Desacords en alguns règims econòmics matrimonials de la Comunitat de Catalunya
| Autor | Elías Campo Villegas |
| Cargo | Secretari judicial, jutge i notari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya |
| Páginas | 30-37 |
Page 30
Aquest estudi procura reflectir la situació real en la pràctica jurídica d’al-guns règims econòmics matrimonials de comunitat que es pacten en capítols matrimonials en algunes comarques del sud de Catalunya. Ens referim a l’associació a compres i millores del Camp de Tarragona i a dos sistemes més de Tortosa i comarca: la comunitat universal coneguda amb el nom d’«agermanament» i la comunitat restringida a uns guanys que viu exclusivament dels pactes nupcials sense cap mena de regulació.
Aquest treball se centra en determinats esdeveniments i situacions que han sorgit al llarg de l’evolució històrica que s’ha produït en els règims des de l’estadi anterior a la Compilació del 1960 fins avui. La sistemàtica redueix l’exposició a dos temes:
- En primer lloc, a algunes divergències que han ocorregut entre textos del Dret positiu i la vida real que apareix en els protocols notarials. Mostrarem aquest fenomen tant pel que fa a l’«agermanament» tortosí com a l’associació a compres i millores del Camp de Tarragona.
- La segona part reflectirà un cert desconeixement i inseguretat jurídica, fins i tot per part dels operadors jurídics, respecte als tradicionals pactes nupcials tortosins de comunitat restringida.
Page 31
Avui el problema es presenta en l’associació a compres i millores del Camp de Tarragona, perquè malgrat que dels textos del Dret positiu sembla que se’n dedueix que implica un règim econòmic matrimonial de separació de béns, el cert és que els protocols notarials evidencien que els pactes nupcials estableixen un règim de comunitat restringida a uns guanys. Amb tot, abans d’abordar aquesta qüestió, ens ha semblat oportú mostrar que en l’evolució històrica dels capítols referents a l’«agermanament» propi de Tortosa podrem recordar altres interessants situacions en què també els protocols notarials mostraven uns pactes que contradeien el que es disposava a la llei, tant si era el Llibre de les costums com també, en el seu moment, la Compilació del dret civil de Catalunya.
La qüestió es va plantejar respecte del moment en què s’havia d’estipular el pacte. La norma de fer-ho abans de la celebració del matrimoni no té, en els textos del Llibre de les costums, cap més suport que la declaració incidental de la darreria del Cost. 21, Rúb. 1a, Lib. V: «pus la compaynia o agermanament es feyt en temps de les nupcies». De tota manera, i encara prescindint dels termes en què es troba redactada l’esmentada frase, que ho és a manera d’explicació del motiu i normes de l’ampli Cost. 21, cal acceptar i donar per bo que, conformement a aquest, calia que el pacte es fes abans del matrimoni. Aquest va ser el criteri general dels tractadistes, com ara Benvingut Oliver, el millor comentarista del Llibre de les costums, el 1878 1, BROCÁ 2 i BORRELL 3,4.
Amb tot, malgrat la limitació legal que acabem de descriure, aquesta no era atesa en la pràctica jurídica de les escriptures notarials, en què el pacte de l’«ager-manament» s’estipulava constantment anys després d’haver contret matrimoni, ja que les conseqüències que implicava el fet que es fessin comuns els béns donats, o fins i tot heretats, exigia que els cònjuges fossin d’edat avançada per prendre una decisió com aquesta. Mai els pares d’uns joves contraents haguessin admès uns capítols matrimonials així, i encara menys si hi efectuaven alguna donació.
Al nostre entendre, la possibilitat jurídica de convenir l’«agermanament» temps després d’haver contret matrimoni es legitimava a l’empara dels amplis principis de llibertat de manera negocial i de prova que imperaven en el Llibre de les costums
Al nostre entendre, la possibilitat jurídica de convenir l’«agermanament» temps després d’haver contret matrimoni es legitimava a l’empara dels amplis principis de llibertat de manera negocial i de prova que imperaven en el Llibre de les costums. La fórmula que venia de temps immemorials i que subsistia el 1960, quan va entrar en vigor la Compilació del dret civil de Catalunya, era la següent, amb lleugeres variants d’una notaria a una altra:
Que van contraure el matrimoni que els uneix el dia [...] i que, si bé ni aleshores ni posteriorment no han atorgat cap document per regular el seu règim econòmic matrimonial, aquest va ser pactat verbalment pels compareixents en el moment de contraure matrimoni [...], i amb la voluntat de formalitzar el pacte, ATORGUEN amb aquest document [...] que s’associen en una meitat cada un, a tots els augments, compres, millores, guanys i adquisicions sobre tots els béns, de la mena que siguin, que qualsevol dels dos tingués en el moment de casar-se, els que tingui en aquest moment i els que adquireixi d’ara endavant, per qualsevol títol, fins a la dissolució del matrimoni.
Aquest fórmula, segons un vell oficial de notaria, l’utilitzava sempre el notari Monasterio, el prestigi del qual ha fet que la consideréssim amb el respecte que mereix un text que, sens cap mena de dubte, havia estat meditat dècades enrere pel nostre antecessor.
Cal observar que en aquesta fórmula es respecta la norma imperativa del Llibre de les costums segons la qual l’«agermanament», reconegut en l’escriptura notarial, fos pactat «en el moment de contraure matrimoni», però que el fet que ho fos verbalment es recolzava sobre el principi de llibertat de forma i de prova per als pactes en general que Tortosa va establir en el seu codi, tot avançant Castella un segle.
En el Cost. 4, Rúb. 4a, «De couinences», Lib. II, s’afirma la norma general de validesa de tota convenció: «ja sia ço que escriptura daquella non apparega ne y sia feyta, si per altres proves lo feyt se pot prouar, o per confessio de la part». És a dir, llibertat de forma i de prova, amb l’admissió de la confessió com a mitjà d’acreditament. Es dedica tota la Rúb. 6a, «De confessis», Lib. VII, a la prova
Page 32
de confessió judicial i extrajudicial; la confessió judicial es regula en els dos primers «costums»; l’extrajudicial, en el tercer, on el primer paràgraf diu així: «Altra confessio hi ha que es feyta fora de juhij; e val si raonable es, e no pot ne deu esser reuocada, ço es a saber confessio que es feyta devant escriua public y es mesa en carta publica».
A l’empara d’aquest sistema liberal, els esposos podien, a Tortosa i abans de la vigent Compilació catalana, atorgar escriptura notarial si confessaven tots dos que, anteriorment a la celebració del seu matrimoni, havien convingut el règim d’«agermanament», amb la qual cosa es complia amb la seva pròpia confessió la prova del pacte matrimonial antenupcial. I si bé és cert que aquesta confessió només els obligava a ells, sense que pogués perjudicar terceres persones, la veritat és que no es pretenia res més; i així quedava complerta la finalitat que aquest pacte afectés les relacions entre els esposos i els seus hereus, sempre que no hi hagués lesió de les legítimes, en el pitjor dels casos.
D’aquesta manera presentem en l’evolució històrica d’aquests règims matrimonials de comunitat un supòsit en què, enfront del text del Dret positiu, la pràctica jurídica notarial va trobar una solució per a la vida social. Seguidament, oferirem una altra divergència.
A l’article 7 es proclamava -o, més ben dit, es ratificava- el principi d’autonomia de la voluntat amb relació als capítols matrimonials: «El règim econòmic familiar dels cònjuges serà el convingut en capítols matrimonials, que s’han d’atorgar abans del matrimoni o durant aquest, necessàriament en escriptura pública». Criteri liberal que contrasta amb el Codi civil, que en aquell temps només admetia capitular abans del matrimoni, i no després.
Tanmateix, aquest principi progressista es va truncar en l’article 58 per a l’«agermanament», perquè es disposava que aquest pacte «que és propi de Tortosa i comarca s’ha de convenir en capítols matrimonials abans de la celebració del matrimoni».
Amb això, el text de la llei positiva no reconeixia quin era el règim pactat en la realitat jurídica. A més, va implicar alhora una contradicció interna en l’ordenament promulgat, perquè en virtut del que disposava l’article 7 es podia estipular un règim econòmic matrimonial d’absoluta comunitat universal a tot Catalunya, però s’impedia que en aquesta comarca es pactés el règim de comunitat universal tradicional de l’«agermanament», que, evidentment, era el que es vivia al poble i en els protocols notarials. El legislador només va disposar del text d’un costum del segle
XIII. Doncs bé, el problema que es va crear d’aquesta manera es va resoldre per part dels juristes pràctics de Tortosa, que van estipular escriptures de capítols matrimonials d’un règim matrimonial de comunitat universal en què s’ometia totalment no només el nom d’«agermanament», sinó també qualsevol frase o expressió dels articles 58 i 59 de la Compilació, i es desenvolupava una redacció que es creava adequadament per al que es pretenia.
La Secció Tercera va celebrar la segona sessió el 5 de novembre a Tortosa. En aquesta sessió, entre altres qüestions, es va proposar la reforma de la Compilació en el sentit que es regulessin...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba