Recensions

Page 373

Emili Boix i F. Xavier Vila, Sociolingüística de la llengua cataL·ita, Barcelona, Ariel, 1998,380 pàg.

Emili Boix i F. Xavier Vila havien demostrat el seu savoir faire en les seues respectives tesis doctorals, Tria i alternança de llengües entre eh joves de Barcelona (1990) i When chsses are over (1996). Ara s'han aliat per fer pujar el nivell. Escric aquesta ressenya des del respecte i el reconeixement cap als autors i el seu treball. Si Boix parlava en aquesta mateixa revista de melodies i partitures en referir-se a Ecologia de les llengües (1996), d'Albert Bas-tardas, en aquest llibre a quatre mans hi han posat la música, molta i bona: rock, bastant soul, ètnica (de diversos llocs), cançó, poca cosa del Liceu, i el suficient de clàssica. El millor és que la gent que voldrà co-mençar a fer recerca dins de poc tindrà ací accents i paraules per estar-hi atents. Aquest és un llibre sobretot intel·ligent, fruit de la mateixa preocupació per aprendre dels propis autors (sense bona investigació no hi ha bons compendis), esquitxat, com demana el millor del gènere, de personatges i situacions: el venedor de cases de Sallagosa, el petit vilatge aimara, una infermera lleonesa del barri de Gràcia, el discurs de Samaranch a la clausura dels Jocs Olímpics, els carrers de Benidorm o Lloret, o el manteniment del grec entre els immigrants de Brussel·les. L'anàlisi conceptual és igualment gratificant i densa, i la bibliografia ens reserva sorpreses impagables, no només entre el que se suposa que és fonamental en la disciplina, sinó també entre el que ha contribuït a la formació acadèmica dels autors, i això inclou tant assajos de fons com The Selfand thePage 374

Making of the Modern Identity, de Charles Taylor, com ítems precisos com els Cants de noces dels jueus catalans, de Jaume Riera i Sans, o La joventut com a metàfora, de Carles Feixa. Quatre mans i moltes lectures.

The way we were. El capítol primer ofereix una panoràmica general de la sociolingüística en quaran-ta-cinc pàgines, ric i innovador. Ric perquè, organitzat a través de tres eixos, el social, el psicològic/ideològic i el lingüístic/estructural (aquesta classificació senzilla els permet introduir i organitzar els grans temes), presenta generosament i sovint en forma narrativa tant el rere-fons intel·lectual de cada camp d'estudi, com exemples històrics i definicions conceptuals. Quan mirava l'índex del llibre, veia que l'escola variacionista no tenia un capítol específic; quan l'he llegit, he vist com els autors han anat escampant de forma intel·ligent informació i discussió sobre el variacionisme al llarg de tots els capítols del manual, cosa que sembla una opció coherent i integradors, des de la perspectiva rigorosament sociològica amb què Boix i Vila enfoquen la disciplina, i això mateix ja és una innovació organitzativa i conceptual.

L'altra innovació és haver contemplat la tradició sociolingüística catalana amb rigor crític. Quan parlem d'institucionalització ens les havem sempre amb el perill de la nostàlgia o el rebuig del passat. No sé si abans érem millor, però segur que la institucionalització de la disciplina comporta canvis i riscs. Que la institucionalització no es converteixi en una maquinària absurda d'exàmens i programes és un tema crucial, que depèn (com en totes les institucionalitzacions) de la imaginació deis participants i de la seua pròpia organització. Un dels aspectes de la institucionalització és la pròpia història, the way we were. Boix i Vila l'enfoquen amb la distància necessària, amb la seguretat de la seua pròpia recerca i amb l'emoció justa sobre el futur (si el fi, com em sembla, d'una trajectòria universitària és que els programes canvien en funció dels projectes i les idees). Els professors d'avui sempre són -som- els estudiants d'ahir. Per això, en un context (crec) de forçades rutines institucionals, l'anàlisi de Boix i Vila de les continuïtats, els trencaments i les innovacions en la sociolingüística catalana sembla just i crític i una llum verda per a les recerques que necessàriament hauran de venir. No totes les disciplines sobreviuen a aquests salts.

Les dimensions correctes. El segon capítol conté emocions especials. Al llarg de cinquanta pàgines més els autors examinen les variables sociolingüístiques de la mà de la sociologia estricta. El lector assisteix (bocabadat, de vegades) a unaPage 375 presentació sociològica conscient i contundent sense oripells ni concessions. Si en algun moment el lector vol perdre's en la discussió de les variables socials, Boix i Vila li recorden constantment que tot això està fet en funció de l'anàlisi sociolingüística. La perspectiva social és conduïda cap al tema del llibre. La industrialització està contemplada en la mesura que comporta canvis de llengua. Els grups ètnics, en la mesura de la creació d'etnolectes. L'escala de l'edat, en la mesura que provoca innovacions del repertori. Les xarxes socials, en tant que il·luminen aspectes de detall que l'anàlisi macroscòpica no contempla. L'estadística, en la mesura que descobreix correlacions lingüístiques. La qüestió és que el lector interessat tant aprèn els sistemes de percepció i avaluació de les variables sociolingüístiques com s'adona (si prové de la sociologia o la història) dels cor-relats lingüístics que massa sovint passen desapercebuts o són considerats sistemàticament matèria de la filologia estricta. L'anàlisi dels àmbits d'ús i la diglòssia que clou el capítol situa en el seu lloc les propostes teòriques catalanes, acompanyades dels matisos i les crítiques necessàries.

L'antropòleg i el seu doble. El tercer capítol, trenta pàgines, sota el lema de Bougainville reclamant filòsofs viatgers, aborda també en forma narrativa el rerefons de l'antropologia lingüística, la manera com l'observador es desdobla en viatger i participant, en insider i explorador. Ací, com abans, els autors descarreguen el treball de camp i la recerca etnogràfica damunt l'activitat lingüística, en el doble vessant de conducta i reflexió. Després de repassar els grans pares de l'etnografia i considerar les arrels romàntiques del discurs sobre la diversitat lingüística (les referències a la història són sempre presents i útils en aquest manual), Boix i Vila presenten l'etnografia de la comunicació, la noció de repertori i la graella speaking (= parlant, en la treballada traducció catalana), amb lleus incursions en teories paral·leles (com ara la pragmàtica d'Austin), amb un (sorprenent, pel que fa a les pràctiques habituals) respecte davant la lingüística teòrica, així com una correcta exemplificació pràctica (les valls d'Andorra, el català de la plana de Benicarló i de Pont de Suert, o els possibles mapes sociolingüístics de Barcelona). Ací també, com abans, si el lector vol més pragmàtica o més funcionalisme (no trobo, en el manual, gaire informació teòrica sobre registres, per exemple) els autors li recorden que l'objectiu és l'anàlisi sociolingüística, i miren de no escapar-se del seu tema. La graella speaking (participants, actes, finalitats, situació, instruments, normes, to i gènere de discurs), concebuda (a partir de les inicials) per retre compte de les condicions de laPage 376 recerca etnogràfica és presentada en algun moment en companyia d'una bibliografia que completa la perspectiva: els dissenys de participació de Bell, o treballs de Labov i Duranti. La idea d'una etnografia de les institucions, prou interessant, és només començada a discutir i ens deixa amb ganes de saber més coses. Ací, en canvi, a banda d'alguna excepció esmentada abans, els treballs catalans antics i més recents s'agrupen en una llista fluida al final del tema.

Ce que parler veut diré. El següent capítol és d'inspiració francesa. Una anàlisi completa de la perspectiva de Pierre Bourdieu, començant pel contrast entre enfocaments objectivistes i enfocaments subjectivistes, les lents bifocals necessàries de què parlen els autors, és l'objecte de la primera part del tema: les diferents nocions de capital, econòmic, cultural, lingüístic, social i simbòlic, els camps socials com a camps de relació i els habitus com a normes i creació de normes, inclosos els habitus lingüístics. Tot plegat, un esforç important per proporcionar un rerefons de discussió ideològica consistent, travat, i sovint escandalosament absent en la bibliografia ordinària anglosaxona. Aquest capítol, com l'anterior sobre el sociolingüista com a observador i participant, eleven la temperatura del llibre, en tant que presenten el coneixement sociolingüístic com un coneixement crític (les lents bifocals) i exigeixen coherència amb el plantejament sociològic (Bourdieu tampoc no s'escapa del rigor del sociòleg). Amb la temperatura elevada (les normes no són les normes i prou, són les normes que construïm i alterem socialment), Boix i Vila aborden en la segona part del tema (després d'uns exemples sobre el camp de l'escola i el camp jurídic) les ideologies lingüístiques. Ací apareixen Silverstein (un dels pocs investigadors en pragmàtica anglosaxons que s'han ocupat de la qüestió ideològica), Woolard (l'autora d'una de les millors anàlisis sociolingüístiques dels contrasts ideològics recents a Catalunya), i el cantant Pete Seeger (amb una esplèndida crítica de la discussió fútil). Les ideologies contemplades (precedides d'una generosa contextualització històrica) són «les inèrcies tradicionals» i «les lleialtats lingüístiques», completades amb una descripció «del purisme i l'antipurisme» (segurament massa sumària, per contrast amb les discussions públiques generades als Països Catalans). Val a dir, en canvi, que l'oposició que tracen les dues ideologies comentades és força suggerent i permetria eixamplar la recerca en diferents direccions (començant per una crítica de la mateixa aparició de la sociolingüística en funció de la consciència social dels usos del llenguatge).

La tercera part del tema aborda un aspecte altament apreciat i inves-Page 377 tigat pels dos autors, els límits etno-lingüístics, la interiorització i els canvis en les fronteres dels grups socials, percebuts en i a través de la llengua. Ací van tan lluny com es pot anar en l'autoexamen, descobrint les fronteres invisibles que mantenim, les fronteres reals que ens mantenen, les diferències de context que les fan possibles, els sistemes socials que les propaguen (per què no contemplen Boix i Vila el coneixement de l'escriptura en els seus propis termes com un dels grans factors de canvi en el coneixement social?), la inseguretat que contagien -les fronteres i el temps, el futur-, i tornant a Bourdieu, el paper del capital simbòlic en l'organització i la percepció dels grups humans. La darrera part desenvolupa críticament les ideologies latents del tradicionalisme lingüístic (valencià, només?) i del liberalisme modern, així com les tendències ecolingüístiques que apuntalen la diversitat sociolingüística tant local com global. En total, gairebé cinquanta pàgines apassionants i ben escrites, i una novetat per se en els textos de sociolingüística.

LxLy. El capítol cinquè és dedicat a les peripècies de la substitució lingüística. En l'organització temàtica del llibre, el manteniment acompanya la substitució (per contrast) i la normalització acompanya la política lingüística (per semblança). En qualsevol cas, en aquest capítol es parla de manteniment i canvi lingüístics (= desplaçament, etc.) -després d'una interessant introducció terminològica i bibliogràfica- a partir del model desenvolupat per primera vegada per Lluís V. Aracil a la Universitat de Prada i a les seues classes de la Universitat de Barcelona durant la segona dècada dels setanta, i posat per escrit una mica més tard entre altres per Albert Bastardas (la reconstrucció dels avatars d'aquest model formal, construït a partir de fases, processos i interacció entre grups socials, seria un capítol curiós de no sé quina disciplina). En qualsevol cas, ací el tenim, en funcionament, i com a punt de partida d'una àmplia reflexió històrica i social sobre el procés de substitució, enriquida amb l'habitual energia d'exemples de Boix i Vila: les migracions de l'Alguer, els menorquins de la Florida, els alacantins d'Alger, el sud industrial de Gal·les o un illot hongarès d'Àustria. Però la trajectòria no està feta d'exemples, encara que jo ací m'aturi a esmentar-los. La trajectòria està feta d'una anàlisi dels tipus de migracions, de les condicions del procés en poblacions autòctones (i una discussió dels conceptes de «minoria» i «interposició»), i d'una correcta avaluació crítica dels processos de minorització, amb una referència final a la proposta d'Euro-mosaic que no sé fins a quin punt està feta des de o per a Catalunya, però que si és així (assimilant presti-Page 378 gi amb capital?) caldria en qualsevol cas avaluar amb una certa distància. Gairebé trenta pàgines per a un dels temes clàssics i centrals de la sociolingüística catalana.

Talkrines al pesto. El sisè tema d'aquest manual aborda les menes de bilingüisme i contacte lingüístic. Si els autors enfoquen ara la qüestió de les definicions de «llengua» és perquè aquestes i el que com a contrapartida considerem dialectes formaran part després de l'anàlisi del bilingüisme i del contacte. Un dels mèrits de Boix i Vila és haver abandonat algunes distincions tradicionals dels setanta (variació diastràtica, diatòpica, etc.) i haver organitzat els temes pel seu compte: tot això confereix frescor a l'enfocament, i si a més ve adobat per un receptari de cuina multilingüe que passaria desapercebut com a tal per a la majoria d'usuaris del català, el resultat és esplèndid. Sí, no hi ha varietats independents ni monolítiques. Sí, totes les varietats pateixen processos d'elaboració que les transformen (i les converteixen en això que anomenem -ai, Max Weinreich!- llengües). Molt bé, els contínuums teòrics deixen de ser-ho quan descendim al nivell del contacte col·loquial i la variació interaccional. Ací els lingüistes teòrics han de deixar el diccionari al prestatge i fer cas dels antics consells d'Hugo Schu-chardt, o del fill de Max Weinreich. Però Boix i Vila no deixen res al prestatge i aborden aquest gran tema dels pioners amb l'ajuda competent de la bibliografia actual. Aquest i el capítol quart per a mi són els millors capítols del llibre, però entenc que altres lectors tinguin altres preferències. Si m'inclino ara per aquest és perquè crec que la sociolingüística comença a entendre's de debò quan ens enfrontem a les dades de variació real, a les cruïlles com a producte del contacte, a la integració i a la desintegració. Al llarg de gairebé seixanta pàgines trobarem un encertat sur-vey dels tipus de bilingüisme i de l'aparició i consolidació de menes d'interferències, dels canvis induïts, de l'anàlisi contrastiva, de l'alternança de codis i de les marques mixtes o «transcòdiques», de la seua distribució social i la seua utilització discursiva, dels processos de convergència lingüística, de la relexificació i l'atrició (= col·lapse). M'haurien agradat encara vuit pàgines més sobre la percepció social de les interferències i el contacte (un altre tema apassionant) -però no sé si està bé demanar més quan els autors ofereixen tant. Si aquest tema no contribueix a refer els nostres estudis sobre la correcció no sé pas què pot fer-ho.

Democràcia, democràcia. El darrer capítol del llibre tracta d'un altre tema obligat i difícil, la política i la planificació lingüístiques. Els punts 1.2 i 2 desenvolupen elementsPage 379 i línies d'un programa, una altra vegada en l'estil narratiu (i argumen-tatiu) tan fluid dels autors, esquitxat ací de preguntes -que deuen ser preguntes obertes. I ho deuen ser perquè una de les preocupacions dels autors en aquest capítol és vincular aquests continguts i aquestes preguntes a les alternatives democràtiques, en un sentit molt real. De manera que ací la construcció de la normalització i la planificació apareix relacionada amb l'organització social i el reconeixement de les alternatives. Aquest és un exercici valent que és sovint escamotejat pel discurs polític habitual, essencialment poc democràtic i poc intel·ligent. Recordar ací aquests vincles amb la democràcia és interessant: en l'exposició de Boix i Vüa, tot aquest treball és obert a les rèpliques. Em sembla que l'altra novetat d'aquest capítol és el desenvolupament (i la crítica) de la recerca de Fishman sobre el «capgira-ment de la substitució», una recerca basada en el suport col·loquial de la varietat en qüestió, que els autors tracten amb bastant detall i que hauria de produir més reflexió en el futur. El capítol acaba amb vuit pàgines sobre l'organització politico-Üngüística dels estats, també sugge-rents. Ara, a propòsit de la revisió de conceptes del punt 3.3, no deixa de ser una ironia (encara que tingui aparentment una base textual) que els autors afirmin que la definició original d'Aracil de normalització fos críptica -quan ha estat el concepte des d'aleshores més usat i difós, i quan almenys Xavier Lamuela va saber emprar amb profit i desenvolupar les «famoses» funcions socials de la llengua (la instrumental o comunicativa i la representacional o simbòlica). Es tractava, efectivament, d'un bucle cibernètic.

Way out. El llibre que comento és un manual universitari que completa els temes amb requadres informatius d'autors, d'aspectes descriptius puntuals, de definicions o de qüestions que els autors decideixen posar en relleu; a més dels necessaris gràfics, quadres i taules de diverses menes, sense abusar, cosa molt important, i donant en tot moment més importància a la lectura que a la corba de Gauss. Els temes s'acompanyen d'uns exercicis interessants, i crec que necessaris per a la comprensió del llibre. Dono exemple i faig els exercicis. Un d'ells conté un text de Josep V. Marqués (pàg. 182) que m'ha fet pensar i em dóna peu a esmentar una d'aquelles coses que crec que manquen. M'he passat el text de Marqués, m'he imaginat passant el text als meus estudiants i observant la cara que feien. El text parla de valors associats a l'ús del valencià, de valors democràtics, de creativitat, de l'idioma com a mitjà per aprendre altres coses. Potser resumeixo massa. Però em pregunto si aquest tema de l'idioma com a mitjà noPage 380 duu a altres llocs: no duu, més exactament, a la mena de coses que fan que un idioma s'entrellaci amb una cultura (i amb altres cultures) i tingui sentit que sigui ensenyat a les escoles -a la diversitat cultural inherent a qualsevol projecte. Podríem plantejar la qüestió a la inversa: it\ discurs públic sobre la llengua a Catalunya ha estat aquest, a l'altura de les necessitats culturals, o més aviat ací el text de Marqués sembla d'un altre planeta? ^No hem conegut un important tradicionalisme lingüístic a Catalunya durant aquests anys, que ha descarregat de contingut valors (l'idioma com a mitjà) com els que assenyala Josep V. Marqués? Si és veritat que hi ha hagut tradicionalisme lingüístic, possiblement és un tipus de discurs que val la pena comentar i analitzar. Segurament aquest poderós (al meu entendre) tradicionalisme lingüístic català és també responsable de la mala premsa de la sociolingüística, de què es fan eco Boix i Vila a la introducció del manual. Aquests discursos tradicionalistes existeixen i crec que són prou estentoris. Si no existeixen, retiro l'argument i santes pasqües. Però si existeixen i són part de les ideologies lingüístiques (un tradicionalisme lingüístic prou car-petovetònic, disfressat de pregó de festa major), la seua crítica és una de les coses que trobo a faltar en aquest volum, per tantes coses excel·lent. Fins ací m'han dut els exercicis, en realitat només un dels exercicis. Si als lectors els exercicis també els diuen tantes coses, Boix i Vila han d'estar satisfets perquè hauran complert amb escreix el que s'havien proposat, i el que com a professors i investigadors universitaris podien escometre, amb honradesa. Celebro que no sigui d'un altre planeta aquest volum mereixedor de crítiques i sobretot de lectors, un text per moltes i acreditades raons ben escrit i documentat, coratjós i sincer,

Amadeu Viana

Joaquín Bayo Delgado (dir.), Lenguaje judicial, Cuadernos de Derecho Judicial, Madrid, Consejo General del Poder Judicial, 1998, issn 1134-9670.

El magistrat Joaquín Bayo dirigeix una obra que s'inscriu plenament en el procés de modernització que durant els anys vuitanta i noranta han experimentat els llenguatges jurídics anglès, francès i -en un grau menor- castellà, en el sentit de millorar la seva funcionalitat comunicativa amb relació als destinataris, i que ens ofereix una aproximació rigorosa al llenguatge judicial des de perspectivesPage 381 diverses i alhora complementàries. La publicació s'estructura en cinc blocs i s'obre amb un treball del mateix Joaquín Bayo, que consta de dues parts. En la primera, «La formación bàsica del ciudadano y el mundo del derecho», Bayo assenyala la incongruència que el dret no tingui cap mena de presència en els estudis primaris i secundaris, quan en les societats civilitzades és un element omnipresent en la vida i l'activitat de les persones. Planteja, així mateix, que en totes les llengües cultes actuals el procés secular de creació de la terminologia jurídica ha provocat una separació entre l'accepció corrent i l'accepció tecni-cojurídica dels mots, separació que comporta que fins i tot ciutadans i ciutadanes amb formació universitària comprenguin malament els textos jurídics. Proposa, doncs, que en les interlocutòries, que van destinades a professionals del dret, els termes tècnics s'utilitzin sense restriccions; que en els actes de comunicació escrita amb el ciutadà durant la tramitació d'un judici prevalgui el dret del ciutadà a comprendre la naturalesa i el contingut de Tacte i se n'eliminin, per tant, els tecnicismes; i que en les sentències, en la qualitat de les quals l'estructura lògica i sintàctica pesa més que la terminologia, l'operador jurídic tracti de conciliar el rigor tècnic amb el dret de les persones interessades a entendre'n els trets generals de contingut. El fet que els professionals del dret no rebin cap mena de formació lingüística específica durant els seus estudis contribueix, segons Bayo, a una manca general de claredat i de correcció gramatical en els textos jurídics, la qual es manifesta singularment en les resolucions judicials.

Bayo dedica la segona part del seu treball, «Critica lingüística del lenguaje judicial: consideraciones generales», a presentar un seguit d'aspectes del llenguatge jurisdiccional, la rectificació dels quals milloraria notablement la intel·ligibilitat de les resolucions judicials i incrementaria, en conseqüència, la seguretat jurídica dels destinataris d'aquestes.

Es refereix, en primer lloc, a la conveniència de no barrejar arguments lògics amb justificacions fàctiques i legals en la fonamentació de les resolucions judicials, per tal que no es produeixin equívocs sobre el contingut de les decisions que s'hi prenen. Considera, així mateix, que cal evitar-hi l'ús de mots artificio-sos, el de locucions de significat ambigu i la utilització errònia d'alguna perífrasi, d'algun relatiu o la del mot presumpte, participi passat del verb presumir que s'ha incorporat al llenguatge judicial amb un valor jurídic incongruent com a conseqüència del seu èxit periodístic. Es refereix, també, a certs usos verbals anòmals -el del futur de subjuntiu en la descripció de fets passats o en el lloc del plusquamperfet d'indica-Page 382 tíu, per exemple- i propugna un seguit de recomanacions sintàctiques -evitar les oracions subordinades, no abusar del gerundi- i l'adopció d'un estil de redacció més simple, que faciliti l'estructuració i la intel·ligibilitat del text. Alerta que la possibilitat d'insertar uns textos en uns altres per mitjans informàtics pot conduir a estructures incoherents i a la repetició acrítica d'estructures i frases fetes. Finalment, considera que, tot i la dificultat d'establir en català les formes termi-nològiques catalanes de certs termes jurídics castellans -auto, per exemple-, la manca de tradició forense recent en llengua catalana i, en general, la superior competència lingüística dels qui s'aventuren a redactar textos jurisdiccionals en aquesta llengua fan que no s'hi reflecteixin els trets arcaïtzants propis del castellà.

A continuació, Carles Duarte, conegut i reconegut estudiós dels tecnolectes jurídics, analitza en el segon trebaíl de l'obra, «Lenguaje administrativo y lenguaje jurídico», la relació entre aquests dos llenguatges d'especialitat, en descriu les característiques i n'indica les tendències evolutives.

En la primera part del seu treball, «El lenguaje administrativo y jurídico entre las variedades de la lengua», Duarte, després d'assenyalar que des de ben antic hi ha hagut formes incipients d'Administració pública i que els llenguatges administratiu i jurídic han jugat històricament un paper decisiu en la conformació de l'expressió culta en totes les llengües, es refereix a la distinció, a hores d'ara clàssica, entre varietats dialectals i funcionals de la llengua i estàndard i situa els llenguatges administratiu i jurídic entre els llenguatges d'especialitat de caràcter tècnic o tecnolectes. En la segona, «Las características del lenguaje jurídico y administrativo», Duarte presenta els trets distintius d'aquests dos tecnolectes: la formalitat, que es manifesta en l'ús d'elements propis de la comunicació elaborada; la pretensió d'objectivitat, que es reflecteix en la presència de formes lingüístiques cultes o inhabituals que contribueixen a crear una distància aparent entre l'autor del document i el contingut d'aquest; la dependència dels textos normatius vigents, que es tradueix en el fet d'usar els termes d'acord amb el significat que els atribueixen les normes o en la reproducció de fragments del text normatiu com a argument d'autoritat que fonamenta la decisió que hom pren o comunica; la funcionalitat -per sobre de qualsevol consideració estilística, el text jurídic ha d'assegurar una comunicació efectiva entre redactor i destinatari-; l'organització del text, la qual es concreta, en les normes articulades, en unes estructures constants i recurrents i, en els documents, en paràgrafs sintàcticament indepen-Page 383 dents, separats, numerats i agrupats sota encapçalaments informatius; precisió, que justifica la repetició de termes tècnics sempre que resulti convenient per garantir una comunicació sense ambigüitats; la concisió i la claredat -frases construïdes en veu activa, amb formes personals del verb en present d'indicatiu i sense incisos llargs, parèntesis o expressions redundants o buides que en compliquin l'estructura-; les formes lingüístiques específiques, com els termes, les locucions i frases fetes -sovint amb una funció críptica respecte del lector no expert en el camp conceptual del dret- i determinats usos verbals -utilització del present mantingut o del futur en la redacció de preceptes normatius, segons que hom vulgui fer prevaler, respectivament, la perspectiva del lector o la del redactor-; i els tractaments honorífics per als càrrecs, els quals convé d'anar eliminant progressivament.

I, en la tercera, «Las tendencias actuales del lenguaje administrativo y jurídico», Duarte es refereix als elements i a les fites més importants del moviment internacional de renovació del llenguatge jurídic dels darrers vint anys. En el cas de l'anglès, destaca la influència que el Plain English Movement (Moviment en favor de l'anglès planer) ha tingut en la simplificació de la documentació jurídica d'empreses o organismes o la tasca duta a terme pel Document' Design Center de

Washington en el camp del disseny de documents. Quant al francès, assenyala la Llei sobre el règim del divorci, la creació de la Comissió de Modernització del Llenguatge Judicial, la implantació a l'Escola Nacional d'Administració del Mètode d'ensenyament dels textos administratius i financers o la creació del Centre de Registre i Revisió dels Impresos Administratius (cerfa), organisme harmonitzador i moder-nitzador de la imatge documental de l'Administració francesa, com a moments rellevants en el procés de modernització dels tecnolectes jurídic i administratiu. Considera, així mateix, que un dels vessants en què es pot constatar una evolució més clara del llenguatge jurídic és el de la tècnica legislativa i la redacció de lleis. I aborda, també, la qüestió de la feminització dels noms de professions i càrrecs, derivada de la presència de la dona en àmbits socials i laborals reservats fins fa poc als homes. Finalment, Duarte apunta que, paral·lelament al procés de racionalització i simplificació dels tecnolectes administratiu i jurídic, s'està produint un procés d'internacionalització del llenguatge jurídic, com a conseqüència de l'increment de les relacions jurídiques entre persones, empreses i institucions de països diversos i del pes específic creixent que van assolint els organismes internacionals en el món del dret, amb l'elaboració de corpus plurilingües de textos jurídics destí-Page 384 nats a traductors, juristes i estudiosos dels llenguatges d'especialitat.

A «Vision periodística del len-guaje judicial», Bonifacio de la Cua-dra, corresponsal jurídic de El País i autor del tercer treball de l'obra, considera que en una societat me-diàtica com la de finals del segle xx, en la qual es va generalitzant a través de la informàtica l'accés a les decisions judicials, la claredat del llenguatge judicial pot conferir una gran força expansiva a l'activitat ju-rídiccional, cosa que representaria un benefici des del punt de vista de l'aprofundiment democràtic de la justícia. Reclama, per tant, que les resolucions judicials siguin -especialment les sentencies, però també les resolucions de caràcter cautelar o provisional- clares i intel·ligibles, a fi que el periodista jurídic pugui exercir des dels mitjans de comunicació la funció social de traslladar-ne el contingut als ciutadans sense alterar-ne el significat. En tot cas, ha de ser el bon sentit dels jutges el que els meni a decidir quan és pertinent d'usar determinats mots tècnics i quan és convenient d'evitar-los per no enfosquir el text o induir a confusió als qui no són professionals del dret. L'esment de preceptes normatius sense una referència concisa al seu contingut o la remissió a les actuacions o al sumari influeix també negativament en la claredat del llenguatge jurisdiccional.

D'altra banda, De la Cuadra assenyala que l'afany dels mitjans de comunicació per oferir la notícia judicial d'una manera pretesament més clara comporta, sovint, que es desvirtuï el contingut de les resolucions judicials o se'n simplifiqui la complexitat fins a extrems inadmissibles. I, força vegades, la carrera mediàtica cap a la notícia judicial sensacionalista no respecta els drets fonamentals ni els principis constitucionals i processals. En aquest sentit destaca que, tot i que jurídicament és clar que resulta improcedent aplicar el terme presumpte a cap altra realitat o circumstància que no sigui la innocència de la persona implicada en un procés, els mitjans de comunicació social han transformat la presumpció constitucional d'innocència en presumpció de culpabilitat i utilitzen habitualment expressions errònies com presumpte culpable. De la Quadra presenta també un seguit d'errors periodístics que convé que els jutges coneguin i contribueixin a corregir amb la seva pràctica jurisdiccional. I acaba afirmant que: «sóc crític amb la poca preocupació dels jutges per ser clars i amb la seva desesperança passiva sobre l'abast social de les seves decisions, un cop preses, i amb el deteriorament afegit que els mitjans de comunicació inflingeixen al ja per si mateix deficient llenguatge judicial».

En el quart treball del llibre, «Pragmàtica de las decisiones judi-ciales: diferencias de razonamiento y lenguaje ante el Jurado», PompeuPage 385 Casanovas, professor titular de filosofia del dret i director del Grup d'Estudis Sociojurídics de la Universitat de Barcelona, es pregunta quina relació hi ha entre l'expressió lingüística del dret i el nucli cogni-tiu que expressa, en què varia la funció del jutge a l'hora de decidir davant d'un jurat i com opera el sentit comú del jutge en les decisions amb o sense jurat. I tracta de respondre aquestes qüestions, certament complexes, servint-se de materials diversos (monografies jurídiques, estudis empírics de psicologia i sociologia del dret, estadístiques i anàlisis lingüístiques) i, sobretot, mitjançant l'anàlisi d'un corpus de registres audiovisuals i de transcripcions de processos judicials procedent del treball etnogràfic dut a terme a l'Audiència Provincial de Barcelona. Pel que fa als antecedents de la decisió judicial, Casanovas assenyala que els jutges comparteixen un coneixement tàcit, no modelitzable a partir de regles de transformació, que s'aprèn en l'experiència de decidir i de comentar casos amb altres jutges i que és activat ràpidament en l'intercanvi sobre casos concrets. I indica que el fet que els jutges sàpiguen que en una determinada matèria les seves decisions són fermes és l'element contextual d'aquestes. Considera, així mateix, que la pràctica de jutjar consisteix a efectuar induccions del sumari i de la vista oral mitjançant la restricció dels nuclis cognitius que el jutge ha anat adquirint en el decurs de la seva vida professional i que té a la memòria; aquesta pràctica constitueix per ella mateixa una cultura professional susceptible de ser apresa i transmesa. La üitroduc-ció a Espanya del procés amb jurat coincideix, segons Casanovas, amb un procés global de canvis en el panorama jurídic contemporani, caracteritzat, entre altres trets, per la multiplicació d'operadors jurídics i el pluralisme jurídic transnacional. En el procés amb jurat, el magistrat-president esdevé el garantidor de la base social de la Constitució: per tant, a més de la funció de jutjar d'acord amb uns paràmetres normatius, té la d'equilibrar una nova relació entre la participació ciutadana i el dret.

L'obra acaba amb un treball de la secretària judicial Maria José Gandasegui, «Història del lenguaje judicial», que inclou un apèndix documental considerablement extens. Gandasegui afirma que el llenguatge jurídic actual en llengua castellana no correspon a l'evolució de la societat -és un llenguatge de l'Antic Règim- perquè hi perviuen encara un seguit d'estructures, fórmules i tecnicismes originats en el període de gairebé set segles anterior a la Codificació i les lleis processals. Descriu el procés de creació del dret des que al segle xin té lloc la recepció del dret comú als regnes europeus -els esquemes i les categories propis d'aquesta modalitatPage 386 del dret s'instal·len en l'expressió jurídica- fins que, al xvm, es produeix una reacció crítica contra el sistema jurídic desenvolupat a partir d'aquest dret. Assenyala que entre el xiii i el xvm l'Administració de Justícia era una forma d'exercici del poder basada en la identificació del rei amb el jutge i en la de les funcions de govern amb les judicials, la qual es caracteritzava per la ingerència d'uns òrgans en l'activitat dels altres, pel principi de justícia retinguda pel rei -aquest podia avocar per a si mateix o per al seu Consell qualsevol causa pendent de decisió-, per una manca de regulació sistemàtica del procés i un divorci manifest entre el que la llei disposava i les decisions que es prenien. Remarca, així mateix, que el llenguatge jurídic de l'etapa històrica prèvia a la Codificació és un llenguatge hermètic, exclusiu i condicionat per la pràctica jurídica als tribunals. I, per bé que s'hi constaten un seguit de trets comuns -està impregnat de formes processals i el vessant escrit predomina sobre l'oral-, no és del tot uniforme: presenta diferències d'acord amb els diversos plans (administratiu, legislatiu, forense i doctrinal) de l'activitat jurídica. Finalment l'autora, basant-se en els materials que figuren en l'apèndix documental, analitza quatre nivells distints d'expressió jurídica -el del legislador, el lletrat, el jutge i el purament processal dels escrivans- i n'indica les diferències.

Ens trobem, doncs, davant d'una obra d'indiscutible interès per als professionals del dret que treballen en l'àmbit judicial i per als estudiosos del llenguatge jurídic i que constitueix, en tot cas, una eina de referència inexcusable en la formació dels futurs jutges i magistrats, de la bona feina dels quals depèn al cap i a la fi la modernització del llenguatge jurisdiccional i la qualitat tècnica i lingüística de les resolucions judicials.

Pere Martí