Biomedicina, societat i drets
| Autor | Víctor Méndez Baiges |
| Páginas | 61-105 |
Editorial UOC 61Capítol II. Biomedicina, societat i drets
Capítol II
Biomedicina, societat i drets
Víctor Méndez Baiges
La relació que s’estableix entre el professional de la sanitat i l’usuari dels ser-
veis sanitaris és la fonamental entre les que tenen lloc en el si de les activitats
de la biomedicina. Durant els últims anys aquesta relació, que ha rebut tradici-
onalment la denominació de relació metge-pacient, ha experimentat una altera-
ció profunda. Dels canvis que tenen a veure amb aquesta alteració és del que
tractarem al llarg d’aquest capítol.
A l’hora d’abordar aquests canvis, prestarem una atenció especial a la trans-
formació del medi social en què s’han desenvolupat. En el capítol anterior hem
dit que la bioètica s’ocupa de les qüestions ètiques que sorgeixen de la pràctica
de la biomedicina. Doncs bé, aquest estudi no pot ser dut a terme de manera
satisfactòria si es realitza merament de manera abstracta, això és, sense fer re-
ferència al medi social concret en què aquestes qüestions es plantegen. El des-
envolupament de la ciència s’esdevé en el si d’una societat canviant, el
moviment de la qual no està determinat exclusivament pel desenvolupament
de la ciència. I per això, l’atenció al context social on es desenvolupen les acti-
vitats de la biomedicina resulta sempre important per a la bioètica.
El canvi en les relacions metge-pacient a què aquí ens referim pot ser explicat
dient que va ser el resultat últim d’una translació al terreny sanitari del procés
previ de conversió dels individus en ciutadans, procés que va tenir lloc en el
transcurs de les diferents revolucions polítiques modernes. En aquesta transla-
ció, les nocions modernes de dignitat humana, d’autonomia de la persona i de
drets fonamentals van escombrar moltes de les idees que havien governat la me-
dicina fins al moment.
La idea del respecte a uns drets dels pacients, entre els quals ocupa un lloc
central el dret al consentiment informat, va passar a ser amb això una de les ide-
es fonamentals que presideixen les relacions sanitàries, les quals es van tornar
d’aquesta manera molt més democràtiques que les del període anterior.
Editorial UOC 62 Bioètica i dret
És important entendre que aquesta idea de respecte a uns drets dels pacients
es va obrir pas en l’àmbit de les activitats biomèdiques estretament associada a
la idea de la submissió de la medicina a les normes jurídiques. La implantació
dels drets dels pacients va implicar promulgació de dret i va ser, en última ins-
tància, l’obra del dret i de la legislació. Es va construir invocant i desenvolupant
doctrines i categories clarament jurídiques. Per això es pot dir que la transfor-
mació de les relacions sanitàries per mitjà del desplegament dels drets dels pa-
cients, que és el que veurem en aquest capítol, és un dels terrenys on de manera
més clara es pot comprovar l’aportació del dret al moviment bioètic.
1. Paternalisme mèdic i autonomia del pacient
1.1. La relació sanitària i el paternalisme mèdic
En l’àmbit de la medicina, la relació principal, la relació tipus, per dir-ho així,
és la que s’estableix entre un professional de la salut, tant si és un metge, un in-
fermer o un estudiant en pràctiques, i l’usuari dels serveis sanitaris, és a dir, el
pacient, el malalt o el possible malalt. Aquesta relació tipus ha rebut diverses
denominacions: relació clín ica, relació terapèutica, relació metge-pacient, relació
metge-malalt, entre d’altres. Cap d’aquestes no està exempta de problemes. L’usu-
ari pot no estar malalt, el professional sanitari pot no ser un metge, la re lació pot
tenir com a objecte la investigació i no la teràpia, etc. Per aquest motiu, cap
denominació no ha assolit un ús unànime. La de relació metge-pacient és, no
obstant això, avui dia la més estesa.
Nosaltres anomenarem aquí relació sanitària la relació que s’estableix entre
un professional de la salut i aquell que demana uns serveis sanitaris. Ho fem així
perquè, i encara que aquesta relació no és l’única que té lloc en la prestació de
serveis sanitaris, certament és la principal en medicina i entorn seu es constru-
eixen les altres.
Tradicionalment, la relació sanitària s’ha presentat com una relació forta-
ment jerarquitzada entre l’expert en medicina, el doctor, aquell que té un saber
Editorial UOC 63 Capítol II. Biomedicina, societat i drets
específic, i el malalt, que necessita els seus serveis, aquell que no posseeix el sa-
ber i que es troba, a més, en una situació de debilitat.
La construcció de la relació metge-pacient basada en aquestes assumpcions
ha rebut el nom de paternalisme mèdic. Respon, en general, als trets següents:
• Primer. Superioritat del metge (agent) sobre el pacient malalt (in-firmus,
això és, que manca de fermesa). Aquesta superioritat determina una rela-
ció asimètrica i fortament vertical que autoritza el primer a decidir sobre
totes les actuacions.
• Segon. Predomini de la idea de beneficència en l’organització de la rela-
ció. Les actuacions del professional sanitari tenen com a principal objec-
tiu el bé del malalt. El seu deure, per això, és el d’assegurar-se que el
pacient no resulta mai perjudicat, així com que és objecte de totes les in-
tervencions necessàries per a la recuperació del seu benestar.
• Tercer. Obediència incondicional del pacient. Al pacient no li correspon
prendre decisions ni discutir les ordres del professional. Ha de seguir les
instruccions d’aquest al llarg de la seva relació amb ell.
• Quart. Restricció de la informació subministrada al pacient. La informa-
ció que rep el malalt sobre la seva malaltia ha de ser l’estrictament neces-
sària per a la recuperació de la seva salut. El metge no té l’obligació de ser
clar, ni tan sols de ser veraç, amb el pacient. L’acte d’informar està com-
pletament subordinat a la idea de beneficència que governa la relació.
Com es veu, la beneficència és, segons això, el principi rector del model pa-
ternalista per a la relació entre el metge i el pacient. Això dóna lloc a un a relació
en què el metge és el director i responsable últim de tot el que succeeix.
1.2. L’ocàs del paternalisme mèdic
El paternalisme, en general, és definit com una forma d’actuació en què un
subjecte pren decisions en nom d’un altre ignorant els desitjos d’aquest últim,
però pel seu propi bé. Rep aquest nom perquè aquesta actuació és la pròpia dels
pares respecte als seus fills menors d’edat.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba