Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022. 'La nova legalitat sobre els usos lingüístics educatius per fer front a l'execució de la sentència del TSJC que imposa el 25 % de castellà al conjunt del sistema educatiu de Catalunya
| Autor | Joan Ridao i Martín |
| Cargo | Professor agregat de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya (s.e.) |
| Páginas | 236-251 |
REVISTA DE LLENGUA I DRET #78
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
CRÒNICA LEGISLATIVA DE CATALUNYA
Primer semestre de 2022
“La nova legalitat sobre els usos lingüístics educatius per fer front a l’execució de la sentència del TSJC que
imposa el 25 % de castellà al conjunt del sistema educatiu de Catalunya”
Joan Ridao i Martín*
Resum
Aquesta crònica legislativa conté, com és habitual, una referència i un breu comentari de totes les disposicions que es
relacionen amb els usos, els drets i el règim jurídic del català i l’aranès durant el primer semestre de 2022. Amb tot,
per la seva transcendència jurídica i política, l’estudi se centra en l’anàlisi del contingut de les normes amb força de
llei adoptades pel Parlament i el Govern per fer front a l’execució de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (TSJC), que imposava amb caràcter general un percentatge del 25 % en l’ús del castellà com a llengua vehicular
a l’ensenyament no universitari, junt amb un succint examen de les vicissituds d’ordre processal i constitucional que
això va suscitar i de la doctrina consultiva emanada sobre això.
Paraules clau: català; aranès; dret lingüístic educatiu; llengua vehicular; normalització lingüística; subvencions;
processos selectius de personal; capacitació lingüística.
LEGISLATIVE REPORTS ON CATALONIA
First half of 2022
“The new legality on educational linguistic uses dealing with the execution of the TSJC ruling that imposes
25 % of Spanish in the entire educational system of Catalonia”
Abstract
This Legislative Chronicle contains as usual a reference and a brief commentary on all the provisions that relate to
the uses, rights and legal regime of Catalan and Aranese during the rst semester of 2022. However, due to their legal
and political signicance, the study focuses on the analysis of the content of the rules with the force of law adopted
by the Parliament and the Government to deal with the execution of the sentence of the Superior Court of Justice
of Catalonia which generally imposed a percentage of 25 % in the use of Spanish as a vehicular language in non-
university education. There is also a brief examination of the procedural and constitutional vicissitudes that this gave
rise to and of the advisory doctrine concerning this.
Keywords: Catalan; Aranese; educational language law; vehicular language; language standardization; subsidies;
personnel selection processes; language training.
* Joan Ridao i Martín, professor agregat de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya (s.
e.). Director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern i membre de la Comissió Jurídica Assessora. jridao@ub.edu
Citació recomanada: Ridao i Martín, Joan. (2022). Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022. “La nova legalitat
sobre els usos lingüístics educatius per fer front a l’execució de la sentència del TSJC que imposa el 25 % de castellà al conjunt del
sistema educatiu de Catalunya”. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 78, 236-251. https://doi.org/10.2436/rld.
i78.2022.3866
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 237
Sumari
1 Introducció
2 L’estratègia de la Generalitat per fer front a l’execució de la sentència del 25 %. Els debats previs: la recerca
d’un consens tan imprescindible com complex
2.1 La nova arquitectura legal: la Llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en l’ensenyament
no universitari i el decret llei de criteris per als projectes lingüístics
2.1.1 La Llei 8/22, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en l’ensenyament no universitari
2.1.2 El Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es xen els criteris aplicables a l’elaboració,
l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius
2.3 La decisió del TSJC de no executar la sentència després de la promulgació de les noves normes legals
2.4 El plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat per part del TSJC. Referència al seu contingut i
fonaments
3 Altres disposicions generals
3.1 Activitat de foment o subvencional
3.2 Processos selectius de personal: requisits de capacitació lingüística
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 238
1 Introducció
L’anterior crònica legislativa es tancava amb la incògnita de si el Govern de l’Estat o algun tercer legitimat
acabaria instant l’execució forçosa de la sentència del TSJC sobre el 25 % de castellà. Aquest dubte es
fonamentava en el fet que la nova legislació educativa (la Llei orgànica 3/2020, del 29 de desembre, per la qual
es modica la Llei orgànica 2/2006, del 3 de maig, d’Educació [LOMLOE]) no preveia en aquell moment cap
percentatge d’ús de les llengües i només prescrivia l’objectiu de les administracions educatives, competents
per organitzar un dret prestacional com l’ensenyament, així com la llengua en què s’imparteix i la plena
competència lingüística en les llengües ocials. El departament d’Educació havia avançat en aquest sentit,
coincidint amb els treballs del Pacte Nacional per la Llengua, que procediria a modicar el marc normatiu
per la via reglamentària amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat del model de conjunció lingüística, amb el
català com a centre de gravetat i la possibilitat que els centres educatius poguessin dissenyar el seus propis
projectes lingüístics per assolir aquest objectiu.11
En qualsevol cas, el repte era que, com que la sentència afectava tots els ensenyaments compresos en el
sistema, les actuacions que havia d’impulsar la Generalitat per a fer front a la seva execució també havien
de tenir un abast general. Per això emergí la possibilitat d’aprovar algun tipus de regulació –preferentment
una llei– que disciplinés, sense xar percentatges, la presència de les llengües en l’ensenyament. L’aprovació
d’una normativa d’aquesta naturalesa, a diferència de les instruccions del departament o de les decisions
merament executives, presentava avantatges, entre ells el de facilitar la participació de persones i entitats
representatives dels interessos afectats en la seva elaboració, a banda de permetre assolir un marc estable i
clar que dotés de seguretat jurídica no només l’Administració educativa, sinó també els centres docents, els
seus alumnes i la comunitat educativa en general, exonerant-la de tota responsabilitat en cas de complir amb
la normativa de la Generalitat.
2 L’estratègia de la Generalitat per fer front a l’execució de la sentència del 25 %. Els debats
previs: la recerca d’un consens tan imprescindible com complex
Tot i que des d’una perspectiva jurídica, formal, es podia argüir que la normativa bàsica estatal (disposició
38a LOE, en la seva redacció donada per la LOMLOE o Llei Celáa) i la Llei d’educació de Catalunya ja eren
un marc normatiu sucient que permetia el seu desenvolupament a través d’un simple decret del Govern –els
treballs preparatoris del qual va endegar el Departament d’Educació, ns al punt que el Govern en va aprovar
la Memòria–,2 hi havia bons arguments jurídics, però també polítics per sostenir la pertinència d’aprovar una
llei provinent de l’òrgan representatiu de la sobirania popular.3 En cas d’assolir-se un ampli consens polític,
això havia de permetre disminuir la conictivitat davant dels tribunals i afavorir que els magistrats encarregats
de l’execució haguessin d’actuar amb un criteri de deferència cap al legislador democràtic. Això permetria
residenciar el règim de la seva impugnació davant del Tribunal Constitucional, fent inviable que associacions
1 Vegeu en aquest sentit l’anàlisi de la sentència i de les seves implicacions que conté l’Informe 1/2022, de l’Institut d’Estudis de
l’Autogovern, intitulat La modicació de la normativa reguladora de la llengua en l’ensenyament per donar resposta a la sentència
del TSJC de 16 de desembre de 2020.
2 El departament va traslladar al TSJC la memòria d’un projecte de decret regulador de l’ús de les llengües, coincidint amb el registre
de la proposició de modicació de la Llei de política lingüística (LPL) i l’encàrrec d’una enquesta sobre la realitat sociolingüística.
Poc més tard, el 6 de maig, l’Advocacia de l’Estat demanà en un escrit, també adreçat al TSJC, que no activés l’execució forçosa de
la sentència ns a avaluar el grau de compliment de les mesures anunciades pel Govern. En el seu escrit d’al·legacions, els serveis
jurídics de l’Estat van comunicar al tribunal que la Generalitat “ha justicado el inicio del proceso de tramitación de dos medidas
normativas (legal y reglamentaria) y una medida de control”.
3 Respecte d’això, cal dir que el Gabinet Jurídic de la Generalitat va emetre un informe el 3 d’agost de 2021 en què apuntava, entre
d’altres, aquesta possibilitat. També ho feia l’Institut d’Estudis de l’Autogovern en el ja mencionat Informe 1/2022, La modicació
de la normativa reguladora de la llengua en l’ensenyament per donar resposta a la sentència del TSJC de 16 de desembre de
2020, d’abril de 2022. L’exconsellera Irene Rigau, que va tenir un paper decisiu en totes les negociacions, ja havia explorat aquesta
possibilitat amb el PSC arran de la seva participació en les Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya, del 28 i 29 de
gener de 2022, convocades per la Fundació Rafael Campalans. En aquell moment, la posició dels socialistes catalans era que el
català havia de seguir essent la llengua vehicular a l’educació, però consideraven que aplicar el 25 % no suposava anar en contra
del model. En aquest sentit, van assenyalar que a la pràctica això suposaria fer una assignatura en castellà a banda de la matèria de
llengua castellana. També cal assenyalar que el Síndic de Greuges, en el seu informe Drets i usos lingüístics dels infants i adolescents
a Catalunya. L’escola com a garant de la igualtat d’oportunitats, presentat al Parlament de Catalunya el dia 21 de març de 2022,
sostenia que la regulació de la vehicularitat de les llengües ocials a l’ensenyament requeria una modicació legislativa.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 239
o col·lectius contraris al català a l’escola poguessin recórrer al no estar legitimats per acudir-hi.4 Dins del
marc d’intervenció del Parlament, la tramitació de la futura llei a través d’una proposició de llei impulsada
pels grups parlamentaris –i no d’un projecte de llei del Govern– semblava el més idoni.5 Un projecte de llei
podia atribuir major protagonisme a l’Executiu, però en dicultaria el consens, a banda que havia de complir
uns requisits procedimentals molt rígids i lents que endarreririen l’aprovació. L’únic hàndicap en aquest cas
era que el Govern era el cridat a complir la sentència i no la cambra, la qual cosa podia afeblir la seva posició
en termes d’execució davant el TSJC. En qualsevol cas, aquesta havia estat l’opció per regular per llei les
llengües a l’ensenyament, que tenia el precedent ben recent de les Illes Balears i el País Basc.6
També calia considerar una altra qüestió rellevant: un cop acceptat el fet que es podia fer front a l’execució
de la sentència amb una llei, aquesta no havia d’ajustar-se literalment a la part dispositiva de la resolució
judicial, ja que, com sabem, la regulació de les llengües vehiculars correspon a la Generalitat i no als tribunals,
en virtut de les seves competències en matèria d’educació i de llengua pròpia, per la qual cosa podia regular
el que considerés oportú per tal de fer polítiques pròpies en la matèria, sempre ajustades a l’ordenament
constitucional i estatutari.7 Triar entre una o altra opció era una decisió que només cabia al Parlament, i si
s’escau a l’Administració educativa, si es fes per decret. En denitiva, la capacitat de legislar del Parlament
no restava mediatitzada per les eventuals decisions dels tribunals, encara que aquestes fossin motivades –com
és el cas– per un retret d’inactivitat de l’Administració educativa a l’hora d’exercir les seves competències.8
Pel que fa al contingut substantiu de la futura llei, semblava clar que havia de ser prou exible per encabir
diferents solucions en funció dels factors lingüístics presents en els diferents àmbits territorials i centres, amb
l’objectiu que els alumnes, en acabar els seus estudis, coneguin perfectament el català i el castellà.9 Com que
els centres gaudeixen d’autonomia i són els que coneixen millor la realitat lingüística del seu alumnat, la nova
regulació també els havia d’atribuir un paper determinant a l’hora de xar el règim d’usos lingüístics en el
4 Assenyaladament Convivencia Cívica Catalana i Hablamos Español, que van interposar tota mena de recursos davant el TSJC.
5 L’opció escollida fou la presentació d’una proposició de llei, com es reectí en l’escrit del conseller d’Educació de la Generalitat
de Catalunya, Josep Cambray, del 25 de març de 2022, adreçat a la secció cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC,
en què comunicava tres actuacions que s’havien endegat relacionades amb l’execució de la sentència. Entre aquestes feia referència
a la presentació d’una proposició de llei de modicació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (article 21) i de la
Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran (article 14), impulsada pels grups parlamentaris del Partit dels Socialistes
de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i En Comú Podem, que havien sol·licitat la tramitació
pel procediment de lectura única i per urgència extraordinària. En el mateix escrit es comunicava altres actuacions relacionades
amb l’execució de la sentència: entre elles, l’encàrrec al Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat
de Barcelona d’una enquesta sobre la realitat sociolingüística dels centres educatius de Catalunya, atès que els darrers estudis del
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu assenyalaven una davallada progressiva en l’ús del català en els centres (estudi
sociodemogràc i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO).
6 Així ho reectia la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació de les Illes Balears, mentre que també es planteja en documents d’anàlisi
i estudi del règim de les llengües, com ara el que ha estat aprovat per la Resolució de 7 d’abril de 2022 del Parlament basc sobre
l’Acord de bases per a la transformació de l’educació basca (Butlletí Ocial del Parlament Basc del 19 d’abril de 2022); aquestes
bases, que havien estat debatudes els anys 2021 i 2022 en la ponència de la Comissió d’Educació del Parlament Basc, planteja
l’aprovació d’una llei educativa en què es regularia el model lingüístic del sistema educatiu basc.
7 La mateixa normativa processal de l’ordre contenciós administratiu al qual pertany la Sala del TSJC que va dictar la sentència
és taxativa a l’establir que els òrgans jurisdiccionals no poden determinar la redacció dels preceptes d’una disposició general en
substitució dels que anul·lin (art. 71.2 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa).
8 Dues sentències recents del Tribunal Constitucional –STC 159/2021, de 16 de setembre, i 167/2021, de 4 d’octubre– també
apuntaven en aquesta direcció al resoldre dues qüestions d’inconstitucionalitat de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC,
formulades en relació amb els apartats 2, 3, 4 i 5 de la disposició addicional trentena de la Llei del Parlament de Catalunya 12/2009,
del 10 de juliol, d’educació, en la redacció donada per l’art. 172.3 de la Llei 5/2020 del 29 d’abril, per considerar, en contra del criteri
de la scalia, que no vulneraven el dret fonamental a la tutela judicial efectiva i la potestat jurisdiccional de jutjar i fer executar allò
jutjat el fet que el Parlament de Catalunya xés una quantitat per al nançament de les escoles bressol municipals inferior a la que
va establir en sentència el TSJC. El TC va declarar que un òrgan judicial no està vinculat per les seves resolucions precedents, de
les quals es pot apartar mitjançant un raonament fonamentat, i que el criteri d’aquest òrgan judicial no pot constrènyer l’exercici
de potestats pròpies del Parlament. Encara més recentment, el TC va conrmar aquesta doctrina al no admetre, per notòriament
infundades, quatre qüestions d’inconstitucionalitat, plantejades per la mateixa Sala Contenciosa Administrativa del TSJC, en què
s’insistia que les quantitats que percebien les escoles bressol municipals havien de ser xades per aquest Tribunal (interlocutòries
22, 23, 24 i 25 de 26 de gener de 2022).
9 Com s’examinarà més endavant, la proposició de llei acordada nalment, en el seu article 2.2, el més controvertit, va acabar
establint que “l’ensenyament i l’ús curricular i educatiu del català i del castellà han d’estar garantits i tenir una presència adequada
en els currículums i en els projectes educatius per tal que tot l’alumnat assoleixi el domini oral i escrit de les dues llengües ocials
al nal de l’educació obligatòria”.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 240
marc del seus projectes educatius i lingüístics. Això no era contradictori amb el fet que la nova llei xés també
uns criteris clars i objectius, que servissin de guiatge als centres a l’hora de prendre les seves decisions, tenint
en compte no només la realitat sociolingüística de l’alumnat, sinó també la tipologia dels recursos educatius
i els mètodes d’aprenentatge emprats, especialment l’ús de les noves tecnologies.
Finalment, també semblava lògic que la futura llei completés l’atribució als centres de la funció de xar o
concretar el règim lingüístic amb l’assignació a l’Administració educativa de la Generalitat d’un paper actiu, en
un doble sentit: primer, de suport als mateixos centres, a través de les actuacions de col·laboració necessàries,
evitant la sensació de solitud denunciada per alguns centres i docents; i segon, de garantia que tot l’alumnat
pogués assolir una competència lingüística plena, mitjançant la realització d’actuacions de control, avaluació
i millora del sistema educatiu. En tot cas, no cal dir que el punt mes complex i delicat de la futura regulació
–junt amb l’eliminació de percentatges o criteris numèrics– era la forma d’explicitar el rol del castellà en el
règim d’usos lingüístics, ja que, com sabem, la utilització del castellà en l’ensenyament no era una qüestió
del tot disponible pel Parlament, és a dir, que es pogués decidir la seva exclusió en contra de la interpretació
feta pel Tribunal Constitucional.
A tot això, el Consell Lingüístic Assessor del Departament d’Educació (CLA), creat per un acord de Govern
de l’1 de març de 2022 en el marc dels treballs per un Pacte Nacional per la Llengua, compost per catorze
membres i presidit per la professora Carme Junyent, va fer públic un informe10 en què s’apostava pel català –o
occità– com a llengua vehicular, pel castellà com a llengua d’aprenentatge i per l’ús d’una llengua estrangera
com a auxiliar d’aprenentatge, sense cenyir-se a percentatges prexats. El CLA insistia que la formació
competencial lingüística ha d’incloure tots els registres per a una plena capacitat comunicativa dels estudiants
i que la llengua que usin els docents als centres no pot respondre a una tria personal de l’alumnat. En
aquest punt, es proposava que els projectes lingüístics no podien ser els mateixos arreu –per inadaptació a
circumstàncies tan variades com hi ha al país– i que “no es podien perdre referències bàsiques o comunes del
sistema en nom d’un circumstancialisme extrem”.
Les negociacions entre els grups parlamentaris i el Govern –a través tant del departament d’Educació com
del de Cultura, de qui depèn la política lingüística–, un cop descartada l’opció potser més lògica de modicar
la legislació sectorial, el títol lingüístic de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC) –ja que el PSC
mantenia un acord de coalició amb Units per Avançar que impedia aquesta possibilitat, encara que fos per
altres raons–, van anar derivant cap a la possibilitat de modicar la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política
lingüística (LPL), tot i que, al nal, com veurem, aquesta possibilitat també es va descartar en favor d’una
regulació substantiva, però en abstracte, sense modicar cap altra disposició legal en vigor.11
En tot cas, l’opció per reformar la LPL, en tractar-se d’una llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut, permetia
atorgar a la regulació un major grau de solemnitat, reex del consens de les forces polítiques catalanes, que es
traduïa en la necessitat d’aprovar-se per majoria absoluta. Només cal veure que aquesta Llei nuclear només
ha estat modicada dues vegades en aspectes molt puntuals des de la seva aprovació l’any 1998.12 Aquesta
10 L’1 de març de 2022, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la creació del Consell Lingüístic Assessor com a òrgan
col·legiat integrat en el Departament d’Educació, encarregat de denir les estratègies necessàries per impulsar la llengua catalana (i
occitana, on escaigui) als centres educatius, d’acord amb els principis del règim lingüístic del sistema educatiu a Catalunya, a més
de proposar criteris per a la revisió i actualització del contingut dels projectes lingüístics i assessorar el Departament en relació amb
aquelles iniciatives que afectin la llengua vehicular de referència, el català o l’occità, segons el cas. Aquest òrgan està presidit per la
doctora en Lingüística de la Universitat de Barcelona Maria Carme Junyent i el componen 13 personalitats acadèmiques i expertes
en diferents àmbits com l’educatiu, el lingüístic, el del dret o divulgadors.
11 Com sabem, la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, regula el règim d’utilització de les llengües en l’ensenyament,
des d’una perspectiva general i transversal, tot establint el marc institucional bàsic en matèria lingüística en els diferents àmbits
públics i privats, inclòs l’educatiu. Per la seva banda, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, regula especícament i amb més
minuciositat el règim lingüístic en l’ensenyament.
12 En cas d’optar-se per la modicació de la LPL, calia tenir en compte dos aspectes delicats: primer, que la reforma havia de
vehicular-se com una llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut (art. 62.2 de l’Estatut en relació amb l’art. 6, també de l’Estatut),
la qual cosa suposava que estava sotmesa a uns requeriments especícs d’aprovació (art. 62.2 de l’Estatut i art. 130 del Reglament
del Parlament de Catalunya); aquest requeriment també seria aplicable a una eventual modicació de la Llei de l’occità, aranès a
l’Aran, que constitueix, igualment, una llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut (disposició addicional primera de la Llei 35/2010,
d’1 d’octubre). En segon lloc, la modicació legislativa de la Llei de política lingüística desplaçaria o, si més no, complementaria la
regulació continguda en la Llei d’educació en aquells aspectes que fossin incompatibles amb el contingut de la nova disposició o que
no recollissin la regulació que incorporés.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 241
alternativa tenia un bon ancoratge en el fet que conté un capítol (tercer) que regula l’ensenyament, i un article
(21) que es pot considerar l’abc del model lingüístic educatiu no universitari:
1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no
universitari.
2. Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català
o el castellà. L’Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per a fer-lo efectiu.
Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs lls instant que s’apliqui.
3. L’ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els
plans d’estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar
l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües ocials al nal de
l’educació obligatòria.
[...]
5. L’alumnat no ha d’ésser separat en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua
habitual.
6. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació secundària a cap alumne que no acrediti que té
els coneixements orals i escrits de català i de castellà propis d’aquesta etapa.
7. L’acreditació del coneixement del català no pot ésser exigida en el cas d’alumnes que han estat
dispensats d’aprendre’l durant l’ensenyament o una part d’aquest, o que han cursat l’ensenyament
obligatori fora del territori de Catalunya, en les circumstàncies que el Govern de la Generalitat ha
d’establir per reglament.
8. L’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu de Catalunya ha de rebre un suport
especial i addicional d’ensenyament del català.
Els grups parlamentaris socialista, republicà, Junts per Catalunya i Comuns van arribar a consensuar i
subscriure un redactat de modicació d’aquest article 21, que van registrar a nals de març al Parlament: la
Proposició de llei de modicació de la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística, i de la Llei 35/2010,
de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran, que proposava establir el següent:
Article 1. Modicació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística
1.1. Es modica el punt 1 de l’article 21 de la Llei de política lingüística, que resta redactada de la
manera següent:
“1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua
vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que xin els
projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3.”
Es modica el punt 3 de l’article 21 de la Llei de política lingüística, que resta redactada de la manera
següent:
“3. Per tal d’assolir el domini oral i escrit del català i el castellà al nal de l’ensenyament obligatori,
l’ensenyament de les llengües ocials i en les llengües ocials ha de tenir garantida una presència
adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre. La determinació de la presència de
les llengües ocials en l’ensenyament ha de tenir en compte la situació sociolingüística i l’evolució
del procés d’aprenentatge lingüístic, oral i escrit, d’acord amb els instruments de control, avaluació i
millora de les competències lingüístiques. Per determinar l’abast d’aquesta presència s’inclourà, des
d’un abordatge global i integrador els recursos d’aprenentatge, inclosos els de caràcter digital i els usos
lingüístics de l’alumnat a l’aula i en el conjunt del centre educatiu.”
1.3. Es modica el punt 6 de l’article 21 de la Llei de política lingüística, que resta redactada de la
manera següent:
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 242
“6. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació secundària a cap alumne que no acrediti que
té els coneixements orals i escrits de català i de castellà propis d’aquesta etapa, sens perjudici del que
estableix la normativa educativa.”
1.4. Es suprimeix el punt 8 de l’article 21 de la llei de política lingüística.
Fruit de la reacció contrària a aquesta proposta per part d’algunes entitats, sindicats i també d’una part de la
comunitat educativa, que van retreure manca d’ambició i que no servia per blindar el model, el 17 de maig
de 2022 el grup parlamentari de Junts per Catalunya va decidir retirar la signatura estampada en el text de la
proposició de llei, i això en va retardar el seu debat al Ple del Parlament, a la recerca de nous consensos, tot i
que, com hem avançat, aquesta alternativa es va acabar frustrant i va prendre forma la possibilitat d’adoptar
una llei ad hoc, al marge de la LPL.
Amb tot, com es pot desprendre del seu redactat, no es tractava d’una proposta que posés al model de
conjunció lingüística, incòlume des de la Llei de normalització lingüística de 1983. La proposta, sense
xar percentatges, preveia el que és una realitat des de fa tres dècades: que el català és llengua vehicular i
d’aprenentatge i que el castellà també és emprat en funció del projecte lingüístic de cada centre, de la situació
sociolingüística de l’entorn i de l’evolució de l’aprenentatge oral i escrit, d’acord amb els instruments de
vericació existents. Es podia viure en la cció que el castellà està absent de les normes, però no de les aules.
O directament no fer res. Però això, a més de contrafactual, tenia un recorregut jurídic escàs i podia implicar
que el tribunal acordés d’executar forçosament la seva sentència, en el pitjor dels casos instant cada centre
educatiu de Catalunya a complir-la pel seu caràcter general. A la inversa, als qui s’oposaven a la proposta
dient que la reforma projectada era tant com eludir de ple la sentència, calia advertir-los un cop més que la
llei no té per què quedar condicionada pel que digui la part dispositiva d’una sentència com la del TSJC. En
ser una llei, com sabem, la regulació corresponia a la Generalitat, competent en educació i llengua pròpia,
que podia explorar diverses alternatives sempre que es garantís que no s’excloïa el castellà i que la nalitat
del model era el de garantir la plena competència en totes les llengües ocials.
Finalment es va portar a debat del Ple del Parlament una proposició de llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les
llengües ocials en l’ensenyament no universitari, pel procediment parlamentari abreujat de lectura única, amb
la nalitat que es pogués aprovar abans del 31 de març, data xada pel TSJC per iniciar l’execució forçosa i
que molts van veure –a pesar dels habituals temps processals lents– com un autèntic Finisterre del procés.13
Tanmateix, l’aprovació s’acabaria retardant, perquè els grups parlamentaris de VOX, Ciutadans i Mixt (Partit
Popular) van decidir demanar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries (CGE).
Aquest fet va precipitar que el Govern, invertint l’ordre lògic de prioritats, aprovés, un dia abans de la data
límit, el Decret llei 6/22, pel qual es xen els criteris aplicables a l’elaboració, aprovació, validació i revisió
dels projectes lingüístics dels centres educatius, que va entrar en vigor immediatament i que va ser validat pel
Parlament el 29 de juny. Amb base a aquest decret llei promulgat, i a l’espera de l’aprovació de la llei quan
el CGE hagués emès l’oportú dictamen, l’advocacia de la Generalitat va sol·licitar al TSJC el 31 de maig
que es declarés la impossibilitat legal d’executar la sentència dictada i s’ordenés, com a mesura necessària
per assegurar la millor efectivitat de la nova norma, que s’aprovessin tot seguit els projectes lingüístics dels
centres educatius afectats en els termes previstos al decret llei.
A aquest efecte, en aplicar-se el decret llei, el conseller d’Educació va emetre en data 30 de maig unes
instruccions adreçades als centres educatius per a la vericació per part del departament dels projectes
lingüístics adoptats pels centres. Aquestes instruccions preveien la validació dels projectes que complissin
simultàniament els paràmetres següents: la incorporació del català com a llengua normalment emprada com
a vehicular i com a llengua d’ús normal i d’acollida de nous alumnes; l’ús curricular i educatiu tant del català
13 Mitjançant una interlocutòria del 4 de maig, la Sala va estimar parcialment l’incident d’execució de sentència plantejat per
Assemblea per a una Escola Bilingüe, i va constatar que l’Administració de la Generalitat de Catalunya no havia executat la sentència
en el termini voluntari conferit, de manera que va requerir al conseller d’Educació que, en el termini màxim de 15 dies, dictés les
instruccions i n’establís les garanties de control que procedissin als efectes que en el sistema educatiu de Catalunya tots els alumnes
rebessin “de manera efectiva i immediata” l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües ocials en
els percentatges que es determinessin, “que no podien ser inferiors al 25 % en un i altre cas; utilització vehicular que havia d’incloure
almenys la docència de la mateixa llengua i la d’una altra assignatura o matèria de caràcter troncal o anàleg”. Així mateix, es requerí
a l’Alta Inspecció d’Educació de l’Estat que veriqués el compliment del requeriment esmentat.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 243
com del castellà; l’ús de les llengües d’acord amb criteris exclusivament pedagògics; la presa en consideració
de la realitat sociolingüística del centre, així com del resultat de les proves i avaluacions periòdiques, i
nalment la no presència de percentatges en l’ús de les llengües.
Les peces començaven a encaixar: si la futura llei havia de regular l’ús de les llengües ocials a l’ensenyament,
remetent la seva concreció als projectes lingüístics, el decret llei incorporava criteris prou precisos com la
inaplicació de paràmetres numèrics, proporcions o percentatges en l’ensenyament i l’ús de les llengües. Ara
bé, en l’interregne entre l’aprovació del decret llei i la futura llei, el TSJC va instar el conseller d’Educació,
Josep González Cambray, a dictar “las instrucciones, resoluciones y circulares en materia de personal docente”
per assegurar que es complia la sentència. Ho va fer a través de dues interlocutòries que desestimaven sengles
recursos de reposició interposats per la Generalitat: la primera resolució judicial conrmava l’execució de la
sentència del 2020, a instàncies de l’Assemblea per a una Escola Bilingüe (AEB), i la segona, acceptava la
petició d’un pare a qui el tribunal va atribuir legitimació per personar-se com a part afectada en el procediment.
El TSJC va aprotar per reprotxar a la Generalitat que hagués al·legat que la sentència vulnerava drets
d’alumnes i professors sense argumentar-ho: “No se trata de afectar los derechos de alumnos y profesores sino
de garantizar un mínimo de enseñanza efectiva e inmediata mediante la utilización vehicular normal de las dos
lenguas”, assenyalà el tribunal. I ho xà compel·lint el conseller al compliment de la sentència de la següent
manera: “De lo que se trata es sencillamente de que por parte del superior jerárquico, consejero de Educación,
se dirija la actividad de los órganos administrativos inferiores de forma que se encauce al cumplimiento de
la sentencia”. Les interlocutòries no contenien nous terminis perquè el departament dictés les instruccions
precises, tot i que es podia deduir que la seva aplicació es preveia per al curs escolar 2022-2023.
Posteriorment, un cop el CGE va emetre el corresponent dictamen sobre la proposició de llei sense cap retret
d’inconstitucionalitat i d’antiestatutarietat, i una vegada celebrat el debat nal al Parlament, el 9 de juny es va
promulgar la Llei 8/22, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en l’ensenyament no universitari.14
2.1 La nova arquitectura legal: la Llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en
l’ensenyament no universitari i el decret llei de criteris per als projectes lingüístics
2.1.1 La Llei 8/22, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en l’ensenyament no universitari
El preàmbul de la Llei 8/22, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües ocials en l’ensenyament no universitari,
sense fer menció en cap moment a la sentència del TSJC i al seu procés d’execució, exposa que l’objectiu de la
nova norma és el de donar resposta als canvis experimentats els darrers anys –s’entén que des de l’aprovació
de la LPL de 1998– en l’àmbit lingüístic educatiu, tant de caràcter social com tecnològic i normatiu – xifrats
en el nou Estatut, la LEC de 2009, la nova legislació bàsica estatal, la llei de l’aranès i la Carta europea de
les llengües regionals o minoritàries de 2001–, a més de fer front a les transformacions operades pels uxos
migratoris produïts durant el segle xxi, que han convertit les aules catalanes en realitats multilingües.
Segons el preàmbul de la Llei, tots aquests canvis fan “[...] necessària l’adaptació puntual del règim lingüístic
general de l’ensenyament no universitari que constitueix el marc de projecte educatiu dels centres, amb vista
a assolir la nalitat estatutària i legalment establerta de garantia del domini oral i escrit de les llengües ocials
per part de l’alumnat en nalitzar l’ensenyament obligatori i en els subsegüents estudis no universitaris”.
També fa referència a la renovació en aspectes metodològics, favorables a enfocaments competencials i la
transcendència que això té “en els aprenentatges lingüístics, fortament dependents del context sociolingüístic
de l’alumnat i que desborden les organitzacions curriculars basades en paràmetres numèrics i exigeixen visions
holístiques i transversals [...]”.
14 Com és lògic, el representant del grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va signicar que això suposava el
següent: “Sortir de l’atzucac que el TSJ havia generat és clau, i això és el que fem avui, tenir un marc regulador perquè no tornin a
regular els jutges” (sessió 31.1, pàgina 21); el de Junts per Catalunya va adduir que “el text d’avui que és la proposició de llei d’aquest
Parlament per tenir un marc legal nou i fer front a la sentència i a l’ultimàtum de la interlocutòria del TSJ, conjuntament amb el decret
llei que el Govern va aprovar dilluns de la setmana passada, és un text amb el que volem preservar el model d’escola catalana davant
d’inferències de la justícia espanyola” (pàgina 18, sessió 31.1); En Comú Podem va assegurar que “estem […] en un altre embat
judicial que ara ens vol obligar aquest vint-i-cinc per cent de castellà a les aules” (sessió 31.1, pàgina 18). Com veurem en un altre
moment, aquesta circumstància seria objecte de retret per part del TSJC en el seu plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat
davant el TC, per evidenciar la voluntat de neutralitzar la sentència i impedir als tribunals exercir la seva funció jurisdiccional.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 244
A partir d’aquestes consideracions prèvies, d’acord amb la Llei, tot reiterant alguns aspectes ja previstos a
l’Estatut, s’arma que el català, en tant que llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada
com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu, i la d’ús normal en l’acollida de l’alumnat
nouvingut. La part més destacada i controvertida del precepte és l’incís que fa referència al fet que el castellà és
emprat en els termes que xin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que estableixen
els apartats 2, 3 i 4 (art. 2.1). L’ensenyament i l’ús curricular i educatiu del català i del castellà han d’estar
garantits i tenir una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius a que tot l’alumnat
assoleixi el domini oral i escrit de les dues llengües ocials al nal de l’educació obligatòria (art. 2.2).
La determinació d’aquesta presència a què es refereix l’article 2.2 ha de tenir en compte la situació
sociolingüística general, la dels centres i el seu entorn, els objectius de normalització lingüística i l’evolució
del procés d’aprenentatge lingüístic, oral i escrit, d’acord amb els instruments de control, avaluació i millora de
les competències lingüístiques. El seu abast, es diu, s’ha de determinar exclusivament amb criteris pedagògics
i de manera singularitzada per a cada un dels centres educatius, i s’ha de fer des d’un abordatge global,
integrador i de transversalitat curricular que inclogui tots els espais educatius i els recursos d’aprenentatge,
inclosos els de caràcter digital (art. 2.3). En coherència amb això, els projectes lingüístics dels centres s’han
d’ajustar al que disposa la Llei i a l’ordenació curricular de les diferents etapes educatives, i elaborar-se
d’acord amb els criteris xats pel departament competent en matèria d’educació, que verica que s’adeqüen
a la normativa vigent, aspecte que, com veurem, es troba regulat amb exhaustivitat en el Decret llei 6/2022,
de 30 de maig, pel qual es xen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels
projectes lingüístics dels centres educatius.
En el seu Dictamen 3/2022, de 7 de juny, el CGE va considerar per unanimitat que l’article 2.1, pel que fa
a l’omissió de la declaració del castellà com a llengua vehicular, com retreien els grups parlamentaris que
van peticionar el dictamen, no vulnera la Constitució ni l’Estatut. A aquest efecte, el CGE recordà que el
Tribunal Constitucional, almenys de forma explícita, no ha considerat mai inconstitucional el fet que una llei
no contingui la declaració expressa del castellà com a llengua vehicular, perquè, com va raonar en la mateixa
sentència sobre l’Estatut, això no implica que s’exclogui el castellà com a llengua docent (STC 31/2010, FJ
24). El Consell també mencionà els seus pronunciaments en aquesta mateixa línia (entre d’altres, DCGE
5/2016, FJ 2, i 21/2014, FJ 3) i va aprotar per advertir que la legislació bàsica educativa tampoc mai, amb
la sola excepció del període de vigència de la Llei Wert –des del 30 de desembre de 2013 ns al 19 de gener
de 2021–, havia declarat el castellà com a llengua vehicular.
Pel CGE, l’article 2, al mateix temps que es refereix al català com a llengua vehicular, al·ludeix al català i al
castellà com a llengües “d’ús curricular i educatiu”. Al seu parer, en substància, la Llei estableix un ús més
ampli del castellà respecte de les previsions de la LEC, en la mesura que, com a novetat, recull explícitament
el seu ús “curricular i educatiu”.15 Això, segons el màxim òrgan jurídic consultiu de la Generalitat, té dues
implicacions: d’una banda, que de forma clara cap llengua no queda exclosa del sistema educatiu, per la qual
cosa es compleix el mandat reiterat del TC; i, de l’altra, que aquesta condició li reconeix un ús que va més
enllà de la seva utilització només en el moment d’impartir aquesta llengua com a matèria, assignatura o àrea.
Segons el CGE, la Llei permet garantir una presència adequada i singularitzada de totes les llengües en els
projectes lingüístics a partir d’un abordatge global, integrador i de transversalitat curricular, que inclogui tots
els espais educatius i els recursos d’aprenentatge, inclosos els digitals (art. 2.3).
Pel que fa als articles 2 (apartats 2 a 4), clau de volta de la distribució de l’ús de les dues llengües ocials,
segons el CGE estan orientats a l’objectiu que l’alumnat domini les llengües al nal del cicle educatiu
obligatori. Nogensmenys, recordà, s’ha admès amb tota naturalitat que el tractament de les llengües sigui
diferent en els diversos sistemes educatius que existeixen a les comunitats autònomes. Alguns d’ells, com
el de conjunció lingüística adoptat a Catalunya, afegí, situen el català com a centre de gravetat del sistema
educatiu i això suposa, per denició, un possible tractament diferenciat de les dues llengües, i això és el
fonament precisament de la constitucionalitat del model declarada sempre pel TC.
15 En aquest context, el currículum es deneix com el conjunt d’objectius, competències, continguts, mètodes pedagògics i criteris
d’avaluació de cadascun dels ensenyaments regulats (art. 6.1 de la LOE avui vigent).
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 245
Quant a l’exigència concreta d’establir un percentatge mínim del 25 % de castellà prescrit per la sentència del
TSJC, a la qual en cap cas no al·ludeix la Llei, el CGE es cura en salut assenyalant que la dita resolució judicial
no és paràmetre de constitucionalitat ni d’estatutarietat que vinculi el legislador; és a dir, que el Parlament no
està obligat a respectar-la. L’anterior conclusió, segons el màxim òrgan consultiu, no queda desvirtuada pel
fet que el TSJC hagués manifestat que aquesta regla deriva directament de la Constitució, ja que és fàcilment
constatable que ni la Constitució, ni l’Estatut, ni la legislació bàsica de l’Estat –ns i tot en el moment en què
va declarar el castellà com a llengua vehicular a tot l’Estat: DA 38a LOMCE–, ni la legislació catalana, ni
tampoc el TC, han establert en cap moment l’exigència de percentatges en la distribució de l’ús de les llengües
ocials en l’ensenyament i ni tan sols cap altra de similar.
En resum, segons el CGE, el tractament lingüístic a l’ensenyament no universitari sobre la base de percentatges
determinats entre les llengües ocials és una opció de política educativa legítima, però no l’única possible.
En tot cas, com a opció de naturalesa essencialment política correspon adoptar-la al legislador i no al TSJC.
Entendre el contrari –armació que constitueix potser el correctiu més sever del CGE adreçat al TSJC–
“conduiria a atribuir als tribunals una facultat de decisió política que ultrapassa la funció jurisdiccional que
els atorga la Constitució”.
2.1.2 El Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es xen els criteris aplicables a l’elaboració,
l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius
El Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es xen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la
validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius16 té per objecte xar els criteris aplicables
a l›elaboració, l›aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius públics i dels
centres educatius privats sostinguts amb fons públics, a l›efecte d›establir els aspectes relatius a l›organització
de l›ensenyament i l›ús de les llengües ocials en cada centre.
El nucli dur del decret llei està previst als articles 2 i 3: la no menció expressa d’un tractament sobre l’ús de
la llengua castellana en l’articulat de la norma, especialment en l’article 2.a, i el mandat legal de no aplicar
“paràmetres numèrics, proporcions o percentatges en l’ensenyament i l’ús de les llengües ocials”, contingut
a l’apartat d de l’article 2, que vincula l’elaboració i aprovació dels projectes lingüístics en els termes que
es disposa a l’article 3.2. Per altra part, es determinen els criteris i objectius bàsics de l’organització de
l’ensenyament i l’ús de les llengües als centres educatius. A aquest efecte es regula l’elaboració, aprovació i
revisió dels projectes lingüístics, sense perjudici de l’autonomia dels centres,17 i que el departament competent
en matèria d’educació ha de validar (en un període no superior als 30 dies) si s’adeqüen a la normativa vigent
o instar-ne la modicació en cas contrari. D’acord amb la demanda de la comunitat educativa i de la direcció
dels centres, el departament assumeix legalment la responsabilitat sobre la legalitat dels projectes validats.
Finalment, es preveu que les mesures singulars adoptades i no ajustades als criteris del decret llei siguin
revisades en el termini més breu possible durant el curs 2022-2023, amb caràcter general dins dels primers
sis mesos, per tal que puguin adaptar-s’hi. Les determinacions relatives a la tramesa i validació del projecte
lingüístic dels centres s’havien d’aplicar a partir de l’inici del curs 2022-2023.18
Com ja hem avançat, el CGE també va avalar per unanimitat el decret llei, abans de la seva validació pel
Parlament. En el Dictamen 4/2022, de 20 de juny, l’òrgan consultiu, en una línia similar al dictamen sobre
la proposició de llei (FJ 2, al qual es remet in totum), del que n’era tributari, després de constatar que tenia
16 Publicat al DOGC de 30 de maig de 2022, 18/07/2022. Entrada en vigor: 30 de maig de 2022.
17 Cal tenir present que el CLA havia proposat en l’informe encarregat l’1 de març ajustar els projectes lingüístics tant al marc de
referència xat pel Departament com a les particularitats del context sociolingüístic i la necessitat que el departament acompanyés
els centres en la seva elaboració, a més de sotmetre a revisions i avaluacions. El CLA proposà que una comissió especíca en fes el
seguiment i avaluació, juntament amb la inspecció, avaluant especícament l’assoliment del ple domini oral i escrit del català i del
castellà a nals de primària i secundària, sense perjudici que, en períodes sense avaluació especíca, els centres establissin models
d’avaluació interna de competència lingüística. L’observació dels usos i dinàmiques lingüístiques del centre, segons el Consell, havia
de formar part de l’avaluació anual del plans i els centres el fet de comprometre’s a col·laborar en el procés de seguiment i avaluació.
18 Al cap de poques setmanes d’aprovar-se el decret llei, el Departament d’Educació va fer pública l’estimació que el 16 % dels
4500 centres educatius de Catalunya haurien de modicar el seu projecte lingüístic per adaptar-lo a la nova normativa que regula l’ús
del català a les aules, després que les direccions dels centres sotmetessin els seus respectius projectes a avaluació de l’Administració
educativa d’acord amb les indicacions donades prèviament.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 246
un contingut substancialment coincident –encara que no literalment– amb la regulació de l’article 2 de la
proposició de llei, raonà que era plenament aplicable i ajustat al marc constitucional i estatutari.
Respecte al fet que l’article 2.a del decret llei no recollís textualment en el seu articulat la dicció de l’article 2
de la Llei 8/2022 –l’ús curricular del castellà–, el CGE, fent una interpretació sistemàtica de les dues normes,
considerà que, entre les remissions a altres lleis que fa l’article 2 de la Llei es troben inclosos els criteris i
objectius de l’article 2.2 i 2.4 de la Llei, els quals, per mandat legal, resulten aplicables als centres a l’hora
d’elaborar el projecte lingüístic. Tot i així, constatà que alguns d’aquests ja estaven expressament previstos
en el decret llei: la situació sociolingüística dels centres, de l’entorn general i dels objectius de normalització
lingüística, o quan l’article 2.2 prescriu que “[l]’ensenyament i l’ús curricular i educatiu del català i del castellà
han d’estar garantits i tenir una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius a que tot
l’alumnat assoleixi el domini oral i escrit de les dues llengües ocials al nal de l’educació obligatòria”.19
2.3 La decisió del TSJC de no executar la sentència després de la promulgació de les noves
normes legals
Un cop aprovada la llei i el decret llei, la incògnita era quina seria la reacció del TSJC: si decidiria fer cas omís
de la nova arquitectura legal lingüística a l’ensenyament i prosseguir amb l’execució de la sentència de forma
forçosa o, com era lògic, adaptar-se a la nova realitat i declarar la impossibilitat d’executar-la. Finalment, el
TSJC va inclinar-se per aquesta darrera opció i va decidir suspendre l’execució al constatar que davant el nou
escenari legal no es podia aplicar la sentència del 25 %, tot i manifestar dubtes sobre la constitucionalitat de
les esmentades normes. Ho establí en una providència de l’1 de juliol de 2022, tot dient que “[...] [a]mbas
normas [la Llei i el decret llei] determinan la imposibilidad legal de ejecutar la sentencia dictada [...] Ambas
normas legales denen un modelo lingüístico en el ámbito escolar que resulta incompatible con los parámetros
tomados en consideración en la sentencia dictada” [la cursiva és nostra].
Per al tribunal, el decret llei “impide la viabilidad” de xar “un porcentaje mínimo de uso vehicular de una
y otra lengua ocial” mientras que la ley establece “la consideración del castellano como lengua de uso
curricular, en contradicción con el fundamento constitucional que determinó el fallo de la sentencia y que
se concretó en el reconocimiento del castellano como lengua vehicular”. Segons la Sala, mentre que la seva
sentència “responde al modelo de conjunción lingüística [...] las normas promulgadas denen un modelo
basado en una correlación entre ambas lenguas ociales incompatible con el modelo considerado al resolver
el recurso”.
Sigui com sigui, i a conseqüència d’això, el 18 de juliol de 2022, el TSJC va desestimar les mesures cautelars
que exigia una família perquè s’implementés el percentatge a una classe d’una escola de Barcelona. Coincidint
amb això, el 21 de juliol, el scal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, va decretar l’arxivament de les
denúncies presentades pels grups parlamentaris de Ciutadans i VOX contra el conseller d’Educació, Josep
González Cambray, a qui acusaven de prevaricació i desobediència per no aplicar la sentència del 25 %, per
“no revestir el caràcter d’il·lícits penals”. També decretà l’arxivament pels mateixos motius d’una denúncia
de l’associació Hablamos Español i de Convivencia Cívica Catalana.20
En aquest context, el 9 d’agost de 2022, el Tribunal Suprem (TS) va fer públic que havia anul·lat els projectes
lingüístics de les escoles Bogatell de Barcelona i Josena Ibáñez d’Abrera, per no fer en castellà almenys el
25 % de l’activitat lectiva. L’alt tribunal anul·là així els projectes lingüístics d’aquests tres centres després de
rebutjar els recursos de cassació presentats pel Departament d’Educació al seu dia. Les sentències del TSJC
19 No obstant això, tenint en compte que tant la Llei 8/2022 com el Decret llei 6/2022 coincidien en bona part de la seva regulació
i que havien entrat en vigor gairebé de manera simultània, el CGE formulà la recomanació, en el supòsit que el legislador decidís
tramitar el decret llei com a projecte de llei, que s’incorporés al seu article 2 la previsió de l’article 2.2 de la Llei 8/2022 que
“[l]’ensenyament i l’ús curricular i educatiu del català i del castellà han d’estar garantits i tenir una presència adequada en els
currículums i en els projectes educatius a que tot l’alumnat assoleixi el domini oral i escrit de les dues llengües ocials al nal de
l’etapa de l’educació obligatòria”, per dotar el text de la norma de major coherència, claredat i seguretat jurídica.
20 La denúncia de Ciutadans, presentada pel diputat Carlos Carrizosa, a més de la líder del partit Inés Arrimadas, l’1 de juny de 2022,
exposava que amb el Decret llei 6/2022, sobre l’elaboració i execució dels projectes lingüístics als centres educatius, el conseller se
saltava la sentència i la Constitució, per la qual cosa estava cometent un delicte de prevaricació administrativa i de desobediència
greu. VOX el va denunciar per desobediència.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 247
del març del 2021 de què portaven causa, reconeixien a les famílies “un ensenyament que inclogui el castellà
com a llengua vehicular en proporció raonable”, i que “en defecte de concreció” s’havia de xar en un mínim
del 25 %. El TS va rebutjar els recursos de cassació interposats pel Departament.21 No obstant això, el moment
en què van recaure les sentències, després de l’aprovació del nou marc legal i de la decisió del TSJC de no
executar la sentència, va fer que aquestes resolucions extemporànies tinguessin un efecte intranscendent. Eren
les darreres raneres de l’agonia del procés del TSJC, a l’espera de la intervenció del Tribunal Constitucional.
L’estratègia dissenyada i desplegada pel Govern i els grups polítics que hi van donar suport en tot o en part
havia acabat triomfant.
Prova d’això és que almenys una desena dels 22 centres que venien aplicant el 25 % en virtut de mesures
cautelars a l’espera de sentència denitiva van ser comminats pel Departament d’Educació a deixar de fer-ho
de cara al nou curs. De fet, el mateix Departament va instar el TSJC a deixar-les sense efecte. Un d’aquests
centres era el Turó del Drac, de Canet del Mar, que va adquirir especial notorietat per l’oposició dels pares
a les dites mesures, que afectaven un dels dos grups de P4. De fet, el 29 d’agost de 2022, pocs dies abans de
l’inici del curs 2022-2023, previst per al 5 de setembre, el TSJC va rebutjar denitivament, a través d’una
interlocutòria de la Sala de Vacances, aplicar de manera cautelar la sentència del 25 %, tal com li havia demanat
l’Assemblea per a una Escola Bilingüe a través d’un recurs sumari i preferent de tutela de drets fonamentals
presentat el 26 de juliol. L’entitat, part en el procediment, havia recorregut les instruccions del Departament
d’Educació per al nou curs perquè no feien referència a aquest percentatge. La Sala, que no entrà a valorar de
nou la qüestió de fons, no només acceptà els arguments tant de la conselleria com de la Fiscalia, que s’hi va
adherir, sinó que criticà els termes del recurs d’aquesta entitat per no concretar quins podien ser els perjudicis
irreparables que tindria el fet de no aplicar les mesures cautelars sol·licitades, per la qual cosa va deduir que
el que realment es pretenia era avançar el dictat d’una resolució favorable.
Finalment, el primer de setembre de 2022, en l’avantsala de l’inici del curs, la secretària general del
Departament d’Educació, Patrícia Gomà, va comunicar per carta a les direccions de les 27 escoles i instituts
que o bé per ordre judicial, o bé via mesures cautelars aplicaven el 25 % de castellà que ho deixessin de
fer.22 En la missiva se’ls feia saber que “ha[vien] de garantir el compliment del nou marc normatiu”, i que la
sentència era “incompatible” amb les mesures judicials. El terme “incompatible” era el mateix que, com es
recordarà, havia utilitzat el TSJC per explicar la “impossibilitat legal” de fer aplicar la seva sentència. Amb
això, i per primera vegada des del 2015, el curs escolar podia començar sense que cap centre fes el 25 % de
castellà.
2.4 El plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat per part del TSJC. Referència al seu
contingut i fonaments
En coherència amb els dubtes de constitucionalitat expressats sobre la nova legalitat lingüística educativa,
el 28 de juliol –amb el vistiplau de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat– el TSJC va elevar a través
d’una interlocutòria el que es coneix com el plantejament d’una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal
Constitucional.23 En una línia similar, més de 50 diputats dels grups parlamentaris del Partit Popular i de
Ciutadans al Congrés dels Diputats van presentar un recurs d’inconstitucionalitat pels mateixos motius.24
A grans trets la qüestió d’inconstitucionalitat –instrument que faculta els tribunals a traslladar els dubtes
sobre la constitucionalitat d’una llei que han d’aplicar per resoldre el fons d’un cas– es basava en la suposada
21 El TS va rebutjar els recursos del Departament d’Educació per considerar que estaven mancats de motivació. En síntesi, el
Departament argumentà que la part demandant, l’Assemblea per a una Escola Bilingüe, no era part legitimada i que la decisió del
TSJC podria ser greument perjudicial per als interessos generals. El tribunal recriminà a la Generalitat que “el recurs es projecta de
manera generalitzada sobre el sistema lingüístic”, sense matisos.
22 Les resolucions sobre el 25 % afectaven 48 aules de 27 centres (de 5.500 que n’hi ha en total a Catalunya). D’aquests 27 centres,
10 ho estaven aplicant basant-se en unes mesures cautelars dictades pel TSJC i la resta (17) ho feien amb sentència, de les quals 8
estaven recorregudes al Suprem i la resta eren fermes.
23 Es tracta d’un mecanisme previst a l’article 35.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que disposa que quan el jutge o
el tribunal, d’oci o a instància de part, consideri que una norma amb rang de llei aplicable al cas i de la validesa de la qual depengui
la decisió pugui ser contrària a la Constitució, pot plantejar la qüestió davant d’aquest tribunal.
24 Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5630-2022. El diari digital El Español ho va celebrar de forma grandiloqüent i una mica
grotesca dient que es tractava d’“el primer gran acord de l’era Núñez Feijóo i Arrimadas”.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 248
infracció de l’article 3 de la Constitució (el que deneix el “model lingüístic constitucional”), en relació amb
l’article 27 (dret fonamental a l’educació) i l’article 35.1 de l’Estatut d’autonomia (drets lingüístics en l’àmbit
educatiu), a partir de la interpretació donada per la sentència de l’Estatut. Però és signicatiu que també es
van plantejar dubtes sobre la concurrència del supòsit d’extraordinària i urgent necessitat que habilita els
decrets llei, jutjant d’”abusiva”, “arbitrària” i “irregular” l’accés a aquesta via, amb la “voluntat manifesta
d’apartar-se del compliment” de la sentència del 25 %.
En efecte, en la seva llarga fonamentació, que aquí exposarem més que de manera succinta, la Sala considera
que les dues normatives amb força de llei que li impedien executar la sentència introdueixen un model que
“trenca” amb la “paritat” de les llengües ocials, de manera que col·lideix amb la interpretació feta pel TC en
la sentència de l’Estatut i afecta drets fonamentals (fonament II). En aquest punt, la Sala defensa que la seva
sentència feia ressò tant de la sentència de l’Estatut com de tota la jurisprudència constitucional sobre l’ús
vehicular de les llengües ocials a l’ensenyament, que en l’escrit es relaciona exhaustivament, especialment en
aquells punts en què el TC subratlla la igualtat de les llengües ocials i la inviabilitat d’establir cap preferència
a favor d’una d’elles. A més, tot i admetre molt de passada que el TC ha declarat que l’ús de les llengües no
ha de ser necessàriament simètric, i que hi pot haver un ús superior del català en atenció a la necessitat de
normalització i de cohesió social –especialment la Sentència 337/94, FJ 10–, la Sala ho matisa tot dient que
hi ha, tanmateix, un imperatiu de “paridad cualitativa” –noció que no apareix en la doctrina del TC–, en tant
que es tracta de llengües ocials i que això exclou que cap llengua pugui ser considerada com a preferent, ja
que l’altra, en referència al castellà, “quedaría desplazada a una posición subalterna”.
A partir d’aquest argument de plena igualtat lingüística, els magistrats raonen (fonament III) que tot i que s’ha
d’acceptar la llibertat de conguració legal del model lingüístic, tant per part de l’Estat com de la Generalitat,
“el resultado debe respetar la paridad lingüística en los términos expresados”, de manera que s’arroga així a
la Sala ja no la capacitat de comprovar si els usos lingüístics educatius es corresponen amb el model denit
pel legislador o l’Administració educativa, sinó anant més enllà i prescrivint el que hauria de dir la normativa.
Per rematar, seguint el l de l’argumentació anterior, el TSJC arma un cop més en el seu escrit que “la
prueba practicada en el procés [en essència, la compulsa d’alguns projectes lingüístics] puso de maniesto
una situación en la que la posición del castellano resultaba residual en el conjunto del sistema”, l’existència
d’un model “esencialmente monolingüe en el que castellano se desplazaba a una posición subalterna”, de
manera que s’havia vist obligada a sortir en defensa del castellà, a través d’”una intervención limitada para
asegurar un resultado mínimo que garantice el uso vehicular normal de las lenguas ociales.”
En conclusió, la Sala reputa la inconstitucionalitat del model, ja que no es compleix la paritat de les llengües
segons les comprovacions efectuades en alguns projectes lingüístics, i estima que això justica que s’hagués
vist compel·lida a xar “un mínimo por debajo del cual no se puede entender que el uso vehicular de una
lengua sea normal. En este sentido, en tales precedentes se jó un uso vehicular mínimo en la clase o grupo
del alumno recurrente del 25 % de las horas lectivas. Un porcentaje que debía incluir la enseñanza de la propia
lengua ocial, pero también al menos la de otra área, materia o asignatura no lingüística curricular de carácter
troncal o análogo”. El més sorprenent, si és possible, és que la Sala es justica dient que aquesta era una solució
que va entendre raonable, i que estava “especícamente previsto en ese momento por la citada disposición
adicional 38 de la Ley Orgánica”, és a dir, per la Llei Wert ja derogada en el moment de l’execució.25
Un cop exposada la seva argumentació, la Sala passa seguidament a glossar amb cert nivell de detall els
continguts del nou marc normatiu, regulació que al seu parer “[de forma] conjunta cierra el paso a una
interpretación conforme que permita remontar la posición del castellano como lengua vehicular de la enseñanza
sin violentar frontalmente tales normas legales [...]”. En aquest sentit, els magistrats consideren que el terme
llengua vehicular implica que la llengua s’empra com a vehicle de comunicació, per ensenyar assignatures
no lingüístiques, mentre que el terme llengua curricular que fa servir la nova Llei vol dir que és només la
llengua en què s’ensenya (o s’aprèn), tot i que s’estableixi que hagi de tenir una presència adequada per tal
25 Signicativament, la Sala defensà la LOE en la versió donada per la Llei Wert, durant la vigència de la qual dictà la sentència,
però que ja no estava en vigor, dient que “la referencia a la necesidad de que el uso vehicular de las lenguas ociales responda a
una proporción razonable no era una novedad de la Ley Orgánica sino la proyección de un mandato constitucional vinculado a la
caracterización de una y otra lenguas como ociales, lo que impone su uso vehicular normal y la necesidad de garantizar dicha
normalidad”.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 249
d’assolir l’objectiu del domini oral i escrit d’aquesta llengua al nal de l’educació obligatòria. En resum,
segons la Sala, el paper reservat legalment al castellà “determina su exclusión como lengua vehicular con
carácter general, sin perjuicio de los términos que puedan jarse en los proyectos lingüísticos de cada centro
(artículo 2.1 Ley 8/2022).”
Novament, la Sala s’aferra a la sentència de l’Estatut per justicar que “este marco normativo no aparece como
compatible con la Constitución, puesto que, tal como se expresa en la STC 31/2010, es constitucionalmente
obligado que las dos lenguas coociales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como
vehiculares” i que “ambas lenguas han de ser no solo objeto de enseñanza, sino también medio de comunicación
en el conjunto del proceso educativo”.
Sobre la determinació dels criteris aplicables a l’elaboració, validació i revisió dels projectes lingüístics
continguts en el decret llei, que preveuen la prohibició de paràmetres numèrics, proporcions o percentatges,
la Sala entén que aquests elements no només estan vedats com a possible contingut dels projectes, sinó també
en la seva elaboració, o sigui, en la denició del règim lingüístic del centre, i això no deixa espai “ni para un
criterio de garantía mínima –sea porcentual, numérica o de otro género– de la presencia y uso de las lenguas,
ni siquiera para otros criterios jurídicos no pedagógicos”.
Per últim, desconsiderant el paper del legislador i maximitzant el seu rol com a jutjador, la Sala introdueix
potser l’argument més discutible i perillós: ras i curt, la reforma legal és arbitrària i impedeix als tribunals
fer la seva feina. En efecte, tot recordant que el decret llei i la Llei es van promulgar en el moment en què el
tribunal anava a iniciar el procés d’execució forçosa de la sentència, es dol que això s’hagués vist bloquejat,
de manera que es fes il·lusòria la garantia del dret a la tutela judicial efectiva, és a dir, del seu dret a dictar
la sentència i fer-la complir, i es titllés de forma inacceptable i barroera l’actuació del Parlament com a
”arbitrària”, no motivada per la “necessitat” i la “proporcionalitat” de les normes que estableix el TC en
la seva doctrina (invocant les STC 73/00 i 312/06) i la Llei orgànica del Tribunal Constitucional.26 La Sala
arma sense embuts que la veritable motivació del nou marc legal és la de “neutralitzar” l’aplicació de la
seva sentència, i ho il·lustra amb algunes expressions vessades en els debats parlamentaris i en els mitjans de
comunicació per part dels actors polítics involucrats. És per això que els magistrats conclouen que s’ha fet
un ús abusiu de la gura del decret llei per no ser urgent ni necessari, a més de no respectar el límit material
que fa que un decret llei no pugui entrar a regular una matèria de desenvolupament bàsic de l’Estatut, ja que
en aquest cas es tracta d’un “desenvolupament directe” de la Llei d’educació de Catalunya.
El desenllaç provisional de la crisi del 25 % va suscitar tot tipus de reaccions, les més hostils de les quals de
la dreta política i mediàtica espanyola. En aquest context, la reunió de la Taula del diàleg del 27 de juliol de
2022, creada per negociar aspectes concernents al conicte polític entre Catalunya i Espanya, va adoptar un
“Acuerdo para la protección y el impulso de la lengua catalana”, en què es feia referència explícita a la qüestió
de la llengua a l’educació. Les parts van justicar formalment aquest acord perquè “fortalecer la vitalidad
del catalán supone una medida que refuerza la conanza necesaria entre las partes para el proceso de diálogo
y negociación”, i per això mateix “creen necesario renovar y reforzar la protección y el impulso del catalán
en todos los ámbitos de la sociedad y promover las reformas legislativas y las inversiones necesarias para
potenciar el carácter plurilingüe de España”.27 Però tot seguit, a més de refermar el compromís de les parts
de treballar conjuntament per afavorir un ampli consens, i de resoldre per la via del diàleg i la negociació
26 La Sala es lamentà, un cop més, que “las normas que en este auto se cuestionan bloquean un pronunciamiento de garantía de
uso del castellano en la enseñanza, que es una garantía inherente a su condición de lengua ocial”. “A estos efectos las nuevas leyes
establecen un régimen alternativo que no incluye más garantía de la enseñanza en castellano que la que resulte necesaria para el
efectivo aprendizaje de dicha lengua al nalizar la enseñanza obligatoria”. Per tant, no es pot identicar un valor constitucional que
imposi o justiqui el model lingüístic incorporat a les dues lleis. Al contrari, sí que es constata un valor constitucional lesionat, com
és la naturalesa del castellà com a llengua ocial, les conseqüències d’aquesta condició en la prestació del servei d’ensenyament, i
l’equilibri d’ambdues llengües ocials.
27 El document fa referència al fet que “[l]os cambios sin precedentes que están experimentando las formas de creación y de
comunicación a medida que avanza la digitalización no pueden suponer un retroceso en la preservación de la diversidad lingüística
como patrimonio de la Humanidad. Por este motivo, esta evolución, que es netamente positiva, debe ir acompañada del fortalecimiento
de los principios de respeto y fomento de dicha diversidad. El deber de las diferentes administraciones es que el catalán no sea nunca
una lengua minorada, como lo fue en regímenes pasados fruto de su persecución política. El catalán, al igual que el resto de lenguas
de España, debe conservar su legado histórico, su riqueza dialectal y especialmente su capacidad de cohesión y de contribución al
progreso social.”
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 250
els conictes que puguin sorgir en l’aplicació o desenvolupament del marc normatiu vigent, en referència
velada a la nova legalitat, el text de l’Acord assenyala el compromís de “[...] b. [c]ontribuir al fortalecimiento
y la mejora del modelo educativo de Catalunya, de acuerdo a la Ley 12/2009, de 10 de julio, de Educación
de Catalunya, y la Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo, de Educación, modicada por LO 3/2020, de 29 de
diciembre”.
De fet, i això és el més rellevant en termes de posicionament del govern espanyol entorn d’aquest conicte
davant el TC, l’Acord donava carta de naturalesa als raonaments de la Generalitat i, en denitiva, a la regulació
de l’ús de les llengües a l’ensenyament:
[...] [ambdós governs] comparten que el catalán debe seguir siendo la lengua normalmente usada como
vehicular y de aprendizaje en el sistema educativo de Catalunya y el aranés en la Val d’Aran, que la
enseñanza y el uso curricular y educativo del castellano también tiene que estar garantizado y tener una
presencia adecuada en los currículos y proyectos lingüísticos, y que se debe fortalecer la autonomía
y capacidad de los centros para desarrollar proyectos educativos adaptados a la realidad social y
lingüística de su entorno, y de acuerdo con la evaluación de las competencias lingüísticas. En todo caso,
la determinación de la presencia de las lenguas ociales en la enseñanza no universitaria deberá estar
basada exclusivamente en criterios pedagógicos de forma singularizada para cada uno de los centros
[...]. [E]l catalán y el castellano, además del aranés en la Val d’Aran, deberán estar contemplados en
los proyectos lingüísticos de los centros para alcanzar su pleno dominio oral y escrito y se permitirá a
los centros la adopción de las medidas necesarias para compensar las carencias que puedan existir en
cualquiera de las lenguas tal y como estable [sic] en la Ley 12/2009, de 10 de julio, de Educación de
Catalunya y la Disposición Adicional 38a.3 de la LO 3/2020.
Encara més explícitament, i de forma molt signicativa, l’Acord manifesta que les parts “respaldan el
desarrollo del marco normativo reciente, consagrado por el Parlament de Catalunya, encabezado por la
Ley 8/2022, de 9 de junio, sobre el uso y el aprendizaje de las lenguas coociales [sic, per ociales] en la
enseñanza no universitaria, que da amparo a los usos y aprendizajes lingüísticos del catalán, del castellano,
del aranés en la Val d’Aran, de las primeras y las segundas lenguas extranjeras, de las lenguas de origen de
los alumnos y de la lengua de signos catalana, de acuerdo con la evolución metodológica del aprendizaje,
los instrumentos de control, evaluación y mejora de las competencias lingüísticas y de la realidad lingüística
de cada entorno educativo. Consideran, asimismo, que las disposiciones de dicha ley se adecuan al marco
constitucional y estatutario.”
Com a resposta a l’Acord, el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, fent-se seu novament el discurs
del seu antecessor,28 va arribar a assegurar en una entrevista al diari El Mundo del 31 de juliol que si governa,
legislarà perquè “l’espanyol no sigui una llengua estrangera a Catalunya”: “Direm als jutges que continuïn
aplicant la Constitució, l’Estatut i les sentències del TC amb valentia”. Segons Feijóo, “no pot estar a l’ordre
del dia negociar amb la Generalitat incomplir una sentència. Si el Govern ho fa, és que no és un govern”, va
insistir. Per la seva part, l’Assemblea per a una Escola Bilingüe va carregar contra el que va considerar una
“exclusió del castellà” de l’escola, i va acusar el govern espanyol de ser còmplice de la decisió del TSJC de
no executar la sentència. Les espases ben amunt, encara.
3 Altres disposicions generals
3.1 Activitat de foment o subvencional
Com és habitual, al llarg del període examinat es van convocar diferents línies d’ajuts i subvencions per
promoure el procés de normalització del català i l’occità en àmbits públics considerats estratègics per a la
política lingüística del Govern, en una etapa en què precisament la majoria d’indicadors sociolingüístics
apunten a un retrocés en el coneixement i ús de la llengua. En aquest cas, va ser el Departament de Cultura,
habitual titular de les accions de suport i difusió de la llengua, l’encarregat d’aquesta activitat a través de la
28 Com es recordarà, Casado va fer armacions del tipus que a Catalunya no es permet als nens anar al lavabo si no ho demanen en
català o que als castellanoparlants els obliguen a carregar motxilles plenes de pedres.
Joan Ridao i Martín
Crònica legislativa de Catalunya. Primer semestre de 2022
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 251
Secretaria de Política Lingüística, del Consell d’Administració de l’Ocina de Suport a la Iniciativa Cultural
i de l’Institut Català de les Empreses Culturals.
Per ordre cronològic, les resolucions més destacades són les següents: Resolució CLT/1981/2022, de 17
de juny. Subvencions per a projectes d’entitats sense ànim de lucre per al foment de la llengua catalana a
Catalunya; Resolució CLT/1866/2022, de 10 de juny. Subvencions per a projectes d’entitats sense ànim de
lucre per al foment de la llengua catalana a Catalunya; Resolució CLT/1864/2022, de 10 de juny. Bases que
regeixen les subvencions per a la incorporació de la llengua catalana en productes tecnològics i videojocs;
Resolució CLT/1980/2022, de 17 de juny. Subvencions per a la incorporació de la llengua catalana en productes
tecnològics i videojocs; Resolució CLT/82/2022, de 20 de gener. Premi LSC de la Llengua de Signes Catalana
(4a edició 2021); Resolució CLT/537/2022, de 24 de febrer. Subvencions per al foment i la difusió de la llengua
de signes catalana; Resolució CLT/1364/2022, de 5 de maig. Subvencions per a l’edició d’audiollibres en
llengua catalana o occitana; Resolució CLT/1263/2022, de 28 d’abril. Bases especíques per regir subvencions
per a l’edició d’audiollibres en llengua catalana o occitana (2a modicació); Resolució CLT/1731/2022, de
30 de maig. Subvencions per a la traducció al català d’obres no literàries; Resolució CLT/1445/2022, de 9 de
maig. Subvencions per al doblatge i la subtitulació en català de llargmetratges d’estrena en sales d’exhibició
cinematogràca; Resolució CLT/1448/2022, de 9 de maig. Subvencions per al doblatge i la subtitulació en
català de llargmetratges i sèries per a plataformes digitals i en suport físic; Resolució CLT/1375/2022, de
5 de maig. Subvencions per a la promoció digital de projectes discogràcs en llengua catalana o occitana;
Resolució CLT/1262/2022, de 28 d’abril. Bases especíques de les subvencions per a la promoció digital de
projectes discogràcs en llengua catalana o occitana (modicació); i la Resolució CLT/227/2022, de 4 de
febrer. Subvencions per a l’edició de llibres d’interès cultural especial o de temàtiques i gèneres poc difosos
en llengua catalana o occitana.
Per la seva banda, el Consorci de l’Institut Ramon Llull, integrat per la Generalitat de Catalunya, el govern de
les Illes Balears i l’Ajuntament de Barcelona, amb la nalitat de la projecció i difusió exterior de la llengua
i la cultura catalanes en totes les seves expressions, va continuar amb la seva pròpia línia de subvencions:
Resolució de 8 de febrer de 2022. Subvencions de l’Institut Ramon Llull per a la traducció d’obres literàries
i de pensament originals en llengua catalana i occitana (1a convocatòria 2022); Resolució de 7 d’abril de
2022. Subvencions de l’Institut Ramon Llull per a la traducció d’obres literàries i de pensament originals en
llengua catalana i occitana (2a convocatòria 2022), i la Resolució de 17 de juny de 2022. Subvencions per
a la traducció d’obres literàries i de pensament originals en llengua catalana i occitana (3a convocatòria).
3.2 Processos selectius de personal: requisits de capacitació lingüística
D’acord amb els articles 42 i 43 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en
un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública, i
el Decret 161/2002, d’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos
de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya, en
els processos de selecció d’aquest tipus de personal s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana,
tant en l’expressió oral com en l’expressió escrita. A aquest efecte, la Secretaria de Política Lingüística
(SPL) del Departament de Cultura i l’Institut Ramon Llull han seguit convocant proves per a l’obtenció
dels corresponents certicats: Resolució CLT/4/2022, de 3 de gener. Convocatòria proves per certicats
llengua catalana de la Secretaria de Política Lingüística, 2022; Resolució CLT/800/2022, de 22 de març.
Modicació de la Resolució CLT/4/2022 convocatòria de proves d’obtenció de certicats de llengua catalana
SPL, per canvi de data resultats C2; i l’Institut Ramon Llull, a través de la Resolució de 10 de març de 2022.
Convocatòria de proves d’obtenció de certicats de coneixements de llengua catalana 2022.
