Les sessions plenàries de l’Administració local: una aproximació sociolingüística
| Autor | Sílvia Romero Galera - Enrique Vicente Añaños |
| Cargo | Consorci per a la Normalització Lingüística i Universitat Oberta de Catalunya Ajuntament de Tremp |
| Páginas | 175-194 |
Page 175
Durant1 els darrers decennis, els àmbits d’ús lingüístic han augmentat, s’han diversificat i, sobretot, s’han generalitzat paral.lelament als canvis econòmics, polítics, tecnològics i culturals de la societat occidental. En molts casos, a causa de les reformulacions de certs espais de comunicació, s’ha assistit a modificacions substancials en les relacions entre els parlants i el context en què interaccionen. Les activitats de l’Administració local, per exemple, en són un cas paradigmàtic i proper pel canvi que han experimentat les relacions entre l’Administració i els administrats, la participació dels quals ha adquirit una gran importància. En aquest àmbit, l’Estat espanyol ha viscut una transformació suplementària per l’adveniment de la democràcia; i, per a la llengua catalana, aquest fet ha comportat, a més, la recuperació d’un gran espai d’ús lingüístic.
Page 176
En les societats modernes occidentals, l’Administració local, com la resta d’institucions socials, ha multiplicat la quantitat del seu discurs escrit i oral. L’estudi d’aquest univers interaccional, que presenta múltiples manifestacions especialment de caràcter escrit, ha ampliat el camp per als estudis lingüístics, pragmàtics i sociològics. Tanmateix, ens ocuparem de les sessions plenàries municipals, que són de caràcter eminentment oral i han d’ajustar-se a una sèrie de regles restrictives de tipus legal que delimiten la presa de decisions del govern local. Aquest article pretén, doncs, una aproximació polièdrica a la manifestació lingüística oral més rellevant de l’Administració local, la sessió plenària, a partir de la consideració de diversos aspectes de caràcter administratiu, situacional i discursiu.
El ple municipal ha estat comparat a un parlament en versió local (vegeu Corral, 1993: 826).
El ple és l’òrgan màxim de la línia representativa de l’ajuntament, per oposició a l’alcalde que ho és de la línia executiva o de gestió, i les seves atribucions estan estrictament delimitades per la llei,2 així com la seva composició: tots els regidors de la corporació, presidits per l’alcalde.3
Les peculiaritats de l’organització municipal, basades en el principi de competència i no en el de jerarquia, fan que les decisions adoptades per cadascun d’aquests òrgans exercint les seves atribucions no puguin ser revisades sinó pel mateix òrgan o els tribunals de justícia.
L’exercici de les competències que la legislació assigna al ple es materialitza en el decurs de les anomenades sessions plenàries, tot i que col.loquialment s’identifica l’òrgan, el ple, amb les seves reunions, la sessió plenària.
Des d’un punt de vista comunicatiu, considerem especialment destacable que el ple sigui l’únic òrgan de govern municipal les sessions del qual són públiques, és a dir, que permeten l’assistència i, molt excepcionalment, la intervenció oral dels ciutadans.4 Aquest cas té una especial rellevànciaPage 177comunicativa, encara que la participació dels assistents es redueixi, en general, a la simple presència com a interlocutors passius responent d’aquesta manera al dret bàsic dels ciutadans a la informació. Els supòsits en què la llei preveu expressament la intervenció oral de l’audiència són els següents:
a) Durant el desenvolupament de la sessió es permetria la intervenció de les entitats o associacions que fossin part interessada en la tramitació administrativa d’algun punt de l’ordre del dia. La intervenció en qüestió, que s’hauria de fer abans de llegir la proposta d’acord i de començar les deliberacions i votacions, s’hauria d’haver sol.licitat a l’alcalde-president abans de l’inici de la sessió5 i constaria en acta.6
b) Un cop aixecada la sessió i sense constar en acta,7 es donaria l’oportunitat de preguntar sobre qüestions municipals concretes si l’alcalde- president ho autoritzés explícitament.
Les sessions plenàries tenen generalment caràcter ordinari, és a dir, se celebren amb una periodicitat preestablerta que en els municipis d’entre 5.000 i 20.000 habitants no és mai superior a dos mesos entre sessions.
Les sessions extraordinàries també poden ser urgents quan es convo-Page 178quen per raons excepcionals que cal justificar i que ha de ratificar el mateix ple, i a les quals no se’ls aplica el requisit de convocatòria amb una anticipació mínima de dos dies.
La preparació de cada sessió plenària segueix una sèrie de requisits preestablerts. En relació amb això, també vénen determinats el lloc i el temps en què es desenvoluparà. Anteriorment s’iniciava, obligatòriament, amb la lectura de l’esborrany d’acta de la sessió anterior. Actualment no es llegeix materialment l’acta sinó que es distribueix juntament amb la convocatòria de ple.9 D’aquesta manera es pretén garantir la lectura personal i atenta de l’acta per part de cada membre de la corporació, perquè pugui ser aprovada —o esmenada i aprovada— en aquest primer punt10 i agiliti la sessió. En qualsevol cas, les modificacions que es puguin introduir no poden afectar el contingut dels acords, la redacció dels quals és competència exclusiva del secretari de la corporació.
En la part dispositiva de la sessió plenària, que s’inicia amb l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, es tracten els punts previstos per a l’ordre del dia, entre els quals hi ha l’anomenat despatx d’ofici, en què es dóna compte de les resolucions preses per la comissió de govern, que prèviament han estat distribuïdes a tots els membres (art. 113.1.b rof) o per l’alcalde. En aquest punt del ple, els regidors que no formen part de l’equip de govern poden conèixer l’acció de govern que es porta a terme. Les propostes d’a- cord, que caldrà considerar al ple i, per tant, aprovar o rebutjar en votació, podran ser discutides a partir de l’ordre que determini l’alcalde, que assumeix funcions de moderador; en conseqüència té l’autoritat de reconduir el debat, de donar-lo per acabat o de cridar a l’ordre davant d’insults, sor- tides de to, violacions de torns de paraula, etc.11
Les decisions que s’adopten en sessió plenària tenen validesa si es compleixen uns mínims d’assistència i de representativitat dels membres de la corporació, que s’assoleixen amb la presència d’un terç del nombre total de membres —mai inferior a 3—, entre els quals hi ha el president, o qui legalment el substitueixi. També cal acomplir el quòrum de votació exigit, majoria simple o qualificada (art. 47 lrbrl). Aquest fet, juntament amb el de l’obligatorietat de justificar, ni que sigui de manera succinta, l’adscripció o el rebuig dels diferents grups polítics a una proposta d’acord, aportaPage 179riquesa a la interacció en aquest tipus de situació comunicativa i genera diverses modalitats de parla adscrites a diferents graus de formalitat, des dels més propers a l’escrit, com la lectura de les propostes d’acord o de citacions de documentació, fins a les intervencions amb major grau d’espontaneïtat.
El caràcter de les sessions té, doncs, interès suplementari des de la perspectiva lingüística, perquè pot acollir l’aparició d’estils de parla informals. Tot i els mecanismes per fer previsibles les actuacions, es poden produir intervencions desestructurades o escassament preparades. Vèiem com només en les sessions ordinàries és obligatori incloure en l’ordre del dia l’apartat de precs i preguntes, més susceptibles a promoure aquest tipus d’intervencions. Tanmateix, no se’n pot derivar cap acord, perquè no tenen capacitat decisòria sinó merament informativa. Aquest punt també pot donar-se en les sessions extraordinàries. L’art. 102.4 de la Llei 8/1987 preveu diferents modalitats de formulació de preguntes i de respostes en què es combinen diferents canals de comunicació:
a) Les preguntes poden ser formulades oralment en el decurs de la sessió. En aquest cas, hauran de ser contestades oralment en la sessió següent o bé immediatament si l’interpel.lat ho decideix d’aquesta manera.
b) Les preguntes poden formular-se per escrit, almenys 24 hores abans de l’inici de la sessió. En aquest supòsit, s’han de contestar oralment durant la sessió, si l’interpel.lat no demana un ajornament.
c) Les preguntes poden formular-se explícitament per ser respostes per escrit en el termini màxim d’un mes.
Darrerament, la Llei 11/1999, de 21 d’abril, modifica alguns aspectes del règim de funcionament dels òrgans col.legiats respecte del que preveia la Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local. Concretament, atorga major importància a la part no dispositiva de la sessió plenària, coneguda com a part de control de l’acció de govern.12 Aquesta modificació permet la fiscalització i el seguiment sobre tots els òrgans que conformen la corporació, per part de tots els grups municipals i tots els regidors.
La previsió a què estan sotmesos els diferents aspectes de funcionament i de representativitat de les sessions plenàries municipals inscriuen aquesta situació comunicativa dins de l’àmbit de la formalitat, atès que aquest aspecte està estretament relacionat amb el caràcter oficial de l’administració en què es produeix i amb el tipus de comunicació tècnica que s’esta-Page 180bleix (Duarte, 1993: 61), tot i el marge per a les intervencions espontànies que es dóna a la pràctica. A més, és l’únic òrgan que compta, de manera molt restringida, amb la possibilitat d’intervenció del ciutadà.
En aquest apartat ens interessa ocupar-nos del procés de redacció de les actes, aspecte complex i transcendental de la tasca del secretari de la corporació, tant per la importància que comporta el trasllat d’un missatge del codi oral, el ple, al codi escrit, l’acta, com pel fet que una qüestió de tal envergadura no compti amb una reglamentació explícita o amb unes pautes mínimes de treball. La llei únicament preveu que es mantingui la fidelitat narrativa i que les intervencions dels regidors es recullin succintament. Certament, els models de llenguatge administratiu existents posen a disposició del funcionari públic un seguit de recursos lingüístics que li permetin ajustar-se al màxim a la precisió i a la intel.ligibilitat que requereix un document d’aquestes característiques.
L’acta és el document formal amb validesa legal en què consten oficialment els acords dels òrgans de govern municipal, fet que l’erigeix en un dels documents més importants de l’administració local. Tant l’Estat com la Generalitat de Catalunya tenen competències en matèria de règim local, per això, de la mateixa manera que hem vist en el cas de les sessions plenàries, hi ha diverses normatives que regulen els aspectes d’estructura i de contingut de les actes. Les competències de l’Estat són en matèria de legislació general i bàsica de l’Administració local, es despleguen fonamentalment en la Constitució espanyola —art. 140— i en la Llei estatal 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local.13 Pel que fa l’Administració autonòmica, l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que se centra en la institucionalització de la Generalitat, estableix també la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de règim local —art. 98— que es concreta a la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya. Aquesta Llei, que reprodueix la normativa bàsica de la Llei estatal 7/1985, reconeix competències mínimes als municipis i regula l’organitza-Page 181ció municipal. També estableix des de les atribucions del ple fins a les condicions i la periodicitat en què aquest s’ha de reunir, passant pel sistema d’adopció d’acords o els aspectes que han de consignar les actes de les sessions.14
No obstant això, no hi ha normativa legal que s’ocupi de les normes que han de regir la redacció de les actes o com s’han de constatar els aspectes de deliberació, discussió o opinió entre els membres de la corporació. Tot aquest àmbit té una importància fonamental i presenta una gran dificultat, perquè es tracta, com dèiem, de traspassar al codi escrit formal les manifestacions de caràcter oral, en la pràctica no sempre formals (a propòsit del pas al codi escrit de les intervencions parlamentàries, consulteu Duarte, 1992/1993: 77). La tendència general sembla consistir a evitar la transliteració al màxim, excepte en aquells casos en què cal reproduir literalment fragments o intervencions, bàsicament per indicació explícita de qui intervé o segons criteri del secretari. Tanmateix, arran de l’arribada de la democràcia i de la introducció de mitjans tècnics per enregistrar les sessions, es va plan- tejar el debat entre el ventall de possibilitats que hi ha entre transcripció literal i la redacció succinta de les actes, que és l’única disposició explícita de la Llei 8/1987 —art. 106.1.g—. Sota la discussió de què s’ha d’entendre per fidelitat narrativa, hi ha segurament una qüestió també plantejable en termes lingüístics: com es compatibilitza el rigor jurídic que requereixen les actes amb el llenguatge planer que sovint apareix en els plens i de quina manera es manté el rigor de síntesi, la concisió i l’exactitud sense limitar la intervenció. En definitiva, si és possible traduir una situació comunicativa oral als requisits de la llengua escrita es troba als Criteris de correcció i redacció del Diari de sessions del Parlament de Catalunya (Parlament de Catalunya, 1993: 1) i a la proposta de normes de transcripció (Parlament de Catalunya, 1991),Page 182que plantegen un seguit de punts que cal tenir en compte per mantenir la fidelitat al discurs oral en entrar en un procés de redacció:
La correcció i la redacció de les transcripcions de les sessions parlamentàries té per objecte establir definitivament el text de la transcripció per a ésser editat. L’objectiu primordial de la correcció ha d’ésser, per tant, d’assegurar el text en tant que transcripció d’un discurs oral, especialment pel que fa a la fidelitat d’aquest discurs, mitjançant la verificació de l’acord del text amb l’enregistrament magnetofònic del discurs.
Atès que el discurs oral esdevé, per mitjà de la transcripció, text escrit, s’ha de tenir en compte que la correcció ha de consistir a assegurar-ne també la textualitat, és a dir assegurar que la transcripció tingui les condicions formals necessàries per a poder ésser llegida i compresa amb normalitat.» (Parlament de Catalunya, 1993: 1.)
L’estil de redacció aplicat en la confecció de les actes és, doncs, objecte d’atenció continuada en l’àmbit de l’Administració local, a causa de la multiplicitat de nivells lingüístics que involucra i de les implicacions legals que comporta. Ens trobaríem davant d’un nivell pragmàtic, perquè la llengua oral produïda en un context de situació comunicativa concreta s’ha de traslladar a un codi escrit; i d’un nivell polític, perquè a pesar de l’aplicació de la premissa de fidelitat narrativa, la redacció pot ser qüestionada, se’n poden derivar lectures diferents o interpretacions ambigües. En qualsevol cas, la redacció de les actes és competència exclusiva del secretari, de manera que tant la part dispositiva, que òbviament no pot incorporar modificacions que canviïn el contingut dels acords, com la part de control de l’acció de govern, que conté més opinions i intervencions que han d’ésser recollides, són responsabilitat d’aquest funcionari. En definitiva, aquesta tasca de redacció de les actes, que pràcticament se soluciona segons els criteris de cada professional, esdevindria en darrera instància una obra d’autor.
En l’apartat 2.2. preteníem destacar com la validesa oficial es reserva a la documentació escrita, mentre que a l’activitat oral se li atorga una funció fonamentalment solemne i informativa; en altres paraules, els camps de poder acostumen a estar codificats en l’escriptura. En conjunt, els actes administratius de l’Administració local es produeixen en la varietat estàndard, en tant que textos oficials (vegeu Payrató, 1993: 149), és a dir, està previst que s’utilitzin formes de llengua de caràcter supradialectal, a causa de les necessitats prioritàries d’eficàcia comunicativa i de precisió a què sePage 183circumscriuen. A més, les llengües romàniques en general presenten una terminologia juridicoadministrativa fonamentalment culta que, històricament, ha tendit a suprimir els localismes (Santamaria, 1985/1986: 66). La Cancelleria Reial n’és un exemple paradigmàtic en la nostra llengua.
[...] na cristalización das linguas administrativas téndese a prescindir do localismo incluso cando cristalizan de modo espontáneo: os que tratan de facer xeografía lingüística a partir dos testemuños dos documentos medievais, a maioría dos cales están escritos en sitios ben localizados, encontran case sempre dificultades insuperables porque a fiabilidade do documento á fala local é moi limitada. De seguida cristaliza unha koiné supradialectal que se impón como lingua tabeliónica.
(Santamaria, 1985/1986: 66)
Així, d’entre els llenguatges d’especialitat, el llenguatge administratiu és, per formulació, el més acostat a les característiques previstes per a la varietat estàndard, ja que per la funció informativa que el defineix ha de posar-se a l’abast de tota la població, a pesar dels trets lingüístics propis —terminologia i fraseologia— que el caracteritzen (Lamuela, 1986: 59). Tal com assenyala Duarte (1993: 64), cal pensar en una pluralitat de destinataris del llenguatge jurídic i administratiu: el ciutadà i l’especialista —també es pot consultar Castellón Alcalá (1998: 8)—. Precisament, el procés de modernització recent de l’administració i del llenguatge administratiu15 ha implicat que les premisses bàsiques que regeixen la documentació imbriquin la funcionalitat i la claredat amb la precisió i la formalitat, per poder ajustar-se al màxim a la funció informativa i garantir l’eficàcia comunicativa. I dèiem que aconseguir aquests objectius no és un procés senzill, perquè els tretsPage 184gramaticals, estructurals, estilístics i terminològics específics previstos en els models de llenguatge administratiu deriven del llenguatge jurídic d’especialitat.16 En el cas de la llengua catalana, els principals criteris discursius previstos per a la documentació administrativa són:
a) La intel.ligibilitat —per la seva relació amb els destinataris/administrats— que es pot assolir per mitjà de l’ús de veu activa, el respecte a l’ordre sintàctic lògic de la llengua, les construccions no nominals o els paràgrafs breus i internament homogenis;
b) La precisió —per la seva condició de llenguatge tècnic— materialitzable a través de l’ús d’enumeracions clares i d’enllaços precisos, de matisació temàtica i conceptual i d’eliminació de repeticions innecessàries, i c) La concisió, basada en la supressió d’informació supèrflua, la síntesi d’informació essencial, l’ús de mecanismes de cohesió i coherència, i la supressió de subordinades amb que.
Aquestes premisses de modernització intenten evitar aspectes que comportin problemes greus d’eficàcia comunicativa, com ara l’excés de tecnicisme o l’ús de girs o formulismes tradicionals, al mateix temps que procuren integrar aspectes imprescindibles, com per exemple la càrrega intertextual inherent —referències legals, necessitat d’exhaustivitat, etc. (vegeu Castellón Alcalá, 1998: 13).
La necessitat creixent de precisió que experimenta el llenguatge usat en les comunicacions especialitzades ha portat a elaborar el concepte d’estratificació vertical dels llenguatges d’especialitat (vegeu Hoffman, 1987/1998: 62-68). Es tracta de l’establiment de diversos estrats caracteritzats per organitzar-se a partir de diferents nivells d’abstracció, formes lingüístiques, àmbits d’ús i tipus de participants. Això significa que qualsevol llenguatge d’especialitat pot presentar diferents estrats i, aplicat al llenguatge administratiu, les manifestacions orals de l’Administració local presentarien un nivell d’abstracció baix,17 usarien el llenguatge natural amb terminologiaPage 185especialitzada i sintaxi controlada, se situarien en l’àmbit de la producció material i estarien participades per càrrecs electes i funcionaris els quals, a més de l’audiència, actuarien també com a receptors.
En resum, les sessions plenàries municipals constitueixen un àmbit restringit d’interacció en el sentit que les intervencions estan majoritàriament estipulades amb antelació i que l’administrat en queda exclòs, malgrat estigui prevista la seva presència com a auditori. Les característiques de les modalitats orals d’aquesta situació comunicativa s’associen a les activitats que competencialment li pertoquen, bàsicament: temàtica general, tot i que adscrita a les àrees de treball relacionades amb les competències de l’Administració local; i formalitat de tracte i ordre rigorós tant pel que fa a la temàtica com al desenvolupament i a la interacció verbal. Aquests aspectes requereixen, o si més no pressuposen, cert nivell de preparació de les intervencions per part dels participants, fonamentalment a causa de les restriccions d’extensió, de temps, de temàtica i de representació, així com pel caràcter formal i estructural de l’esdeveniment que constreny la situació. En qualsevol cas, ens trobem davant d’una situació comunicativa que porta associades unes expectatives de conducta lingüística, ja que facilita la previsió del reconeixement d’intencions i del comportament lingüístic dels interlocutors (Payrató, 1993: 147). Cabré (1998: 176) destaca precisament dos dels aspectes que acabem de descriure com a caracteritzadors del dis- curs especialitzat: el tema i, especialment, la manera de tractar-lo, és a dir, la major o menor estructuració i elaboració del discurs. Un tercer component de la comunicació especialitzada —encara seguint Cabré (1998: 176)— és la diversificació discursiva que pot admetre segons les característiques situacionals. Dins de l’àmbit de l’Administració local, les manifestacions lingüístiques tenen majoritàriament caràcter escrit i altament institucionalitzat; tanmateix, hem anat exposant que les sessions plenàries es textualitzen en materialitzar-se en documents amb valor legal i executiu. Tot i això, a pesar de la previsió i del caràcter institucional a què fem referència, es tracta d’una situació comunicativa que permet l’aparició d’un ampli ventall de modalitats de parla que ocupen diferents esglaons en l’escala de formalitat i diferents posicions en el continuum que es forma entre els modes escrit i oral. Així per exemple, la part de control de l’acció de govern, que juntament amb la part dispositiva conformen els dos grans blocs de treball del ple, obre, a pesar del grau de fixació dels canals d’interven-Page 186ció, importants possibilitats d’interacció amb escàs grau de preparació. També està prevista la possibilitat d’interacció de l’audiència, si bé en circumstàncies molt pautades, de manera que generalment són excepcionals.
Les manifestacions lingüístiques orals, espontànies i informals són estudiades i caracteritzades des de fa dècades per diferents disciplines relacionades fonamentalment amb l’anàlisi de la conversa —vegeu Sacks, Schegloff i Jefferson (1974)—, sigui des d’una perspectiva etnogràfica —per exemple Tusón (1988) o Kerbrat-Orecchioni (1990)— o etnometodològica —com en els treballs de Güllich i Kotschi (1995) o de Berken- busch (1995)—. En canvi, l’interès per les modalitats lingüístiques orals, planificades i formals és més recent i es concreta en recerques sobre les diferències i les relacions entre l’oralitat i escriptura —en són una mostra Halliday (1985/1989), Calsamiglia (1990 i 1994), Cassany (1987) o Calsamiglia i Tusón (1999)—18 i en la tradició de la lingüística del text, basada en la descripció de tipologies textuals —podeu consultar Adam (1992) o Bassols i Torrent (1996)—. Al nostre país, destaquen els treballs sobre dis- curs acadèmic a càrrec de Cros (1995 i 1996) i del Grup d’Estudis del Discurs de la Universitat Pompeu Fabra.19 Amb tot, els assumptes menys tractats són els aspectes pragmàtics que es troben implicats en el pas del canal oral a l’escrit (Tuson, 1991: 14) i les modalitats discursives híbrides oral/escrit —el cas del discurs teatral o dels noticiaris radiofònics, per exemple— que es conceben com a continuum de parla (Gregory i Carroll, 1978/1986: 47). Algunes d’aquestes modalitats discursives són objecte d’estudi compartit de diverses disciplines: és el cas de la notícia periodística, que és profusament tractada des de la teoria dels gèneres periodístics —vegeu Gomis (1988/1989)— o des de la lingüística textual —especialment la notícia de premsa a Van Dijk (1980, 1983 i 1987)—; o del discurs teatral, tradicionalment tingut en compte des de la prosòdia —per exemple a Coromines (1963/1971/1989), Halliday (1970) o Gras (1997).
Precisament, la generalització dels mitjans de comunicació audiovisual ha familiaritzat entre els parlants la diversitat de les modalitats lingüís-Page 187tiques i registres situats en aquest continuum entre l’oralitat i l’escriptura, que han esdevingut quotidians perquè es projecten de manera indiscriminada cap a tots els parlants. Gregory i Carroll (1978/1986: 82) presenten un diagrama, molt divulgat en la tradició sociolingüística catalana a partir d’una adaptació de Payrató (1988/1990: 53), en què es representen les modalitats de parla situades entre l’oral i l’escrit, incorporant-hi la dualitat preparat/no preparat.
Ens trobem, doncs, davant d’un àmbit d’estudi compartit per diferents disciplines i models teòrics que s’ocupen de les manifestacions lingüístiques en diferents contextos socioculturals. En aquest context, l’etnografia de la comunicació ha desenvolupat la delimitació de tres unitats d’interacció que permetin descriure el comportament comunicatiu (Duranti, 1985: 200-201): a) la situació comunicativa, presa com a unitat analítica bàsica i definida per Erickson (1988: 1085) com «the scene of speech performance» —seria el cas de la sessió plenària municipal—, que engloba b) l’esdeveniment de parla o conjunt de components situacionals (Saville-Troike, 1987: 664) —la discussió d’un acord de ple, per exemple—, i c) l’acte de parla, que implica les formes lingüístiques i les normes socials (Hymes, 1972: 57) —el cas de la fórmula d’inici de la sessió plenària.
Hymes (1962/1968: 110-124) desenvolupa una de les taxonomies més divulgades per a la descripció d’un esdeveniment comunicatiu de qualsevol comunitat lingüística, basada en els sis factors constitutius dels esdeveniments de parla formulats per Jakobson —emissor, destinatari, missatge, contacte, context i codi— i relacionats amb les sis funcions del llenguatge —emotiva, conativa, poètica, fàtica, referencial i metalingüística—. Aquest model etnogràfic, conegut per l’acrònim speaking de les inicials de cada factor en anglès —adaptada al català com a parlantt per Boix i Vila (1998: 123-129) i com a conversa(r) per Julià i Muné (2000b: 67-68)—,20 s’elabora a partir del concepte de context de situació proposat per Malinowski i posteriorment incorporat a la teoria lingüística per Firth. La pretensió del model és proporcionar les pautes necessàries per a la descripció de qualsevol interacció verbal a través dels setze factors de comunicació —components of speech— que permeten caracteritzar tot esdeveniment de parla.
Biber (1994) ha proposat un model situacional diferent per a la identificació i la descripció dels registres a partir de la quantificació estadísticaPage 188de trets lingüístics. En una formulació inicial, aquest model proposa vuit components de la situació de parla: les característiques i els rols dels participants, les relacions entre els participants, el marc, el tema, el propòsit, l’avaluació social, les relacions entre els participants en el text i el canal (Biber, 1988: 30-31). En una reelaboració posterior (Biber, 1994: 40-41), ofereix major exhaustivitat en la descripció de cada component i alhora incorpora el component de l’avaluació social en les relacions entre els participants en el text. En aquesta recerca planteja l’anàlisi del repertori lingüístic de la comunitat a partir de l’establiment de nivells de generalitat per a cada registre que es determinen identificant conjunts de trets lingüístics i comunicatius anomenats dimensions21 (també es pot consultar Biber, 1995: 18).
Les sessions plenàries municipals que componen el nostre corpus s’han recollit per gravació ordinària a la sala de plens de l’Ajuntament de Tremp. La seva anàlisi indica, a grans trets, les característiques que detallem tot seguit, a partir de la taula de components de l’esdeveniment de parla de Hymes (1962/1968: 110-124) i dels paràmetres situacionals de variació de Biber (1994: 40-41):
I) Pel que fa a les característiques comunicatives dels participants, l’emissor és generalment plural, ja que acostuma a parlar en nom del grup polític que representa; l’alcalde sovint parla en nom de la institució o bé de l’equip de govern i el secretari s’ajusta als aspectes que marca la llei. Els receptors són igualment plurals. De fet, ja hem dit que per al conjunt de la documentació administrativa hi ha un doble destinatari. En les sessions plenàries que configuren el corpus el nombre de participants legalment actius —càrrecs electes i secretari— és de setze. En els enregistraments només es recullen les intervencions d’onze participants, dels quals deu esdevenen informants, atès que s’adeqüen al perfil previst. Les possibilitats d’intervenció de l’audiència —habitualment entre quinze i vint persones— estan limitades a supòsits molt puntuals.
II) Quant a les relacions entre emissors i receptors, el rol social s’estableix en termes de jerarquia, sobretot en el cas de l’alcalde, que té el poder de dirigir el desenvolupament del ple i, per tant, domina les normes d’interacció.22 També els regidors del govern i els grups polítics minoritaris ambPage 189poder decisori tenen un major pes real i simbòlic. En canvi, l’estatus social dels membres del consistori quedaria bastant diluït en el conjunt, atès que el rol i la representativitat que tenen com a càrrecs electes i membres del consistori tindria major pes simbòlic.
III) El coneixement compartit i el conjunt d’interacció entre els participants en la sessió plenària acostuma a ser alt. Les relacions personals són tensament cordials. El lloc on transcorre la situació comunicativa i en què els participants comparteixen el temps d’interacció és un espai públic i compta amb la presència de representants de mitjans de comunicació escrits d’abast provincial.
IV) El mode o canal inclou diverses modalitats lingüístiques situades en el continuum oral-escrit. Les sessions plenàries són sistemàticament enregistrades per a la redacció de l’acta i segueixen unes fases legalment establertes.
V) Pel que fa a la relació entre els participants i el text, les circumstàncies de producció dels emissors presenten diversos graus de preparació i de formalitat, malgrat que les modalitats discursives previstes serien orals i preparades. Les circumstàncies de recepció se circumscriuen a temes coneguts de govern municipal amb restriccions de temps. L’emissor acostuma a trobar-se involucrat en el discurs, excepte en el cas del secretari, que acostuma a tenir una posició més tècnica i, per tant, distant.
VI) El textos de la part dispositiva es basen generalment en fets i documentació legal i reflecteixen l’acció de govern. El propòsit central de les intervencions dels regidors és persuadir l’audiència i convèncer l’interlocutor. vii) Finalment, la temàtica, que inclou tots els aspectes de govern municipal, pot generar diferents nivells de discussió: general —formal, però també populista i demagògic— i, en ocasions, amb un major grau d’especialització.
Així doncs, l’observació de les sessions plenàries de l’Administració local d’un municipi d’uns 6.000 habitants seguint les pautes principals de dos dels models situacionals més influents, ens permet insistir en el fet que les condicions de producció lingüística d’aquesta situació comunicativa emmarcada en l’àmbit institucional són fixes i determinades per la temàtica, elPage 190mode oral, el propòsit comunicatiu, els rols dels participants i la formalitat, independentment del fet que no totes les modalitats lingüístiques que s’hi produeixen puguin ser caracteritzades com a preparades o formals.
En el cas que ens ha ocupat, les modalitats de parla que concorren en la sessió plenària de l’administració local componen un ampli ventall que abasta des de les escrites amb la finalitat de ser dites —lectura en veu alta, lectura que simula oralitat improvisada, etc.— fins a les converses formals o informals, preparades o espontànies. És a dir, un conjunt d’usos orals majoritàriament planificats, però en alguns casos espontanis, transgressors de la formalitat i associables al moment concret, al tema que es tracta, a la identitat dels parlants, al seu repertori lingüístic o al seu nivell sociocultural.
Podem concloure que la sessió plenària municipal, que aborda temàtiques relatives al govern municipal i es vehicula a través d’un mode oral de producció i de transmissió del missatge, s’inscriu en el domini del discurs oral formal. Tanmateix, a pesar de respondre a un mode oral de producció i de recepció, combina estratègies discursives pròpies de l’escrit amb d’altres associades al discurs oral, bàsicament mecanismes de coherència i de repetició relacionats amb el menor rigor en la selecció i en l’elaboració de la informació. Les modalitats lingüístiques de les sessions plenàries de l’Administració local se circumscriuen a una sèrie de condicions fixes relatives al lloc i al temps de producció, amb normes externes que afecten la inter- acció verbal i no verbal dels locutors, i marcades per fórmules lingüístiques estables que en determinen l’inici, el final i les grans parts internes, això és, que estableixen els límits situacionals que ens permeten identificar els dife- rents esdeveniments de parla.
També hem destacat que la validesa legal d’aquest acte administratiu recolza sobre les actes, la redacció de les quals no es troba subjecta a cap reglamentació explícita i presenta la dificultat d’introduir el pas del codi oral al codi escrit.
Finalment, des d’un punt de vista lingüístic hem analitzat el cas de llenguatge administratiu de baix nivell d’abstracció, mentre que des d’una perspectiva situacional hem assajat d’analitzar un cas concret per formularne una descripció breu a través de l’aplicació de les característiques enunciades pels models de Hymes i Biber.
Page 191
Adam, J. M. (1992): Les textes: types et prototypes. Récit, description, argumentation, explication et dialogue. París: Nathan.
Ammon, U.; Dittmar, N.; Matteier, K. J. (ed.) (1987-1988): Sociolinguistics. Soziolinguistik. Berlín: De Gruyter, 2 vol.
Autors Diversos (1995): Jornades sobre llengua i ensenyament. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 4 vol.
Bassols, M.; Torrent, A. M. (1996): Models textuals. Teoria i pràctica. Vic: Eumo. Traducció al castellà (1997): Modelos textuales. Teoría y práctica. Barcelona: Eumo i Octaedro.
Bastardas, A.; Soler, J. (ed.): Sociolingüística i llengua catalana. Barcelona: Empúries.
Berkenbusch, G. (1995): «Planteamientos interactivos en el análisis conversacional: la etnometodología y la teoría de la producción de textos orales». Sintagma, núm. 7, pàg. 69-84.
Biber, D. (1994): «An Analytical Framework for Register Studies». A: Biber, D.; Finegan, E. (ed.), pàg. 31-56.
— (1995): Dimensions of Register Variation. A Cross-Linguistic Comparison. Cambridge: Cambridge University Press.
Biber, D.; Finegan, E. (ed.) (1994): Sociolinguistic Perspectives on Register. Nova York: Oxford University Press.
Brumme, J. (a cura de) (1998): Llenguatges d’especialitat. Selecció de textos.Lothar Hoffman. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra.
Boix, E.; Vila, F. X. (1998): Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.
Cabré, M. T. (1998): «Variació per tema. El discurs especialitzat o la variació funcional determinada per la temàtica: noves perspectives». Caplletra, núm. 25 (tardor 1998), pàg. 173-194.
Calsamiglia, H. (1990): «Reflexions sobre el discurs escrit». A: Camps, A. et al., pàg. 31-48.
— (1994): «El estudio del discurso oral». Signos. Teoría y práctica de la educación, núm. 12, pàg. 18-28.
Calsamiglia, H.; Tusón, A. (1999): Las cosas del decir. Manual de análisis del discurso. Barcelona: Ariel.
Camps, A. et al. (1990): Text i ensenyament. Una aproximació interdisciplinària. Barcelona: Barcanova.
Cassany, D. (1987): Descriure escriure. Com s’aprèn a escriure. Barcelona:Page 192Empúries. Traducció al castellà (1988): Describir el escribir. Cómo se aprende a escribir. Barcelona: Paidós.
Castellón Alcalá, H. (1998): «Análisis normativo del lenguaje administrativo». Revista de Llengua i Dret, núm. 30, pàg. 7-46.
— (2000): «La reforma del lenguaje administrativo: la experiencia de los Estados Unidos de América». Revista de Llengua i Dret, núm. 34, pàg. 23-43.
Comet, R. (1988): «La modernització de l’Administració i el seu reflex en l’estil dels documents administratius». Revista de Llengua i Dret, núm. 11, pàg. 7-27.
Coromines, J. (1963/1971): «Sobre l’elocució catalana en el teatre i la recitació». A: Coromines, J. (1989), pàg. 94-105.
— (1963/1971/1989): Lleures i converses d’un filòleg. 4a edició. Barcelona: Club editor.
Corral, E. (1993): «Las actas de las sesiones plenarias». El Consultor, núm. 6, pàg. 826-830.
Cros, A. (1995): «La classe magistral com a gènere discursiu». A: Autors Diversos (1995), I, pàg. 66-76.
— (1996): «La clase magistral. Aspectos discursivos y utilidad didáctica».Signos. Teoría y práctica de la educación, núm. 17, pàg. 22-29.
Duarte, C. (1989): «Els llenguatges d’especialitat». Revista de Llengua i Dret, núm. 14, pàg. 93-109.
— (1992): «Problemes en la translació de la llengua oral a la llengua escrita: el cas de les intervencions parlamentàries». A: Duarte, C. (1993), pàg. 75-87.
— (1993): Llengua i Administració. Barcelona: Columna.
Duarte, C.; Alamany, R. (a cura de) (1986): Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Duarte, C.; Alsina, A.; Sibina, S. (1991): Manual de llenguatge administratiu. Barcelona: Escola d’Administració Pública, pàg. 329-339.
Duranti, A. (1985): «Sociocultural dimensions of Discourse». A: Van Dijk, T. (ed.), pàg. 193-230.
Erickson (1988): «Ethnographic Description». A: Ammon, U.; Dittmar, N.; Matteier, K. J. (ed.), II, pàg. 1081-1095.
Fishman, J. (ed.) (1968): Readings in the Sociology of Language. The Hague: Mouton.
— (1984): «La relació entre micro- i macro-sociolingüística en l’estudi de qui parla, quina llengua, a qui i quan. Revisió de “Who speaks what language to wham and when”». Llengües en Contacte, núm. 3, pàg. 51-66.
Page 193
Gomis, L. (1989 [1988]): Teoria dels gèneres periodístics. Barcelona: Gene- ralitat de Catalunya.
Gras, R. V. (1997): L’actor i la dicció. Barcelona: La Busca edicions.
Gregory, M.; Carroll, S. (1978): Language and Situation. Language Varieties and their Social Contexts. Londres: Routledgei & Kegan Paul. Traducció a l’espanyol (1986): Lenguaje y situación. Variedades del lenguaje y sus contextos sociales. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Güllich, E.; Kotschi, T. (1995): «Discourse Production in Oral Communication. A Study Based on French». A: Quasthoff (ed.), pàg. 30-66.
Gumperz, J.; Hymes, D. (ed.) (1972): Directions in Sociolinguistics. The Ethnography of Communication. Nova York: Holt, Rinehart i Winston.
Halliday, M. A. K. (1970): A Course in Spoken English: Intonation. Londres: Oxford University Press.
— (1989 [1985]): Spoken and Written Language. 2a edició. Oxford: Oxford University Press.
Hoffman, L. (1987): «Característiques dels llenguatges d’especialitat. Les principals tendències de la recerca sobre els llenguatges d’especialitat». A: Brumme, J. (a cura de) (1998), pàg. 21-69.
Hymes, D. (1962): «The Ethnography of Speaking». A: Fishman, J. (ed.)(1968), pàg. 99-137.
— (1972): «Models of Interaction of Language and Social Life». A: Gumperz, J.; Hymes, D. (ed.), pàg. 35-71.
Julià i Muné, J. (2000): «Textos que es fan i es desfan: una proposta de pragmàtica aplicada a l’aula». Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, núm. 21 (abril-juny), pàg. 61-79.
Kerbrat-Orecchioni, C. (1990): Les interactions verbales I. París: Armand Colin.
Lamuela, X. (1986): «Enquadrament sociolingüístic del llenguatge jurídico-administratiu». A: Duarte, C.; Alamany, R. (a cura de) (1986), pàg. 47-63.
Martí i Mainar, P. (1996): «Situació actual del llenguatge administratiu en llengua catalana». Revista de Llengua i Dret, núm. 25, pàg. 7-30. Martínez Bargueño, M. (1991): «La publicación del Manual de Estilo del Lenguaje Administrativo». Revista de Llengua i Dret, núm. 15, pàg. 181-192.
Parlament de Catalunya (1991): Proposta de normes de transcripció delDiari de Sessions. Versió 0. Original inèdit.
— (1993): Proposta de criteris de correcció i redacció del Diari de Sessions.Versió 3. Original inèdit.
Payrató, L. (1990 [1988]): Català col.loquial. Aspectes de l’ús corrent de laPage 194llengua catalana. 2a edició corregida. València: Universitat de València.
— (1993): «Pragmática y lenguaje cotidiano. Apuntes sobre el catalán coloquial». Revista de Filología Románica, núm. 9, pàg. 143-153.
Quasthoff (ed.) (1995): Aspects of Oral Communication. Berlín: De Gruyter.
Ruiz De Zarobe, L. (1998): «La modernización del lenguaje administrativo: hacia una mayor personalización del discurso administrativo». Re- vista de Llengua i Dret, núm. 29, pàg. 147-157.
Sacks, H.; Schegloff, E.; Jefferson, G. (1974): «A Simplest Systematics for the Organisation of Turn-Taking for Conversation». Language, núm. 50, pàg. 696-735.
Santamaria, (1986 [1985]): «A documentaçao dialectal para o establecemento do vocabulario administrativo». A: Duarte, C.; Alamany, R. (a cura de) (1986), pàg. 65-74.
Saville-Troike, M. (1987): «The Ethnography of Speaking». A: Ammon, U.; Dittmar, N.; Matteier, K. J. (ed.), I, pàg. 660-671.
Tusón, A. (1988): «El comportament lingüístic: l’anàlisi conversacional».A: Bastardas, A.; Soler, J. (ed.), pàg. 133-153.
— (1991): «Las marcas de oralidad en la escritura». Signos. Teoría y práctica de la educación, núm. 3, pàg. 14-19.
Van Dijk, T. (1980): La noticia como discurso. Comprensión, estructura y producción de la información. Barcelona: Paidós Comunicación.
— (1983): «Discourse Analysis: Its Development and Application to the Structure of News». Journal of Communication, núm. 33, pàg. 20-43. — (ed.) (1985): Handbook of Discourse Analysis. Nova York: Academic Press.
— (1987): News Analysis. Case Studies International and National News. Hillsdale: Lawrence Erlbaum.
----------------------------------------
[1] . Aquest article es basa parcialment en la tesi doctoral de Sílvia Romero, Canvi lingüístic en la morfologia nominal a la Conca de Tremp (Universitat de Barcelona, 2001).
[2] . Les atribucions corresponents a aquest òrgan de govern es fixen principalment a l’art. 22, de la Llei 7/1985, reguladora de les bases de règim local (lrbrl).
[3] . Article 50.1 de la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya (lmrlc).
[4] . Les sessions de ple són generalment públiques, excepte en els casos que estableix l’article 70.1 de la lrbrl.
[5] . Segons estableix l’article 228.1 del Reglament d’organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals (rofj), aprovat per Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre.
[6] . Previst a l’art. 72 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril.
[7] . Segons l’article 228.2 del rofj.
[8] . Art. 46.2 de la lrbrl, modificat per la Llei 11/1999, de 21 d’abril.
[9] . Art. 80, del Reglament d’organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals, aprovat pel Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre.
[10] . Art. 106.3, de la Llei 8/1987.
[11] . Art. 94, del Reglament d’organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals, aprovat pel Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre.
[12] . Art. 46.2.e.
[13] . La resta de legislació més destacada és la següent: el Text refós de disposicions legals vigents en matèria de règim local aprovat per Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril; la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i el Reglament d’organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals, de 28 de novembre de 1986, l’article 109 del qual és més detallat que la Llei 30/1992, que llista exhaustivament els aspectes de contingut de l’acta.
[14] . «Article 106. »1. De totes les sessions s’ha d’aixecar acta, la qual ha de contenir, com a mínim: »a) La data i l’hora en què comença i en què s’aixeca la sessió. »b) La relació de les matèries debatudes. »c) La relació dels assistents. »d) La indicació de les persones que hi han intervingut. »e) Les incidències esdevingudes. »f) Els vots emesos i els acords adoptats. »g) La relació succinta de les opinions emeses. »2. Correspon al secretari de la corporació o, si s’escau, al de l’òrgan corresponent d’elaborar l’acta. »3. L’acta s’ha de sotmetre a votació en la sessió ordinària següent de l’òrgan i ha d’ésser llegida prèviament si abans no ha estat distribuïda entre els seus membres.»
[15] . Durant el segle xx, les funcions principals que assumeix l’Estat es refereixen a la prestació de serveis, de manera que els ciutadans passen a ser considerats com a clients (Comet, 1988: 7). En les darreres dècades, han sorgit en l’àmbit global iniciatives d’actualització i simplificació —de modernització, en definitiva— del llenguatge jurídic i administratiu. És el cas de la Plain English Campaign que s’inicia als anys 80 en el món anglosaxó o de diverses publicacions per al castellà —Manual de estilo del lenguaje administrativo, publicat el 1990 pel Ministeri per a les Administracions Públiques—, per a l’italià —Codice di stile delle comunicazioni scritte ad uso delle amministrazioni publiche, publicat el 1994 pel Departament per a la Funció Pública— o per al català —Manual de llenguatge administratiu (Duarte, Alsina i Sibina, 1991) editat per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya—, per esmentar-ne exemples propers (per a més informació es pot consultar Comet, 1988; Martínez Bargueño, 1991; Ruiz de Zarobe, 1998). Aquest moviment Plain English, que busca l’acostament entre el poder públic i els ciutadans, viu un moment de màxima actualitat als Estats Units, des que el 1998 el president Clinton va promulgar un document en què s’establien els punts bàsics per a la redacció i elaboració dels documents administratius (vegeu Castellón Alcalá, 2000: 24 i seg.).
[16] . Segons Duarte (1989: 94) aquest tecnolecte és el més documentat històricament i el que ha incidit més notablement en la configuració de models lingüístics formals en les llengües occidentals.
[17] . «En el cas del llenguatge administratiu, el contingut de la comunicació és més aviat genèric: la gestió i la tutela dels interessos generals en qualsevol dels àmbits materials de l’actuació administrativa (sanitat, educació, obres públiques, etc.). Pel que fa al mode, cal destacar el predomini del canal escrit sobre l’oral i que, en els casos en què la comunicació es produeix oralment a les dependències dels organismes administratius, aquesta té un caràcter més sociolectal —col.loquial— que tecnolectal. I quant al tenor, el fet que els comunicants (un funcionari i un administrat o dos funcionaris entre ells no es coneguin i mantinguin una relació tutelada pel dret administratiu determina que la comunicació tingui un caràcter impersonal i formal.» (Martí i Mainar, 1996: 10.)
[18] . També el projecte de recerca Les interrelacions dels discursos oral i escrit en l’audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigit per a A. M. Torrent (
[19] . Vegeu
[20] . Parlantt: P (Participants), A (seqüències d’Actes), R (Raons), L (Localització o situació), A (Agents), N (Normes d’interacció), T (To o clau), T (Tipus de discurs). Conversa(r): C (Clau), O (Objectius), N (Normes), V (Via), E (Eines), R (Rol), S (Situació) i A (Adaptació discursiva).
[21] . Com en el model de Hymes, Biber concep la noció de situació molt lligada a la de funció, ja que els components de la situació són analitzats per lligar-los a les funcions dels trets lingüístics.
[22] . «El domini de l’“administració governamental” és un nexe que uneix la gent bàsicament per un cert conjunt de propòsits. Encara més, els uneix bàsicament per a un cert conjunt de relacions de rols i en un àmbit delimitat. Així el domini és una construcció sociocultural extreta dels termes de comunicació, d’acord amb les institucions d’una societat i les esferes d’activitat de la comunitat lingüística, de manera que el comportament individual i els models socials puguin ser distingits mútuament i, encara, puguin ser relacionats entre si.» (Fishman, 1984: 55.)
