La llengua en el procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2004-2006)

L’Estatut¹d’autonomia, en tant que norma institucional bàsica que estableix les bases de l’autogovern de Catalunya, no podia bandejar l’ordenació lingüística perquè l’idioma, a part de ser un instrument de comunicació, és també l’expressió d’un fet identitari i cultural. De fet, assumeix una importància cabdal per a poder identificar políticament i socialment la comunitat que el parla.²

Tradicionalment, la llengua catalana s’ha considerat un baluard identi-Page 184tari de Catalunya i l’expressió del seu fet diferencial per excel·lència.³ Sovint, els debats polítics sobre quin havia de ser el model lingüístic del Principat s’han acabat projectant en debats més amplis sobre la singularitat nacional de Catalunya.⁴ Aquesta vinculació de la qüestió lingüística a nocions d’identitat nacional justificarà que, al llarg de la història, els projectes polítics i jurídics favorables al reconeixement d’un estatut d’oficialitat d’aquesta llengua sovint s’hagin circumscrit dins projectes més amplis de reivindicació d’un marc d’autonomia per a Catalunya. En els precedents més immediats, aquesta relació ja es va palesar durant el procés d’elaboració de l’Estatut d’autonomia de 1979.⁵ I, inevitablement, la qüestió lingüística ha estat ben present en el darrer procés de reforma estatutària, que ha comportat la substitució completa de l’anterior text estatutari pel nou text aprovat l’any 2006.

La nova dicció de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (en endavant eac), aprovat per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, inclou nombroses referències idiomàtiques al llarg del seu articulat. Amb aquesta àmplia regulació —que reflecteix l’horitzontalitat de la llengua dins la sistemàtica general del text— s’ha volgut millorar el règim juridicolingüístic català. D’aquesta manera, en el tema lingüístic s’opta per garantir i consolidar el model de doble oficialitat asimètrica a favor del català, en tant que llengua pròpia del país.

Aquesta opció de política lingüística no va ser objecte de gaire controvèrsies a Catalunya, on ja abans d’encetar-se els tràmits parlamentaris del procés de reforma de l’Estatut tots els partits polítics amb representació a l’hemicicle, excepte el Partit Popular, s’havien pronunciat sobre la necessitat d’avançar en aquesta direcció. Malgrat defensar diferents estratè-Page 185gies de política lingüística, hi havia coincidència en algunes reivindicacions que s’acabarien traduint en un relatiu consens a l’hora de negociar i aprovar les previsions idiomàtiques.⁶ Aquest acord s’aniria consolidant al llarg de l’iter parlamentari de la disposició, per bé que diverses previsions lingüístiques acabarien decaient o essent modificades durant la tramitació ulterior del text a les Corts Generals.

Sense pretendre aprofundir en una comparació respecte dels processos estatutaris precedents, val a dir que aquest acord polític havia estat força més feble quan es va discutir el model lingüístic dels estatuts de 1932⁷ iPage 1861979.⁸ El darrer, en la línia d’altres normes coetànies, s’havia limitat a garantir una regulació lingüística de mínims, deixant la determinació concreta del model idiomàtic del Principat al que s’establís legislativament.⁹ Les lleis lingüístiques de 1983¹⁰ i 1998¹¹ havien desplegat i concretat el contingut aquestes previsions. Aquesta evolució legislativa prèvia és crucial per entendre la darrera reforma estatutària en la matèria lingüística.

Efectivament, en termes generals, el nou marc lingüístic estatutari respon a la voluntat política d’assolir dos grans objectius: en primer lloc, consolidar el règim juridicolingüístic vigent a Catalunya, tot elevant a rang estatutari els principis jurídics bàsics i els drets i deures lingüístics que, fins ara, es trobaven regulats per llei (principalment a la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística);¹² i, en segon lloc, avançar en certs àmbits, bo iPage 187garantint un catàleg de prerrogatives lingüístiques noves, que fins ara no es garantien o es garantien de forma insuficient.¹³

En el primer sentit, convé tenir present que bona part de la regulació idiomàtica de l’Estatut no innova el règim vigent, sinó que respon a la voluntat manifestada per la majoria dels partits polítics que coincidien sobre la necessitat d’encabir en el text de l’Estatut un major desenvolupament del règim lingüístic. Aquesta idea es vincula també amb l’actual comprensió més àmplia de la funció de la norma estatutària, que es tradueix en una extensió dels seus continguts a matèries noves (drets i deures, poder judicial, relacions institucionals, etcètera).¹⁴ En la mesura que l’Estatut té rang de llei orgànica estatal, forma part del bloc de la constitucionalitat i està sotmès a uns procediments agreujats d’aprovació i reforma, i les seves pre- visions gaudeixen d’unes garanties reforçades que no proporciona la legislació ordinària.

Com a expressió d’aquest primer eix, és possible destacar la incorporació a la norma estatutària d’un conjunt de drets i deures lingüístics que ja es trobaven garantits per llei. Els efectes de l’elevació de rang es projecten, sobretot, en la dimensió formal que comporta per a aquests drets unes garanties d’estabilitat i tutela que fins ara no tenien (vegeu, en particular, els articles 37 i 38 eac). El mateix es pot aplicar al desplegament del contingut bàsic de l’oficialitat o del concepte de llengua pròpia, que recull ara directament la norma estatutària (articles 6 i 50 eac).

En el segon sentit, i pel que fa a les previsions noves, cal recordar la reserva estatutària prevista en l’article 3.2 de la Constitució espanyola (ce, en endavant) que, en conjunció amb l’article 147.2 ce, determinen que sigui l’Estatut la norma habilitada per regular els elements nuclears del règim lingüístic. Això conferia una rellevància singular a la reforma estatutària en aquesta matèria, ja que permetria introduir principis lingüístics nous —allí on ho requeria l’insuficient marc jurídic previ— que si fossin regulats en una seu normativa distinta tindrien una base jurídica més feble.

Com a exemples d’aquest segon gran eix es pot citar la previsió del deure de conèixer el català; la consolidació de l’estatut d’oficialitat de l’aranès; l’explicitació de la competència lingüística de la Generalitat; la participa-Page 188ció de l’Estat en la protecció i difusió del català; el reconeixement de drets i deures lingüístics en relació amb els òrgans constitucionals o l’establiment de principis lingüístics relatius a l’Administració de justícia a Catalunya. Algunes d’aquestes noves previsions lingüístiques s’incloïen, des de feia anys, en els programes electorals de diferents partits polítics catalans i havien suscitat debats i iniciatives parlamentàries que no havien assolit l’aval del Congrés dels Diputats.¹⁵

L’objectiu d’aquestes pàgines és esbossar quina ha estat la tramitació parlamentària d’aquestes previsions lingüístiques, contextualitzant-les amb algunes referències puntuals al debat polític i social paral·lel. Per fer-ho, l’article es divideix en tres parts. A la primera s’examina la posició dels diferents partits polítics catalans sobre la qüestió lingüística, posant-ho en relació amb la composició del Parlament de Catalunya i les Corts Generals. A la segona s’analitza la tramitació de les previsions lingüístiques al Parlament de Catalunya, des dels inicis del procés amb la creació de la Ponència redactora el febrer de 2004, fins que l’hemicicle català les aprova el 30 de setembre de 2005. La darrera part es dedica a analitzar la tramitació que varen seguir aquestes previsions lingüístiques en el marc de les Corts Generals i els resultats del referèndum. Finalment, s’extreuen unes conclusions del procés estatutari.

Inevitablement, el color polític de l’arc parlamentari és un factor explicatiu clau a l’hora de valorar la regulació d’una matèria poc neutra, políticament parlant, com és el model lingüístic pel qual opta l’Estatut. Per això, la nova regulació lingüística estatutària sols s’explica si es té en compte l’aritmètica parlamentària i el fet que les forces polítiques favorables a aquests plantejaments disposessin de majories absolutes tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats.

Page 189

Històricament, els partits ubicats més a l’esquerra de l’eix ideològic i els vinculats a plantejaments més nacionalistes o autonomistes han adoptat posicions clarament més favorables al reconeixement d’un estatut jurídic més ampli de l’idioma català, enfront de tesis més centralistes, com ara les defensades pel Partit Popular, que han adoptat plantejaments bastant més reduccionistes en aquesta qüestió.

A Catalunya, les eleccions autonòmiques del 16 de novembre de 2003 dibuixaven un escenari parlamentari on els partits polítics nacionalistes i d’esquerres sumaven majoria absoluta. La força política més votada va ser Convergència i Unió (ciu), amb 46 escons, seguida dels tres partits que acabarien conformant el govern de coalició tripartit: Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (psc-cpc), amb 42 escons, Esquerra Republicana de Catalunya (erc), amb 23 escons, i Iniciativa per Catalunya- Verds (icv), amb 9.¹⁶ El Partit Popular de Catalunya (ppc) va obtenir 15 es-Page 190cons, que s’acabarien traduint en els únics 15 vots en contra de la Propos- ta de reforma de l’Estatut aprovada el 30 de setembre de 2005 a l’hemicicle català.

D’altra banda, la victòria contra tot pronòstic del Partit Socialista Obrer Espanyol (psoe) a les eleccions generals del 14 de març de 2004 permetria avalar la reforma de l’Estatut català, aval que no es tenia a l’anterior legislatura condicionada per la majoria absoluta dels populars. La reforma estatutària catalana seria ben present durant la campanya electoral prèvia als comicis estatals. Per al Partit Popular (pp) representava una lesió dels principis estructurals de l’Estat autonòmic que s’havien consensuat anys enrere, i mantindria posteriorment aquesta oposició frontal en seu parlamentària i per mitjà de recursos davant del Tribunal Constitucional. Altrament, el candidat socialista José Luis Rodríguez Zapatero donaria suport explícit al procés de reforma estatutària.¹⁷ Des de les files socialistes, s’entenia en general que aquesta iniciativa podia representar una evolució democràtica i ajustada a dret de l’Estat de les autonomies

Finalment, al Congrés dels Diputats, els resultats electorals del 2004 atribuïen 164 escons al psoe, 148 al pp, 10 a ciu, 8 a erc, 7 al Partit Nacionalista Basc (pnb), 5 a Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya-Verds (iuicv), 3 a Coalición Canaria (cc) i 5 a d’altres formacions.¹⁸ Pel que fa al Senat, després de les eleccions, sumant senadors electes i designats, el pp disposava de 124 escons, el psoe de 95, el psc de 10, erc en tenia 4 i 2 icveua (els tres partits integrats en l’Entesa Catalana de Progrés), 7 eaj-pnb (Grup Senadors Nacionalistes Bascos), 6 ciu, 6 cc i 4 d’altres formacions (bng, iu, par —Partit Aragonès— i ea).

D’aquesta manera, es donava un escenari parlamentari i governamental propici per impulsar el procés de reforma estatutària, tant a escala autonòmica com estatal. Aquest context es completa si es té present que altres comunitats autònomes ja havien encetat o estaven preparant també processos de reforma del seu respectiu Estatut. Per la incidència en la qüestió lingüística, cal esmentar la reforma de l’Estatut de la Comunitat Valen-Page 191ciana, que fou aprovada definitivament per les Corts Generals el 8 de març de 2006.¹⁹

Cronològicament, la tramitació parlamentària de la proposta de reforma estatutària s’inicia al principi de l’any 2004 i s’acaba el 18 de juny de 2006. Durant aquest període, va donar-se compliment a les previsions de l’article 56 de l’Estatut de 1979, el qual exigia l’acompliment de tres requisits: l’aprovació del Parlament de Catalunya per majoria de dues terceres parts; l’aprovació de les Corts Generals per llei orgànica; i, finalment, l’aval per referèndum positiu dels electors catalans.²⁰

La proposta de reforma estatutària fou totalment elaborada en seu parlamentària. El 9 de febrer de 2004 es va crear una Ponència especial al Parlament de Catalunya, integrada per vint diputats pertanyents a totes les forces polítiques amb presència a l’hemicicle (ciu, psc-cpc, erc, ppc i icvea).²¹ La Ponència redactora conjunta no va partir ni d’un projecte oficial del Govern ni de textos dels grups parlamentaris, sinó que va prendre com a material de treball la documentació aportada per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya, que contenia informes i propos- tes articulades sobre diferents aspectes de la reforma.²² A més, en el marc d’un ampli procés participatiu, es prendrien també en consideració les propostes presentades davant la Ponència per diferents entitats i organitzacions socials, institucions públiques i ciutadans, que destacaren la necessitat de reforçar la protecció jurídica del català i l’aranès.²³

Page 192

Fins al mes de setembre de 2004 no comença la discussió concreta sobre el contingut de la reforma dins la Ponència. El 17 de maig de 2005 es fa públic a través del web del Parlament un primer esborrany de text articulat, on es mantenien encara obertes qüestions generals, com ara la conveniència d’incloure o no una regulació àmplia i detallada dels drets i les seves garanties.²⁴ Els resultats del treball de la Ponència en primera lectura es recullen en un text aprovat el 8 de juliol (hi votaren a favor psc, erc i icv; ciu es va abstenir; i el ppc hi va votar en contra). Fins al 21 de juliol els grups van poder presentar vots particulars i esmenes (en total se’n presentaren gairebé set-centes).²⁵ S’encetaven així uns treballs parlamentaris que serien tramitats pel procediment d’urgència.

Aquest text de la Ponència conjunta té interès perquè ja inclou els principals continguts i l’estructura bàsica de la regulació lingüística estatutària que acabaria aprovant el Ple.²⁶ Sens perjudici d’això, en la tramitació posterior s’hi introdueixen canvis vinculats amb la reordenació sistemàtica del text (per la fusió en un sol títol dels inicials títols de drets i deures i de principis rectors) i en virtut de les esmenes analitzades per l’informe de la Ponència (27 de juliol de 2005) i acceptades durant la tramitació en la Comissió (29 de juliol) i en el Ple (30 de setembre).

El 21 de juliol de 2005 s’acordava nomenar la Ponència encarregada d’elaborar l’informe sobre la Proposta de reforma estatutària. Aquesta PoPage 193nència va ser constituïda per sis diputats, pertanyents als diferents grups parlamentaris amb representació a l’hemicicle.²⁷ Tots els articles que ordenaven previsions lingüístiques van ser objecte d’esmenes de supressió, modificació o addició,²⁸ amb un abast variable. A l’informe de la Ponència, que es publicaria pocs dies més tard,²⁹ s’analitzen les esmenes presentades a l’articulat, bo i proposant recomanacions sobre la seva acceptació³⁰ o textos transaccionals, normalment entre esmenes de ciu i erc.³¹ Entre les qüestions que centrarien controvèrsies es pot mencionar la regulació lingüística de l’etiquetatge³² o la garantia de l’ensenyament universitari en català.³³

La Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia elaborada per la Ponència conjunta, les esmenes presentades pels grups parlamentaris, les esmenes transaccionals i l’Informe de la Ponència varen ser estudiats per la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local, que va emetre el seu Dictamen el 29 de juliol.³⁴ De les esmenes en matèria lingüística que es mantenen vives llavors, només s’acabarà acceptant l’esmena núm. 25 que determina l’extensió de l’oficialitat de l’aranès a Catalunya. La polèmica política que envolta l’aprovació del Dictamen de la Comissió (que fou objecte de més de 400 esmenes, entre les quals l’esmena a la totalitat delppc) pivotava a l’entorn de l’anomenada compactació de les competències i de la incorporació dels « drets històrics» com a fonament d’un règim competencial singular en determinades matèries.³⁵

El text aprovat per la Comissió de la Proposta de proposició de llei orgànica per la qual s’estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya i es deroga la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, juntament amb les esmenes i vots particulars, es varen trametre al Consell Consultiu, el qual emetria el seu dictamen l’1 de setembre de 2005. Pel que fa a la matèria lingüística, l’òrgan consultiu només proposaria una modificació puntual al text de la Comissió.³⁶ Indirectament, però, la llengua es veuria afectada per la interpretació restrictiva per la majoria del Consell dels efectes jurídics dels drets històrics i per la declaració d’inconstitucionalitat de la disposició addicional novena, que determinava l’obligació de modificar algunes lleis orgàniques i ordinàries sectorials (inclosa la Llei orgànica del poder judicial).³⁷

La qüestió lingüística no va gaudir de protagonisme en la darrera fase de la reforma estatutària a Catalunya, condicionada per la introducció de les observacions del Consell Consultiu, la discussió sobre el finançament i el model educatiu i la redacció del preàmbul, que s’havia posposat fins aquest moment. Finalment, el 30 de setembre, el Ple del Parlament acabaria aprovant per 120 vots a favor i sols 15 en contra, la Proposició de llei orgànica per la qual s’estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya i es de-Page 195roga la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre.³⁸ Aquests resultats permeten evidenciar l’important consens polític que va aconseguir aquesta iniciativa, la qual va tenir el suport explícit de tots els grups parlamentaris, excepte el popular, que hi votà en contra.

La Proposta aprovada pel Ple contenia, al llarg del seu articulat, múltiples referències expresses a l’ordenació lingüística.³⁹ Així, s’esmenta la llengua al preàmbul, al títol preliminar (articles 5, 6, 11, 12), al capítol III del títol I, rubricat «Drets i deures lingüístics» (articles 32 a 36),⁴⁰ i als articles 50 (ubicat dins el capítol V del títol), 101 i 102 (ubicats dins del capítol III del títol III, que ordena les competències de la Generalitat sobre l’Administració de justícia), 143 i 147 (ubicats dins del capítol II del títol IV, que defineix el marc competencial). Com es pot observar en l’annex,41 tots aquests preceptes es mantenen al llarg de la tramitació ulterior de la noma estatutària per les Corts Generals. Amb tot, diversos articles serien objecte d’esmenes que n’alterarien la dicció, com s’analitza en els epígrafs següents.

D’aquesta manera quedaven fixats els aspectes nuclears del règim lingüístic estatutari: en primer lloc, reconeixement del contingut polític i identitari de la llengua pròpia; segonament, garantia del règim de la doble oficialitat lingüística a Catalunya i concreció del catàleg de drets i deures lingüístics que porta inherents, projectats a diferents àmbits com ara l’Administració i les institucions centrals, l’ensenyament, l’Administració de justícia o el món socioeconòmic, amb l’explicitació de les obligacions que en deriven; en tercer lloc, garantia del deure de coneixement del català amb l’objectiu de garantir una posició jurídica paritària en relació amb el castellà a Catalunya; en quart lloc, consolidació de l’estatut d’oficialitat de l’aranès; en cinquè lloc, garantia de la projecció exterior de la llengua catalana més enllà del territori autonòmic; i, finalment, previsió de la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de llengua pròpia.

Page 196

La necessitat d’un referèndum positiu dels ciutadans per a l’aprovació final de la reforma és un requisit dels estatuts d’autonomia aprovats per la via de l’article 151 o la disposició transitòria segona de la Constitució espanyola, la qual cosa constitueix una diferència permanent i políticament significativa respecte de la resta d’estatuts. El president de la Generalitat, Pasqual Margall, va convocar el referèndum mitjançant el Decret 170/2006, de 18 de maig, amb la pregunta:«¿Aproveu el Projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya?». Durant la campanya prèvia, tres dels partits impulsors de la reforma van promoure el sí (ciu, psc i ic-v), mentre que erc va decantarse pel no, sense descartar altres possibles expressions electorals del rebuig. El referèndum va tenir lloc el 18 de juny de 2006, amb els resultats següents: 73,90%, sí; 20,76%, no; 5,34%, en blanc; 0,90%, nuls, sobre una participació del 49,41% del cens electoral. Els resultats expressaven un su- port majoritari al nou marc d’autogovern plasmat en el nou text estatutari, si bé amb un grau d’abstenció significatiu. El dia 9 d’agost, després de la seva publicació oficial com a Llei orgànica 6/1006, de 19 de juliol, entrava en vigor el nou Estatut d’autonomia de Catalunya.

El procés recent de reforma estatutària a Catalunya es planteja en un escenari nou⁸⁵ respecte de processos estatutaris viscuts anteriorment. A partir de la complexitat inherent al procediment previst per a dur a terme la reforma de l’Estatut de 1979, la tramitació d’aquesta s’inicia amb un ampli suport al Parlament de Catalunya i amb l’aval de la majoria política estatal. El resultat ha estat un procés llarg i amb certes vicissituds polítiques i controvèrsies jurídiques en els termes que s’han esbossat en aquestes pàgines.

Page 210

El plantejament com a procés obert, nota que s’ha de valorar positivament des d’una òptica democràtica, comportava incerteses que s’acabarien decantant en les diferents fases de la tramitació del text. En qualsevol cas, la valoració general del procés no pot eludir el significat propi de la norma institucional bàsica, en la qual es formalitzen jurídicament els principals elements simbòlics i identitaris, de poder polític i de relació econòmica de Catalunya amb l’Estat.

La posició dels diferents partits polítics i grups parlamentaris al llarg del procés no ha estat exempta de fluctuacions, explicables per la durada i les incidències que han marcat el procés negociador. Pel que fa a la llengua, el consens parlamentari és la pauta a Catalunya entre els partits partidaris de la reforma (ciu, psc, ic-v, erc), sense que el tema mereixi un especial èmfasi dins l’oposició global a la reforma per part del ppc. Les aportacions en la matèria lingüística a partir del text inicial de la Ponència conjunta es deuen principalment a esmenes presentades per erc i ciu. Si bé la qüestió lingüística es veu afectada pels debats polítics i jurídics més amplis que tenen lloc en aquesta primera fase, la regulació específica de la llengua no pateix variacions notables al llarg de l’iter parlamentari.

La unitat dels partits catalans assolida a Catalunya a l’entorn del text del 30 de setembre de 2005 s’afebleix en els mesos subsegüents. Per part del pp s’accentua llavors l’oposició política al procés de reforma estatutari, que inclou la crítica a les seves previsions lingüístiques. La tramitació per part de les Corts Generals, condicionada per la negociació prèvia, comporta la incorporació al text de les esmenes en la matèria lingüística proposades pel psoe. Més concretament, canvia la redacció del preàmbul i s’inclouen modificacions a la majoria dels preceptes relatius a la llengua, que afecten aspectes rellevants del règim lingüístic, amb les excepcions destacables dels drets lingüístics en l’ensenyament i dels consumidors i usuaris.⁸⁶ Per tant, tot i que l’estructura de la regulació lingüística es manté, s’introdueixen canvis —de vegades aparentment mínims— en la redacció, que en varien el sentit.

Un cop fet l’acord bàsic —que és formalitzat dins la Comissió Constitucional del Congrés—, en els debats parlamentaris que tenen lloc a les Corts Generals els representants dels partits catalans argumenten la constitucionalitat i la legitimitat democràtica de la regulació lingüística estatutària, enfront de l’oposició frontal a la reforma del pp. Nogensmenys, l’existència de concepcions polítiques diverses es pot percebre en les interpretacions delsPage 211diputats de diversos partits catalans que pretenen deixar obertes les inter- pretacions més generoses del text, mentre que els membres del psoe es refereixen més habitualment a l’«elevació de rang» del règim lingüístic preexistent. Només erc defensa la redacció originària dels preceptes lingüístics, davant els canvis introduïts en el Congrés dels Diputats, atès que considera que limiten o eliminen els possibles avenços substantius respecte del règim lingüístic vigent.

Poc després de la publicació oficial de l’eac de 2006, el Partit Popular i el Defensor del Poble van plantejar dos recursos d’inconstitucionalitat que comporten una impugnació global de la norma estatutària, amb l’afectació de la majoria de títols, incloent-hi nombrosos elements del règim lingüístic.⁸⁷ La situació és certament inèdita, en tractar-se d’un text normatiu fruit del pacte entre la instància estatal i l’autonòmica i avalat per referèndum popular, i que s’integra en una posició privilegiada dins l’anomenat bloc de la constitucionalitat. En la matèria lingüística, els recursos impliquen que el Tribunal Constitucional s’haurà de pronunciar sobre aspectes nous inclosos en l’Estatut i sobre d’altres que ja havien estat objecte de pronunciaments favorables (sstc 46/1991 i 337/ 1994, entre d’altres).

Page 212

En nom de la Comissió Constitucional: Guerra González, Alfonso (gs, president); Duran i Lleida, Josep Antoni (ciu); Esteban Bravo, Aitor (pnb); Fernández González, Daniel; Hererra Torres, Joan (iu-icv); Jáuregui Atondo, Ramón (psoe); Lasagabaste Olazábal (GM, Eusko Alkartasuna); López Garrido, Diego (psoe); Puigcercós i Boixassa, Joan (erc); Rodríguez Rodríguez, Román (cc); Sáenz de Santamaría Antón, María Soraya (pp); Trillo-Figueroa Martínez-Conde, Federico (pp).

En nom de la Delegació del Parlament de Catalunya: Bosch i Mestres, Jaume (iu-icv; Camp i Batalla, Ramon (ciu); Carod-Rovira, Josep Lluís (erc); Gispert i Català, Núria de (ciu); Homs i Molist, Francesc (ciu); Iceta i Llorens, Miquel (S-cpc); Madre Ortega, Manuela de (S-cpc); Mas i Ga-Page 216varró, Artur (ciu); Piqué i Camps, Josep (pp); Ridao i Martín, Joan (erc); Santos i Arnau, Lidia (S-cpc).

En nom de la Comissió General de les Comunitats Autònomes: Aleu, Ramon (psc); Curiel, Enrique (psoe); Ferrández Otaño, José (pp); Jorquera, Francisco (bng); Lerma, Joan (psoe); Loroño, Inmaculada (pbv); Macias, Pere (ciu); Mendoza, José; Pérez Sáenz, Ignacio (psoe); Piqué, Josep (pp); Salanueva, Amelia (pp); Vindel, Rosa (pp).

En nom del Parlament de Catalunya: Bosch, Jaume (icv); Camp, Ramon (ciu); Carod-Rovira, Josep-Lluís (erc); Figueras, Carme (psc-cpc); de Gispert, Núria (ciu); Homs, Francesc (ciu); Iceta, Miquel (psc-cpc); Masllorens, Àlex (psc-cpc); Ridao, Joan (erc); Roig i Grau, Joan (ciu); Santos, Lídia (psc-cpc); Vendrell, Francesc (pp).

Taula 3

(continua)

Page 217

(continuació)

(continua)

Page 218

(continuació)

(continua)

Page 219

(continuació)

(continua)

Page 220

(continuació)

(continua)

Page 221

(continuació)

(continua)

Page 222

(continuació)

(continua)

Page 223

(continuació)

(continua)

Page 224

(continuació)

(continua)

Page 225

(continuació)

Font: elaboració pròpia.

----------------------------------------

[1] . L’article s’inscriu en el marc del projecte R+D d’investigació del Ministeri de Ciència i Tecnologia, La protección de los derechos en un sistema constitucional en red: integración y eficacia de la diversidad de niveles ordinamentales en España. sej 2006-15164.

[2] . Vegeu Jaume Vernet (coord.), Eva Pons, Agustí Pou, Joan Ramon Solé i Anna M. Pla, Dret lingüístic, Cossetània, Valls, 2003.

[3] . Aquest seria un discurs recurrent dels teòrics del moviment del catalanisme polític al llarg del segle xix i principis del xx. Vegeu Anna M. Pla Boix, «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català», Revista de Llengua i Dret, núm. 43, 2005.

[4] . El preàmbul de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, defineix el català com un «element fonamental de la formació i personalitat nacional de Catalunya». Vegeu també Jaume Vernet Llobet, «Fet diferencial i règim jurídic de la llengua catalana», a ddaa, Vint-i-cinc anys d’Estatut 1979-2004, Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 143-156.

[5] . Vegeu, a mode d’exemple, la intervenció de qui seria president de la Generalitat, Jordi Pujol, en representació de cdc, al debat general sobre el Projecte d’Estatut celebrat el 29 de novembre de 1978: «Catalunya no és només un fet de llengua [...]. Amb tot, la llengua és innegable que juga un paper capital, absolutament capital i decisiu, en la configuració de la nostra nacionalitat, i volem insistir que cal que, a través de l’Estatut, es reforci aquesta llengua». Vegeu Jaume Sobrequés i Sebastià Riera, L’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1979, volum III, Edicions 62, Barcelona, p. 680, 1199 i 1200

[6] . Vegeu Jaume Vernet Llobet i Anna M. Pla Boix, «La llengua catalana i un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya», Revista de Llengua i Dret, núm. 41, 2004, p. 162-172.

[7] . La tramitació parlamentària del model lingüístic de l’Estatut de 1932 va ser molt controvertida i difícil de consensuar. Quan el 1931 es va aprovar el Projecte d’Estatut de Catalunya, dit de Núria, s’encetava una tramitació complicada. L’avantprojecte havia estat redactat per una ponència que, reunida a Núria, va concloure el document el 20 de juny de 1931. Pocs dies més tard, el 28 de juny, varen celebrar-se les eleccions generals per a les Corts constituents espanyoles. A Catalunya, l’esquerra va obtenir una claríssima victòria, principalment el bloc integrat per erc, pcr i usc, responsable de l’elaboració de l’Estatut. El 17 de juliol, un decret de la presidència disposava la celebració del plebiscit d’ajuntaments i del referèndum popular, que va tenir lloc el 2 d’agost del mateix any. El text fou votat afirmativament pel 99% dels vots, amb una participació del 75% dels electors (cal precisar que el 1931 les dones encara no tenien dret a vot). L’article 5 del Projecte preveia l’ordenació d’un estatut d’oficialitat de la llengua catalana. Aquest precepte del Projecte disposava que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana. L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració. Així mateix, els ciutadans de llengua materna catalana tindran el dret d’usar-la en llurs relacions amb els organismes oficials de la República a Catalunya». Les Corts Constituents republicanes, pel que fa a l’ordenació lingüística, foren molt poc respectuoses amb el text del Projecte d’Estatut d’Autonomia, avalat al referèndum i tramès a les Corts per la seva aprovació. De fet, en la seva tramitació parlamentària, l’article 5 del Projecte d’Estatut va ser sotmès a importantíssims retocs, que varen alterar-ne la seva pròpia ràtio. Les Corts republicanes varen modificar-ne substancialment el seu contingut i abast. Es passava d’una previsió d’oficialitat del català a l’establiment d’un règim de cooficialitat lingüística, amb vocació de projectar-la i garantir-la en diferents àmbits públics que el mateix Estatut proveia de forma expressa. En els debats varen emergir tesis frontalment oposades, algunes de les quals fins i tot propugnaven negar l’estatut d’oficialitat a la llengua catalana, que veien com una font de conflicte i un perill per la unitat de la República (per tots, vegeu Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6402, inter- venció del parlamentari Sr. Algora). Finalment, l’article 2 de l’Estatut republicà de 1932, que regulava la qüestió lingüística, fou aprovat per les Corts constituents republicanes en votació nominal per 191 vots a favor contra 112, la qual cosa prova l’existència d’una important divisió de l’arc parlamentari. La votació va tenir lloc en un escenari tens i conflictiu. Per a una ampliació, vegeu, Anna M. Pla Boix, «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català», cit. supra, p. 195-203.

[8] . La tramitació de l’article 3 de l’Estatut de 1979 també seria controvertida. Existia una divergència de posicionaments de les diferents formacions polítiques que dificultava la presa d’acords. La conveniència de negociar el contingut i l’abast del precepte per assolir un consens polític va motivar que fins i tot se suspengués la discussió de l’article 3 a la sessió de 30 de novembre de 1978. Vegeu Jaume Sobrequés i Sebastià Riera; L’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1979, cit. nota supra, volum III, p. 704-735. També Jordi Matas Dalmases, «El model lingüístic dels partits polítics catalans en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de 1979», Revista de Llengua i Dret, núm. 16, desembre de 1991, p. 121-122.

[9] . L’article 3 de l’Estatut de 1979, aprovat per lo 4/1979 de 18 de desembre (boe núm. 306, de 22 de desembre) deia: «1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. 2. L’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol. 3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. 4. La parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció.»

[10] . Llei 7/1983 de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya (dogc núm. 322, de 22 d’abril de 1983).

[11] . Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (dogc núm. 2553, de 2 de gener de 1998, p. 291).

[12] . Vegeu, en seu doctrinal, les propostes prèvies de Antoni Milian Massana, «L’ordenació lingüística: estudi jurídic de vint-i-cinc anys de normalització del català a partir de l’article 3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Virtuts i dèficits d’aquest precepte», a ddaa, Vint-i-cinc anys d’Estatut d’autonomia de Catalunya: balanç i perspectives, Institut d’Estudis Autonòmics, Barcelona, 2005.

[13] . Per a una ampliació, vegeu Anna M. Pla Boix, «La llengua al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya», Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 3, 2006, p. 259-294; i Eva Pons Parera, «El estatuto jurídico de las lenguas en Cataluña», a José Manuel Pérez Fernández (coord.), Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España, Atelier, Barcelona, 2006, p. 286 i s.

[14] . Vegeu Carles Viver Pi-Sunyer, «L’Estatut de 2006», Activitat Parlamentària, núm. 10, octubre de 2006, p. 37 i ss.

[15] . Un exemple ens l’ofereixen les novetats concernents al règim d’aptitud lingüística del personal judicial. Desde feia anys, el Parlament de Catalunya havia votat diverses mocions i resolucions que proposaven reformar el marc jurídic vigent per tal de garantir que el personal judicial tingués un coneixement adequat i suficient de la llengua catalana, emprada pels justiciables en la tramitació dels afers i desconeguda per molts jutges, magistrats, fiscals, secretaris judicials i altre personal al servei de l’Administració de Justícia. Totes aquestes iniciatives parlamentàries havien decaigut en seu de Corts Generals. Per una ampliació, vegeu Anna M. Pla Boix; El règim jurídic de les llengües a l’Administració de Justícia, Col·lecció de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, núm. 41, Barcelona, 2005.

[16] . L’Acord per a un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya (conegut també com l’Acord del Tinell), subscrit el 14 de desembre de 2003 pels tres partits que formarien el govern de coalició, contenia diferents previsions i iniciatives en tema idiomàtic. Entre altres acords: primerament, dins del capítol de la consideració constitucional de la Generalitat com a Estat, «incorporar al currículum estatal en tots els nivells d’ensenyament obligatori les matèries que expressen la diversitat cultural i lingüística; prendre les iniciatives polítiques i legals que portin al reconeixement de la realitat plurilingüística de l’Estat en la seva denominació oficial, en els registres públics, l’emissió de moneda i segells, el dni i el passa- port i l’etiquetatge de productes; promoure la declaració del català i de la resta de llengües de l’Estat com a llengües cooficials en tot el seu territori i la seva declaració com a llengües oficials de la ue; impulsar per via legislativa i política la creació d’un Consell de les Cultures [...]; establir el requisit d’utilització de les diverses llengües cooficials en les condicions de les concessions administratives per la comunicació audiovisual; fomentar per part de la Generalitat l’activitat cultural en les llengües reconegudes a l’eac» (p. 5 de l’Acord); segonament, dins del capítol relatiu a la presència de la Generalitat en la Unió Europea, organismes internacionals i relacions exteriors, «fer ús de l’article 27.4 eac i, en el seu cas, reformar-lo per ampliar les seves possibilitats en matèria d’acords i tractats de contingut acadèmic, lingüístic i cultural» (p. 13); en tercer lloc, en matèria de política educativa, varen proposar donar un impuls als programes d’immersió lingüística i a l’ús del català com a idioma vehicular de l’ensenyament, garantint també un domini comunicatiu en castellà; en quart lloc, varen proposar diverses iniciatives en matèria de política lingüística, en el marc d’un Pla d’acció i suport de la llengua catalana concretat en 9 eixos (priorització de l’ús social del català al món socioeconòmic i al de les noves tecnologies, mitjans de comunicació i l’audiovisual, priorització de l’ensenyament de les llengües en l’àmbit de l’educació obligatòria, garantia del coneixement del català per part del personal al servei de l’Administració de l’Estat i de l’Administració de justícia, priorització de l’aprenentatge de la llengua per les persones provinents de l’emigració, garantia de la unitat de la llengua establint la col·laboració amb la resta de territoris de parla catalana, adaptació de la Llei de política lingüística a la realitat social, reforç del Consorci de Normalització Lingüística i impuls de la presència del català en el terreny universitari i acadèmic); finalment, dins de l’annex es va subratllar de nou el compromís d’establir un «nou marc legal on es reconegui i es desenvolupi el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat» (p. 77).

[17] . El 13 de novembre de 2003, en el marc d’un míting de campanya a Barcelona, José Luis Rodríguez Zapatero deia: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán».

[18] . Les formacions integrades en el grup mixt del Congrés són: Bloque Nacionalista Galego (bng, única amb dos diputats); Nafarroa-Bai (Na-Bai); Eusko-Alkartasuna, i Chunta Aragonesista.

[19] . En aquest cas, la regulació lingüística de l’article 6 de la Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril, fou pactada pel Grup Socialista i el Grup Popular, els quals varen rebutjar les esmenes presentades que pretenien evitar la possible interpretació en clau secessionista d’un text que consigna el valencià com la «llengua pròpia de la Comunitat Valenciana» (sobre el debats en la Comissió Constitucional, vegeu el Diari de Sessions 2006, VII legislatura, núm. 468, de 2 de febrer de 2006, p. 13, 18 i 27).

[20] . Vegeu una síntesi de les fases del procés de reforma estatutària en l’apartat 1 de l’annex.

[21] . Vegeu la composició de la Ponència redactora a l’apartat 2 de l’annex.

[22] . Vegeu el document «Propostes de l’Institut d’Estudis Autonòmics a la ponència parlamentària sobre la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya», juliol 2004-juny 2005, que es pot consultar a: .

[23] . Pel que fa a les qüestions culturals i lingüístiques, es poden destacar les propostes formulades per entitats com ara l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (sessió d’1 d’abril de 2004), Òmnium Cultural (sessió del 15 d’abril de 2004), l’Institut d’Estudis Catalans i el Conselh Generau d’Aran (sessió de 6 de maig de 2004), o Plataforma per la Llengua (13 d’abril 2004). Cal notar que algunes de les propostes incloïen una superació de l’actual marc constitucional en la matèria idiomàtica, en considerar-lo restrictiu per al català.

[24] . Aquest text no va arribar a ser publicat oficialment. En l’advertiment preliminar es feia constar que es tractava d’un text obert i modificable, pendent de negociacions i acords entre els grups parlamentaris. S’hi recollien els acords articulats, unànimes o majoritaris en funció de cada tema, les reserves o discrepàncies expressades formalment pels grups parlamentaris en les reunions de la Ponència i també algunes observacions jurídiques i formals dels lletrats.

[25] . bopc núm. 208, d’11 de juliol de 2005, p. 3.

[26] . Aquest primer document contenia referències expresses a la qüestió lingüística en els articles 8 (intitulat «L’Aran»), 9 (amb el títol «La llengua pròpia i les llengües oficials», els apartats i el contingut d’aquest precepte ja és molt similar, sens perjudici d’alguns canvis textuals, al definitiu article 6), 13 («Els territoris amb vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya»), 31 a 35 (capítol III del títol I, rubricat «Drets i deures lingüístics», que inclou els preceptes relatius als drets de coneixement i ús de les llengües, davant les administracions públiques i les institucions estatals, dels consumidors i usuaris, en l’ensenyament i respecte de l’aranès), 48 («Foment i difusió de la llengua»), 89 («Règim jurídic» projectat a l’Aran), 96 («Oposicions i concursos») i 97 («Requisits del personal judicial i de la resta de personal al servei de l’Administració de Justícia a Catalunya»), 128 (competència sobre «Llengua pròpia») i 130 (competència sobre «Notaries, registres de la propietat i mercantils i registre civil»). Vegeu bopc núm. 208, d’11 de juliol de 2005, p. 3 i s.

[27] . Aquesta Ponència encarregada d’elaborar l’informe sobre la proposta de reforma de l’Estatut estava constituïda pels membres següents: Núria de Gispert i Francesc Homs (ciu), Lídia Santos (psc-cpc), Joan Ridao (erc), Francesc Vendrell (ppc) i Jaume Bosch (icv-ea).

[28] . Vegeu a l’apartat 3 de l’annex la taula sobre les esmenes presentades al text de la Ponència conjunta (bopc núm. 211, de 28 de juliol de 2005).

[29] . bopc núm. 211, de 28 de juliol de 2005.

[30] . Així, es recomana acceptar l’esmena núm. 25 d’erc, que implica substituir que «el castellà és la llengua oficial a tot l’Estat» per «de l’Estat» (art. 9.2). També les esmenes núm. 85 i 86 de ciu que donen una nova redacció de l’apartat tercer de l’article 32, relatiu a la capacitació lingüística dels jutges, magistrats, fiscals, encarregats del Registre Civil i personal al servei de l’Administració de justícia.

[31] . Així, en relació amb els articles 31, 32.2, 33, 34 i 128 (d’acord amb la numeració recollida en la nota 26).

[32] . El Grup d’erc va mantenir fins al final de la tramitació, envoltada d’una certa pressió social, l’esmena núm. 91 que al·ludia al «dret que les dades que figuren en l’etiquetatge, en l’embalatge i en les instruccions d’ús dels productes distribuïts a Catalunya constin almenys en llengua catalana».

[33] . Des d’una redacció provisional, que parlava de garantir una oferta educativa completa en català, i a partir de les esmenes 96 i 97, l’informe de la Ponència va recomanar precisar en el primer apartat de l’article 34 que «el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i no universitari» i recollir com a principis rectors el coneixement suficient d’una tercera llengua (art. 43) i les mesures per a garantir l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de l’activitat universitària (art. 48).

[34] . bopc núm. 213, d’1 d’agost de 2005, p. 3.

[35] . Sobre el context polític del moment, vegeu Joan Ridao, Així es va fer l’Estatut, Mediterrània, 2006, p. 120 i s.; i Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes, El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra, Fundació Rafael Campalans, p. 28 i s.

[36] . Concretament de l’article 32.5 («Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals»), ja que, a parer del Consell, «aquest precepte estableix un nou règim jurídic de l’ús de les llengües oficials en les relacions dels ciutadans de Catalunya amb els òrgans de l’Estat, predeterminant una forma específica quant a la llengua a emprar en la tramitació dels escrits adreçats a aquestes institucions, sense cap altra precisió quant a la via jurídica que les ha de regular. En la mesura que manca aquesta precisió, l’article 32.5 només serà constitucional si incorpora la previsió d’una remissió a les lleis». (Dictamen núm. 269, bopc núm. 217, de 6 de setembre de 2005, p. 17). Val a dir que el conseller Joaquim Borrell va formular un vot particular en què considerava inconstitucional que l’Estatut estableixi el requisit de conèixer el català per part dels jutges i magistrats, en considerar que aquesta prescripció l’ha de regular la Llei orgànica del poder judicial.

[37] . Sobre la qüestió dels drets històrics, que es va acordar per quatre vots a favor i tres en contra dels membres del Consell Consultiu, vegeu el fonament II i IX del Dictamen núm. 269 i el vot particular conjunt dels consellers Agustí Bassols i Jaume Vernet i Jaume Camps. Igualment, pel que fa a la disposició addicional novena, vegeu el fonament XII, en relació amb el vot particular individual del conseller Jaume Vernet i el vot particular conjunt dels consellers Agustí Bassols i Jaume Camps.

[38] . dspc Sèrie P, núm. 54, de 30 de setembre de 2005.

[39] . Vegeu bopc núm. 224, de 3 d’octubre de 2005, p. 3-4.

[40] . Formalment, aquest capítol III del títol I de la Proposta, rubricat «Drets i deures lingüístics», s’estructurava en cinc articles: l’article 32, intitulat «Drets i deures de coneixement i ús de les llengües»; l’article 33, «Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals»; l’article 34, que regulava «Drets lingüístics dels consumidors i usuaris»; l’article 35, intitulat «Drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament», i l’article 36, que ordenava drets lingüístics amb relació a l’aranès. Tots aquests preceptes es mantindrien al llarg de la tramitació de la norma, per bé que algunes de les seves previsions serien esmenades.

[41] . Vegeu el quadre comparatiu inclòs en l’apartat 6 de l’annex.

[42] . Per part del Goven estatal el principal interlocutor fou Francisco Caamaño (secretari d’Estat de Relacions amb les Corts), qui va mantenir nombroses reunions bilaterals amb els representants dels diversos partits polítics catalans.

[43] . Segons la diputada Lídia Santos, protagonista del procés: «Això [el procés negociador previ] ha permès que bona part de les esmenes que la Ponència [del Congrés] va incorporar al text responguessin a una àmplia majoria en la qual es trobaven el Grup Socialista al Congrés, el psc, ciu, iu-icv-euia, pnb i cc, en bona part també erc...». Vegeu Santos, Lídia, Bonet, Laia, Fuentes, David, El nou Estatut..., op. cit., p. 33.

[44] . La Proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut es publicà en el Butlletí Oficial de les Corts Generals de 18-21/10/2005.

[45] . bocg de 22 de març de 1993.

[46] . Una primera qüestió, que ja havia estat resolta en un sentit positiu per les interlocutòries 44 i 45/2005, de 31 de gener (en relació amb la proposta de reforma de l’Estatut del País Basc), era la necessitat o no de sotmetre a la presa en consideració aquestes iniciatives estatutàries.

[47] . Segons consta en el Diari de Sessions, amb el requisit cal aportar traducció al castellà.

[48] . Els arguments generals del pp consisteixen en considerar el text contrari a la lletra i l’esperit de la Constitució, en no reconèixer la sobirania única i vulnerar la igualtat i la solidaritat, a banda d’estar inspirat en un intervencionisme excessiu i en uns valors no compartits.

[49] . Recurs d’empara núm. 7703, de l’any 2005. En la declaració d’inadmissió, el Tribunal afirma que la Mesa del Congrés «se ha atenido a los límites constitucional y reglamentariamente establecidos», i afegeix que «bajo la cobertura de un recurso de amparo lo que real- mente se pretende, en el fondo, desvirtuándose claramente nuestro proceso de amparo, es que este Tribunal ejerza una competencia de control previo de constitucionalidad sobre proyectos de normas, que de ninguna manera tiene».

[50] . Publicació de les esmenes en el bocg, sèrie B, núm. 210-7, de 3 de gener de 2006.

[51] . Incidien en la llengua l’esmena núm. 4 (relativa a la necessitat d’adaptar el preàmbul als canvis sorgits de la tramitació); núm. 5 «Nación» (afecta l’article 11.2, relatiu a l’aranès); núm. 6, «Derechos históricos» (afecta l’article 5); núm. 7 «Régimen lingüístico» (afecta els articles 6, apartats 1, 2 i 5; 32; 33.3; 50.4; 101.2; 102, apartats 1 i 3; i 143.1); núm. 8 «Derechos, deberes y principios rectores» (afecta l’art. 4.1); esmena núm. 12 «Poder judicial y administración de justicia» (afecta l’art. 101.2).

[52] . Escrit d’esmenes núm. 3 del Grup Socialista (recollit com a esmena núm. 7): «Se debe adecuar a la Constitución toda referencia a la obligación de uso o conocimiento de la lengua catalana en relación con Administraciones que no sean autonómicas o locales u órganos constitucionales. Sobre la base del artículo 3 de la Constitución, se admite la existencia, en las Comunidades Autónomas que lo hayan establecido estatutariamente, de una lengua cooficial con el castellano, lo que significa, según el Tribunal Constitucional, que “es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos” (STC 82/1986) pero sin que “la competencia autonómica de normalización lingüística pueda convertirse en un expediente que, enervando el orden constitucional de competencias, habilitando a la Comunidad Autónoma para regular [...] materias reservadas al Estado (STC 74/1989)”.Todo ello exige suprimir el inciso “sin que pueda alegar desconocimiento” del artículo 32, desde la última coma del 33.2, la expresión “el presente Estatuto” del 33.3 y la frase “de los efectos jurídicos de la doble oficialidad y de la lengua propia” del artículo 143.1. Además, deberán modificarse los artículos: 6.1 (en el sentido de limitar el carácter del catalán como lengua de uso normal y preferente en las Administraciones en Cataluña; bastaría con suprimir el término “todas” y sustituir “en Cataluña” por “de Cataluña”); 6.2 (modificarlo para expresar que “los ciudadanos de Cataluña” son los que tienen el “deber de conocerlas”); 33.5 (suprimiendo el inciso final “y no pueden exigir a la persona interesada la traducción al castellano” y, en su caso, reconociendo su “plena eficacia jurídica”); 50.4 (sustituyendo la expresión “al menos” por “también”); 101.2 (circunscribiendo las oposiciones y concursos en que se pueden realizar las pruebas en cualquiera de las dos lenguas cooficiales a los que se celebren “en el territorio de Cataluña”), y 102 (sustituyendo la primera frase del 102.1 por “los magistrados, jueces o fiscales que ocupen una plaza en Cataluña deberán...”, el conocimiento suficiente del catalán como requisito por un “se valorará” o similar en el 102.3 y sustituyendo desde “el conocimiento” por “un conocimiento adecuado y suficiente de las lenguas oficiales que los hace aptos para ejercer las funciones propias de su cargo o puesto de trabajo)”.Finalmente, es necesario acabar con cualquier tipo de dudas que plantee la cooficialidad del aranés más allá de la Comunidad Autónoma catalana, lo que obliga a suprimir del artículo 6.5 los términos “y oficial” y “también”».

[53] . Per la seva incidència en la matèria lingüística, cal citar les esmenes núm. 22 (supressió del preàmbul); núm. 23 (supressió del títol preliminar); núm. 24 (supressió del títol I); núm. 69 (supressió del títol III). També es presenta l’esmena de modificació núm. 35, relativa a l’article 65, que pretén canviar l’incís final per:«La versión oficial castellana será la de la Generalidad».

[54] . En la sessió constitutiva, el president de la Comissió, Sr. Alfonso Guerra, demana als parlamentaris «un esfuerzo de acuerdo, de consenso», i assenyala: «Aquí comienza el debate. Los grupos políticos, en uso de sus derechos, se han agrupado para alcanzar acuerdos previos a este debate. Nada que objetar, sino todo lo contrario, pero el debate con valor jurídico y constitucional empieza hoy».

[55] . Vegeu-ne la composició a l’apartat 4 de l’annex.

[56] . bocg, Congrés dels Diputats, sèrie B, núm. 210-11, de 7 de març de 2006.

[57] . Amb caràcter general, en la fase de Ponència es van modificar 144 dels 227 articles; 8 de les 10 disposicions addicionals; 1 de 3 disposicions transitòries; i 3 de les 5 disposicions finals; a més de redactar-se de cap i de nou el preàmbul.

[58] . En relació amb el títol II, «De les institucions», l’únic element a destacar és la defensa de l’esmena del Partit Popular contra l’article 65, sobre la publicació castellana de les lleis del Parlament (Diari de sessions núm. 499, sessió núm. 16, de 10 de març de 2006).

[59] . Diari de Sessions (ds) núm. 498, sessió núm. 15, de 9 de març de 2006.

[60] . ds núm. 499, sessió núm. 16, de 10 de març de 2006.

[61] . En la votació d’aquest títol rebutgen els vots particulars d’esquerra i s’obtenen els resultats següents: 22 vots a favor i 17 en contra dins la Comissió Constitucional; i 28 vots a favor i 11 en contra dins la delegació catalana.

[62] . ds núm. 503, sessió núm. 17, de 13 de març de 2006.

[63] . L’esmena transaccional relativa a la rúbrica de l’article 102 va obtenir 21 vots a favor i 17 en contra dins la Comissió Constitucional; i 28 a favor i 11 en contra dins la delegació del Parlament. Així mateix, el psoe va presentar una altra esmena transaccional que afectava la redacció de l’article 101.2, de la qual se suprimeix la paraula fiscals, de manera que el precepte passa a referir-se únicament als jutges i magistrats, la qual obté els mateixos resultats.

[64] . Reproduïm, pel seu interès, les paraules del diputat Ridao: «Es un hecho evidentísimo que en el ámbito de la justicia no existe una garantía suficiente de los derechos lingüísticos. Existe un deseo generalizado de mejora, que también añadiría confianza de los ciudadanos en los estamentos judiciales. La situación actual se explica por muchas razones, pero también las hay de orden legal. Por ejemplo, por el concepto idiomático discriminatorio que está en la Ley orgánica del poder judicial, que quiebra el principio de igualdad y el sistema de doble oficialidad lingüística existente en Cataluña. El desconocimiento del catalán por parte de jueces y magistrados, el desconocimiento, por tanto, de una lengua que es propia de Cataluña y que es oficial en su territorio va en contra de una buena administración de la justicia. El hecho de que hoy sea un simple mérito, y no un requisito, para el ejercicio de esa función tan importante como es la jurisdiccional, va en contra no solo de la lengua propia de Cataluña sino también de la justicia. Así, no nos extraña, por ejemplo, que el porcentaje de sentencias en catalán no llegue al 3 %. El artículo 341 de la Ley orgánica del poder judicial establecía ya hace años —establece, de hecho— que mediante los oportunos reglamentos se determinarían los criterios que deberían garantizar el conocimiento de la lengua en el derecho propio por parte de estos funcionarios tan cualificados. Como es sabido, esto se ha traducido en un sistema de méritos que no comporta ninguna exigencia —tres años de antigüedad en el escalafón— y, por cierto, una previsión en la ley orgánica que entonces no ha sido contemplada ni con generosidad ni con suficiente rigor por los sucesivos gobiernos del Estado y por el Consejo del Poder Judicial. Por tanto, no se asegura en ningún caso que un servicio público esencial, como es la justicia, garantice los derechos lingüísticos de los ciudadanos a ser atendidos en la lengua que deseen, precisamente porque no está garantizado que una figura como el juez o el resto de funcionarios conozcan la lengua. De ahí que nosotros vayamos a persistir en que se plantee un requisito, el conocimiento del catalán en [sic “i”] el derecho propio, y vamos a trasladar esa batalla no en el artículo 102 de este Estatuto sino en la Ley orgánica del poder judicial». (ds núm. 503, p. 7).

[65] . ds núm. 510, sessió núm. 18, de 15 de març de 2006.

[66] . El diputat Ridao critica que: «Ese es un criterio de oportunidad que nada tiene que ver con el alcance territorial de la competencia exclusiva y, además, todo el mundo sabe que de estas empresas hay muy pocas en Cataluña; la razón social de las más importantes está fuera de Cataluña. Esta enmienda es tanto como desapoderar nuevamente a la Generalitat de las competencias en un ámbito importante y estratégico que afecta a la lengua como el del doblaje en el ámbito cinematográfico». (ds núm. 510, p. 9-10)

[67] . Les paraules del Sr. Ridao són: «Me dirijo en este caso a los otros grupos políticos catalanes porque la enmienda transaccional presentada por el Grupo Socialista contraviene la actual competencia de la Generalitat en cuanto a la regulación de los usos lingüísticos en su territorio, por tanto, el régimen de la doble oficialidad, y ahora se convierte únicamente en poder regular los efectos de la oficialidad de la lengua propia, del catalán. Quiero mencionar dos sentencias que en su día dieron la razón a lo que dice el Estatuto vigente y la Ley de política lingüística del año 1998 en Cataluña, concretamente, las sentencias 74/1989 y 236/1991. El Tribunal Constitucional ha negado la existencia de un título competencial del Estado para regular los efectos de la doble oficialidad. El artículo 149.1.1, que es el que invoca muchas veces el Gobierno español, no le permite regular el ejercicio de derechos y deberes derivados del principio de cooficialidad lingüística. Hay un clarísimo paso atrás. La enmienda debería suprimirse y habría que concitar los esfuerzos de todos los grupos parlamentarios catalanes para intentar enmendar esa situación» (ds núm. 510, p. 12).

[68] . Publicació de l’acord en el bocg de 22 de març de 2006, sèrie B, 210-214.

[69] . Això va motivar les crítiques del Sr. Piqué (pp), que parla de la imposició d’un «trámite exprés», i del senador Mur, del par, amb representació única al Senat, que es queixa del paper de «irrelevante cámara» reservat al Senat.

[70] . Vegeu-ne la composició a l’apartat 5 de l’annex.

[71] . La Ponència rebutja totes les esmenes, que havien estat presentades pel pp, el par, el grup parlamentari Entesa Catalana de Progrés (a petició d’erc, que defensarà diversos vots particulars) i ciu. La qüestió que generà més polèmica en aquesta fase fou la competència sobre ports i aeroports.

[72] . El President càntabre, l’únic dels que van intervenir no adscrit al pp, diu: «en Cantabria tenemos el español, lengua que nació allí, que hablan 400 millones de personas y que, al final del siglo XXI, hablarán 1.000 millones de personas, y donde contaremos con el centro de máxima excelencia de esa lengua en Comillas. Por lo tanto, no tenemos que legislar nada al respecto. También tengo un respeto profundo para esa lengua que hablan nueve millones de catalanes y que es maravillosa […]. Pues bien, nosotros no necesitamos legislar sobre la lengua, porque tenemos el español, nuestra lengua.» (ds VIII, núm. 318, de 3 de maig de 2006, p. 7).

[73] . El Sr. Del Río diu que «desde La Rioja, cuna del español, defendemos todos los esfuerzos que se hagan para impulsar el uso del catalán, pero no a costa de marginar el español». El representant de Múrcia esmenta «la riqueza de nuestra lengua, señor Maragall, el español, daría para ocupar tanto tiempo como llevo en esta tribuna». El representant de Castella i Lleó qualifica de punt «especialmente sensible para los castellanos y leoneses, es el carácter absolutamente hegemónico que se da a la lengua catalana» y «la postergación de nuestra lengua co-mún». Finalment, el Sr. González Pons oposa l’Estatut valencià recentment aprovat com a exemple de prohibició de discriminació dels ciutadans per raó de la seva llengua. (ds VIII- núm. 318, de 3 de maig de 2006, p. 8 i s.).

[74] . La qual cosa, segons el Sr. Piqué, «desde una perspectiva nacionalista se entiende perfectamente pero desde la perspectiva de todos aquellos que entendemos que las dos lenguas tienen que tener, efectivamente, un régimen de igualdad en cuanto a su uso por parte de los ciudadanos no nos parece adecuado» (ds VIII, núm. 318, de 3 de maig de 2006, p. 17 i s.).

[75] . El Sr. Jonquera expressa: «Valoramos moi positivamente a defensa do catalán, dotándoo da mesma protección xurídica que a Constitución establece respecto do español. Isto si que é avanzar na igualdade real porque se hai idiomas nacionais no Estado que están sometidos a un proceso de minorización e cuxo futuro está en perigo, non é desde logo o español, é o catalán, o galego e o euskera.» (ds VIII, núm. 318, de 3 de maig de 2006, p. 46).

[76] . També per part del representant de grup Senadors Nacionalistes Bascos (Sr. Loroño), que destaca que en aquest capítol «se otorga a la lengua catalana el lugar que le corresponde y que no es otro que el de oficialidad y rango idéntico al castellano, y por lo tanto con las mismas obligaciones y derechos. […] El Partido Popular planteaba la discriminación que gene- raba la lengua catalana arrinconaba el castellano, cuando lo que está sucediendo de hecho en todas las comunidades autónomas que tienen lengua oficial junto al castellano es totalmente lo contrario».

[77] . Amb això el Sr. Mur diu pretendre evitar «una clara indefinición, al menos vista desde Aragón, porque nosotros no compartimos patrimonio lingüístico con Catalunya, de manera oficial, por ahora». Cal assenyalar que la reforma de l’Estatut d’autonomia d’Aragó, que les Corts Generals aproven poc després del català, no esmenta la llengua catalana ni li confereix un estatut definit en la part del territori d’Aragó on és parlada.

[78] . ds VIII, núm. 319, de 4 de maig de 2006.

[79] . ds VIII, núm. 319, de 4 de maig de 2006.

[80] . ds VIII, núm. 321, de 5 de maig de 2006.

[81] . El contingut de la intervenció en aranès del Sr. Boya fou: «Acabi Senhories ena mia lengua, er aranés, tà deféner era preséncia d’Aran en aguest títol preliminar, concrètament en article 11, com un reconeishement a ua realitat culturau e politica que des de hè lèu 800 ans a manifestat era reiterada volentat des aranesi de mantier-se fidèus ath sòn compromís damb Catalonha e damb Espanha. Ua pertenéncia que siguec totun, possada des deth pacte, pe’mor de preservar e respectar es institucions civiques e politiques qu’an dirigit des dera edat mieja enquia 1834 es destins d’aguest poble pirenenc. Un pòble que, des dera recuperada democràcia e damb eth restabliment des sues institucions en 1991, apòrte ad aguesta Espanha un auviatge lingüistic e culturau que se some ara diversitat de lengües e cultures que conformen er auviatge comun de toti es espanhòus.» (ds VIII, núm. 321, de 5 de maig de 2006, p. 22).

[82] . ds núm. 83, de 10 de maig de 2006.

[83] . Les paraules literals del Sr. Rodríguez Zapatero van ser: «¿Acaso no hemos comprobado, después de 25 años, señorías, que reconocer la pluralidad lingüística, evidente en Cataluña, poner, en cumplimiento de lo que es la Constitución, en el rango adecuado al catalán y al castellano que conviven en Cataluña no sólo no nos hace más pequeños como país sino que nos hace más grandes y nos permite vivir y disfrutar de una democracia mucho más rica por esa pluralidad y el reconocimiento de la misma? (Aplausos en los escaños del Grupo Parlamentario Socialista)» (ds, p. 4913-4914).

[84] . El senador Bonet d’erc ho justifica en la vinculació del seu grup amb el Govern de la Generalitat i en la voluntat de no posar en perill la data de celebració del referèndum, a més d’afirmar que el pp i «su larga, planificada y desmesurada campaña de acoso y derribo con-tra el Gobierno de Cataluña, contra el Estatuto y contra el Gobierno de España» no es mereix una victòria.

[85] . Sobre el context previ immediat, vegeu l’article de Jordi Argelaguet en aquest mateix número de la Revista de Llengua i Dret.

[86] . Vegeu l’apartat 6 de l’annex.

[87] . Concretament, en el recurs d’inconstitucionalitat del pp (núm. 8045-2006 ) es qüestionen els articles: 5, 6, apartats 1, 2, 3 i 5; 11; 33; 34; 35; 36, 37; 50, apartats 4 i 5; 102; i 147.1.a eac. Per la seva banda, el Defensor del Poble impugna en el seu recurs (núm. 8675- 2006) els articles: 5, 6, apartats 1 i 2; 33.5, 34, 102 i 147.1.a eac. En matèria lingüística, el recurs interposat pel Defensor del Poble afecta els articles 6, 34, 147.1.a. El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han plantejat les al·legacions respectives, en les quals es defensa la plena legitimitat constitucional de la regulació lingüística estatutària i es qüestiona parcialment la legitimació del Defensor del Poble per impugnar l’Estatut.