La llengua, una convenció dialèctica
| Autor | Joan Tudela |
| Páginas | 202-204 |
Joan Sola, La llengua, una convenció dialèctica, Barcelona, Ed. Columna, 1993, 172 pàg., isbn 84-7809-418-0.
Page 202
El Solà de La llengua, una con-vencia dialèctica és el Solà opinador, l'articulista de premsa. En aquest cas, al setmanari «El Món» i al «Diari de Barcelona» -dues capçaleres difuntes- i a l'«Avui». Per tant, a l'hora de parlar-ne, hauríem d'adoptar el punt de vista del lector de diaris i revistes. «El problema -escriu Joan Solà en un dels articles ara enquadernats- és que la immensa majoria d'usuaris (i dubto que no siguin absolutament tots) vol i necessita normes claríssimes i unívoques. La gent necessita saber que tal cosa és correcta i tal altra no.»
Això, per al pobre lector, lluny de ser un problema, és una cosa ben natural. Més encara: és un dret. Ell, que no es guanya la vida amb la llengua, i prou fa interessant-s'hi fins al punt de llegir els articles de Joan Solà, no pot viure dubtant cada dos per tres de la normativa lingüística
Page 203
i, evidentment, no té temps per formar-se una opinió pròpia sobre totes i cadascuna de les qüestions mal resoltes per la normativa. Està disposat, això sí, a acceptar de gust una de les idees centrals del discurs de Solar que el més important és cultivar la pròpia intuïció lingüística. I també a admetre que, quan els lingüistes s'adrecen als parlants, no els han d'imposar els criteris perquè sí, sinó que els han de tractar, com fa Solà, com a éssers intel·ligents, capaços per tant d'entendre el perquè de tot plegat.
Però hi ha una cosa que, francament, disgusta el lector corrent, i és que de vegades Solà, després d'analitzar tots els pros i els contres d'una qüestió, no arriba a treure'n l'aigua clara, i deixa al lector tan a les fosques com al començament. És clar que altres vegades sí que hi arriba, a una conclusió clara, i la proposa al lector per compartir-la. És el millor Solà (des del punt de vista del lector de premsa: insistim-hi).
Així, són exemplars en aquest sentit els textos en defensa de la forma sisplau i, també, els articles que proposen d'utilitzar sempre el doble signe d'interrogació i d'admiració, com fa la llengua castellana. Tant en un cas com en l'altre, Solà, armat com sempre amb un coneixement profund de la llengua i amb una escriptura clara i brillant, pren partit per una de les opcions possibles, l'argumenta i la proposa com a vàlida al lector, que la pot fer seva o no, i a l'autoritat lingüística, que potser hauria de fer més cas de les aportacions de Solà. El lector, en definitiva, agrairia a l'autor que no deixés mai cap qüestió oberta, que, si una cosa el lingüista no la veu prou clara, que l'estudiï més o que canviï de tema, però que no contribueixi a estendre -encara més- el que el mateix Solà reconeix com un dels mals principals de la nostra llengua: la inseguretat dels parlants.
Però fins aquí hem comentat només la primera part de La llengua, una convenció dialèctica, que recull tot d'articles sobre la llengua. La segona part, en canvi, aplega els articles sobre el que envolta la llengua. Els editors potser haurien d'haver invertit l'ordre, perquè els articles que formen la segona part són més periodístics, en el més bon sentit de la paraula; és a dir, són més digeribles per al lector corrent.
Encara que Solà ha llaurat el seu gran prestigi com a professional de la llengua en els camps de l'ortografia, la fonètica, el lèxic, la morfologia i la sintaxi, més que no pas en els terrenys de la sociolingüística i la política lingüística, també són interessants els seus articles sobre el que envolta la llengua. Crida l'atenció la vigència d'alguns dels articles publicats fa més de deu anys i que semblen escrits ara mateix, en part per la solidesa de les opinions de Solà, en part perquè la situació de la llengua canvia molt lentament. En aquesta segona part, l'autor apareix
Page 204
com un partidari inequívoc de la plenitud social de la llengua catalana, i fa un discurs clarament convincent per al lector catalanista, amb l'única excepció de l'article dedicat al bilingüisme passiu, que Solà desqualifica amb raons pobres i sense proposar cap alternativa de recanvi. Però seria del tot injust d'acabar aquí aquest comentari. «I això, per obra i gràcia d'un principi universal: els elements que componen una expressió ressalten més com més cap al final es troben», per dir-ho amb paraules manllevades de l'autor. Vet aquí un exemple, que ens proposa ell mateix: «És un bon veí i un bon ciutadà, educat, delicat, simpàtic, fo-togènic, servicial, esportista, català, poeta i d'esquerres. Només que no em paga el lloguer». Si, per tant, allò que més pesa en un text és el final, és de justícia acabar afirmant que La llengua, una convenció dialèctica és un llibre ric i enriquidor, que val la pena de llegir, com tot el que escriu Solà.
