Els desafiaments de la nova genètica
| Autor | Héctor Claudio Silveira Gorski |
| Páginas | 157-196 |
Editorial UOC 157 Capítol IV. Els desafiaments de la nova genètica
Capítol IV
Els desafiaments de la nova genètica
Héctor Claudio Silveira Gorski
El desenvolupament de la genètica molecular en l’últim mig segle ha produït
avenços decisius en el coneixement de la naturalesa i de la vida. Si la primera
meitat del segle XX va estar dominada pel desenvolupament i les aplicacions de
les investigacions físiques, la segona meitat ho va estar per les investigacions en
biologia molecular. Des que el 1953 Watson i Crick van revelar al món la confi-
guració del cristall de la vida, s’han produït avenços prodigiosos sobre els fenò-
mens evolutius, el desenvolupament embrional, el metabolisme cel∙lular i el cod i
de la vida. La ciència genètica, gràcies a l’aclariment de l’estructura de l’ADN i els
processos de descodificació del missatge genètic –el significat bioquímic dels tri-
plets de bases, les modalitats de traducció del codi en proteïnes– i de replicació de
la doble hèlix, va donar a la biologia l’alfabet que li faltava per a explicar l’ésser
vivent sense haver de recórrer a entitats metafísiques.
La vida, ens diu la genètica, es desenvolupa a través del món multiforme de
les proteïnes, estructures orgàniques compostes per aminoàcids, els quals, dis-
posats en quantitat, seqüència i en una configuració tridimensional rígidament
determinada, assignen a la molècula proteica particulars característiques bio-
funcionals. La vida no és més que un conjunt de proteïnes que desenvolupen
funcions i construeixen estructures. I la recepta per a construir qualsevol tipus
de proteïna està inscrita en l’ADN, una espècie de llengua franca comuna a tot és-
ser vivent. Per això, conèixer l’alfabet de l’ADN –quin aminoàcid correspon a tot
tipus de triplet de base de l’ADN– significa traduir el missatge de la vida i la pos-
sibilitat de poder utilitzar el que és vivent com una espècie de biofàbrica per a
produir proteïnes específiques. Les noves tècniques gèniques permeten extreure
un gen –una porció d’ADN que codifica per a certa proteïna– d’un organisme per
a implantar-lo en un altre organisme, i modificar-ne les potencialitats fisiològi-
ques –és a dir, productives. En resum, la traducció del codi de la vida obre el camí
a múltiples tecnologies del que és vivent –com, per exemple, la transgènesi, l’en-
Editorial UOC 158 Bioètica i dret
ginyeria proteínica i la teràpia gènica– i a una nova etapa del control de l’ésser
humà sobre si mateix i sobre la resta dels éssers vius.
En aquest capítol analitzarem algunes d’aquestes tecnologies del que és vi-
vent. En primer lloc, veurem el marc legal de la teràpia gènica somàtica i germi-
nal; en segon lloc, posarem especial atenció en els organismes modificats
genèticament (OMG), organismes que lentament i gradualment s’estan intro-
duint en la nostra cadena alimentària i estan contaminant, també, la resta dels
éssers vius de la naturalesa; i, en tercer lloc, analitzarem el desafiament que pre-
senta la tècnica de la clonació reproductiva per a l’ésser humà, la naturalesa hu-
mana i l’ésser viu en general. En relació amb aquest tema, ens aturarem en els
arguments de Dworkin sobre l’enginyeria genètica. Finalment, ens referirem als
nous problemes que ha d’afrontar el legislador a l’hora de protegir el dret a la
intimitat genètica.
1. L’enginyeria genètica i el control sobre la vida
Es denomina enginyeria genètica molecular el conjunt de tècniques que mit-
jançant l’obtenció de molècules d’ADN recombinant permeten afegir fragments
d’ADN o gens determinats en una altra molècula d’ADN que, actuant com a vec-
tor, els introdueix en una cèl∙lula bacteriana per a la seva possible repetició (clo-
nació de gens) i eventual expressió. El procés de construcció de molècules
d’ADN recombinant té dues fases principals. En la primera, feta en tub d’assaig,
s’extreu ADN de les cèl∙lules d’un organisme donant i es construeix una molè-
cula portadora –un vector– que conté el gen que in teressa transferir. En la segona
fase, s’implanta el vector (normalment un plasmidi o un virus) en l’organisme
receptor. Aquesta tècnica s’ha anat perfeccionant des que el 1973 els genetistes
Herbert Boyer i Stanley Cohen van crear el primer organisme transgènic en un
laboratori (inserint gens d’un gripau africà en bacteris).1
L’enginyeria genètica permet aïllar, identificar i recombinar una porció
d’ADN que conté un o més gens i utilitzar aquesta porció d’informació biològica
en diversos àmbits d’aplicació. Així, els éssers vius són considerats com màqui-
1. R. Hubbard; E. Wald ( 1999). El mito del gen. Madrid: Alianza.
Editorial UOC 159 Capítol IV. Els desafiaments de la nova genètica
nes construïdes segons un projecte, dipositat en l’ADN, les peces de les quals –
els gens– són independents entre si i substituïbles una vegada que es coneix la
funció que compleixen. L’enginyeria genètica permet que els científics i les em-
preses biotecnològiques usin els recursos genètics com a matèria primera per a
fins econòmics. Aquesta disposició del patrimoni genètic com a matèria primera
constitueix, per a Rifkin, la primera pedra de la nova “matriu operativa” del se-
gle de la biotecnologia (1999, pàg. 25).
Ara bé, des de fa milers d’anys, l’ésser humà ha seleccionat, domesticat, cri-
at i hibridat animals i plantes. Però aquestes pràctiques, com és conegut, esta-
ven subjectes a unes determinades limitacions, provocades especialment per
les incompatibilitats existents entre les espècies. Fins que l’enginyeria genètica
no irromp en el primer pla dels avenços científics, era possible fer un intercan-
vi genètic en els organismes superiors només si aquests pertanyien a la matei-
xa espècie.2
L’enginyeria genètica molecular, en canvi, trenca les limitacions existents
entre les espècies i mitjançant la manipulació dels gens transfereix biodiversi-
tat d’una espècie a l’altra. És a dir, crea una espècie d’horitzontalitat en el món
vivent perquè recompon els eixos filogenètics que l’evolució ha mantingut rígida-
ment separats. La transferència de gens e stranys es pot realitzar per transgènesi (per
inscripció permanent en el patrimoni genètic de la cèl∙lula allotjadora) o per tra ns-
fecció (per immissió en el citoplasma de la cèl∙lula allotjadora). Al seu torn, la
transgènesi es pot fer:
–En la cèl∙lula germinal, que modifica l’estructura cel∙lular completa de
l’organisme (animal o planta transgènica).
– En algunes línies cel∙lulars de l’organisme, que hi dóna vida a dues pobla-
cions cel∙lulars juxtaposades, una d’originària i una altra de modificada.
Des dels anys vuitanta les investigacions sobre l’ADN recombinant es rea-
litzen en diversos camps d’aplicació com, per exemple, en l’agrozootècnica, la
farmacogènesi i l’epidemiologia. En l’àmbit agroalimentari, les noves tècni-
2. El món bacterià presenta constants intercanvis de gens entre organismes, fins i tot quan perta-
nyen a espècies diferents; a més, existeixen virus particulars, coneguts com a retrovirus, que són
capaços no només d’infectar les cèl∙lules i oblig ar-les a produir les proteïnes que aquests codifiquen
en el seu patrimoni genètic, sinó d’insertar-se establement en el genoma de la cèl∙lula que els
allotja.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba