SAP Lleida 200/2011, 16 de Junio de 2011
| Jurisdicción | España |
| Emisor | Audiencia Provincial de Lérida, seccion 2 (civil) |
| Fecha | 16 Junio 2011 |
| Número de resolución | 200/2011 |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL
DE LLEIDA
Secció segona
El Canyaret, s/n
Rotlle núm. 401/2010
Procediment ordinari núm. 518/2008
Jutjat Primera Instància i Instrucció de Tremp
SENTÈNCIA núm.200/2011
PRESIDENT
IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX
MAGISTRATS
IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA
IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA
Lleida, setze de juny de dos mil onze
La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau
d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 518/2008, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Tremp, en
virtut del recurs interposat per Severino, representat per la procuradora Belén Font Gonzalo i assistit pel lletrat
Bernat Fernández Luzón contra la sentència de data u de març de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de
sala núm. 401/2010. També és part apel·lant Andrés, Eulogio I COMUNIDAD DE
PROPIETARIOS DE EDIFICIO000, representats per la procuradora Maria Teresa Sabaté Aigé i assistits pel
lletrat Jaume J. Moll Garcia. És ponent d'aquesta resolució l'Il·lm. Sr. ALBERT MONTELL GARCIA, Magistrat d'aquesta
Audiència Provincial.
ANTECEDENTS DE FET
La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data u de març de dos mil deu, és la següent: "DECISIÓ. F A L L O Que DEBO DESESTIMAR Y DESESTIMO la demanda principal interpuesta por don Severino contra don Andrés, don Eulogio y contra la Comunidad de Propietarios de EDIFICIO000 .
CONDENO a don Severino a pagar las costas procesales causadas en este procedimiento.
Que DEBO DESESTIMAR Y DESESTIMO la demanda reconvencional interpuesta por don Andrés, don Eulogio y la Comunidad de Propietarios de EDIFICIO000 contra don Severino .
CONDENO a don Andrés, don Eulogio y a la Comunidad de Propietarios de EDIFICIO000 a pagar las costas procesales causadas en este procedimiento. [...]"
Contra l'anterior sentència, la part actora i la part demandada, van interposar recurs d'apel·lació que el Jutjat va admetre; al mateix temps cada una de les parts es va oposar al recurs d'apel·lació interposat per la part contrària. Un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.
La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 14 de juny de 2011 per a la votació i decisió.
En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
FONAMENTS DE DRET
Interposen recurs d'apel·lació totes dues parts litigants, i atès que hi ha demanda reconvencional, caldrà examinar-los per separat, tota vegada que la sentència de primer grau desestima tan la demanda com la reconvenció. Atès que la redacció de la resolució apel·lada és un tan inconnexa i difícil de seguir, no és escadusser realitzar algunes precisions. Per començar, malgrat que la sentència de primera instància fa una llarga digressió sobre l' art. 541 del C.c ., aquest precepte no pot ajudar a resoldre el problema litigiós suscitat entre els ara litigants atès que el TSJC ja ha declarat que és inaplicable a Catalunya, (vide sentències de 2-10-03, 18-9-03, 22-9-03 i 4-3-04, entre altres). A la demanda s'exercita una acció negatòria de servitud de llums i vistes, envers uns voladissos i uns balcons que daten de 1999, mentre que la demanda s'interposa el 13-10-08, així com també en relació a una escala que les parts estan d'acord que té més de cinquanta anys, com denoten unes fotografies antigues datades a la dècada de 1950. Per la seva banda, a la reconvenció, també s'exercita una acció negatòria de servitud de llums i vistes sobre unes obertures que es poden veure també a unes fotografies que els litigants estan d'acord en què les més antigues són dels anys cinquanta. Això fa que la Sra. Jutge de primera instància raoni d'una manera un tan confusa, per una banda, sobre la possibilitat de la seva adquisició per usucapió, i per altra, sobre la prescripció de l'acció negatòria. És necessari, per tan, efectuar ara alguns aclariments sobre la possibilitat d'adquirir aquesta servitud per usucapió i sobre la prescripció de l'acció negatòria de servitud.
Així, va ser realment distorsionadora la Llei 13/90, de 9 de juliol, de l'Acció Negatòria, les Immissions, les Servituds i les Relacions de Veïnatge, que al seu art. 2.5 establia un termini de prescripció de cinc anys per a l'exercici de l'acció negatòria i, a la vegada, va introduir per primer cop, en contra del criteri inveterat del Dret Català, la possibilitat d'aquirir tot tipus de servitud per usucapió de trenta anys, originant així una incoherència sistemàtica entre els dos terminis, l'extintiu de l'acció (cinc anys), i l'adquisitiu del dret (de trenta anys). S'ha de tenir en compte que amb anterioritat a la Compilació del Dret Civil de Catalunya de 1960, les Ordinacions de Sanctacilia no permetien tenir vistes sobre finca aliena si abans no es tenien sobre finca pròpia, ni es podia al·legar la possessió d'una finestra, gran o petita, ni obtenir llums, llevat que fos per lluerna que s'hagi posseït durant trenta anys. També precisava que la lluerna havia de mesurar dos o tres pams de llarg (alt-lonc), i mig d'amplada. Si existien llums i vistes era per simple tolerància sense que fos possible la seva adquisició per usucapió. Per la seva banda, la Compilació va continuar mantenint la prohibició de tenir llums i vistes sobre predi aliè llevat que estigués constituïda una servitud ( art. 293 ). Pel que fa a la possibilitat d'adquirirla per usucapió, l' art. 283.3 no permetia que les vistes es poguessin adquirir per aquest mitjà, ni tant sols pel mecanisme de la prescripció immemorial, precisant, fins i tot, que no era possible, "sia en paret pròpia, sia en paret mitgera". Pel que fa a les llums, l' art. 283.1 de la Compilació tampoc permetia la seva adquisició per prescripció immemorial, quan era de "llums mitjançant forats, escletxes, enreixats o obertures en qualsevol paret". Establia, però, seguint les Ordinacions, l'excepció de la lluerna, és a dir "el buit que mesuri una amplària constant en el parament extern de dotze centímetres i una alçària variable entre la mínima de quaranta-cinc centímetres i la màxima de setanta centímetres". Aquesta havia estat sempre la tradició jurídica catalana, però en canvi, la Llei 13/90, de 9 de juliol, introdueix importants modificacions al règim fins aquell moment existent, tal i com indicava la seva exposició de motius, i així, a més de derogar el que establia la Compilació, a l' art. 40 es preceptuava que ningú no pot tenir ni vistes ni llums sobre el predi veí sense tenir constituïda a favor seu una servitud, és a dir, la llei no autoritza la disposició sense títol d'una servitud de llums ni tampoc d'una servitud de llums i vistes. Però especialment, l' art. 6 establia que totes les servituds, sense excepcions, es poden adquirir per usucapió, que es produeix per la possessió pública, pacífica i ininterrompuda, en concepte de titular de la servitud, per un període de temps de trenta anys ( art. 11 ). Al tractar-se en el supòsit que aquí es planteja, d'unes finestres que ja existien abans de la Llei 13/90, el temps transcorregut amb anterioritat a la seva entrada en vigor, no es pot comptar a efectes d'usucapir al no permetre-ho la normativa fins aleshores vigent (ex. art. 1939 del C.c . i STSJC de 17-10-94 ). Pel que fa a la contradicció legislativa que es produeix entre els arts. 2.5 i 11 de la Llei 13/90, es tracta d'una qüestió que també va ser clarificada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a les seves sentències de 19 de març de 2001, i, especialment, a les de 16 de setembre i 14 d'octubre de 2002, on s'abordava la dicotomia que representa, per una part, que l'exercici de l'acció negatòria prescrigui en el termini de cinc anys, mentre que les servituds es poden adquirir per un termini de prescripció de trenta anys, el que crea una situació d'inseguretat en la mesura que pot haver un període de temps de vint-i-cinc anys en el qual ni el propietari d'una finca la pugui defensar contra el tercer que s'arroga una servitud, però, a més, que aquest tercer encara no hagi pogut adquirir per usucapió al no haver transcorregut encara el termini de temps legalment necessari. Conclou el TSJC en aquestes resolucions dient que: "Així, doncs, en el cas d'exercici de l'acció negatòria amb referència al dret real de servitud, si ens atenem a la interpretació històrica, sistemàtica i lògica de la llei, que ha de prevaler sobre la interpreteció literal d'un dels seus preceptes, hem d'entendre que en relació amb el dret real de servitud, l'acció negatòria prescriu als trenta anys". I aquest termini de prescripció de trenta anys de l'acció negatòria comença a comptar des del moment en que s'afirmi que es té un dret de servitud, al ser en aquell moment quan neix l'acció. Així ho recorda la STSJC de 17-8-09 que ve especialment a tomb esmentar-la en resposta a l'al· legada pels demandats prescripció de l'acció negatòria exercitada pel demandant, al seu escrit d'oposició a l'apel·lació. Diu al respecte l'esmentada resolució: "Incluso en el régimen de la Ley 13/90 esta Sala en la Sentencia de 1994 (es refereix a la STSJC de 17-10-94 ) ya apuntaba la idea de que el plazo de la prescripción debía comenzar a computarse desde los actos obstativos a la libertad del dominio, en la consideración de que la servidumbre era de carácter negativo. Y es que en efecto siendo la acción negatoria tendente a proclamar la libertad de un fundo frente a quien se irroga tener constituida a su favor una servidumbre, en todo caso la acción no nacería sino hasta que se produce un acto de afirmación en tal sentido. En definitiva las Sentencias del año...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba