Editorial
| Páginas | 3-4 |
Page 3
Amb data de 26 de juny, el Tribunal Constitucional dictà tres sentències en relació amb sengles recursos interposats pel Govern de l'Estat contra les lleis de normalització lingüística del País Basc, de Galícia i de Catalunya. Aquestes sentències intenten de configurar, un esquema teòric assumit pel Tribunal Constitucional pel que fa a la interpretació del bloc constitucional (Constitució i Estatuts) en matèria lingüística.
Les esmentades sentències, que responen, com hem dit suara, a un plantejament homogeni, contenen, segons el nostre parer, aspectes positius (com el reconeixement de la plena oficialitat de les llengües pròpies en tots els poders públics situats en el territori autonòmic, sense exclusió dels òrgans dependents de l'Administració central i d'altres institucions estatals en sentit estricte, com ara les forces armades) i aspectes preocupants (com l'argumentació seguida pel Tribunal Constitucional per no admetre la declaració d'obligatorietat d'una llengua diferent de la castellana).
Considerem important de parar esment en una qüestió terminològica, que pot originar una confusió lamentable i un cert enfocament interpretatiu del règim jurídico-lingüístic a l'Estat espanyol. Es tracta del criteri seguit pel Tribunal Constitucional en les seves sentències de referir-se al castellà com a llengua «oficial» i a les altres llengües oficials de l'Estat com a llengües «cooficials» (per exemple: «Los Estatutos contienen, de esta suerte, mandatos a las correspondientes instituciones autonómicas para regular la cooficialidad de las lenguas propias de las respectivas Comunidades Autónomas», fonament jurídic quart de la sentència sobre la llei basca i passim).
Page 4
Els textos constitucional i estatutaris no utilitzen els termes cooficial i cooficialitat, sinó que coincideixen en l'ús dels mots oficial i oficialitat en designar el règim jurídic de les llengües pròpies. La solució terminològica adoptada pel Tribunal Constitucional és, doncs, poc respectuosa amb la literalitat del bloc de constitucionalitat i hauria estat sens dubte més apropiat parlar de doble oficialitat lingüística, en lloc de cooficialitat, tenint en compte, a més, com hem avançat, que la solució adoptada pel Tribunal Constitucional facilita interpretacions tendents a un desequilibri, més enllà del vessant territorial, en favor del castellà en relació amb les altres llengües oficials, absolutament inacceptable.
En realitat, si el bloc de constitucionalitat estableix un desequilibri, dins dels territoris amb dues llengües oficials, aquest desequilibri és en favor de les llengües no castellanes, pel fet que se'ls atribueix (en alguns casos, com a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, amb una especial solemnitat) el caràcter de llengua pròpia (concepte ignorai en les esmentades sentències). Recordem, a més, que la «propietat» lingüística és també utilitzada a les lleis de normalització lingüística per definir la relació existent entre les llengües oficials no castellanes i l'administracto autonòmica i local o l'éducació dins del territori corresponent.
Ens permetem de presentar als nostres lectors aquestes observacions, amb la voluntat de contribuir a evitar, conscients i preocupats per les interpretacions a què pot induir, la generalització del criteri terminològic adoptat pel Tribunal Constitucional en aquest punt.
