Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre de 2021
| Autor | Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera |
| Cargo | Professor associat de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona/Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 248-255 |
REVISTA DE LLENGUA I DRET #77
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM
Segon semestre de 2021
Agustí Pou Pujolràs*
Eva Pons Parera**
Resum
El text recull el comentari de les resolucions del Tribunal Suprem que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim
jurídic de la llengua.
Paraules clau: jurisprudència; Tribunal Suprem; dret lingüístic; llengua ocial; pluralisme lingüístic.
JURISPRUDENCE BY THE SPANISH SUPREME COURT
Second half of 2021
Abstract
This article summarises the main language law-related milestones in the jurisprudence of the Spanish Supreme Court
during the second half of 2021.
Keywords: jurisprudence; Spanish Supreme Court; linguistic law; ofcial language; linguistic pluralism.
* Agustí Pou Pujolràs, professor associat de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
** Eva Pons Parera, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
Citació recomanada: Pou Pujolràs, Agustí, i Pons Parera, Eva. (2022). Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre de
2021. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 77, 248-255. https://doi.org/10.2436/rld.i77.2022.3835
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 249
Sumari
1 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
2 Ocina de Drets Lingüístics del País Valencià
3 El desconeixement idiomàtic com a paràmetre en l’enjudiciament
4 Nacionalitat
5 L’idioma de la documentació en conictes laborals
6 Modicació del cognom inscrit al registre civil
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 250
Aquesta crònica inclou les resolucions del Tribunal Suprem (TS) del segon semestre de 2021, amb una
majoria de resolucions que incideixen sobre qüestions ja recollides en cròniques anteriors i, en general, amb
un contingut lingüístic poc rellevant.
Destaquem especialment la Sentència de 22 de novembre de 2021, que resol el recurs de cassació interposat
per la Generalitat Valenciana contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de la Comunitat
Valenciana que anul·lava bona part del Decret valencià 187/2017, de 24 de novembre, del Consell, pel qual es
regula el funcionament de l’Ocina de Drets Lingüístics. El Tribunal Suprem avala la sentència d’instància,
que va considerar que el mecanisme de gestió de les reclamacions i queixes lingüístiques que s’hi establien
constituïen actes administratius amb afectació de drets de la ciutadania, que, tanmateix, segons la norma,
no estaven emmarcats en cap procediment ni estaven emparats en la preceptiva reserva de llei. La Sentència
ressenyada rebutja les al·legacions de la recurrent, que posaven l’èmfasi en la manca de funció decisòria i
sancionadora de l’Ocina, en el seu paper de conciliació i mediació i en l’existència de mecanismes similars
en altres àmbits de l’activitat administrativa. El volum i el caràcter essencial dels articles anul·lats deixen
l’organisme pràcticament sense viabilitat.
1 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
Sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 2021. Sala Penal. Ponent: Carmen Lamela Díaz. Ref.
Cendoj: 28079120012021100701.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 9 de setembre de 2021. Sala Penal. Ponent: Javier Hernández García.
Ref. Cendoj: 28079120012021201794.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 6 d’octubre de 2021. Sala Civil. Ponent: José Luís Seoane Spielgelberg.
Ref. Cendoj: 28079110012021205758.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 3 de novembre de 2021. Sala Civil. Ponent: Francisco Marín Castán.
Ref. Cendoj: 28079110012021206209.
En aquest àmbit temàtic les resolucions recollides aporten ben poc pel que fa a l’ús de les llengües i els drets
lingüístics i processals en l’àmbit judicial. La primera sentència fa referència a la impugnació de la intervenció
dels intèrprets en el procediment, que el TS rebutja, com normalment fa, ja que requereix la producció d’una
indefensió manifesta. Les tres sentències restants tracten sobre la presència de documents en les actuacions
redactats en idiomes no ocials; també rebutja les impugnacions.
En la STS de 16 de setembre alguns dels condemnats en un procediment per tràc d’éssers humans, prostitució
i delicte contra els drets de ciutadans estrangers al·leguen que no s’han escoltat en el judici determinades
gravacions d’intervencions telefòniques que constituïen prova i que eren en idioma broken, edo i fang. Per
contra, aquestes intervencions s’havien traduït i transcrit prèviament en l’àmbit policial i els intèrprets havien
raticat la traducció ja en el procediment judicial. El Tribunal rebutja la pretensió impugnatòria en entendre
que els intèrprets i el procediment seguit reunien prou garanties i que, en tot cas, les parts que expressen la
queixa en cap moment van indicar que les transcripcions, que estaven a disposició seva, fossin incorrectes.
La resolució de 9 de setembre, de la jurisdicció penal, aborda la impugnació relativa al fet que a l’expedient
judicial consten documents en francès que han constituït prova. El Tribunal indica que els qui ho al·leguen
són nacionals francesos i ells mateixos han aportat documents en francès sense traduir.
Les dues interlocutòries restants inadmeten sengles recursos de cassació perquè es fonamenten en l’existència
de documents aportats al procediment no traduïts a idioma ocial. El Tribunal entén que la base del recurs de
cassació només pot ser normes substantives i no de caràcer processal.
En la resolució de 6 d’octubre, interposat recurs de cassació en un judici sobre modicació de mesures en
divorci, l’única al·legació era la presència de documentació que no era en llengua ocial, la qual vulnera els
articles 231 de la Llei orgànica del poder judicial i el 144 de la Llei d’enjudiciament civil. El TS inadmet el
recurs amb la doctrina indicada. En la resolució de 3 de novembre, un dels documents aportats per la contrapart
era en alemany i hi aplica la mateixa decisió.
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 251
Novament, doncs, el TS requereix que les al·legacions per irregularitats lingüístiques siguin versemblants i
tinguin un efecte realment lesiu i no evitable per a qui les al·lega.
2 Ocina de Drets Lingüístics del País Valencià
Sentència del Tribunal Suprem de 22 de novembre de 2021. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4.
Ponent: Antonio Jesús Fonseca-Herrero Raimundo. Ref. Cendoj: 28079130042021100367.
En la crònica anterior vam donar compte de la interlocutòria d’admissió del recurs de cassació presentat per
la Generalitat Valenciana contra la Sentència del TSJ de la Comunitat Valenciana que estimava parcialment
la impugnació del Decret 187/2017, de 24 de novembre, del Consell, pel qual es regula el funcionament de
l’Ocina de Drets Lingüístics.
Aquesta norma va instituir l’Ocina, tal com indica el preàmbul, amb l’objecte d’”atendre les reclamacions
que es formulen en matèria de drets lingüístics” i de discriminació mitjançant un mecanisme de resolució del
conicte lingüístic més ràpid i àgil que la via administrativa o judicial. Es tracta, per tant, d’un instrument
adscrit a l’Administració, però amb actuacions poc formalitzades i sense capacitat de sanció de les conductes
infractores, cosa que el perla sobretot com una gura de conciliació i de suport lingüístic. Vegeu una
aproximació a aquest tipus d’instruments que l’Administració posa a disposició de la ciutadania per a la
defensa dels drets lingüístics i de la no-discriminació a l’apunt d’Antoni Llabrés “L’Ocina de Defensa dels
Drets Lingüístics de les Illes Balears (ODDL) entra en escena” (publicat al blog el 10 de desembre de 2020),
on fa una especial referència a aquesta ocina valenciana. Per a la sentència objecte d’aquesta ressenya, ens
remetem a l’interessantíssim apunt de Vicenta Tasa “L’Ocina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana
després de la Sentència 1357/2021 del Tribunal Suprem” (publicat al blog el 24 de febrer de 2022).
La Sentència del TSJCV 22/2020, de 22 de maig, va anul·lar una part considerable del Decret impugnat en
estimar parcialment els recursos interposats per dos diputats autonòmics del Partit Popular i per l’Asociación
para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana. La part afectada del decret regulador és la referida
essencialment a la recepció i a la gestió de queixes i suggeriments de persones privades o públiques (articles
4.1 i un incís del 2, 5, 6.1 i 2, 7, 8 i un incís del 9, 10 a 14 i un incís del 16). El tribunal valencià entén que
les actuacions de l’Ocina constitueixen realment actes administratius, amb efectes en l’esfera dels drets de
terceres persones i, en canvi, estan situats al marge del procediment administratiu. Aquesta circumstància
les invalida perquè la regulació per via reglamentària viola el principi de reserva de llei. Una segona línia
d’argumentació, poc esmentada després pel TS, és la falta de menció explícita de la salvaguarda dels drets
dels menors, absència, d’altra banda, constatable en la gestió de suggeriments, queixes i reclamacions d’altres
àmbits administratius, segurament perquè aquesta garantia dels drets dels menors ja es dona per sobreentesa.
El recurs de cassació de la Generalitat posa l’èmfasi en l’absència de naturalesa d’acte administratiu de les
actuacions de l’Ocina. Es tracta, entén l’Administració autonòmica, de respostes informals en què no hi ha
una voluntat decisora ni efectes vinculants i que es limiten a transmetre informació.
“[...] mantiene que la intervención de la ODL en materia de reclamaciones y sugerencias es una
“actuación/función de mediación-asesoramiento” que no genera actos administrativos ni exige la
existencia de un procedimiento administrativo.” (FJ 4)
El Tribunal Suprem va admetre el recurs i va xar l’interès cassacional en tres punts:
“(i) si las respuestas de la Ocina de Derechos Lingüísticos de Valencia a las reclamaciones y sugerencias
que se le dirijan, constituyen actos administrativos; (ii) en caso armativo, si el proceso para obtener
las respuestas, debe quedar sujeto a un procedimiento administrativo; (iii) en la medida en que puede
producirse una afectación a derechos fundamentales sería necesaria la regulación por ley.” (FJ 2)
Els articles que incideixen en la qüestió, adduïts en interpretacions contraposades pels demandants i per
la Generalitat Valenciana, són el 3 i 9.1, 103.1 i 105.c de la Constitució i els articles 1 i 34 de la Llei de
procediment administratiu.
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 252
La sentència del TS, seguint l’ordre dels punts d’interès cassacional, avala la resolució impugnada, ressegueix
els punts d’actuació previstos pel Decret en matèria de queixes i comença establint que, efectivament, es tracta
de fet d’actes administratius mancats de garanties:
“[...] que la actuación nal de asesoramiento de la ODL conlleva previamente una clara decisión
declarativa atribuible a una Administración Pública, que ha sido adoptada en ejercicio de una potestad
administrativa tendente a un especíco interés público, que produce un efecto sobre los destinatarios por
así establecerlo el ordenamiento jurídico, llegando a incidir en la esfera de derechos de particulares, que
no responde a situaciones de inmediatez que impidan o imposibiliten la tramitación de un procedimiento.
Lo ha sido de tal manera que la decisión ha sido adoptada sin ningún tipo de garantía administrativa
previa y sin que se contemple la posibilidad de impugnarla, es más, el artículo 7.2 dispone que no se
podrán interponer recursos contra la respuesta de la ODL.” (FJ 5)
Igualment, el TS entén que les actuacions previstes tampoc no estan emparades per la Llei d’ús i ensenyament
del valencià:
“A todo ello cabe añadir que difícilmente podría entenderse que tal forma de intervención administrativa
pudiera entenderse como una actuación administrativa directa, ello en razón a que no existe una
habilitación legal que la ampare. La Ley 4/1983, de 23 de noviembre, de uso y enseñanza del valenciano,
en la previsión general que contiene su artículo 5 en orden a que ‘la administración adoptará cuantas
medidas sean precisas para impedir la discriminación de ciudadanos o actividades por el hecho de
emplear cualesquiera de las dos lenguas ociales, así como para garantizar el uso normal, la promoción
y el conocimiento del valenciano’, no puede servir de apoyo para esa actuación directa, llevada a cabo
en la forma y con el alcance descritos.” (FJ 5)
I nalment considera que la possible afectació de drets fonamentals, com el dret a la intimitat, requereix
reserva de llei:
“Esta fue la conclusión sentada por la sentencia de instancia en función de que la actuación de la ODL
podia tener incidencia en derechos fundamentales porque la obtención de información necesaria por
parte de la ODL sobre un determinado supuesto de hecho privado, en la medida en que puede afectar
al derecho fundamental a la intimidad, vulnera igualmente el principio de reserva de ley.” (FJ 8)
El TS assumeix, doncs, plenament la decisió i la interpretació del Tribunal Superior de Justícia i considera
defectes essencials la manca de consideració d’acte administratiu i la consegüent falta de procediment, així
com la necessitat de regulació per llei per la incidència sobre drets fonamentals. Tal com indica Tasa en l’apunt
abans esmentat, és destacable la falta de contrast amb altres activitats de l’Administració relatives a queixes
i suggeriments que es duen a terme sense problemes i que són perfectament homologables a les impugnades.
Igualment, dins d’aquesta omissió d’una visió del context, objecta l’absència de la més mínima distinció entre
les reclamacions a administracions públiques i a particulars. I, al capdavall, la nul·la rellevància atorgada a
l’objecte del Decret, que és la protecció dels drets lingüístics en un context de freqüents discriminacions per
l’ús del valencià.
Tal com comentàvem en la crònica anterior, calia tenir en compte les experiències normatives i administratives
en altres comunitats autònomes, com Catalunya, Euskadi i les Illes, que tenen institucions similars amb un
funcionament que avala els assoliments dels objectius marcats i bon funcionament del mecanisme de garantia
dels drets lingüístics. Tot això no s’ha tingut en compte.
Una darrera consideració. El TS hauria pogut fer una sentència més integradora, donant pautes interpretatives
en la comprensió de la norma que hi donava la Generalitat Valenciana i avalant un mecanisme de garantia de
drets que parteix de la conciliació i del suggeriment i assessorament. L’opció ha estat just la contrària: anul·lar
directament o afectar la pràctica totalitat de l’articulat i posar en entredit una eina de garantia de drets amb
experiència contrastada.
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 253
3 El desconeixement idiomàtic com a paràmetre en l’enjudiciament
Sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 2021. Sala Penal. Ponent: Andrés Palomo del Arco. Ref.
Cendoj: 28079120012021201698.
Sentència del Tribunal Suprem de 19 d’octubre de 2021. Sala Civil. Ponent: María de los Ángeles Parra
Lucán. Ref. Cendoj: 28079110012021100689.
Recollim aquests dos casos junts, amb poca rellevància pel que fa al règim lingüístic, però que evidencien
l’al·legació del factor idiomàtic per part de les parts com a element en l’enjudiciament del Tribunal.
En la primera resolució l’encausat en un delicte contra la propietat industrial al·lega com a circumstància
exculpatòria que no coneix la “llengua espanyola i la seva cultura”, raó que el Tribunal rebutja perquè el
recurrent simplement va incomplir el que havia disposat explícitament una sentència d’un jutjat mercantil.
La segona sentència resol un recurs de cassació relatiu a un judici sobre guarda i custòdia de dos menors
amb els pares divorciats. Més enllà dels criteris substantius tractats en la resolució, vinculats al concepte
d’interès superior del menor en l’adopció d’aquesta mesura, crida l’atenció que en les al·legacions respectives
de les parts, mentre que el pare, a qui el jutjat d’instància havia atribuït la guarda i custòdia, addueix que la
seva residència a Itàlia facilita als lls “una superior formació i educació en tots els nivells (especialment
en idiomes)”, la mare oposa “les dicultats d’adaptació a un país estranger, nou idioma i canvi de sistema
educatiu”. Encara que el Tribunal no entra en aquestes consideracions, observem, com havíem apuntat en
cròniques anteriors, que l’idioma pot constituir un paràmetre més de decisió en aquestes situacions de conicte
per raó de la custòdia dels lls. També indicàvem que és, per ell mateix considerat, un mal paràmetre perquè
es pot fer servir en dos sentits i perquè en un món amb moviments migratoris enormes la llengua és un factor
important, però segurament poc diriment.
4 Nacionalitat
Sentència del Tribunal Suprem de 17 de desembre de 2021. Sala Contenciosa Administrativa, Secció 5. Ponent:
Wenceslao Francisco Olea Godoy. Ref. Cendoj: 28079130052021100288.
La jurisprudència del TS sobre el requeriment de coneixement de l’idioma vinculat a l’adquisició de nacionalitat
per residència està molt consolidada. Com hem apuntat en cròniques anteriors (vegeu-ne un recull a la Revista,
núm. 72, p. 311-312), tot i que la llei espanyola no contenia cap menció especíca sobre que els sol·licitants
de nacionalitat haguessin d’acreditar el coneixement del castellà o de les altres llengües ocials, l’article 22.4
del Codi civil estableix, per als residents estrangers que vulguin adquirir la nacionalitat espanyola, al costat
d’altres requisits, la necessitat de justicar “un grau sucient d’integració a la societat espanyola”.
Al seu torn, també en una menció ben escassa, l’article 220 del Reglament del Registre Civil estableix que
en la sol·licitud en què s’insta la concessió o recuperació de la nacionalitat “s’ha d’indicar especialment: [...]
5è [...] si parla castellà o una altra llengua espanyola”.
Actualment, la Llei 19/2015, de 13 de juliol, estableix una prova obligatòria per acreditar un nivell equivalent
o superior al nivell A2 d’espanyol per als sol·licitants que no siguin de països on l’espanyol sigui idioma
ocial. Tanmateix, la sol·licitud de nacionalitat que és a l’origen del recurs de cassació que resol el Tribunal
Suprem és anterior a la llei esmentada.
La recurrent és una dona marroquina a qui tant la Direcció General dels Registres i del Notariat com després
l’Audiència Nacional deneguen la sol·licitud de nacionalitat per manca d’integració a la societat espanyola.
En la resolució de l’Audiència, tot i que reconeix que la integració no deriva només del coneixement de
l’idioma, emfatitza la importància de “la armonización del régimen de vida del solicitante con los principios
y valores sociales, que en gran parte tienen su reejo constitucional, el grado de implicación en las relaciones
económicas, sociales y culturales, así como con las leyes, las instituciones, costumbres y forma de vida de
nuestra sociedad”.
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 254
El recurs de cassació addueix les circumstàncies de vulnerabilitat que pateixen el col·lectiu de dones migrants
que tenen un situació de desigualtat de fet davant dels homes:
Se alega que, ex articulo 14.6 de la Ley Orgánica 3/2007, las mujeres migrantes constituyen un colectivo
de especial vulnerabilidad y que la sentencia recurrida desconoce una situación patente de desigualdad
de hecho frente a los hombres, alegando que la Administración concedió la nacionalidad española, tanto
a su cónyuge, como a sus dos hijos.
El TS xa l’objecte de cassació en els termes següents:
[...] si cabe atemperar el requisito de “suciente grado de integración”, requerido por el art. 22.4 CC, en
el caso de la mujer migrante –en un concreto y determinado contextosociocultural, como aquí acaece–
en aplicación del art. 14.6 de la LO 3/2007, de 22 de marzo, para la Igualdad efectiva de mujeres y
hombres, que considera a las mujeres migrantes como colectivo de especial vulnerabilidad.
En un llarg raonament sobre l’harmonització entre la necessitat d’integració i l’atenció a les circumstàncies
singulars de vulnerabilitat, indica especícament:
[...] ha de estarse a las circunstancias personales del solicitante sin que puedan establecerse criterios
objetivos sobre dicha integración. En ese sentido, resulta lógico que cuando se trate de valorar
dicho presupuesto de la nacionalidad, cuando la solicitante sea una mujer migrante, en especial, de
determinadas procedencia [sic] de países en que la educación de las mujeres está condicionada a
un aislacionismo social, podría suponer la aplicación de los criterios generales de actuación que se
imponen enel artículo 14 de la Ley Orgánica, en especial, cuando en su párrafo sexto exige tomar
en consideración las singulares dicultades en que se encuentran mujeres del colectivo de especial
vulnerabilidad, como sería ese supuesto. (FJ 2)
Dins d’aquesta línia argumental, precisa també que el nivell de llengua s’ha d’acomodar a la valoració
d’aquestes circumstàncies per concloure, nalment, que tot això no ha estat valorat per l’Administració i que,
per tant, cassa la sentència objecte de recurs.
Com indicàvem de manera crítica a la crònica anterior en un cas semblant al plantejat en aquesta sentència, en
els elements d’integració, i entre aquests el coneixement de la llengua, cal valorar especialment la vulnerabilitat
del sol·licitant i les circumstàncies de què parteix. El coneixement lingüístic té molt a veure amb el nivell
d’educació rebuda, amb la manera de viure i d’entendre les relacions socials i familiars, etc. Considerar
aïlladament aquest coneixement porta a ignorar totalment les circumstàncies individuals, però també la
diversitat d’hàbits que actualment viu la societat.
5 L’idioma de la documentació en conictes laborals
Sentència del Tribunal Suprem de 28 d’octubre de 2021. Sala Social. Ponent: Ignacio García-Perrote Escartín.
Ref. Cendoj: 28079149912021100086.
Sentència del Tribunal Suprem de 2 de novembre de 2021. Sala Social. Ponent: Rosa Maria Virolés Piñol.
Ref. Cendoj: 28079149912021100088.
Ambdues resolucions de l’àmbit jurisdiccional social, relatives a un acomiadament col·lectiu i a un conicte
col·lectiu, recullen incidències lingüístiques que fan referència a la documentació aportada, tant en seu judicial
com en les fases de negociació sindicats-empreses. De fet, tenen poca rellevància en els contenciosos, però
posen en relleu, com hem indicat en altres ocasions, la importància del fet lingüístic quan hi ha implicades
empreses i organitzacions transnacionals. En concret, en tots dos casos, un localitzat a Galícia i l’altre a
Euskadi, les empreses faciliten informació en idioma no ocial (s’esmenta l’anglès) i les representacions
sindicals demanen que la documentació que s’aporti sigui en la llengua ocial. En la resolució de 2 de
novembre, el Tribunal assumeix l’informe pericial del sindicat ELA, que indica:
Las cuentas anuales del ejercicio en curso, el año 2020 hasta la fecha de planteamiento de la medida,
tienen especial relevancia en cuanto a su forma: las cuentas de las 17 sociedades se encuentran
Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera,
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Segon semestre 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 77, 2022 255
redactadas en un idioma no ocial en el estado español, por lo que deberían estar acompañadas de su
correspondiente traducción jurada. No solo eso, si no [sic] que han sido aportadas sin indicar en la
misma a qué empresa hacer referencia, qué periodos exactos representan, la moneda funcional en la
que se indican, o la rma del órgano de administración. (FJ 12)
Tot i que d’aquests fets no se n’extreuen més conseqüències per a l’enjudiciament que les derivades del conjunt
de fets concurrents en el mateix cas, deixem constància de la importància del fet lingüístic en aquest tipus de
relacions, tal com indicàvem, per exemple, en el balanç de jurisprudència del núm. 72 de la Revista pel que
fa a la contractació de l’àmbit privat.
6 Modicació del cognom inscrit al registre civil
Sentència del Tribunal Suprem de 27 de setembre de 2021. Sala Civil. Ponent: José Luis Seoane Spiegelberg.
Ref. Cendoj: 28079149912021100086.
Aquesta resolució acull un recurs de cassació que té l’origen en el rebuig de la petició d’uns promotors de
canvi de cognom de la lla, a qui volien afegir al primer cognom del pare, i mitjançant guionet, el segon
del mateix progenitor, per tal com es tractava d’un cognom en perill de desaparèixer. Sense entrar en les
consideracions de fons, que depassen l’aspecte lingüístic, ressaltem que el Tribunal acull la pretensió sobre
la base de la legitimitat de l’objectiu i que la pretensió no està prohibida, fet que permet una interpretació
conforme de la legislació vigent.
En efecto, en este caso, el cambio del orden de apellidos con carácter general se contempla en el art.
198 RRC, y el cambio de apellidos, de forma especíca, por riesgo de desaparición en los arts. 57 y 58
de la LRC. Son preceptos complementarios con un campo propio de actuación, y si bien cabe conservar
un apellido mediante la voluntaria inversión del orden de los mismos por la vía del art. 198 y su ulterior
transmisión a los descendientes (art. 217 RRC), no está prohibido por el ordenamiento jurídico, sino
expresamente contemplado, ni es contrario a derecho, la opción normativa de llevar a efecto tal cambio
mediante la agregación de apellidos de la forma interesada por los actores, al amparo de los precitados
preceptos de la LRC, lo que no implica abuso de derecho, ni obtención de un resultado ilegítimo vedado
por nuestro ordenamiento jurídico. (FJ 3)
Destaquem aquest fet com a positiu, atès que moltes vegades s’han produït interpretacions literalistes que
barraven el pas a opcions emmarcades en l’esfera de la llibertat individual i també a llibertats de caràcter
lingüístic, com ara les relatives a les graes en els cognoms personals o l’adaptació a la llengües pròpies de
cognoms castellanitzats en el registre civil (vegeu-ne un resum a Balanç de jurisprudència del Tribunal Suprem
1979-2019. Revista de Llengua i Dret, 72, p. 316).
