El principi i el final de la vida humana
| Autor | Víctor Méndez Baiges i Héctor Claudio Silveira Gorski |
| Páginas | 107-156 |
Editorial UOC 107 Capítol III. El principi i el final de la vida humana
Capítol III
El principi i el final de la vida humana
Víctor Méndez Baiges i Héctor Claudio Silveira Gorski
L’estudi de les qüestions ètiques i jurídiques que sorgeixen de la pràctica de
la biomedicina es torna especialment problemàtic quan s’apropa als moments
de l’inici i el final de la vida humana. Això és així perquè, en la discussió
d’aquests assumptes, qüestions essencials sobre què és una persona, quan co-
mença a ser-ho, o quan deixa de ser-ho, reben respostes molt diferents per part
dels que intervenen en el debat.
En aquest capítol començarem pel tema que es refereix al final de la vida hu-
mana. Farem, en primer lloc, referència als canvis socials que han permès que
aparegui una nova manera d’experimentar la mort, pròpia dels països industri-
alitzats, i veurem la forma en què la seva difusió determina el teló de fons en el
qual es plantegen avui una sèrie de problemes relacionats amb la mort. Posarem
atenció, a continuació, en la reacció que el dret i la legislació van tenir davant
d’aquesta nova manera d’experimentar la mort.
Ens centrarem, després, en la qüestió de l’eutanàsia. És innegable que entorn
seu ha cristal·litzat el nucli de la discussió actual sobre el final de la vida i que
les posicions sobre aquest tema es troben en la nostra societat polèmicament en-
frontades. Aquí atendrem les definicions, les classificacions i les principals raons
que s’han creuat en aquest debat, intentant comprendre’n les característiques
fonamentals. No oblidarem la traducció jurídica que el debat ha trobat en dife-
rents països, entre els quals hi ha Espanya.
Pel que fa als problemes relatius al començament de la vida humana, presta-
rem atenció a les tècniques de reproducció assistida, al diagnòstic preimplanta-
cional, als problemes ètics i jurídics derivats dels usos de l’embrió i, finalment,
a la qüestió de l’avortament i el diagnòstic prenatal. Com veurem, gran part de
la discussió i de la legislació sobre aquests temes estan relacionades amb les dife-
rents posicions existents entorn de l’estatut ètic i ontològic de l’embrió humà.
Com que no hi ha un criteri científic fiable per a determinar l’inici de la vida, la
Editorial UOC 108 Bioètica i dret
discussió queda situada necessàriament en el pla moral, on es troben posicions
diverses, moltes vegades incompatibles, encara que sense que cap es pugui con-
siderar més vertadera que una altra. El debat sobre l’estatut de l’embrió és fona-
mental perquè d’aquest depèn, també, el desenvolupament de la clonació
terapèutica, d’importància rellevant per a la medicina del futur. Veurem així
mateix la manera en què aquest debat afecta també les possibilitats que en un
futur les ordenacions jurídiques acceptin l’eugenèsia positiva en el moment del
diagnòstic prenatal i, en conseqüència, que en la nostra societat generi un nou
grup de persones caracteritzades per ser “nens a mida”.
1. El final de la vida humana
1.1. La manera tradicional i la manera tecnològica de morir
L’origen dels problemes ètics i jurídics que apareixen avui connectats amb la
mort pot ser situat, amb certa plausi bilitat, en l’aparició de determinats avenços
tècnics que van alterar l’experiència del procés de morir. Resulta important, pe-
rò, tenir en compte que els avenços de la tècnica no es pr odueixen mai en el buit
social. Al contrari, aquests avenços són fenòmens socials que s’interrelacionen
amb la resta dels fenòmens socials. Com veurem, atendre la manera en què l’ex-
periència de la mort es va anar vinculant a uns problemes específics resulta una
bona forma de comprovar això.
Per a fer-se càrrec dels problemes que el tema de la mort genera actualment,
el primer que cal comprendre és que el procés que porta de la vida a la mort un
ésser humà no és un procés merament biològic. Posseeix també, i n’és essencial,
un aspecte social. Perquè la trobada de l’home amb la mort involucra diverses
persones. Involucra el que mor, del qual es diu que parteix, que se’n va, i també
implica els que es queden, que potser l’han d’ajudar al llarg d’aquest trànsit.
Tots ells, a més, han de dotar de sentit l’esdeveniment en què algú abandona el
seu lloc en la xarxa de relacions socials. Lligat a aquest abandonament radical
hi ha tota una tradició que el relaciona amb les idees d’ànima, Déu i immorta-
Editorial UOC 109 Capítol III. El principi i el final de la vida humana
litat. Però també associat a aquest trànsit hi ha una manera d’organitzar social-
ment el procés de morir dels individus, la trobada directa de l’home amb la
mort, que és el que denominem aquí una manera de morir.
La manera de morir és producte d’un ordre social i, com a tal, pot evolucio-
nar en el temps i adequar-se als canvis. En la llarga història de les maneres de
morir, i a grans trets, se’n poden distingir dos tipus fonamentals: la manera tra-
dic ional de mor ir, qu e té ar rels m olt ant igue s, que t robem ja vig ent en l’ant igui-
tat clàssica i que va perdurar llargament en el temps, i una manera nova de
morir, la qual es pot anomenar manera tecnològica de morir, que ha aparegut a
Occident durant el segle XX.
La manera tradicional de morir va romandre relativament estable durant
mil·lennis. Es correspon amb una actitud social davant de la mort a la qual l’his-
toriador Philippe Ariès va atorgar el nom de mort domada en els seus escrits sobre
l’evolució social de la relació de l’home amb la mort.1 Aquesta manera de morir
es caracteritzava perquè hi convivien un model de mort natural i una sèrie de
rituals que permetien la integració del procés de morir d’una persona dins del
sistema social i cultural.
Clarament diferenciada de la mort sobtada o violenta –la que succeeix per ac-
cident o a causa de tercers–, l’anomenada mort natural, que és la que succeeix al
llit i que sobrevé com a conseqüència d’una malaltia que hi condueix inexora-
blement, es considera segons la manera tradicional la mort desitjada i la comu-
na. És, a més, la que permet dotar plenament de sentit l’esdeveniment.
En la manera tradicional de morir es considerava que aquesta mort natural
avisava de la seva presència qui esta va a punt de morir. D’acord amb aquesta in-
dicació, el moribund comprenia que el seu fin al havia arribat. I això era l’anunci
de l’inici de la representació d’una cerimònia que ell presidia, que s’iniciava
amb un individu ajagut al seu llit davant els seus coneguts, i que no es donava
una pressa particular per a finalitzar. Al llarg d’aquesta cerimònia, el moribund
passava comptes amb els assistents. I perdonava i beneïa, o testava i aconsellava,
tot depenent de la seva posició social, en un acte que es volia públic, que es pro-
longava per mitjà del dol fins després de l’enterrament i que permetia a tota la
comunitat establir certa familiaritat amb el fenomen de la mort.
1.Philippe Ariès (1999). El hombre ante la mu erte. Madrid: Taurus.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba