Llei de la Tutela i Institucions Tutelars (Llei 39/1991, de 30 de desembre)

La trajectòria legislativa de les institucions tutelars s'ha caracteritzat a Catalunya per la seva fragmentació. Regides inicialment pel dret romà i per les Constitucions i Altres Drets de Catalunya de 1702, encara aplicades per una Sentència del Tribunal Suprem de 21/12/1895, regulades després pel Codi Civil i la Llei d'Enjudiciament Civil, i també per diversos preceptes de la Compilació de Dret Civil de Catalunya, ha estat finalment objecte de reforma per la Llei 11/1985, del 15 de juny.

La tutela es fonamenta a Catalunya en el principi bàsic de la prevalença de la voluntat dels pares en la designació del tutor, com a concreció del principi més ampli de llibertat civil, que ha conformat tradicionalment el model de tutela familiar vigent en la societat catalana.

Aquesta Llei, partint del principi esmentat, regula de manera autònoma i íntegra la tutela i les institucions tutelars i completa la normativa sobre regles de protecció que ja figuren en l'ordenament jurídic català. D'aquí deriva un altre dels seus principis rectors: la protecció integral del qui ha d'ésser sotmès a una institució tutelar, cosa que significa l'atenció eficaç, no sols al seu patrimoni, sinó també a la seva persona.

Els càrrecs tutelars que estableix la llei són: el tutor, el protutor, l'administrador patrimonial, el curador i el defensor judicial, a més dels càrrecs de caràcter voluntari que els pares, o un tercer que hagués disposat de béns a favor del tutelat, hagin pogut estatuir. Com a figura complementària, en coordinació amb la Llei de Protecció de Menors, es regula la situació de la guarda de fet i es pren en consideració l'exercici de funcions tutelars per l'entitat pública de protecció de menors.

Decantant-se pel model de tutela familiar, d'acord amb la tradició jurídica catalana, es distingeix la delació testamentària, ordenada pels pares mitjançant testament o capítols matrimonials, de la delació judicial, que només actua subsidiàriament a falta de previsió paterna. Aquesta àmplia llibertat de l'autoritat paterna, que es manifesta, a més, en la possible creació de més càrrecs tutelars, no implica que s'elimini la intervenció judicial. El jutge és qui nomena el tutor, li dóna possessió del càrrec, el remou i en qualifica la capacitat, i qui, en última instància, vetlla perquè s'exerceixi correctament el càrrec.

Per tal de fer més operatiu el càrrec, s'estableix, de manera obligatòria, la necessitat de nomenament d'un protutor, sempre que el patrimoni del sotmès a tutela sigui important i no ho haguessin prohibit els pares. La figura del protutor s'ajusta més al model de tutela familiar previst. És ell qui s'ha d'encarregar de fiscalitzar, en primera instància, l'activitat del tutor, autoritzant actes, intervenint en l'inventari i en la rendició de comptes i assabentant el jutge de qualsevol irregularitat en l'exercici del càrrec.

Es dedica una atenció especial a l'obligació d'inventariar els béns del tutelat, la rendició de comptes (anuals i final) i les altres garanties, que es regulen detalladament. S'estableix el dipòsit dels comptes anuals al Registre Civil amb la finalitat de facilitar-ne la consulta a les persones interessades i d'agilitar la feina de l'oficina judicial.

Cal esmentar que la Llei estableix la figura de l'administrador patrimonial i la possibilitat que també sigui tutor el cònjuge del tutor o la parella que hi conviu maritalment. Es nomena un administrador patrimonial quan el patrimoni del tutelat sigui de tanta envergadura que calgui separar-ne el contingut personal del patrimonial. L'administrador exerceix la tutela conjuntament amb el tutor, amb la supervisió del protutor, que no desapareix. Però s'ha reservat el nom de tutor per al qui té cura de la persona del tutelat. Com a conseqüència de la necessitat d'harmonitzar la legislació catalana sobre aquesta matèria, hom distingeix, així mateix, entre el càrrec tutelar i l'exercici provisional de funcions tutelars, que es poden dissociar temporalment.

Seguint els models de la legislació europea, se separa la tutela del menor d'edat de la dels incapacitats. Aquesta última, dependent sempre de la sentència d'incapacitació, pot ésser una tutela mitigada pel que fa a l'abast.

La regulació de la curatela es fa de manera completa i es configura amb unes característiques pròpies. Per llur caràcter distint, se'n distingeixen les diferents classes: el curator bonorum dels béns relictes que es regula en la Compilació, en el Llibre de Successions; el curador del menor la característica del qual és la transitorietat; el curador del pròdig (un curator bonorum) i el dels incapacitats, que pot, segons que determini la sentència d'incapacitació, assumir funcions limitades en l'àmbit personal.

També es dedica una atenció especial, de conformitat amb el principi de tutela familiar, a la pàtria potestat prorrogada o rehabilitada, en la mesura que els pares actuen com a tutors o curadors de llurs fills majors d'edat incapacitats.

Quant al defensor judicial, se n'ha de destacar el caràcter provisional i la no-exigència d'autorització judicial per als actes que en requeririen, quan el nomenament s'hagi efectuat específicament per a la realització d'algun d'aquests actes.

Es regula àmpliament la guarda de fet i, per primera vegada, es defineix el guardador. Aquest és la persona, física o jurídica, que ha acollit, de manera transitòria, un menor que es troba desemparat per qui té l'obligació de custodiar-lo, o bé qualsevol altra persona que, per raó de les seves ciscumstàncies personals, necessita que la sotmetin a una institució de guarda de la seva persona i els seus béns.

Quant al règim transitori, es disposa el manteniment de les tuteles i les curateles existents en la data d'entrada en vigor d'aquesta Llei, que hi queden sotmeses en tot el que es refereix a l'exercici del càrrec. Atesa la novetat de certs càrrecs tutelars, s'estableix que el jutge exerceixi les funcions de protutor, llevat que ell mateix acordi de nomenar-ne un.