Vicent Pitarch, «Control lingüístic o caos»
| Autor | Yvonne Griley |
| Páginas | 326-327 |
Page 326
Vicent Pitarch, Control lingüístic o caos, Col·lecció Graella, Edicions Bromera, València, abril 1996.
El text de Vicent Pitarch justifica i explica el perquè de la reivindicació d'una autoritat lingüística pròpia per al País Valencià, que reconegui, això no obstant, la unitat de la llengua catalana i l'autoritat genèrica de l'Institut d'Estudis Catalans. Es l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana l'organisme que es demana que exerceixi aquesta autoritat.
Difícilment comprensible des del punt de vista exclusiu de l'objectivitat i la ciència lingüístiques, aquesta sol·licitud és ben justificable des de l'òptica politicopragmàtica amb què està, feta, no gratuïtament, en forma de crida desesperada contraPage 327la manipulació del model de llengua per part del govern autonòmic del País Valencià.
El llibre, d'estil directe i sovint agressiu, analitza les polítiques lingüístiques dels governs socialista i popular a València, les conseqüències secessionistes que se'n deriven i l'alteració de la convivència social. Blaverisme, dretanisme, irracionalitat i incultura —o bé falta de política educativa ferma: aquests són els elements, confluents al País Valencià, que l'autor denuncia.
Malgrat ser un llibre reivindicatiu i d'actualitat divulgativa cultural, no deixa de fer una aportació a l'estudi filològic, a tenir en compte també en el futur des del punt de vista històric i sociolingüístic català, en l'àmbit de la sistematització de la llengua: la normativa, la regla, entesa popularment pels parlants com allò que és o no correcte —especialment en ortografia—, ultrapassa la seva pròpia finalitat i assoleix la naturalesa d'un conflicte identitari.
Poc probablement des del discurs sorgit a Catalunya s'haguera pogut mai fer tanta atenció, com a element d'interès del present, a la normalització del codi, atès que els debats sobre els temes d'identitat es bipolaritzen entre el català i el castellà, i la unitat de la llengua catalana mai no es qüestiona.
La publicació present és especialment interessant per l'enumeració d'arguments a favor del concepte d'acadèmia lingüística per motius nacionals, i més encara quan es coneix que la defensa prové dels mateixos noms que troben saludable i higiènic qüestionar-se l'autoritat. (L'autor especifica que no qüestiona l'autoritat genèrica de l'acadèmia sinó les seves intervencions; al·lusió clara, aquesta, a l'actitud de l' iec davant la creació de l'Institut Interuni-versitari de Filologia Valenciana.)
Els arguments exposats a València són pràcticament tots comuns a Catalunya i a les Illes Balears: a favor de l'aprovació d'una llei de normalització lingüística, de l'homologació de títols de llengua catalana, etc, compartits amb la necessitat d'un reconeixement estatutari del qual es demana que segueixi ei model mallorquí de la disposició addicional segona de l'Estatut d'Autonomia de les Illes.
Prologat per Antoni M. Badia i Margarit, amb encapçalament a cada capítol amb cites de Joan Fuster, clou el llibre Ramon Lapiedra, amb un discurs més contundent encara que el del mateix autor.
La lectura de Control lingüístic o caos mereix ser una ocasió obligada per acostar-nos, des del punt de vista crític, al conflicte que viu la nostra llengua al País Valencià i a l'ordenament jurídic —incloses les sentències dels tribunals de l'Estat—, els esdeveniments polítics i la manca de desenvolupament estatutari que limiten la seva normalització.
Yvonne Griley
