cicle de conferències (octubre-desembre de 1998) organitzat per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Rovira i Virgili. El seu propòsit és, com expressa l'editor, M. À. Pradilla, defugir «les grans qüestions teòriques de la sociolingüística», amb la «intenció de

visualitzar d'una manera entenedora l'estat sociolingüístic territorialit-zat de la comunitat lingüística catalana» (pàg. 6),

L'obra ofereix un ventall metodològic complet. En la polarització quantitativisme-qualítativisme, en un cap tenim X. Sanjuan, amb una monografia estadística, al qual seguirien J. Melià, G. Puig, M. Plane-lles... amb orientacions progressivament menys numèriques i, ensems, creixentment digressives, fins que arribaríem a M. Strubell, M. À. Pradilla i A. Branchadell a l'altre cap, amb un enfocament exclusivament qualitatiu. Transversalment, des d'una distribució territorial, també el llibre llueix complit.⁷ Sis articles esbossen panoràmiques de cadascun dels països amb els quals compartim la parla: el Principat bé que no s'hi estalvien ocasionals incursions en altres territoris, les Illes, el País Valencià, la Catalunya Nord, la Franja, Aragó i l'Alguer. Els altres tres aporten tantes altresPage 309monografies: sobre l'ofensiva libe-raloespanyolista al Principat; sobre el multiculturalisme que acompanya l'allau alemanya a Mallorca i Eivissa; i sobre el blaverisme. Els tres centres d'interès estan triats amb encert, car corresponen a les crisis cal suposar, de creixement que entoma el català. Crisis, per afegitó, més impactants, en tant que mistifi-cadores: la liberal no és pas ideològica, ans econòmica; la multicultu-ral no és pas cultural, ans social; la blaverista no és pas lingüística, ans política.

M. Strubell, a «¿Una llengua sense poble?»⁸ (pàg. 9-35), es presenta qua vinculat a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, menció que contrasta amb el to catastrofista del text. Aquest es desglossa en cinc parts: «¿;Una llengua sense un poble conscient de la seva unitat?» censura els mapes dialectals en els manuals de llengua, la població residual que contraposa tortosí i català i els conats de gonellisme, mentre que deixa de banda l'únic cas significatiu, el blaverisme, per tal que sigui cobert per un altre coautor del llibre. «Una llengua emprada i emparada per les institucions però poc pel poble: ¿;Una llengua sense usuaris?» critica la divergència entre l'exigència en pro de la catalanització de les administracions i el feble compromís personal si bé abonem, sense restriccions, l'ús i consum privats en català, entenem que aital divergència és el correlat de raconflictivitat, que, tot sospesat, sembla positiva. «Una llengua amb poca descendència» menysté que el model demogràfic català (uno dos fills) incrementa la inversió en formació, factor decisiu d'avenç quan hom compta amb escasses matèries primeres. «Una llengua sense un poble que legitimi el seu ús

i el seu futur>> es plany dels atacs contra la catalanització i de la inexistència d'un discurs que esperoni la militància lingüística dels catalanoparlants i que alhora obstaculitzi una militància de signe contrari, afegim nosaltres. «Una llengua en vies de dialectalítzació» es dol de la satel-lització espanyolitzadora sense tenir en compte que representa una de les contrapartides per haver-se duplicat el nombre de catalanoparlants en menys d'una generació.

A. Branchadell, a «La política lingüística a Catalunya: liberals vs nacionalistes» (pàg. 35-66), és un cas a part. Atès que, per raons inespecifi-cades, el ressenyador declina tractar directament sobre aquest autor, només li cap la solució d'apel·lar al judici professionals dels editors dels textos successius de Branchadell. Segons la contraportada de La norma-Page 310litat improbable (1996),⁹ entre els «tres obstacles principals que entrebanquen [el procés de normalització, hi ha]: la situació jurídica [...]; la voluntat política del govern de la Generalitat, molt més feble del que no sembla [sic], i finalment, la indiferència de la majoria de la població [...]». Segons la contraportada de Liberalisme i normalització lingüística (1997),¹⁰ «els fonaments ideològics de la política lingüística catalana, centrats en la noció de llengua pròpia d'un territori, són efectivament immorals [resic] des del punt de vista liberal. En aquest sentit, la proposta que fa l'autor és abandonar la noció de llengua pròpia com a justificació de la política lingüística catalana, per elaborar un discurs de legitimació alternatiu que no infringeixi cap dels principis bàsics del liberalisme». Segons M. À. Pra-dilla, editor de La llengua catalana al tombant del mil·lenni (1999), Branchadell planteja la «necessitat d'articular i difondre un discurs que combati l'onada liberalista que també envaeix les consideracions lingüístiques» (pàg. 6). Deixem que el lector en tregui les conclusions que jutgi adients.

J. Melià, a «La situació lingüística a les Illes Balears: estat crític» (pàg. 67-104), aporta una descripció actual (de les 15 referències bibliogràfiques, tan sols quatre són anteriors a 1994) però venturosa-ment ultrapassada per una realitat bon punt més dinàmica. D'antuvi analitza els factors sociopolítics heretats del franquisme, dels anys cinquanta ençà, remarcant-ne els aspectes demogràfics. Segueix una anàlisi de la política lingüística, la qual, si bé acurada, ha quedat re-classificada com a històrica amb les eleccions autonòmiques del 13 de juny passat. Encontinent repassa les dades de coneixement i d'ús. En els usos generals subratlla un retrocés alarmant de la nostra llengua com a codi d'intercomunicació social. En l'ensenyament obligatori remarca l'avenç dels entorns prèviament prou catalanitzats, i l'estancament dels hispanitzats. A la universitat contraposa dades contradictòries, tot i que en conjunt, la destaca com el sector amb la situació més acceptable. En els mèdia i en la cultura ofereix pinzellades que deixen veure un panorama força enderrerit. Tot plegat, un sòlid entrenuament de dades i valoració, al qual únicament se li podria retraure que no hagi cobert amb prou deteniment Menorca i les Pitiüses encara que cal afegir, en descàrrec, que previsiblement triplicaria l'extensió del text.

Page 310

I. Marí, a «Interculturalitat i mul-tilingüisme a les Balears: els residents europeus» (pàg. 105-118), amb modèstia no proposa una recerca, ans «una crida d'atenció». L'arquitectura global de l'article passa dels aspectes quantitatius i factuals als qualitatius i normatius: arrenca amb les dades estadístiques dels residents estrangers (en la mesura en què són fiables), i a poc instant de fer un breu apunt sobre els efectes socials que llur presència comporta, entra de ple en el camp de la valoració. De primer moment, posa a punt l'utillatge adient per saber amb certesa de què estem parlant traient a col·lació sengles taxonomies de diversitats i d'identitats, per acabar amb un programa intercultural que, al marge de la qualitat intrínseca, té la de l'oportunitat, en contribuir amb un document de treball que enceti el debat. (Un altre mèrit per acreditar Marí aquest de menor relleu consisteix en un us caut de les teories de W. Kymlicka a Multi-cultural Citizenship (1995).¹¹ El filo-sop canadenc és preuat com un liberal rigorós, però a diferència d'altres coparticipants en el llibre no el confon, toul court, amb el corrent central del liberalisme.)

X. Sanjuan, a «Evolució del coneixement i ús del català al País Valencià» (pàg. 119-152), aporta un inexorable treball demolingüístic, segons el qual, «queda clar, doncs, a la vista de les dades, que els increments generals observats en la competència oral activa no es queden en "virtualitats" derivades fonamentalment de l'aprenentatge programat acadèmicament, sinó que tenen una aplicació social efectiva. Igualment, les disminucions de competència manifestades per alguns sectors de població es corresponen amb un menor ús social del català per part d'aquests grups poblacionals» (pàg. 152).

M. À. Pradilla, a «El secessionis-me lingüístic valencià» (pàg. 153-202), ofereix un pulcre estat diacrònic de la qüestió (de les 43 referències bibliogràfiques, 30 són anteriors a 1994). Els seus pressupòsits epistemològics són dos. En clau reactiva, el caràcter extralin-güístic del debat (a partir de l'article de G. Calaforra, «La 'unitat de la llengua catalana' com a fet científic i argumentum ex auctoritate: revisió crítica», 1994);¹² i en clau proactiva, el caràcter bàsicament so-Page 312ciopolític no exempt de psicopa-tologies individualitzades del mateix debat (a partir del llibre de V. Bello, La pesta blava [1988]).¹³ Amb aquests dos ferms puntals, el treball no pot pas anar-hi a la saga. Posats a trobar-hi taps, potser l'argumentació contra L. Penaroja¹⁴ s'enllesteix amb un punt d'inconsideració: la hipotètica difusió de l'àrab a partir de 1238 (pàg. 157) trobaria paral·lelismes: el swahili es va expandir sota la dominació colonial anglesa i germànica; el quítxua, sota l'espanyola.¹⁵ Un altre tap almenys fent-ne una lectura del Principat estant, rau en què fóra d'agrair una explicació més extensa sobre el paper del pspv-psoe durant els seus 12 anys de govern: 20 línies (pàg. 180-181) resulta insuficient. El darrer tap per ventura, una fotesa és que E. Boix & F. X. Vila¹⁶ excel·leixen en sociolingüística, no pas en ideologia: se'ls desenfoca examinant-los des d'aquesta perspectiva (pàg. 174). Postulat això, cal reblaria positiva qualificació de què es fa mereixedor Pradiila: domini dels fets, ponderació de les conjectures i correcció narrativa.

G. Puig, a «Vitalitat i ús de la llengua a la Catalunya Nord» (pàg. 203-232), coopera amb l'enfocament més retrospectiu: tant de la bibliografia (el 75 % té data anterior a 1994), com del relat dels fets (remunta al 840), encara que no negligeix pas el present. Hi ha lapsus enllet-gidors: en detallem alguns. D'acord amb les convencions habituals, l'expressió «Lluís XVI, el famós "Roi-So-leil" (1638-1715)» (pàg. 204) aporta les dades del regnat, no pas les de naixença i traspàs, com de fet pretén dir. A la Fenolleda i al Capcir no s'hi parla «una llengua de transició occi-tano-catalana tirant cap al dialecte llenguadocià» (pàg. 207), ans, respectivament, l'occità i el català. No existeix cap «equip sociolingüístic Inuscaï de la Universitat de Barcelona, l'any 1994» (pàg. 215). D'una banda tenim I'inuscat [ÍNdex d'ús del CATalà]¹⁷ desenvolupat per l'Institut de Sociolingüística Catalana (Direcció General de Política Lin-Page 313güística, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya), i de l'altra, el cursc [Centre Universitari de Recerca en Sociolingüística i Comunicació] de la Universitat de Barcelona, creat l'any 1998.

Els tres darrers treballs estan dedicats a les comunitats de menor demografia: Andorra, la Franja i l'Alguer. M. Planelles, a «La llengua catalana avui al Principat d'Andorra» (pàg. 233-250), parafraseja Coneixements i usos lingüística de la població d'Andorra (1996),¹⁸ complementant-lo i actualitzant-lo, amb ple coneixement de causa, des de la seva responsabilitat en el Servei de Política Lingüística del Govern andorrà. H. Moret, a «Una breu història social de la llengua catalana a l'Aragó» (pàg. 251-270), compleix a la perfecció l'encàrrec no pas en va se'l reconeix com un dels escassos especialistes de la Franja amb ull clínic per discriminar senyals de símptomes, amb saber tant Llibresc com vivencial, i amb una afinada sensibilitat per arribar al públic d'arreu. A. Bosch, a «Vitalitat i ús de la llengua catalana a l'Alguer» (pàg. 271-186), amb coneixements de primera mà, dibuixa una panoràmica rabiosament actualitzada (15 referències dels darrers cinc anys, contra quatre de més antigues) de la situació ecosociolingüística, el marc legal i l'impuls social els darrers anys.

En conjunt, el llibre, doncs, fa peça i mereix un excel·lent, puix els aspectes inconsistents queden compensats amb escreix. Àdhuc podria optar a la matrícula. Per fer-se-la mereixedor, al nostre parer, convindria arrodonir-lo amb un article sobre l'evolució idiomaticosocial al Principat, d'ençà de l'aprovació del Pla General de Normalització Lingüística (1995). És prou probable que tal mancança no sigui imputable a Pradilla, ans es degui al fet que algun dels coautors no es va ajustar a l'encàrrec inicial. Però el cert és que es nota el buit. És sabut que Catalunya equival al 59% poblacional dels Països Catalans, però per quantificar l'espai que correspon a cadascun d'aquests països en el món editorial funciona la norma implícita de «70-30». Un 70% d'extensió per al Principat i el 30% per a les altres comunitats. El llibre ressenyat inverteix les proporcions: per al Principat la redueix a un 32 %, bo i ampliant l'atenció a la resta de territoris: per al País Valencià, 29%; Illes, 18%; Catalunya Nord, 10%; la Franja, 7%; l'Alguer, 7%; i Andorra, 6%. Aquest nou redimensio-nament apar totalment encertat des d'una òptica conflictual, val a dir, centrada en els fronts de la conflagració, bo i abreujant la descripcióPage 314de les situacions més consolidades. El punt és que aquesta opció no s'explicita, amb la qual cosa s'indueix, nolens volens, una visió que no sembla exagerat titllar d'escora-da. Aital impressió ve ratificada perquè la Llei de política lingüística, de 7 de gener de 1998, que va somoure l'opinió pública, des que s'expressà la voluntat d'incoar-ne l'elaboració (el febrer del 1997) fins a

l'entrada en vigor (el febrer del 1998), tan sols mereix una escarida referència, i endemés d'esquitllentes (pàg. 63). Sap greu. S'encongeix el paper de la locomotora de la llengua el Principat i s'oblitera el fuel novell la Llei de política lingüística que ens ha de permetre d'accelerar la marxa per arribar tost a exercir la plenitud dels nostres drets inalienables.

-------------------------------

[1] Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Direcció General de Política Lingüística, Institut de Sociolingüística Catalana, 52 pàg. De fet, aquesta obra és la versió actualitzada de J. Hall, El coneixement de la llengua catalana (1975-1986). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cidtura, Direcció General de Política Lingüística, Institut de Sociolingüística Catalana, 1990, Publicacions de l'Institut de Sociolingüística Catalana, Sèrie «Informes», núm. 2, 50 pàg. De l'obra de Lepré-tre també hi ha edició en alemany, anglès, espanyol i francès. S'ha d'esmentar que sols el tiratge de les edicions catalanes ascendia en la primera a 16.000, i en la segona a 6.500 exemplars.

[2] Amb textos de J. Ginebra, T. Molla, J. Mdià, R. Ganyet, M. Valls, F. Ricart i R. Caria. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, «Polítiques», núm. 2, 122 pàg.

[3] Revista de Catalunya, núm. 139, abril 1999, pàg. 38-59 (dedicat als Països Catalans, amb exclusió del Principat); i núm. 140, maig 1999, pàg. 131-154 (monogràfic sobre el Principat).

[4] Exactament, entre 500 a 600 fets noticiables/any que generen unes 4.000 notícies periodístiques, classificades en l'Arxiu de Premsa del Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya).

[5] La nova versió es en curs d'edició.

[6] La continuació és en premsa: «Impacte de la lpi. sobre els sectors encara no desplegats normativament (crònica de la llengua catalana [gener 98-octubre 99])», a publicar Uen-gua i ús: Revista tècnica de normalització lingüística.

[7] Mancarien el Carxe i la diàspora, però les dificultats per cobrir aquests apartats semblen gairebé insuperables. Tanmateix, vide jareno López, Antonio Mateo. Radiografia de los territorios murcianos de lengua valenciana. Múrcia: Edició de l'autor. 1993 [Tipografia San Francisco], 149 pàg.

[8] Sic; hi ha signes inicials a totes les frases interrogatives.

[9] Exactament: La normalitat improbable: Obstacles a la normalització lingüística. Barcelona; Empúries, «Universal Empúries», núm. 82, 245 pàg.

[10] Barcelona: Empúries «Universal Empúries», núm. 103,225 pàg.

[11] Exactament: Multiculiural Cilizenship: A liberal Theory ofMinority Rights. Oxford: Clarendon Press, 1995 (Oxford Poütical Theory), 280 pàg.

[12] Zeitschrift fur Katalinistik, núro. 7; pàg. 37-56. La versió definitiva d'aquest text s'intitula, «Arguments d'autoritat i noms "científics"», pàg. 111-132, Calaforra, Guillem, Paraules, idees i accions: Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, que inclou una «Addenda» de gran noblesa.

[14] Penarroja Torrejón, Leopoldo, El mozàrabe de Valencià: Nuevas cuestiones defilo-L·gía mozarabe. Madrid: Gredos, 1990, Biblioteca Romànica Gredos. Biblioteca Romànica Hispànica. «Tratados y monografías», núm. 16,514 pàg.

[15] Vide Calvet, Jean-Louis, Les langues vébiculaires. París: PUF, 1981, «Que sais-je?, 1916,127 pàg. Pe! swahili, pàg. 42-50, pel quítxua, 51-60. També: Junyenc, Carme, Les llengües d'Àfrica. Barcelona: Empúries, «Biblioteca Universal Empúries», núm. 32, 140pàg. (interessen les pàg. 92-93). Ortiz Rescaniere, Alejandro, El quechua y cl aimara. Madrid: Mapfre, 1992,292 pàg. (interessen les pàg. 34-45).

[16] Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel, 1998, «Ariel Lingüística», 378

[17] Vide, per exemple, «L'inuscat, un indicador sobre l'ús de la llengua», a Llengua i ús: Revista tècnica de normalització lingüística, 1996, núm. 5, pàg. 60-63.

[18] Andorra la Vella: Govern d'Andorra, Ministeri d'Afers Socials i Cultura, Servei de Política Lingüística, 1996. [Estudi realitzat per Francesc Camp TorresJ, 70 pàg.