Diversos autors, «La lingüística de Pompeu Fabra»
| Autor | Carles Duarte |
| Páginas | 298-300 |
Page 298
Els dies 14, 15 i 16 de desembre de 1998 es va dur a terme a Tarragona el Col.loqui Internacional La lingüística de Pompeu Fabra, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. L’obra que ara ressenyem n’aplega les conferències d’inauguració i cloenda i la major part de les ponències i comunicacions.
Pompeu Fabra és sens dubte una personalitat admirada pel seu compromís cívic i per la seva contribució decisiva a la normalització de la llengua catalana i al redreçament del sentiment d’identitat. Podríem dir que, de fet, Pompeu Fabra haPage 299estat percebut en diverses ocasions més com un símbol nacional que com un referent científic. És cert que davant de la imatge d’un Pompeu Fabra reduït a la condició de redactor de gramàtiques i diccionaris, Joan Coromines i d’altres filòlegs s’han esforçat amb èxit desigual a posar en relleu l’extraordinària solidesa del seu treball exigent i ambiciós, fruit d’una visió global i integradora, d’establiment de la normativa de la llengua catalana i l’important valor científic de les seves contribucions a l’estudi de la llengua. Cal celebrar en aquest sentit que s’hagi donat el seu nom a una universitat pública catalana.
Deixant enrere, doncs, les presentacions merament laudatòries i el caràcter d’homenatge, l’esmentat col.loqui internacional es plantejava amb la voluntat de reivindicar la veritable dimensió de l’aportació lingüística de Pompeu Fabra. El resultat és realment valuós i ens dóna l’oportunitat de tornar a examinar una obra que ha estat determinant per entendre la recuperació del prestigi d’una llengua que havia viscut un llarg període de decandiment i marginació, i per fer possible la difusió i la dignificació del seu ús com a vehicle de comunicació general i de creació i expressió cultural. Encara que existeixen publicacions monogràfiques d’un interès indiscutible sobre Pompeu Fabra, com els estudis de Sebastià Bonet, Mila Segarra, Joan Solà, Xavier Lamuela o Josep Murgades, els dos volums que ara comentem inclouen un ampli ventall de treballs excel.lents que ens permeten d’aprofundir en el coneixement de Pompeu Fabra com a lingüista.
Al primer dels dos volums, hi trobem nou textos sobre «Aspectes normatius. Norma lingüística, codificació i gramàtiques» —destaquem-hi, per la seva ambició, les aportacions de Joshua Fishman, Mila Segarra i Joan Solà— i quatre textos sobre «Aspectes normatius. Relacions entre llengües i entre dialectes» —assenyalem-hi els de Georg Kremnitz, sobre l’espai occitanocatalà, i el d’Antoni Ferrando, sobre els dialectes territorials.
El segon volum es compon també de dues parts, la primera, que inclou nou textos, està destinada a tractar d’«Aspectes gramaticals» —destaquem-hi les contribucions de Sebastià Bonet, sobre sintaxi diferencial i interferència, i de Josep Martines, sobre la construcció «en + infinitiu»— ( i la segona, amb dotze estudis, està centrada en els «Aspectes lexicogràfics» —esmentem-ne els de Victòria Alsina, sobre les relacions lèxiques en el Diccionari de la llengua catalana, el de Teresa Cabré, sobre terminologia, i el de Jordi Ginebra i Anna Montserrat, sobre el tractament de les unitats fraseològiques en el diccionari de Pompeu Fabra.
Durant molt de temps s’havia criticat des del món universitari al-Page 300guns seguidors de Pompeu Fabra atribuint-los de ser més «fabristes que Fabra» perquè amb una mena de presentació detallista i esquifida de la seva obra, que de vegades escampava interpretacions que restringien molt les opcions que deliberadament Fabra havia deixat obertes, n’acabaven fent, sense voler, una mena de caricatura que n’ocultava la veritable dimensió intel.lectual i científica.
La publicació d’aquests volums ens ajuda a restituir, sense elogis desmesurats i sense reduccionismes injustificats, l’esplèndida realitat d’una obra científica singular i magistral, que ha tingut continuïtat en la tasca de Joan Coromines, de Francesc de B. Moll, de Manuel Sanchis Guarner, de Josep M. de Casacuberta, d’Antoni M. Badia i Margarit i de l’escola sorgida a les universitats catalanes i d’altres països a partir del restabliment o la creació de departaments especialitzats en la recerca i l’ensenyament superior de la llengua catalana. Celebrem-ho.
