Catalunya

Els preceptes sens dubte més rellevants

de la Llei 1/2000 fan referència a la mo-

dificació de l’article 9 de la Llei 13/1989 i

a la derogació del primer paràgraf de l’a-

partat 2 de l’article 79 de la Llei 3/1982.

A partir d’aquests preceptes de la Llei

1/2000 la creació i la determinació del

nombre, la denominació i l’àmbit de

competències dels departaments en què

s’estructura l’Administració de la Ge-

neralitat s’estableixen per decret de la

Presidència de la Generalitat. D’aquesta

manera, i a diferència de la normativa an-

terior, queda totalment deslegalitzada la

matèria relativa al nombre de depar-

taments del Govern ja que aquests són

creats o suprimits per decret de la Pre-

sidència de la Generalitat i no se’n deter-

mina legalment ni el nombre mínim ni el

nombre màxim. La contrapartida esta-

blerta per la Llei 1/2000 a la lliure decisió

presidencial pel que fa a l’estructuració

del Govern és l’obligatòria comparei-

xença del president —o d’un membre del

Govern, segons els termes literals de la

Llei— davant del Parlament cada vegada

que s’aprovi un decret en la matèria. Això

significa que les modificacions de l’es-

tructura departamental de la Generalitat

hauran de ser sotmeses necessàriament a

un debat parlamentari que la Llei 1/2000

no concreta si serà en el Ple o en Comis-

sió. Amb invocació a la Llei 1/2000 s’han

aprovat el Decret 123/2000, mitjançant

el qual va ser creat el Departament d’U-

niversitats, Recerca i Societat de la Infor-

mació, i el Decret 12/2001, pel qual el

conseller del Departament de la Pre-

sidència té la denominació de conseller

en cap de la Generalitat i rep de la Pre-

sidència de la Generalitat la delegació de

funcions prevista en els articles 62 i 63 de

la Llei 3/1982.

Les altres dues modificacions incor-

porades per la Llei 1/2000 tenen un al-

tre abast i es limiten a deixar en mans

del Govern, és a dir, al marge de la regu-

lació legal, l’adscripció departamental

de la Comissió Jurídica Assessora i del

Gabinet Jurídic de la Generalitat.

J. V.

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

2. CATALUNYA

2.1. ACTIVITAT LEGISLATIVA DEL

PARLAMENT DE CATALUNYA

A cura de Joan Vintró

Llei 1/2000, de 30 de març, de modificació de la Llei 13/1989, d’organització,

procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat de Cata-

lunya, del Decret legislatiu 1/1991, pel qual s’aprova la refosa de les lleis

3/1985 i 21/1990, de la Comissió Jurídica Assessora, i de la Llei 7/1996,

d’organització dels serveis jurídics de l’Administració de la Generalitat

de Catalunya, i de derogació parcial d’un article de la Llei 3/1982, del Par-

lament, del president i del Consell Executiu de la Generalitat (DOGC

núm. 3111, de 31 de març).

La Llei 2/2000, de 4 de maig, del

Consell de l’Audiovisual de Catalunya,

és una norma capdavantera a l’Estat es-

panyol perquè substitueix l’anterior

Consell de l’Audiovisual de Catalunya

(CAC), creat per la Llei 8/1996, de 5 de

juliol, de regulació de la programació au-

diovisual distribuïda per cable, com a

mer òrgan assessor del Consell Executiu,

per una veritable administració indepen-

dent de l’audiovisual. En efecte, el CAC

ha estat constituït com un ens públic de

caràcter institucional sotmès al dret ad-

ministratiu pel que fa al règim dels seus

actes (art. 3), que té per finalitat vetllar

pel respecte dels drets i les lleis recone-

guts per la Constitució i l’Estatut d’auto-

nomia de Catalunya en l’àmbit dels mit-

jans de comunicació audiovisual. Per

complir aquestes funcions el Consell

gaudeix de plena independència respecte

de la resta d’administracions públiques i

està dotat d’autonomia orgànica i fun-

cional per a l’exercici de les seves fun-

cions (art. 1). Aquesta independència

queda palesa en diversos aspectes de la

regulació d’aquest nou organisme.

En primer lloc cal palesar que el CAC

és integrat per deu membres, escollits

entre persones de prestigi reconegut i

contrastat, amb experiència en el sector

audiovisual i que ofereixin plenes garan-

ties d’independència. A més dels deu

membres, nou, els consellers, són desig-

nats pel Parlament per una majoria de

dues terceres parts i a proposta, com a

mínim, de tres grups parlamentaris. El

president és proposat i nomenat pel Go-

vern un cop escoltada l’opinió majorità-

ria dels nou membres escollits pel Parla-

ment (art. 4).

D’altra banda, i pel que fa a l’Estatut

personal dels membres del Consell, cal

assenyalar que, per tal que els membres

del Consell actuïn amb plena inde-

pendència i neutralitat, es preveu que

tinguin dedicació exclusiva i un estricte

règim d’incompatibilitats (art. 6) i, a

més, es preveu que no es pugui renovar

el mandat (l’art. 5 preveu que sigui de 6

anys, i que en el cas dels consellers es faci

una renovació parcial d’un terç cada dos

anys), que el nomenament sigui irrevo-

cable i que la pèrdua de la condició de

membre del Consell tan sols es pugui

produir per una de les causes taxades

previstes en la Llei (art. 7).

Pel que fa a les funcions atribuïdes al

CAC, cal assenyalar, d’una banda, que

seran exercides, d’acord amb l’art. 2, «en

l’àmbit de la comunicació audiovisual

directament gestionada per la Generali-

tat o en règim de concessió o habilita-

ció», atorgades per la Generalitat «sigui

quina sigui la forma d’emissió o la tec-

nologia emprades, i també en els supò-

sits en què s’efectuïn emissions específi-

ques per a Catalunya i en els altres que,

per aplicació de la normativa vigent res-

tin sotmesos a l’àmbit de gestió i tutela

de la Generalitat». D’altra banda cal fer

esment dels diversos tipus de funcions

que, en aquest àmbit, li són atribuïdes

(art. 10). En primer lloc es troben com-

petències decisòries, com són la d’adop-

tar decisions vinculants per als seus des-

tinataris en relació amb les queixes

formulades pels usuaris dels serveis de

comunicació audiovisual (art. 10.f), la

d’adoptar les mesures necessàries per

restablir els efectes de la difusió o la in-

troducció en la programació o la publi-

citat de missatges o continguts que

atemptin contra la dignitat humana i el

principi d’igualtat (art. 10.m) i la de dis-

posar el cessament o la rectificació pel

AUTONOMIES · 27

192

Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (DOGC

núm. 3133, de 5 de maig).

que fa a les emissions de publicitat il·lí-

cita o prohibida (art. 10.o). També tro-

bem competències supervisores com la

de vetllar pel compliment de la norma-

tiva reguladora de l’audiovisual i per la

indemnitat dels principis que la infor-

men (art. 10.d), per la pluralitat lingüís-

tica i cultural en el conjunt del sistema

audiovisual a Catalunya (art. 10.e), pel

compliment de la legislació sobre publi-

citat (art. 10.j) i sobre protecció dels

infants i adolescents, així com pel com-

pliment de la normativa de la Unió Eu-

ropea en la matèria (art.10.l), i final-

ment, la de garantir el compliment de

les missions de servei públic assignades

als mitjans audiovisuals de gestió públi-

ca. Cal destacar també que, malgrat no

tenir competències per atorgar les con-

cessions per a la gestió indirecta dels ser-

veis de difusió sonora i de televisió, sí

que correspon al CAC fer-ne el segui-

ment pel que fa als aspectes no tècnics

d’aquesta. És per això que la Llei li ator-

ga la funció d’informar preceptivament,

no només la proposta del plec de condi-

cions formulada pel Govern amb caràc-

ter previ a la convocatòria de cada con-

curs d’adjudicació de concessions, sinó

també les propostes presentades en els

concursos d’atorgament de concessions,

en les peticions de renovació de les con-

cessions i en els expedients de modifica-

ció de capital social de les empreses titu-

lars de la concessió i els expedients de

transmissió de les concessions, amb la

finalitat de vetllar pel pluralisme i la

lliure competència i per tal que els ope-

radors observin i compleixin les condi-

cions de la concessió en allò relatiu a la

normalització de la llengua i la cultura

catalana i de l’aranès (art. 10 bi c). A

més, el Consell ha d’informar prèvia-

ment els projectes de llei i els projectes

de disposicions de caràcter general rela-

tius al sector de l’audiovisual, i també

pot elaborar aquells informes o dictà-

mens que cregui convenients i els que li

siguin demanats pel Parlament i pel Go-

vern. En aquest sentit, l’art. 12 de la Llei

2/2000 preveu que el CAC elabori

anyalment un informe sobre la seva ac-

tuació i sobre la situació del sistema au-

diovisual a Catalunya, que ha de lliurar

al Parlament per mitjà de la Comissió de

Control de Ràdio i Televisió i al Govern.

Finalment, cal fer esment de les com-

petències reguladores i sancionadores

que corresponen al CAC. Pel que fa a les

competències reguladores és important

destacar que aquest alt organisme no té

tan sols atribuïda potestat per autoorga-

nitzar-se mitjançant l’aprovació del seu

Estatut orgànic i de funcionament, sinó

que també té atribuïda la potestat per

«dictar instruccions generals de caràcter

vinculant adreçades als operadors», és

a dir, té atribuïda una potestat regla-

mentària limitada tant pel que fa als seus

destinataris, com pel que fa al seu con-

tingut, car aquestes instruccions han de

tenir per finalitat exclusiva la de «garan-

tir el compliment de la legislació vigent»

en l’àmbit de les competències del CAC.

Pel que fa a les competències sancio-

nadores, l’art. 10.greconeix al CAC po-

testat sancionadora; tanmateix, la Llei

2/2000 ha optat per no definir un règim

sancionador propi sinó que ha preferit

fer una remissió a les competències que

en matèria sancionadora corresponen,

d’acord amb la legislació vigent de l’au-

diovisual, a la Generalitat, pel que fa a

l’àmbit d’actuació i les funcions del

CAC (art.11); així mateix, i pel que fa a

la tipificació d’infraccions i la determi-

nació de sancions, la disposició transi-

tòria segona estableix que, mentre no

s’aprovi la norma reguladora de l’audio-

visual a Catalunya, aquestes seran les

que estableixi la legislació vigent en el

moment d’aprovar-se la Llei.

ACTIVITAT NORMATIVA... 193

Llei 6/2000, de 19 de juny, de pensions periòdiques (DOGC núm. 3174, de

4 de juliol).

1. Introducció

El títol de la Llei 6/2000, de 19 de

juny, de pensions periòdiques, resulta

excessivament genèric, ja que regula

únicament pensions de caràcter perso-

nal i voluntari, i queden fora del seu àm-

bit les pensions de caràcter real, així com

altres pensions periòdiques que no es

defineixen pel seu caràcter voluntari i

que també regula el dret català.

Aquesta Llei substitueix la regulació

del censal i del violari continguda en

els art. 330 a 335 de la Compilació de

dret civil de Catalunya (CDCC). Pel

que fa al violari, la major completesa de

la seva regulació elimina la supletorie-

tat de les disposicions de la renda vita-

lícia del Codi civil (art. 1802-1808).

A més, la Llei ha eliminat el caràcter

subsidiari de la regulació del censal res-

pecte de la del violari, cosa que és una

manifestació més del distanciament

entre ambdues institucions, sobretot

pel que fa a la seva finalitat. Així, si bé

el censal segueix tenint la finalitat cre-

ditícia que tradicionalment s’ha vincu-

lat a ambdues figures, el violari, en can-

vi, no exclou actualment finalitats

assistencials, tot i que durant la trami-

tació parlamentària s’hagi eliminat de

la regulació del violari la referència que

feia el Projecte: d’una banda, al fet que

la pensió pogués consistir en aliments,

i, de l’altra, a la supletorietat de la regu-

Per concloure, també cal fer referèn-

cia a la possibilitat d’establir acords de

col·laboració i cooperació amb altres au-

toritats de regulació audiovisual i de

participar en els organismes correspo-

nents del Consell d’Europa i de la Unió

Europea, expressament recollida en l’ar-

ticle 13 de la Llei.

Esther Andreu

AUTONOMIES · 27

194

lació del violari respecte dels contrac-

tes onerosos pels quals una part s’obli-

ga a donar assistència a l’altra mentre

visqui.

Pel que fa a la terminologia, la Llei

parla indistintament de violari o pensió

vitalícia, mentre que en el cas del censal

utilitza únicament aquesta terminologia

tradicional.

2. La tipificació

La regulació del censal i del violari es

fa a partir del dret de crèdit constituït

(art. 2, 3 i 10). Es tracta d’obligacions pe-

riòdiques que no tenen caràcter real (a di-

ferència dels censos emfitèutic i vitalici).

L’element bàsic que diferencia el censal

del violari és la durada (art. 2). Així, men-

tre que el censal té caràcter indefinit, el

violari és vitalici (nota de la qual deriva la

pròpia denominació de la institució).

Tant el censal com el violari (aquest

últim clarament en cas de constitució

onerosa [art. 16.1.6]) són redimibles,

sense necessitat de pacte. La redimibili-

tat del violari —que contrasta amb la

irredimibilitat, llevat de pacte, del cens

vitalici real (art. 2 i 29 de la Llei 6/1990,

dels censos (LC)— ja resultava de la re-

gulació que en feia la Compilació, mal-

grat que la SAP de Barcelona de 27

de febrer de 1996 semblava exigir que

s’hagués pactat expressament.

3. El censal

3.1. El concepte i la constitució

El censal és un dret de crèdit a cobrar

una pensió periòdica que correspon in-

definidament a una persona i els seus

successors (art. 1, 2 i 3).

Una de les principals novetats pel que

fa a la regulació del censal que destaca el

preàmbul és la de reconèixer com a títols

constitutius els actes no onerosos. Ara

bé, aquesta novetat, almenys tal com

s’ha introduït, planteja alguns proble-

mes interpretatius.

Així, la definició que fa del censal

l’art. 3 no concorda amb la possibilitat

de constitució per actes no onerosos

—que es concreta, de forma rigorosa,

en l’art. 4, que admet com a títols cons-

titutius del censal, a més del contracte,

la «donació» i el «llegat»—. La referèn-

cia que fa a «en virtut del capital rebut»

l’últim incís de l’art. 3 (seguint l’art.

330 CDCC) concorda bàsicament

amb la constitució onerosa. En aquest

sentit, en el cas del violari, la primera

referència al capital rebut la trobem en

l’article dedicat a la constitució onero-

sa (art. 11.1), i no en el que el defineix

(art. 10).

L’art. 4.1 admet, com a títols consti-

tutius del censal, el contracte —one-

rós—, la «donació» —referència no

exempta de problemes— i el llegat —el

qual ja solia admetre’s tradicional-

ment—. En qualsevol cas s’exigeix, com

a forma ad solemnitatem, escriptura pú-

blica (art. 5.1), en la qual han de constar

les circumstàncies que indica l’art. 5.2.

Segons l’art. 4.2, en el cas de «consti-

tució a títol gratuït», les atribucions es

fan al censatari amb l’obligació que pa-

gui la pensió al censalista. Això s’ha

d’entendre referit, fonamentalment, a la

constitució del censal a través d’una esti-

pulació a favor de tercer (art. 1257.2

Cc), si contemplem la relació de valuta,

entre el constituent del censal (estipu-

lant) i el perceptor de la pensió (benefi-

ciari) —relació que, a diferència de la

relació de cobertura entre l’estipulant i

el promitent, tindria com a fonament la

causa donandi—. En el cas de constitu-

ció del censal a través d’un llegat o d’un

subllegat (art. 184.2 i 270.2 del Codi de

successions català (CS), cal tenir en

compte que si es tracta d’un mode (im-

posat a l’hereu o al legatari), tal com el

configura l’art. 161 CS, «no atribueix

altres drets que el de demanar-ne el

compliment, sense que redundi en pro-

fit directe de qui pot demanar-lo».

La relació jurídica de censal s’esta-

bleix entre el censatari, deutor de la pen-

sió (l’art. 214 CS en contempla un

supòsit específic), i el censalista, que n’és

el creditor. En el cas que hi hagi lliura-

ment de capital en la constitució del

censal, el censalista pot ser diferent de

qui lliura el capital (art. 1257.2 Cc) i,

òbviament, serà diferent del testador en

el cas de constitució per llegat. L’art. 80

CS prohibeix a l’heretant ocupar la po-

sició de qui lliura el capital en la consti-

tució de censals (com també de violaris,

que sovint s’han considerat una modali-

tat temporal de censal).

3.2. Les garanties

L’obligació personal en què consisteix

el censal es pot garantir amb fiança o

amb hipoteca (art. 6.1).

Les hipoteques constituïdes en garan-

tia del censal no prescriuen mentre

aquest no prescrigui (art. 6.2); això su-

posa: d’una banda, admetre explícita-

ment (com admetia ja l’art. 333.III

CDCC) que el censal prescriu i, de l’al-

tra, ampliar el termini de prescripció

de l’acció hipotecària. L’últim incís de

ACTIVITAT NORMATIVA... 195

l’art. 6.2, que permet pactar l’extinció

de la hipoteca, resulta una obvietat.

S’ha eliminat la remissió que feia l’art.

332 CDCC als paràgrafs segon i tercer

de l’art. 157 de la Llei hipotecària

(LH)(precepte que regula la hipoteca en

garantia de rendes o prestacions periòdi-

ques). En contra del que pugui semblar,

aquesta remissió no resultava pas supèr-

flua, en la mesura que l’art. 248 del Re-

glament hipotecari (RH) sembla partir

del fet que aquest tipus d’hipoteca no-

més es pot constituir en garantia de

prestacions periòdiques de caràcter tem-

poral. Per tant, tot i que, pel caràcter es-

sencialment redimible del censal, potser

es podria considerar la redempció (enca-

ra que només procedeixi a instàncies del

deutor) com a «evento o condición que

determine su extinción» als efectes del

que disposa l’art. 248.III RH, la remis-

sió a aquell precepte de la LH eliminaria

qualsevol dubte sobre la seva aplicació a

la hipoteca constituïda en garantia d’un

censal. En qualsevol cas, pel que fa a les

conseqüències que vincula la doctrina

a l’alienació de la finca hipotecada,

caldrà tenir en compte que tradicional-

ment s’havia entès que el censatari no-

més s’alliberava de l’acció personal si el

censalista acceptava l’encarregament del

censal a càrrec del comprador (cas en el

qual existia una novació per canvi de

deutor).

En el cas que el censal es garantís amb

fiança, generalment els fiadors només

s’obligaven per un temps determinat; el

venedor del censal solia pactar amb els

fiadors que al cap de cert temps redimi-

ria el censal o els rellevaria de la fiança.

El censal pot contenir un pacte de mi-

llora per garantir-lo o per millorar la ga-

rantia establerta. En aquest cas, el censa-

lista no pot exigir la garantia o la seva

millora fins que no hagi transcorregut el

temps estipulat o, si no s’ha concretat el

termini, fins que no transcorrin cinc

anys (art. 7.1). Aquest precepte, seguint

el previst en l’art. 331 CDCC, regula un

pacte que històricament s’havia conver-

tit en clàusula d’estil en totes les escrip-

tures de constitució del censal i que el

capítol XIII de les Corts de Barcelona de

1702 (3ª CYADC.I,7,11,25) reconeixia

implícitament quan el prohibia en els

violaris. Si el pagador de la pensió in-

compleix el pacte de millora, pot ser

compel·lit a restituir el capital del censal

(art. 7.2).

3.3. El pagament

Si no es pacta una altra cosa, la pensió

del censal s’ha de pagar per anualitats

vençudes (art. 8.1). Són aplicables als

censals les normes de pagament de pen-

sions endarrerides relatives als censos

(art. 8.2), cosa que suposa una remissió

a l’art. 9 LC. Les pensions periòdiques

del censal poden subjectar-se a una clàu-

sula d’estabilització monetària del seu

valor (art. 1.2).

3.4. L’extinció

La Llei regula una causa específica

d’extinció del censal: la redempció (art.

9). Es tracta d’una facultat que es reco-

neix al censatari que està al corrent de

pagament de les pensions vençudes, i

consisteix a poder extingir el censal «re-

tornant» l’import del capital amb el

qual es va constituir. Parlar de «retorn»

del capital no és del tot precís, en la me-

sura que si el censalista és diferent de qui

va lliurar el capital, l’import del capital

s’haurà d’entregar a aquell (al censalis-

ta); li capitalitzem el crèdit, que s’extin-

geix per compliment.

El censal és essencialment redimible;

el pacte d’irredimibilitat només pot ser

temporal, amb aplicació dels límits esta-

AUTONOMIES · 27

196

blerts per als censos —cosa que suposa

una remissió a l’art. 11.3 LC (art. 9.1).

En els censals constituïts «a títol gra-

tuït» (expressió que inclou tant la cons-

titució gratuïta, com la lucrativa per lle-

gat, en el mateix sentit que utilitza el

terme gratuït l’art. 11.2), sense expressió

del capital, la determinació del capital a

l’efecte de redempció s’obté a partir de

la capitalització de la pensió inicial al

preu del diner en el moment de la cons-

titució (art. 9.2). En la regulació ante-

rior l’índex de capitalització es fixava en

el 3 % per a tots els casos en què no

constés el capital lliurat (art. 330.III

CDCC).

El preàmbul destaca com a novetat

l’admissió de la redempció parcial. Ara

bé, el fet que en aquest cas calgui la con-

formitat del censalista (art. 9.3) —a di-

ferència del que passa en la redempció

total, que el censatari pot imposar al

censalista— fa perdre entitat a la no-

vetat.

4. El violari

4.1. El concepte i la constitució

El violari és un dret de crèdit a cobrar

una pensió periòdica en diners durant el

temps definit per la vida d’una o més

persones que visquin en el moment de

la constitució (art. 1.1, 2 i 10).

La Llei dota aquesta figura d’una regu-

lació molt més completa que la contin-

guda en la Compilació (art. 334 i 335).

Segons l’art. 11.1, el violari es pot

constituir a títol onerós —cas en el qual

té com a causa la percepció d’un capital

en béns mobles o immobles— o a títol

gratuït —cas en el qual té com a causa la

mera liberalitat—. Quan es constitueix

a títol onerós, el transmitent (del capi-

tal) resta obligat al sanejament en els

mateixos termes que el venedor (art.

11.3). Com a reminiscència del fet que,

tradicionalment, la constitució dels vio-

laris (com la dels censals) es feia en for-

ma de venda, la Llei utilitza repetida-

ment la dualitat «capital o preu» (art.

13.2, 13.5, 15.4 i 16.1.b, per exemple).

Qui lliura el capital pot ser diferent de

qui sigui el creditor de la pensió (art.

12.1, 13.2 i 13.5); en aquest cas, de con-

tracte amb estipulació a favor de tercer

(art. 1257.1 Cc), la designació del bene-

ficiari pot ser revocada abans que aquest

accepti; si això ocorre o el beneficiari re-

nuncia (renúncia prèvia) i no hi ha per-

sona substituta (designació successiva

de l’art. 13.4), la pensió es paga a qui va

lliurar el capital (art. 13.5).

La constitució «a títol gratuït» de què

parla l’art. 11.1 inclouria el títol lucratiu

en el cas del llegat o subllegat, tal com

resulta del primer incís de l’art. 11.2, se-

gons el qual si la pensió vitalícia es cons-

titueix a títol gratuït, se li apliquen les

normes sobre les donacions i els llegats.

Qui constitueix una pensió vitalícia a tí-

tol «gratuït» pot determinar expressa-

ment en el moment de la constitució

que el beneficiari no la pot transmetre;

es tracta d’una prohibició de disposar

imposada pel testador o donant (art.

26.3 LH, 166 CS i 639 Cc).

En el cas que el violari s’asseguri amb

garantia real, s’ha de constituir en es-

criptura pública (art. 15.3).

Pot ser creditor de la pensió qualsevol

persona o persones, i també els conce-

buts i no nascuts en el moment de la

constitució (art. 13.1), que es tenen per

nascuts als efectes favorables (art. 29 Cc).

La designació d’una pluralitat de credi-

tors pot ser simultània —cas en el qual, si

algun d’ells mor, existirà acreixement—

o successiva —aplicant-se llavors els lí-

mits de les substitucions fideïcomissàries

(art. 13.4 d’aquesta Llei i 204 CS).

ACTIVITAT NORMATIVA... 197

4.2. La durada

La durada del violari és definida per la

vida d’una o més persones que visquin

en el moment de la constitució (art. 10).

Relacionat amb això, l’art. 16.2 (en la

mateixa línia que l’art. 1804 Cc) esta-

bleix que és nul·la la pensió vitalícia

constituïda sobre la vida d’una persona

morta en la data de l’atorgament.

No es limita el nombre de persones

sobre la vida de les quals es pot consti-

tuir el violari (sempre que visquin en el

moment de la constitució). Això con-

trasta amb la regulació anterior, ja que

l’art. 334 CDCC limitava la durada del

violari a la vida «d’una o dues persones

que a la saó visquin», com fa encara l’art.

28 LC en el cas del cens vitalici real. Si la

pensió vitalícia es constitueix sobre la

vida de diverses persones, el dret a per-

cebre-la íntegrament subsisteix fins que

mori l’última (art. 12.2); s’extingeix

quan moren totes (art. 16.1.a).

La vida que es pot tenir en compte

per fixar la durada del violari (la vida

mòdul) pot ser la del deutor, la del cre-

ditor (supòsit normal i que preval en cas

de dubte (art. 12.3), la de qui eventual-

ment lliura el capital o la d’una tercera

persona o més d’una; en el cas que es

tracti d’una persona jurídica, no es pot

constituir el violari per un temps supe-

rior a trenta anys (art. 12.1) —termini

que coincideix amb el previst en l’art. 39

de la Llei 13/2000, de regulació dels

drets d’usdefruit, ús i habitació, per al

dret d’ús. No s’ha de confondre la vida

mòdul i la de qui sigui el creditor (art.

12.1 i 13.3) o el deutor (art. 12.1) de la

pensió, encara que puguin coincidir.

Si el creditor de la pensió és una per-

sona diferent de la persona o les perso-

nes sobre la vida de les quals s’ha consti-

tuït la pensió i el creditor premor a

aquesta o aquestes, transmet el dret a

cobrar la pensió als seus hereus fins a

l’extinció del dret (així és com sembla

que s’ha d’entendre l’art. 13.3).

4.3. El pagament

En defecte de pacte, la pensió es pa-

garà per endavant i al domicili del credi-

tor (regla diferent de la general contin-

guda en l’art. 1171.III Cc). La pensió

corresponent al període dins el qual s’ha

produït la defunció de la persona o de

l’última de les persones sobre la vida de

les quals es va constituir el violari s’ha de

pagar íntegrament (art. 14.2) —regla

que té sentit, bàsicament, si es tracta de

terminis anticipats. Si hi ha dubte sobre

la periodicitat de la pensió, s’ha de tenir

en compte la dels pagaments efectuats

(art. 14.3); amb bon criteri, el Projecte

afegia: «i, en darrer terme, es considera

que és anual».

Com en el cas del censal, la pensió es

pot subjectar a una clàusula d’estabilit-

zació monetària del seu valor (art. 1.2).

4.4. L’incompliment i les garanties

La reclamació de les pensions exigeix

l’acreditació que la persona sobre la vida

de la qual es va constituir el violari és

viva (art. 14.1).

En el cas d’impagament reiterat de les

pensions, es pot sol·licitar al jutge l’a-

dopció de les mesures de garantia ne-

cessàries per assegurar el pagament de les

pensions futures (art. 15.2). D’aquesta

previsió, que recorda la continguda en

l’art. 268.3 CF, es dedueix que s’està

pensant en una pensió de caràcter ali-

mentici (cosa que contrasta amb la fina-

litat que es predicava anteriorment del

violari; en aquest sentit, vegeu la SAP de

Barcelona de 27 de febrer de 1996 i la

STSJC de 4 de febrer de 1999).

Es pot pactar expressament la resolu-

AUTONOMIES · 27

198

ció del contracte de constitució a títol

onerós del violari per manca de paga-

ment de les pensions; en el cas de resolu-

ció, s’haurà de restituir el capital (art.

15.4) a qui va lliurar-lo en constituir el

violari, encara que sigui una persona di-

ferent del creditor de la pensió. Segons

l’art. 16.3, de la restitució del capital

causada per l’impagament de les pen-

sions, no se’n pot aprofitar la persona

obligada a satisfer les dites pensions, és a

dir, el deutor (que, en la mesura que serà

precisament qui haurà de restituir el ca-

pital, no s’entén gaire com pot benefi-

ciar-se d’aquesta restitució).

La pensió vitalícia es pot assegurar

mitjançant garantia real, cas en el qual

s’ha de constituir en escriptura pública

(art. 15.3). Aquesta referència expressa a

la garantia real no sembla excloure altres

modalitats de garantia. El fet que s’hagi

eliminat la salvetat que establia l’art.

335.II CDCC respecte de l’aplicació al

violari del pacte de millora fa pensar que

actualment no s’exclou aquest pacte en

el violari.

4.5. L’extinció

L’art. 16 regula específicament dues

causes d’extinció del violari. La primera

d’elles, que és conseqüència del propi

concepte de violari (art. 10 i 12), és la

mort de la persona o persones en relació

amb la vida de les quals es va constituir

(art. 16.1.a). Pel que fa a aquesta primera

causa, l’art. 16.1.aplanteja diversos pro-

blemes interpretatius en relació amb l’ex-

cepció a l’extinció que estableix per al cas

que l’obligat intenti alliberar-se del deute

causant la mort de la persona sobre la

vida de la qual es va constituir el violari.

Així, literalment, per exemple, no sembla

excloure el cas de mort accidental i no

queda clar fins quan subsisteix íntegre el

dret a cobrar la pensió per part del «bene-

ficiari o els seus successors».

La segona causa d’extinció del violari

que regula l’art. 16 és la redempció que,

com en el cas del censal, constitueix una

facultat que es reconeix al censatari que

està al corrent del pagament de les pen-

siones vençudes per poder extingir-lo

«restituint» el capital; també aquí no re-

sulta del tot exacte parlar de «restitu-

ció», en la mesura que el capital s’haurà

d’entregar al creditor de la pensió —a

qui capitalitzem el crèdit—, encara que

sigui diferent de qui, eventualment,

hagués lliurat el capital, o encara que

s’hagués constituït a títol «gratuït» sense

haver-se lliurat capital en constituir-lo

(si no és que s’interpreta que en cas de

constitució gratuïta o lucrativa no es-

cauria la redempció, ja que no hi podria

haver la «restitució» del capital de què

parla l’art. 16.1.6).

Segons l’art. 16.2, és nul·la la pensió

vitalícia constituïda sobre la vida d’una

persona que pateixi una malaltia que pot

arribar a causar-li la mort durant els dos

mesos següents a la data de la constitu-

ció. Aquesta previsió, que tindria sentit

sobretot en el cas de constitució onerosa

(que té caràcter aleatori), és similar a la

continguda en l’art. 30.2 LC per al cens

vitalici, però la redacció d’aquest precep-

te de la LC resulta més adequada.

M. Esperança Ginebra

ACTIVITAT NORMATIVA... 199

En exercici de la competència exclusiva

que l’article 9.30 de l’Estatut d’autono-

mia atorga a la Generalitat de Catalunya

en matèria de publicitat, el Parlament ha

aprovat aquesta Llei de regulació de la pu-

blicitat dinàmica a Catalunya, que té com

a precedent a nivell autonòmic la Llei

5/1997, de 8 de juliol, per la qual es regu-

la la publicitat dinàmica a les Illes Balears.

L’objecte fonamental d’aquest text le-

gal és establir un marc normatiu que

comprengui els principis fonamentals

que han de regir tota l’activitat de publi-

citat dinàmica a Catalunya, principis

que podran ser desenvolupats i concre-

tats per cada ajuntament mitjançant

l’ordenança municipal corresponent.

Més enllà d’aquest lloable objectiu, la

veritable raó de ser d’aquesta Llei rau,

des d’un punt de vista jurídic, en la re-

serva de llei que fa l’article 25.1de la

Constitució respecte a la tipificació de

les infraccions administratives.

En aquest sentit, es dota els ajunta-

ments de Catalunya de les eines ne-

cessàries per poder fer front als efectes

indesitjables que resulten d’un exercici

desordenat de l’activitat de publicitat

dinàmica, com són la brutícia i la con-

taminació que pot produir a l’entorn,

els perjudicis que, en general, se’n po-

den derivar respecte al dret que tenen

els ciutadans a utilitzar d’una manera

adequada les zones de domini públic i

les zones privades de concurrència i ús

públic, la incidència sobre el dret al

descans i a l’oci sense molèsties, la re-

percussió puntual en l’ordre públic,

etc.

Les diferents modalitats de publicitat

dinàmica que regula la Llei són la publi-

citat manual, la publicitat oral i la pu-

blicitat telemàtica, que se subjecten al

règim general de la Llei, i el repartiment

domiciliari de publicitat i la publicitat

mitjançant l’ús de vehicles, que tenen

una regulació específica al títol III, sens

perjudici que es regeixin per la resta de

normes de la Llei, en tot el que no sigui

objecte d’aquesta especificitat.

Pel que fa als requisits de l’exercici de

la publicitat dinàmica, es recorda l’obli-

gatorietat que aquesta respecti els valors

reconeguts a la Constitució, i la prohibi-

ció que s’incorri en engany i deslleialtat.

S’estableix també que quan la publicitat

es faci en suport paper aquest haurà

de ser preferentment reciclat i haurà de

portar una llegenda que n’aconselli el

dipòsit en un contenidor de recollida se-

lectiva.

S’exclouen de l’àmbit d’aplicació d’a-

questa Llei, entre altres, activitats com la

publicitat electoral, els missatges i comu-

nicacions de les administracions públi-

ques i aquelles que s’adrecin únicament i

exclusivament a la materialització de l’e-

xercici de drets fonamentals i llibertats

públiques.

L’exercici de l’activitat de publicitat

dinàmica se subjecta a l’obtenció prèvia

d’una llicència municipal de caràcter re-

glat, a excepció de la modalitat de publi-

citat mitjançant l’ús de vehicles en què

l’atorgament de la llicència municipal té

un caràcter discrecional. Correspon a

l’ajuntament on s’hagi de desenvolupar

l’activitat publicitària la competència

per a l’atorgament de la llicència muni-

cipal, que es concedeix per un termini

màxim de dos anys renovables.

Els ajuntaments podran subjectar l’e-

xercici de l’activitat dinàmica objecte de

la llicència a l’acompliment d’una sèrie

de mesures correctores, amb la possibili-

tat d’exigir la prestació d’una garantia de

AUTONOMIES · 27

200

Llei 9/2000, de 7 de juliol, de regulació de la publicitat dinàmica a Catalunya

(DOGC núm. 3189, de 24 de juliol).

fins a 1.000.000 de pessetes, en la forma

que determini l’ordenança correspo-

nent, si bé es reserva a la Generalitat l’es-

tabliment per reglament dels criteris

d’aquesta, segons les bases de població.

A més, es faculta els ajuntaments per-

què puguin acordar una sèrie de mesu-

res cautelars, com són el comís del mate-

rial, la immobilització i la retirada de

vehicles i, en general, totes aquelles me-

sures necessàries per impedir l’exercici

d’una activitat que es presumeixi que

pot produir danys i perjudicis a l’interès

públic. També es faculta els ajuntaments

a rescabalar-se dels danys causats per ac-

tuacions infractores de la Llei.

Al títol IV es regula el règim sancio-

nador amb la concreció de les diferents

infraccions i sancions a què poden do-

nar lloc. Es preveu la possibilitat que els

ajuntaments, mitjançant l’ordenança

corresponent, puguin desenvolupar les

infraccions tipificades per la Llei, amb el

benentès que aquest desenvolupament

sempre s’haurà de donar en l’àmbit del

que és descriptiu, però en cap cas consti-

tutiu de la infracció, ja que l’objecte de

la norma reglamentària municipal és

contribuir a una identificació més cor-

recta de les conductes i de les sancions

corresponents.

Les sancions que la Llei estableix poden

arribar als 100.000.000 de pessetes, si bé

la capacitat sancionadora dels ajunta-

ments es limita a un màxim d’1.000.000

de pessetes, amb l’escalat que en funció de

la població del municipi corresponent es-

tableix l’article 11 del Decret 108/1997,

de 29 d’abril, pel qual s’estableixen els òr-

gans competents en la imposició de san-

cions i altres normes en matèria de defensa

dels consumidors, al qual es remet la Llei a

través de la disposició addicional tercera.

En el cas que de la instrucció de l’ex-

pedient sancionador s’hagi de derivar

una sanció superior al milió de pessetes

o a l’import màxim que correspongui a

un ajuntament en funció de la seva po-

blació, aquest podrà inhibir-se a favor

de la Generalitat. A més, aquesta és

competent per a la imposició de san-

cions en tot allò que fa referència al con-

tingut del missatge publicitari.

Per altra banda, destaca el fet que

la Llei prevegi, com a sanció de caràcter

accessori, la possibilitat de sancionar

els infractors amb la suspensió de la

llicència de què disposin per un període

màxim d’un any i la inhabilitació per

obtenir-ne una de nova de naturalesa si-

milar, per a un període màxim de tres

anys.

Els terminis de prescripció s’establei-

xen en cinc anys per a les infraccions

molt greus i dos anys per a la resta. Per a

les sancions, el termini es fixa en un any,

excepte per a les imposades per infrac-

cions greus, que prescriuran als dos

anys.

En un altre ordre de coses, la Llei esta-

bleix un mandat a les corporacions lo-

cals de manera que aquestes han d’afa-

vorir, estimular i fomentar l’ús de la

llengua catalana en totes les modalitats

de la publicitat dinàmica, d’acord amb

les mesures establertes a l’apartat 2 de

l’article 37 de la Llei 1/1998, de 7 de ge-

ner, de política lingüística.

Finalment, cal assenyalar que el legis-

lador ha entès que calia ajornar un cert

temps l’entrada en vigor d’aquesta Llei

per tal de donar temps als ajuntaments

catalans a adaptar o aprovar les orde-

nances municipals respectives de publi-

citat dinàmica. Per això la disposició ad-

dicional segona estableix que la Llei

entra en vigor al cap de tres mesos d’ha-

ver estat publicada al DOGC.

Vicenç Santaló

ACTIVITAT NORMATIVA... 201

Tradicionalment hi ha hagut una pe-

netració important del dret públic en el

sector dels transports en la mesura que

aquesta és una activitat que es porta a

terme per regla general en vies de domi-

ni públic i que, a més, el poder públic ha

estat des del segle XIX el titular dels ser-

veis de transport de transcendència

econòmica singular. En aquest àmbit

s’han emprès els darrers anys polítiques

liberalitzadores que, impulsades per les

institucions europees, han conduït al fet

que el poder públic cedeixi terreny en la

titularitat de béns i serveis però no en

la regulació del sector, perquè s’ha con-

siderat que calia intervenir-hi per tal de

protegir els interessos dels usuaris, tant

els econòmics com els de seguretat. Els

darrers temps també s’han ampliat els

objectius de la regulació a fi de vetllar

perquè l’activitat es porti a terme d’una

manera respectuosa per al medi ambient.

Dins el sector del transport, el de cur-

ta distància que es fa per aigües ma-

rítimes o continentals ocupa un espai

reduït, tant per volum com per im-

portància econòmica, en comparació

amb el que es fa per altres vies, la qual

cosa es reflecteix en l’enorme atenció

que ha merescut en l’ordenament jurí-

dic espanyol. Un cas diferent és el dels

estats amb vies navegables importants,

per dimensions i per tradició —per l’ús

secular que se n’ha fet com a via de co-

municació, també per a llargs recorre-

guts. El desenvolupament econòmic i

social no ha conduït a la decadència o a

la progressiva desaparició d’aquesta clas-

se específica de transport com es podria

pensar, sinó que, al contrari, s’ha conso-

lidat i ha adquirit un nou impuls gràcies

al turisme. A més, per les seves caracte-

rístiques, s’ha convertit en l’objecte d’u-

na política pública que en pretén el fo-

ment, i una prova d’això, en l’àmbit eu-

ropeu, són la Resolució del Consell

d’Europa, de 14 de febrer de 2000, so-

bre el foment del transport marítim de

curta distància, el Reglament 718/1999

del Consell, de 28 de març, i el Regla-

ment 805/1999 de la Comissió, de 16

d’abril.

L’objecte de regulació d’aquesta Llei

és l’activitat del transport en aigües con-

tinentals —definit com el que es porta a

terme íntegrament entre punts situats a

les riberes dels rius que transcorren pel

territori de Catalunya i en les aigües dels

llacs, de les llacunes i dels embassaments

del mateix territori— i la del transport

en aigües marítimes —definit com el

que es fa entre ports i llocs del litoral de

Catalunya i entre aquests i els punts de

la ribera dels rius que transcorren per

aquest mateix territori. Es tracta d’un

objecte de regulació de delimitació difí-

cil respecte d’altres en què és possible la

intervenció dels poders públics i que se

situen sota títols competencials dife-

rents, que, d’altra banda, corresponen a

l’Estat. Així, la Llei evita curosament

d’envair el que seria el terreny de la se-

guretat marítima o la regulació del do-

mini públic hidràulic o dels ports d’in-

terès general —dels quals es va transferir

la gestió, però no la regulació— i se ce-

nyeix estrictament al que és el transport,

per a la regulació del qual es disposa de

títol competencial, establert per l’article

9.15 de l’Estatut. Anteriorment ja hi ha-

via una regulació amb aquest objecte,

però de rang reglamentari, un rang in-

suficient si es pretén establir un règim

sancionador i també si es té en compte

el grau d’intervenció administrativa que

la Llei introdueix.

AUTONOMIES · 27

202

Llei 10/2000, de 7 de juliol, d’ordenació del transport en aigües marítimes i

continentals (DOGC núm. 3189, de 24 de juliol).

La regulació es refereix al transport de

passatgers i mercaderies amb algunes ex-

clusions —article 1.2. La Llei sotmet

aquest transport a un sistema d’inter-

venció administrativa basat en l’obten-

ció d’una autorització prèvia. Atès que

aquesta activitat també es troba sotmesa

a altres règims d’intervenció administra-

tiva, i atès també el fet que ja hi ha altres

controls sobre els mitjans utilitzats en el

transport —les embarcacions— i sobre

la capacitació i les condicions de la tri-

pulació, la Llei obliga a establir la coor-

dinació entre les diverses intervencions,

mitjançant comunicacions d’actes o bé

mitjançant l’emissió d’informes precep-

tius a càrrec dels diversos òrgans i ad-

ministracions competents en aquesta

matèria. A més, com a instrument de

garantia de coneixement i publicitat de

les autoritzacions, es crea un registre ad-

ministratiu, el Registre d’autoritzacions

per a serveis de transport en aigües ma-

rítimes i continentals.

La Llei determina de forma detalla-

da la documentació necessària per

sol·licitar l’autorització, entre la qual

cal destacar tant la documentació acre-

ditativa del compliment dels requisits

tècnics i de seguretat de l’embarcació

com l’assegurança de responsabilitat

civil de l’empresa prestadora del servei

i la justificació d’estar al corrent de les

obligacions tributàries i de seguretat

social. D’aquestes prescripcions i dels

informes que s’han de demanar en la

tramitació de la sol·licitud es pot des-

prendre amb claredat que l’objectiu de

la Llei és garantir, o millorar, la segure-

tat dels passatgers en aquest mitjà de

transport, atès que es va produir un ac-

cident amb un nombre important de

víctimes i una repercussió pública no-

table.

El termini per resoldre les sol·licituds

d’autorització és de sis mesos, un cop

transcorregut el qual, si no s’ha dictat cap

resolució, s’entén que són desestimades.

Les autoritzacions s’atorguen per un ter-

mini de tres anys, per regla general, am-

pliable fins a cinc anys quan els serveis es

presten amb embarcacions noves. Les au-

toritzacions són prorrogables, per períodes

iguals a l’inicial, sense que s’hagi establert

cap límit de pròrrogues, mentre subsistei-

xin les condicions que en van justificar

l’autorització. Es regula la modificació de

les condicions de prestació, les quals se sot-

meten a règim de comunicació, que pot

donar lloc a la subjecció a una nova auto-

rització si són importants, i la regulació

d’aquesta qüestió se sotmet a reglament.

La Llei estableix la inspecció periòdica dels

serveis autoritzats, i regula l’abast de la po-

testat inspectora i la subjecció a aquesta

dels titulars de les contractacions i dels co-

mandaments de la tripulació.

La Llei estableix, per assegurar-ne el

compliment, un règim sancionador, de

manera que tipifica les infraccions i de-

termina les sancions, que poden arribar

als 5 milions de pessetes (30.050,61 €),

a més de la suspensió de l’activitat o,

àdhuc, la revocació de l’autorització.

Recull també la possibilitat d’imposar

mesures provisionals per assegurar l’e-

fectivitat de la resolució i preservar els

interessos generals.

Finalment, la Llei estableix que se

n’ha de fer el desplegament reglamentari

i un termini de sis mesos per adequar les

situacions existents a la nova regulació.

Xavier Muro

ACTIVITAT NORMATIVA... 203

Llei 11/2000, de 13 de novembre, reguladora de la incineració de residus

(DOGC núm. 3269, de 20 de novembre).

En els darrers anys s’ha estès entre les

diverses instàncies amb responsabilitat

de govern la sensibilització i preocupa-

ció per les conseqüències que els diver-

sos sistemes de tractament dels residus

poden produir sobre el medi ambient,

en el marc d’un debat públic amb argu-

ments científics i polítics. Això ha donat

lloc que es generés un important cos

normatiu, encapçalat per la legislació

comunitària impulsora de polítiques en

aquest terreny a partir de l’establiment

de les «jerarquies de principis en la polí-

tica de gestió de residus». Dins d’aquest

context s’ha d’inscriure la regulació de

les condicions en què s’efectua la incine-

ració.

Atesa la dimensió transfronterera de la

problemàtica, i per aconseguir la màxi-

ma eficàcia, les institucions europees van

aplicar una estratègia que no es limitava

a la definició de polítiques i recomana-

cions sinó que incloïa l’adopció de nor-

mes, començant per les dues directives

del Consell, aprovades el juny de 1989,

per controlar les emissions d’alguns con-

taminants procedents d’instal·lacions

d’incineració de residus municipals: la

Directiva 89/369 CEE i la 89/429 CEE.

Malgrat que varen suposar una aportació

important a la reducció d’emissions te-

nien un abast limitat, ja que no conside-

raven la incineració dels residus més pe-

rillosos. Aquests varen ser objecte d’una

nova Directiva, 94/67 CE del Consell.

La política comunitària es basarà

principalment en el criteri «del principi

a la fi», consistent a considerar que la re-

gulació sobre els residus ha de tenir en

compte no sols la part final del cicle pro-

ductiu sinó la totalitat, començant per

l’extracció de les matèries primeres.

A això cal afegir diverses decisions del

AUTONOMIES · 27

204

Consell, entre les quals cal incloure la de

24 de febrer de 1997, que no es refereix

només a la incineració, sinó que pretén

establir una estratègia comunitària de

gestió de residus, en la qual el Consell

Europeu opina que s’han d’establir nor-

mes adequades d’emissió de les opera-

cions realitzades en les instal·lacions

d’incineració de residus, per tal de ga-

rantir un alt nivell de protecció del medi

ambient, normes que s’han de respectar

estrictament, i que, pel que fa a les ins-

tal·lacions existents, cal disposar de me-

canismes de control específic. S’admet,

per tant, la possibilitat d’incinerar amb

les condicions adequades i amb la cor-

responent supervisió i vigilància, man-

tenint, per tant, el criteri sobre el qual se

sustentava la Directiva de 1994.

Ara bé, el Consell convida la Comis-

sió a revisar aquesta darrera Directiva

per tal d’adaptar-la al progrés tècnic, i

s’accentua la necessitat de fomentar la

valorització dels residus amb la finalitat

de reduir la quantitat d’aquests destina-

da a l’eliminació i economitzar els recur-

sos naturals, especialment per mitjà de

la reutilització, el reciclatge, el compos-

tatge i la recuperació d’energia. A la nor-

mativa europea cal afegir-hi l’estatal,

constituïda per la Llei 10/1998, de 21

d’abril, de residus, que, a part d’establir

principis generals, estableix mecanismes

de cooperació i d’intercanvi d’informa-

ció.

Per completar el quadre és ineludible

referir-se a la Llei 6/1993, de 15 de ju-

liol, que segueix el camí traçat per les di-

rectives, és a dir, orientant-se per afavo-

rir la minimització, la valorització i la

disposició correcta del rebuig.

La incineració dels residus resulta,

doncs, un sistema acceptat per l’ordena-

ment sectorial, però que ofereix riscos

comprovats de contaminació del subsòl,

de l’aire i de les aigües, que pot afectar la

salut humana, segons que han posat de

manifest els coneixements científics, els

quals han abordat la relació amb les dio-

xines i els furans. Els avenços tècnics i

científics possibiliten l’adopció de me-

sures correctores més eficaces i l’obten-

ció de sistemes més acurats d’enregistra-

ment i mesura, que han de ser tinguts en

compte, però això no comporta una

desviació dels objectius principals que

són la minimització, la valorització, el

reciclatge i la reutilització.

La Llei és breu, amb un important

contingut programàtic o finalista. Tot i

que el seu objecte és el de regular les con-

dicions en què s’ha de fer la incineració

de residus a Catalunya, no les ordena o

regula directament de forma detallada i

exhaustiva, sinó que estableix el marc en

el qual es contenen els principis o les re-

gles a les quals s’han de sotmetre el con-

junt d’actuacions públiques en aquest

àmbit. Es tracta, per tant, d’una Llei que

ha de desplegar la seva eficàcia progressi-

vament, i en un període de temps dila-

tat, en remetre’s a futurs plans o progra-

mes de diverses classes (pla d’acció per

reduir les fonts de compostos orgànics

persistents, inventari de focus emissors

d’aquests compostos, programes qua-

driennals de prevenció, reducció i valo-

rització de residus, programació del tan-

cament d’instal·lacions d’incineració,

programes de gestió de residus) i conte-

nir diverses remissions específiques de

desplegament reglamentari, a més de les

de caràcter general (art. 2.3, 6.1.ai b).

La Llei també pretén establir instru-

ments per assegurar la participació ciuta-

dana tant en la realització de determina-

des activitats de desplegament dels

objectius de la Llei com en la inspecció

de les plantes d’incineració (art. 8.1), tot

i que en aquest darrer cas no concreta

quins grups o quines persones poden te-

nir aquesta representació social. Per tal

de facilitar el control ciutadà sobre el de-

senvolupament de l’activitat d’incinera-

ció s’estableix l’accés públic a les dades

contingudes en els programes de vigilàn-

cia ambiental, d’obligatòria consignació

al departament competent.

Una altra nota a considerar d’aquesta

Llei és que estableix una delimitació

competencial entre l’Administració de la

Generalitat i els municipis, especificant

les responsabilitats respectives en la matè-

ria. La potestat d’intervenció més inten-

sa, com és la de prohibir la incineració de

determinades categories de residus, o la

reglamentària, s’atribueix al Govern. En

canvi, pel que fa al tancament d’instal·la-

cions, tan sols es preveu la necessitat de

programar-lo d’acord amb els municipis,

atès que, d’acord amb la legislació prece-

dent, caldrà considerar que es tracta d’u-

na competència municipal. Hi ha final-

ment un conjunt de competències de

foment que s’atribueixen a totes les admi-

nistracions sense distingir (art. 3) l’obli-

gació genèrica «d’establir els instruments

necessaris» per dur a terme certes actua-

cions (art. 3.c, art. 6.3).

Cal deduir, d’altra banda, que la Llei

parteix de les definicions de la majoria

dels termes tècnics que utilitza, establer-

tes per la Llei 6/1993 (art. 3), definicions

legals prèvies, no reservades a l’esmenta-

da Llei i que possibiliten l’adequada

comprensió del text ara adoptat.

Cal destacar, finalment, que aquesta

és una Llei que resulta de l’exercici d’u-

na iniciativa legislativa popular, la pri-

mera que es va presentar davant del Par-

lament, conformement a la Llei 2/1995,

de 3 d’abril.

Després d’haver obtingut el nombre de

signatures establert legalment (65.000), i

un cop verificades degudament per la

ACTIVITAT NORMATIVA... 205

L’objecte principal d’aquesta Llei és la

regulació específica del dret d’usdefruit.

Pel que fa als drets reals, la Compilació

contemplava únicament l’usdefruit de

boscos i de plantes (art. 279-282, ara

substituïts per aquesta Llei, els art. 20-

25 de la qual incorporen aquella norma-

tiva compilada). El text compilat, però,

conté també d’altres referències al dret

d’usdefruit, essencialment en l’àmbit

del dret de família: art. 30.1 (dot), 38 i

seg. (tenuta), 46.1 (esponsalici) o 48.3

(tantumdem); cal tenir en compte que la

disposició transitòria segona del Codi de

família sembla mantenir la vigència de la

regulació d’aquestes institucions dotals i

paradotals. A més, també hi ha disposi-

cions relatives a l’usdefruit més o menys

disperses en altres cossos legals, la sub-

sistència de les quals no queda afectada

per l’entrada en vigor de la Llei 13/2000

(l’art. 1.2 s’hi remet). Així, en el Codi de

família es regula l’usdefruit universal ca-

pitular (art. 24-30), i en el Codi de suc-

Junta de Control constituïda a aquests

efectes, la proposició va ser sotmesa al

mateix procediment que la resta de pro-

posicions de llei, per la qual cosa va haver

de superar els dos obstacles a què se sot-

meten aquestes a l’inici de la tramitació,

és a dir, la presa en consideració i la con-

formitat pressupostària del Govern. Una

vegada els va superar, la tramitació va

prosseguir amb la presentació d’esmenes.

Com ja s’havia anunciat durant el debat

de la presa en consideració, els grups par-

lamentaris majoritaris s’inclinaven per

alterar radicalment el propòsit inicial

contingut en la proposició, que era el de

prohibir la incineració, i substituir-lo per

una regulació d’aquesta activitat amb

subjecció a condicions. La possibilitat

que la tramitació parlamentària modifi-

qués substancialment la proposició im-

pulsada pels ciutadans no plantejava dub-

tes des del punt de vista jurídic formal, en

trobar-se subjecte a les mateixes regles

que les altres proposicions, tot i que per a

alguns s’afecta el dret fonamental de par-

ticipació dels ciutadans exercit a través

d’aquesta institució en aprofitar la seva

iniciativa o voluntat per capgirar-la sense

el seu consentiment. Preveure-ho d’una

altra manera en la Llei de la iniciativa le-

gislativa popular també resultava pro-

blemàtic perquè portava a tractar on es

trobaven els límits a una possible altera-

ció de la voluntat inicialment continguda

a la proposició i, sobretot, qui era el sub-

jecte que havia de considerar que s’ultra-

passaven. Durant el debat parlamentari

de la proposició, els grups parlamentaris

que sustentaven la redacció originària van

defensar que els promotors de la iniciati-

va havien de conservar un dret de retirada

de la proposició en tot el transcurs de la

tramitació parlamentària per evitar, així,

la possible desnaturalització del seu propò-

sit. Els promotors van reclamar, també, el

dret a intervenir en el debat plenari de la

proposició, com s’ha recollit en altres legis-

lacions de l’Estat. Aquestes qüestions, sens

dubte, hauran de ser considerades en una

eventual modificació de la Llei 2/1995. En

qualsevol cas, la llei reguladora de la incine-

ració finalment aprovada difereix substan-

cialment de la proposició que es troba al

seu origen.

Xavier Muro

AUTONOMIES · 27

206

Llei 13/2000, de 20 de novembre, de regulació dels drets d’usdefruit, d’ús i

d’habitació (DOGC núm. 3277, de 30 de novembre de 2000).

cessions es poden esmentar els art. 69,

74, 77 o 83 (heretaments), 143 i 304

(llegat d’usdefruit universal), 252.2

(atribucions d’usdefruit pactades en

capítols a favor de cònjuges), 331-332

(usdefruit vidual abintestat) o 360 (legí-

tima).

La regulació de l’usdefruit contingu-

da en la Llei 13/2000 és una regulació

mancada de la pretensió de completesa

que, en canvi, caracteritza totes les altres

lleis que el Parlament de Catalunya ha

aprovat en els darrers anys en matèria de

dret civil. Amb una tècnica més pròpia

de l’època compiladora que no pas de

l’actual període codificador, el legislador

català assenyala en el preàmbul (ap. 2)

que en relació amb el dret d’usdefruit

«s’ha optat, de moment, per establir no-

més una regulació de les especificitats

que ha tingut aquesta institució i les que

es considera que ha de tenir en el futur

en el dret català, i amb aplicació su-

pletòria del Codi civil» (tot i que aques-

ta supletorietat no s’explicita en el text

normatiu, cosa que sí que feia, en canvi,

el projecte de llei). Igual que la Compi-

lació de 1960, es tracta, doncs, d’una re-

gulació presidida pel principi d’especia-

litat. La inclusió d’aquesta normativa en

el futur Codi civil de Catalunya reque-

rirà, per tant, el seu posterior desenvolu-

pament (qüestió a què al·ludeix l’expres-

sió «de moment» del preàmbul, que

indica que es tracta d’una regulació pro-

visional).

La incompletesa de la Llei 13/2000

en matèria d’usdefruit (punt en el qual

el títol de la Llei resulta més ampli que

el seu contingut) té una doble manifes-

tació. D’una banda, aquesta Llei no

constitueix una regulació autònoma del

dret d’usdefruit a Catalunya: no es des-

envolupen els usdefruits regulats en el

Codi de família i en el Codi de succes-

sions, a les disposicions dels quals es re-

met l’art. 1.2 com a supletòries de les

mancances de la pròpia Llei i del títol

constitutiu. D’altra banda, i pel que fa a

l’usdefruit en general, s’ha optat per re-

gular-ne només determinats aspectes.

La Llei 13/2000 conté certament una

sèrie de disposicions relatives a l’usde-

fruit en general, en el capítol II (art. 4-

13), on també s’haurien d’haver situat

els art. 2 i 3 (inexistents en el projecte de

llei, cosa que tradueix la singular «dispo-

sició general» de la rúbrica del capítol I,

en principi dedicada als tres drets reals

que regula la Llei): malgrat la seva ubi-

cació, els art. 2.2 i 3 es refereixen exclu-

sivament a l’usdefruit, i si bé en principi

l’art. 2.1 preveu en general els títols

constitutius dels drets d’usdefruit, d’ús i

d’habitació, resulta que els títols de

constitució d’aquests dos darrers drets

reals s’especifiquen en particular a l’art.

33 (que és més ampli, perquè també in-

clou la constitució legal i no només la

derivada d’acte negocial). En realitat,

per tant, l’art. 2.1 es refereix només a

l’usdefruit, i això significa que la Llei

13/2000 deixa fora del seu àmbit d’apli-

cació tant l’usdefruit vidual abintestat

com l’adquirit per usucapió.

Pel que fa al règim general del dret

d’usdefruit, la Llei 13/2000 preveu l’u-

sufructuari com a perceptor de la utilitat

de la cosa aliena (art. 3) amb el tradicio-

nal límit del principi salva rerum subs-

tantiæ, excepcionable per la llei (usde-

fruit de coses consumibles, art. 3.2, o de

diner, art. 26) o bé per la voluntat (usde-

fruit amb facultat de disposició, art. 14-

19), però no es regula, en canvi, l’estatut

jurídic de l’usufructuari com a adminis-

trador de béns aliens en interès propi:

d’acord amb l’art. 1.2, per tant, per a les

qüestions relatives a l’inventari i a la

fiança o caució (a l’existència o dispensa

de la qual al·ludeix l’art. 26.2 i 3) s’hau-

ran d’aplicar, entre d’altres, els art. 25-

ACTIVITAT NORMATIVA... 207

27 del Codi de família o els art. 74 i

304.3 del Codi de successions abans de

recórrer a l’aplicació supletòria dels art.

491 i seg. del Codi civil espanyol.

La principal novetat a remarcar entre

les disposicions generals és el dret d’ad-

quisició preferent (en la típica doble fase

de tanteig o de retracte) que l’art. 5 de la

Llei 13/2000 atribueix al nu propietari

en el cas d’alienació del dret d’usdefruit,

tant si aquesta alienació és a títol onerós

com si és a títol gratuït. Per això l’art. 4

supedita el poder de disposició de l’usu-

fructuari sobre el dret del qual és titular

a la càrrega de notificar al nu propietari

el propòsit i les circumstàncies de la

transmissió. La resta de disposicions ge-

nerals preveuen puntualment determi-

nats aspectes relatius a l’usdefruit de

quota de cosa en condomini (art. 6 i 8),

al de finca hipotecada (art. 9), a la plura-

litat simultània o successiva d’usufruc-

tuaris (art. 10 i 11) i a l’extinció de l’us-

defruit sotmès a condició resolutòria o a

termini final en relació amb la mort del

titular (art. 12).

De fet, el gruix de la Llei 13/2000 és

constituït per les «especificitats» a què,

segons el preàmbul (ap. 2), es limita la

regulació del dret d’usdefruit, que són

les que en el mateix preàmbul (ap. 5) es

qualifiquen de «situacions especials»:

l’usdefruit de boscos i plantes, l’usde-

fruit amb facultat de disposició i l’usde-

fruit de diner i de participacions en fons

d’inversió.

Pel que fa a l’usdefruit de boscos i

plantes, al qual es dedica el capítol IV,

els art. 20-25 es limiten a incorporar la

regulació dels anteriors art. 279-282 de

la Compilació, basats en la tradicional

distinció entre l’usdefruit d’arbres o

boscos i l’usdefruit de finques que tenen

arbres o plantes com a part integrant de

la finca. En el primer cas, el règim jurí-

dic s’organitza en funció que es tracti de

boscos que per la seva pròpia naturalesa

estan destinats a fusta o bé que tinguin

una destinació econòmica diferent de

l’obtenció de fusta (art. 20 i 21). En el

segon cas, el criteri de distinció se situa

en el fet que els arbres o arbusts existents

a la finca usufructuada siguin dels que es

renoven o rebroten pel tronc o per les

arrels o bé dels que, després de tallats,

no es renoven o rebroten (art. 22 i 23).

La novetat de la Llei 13/2000 són els

altres usdefruits especials que ara es re-

gulen per primera vegada. D’una banda,

l’usdefruit amb facultat de disposició

sobre els béns que en constitueixen l’ob-

jecte, del qual s’ocupa amb força detall

el capítol III (art. 14-19). Tret d’una

previsió expressa en un altre sentit en el

títol constitutiu, la facultat de l’usufruc-

tuari s’entén atribuïda només per dispo-

sar dels béns a títol onerós (art. 14.2),

tant si l’objecte de l’usdefruit és univer-

sal com si és particular (art. 14.2). Això

no obstant, en el cas d’usdefruit univer-

sal, les facultats dispositives de l’usu-

fructuari queden limitades a les tres

quartes parts dels béns com a màxim:

segons l’art. 18 l’usufructuari universal

no pot disposar de la quarta part dels

béns usufructuats, si bé el nu propietari

pot eliminar aquesta limitació i autorit-

za expressament l’usufructuari a dispo-

sar de tots els béns compresos en l’usde-

fruit. La facultat de disposició es pot

atribuir només per al cas de necessitat

(art. 16, 17 i 19.2), supòsit en el qual

l’usufructuari només queda legitimat si

no té béns propis no necessaris per a la

vida o per a l’exercici de la professió i, en

la part de la contraprestació obtinguda

que no s’hagi hagut d’aplicar a la satis-

facció de la necessitat, opera el principi

de subrogació real.

L’art. 26, en el capítol V de la Llei,

s’ocupa de l’«especificitat» de l’usdefruit

de diner, l’especialitat del qual rau en la

AUTONOMIES · 27

208

fungibilitat de l’objecte: l’usdefruit de

cosa fungible s’aproxima al mutu, tota

vegada que la fungibilitat provoca l’ad-

quisició de la propietat dels diners per

part de l’usufructuari (per molt que l’úl-

tim apartat del precepte afirmi la titula-

ritat del nu propietari, es tracta de la ti-

tularitat d’un dret de crèdit i no de la

propietat). Per això, en admetre el dret

als rendiments d’un capital en diners

(com a fruits civils, art. 28) s’estableix

l’obligació de l’usufructuari de restituir

el tantundem a l’extinció de l’usdefruit.

La resta del capítol V (art. 27-32) es

dedica a regular el règim especial de l’us-

defruit de participacions en fons d’in-

versió, que és segurament el tema cen-

tral de la Llei 13/2000. El règim jurídic

dels fons d’inversió es troba en la Llei es-

tatal 46/1984, de 26 de desembre, regu-

ladora de les institucions d’inversió

col·lectiva (i el seu reglament, en el Reial

decret 1393/1990, de 2 de novembre),

que a més de la modalitat general dels

fons amb distribució de resultats preveu

també els fons de caràcter acumulatiu o

de capitalització, sense distribució de

rendiments. La llei catalana regula ex-

tensament l’usdefruit de participacions

en fons d’inversió en aquestes dues mo-

dalitats.

El règim general l’estableix l’art. 27,

que situa el risc dels rendiments (fruits

civils, art. 28) a càrrec de l’usufructuari i

atribueix al nu propietari la facultat d’e-

xigir el reemborsament de les participa-

cions abans de l’extinció de l’usdefruit

(tret que es tracti d’un fons d’inversió

garantit, art. 27.5). Ara bé, per tal de no

perjudicar els interessos de l’usufructua-

ri, en el cas de reemborsament anticipat

el nu propietari ha de reinvertir el capi-

tal obtingut en un nou fons; altrament,

el dret de l’usufructuari esdevé un usde-

fruit de diner (regulat en l’art. 26). Els

art. 30 i seg. s’ocupen de l’usdefruit de

participacions en fons d’inversió de

caràcter acumulatiu, en què no hi ha

distribució de resultats. Allò que té dret

a rebre l’usufructuari en aquests casos és

la plusvàlua de les participacions. En ge-

neral, aquesta plusvàlua només es per-

cep en el moment del reemborsament

final, però en relació amb els usdefruits

successoris s’atribueix a l’usufructuari

l’opció de renunciar al sistema general

de cobrament final a canvi d’obtenir del

nu propietari, per anualitats vençudes,

un rendiment presumpte equivalent a

l’interès legal del diner (incrementat en

dos punts si les participacions són sobre

un fons d’inversió mobiliària).

Finalment, el capítol VI de la Llei

13/2000 (art. 33-46) conté la regulació

autònoma dels drets reals d’ús i d’habi-

tació, als quals, segons l’art. 1.3, resul-

ten supletòriament aplicables les dispo-

sicions d’aquesta Llei relatives al dret

d’usdefruit. El dret d’habitació es confi-

gura com el d’ocupació parcial d’un ha-

bitatge i només es pot constituir a favor

de persones físiques. El dret d’ús es des-

criu com el dret a posseir i a utilitzar una

cosa aliena en funció de les necessitats

de l’usuari i la seva família. Es pot esta-

blir sobre tota classe de béns, però es

preveuen en particular l’ús d’un habitat-

ge i el constituït sobre una finca fructífe-

ra, sobre bestiar i sobre un bosc o sobre

plantes.

Anna Casanovas

ACTIVITAT NORMATIVA... 209

La Llei de l’impost sobre grans esta-

bliments comercials s’insereix en un

camp —el dels tributs propis— en el

qual la legislació catalana és més aviat

escassa. Si bé l’enumeració dels recursos

financers de la Generalitat que fa l’arti-

cle 44 de l’Estatut s’inicia justament

amb els rendiments dels impostos que

ha d’establir la Generalitat mateixa,

aquests no han estat mai gaire rellevants.

Al caràcter polèmic, i en molts casos im-

popular, de la creació de noves figures

tributàries, cal afegir que el model de fi-

nançament descrit a l’Estatut i desenvo-

lupat mitjançant els acords del Consell

de Política Fiscal i Financera s’ha fona-

mentat en la participació en la recap-

tació de tributs de l’Estat i en el ren-

diment dels impostos cedits. D’altra

banda, la Llei orgànica de finançament

de les comunitats autònomes (LOFCA)

limita extraordinàriament la possibilitat

de creació de nous impostos per la via de

prohibir, d’una banda, que els tributs de

les comunitats autònomes s’estableixin

sobre fets imposables gravats per l’Estat

i, de l’altra, que aquests tributs només es

poden establir sobre matèries reservades

a les corporacions locals en la mesura

que la legislació de règim local ho preve-

gi. Aquestes mesures que, des d’una

perspectiva teòrica, no impedirien el

desplegament d’un sistema tributari

propi, fan inviable, a la pràctica, la di-

versitat fiscal, atès que ni l’Estat ha re-

nunciat a ocupar la pràctica totalitat de

les fonts tributàries ni la legislació de

l’Estat en matèria de finances locals ha

permès el desplegament d’un sistema

amb incidència fiscal important.

Les limitacions establertes convertei-

xen en residual la possibilitat de creació

d’impostos. Aquesta es redueix bàsica-

ment a la creació de tributs de fona-

mentació extrafiscal, vinculada ne-

cessàriament a l’exercici d’una com-

petència substantiva de la comunitat

autònoma en qüestió. En aquest sentit

és simptomàtic que els dos impostos

propis de la Generalitat vigents en el

moment d’aprovar-se la Llei 16/2000

eren el cànon de l’aigua, impost fona-

mentat en l’impacte ecològic de l’ús de

l’aigua o la càrrega contaminant aboca-

da al medi aquàtic, i el gravamen sobre

els elements patrimonials afectes a les

activitats de plans de protecció civil de

Catalunya.

L’impost sobre grans establiments co-

mercials no és una excepció a aquest

plantejament. En el mateix preàmbul

s’assenyala que: «El tribut que ara es

crea té la naturalesa d’impost, d’acord

amb l’article 26 de la Llei general tri-

butària; un impost, però, amb un ca-

ràcter marcadament extrafiscal. Cer-

tament, la finalitat de l’impost sobre

grans establiments comercials tendeix a

la correcció i a la compensació de l’im-

pacte territorial i mediambiental que

pot ocasionar aquest fenomen de con-

centració de grans superfícies comer-

cials, i també a l’atenció de les neces-

sitats de modernització i foment del

comerç integrat en la trama urbana.»

D’acord amb això, l’article 3 de la Llei

16/2000 estableix que l’impost resta

afectat al foment de les mesures per a la

modernització del comerç urbà de Ca-

talunya i al desenvolupament de plans

d’actuació en àrees afectades pels em-

plaçaments de grans establiments co-

mercials. Això no obstant, i contrària-

ment al que seria desitjable des d’un

punt de vista de tècnica legislativa, els

criteris concrets d’afecció no els esta-

AUTONOMIES · 27

210

Llei 16/2000, de 29 de desembre, de l’impost sobre grans establiments comer-

cials (DOGC núm. 3295, de 30 de desembre).

bleix la Llei de l’impost, sinó que ho fa

la Llei 15/2000, de 29 de setembre, de

mesures fiscals i administratives, la qual

distribueix els rendiments de l’impost

entre mercats municipals i urbanisme

comercial (40 %), plans de dinamitza-

ció comercial (25 %), foment del co-

merç associat i línies de finançament

subsidiari per al comerç urbà (25 %) i

plans d’actuació mediamentals en àrees

afectades pels emplaçaments de grans

establiments comercials (10 %).

Al marge, però, de la finalitat extrafis-

cal de l’impost, l’estructura d’aquest res-

pon a la d’un tribut exigit sense contra-

prestació, el fet imposable del qual està

constituït per negocis, actes o fets de na-

turalesa jurídica o econòmica que posen

de manifest la capacitat contributiva del

subjecte passiu, com a conseqüència de

la possessió d’un patrimoni, la circula-

ció de béns, o l’adquisició o la despesa

de la renda, d’acord amb la concepció

de l’article 26 de la Llei general tributà-

ria. A aquest efecte, la capacitat econò-

mica del subjecte passiu —persona físi-

ca o jurídica titular del gran establiment

comercial— es presumeix per a deter-

minats establiments comercials com a

conseqüència d’estar implantats en

grans superfícies.

El fet imposable el constitueix, d’a-

cord amb l’article 4 de la Llei, la utilitza-

ció de grans superfícies amb finalitats

comercials per raó de l’impacte que pot

ocasionar al territori, al medi ambient i

a la trama del comerç urbà de Catalu-

nya. Aquesta utilització de grans superfí-

cies amb finalitats comercials es defineix

com la que duen a terme els grans esta-

bliments comercials individuals —els

que disposen d’una superfície de venda

igual o superior a 2.500 metres qua-

drats— dedicats a la venda al detall.

Malgrat això, alguns establiments són

exempts de l’impost, en la mesura que la

utilització de grans superfícies és ne-

cessària per al tipus de productes que

comercialitzen (jardineria, venda de

vehicles, materials per a la construcció,

venda de maquinària i subministra-

ments industrials). En tots els casos,

però, els primers 2.499 metres quadrats

de superfície de venda tenen la conside-

ració de mínim exempt i aquest mínim

també es té en compte a l’hora de deter-

minar les superfícies destinades a ma-

gatzems, obradors, tallers i espais de

producció i també aparcaments. En re-

lació amb aquest darrer element, la Llei

ha optat per establir un sistema objectiu

de càlcul d’aquesta superfície a partir de

coeficients, que oscil·len entre 0,5 i 1,8,

que cal multiplicar per la superfície de

venda efectivament gravada, de manera

que aquest element incideix de manera

sensiblement inferior a la que resultaria

de considerar la superfície efectivament

ocupada.

La base imposable és constituïda per

la superfície total del gran establiment

comercial individual, amb les correc-

cions que ja hem esmentat. Això no obs-

tant, la base liquidable és el resultat de

multiplicar la base imposable pel coefi-

cient aplicable —que oscil·la entre els

valors 0,6 i 1— segons la superfície del

terreny ocupada per la projecció horit-

zontal de l’establiment en concret. D’a-

questa manera s’obté un sistema pro-

gressiu basat no tant en la superfície de

venda, sinó en l’impacte de l’ocupació

del sòl. Aquest element cal complemen-

tar-lo amb una bonificació del 40 % de

la quota per a aquells establiments que

estiguin situats en zones d’accessibilitat

mitjançant diversos transports públics,

amb la qual cosa la fonamentació extra-

fiscal de l’impost es reflecteix efectiva-

ment en la seva aplicació.

Pere Sol

ACTIVITAT NORMATIVA... 211

Aquesta és la tercera llei d’equipa-

ments comercials que ha aprovat el Par-

lament de Catalunya en els darrers tret-

ze anys. La primera fou la Llei 3/1987,

de 9 de març, i més recentment ho ha

estat la Llei 1/1997, de 24 de març.

L’evolució que suposa l’aprovació d’a-

quests tres textos legislatius en aquest

relativament curt espai de temps es ca-

racteritza per un cada vegada major in-

tervencionisme de la Generalitat en el

règim dels establiments comercials, de

cara, tal com s’assenyala al preàmbul

d’aquesta i de la Llei 1/1997, a fomentar

un sistema de distribució eficient que

asseguri l’aprovisionament dels consu-

midors amb el millor nivell de serveis

possible i el mínim cost de distribució i

que permeti la millora continuada en els

preus, en la qualitat i en les condicions

d’oferta i de servei; un sistema de distri-

bució eficient a partir de la lliure i lleial

competència dels agents i en el qual les

petites, les mitjanes i les grans empreses

comercials puguin concórrer de manera

equilibrada.

El dinamisme empresarial del sector,

que durant els darrers temps ha estat

marcat per fusions de grups comercials

importants, per una banda, i per una

major o total llibertat horària, per l’al-

tra, ha palesat que la regulació vigent

presentava una insuficiència clara res-

pecte a la valoració per la Generalitat del

grau de concentració empresarial en el

moment d’atorgar noves llicències co-

mercials, així com respecte a una aplica-

ció decidida d’un política de modernit-

zació, innovació i millora del comerç

urbà, tantes vegades perjudicat pel feno-

men creixent de les grans superfícies. En

aquest sentit, cal relacionar directament

aquesta Llei amb la Llei 16/2000, de

l’impost sobre grans superfícies comer-

cials, per la qual es crea i regula un tri-

but, la recaptació íntegra del qual haurà

de servir per finançar l’anomenat Pla de

dinamització del comerç urbà.

El major intervencionisme públic al

qual m’he referit es concreta en les inno-

vacions que analitzo tot seguit. La Llei

classifica els establiments comercials en

tres tipus: els grans establiments comer-

cials, els establiments comercials mit-

jans i els establiments comercials petits,

dels quals només fa esment en el preàm-

bul, però que els hem de considerar com

un tipus propi en què inclourem els que

no estiguin dins del que la Llei defineix

com a grans o mitjans establiments co-

mercials.

Es manté la classificació del que són

grans establiments comercials en funció

de la seva superfície i del nombre d’ha-

bitants del municipi en què s’instal·lin,

criteris que es reprodueixin en la delimi-

tació del que són establiments comer-

cials mitjans; però la graduació es fa més

específica i es rebaixen el nombre de me-

tres quadrats a partir dels quals un esta-

bliment ha de ser considerat com a gran

establiment comercial.

Els requisits per a l’autorització de l’o-

bertura, l’ampliació, el canvi d’activitat

o el trasllat d’un establiment comercial

varien segons el tipus. Per als establi-

ments comercials petits, n’hi haurà prou

amb la llicència municipal correspo-

nent, amb l’excepció dels establiments

dedicats a la venda al detall de productes

alimentaris i de gran consum en règim

d’autoservei amb una superfície de més

de quatre-cents metres quadrats i els de

menys de quatre-cents metres quadrats

que pertanyin a grups empresarials amb

una facturació anual de més de cinc-

AUTONOMIES · 27

212

Llei 17/2000, de 29 de desembre, d’equipaments comercials (DOGC núm.

3299, de 5 de gener de 2001).

cents mil milions de pessetes, que se sot-

meten al règim previst per als establi-

ments comercials mitjans.

Per als establiments comercials mit-

jans, la Llei crea el que anomena llicèn-

cia municipal comercial. L’única particu-

laritat que comporta aquesta respecte a

la llicència municipal d’obertura or-

dinària és que el seu atorgament o dene-

gació s’ha d’acordar tenint en compte

que el projecte s’adeqüi al Pla territorial

sectorial d’equipaments comercials i,

prèviament a l’atorgament, cal obtenir

obligatòriament l’informe favorable del

Servei de la Competència en la Distri-

bució Comercial, de nova creació; d’a-

cord amb el que estableix l’article 6 de la

Llei, aquest Servei no atorgarà cap in-

forme favorable si el sol·licitant pertany

a un grup d’empreses amb una quota de

mercat superior al vint-i-cinc per cent

dels metres quadrats de venda existents

a Catalunya, o al trenta-cinc per cent de

l’àrea d’influència de l’establiment pro-

jectat. Aquest informe té caràcter vincu-

lant en la denegació de la llicència sol·li-

citada.

Respecte als grans establiments co-

mercials, es manté l’exigència de la

llicència comercial de la Generalitat,

com a requisit previ per a l’obtenció de

la llicència municipal, si bé se’n fa una

regulació molt més exhaustiva. Aquesta

llicència la concedeix el Departament

de la Generalitat competent en matèria

de comerç, amb l’informe previ de la

Comissió d’Equipaments Comercials i,

com en el cas anterior, s’ha d’acordar te-

nint el compte que el projecte s’adeqüi

al Pla territorial sectorial d’equipaments

comercials. Mentre que en la regulació

anterior l’exigència d’aquesta llicència es

limitava a l’obertura, l’ampliació i els

canvis d’activitat, ara s’estén al trasllat i a

la transmissió d’un gran establiment co-

mercial o de les accions i les participa-

cions de les societats que, directament o

indirectament, en siguin titulars i esti-

guin obligades a consolidar llurs comp-

tes d’acord amb la legislació mercantil, a

excepció de les transmissions heredità-

ries.

Es manté l’exclusió d’aquest règim als

mercats municipals, tal com ja establia

la Llei de 1997, i només han de menes-

ter aquesta llicència comercial aquells

establiments individuals situats al seu

interior amb una superfície de venda

que, d’acord amb l’apartat 1 de l’article

3, els faci tributaris de la consideració de

gran establiment comercial, circumstàn-

cia que rarament es donarà.

Com a novetat, la Llei introdueix un

règim especial per a les superfícies comer-

cials dels parcs temàtics i respecte als

grans establiments comercials situats en

els centres urbans. Quant als primers,

només queden subjectes a la llicència co-

mercial de la Generalitat quan el conjunt

de la superfície de venda superi els cinc

mil metres quadrats, el quinze per cent

de la superfície edificada total o quan

els establiments individuals superin els

límits establerts als apartats 1 i 2 de l’arti-

cle 3. Pel que fa als segons, no requerei-

xen la llicència comercial de la Generali-

tat aquells amb una antiguitat de més de

deu anys per a les reformes que compor-

tin una ampliació no superior als cinc mil

metres quadrats de superfície de venda,

sempre que aquest creixement sigui infe-

rior al trenta per cent de la superfície de

venda preexistent.

Finalment, cal destacar el paper deci-

siu que es dóna als ajuntaments en la

concessió eventual d’aquesta llicència

comercial de la Generalitat, ja que si bé

fins ara era preceptiu consultar l’ajunta-

ment respectiu, a partir d’ara, si d’a-

questa consulta resulta un informe des-

favorable, aquest té caràcter vinculant

per a la Generalitat.

ACTIVITAT NORMATIVA... 213

Com ja ho feia la Llei de 1997, el text

aprovat preveu l’existència del Pla terri-

torial sectorial d’equipaments comer-

cials com a instrument per ordenar la lo-

calització dels equipaments comercials a

Catalunya, al qual s’ha d’adequar el pla-

nejament urbanístic. Es manté l’obliga-

ció de revisar aquest Pla cada quatre

anys, encara que s’estableix com a nove-

tat que si s’esdevenen circumstàncies

que modifiquin l’estructura de l’oferta o

la demanda comercials, se’n pot fer una

revisió anticipada, general o parcial.

La Llei aprofundeix la regulació dels

programes d’orientació per als equipa-

ments comercials, per tal d’adaptar l’e-

quipament comercial dels municipis a

les necessitats dels consumidors. D’a-

cord amb el que s’assenyala a l’article 16,

l’elaboració i l’aprovació inicial d’aquests

programes correspon als ajuntaments

respectius i l’aprovació definitiva al de-

partament competent en matèria de co-

merç. Destaca com a novetat el fet que

l’aprovació d’aquests programes es faci

obligatòria per a la instal·lació de grans

establiments comercials quan aquests

superin els tres mil, cinc mil, deu mil o

vint mil metres quadrats en funció del

nombre d’habitants del municipi en què

s’estableixin.

Per altra banda, es regulen les facultats

dels inspectors, així com les infraccions i

el règim sancionador, que rep un tracta-

ment molt més exhaustiu que el que rebia

a la Llei de 1997. Les infraccions se cir-

cumscriuen fonamentalment al fet de no

disposar de la llicència comercial, ja sigui

la municipal o la de la Generalitat, quan

aquesta sigui exigible d’acord amb els pre-

ceptes d’aquesta Llei. Destaca que el rè-

gim de sancions només es prevegi respecte

a les infraccions per no disposar de la

llicència comercial de la Generalitat,

la qual cosa comporta que mentre aquesta

pot arribar a imposar multes de fins a

100.000.000 de pessetes, la sanció que els

ajuntaments poden acordar per no dispo-

sar de la llicència comercial municipal

—a la qual, com hem vist, se subjecten els

establiments comercials mitjans— queda

limitada als minsos imports que, amb

caràcter general, estableix la Llei 7/1985,

reguladora de les bases del règim local,

modificada per la Llei 11/1999.

També és important d’assenyalar que,

a més de la creació del Servei de Com-

petència en la Distribució Comercial, la

Llei preveu la creació d’un registre de

tots els grans i mitjans establiments co-

mercials de Catalunya, el manteniment

del qual correspon al departament com-

petent en matèria de comerç, i el man-

dat al Govern per a l’elaboració i apro-

vació durant l’any 2002 d’un llibre

blanc sobre la concentració empresarial.

Finalment, la Llei preveu la suspensió

temporal de l’atorgament de llicències

comercials, tant municipals com de la

Generalitat, per a supermercats fins a

l’aprovació del Pla territorial sectorial

d’equipaments comercials, i es determi-

na que, a aquests efectes, tenen aquesta

condició els establiments amb una su-

perfície de quatre-cents a dos mil qua-

tre-cents noranta-nou metres quadrats,

que ofereixen en règim d’autoservei pro-

ductes de consum quotidià i, segons la

dimensió, també compten amb altres

productes no alimentaris.

Vicenç Santaló

AUTONOMIES · 27

214

La comunicació és una activitat fona-

mental de les institucions públiques,

tant per desenvolupar-ne les funcions

com per construir-ne una imatge d’e-

ficàcia, credibilitat i coherència. La pu-

blicitat institucional és la concreció de

la comunicació pública.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya

reconeix a la Generalitat la competència

exclusiva en matèria de publicitat (arti-

cle 9.30), d’acord amb la qual s’aprova

aquesta Llei, pionera en el context de la

comunitat estatal.

Cal distingir entre diversos tipus de

publicitat política: la vinculada als pro-

cessos electorals, la que porten a terme

les institucions per promoure i defensar

els valors cívics i la publicitat de caràcter

merament administratiu, que serveix per

comunicar informacions administrati-

ves. Aquesta Llei regula, fonamental-

ment, el segon tipus de publicitat i, més

tangencialment, la de caràcter electoral.

L’àmbit d’aplicació de la Llei és el de

totes les administracions de Catalunya,

tant les administracions locals com les

supralocals, incloent-hi tots els àmbits

d’actuació que els corresponen. La Llei

descriu l’objecte i els objectius de la pu-

blicitat institucional, estableix el sistema

de contractació de la creació publicitària

i fixa els criteris a què s’ha d’adequar la

difusió publicitària.

No és publicitat institucional la mera

activitat comunicacional de les adminis-

tracions quan té caràcter exclusivament

informatiu; en canvi, però, és publicitat

institucional la que duen a terme les ins-

titucions públiques per promoure i de-

fensar la consolidació de la democràcia,

el benestar social, la salut i la seguretat.

La Comissió Assessora sobre la Publi-

citat Institucional, creada pel Decret

289/1997, d’11 de novembre, veu con-

sagrada la seva existència en una norma

de rang legal, mitjançant la qual se’n re-

coneixen les competències i les funcions,

i s’estableixen uns requisits bàsics respec-

te a la seva composició, preveient que hi

siguin representats l’Administració de la

Generalitat, les entitats municipalistes

de Catalunya i els sectors acadèmics i

professionals relacionats amb la publici-

tat institucional, per bé que la concreció

definitiva es reserva al reglament, cosa

que, sense cap dubte, portarà tensions

entre el Govern i els grups parlamenta-

ris, que no es posaran d’acord per garan-

tir una composició o uns requisits bàsics.

Cal assenyalar, ni que sigui obiter dicta,

la tasca important que la Comissió va fer

en la definició dels principis que han

d’informar la publicitat institucional, i la

missió transcendent de control cívic que

li correspondrà en el futur, per concretar

i vetllar perquè s’apliquin aquests princi-

pis, com ara veurem.

Un aspecte innovador de la Llei és

que estableix els principis que ha de res-

pectar la publicitat institucional. Cal

destacar-ne el valor i la transcendència,

per bé que poden quedar en el regne

dels principis kantians i de l’imperatiu

categòric; més propis d’un codi ètic i

d’autolimitació —el self-restraint, tan

propi d’altres cultures jurídiques com

allunyat de la nostra, malgrat que resulti

cada vegada més necessari— que no pas

d’una llei. Perquè aquesta és la limitació

més important que té aquesta Llei: l’a-

plicació del principis i de les regles que

estableix resulta difícilment exigible,

atès que no preveu cap règim de recur-

sos, ni de sancions, ni de garanties per

exigir-ne l’aplicació en el cas que una

administració no els apliqui.

ACTIVITAT NORMATIVA... 215

Llei 18/2000, de 29 de desembre, per la qual es regula la publicitat institucio-

nal (DOGC núm. 3300, de 8 de gener de 2001).

L’èxit d’aquesta Llei exigeix el compro-

mís i la corresponsabilització de les admi-

nistracions públiques. La Comissió As-

sessora sobre la Publicitat Institucional

ha d’esdevenir la consciència ciutadana

reflexa, que eviti els abusos en què po-

drien incórrer algunes administracions;

més encara, la crítica i la condemna mo-

ral dels ciutadans són l’únic element que

podrà suplir la manca de controls juris-

diccionals, perquè no hi hauria vici més

gran en l’aplicació d’aquesta Llei que la

hipòtesi —tan possible en la pràctica i no

gens allunyada de la nostra cultura políti-

ca, com rebutjable des de la consciència

cívica democràtica— que unes adminis-

tracions que es permetessin determina-

des accions publicitàries, critiquessin o,

fins i tot, pretenguessin evitar accions si-

milars d’altres administracions, amb ma-

jories polítiques diferents.

Aquesta Llei demana, des del seu nai-

xement, l’avaluació de la seva aplicació,

és a dir, el seguiment sobre la seva eficà-

cia i el seu rendiment, i des d’ara convi-

dem a fer-lo: ja que l’Administració no

el farà, pot ser un bon tema per a estu-

diants de màsters i postgraus, per anar

introduint, a més, a casa nostra les tèc-

niques d’avaluació legislativa.

Parlem, doncs, ni que sigui breument,

de tècnica legislativa. La introducció de la

llei es denomina preàmbul i conté els ele-

ments clàssics que exigeix la doctrina. La

llei, molt curta, únicament 8 articles, no

es divideix en títols i capítols; tots els arti-

cles, però, són intitulats. Les disposicions

addicionals, transitòria i final no porten

títol. La disposició addicional primera és

un model d’amfibiologia, perquè bé re-

sulta sobrera per evident, bé no se sap què

vol dir —és un exemple de transacció po-

lítica, al marge de la qualitat—; la disposi-

ció addicional segona, que autoritza el

Govern a desenvolupar-la i aplicar-la,

comportarà ben segurament tensions, si

el Govern entén que desplegar la Llei li

permet innovar-la, especialment pel que

fa a la composició de la Comissió Assesso-

ra sobre la Publicitat Institucional, al

marge dels principis que conformen la

Llei. L’entrada en vigor, disposició final,

en contra de l’opinió garantista i amb

l’excusa que és una llei que afecta fona-

mentalment les administracions, es pro-

dueix l’endemà de la publicació.

Si la Llei confia en l’eficàcia dels va-

lors de la norma i comparteix la convic-

ció que democràcia és pedagogia, exigim

que les institucions —i vetllem perquè

sigui així—, mitjançant la comunicació

i la publicitat institucional, facin créixer

els valors que permetin consolidar l’Es-

tat de dret, en una societat plural i

avançada, impregnada de civisme, res-

pecte, solidaritat i tolerància.

Ismael E. Pitarch

AUTONOMIES · 27

216

Llei 19/2000, de 29 de desembre, d’aeroports de Catalunya (DOGC núm.

3303, d’11 de gener de 2001).

La Llei d’aeroports és la primera que

amb aquest objecte específic s’aprova a

l’Estat espanyol, ja que la regulació esta-

tal apareix dispersa entre la Llei de nave-

gació aèria i altres normes de diferent

rang i objecte. Des d’aquest punt de vis-

ta, cal dir també que es tracta d’una nor-

ma bastant inusual en el dret comparat,

en què la normativa sobre la matèria

acostuma a ser fragmentària, i s’inclou,

sovint, dins de les lleis sobre aviació co-

mercial o navegació aèria.

Una primera constatació ha de ser que

aquesta Llei pretén integrar les diverses

perspectives sobre la matèria contingudes

en la legislació sectorial diversa, o deduï-

des d’aquesta, per tal d’establir un tracta-

ment unitari, ordenat i sistemàtic. Cal te-

nir en compte que els aeroports i els

aeròdroms poden ser objecte d’una triple

perspectiva: com a servei públic, com a

obra i com a conjunt d’instal·lacions de

caràcter permanent, i com un espai físic

—segons els casos, de domini públic—,

que mereix tenir una consideració especí-

fica; d’altra banda, els aeroports poden

tenir incidència sobre altres sectors o

matèries en què també concorren interes-

sos públics, com l’ordenació del territori i

l’urbanisme, el medi ambient, la resta

dels transports, les comunicacions, el co-

merç i el turisme, etc. Per tal de servir a

un tractament integral i coherent, la Llei

pretén assegurar la coordinació entre les

diverses administracions amb competèn-

cia i establir els instruments de planifi-

cació que possibiliten una ordenació co-

herent i respectuosa amb els diversos

interessos en joc.

Com a qüestió prèvia, s’ha de dir que

la Llei no és d’aplicació a tots els aero-

ports de Catalunya sinó tan sols als que

no tenen la qualificació d’interès general

—que són els més importants. Lògica-

ment, la Llei ha de partir de la situació i

el marc actuals i no té sentit que ordeni

hipotètiques situacions futures que exi-

giran, si escau, una nova regulació o una

adaptació d’aquesta.

La Llei distingeix dues classes d’ins-

tal·lacions aeroportuàries: els aeroports

pròpiament dits i els aeròdroms. Els pri-

mers es caracteritzen perquè disposen de

serveis i instal·lacions per atendre d’una

manera regular el trànsit aeri, a diferèn-

cia dels aeròdroms. A més, es distingeix,

tant en una classe com en l’altra, entre

els de titularitat pública i els de titulari-

tat privada. Pel que fa a la determinació

de les condicions tècniques que han de

tenir, la Llei es remet al reglament.

La Llei crea una entitat, l’autoritat ae-

roportuària de Catalunya, a la qual atri-

bueix la responsabilitat de determinar la

política estratègica, els objectius i el pla

de negoci «aeroportuaris», funció direc-

tiva que no n’exclou d’altres de caràcter

més executiu, com l’elaboració del Pla

director dels aeroports.

Pel que fa a altres funcions públiques

que s’estableixen en la Llei, l’atribució

d’aquestes es fa a favor de l’Administració

de la Generalitat, i en la major part dels

casos, més concretament, del Departa-

ment de Política Territorial i Obres Pú-

bliques, tot i que en alguns casos no es

determina el departament al qual corres-

ponen, aspecte que es refereix al desple-

gament reglamentari, com és habitual en

la major part de lleis sectorials. Això no

obstant, cal dir que la Llei posa l’accent

en l’activitat de planificació i control pre-

vis, i estableix els instruments específics

sobre aquesta qüestió, els quals, una

vegada més, intenten aconseguir la coor-

dinació i la integració de les diverses in-

tervencions administratives. Resten pen-

dents d’establir, però, les característiques

de l’autoritat aeroportuària com a admi-

nistració —serà un ens públic sotmès al

dret privat?, una entitat autònoma?—,

interrogant que s’ha d’aclarir per mitjà de

la norma de rang adequat.

La Llei regula el procediment per tra-

mitar i aprovar nous aeroports i modifi-

car els ja existents i estableix diferències

procedimentals entre els d’iniciativa pú-

blica —de l’Administració de la Gene-

ralitat i d’entitats locals— i els d’inicia-

tiva privada, que se sotmeten a un règim

d’autorització.

Pel que fa a la gestió dels aeroports i

els aeròdroms, la Llei regula especial-

ment la dels que són de titularitat públi-

ACTIVITAT NORMATIVA... 217

L’aprovació pel Parlament de Cata-

lunya de la Llei sobre els drets d’infor-

mació concernent a la salut i l’autono-

mia del pacient i la documentació

clínica ha tingut un ressò mediàtic im-

portant, especialment perquè, per pri-

mer cop a l’Estat, es regula la possibilitat

d’elaborar documents de voluntats anti-

cipades per tal de poder determinar,

abans d’una intervenció mèdica, quines

són les voluntats del pacient per si, en el

moment de la intervenció, no es troba

en situació d’expressar-les —el que co-

munament es coneix com a testaments

vitals o testaments biològics. Aquest

ressò mediàtic ha fet que la Llei s’hagi

conegut com a Llei del testament vital,

sens perjudici que el seu contingut tin-

gui un abast força més ampli.

L’objectiu bàsic de la Llei és, essen-

cialment, concretar els drets dels pa-

cients en l’àmbit sanitari —dret a la in-

formació, al consentiment informat i a

l’accés a la documentació clínica— com

a eix bàsic de les relacions clinicoassis-

tencials. En aquest sentit, el marc de re-

ferència el constitueix de manera espe-

cial, d’acord amb l’exposició de motius,

el Conveni sobre els drets de l’home i la

biomedicina, de 4 d’abril de 1997, el

qual va entrar en vigor a l’Estat espa-

nyol l’1 de gener de 2000. Aquest Con-

veni es refereix a la necessitat de re-

conèixer, en diversos aspectes i amb una

gran extensió, els drets dels pacients,

entre els quals ressalten el dret a la in-

formació, al consentiment informat i a

la intimitat de la informació relativa a la

ca, atès que, en els de titularitat privada,

la forma en què aquella es produeix cor-

respon a l’àmbit de lliure determinació

del propietari.

Cal destacar que es recull la incor-

poració de representants de les entitats

locals afectades i d’altres entitats, vincu-

lades o afectades per l’activitat aeropor-

tuària als òrgans de gestió com a instru-

ment per vehicular-ne la participació,

sens perjudici que comptin també amb

un comitè d’usuaris. Les funcions d’a-

quest comitè no s’enuncien, però s’ha

de suposar que són de tipus consultiu o

assessor, alhora que és una instància re-

presentativa per conèixer l’opinió dels

usuaris, per mitjà dels seus representants

específics, en els afers relatius a la gestió

aeroportuària.

Per tal de reunir la informació tècnica

aeronàutica, es crea el Registre d’Aero-

ports i Aeròdroms en el Departament

de Política Territorial i Obres Públiques.

Finalment, la Llei conté un darrer capí-

tol dedicat a establir el règim sancionador

i d’inspecció a fi d’assegurar-ne el com-

pliment, amb sancions que van des de

les 250.000 pessetes fins als 30.000.000

de pessetes.

Per fer el desplegament reglamentari

de la Llei —que no ha de ser en un text

únic— s’estableix un termini de sis me-

sos, i per a la regularització dels aero-

ports i aeròdroms existents, un termini

d’un any, a comptar des de l’entrada en

vigor.

Xavier Muro

AUTONOMIES · 27

218

Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent a la

salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica (DOGC núm.

3303, d’11 de gener de 2001; correcció d’errades, DOGC núm. 3353, de

22 de març de 2001).

salut de les persones, tot perseguint l’as-

soliment d’una harmonització de les le-

gislacions dels diversos països en aques-

tes matèries.

Malgrat que la Llei s’estructura for-

malment en sis capítols, deixant de ban-

da el primer, que només conté un article

destinat a definir l’objecte de la Llei, es

poden diferenciar clarament dues parts

temàtiques.

La primera part, que engloba els ca-

pítols 2, 3 i 4, fa referència al dret a la

informació, al dret a la intimitat i el

dret a l’autonomia del pacient, o, com

assenyala l’article 1 de la Llei, «deter-

minar el dret del pacient a la informa-

ció concernent a la pròpia salut i a la

seva autonomia de decisió». El principi

bàsic del dret a la informació el formu-

la l’article 2, que estableix que els pa-

cients, en qualsevol intervenció assis-

tencial, tenen dret a conèixer tota la

informació obtinguda sobre la pròpia

salut. Aquesta informació ha de ser ve-

rídica, i s’ha de donar de manera com-

prensible i adequada. El dret a la infor-

mació ha de ser garantit pel metge

responsable del pacient. El titular del

dret a la informació és el pacient, sens

perjudici que la Llei prevegi situacions

en què els familiars o altres persones

vinculades al pacient també puguin ser

informades. A aquest efecte, l’article 5

estableix el dret a la intimitat en matè-

ria de salut de forma categòrica, en dis-

posar que tota persona té dret que es

respecti la confidencialitat de les dades

que fan referència a la seva salut, i atri-

bueix als centres sanitaris l’obligació

d’adoptar les mesures oportunes per

garantir aquest dret.

Per la seva banda, el dret a l’autono-

mia del pacient implica que qualsevol

intervenció en l’àmbit de la salut reque-

reix que la persona afectada hi hagi do-

nat el consentiment específic i lliure i

n’hagi estat informada prèviament. La

Llei determina l’abast d’aquest dret i re-

gula els casos en què cal exceptuar-lo, bé

de manera absoluta, amb l’exempció de

l’obtenció del consentiment, bé de ma-

nera relativa, mitjançant l’atorgament

del consentiment per substitució. És en

alguns d’aquests casos excepcionals que

entra en joc el document de voluntats

anticipades, el qual té per objectiu ex-

pressar les instruccions del pacient que

cal tenir en compte quan es trobi en una

situació en què les circumstàncies que

concorrin no li permetin d’expressar per-

sonalment la seva voluntat. En aquest

document, la persona també pot desig-

nar un representant perquè la substi-

tueixi en el cas que no pugui expressar la

seva voluntat per ella mateixa. El docu-

ment només pot ser formulat per perso-

nes majors d’edat amb capacitat sufi-

cient i s’ha de garantir que aquestes

actuen amb plena llibertat, per la qual

cosa es requereix que sigui expressat en

escriptura pública o davant tres testimo-

nis, dos dels quals no poden tenir relació

de parentesc fins al segon grau ni estar

vinculats per cap relació patrimonial

amb l’atorgant.

La segona part de la Llei es refereix de

forma extensa al tractament de la docu-

mentació clínica i, en concret, de la

història clínica, entesa com el conjunt

de documents relatius al procés assisten-

cial de cada malalt amb identificació

dels metges i la resta de professionals as-

sistencials que hi han intervingut. En

aquest sentit, la Llei sistematitza les da-

des mínimes que ha de contenir qualse-

vol història clínica —dades d’identifica-

ció del malalt i de l’assistència, dades

clinicoassistencials i dades socials. Cal

remarcar que si el malalt ha atorgat un

document de voluntats anticipades,

aquest també s’ha d’incorporar a la

història clínica. La història clínica es de-

ACTIVITAT NORMATIVA... 219

La Llei 22/2000 suposa un primer pas

en la consecució de mesures de protecció

de la gent gran en l’àmbit del dret privat.

La norma regula el pacte d’acolliment,

com a alternativa a l’ingrés dels ancians

en institucions geriàtriques, en virtut del

qual unes persones, els acollidors, es

comprometen a tenir cura i a conviure

amb unes altres de més edat (art. 1.1, 2.1,

3.2) —els acollits—, a canvi d’una contra-

prestació econòmica (art.1.1, 2.3), i amb

el deure de comportar-se mútuament

com han de fer-ho pares i fills entre ells

(art. 1.1). El preàmbul de la Llei destaca

l’origen consuetudinari d’aquesta institu-

ció i esmenta la pràctica tradicional en al-

gunes comarques de Catalunya (i Aragó),

de «donar-se» a una família (o a un con-

vent); es refereix també al dret especial de

Tortosa com a precedent, però aquesta

hipòtesi és poc viable. Segurament, el

model més influent ha estat la Llei fran-

cesa 89-475, de 10 de juliol de 1989, re-

lative à l’accueil par des particuliers, de

majeurs protegées ou handicapées adultes.

Les causes que fan necessària l’atenció

legal específica a aquest col·lectiu de per-

sones grans, en l’àmbit públic i/o privat,

són diverses: d’una banda, l’increment

de l’expectativa de vida incrementa tam-

bé la dependència familiar, sanitària i so-

cial i, de l’altra, el descens de la natalitat

redueix el nombre de membres de la fa-

mília als quals podria quedar atribuïda la

cura i el benestar dels ancians. A tot això

cal sumar el fenomen migratori, que

provoca la marxa dels joves de llurs famí-

lies i el desemparament dels més grans

que, d’aquesta manera, no tenen altra

opció que retirar-se en residències o cen-

tres d’acollida. La situació ja ha provocat

la intervenció del legislador, la qual cosa

és exigida pels articles 43 i 50 CE. A

Catalunya, tal actuació és possible com

a conseqüència de l’assumpció de com-

petència en matèria civil en l’art. 9.2

EAC, i gràcies, també, al reconeixement

d’altres preceptes estatutaris que, direc-

tament o indirecta, permeten legislar en

l’àmbit de la vellesa. Per exemple, pel

que fa a l’assistència social, el lleure o la

sanitat interior.

La mesura de l’acolliment de gent gran

es planteja com una alternativa al cens vi-

talici (art. 28 i seg. de la Llei 6/1990, de

16 de març, de censos), a les pensions pe-

riòdiques vitalícies (Llei 6/2000, de 19

de juny, de pensions periòdiques) o al

pacte d’aliments (art. 272 de la Llei

9/1998, del Codi de família (CF). Totes

elles són regulacions de caire netament

ius privatista. De tota manera, la Llei

22/2000 coexisteix amb la recentment

promulgada Llei 11/2001, de 13 de ju-

liol, d’acolliment familiar per a persones

grans, que, per contra, configura l’acolli-

ment familiar de les persones grans com

a servei social (art. 1), entès aquest tal

com el defineix l’annex 2.6.2 del Decret

284/1996, de 23 de juliol, mitjançant el

fineix com un instrument destinat fona-

mentalment a ajudar a garantir una as-

sistència adequada al pacient, per la qual

cosa la Llei en regula l’ús, l’accés a la in-

formació que conté —qui hi pot accedir

i en quines condicions—, i també els

terminis durant els quals aquesta infor-

mació s’ha de conservar.

Pere Sol

AUTONOMIES · 27

220

Llei 22/2000, de 29 de desembre, d’acolliment de persones grans (DOGC

núm. 3304, de 12 de gener de 2001).

qual es regula el sistema català de serveis

socials.

Així, doncs, actualment coexisteixen

amb el mateix nom dos instruments

d’assistència a les persones grans de

naturalesa jurídica radicalment distinta:

el contracte d’acolliment i el servei so-

cial d’acolliment (anomenat «familiar»).

Només el primer tipus és onerós, dóna

drets successoris i exclou tot control

de l’Administració. L’acolliment com a

servei social regulat en la Llei 11/2001

—que igualment requereix pacte previ

(art. 3.1)— es promou per a les perso-

nes sense recursos (disposició final pri-

mera) i funciona amb el seu propi Re-

gistre (art. 4). Hauria estat oportuna

una major coordinació en l’elaboració

de totes dues normes i, sobretot, hauria

estat desitjable que les prescripcions d’a-

questa última, tocant al seguiment i

control administratiu del pacte (art. 3),

s’haguessin incorporat prèviament a la

Llei 22/2000, d’acolliment de persones

grans.

La finalitat de la Llei 22/2000 és «l’a-

juda al més feble» (preàmbul, II; art.

2.1), però l’art. 2.2 desmenteix aquesta

consideració en admetre l’«ajuda mú-

tua» entre acollits i acollidors. La con-

vivència entre acollidors i acollits no

constitueix una família, per bé que les re-

lacions que el pacte genera són sem-

blants a les de parentesc (art. 1.1), tal

com ho demostra el fet que no sols s’o-

bliga els acollits a contribuir a les càrre-

gues familiars segons llurs possibilitats

(art. 2.2), sinó que, encara més, s’ator-

guen drets successoris als acollidors en

l’herència dels acollits (art. 8 i 9). Això

últim, i malgrat que estem davant d’un

contracte onerós (art. 1.1; art. 4.3), in-

dueix a reconèixer un significat quasi pa-

rental a les relacions que el pacte genera.

Les persones acollides són les persones

grans (rúbrica de la llei), però també les

discapacitades (art. 1.1). El pacte d’aco-

lliment és onerós: els acollits han de cedir

béns mobles o immobles o diners en pa-

gament dels serveis prestats. Dins d’a-

questa contraprestació no s’inclouen les

donacions fetes per les persones acollides

a les acollidores i a terceres persones en

interès d’aquestes, de present o per a des-

prés de la mort, ni tampoc les contrapres-

tacions que deriven del contracte d’ali-

ments autònom previst en l’art. 4.3, o les

donacions que, per raó d’aquest mateix

contracte, els alimentats fan als alimen-

tants. El contracte d’acolliment mai no

ha d’ésser inferior a tres anys, amb caràc-

ter general (art. 3.4). Es pot pactar l’as-

sistència per un període menor, però lla-

vors no s’adquireixen els avantatges

legals: v. gr. els beneficis en matèria d’ha-

bitatge (art. 7). Tocant als drets successo-

ris, el temps mínim per gaudir-ne són

quatre anys (art. 8.1 i 9.1).

Quant a la capacitat d’obrar dels sub-

jectes, s’exigeix que aquesta sigui plena i,

a més a més, majoria d’edat (art. 3.1).

L’acollidor ha de tenir, com a mínim,

15 anys menys que la persona acollida

(art. 3.2), tret que l’acolliment es faci per

raó de discapacitat (art. 3.3). L’edat míni-

ma que ha de tenir la persona acollida és

sempre, sense excepcions, 65 anys. Pel

que fa a la legitimació, no poden ésser

acollides les persones que tenen una

relació de parentesc fins al segon grau

en la línia recta i col·lateral. És, doncs,

possible un acolliment entre persones ja

unides per vincles de parentesc a partir

del tercer grau i, s’entén, indistintament

en la línia recta o col·lateral.

Només pot ser acollida una persona

per part d’una o diverses persones que

formin una família —en sentit ampli—,

tret del cas que els acollits siguin matri-

moni o parella estable (i a aquest efecte

s’entén que no necessàriament ho són

només les que la Llei 10/1998, d’unions

ACTIVITAT NORMATIVA... 221

estables de parella (LUEP), té en comp-

te) o tinguin entre elles relació de paren-

tesc fins al segon grau de consanguinitat

o adopció (art. 1.2).

L’acolliment s’ha de constituir en es-

criptura pública (forma ad constitutio-

nem) i es formalitza —la constitució i

l’extinció— mitjançant la inscripció del

contracte en el registre administratiu cor-

responent (art. 4.1 i 6.5, disposició addi-

cional única). L’escriptura pública ha de

fer constar les contraprestacions, els

drets i les obligacions que corresponen a

cada part i també, si escau, les donacions

fetes per les persones acollides a les aco-

llidores i a terceres persones en interès o

en contemplació d’aquestes, de present o

per a després de la mort (art. 4.2).

Inadvertidament, l’art. 4.3 regula un

contracte de prestació d’aliments autò-

nom, diferent dels aliments de l’art. 2.1

(càrregues familiars) i de l’obligació le-

gal d’aliments entre parents (art. 259 i

seg. CF).

Les causes d’extinció del contracte

d’acolliment són tipificades en l’art. 5.1

i els seus efectes en els art. 5.2 i 6-9. La

primera causa d’extinció és la comuna

voluntat de les parts manifestada en l’es-

criptura pública de constitució (art. 5.1

a) o en una de posterior que reculli un

pacte autònom d’extinció de l’acolli-

ment per mutu acord (art. 5.1 b). Les

lletres ci dde l’art. 5 preveuen l’extinció

que és conseqüència de la voluntat uni-

lateral, ja sigui expressada de forma

discrecional, ja sigui conseqüència de

l’incompliment dels deures del cocon-

tractant (art. 1124 Cc) —acollidor o

acollit. En el primer cas, la voluntat ha

de ser manifestada en escriptura pública

i s’ha de donar a conèixer a l’altra part en

el termini de sis mesos, a comptar des de

la resolució. Transcorreguts aquests, hi

ha tres mesos per abandonar l’habitatge

(art. 6.2). Si la resolució és per causa im-

putable a un dels contractants (incom-

pliment dels seus deures o conducta que

dificulti la convivència), la resolució té

llavors efectes immediats, un cop notifi-

cada. L’abandó de l’habitatge ha de tenir

lloc en els primers 15 dies següents a la

seva recepció, si els incomplidors són els

acollidors no propietaris de l’habitatge;

o en el termini de dos mesos, si els qui

incompleixen són les persones acollides

no titulars (art. 6.3).

La mort és l’altra causa d’extinció del

contracte. Es preveu la de/ls (l’)acollit/s

i la de/ls (l’)acollidor/s (art. 5.1 ei f). Si

només mor un dels (dos o més) acollits

o un dels (dos) acollidors, el contracte

es manté amb la resta, encara que l’art.

5.1 fen permetria al sobrevivent la revi-

sió i àdhuc l’extinció. En aquest últim

cas, cal la notificació al/s acollit/s en un

termini màxim de tres mesos. Aquesta

facultat d’opció que la Llei preveu en

l’art. 5.1 f, literalment només es reco-

neix a la persona acollidora. Ara bé, la

mateixa facultat ha de fer-se extensiva a

la persona acollida, ja que és evident que

si la prestació de l’acollidor sobrevivent

pot reduir-se a causa de la disminució

dels ingressos de la família acollidora,

també en el cas de mort d’un dels aco-

llits hauria d’ésser menor la contrapres-

tació a pagar pel que hi resti.

Sigui quina sigui la causa d’extinció de

l’acolliment, els poders que recíproca-

ment hagin pogut atorgar-se les parts

queden automàticament resolts (art. 5.2).

El casament o la parella de fet sobrevin-

guts no extingeixen el contracte d’acolli-

ment; o no de manera necessària, perquè

es pot incorporar la parella al contracte

(art. 5.3).

Quant als efectes, n’hi ha de vincu-

lats al cas d’extinció del contracte per

incompliment o per voluntat discrecio-

nal o ad nutum; i d’altres que es vincu-

len a la mort. Quant als primers, els

AUTONOMIES · 27

222

més importants són els que fan referèn-

cia a l’enriquiment injust i a la revoca-

bilitat de les donacions per incompli-

ment de càrregues (art. 6.4 en relació

amb els art. 5.1 ci d) i a l’import dels

aliments que poden ésser reclamats

pels tercers que els han prestat sense es-

tar obligats (art. 6.6, que és incorrecte

perquè l’acció de repetició s’hauria d’a-

dreçar contra els parents alimentants).

Pel que fa als segons, els art. 7-9 regu-

len els efectes de l’extinció respecte a

l’habitatge i en el cas de successió testa-

da i intestada. Efectivament, els art.

7.1 i 3 reconeixen un dret d’habitatge i

un dret a utilitzar el parament de la

casa, durant un any, en favor del/s no

titular/s del pis on té lloc la convivèn-

cia, a la mort d’aquest/s (tots dos, si

són més d’un); l’art. 7.2, en canvi, par-

teix d’una situació de lloguer i no es

pronuncia expressament sobre el dret a

romandre en el pis de la part contrac-

tual sobrevivent no titular del contrac-

te d’arrendament, sinó que remet al

que disposa la legislació vigent en

matèria d’arrendaments urbans. És una

remissió buida de contingut perquè

cap precepte no s’ocupa del tema.

La Llei només atorga drets a l’acollidor

en l’herència de l’acollit i no a aquest úl-

tim en la del primer. Cal, però, que la

convivència hagi estat per un període mí-

nim de quatre anys. L’art. 8.1.4 regula el

que anomenaríem «quarta acollidora»

(ex art. 379 de la Llei 40/1991, del Codi

de successions per causa de mort en el

dret civil de Catalunya (CS); art. 34.1 a

LUEP), a la qual hom té dret tant en la

successió testada com en la intestada (art.

9.1). L’art. 8.5 s’ocupa de la successió in-

testada dels acollits quan no hi ha descen-

dents, ni cònjuge, ni ascendents, ni

col·laterals, però, respecte d’aquests úl-

tims, precisa que no tots, sinó només fins

al segon grau; o si els fills d’aquests, que

haurien de succeir per representació (art.

339.1 CS), han premort. Si la successió

és testada, l’art. 9.2 reconeix un dret de

compensació als acollidors, sempre que

es produeixi una situació d’enriquiment

injust, com a conseqüència de la despro-

porció entre les prestacions realitzades i

les contraprestacions rebudes. L’acció per

reclamar prescriu al cap d’un any de la

mort de la persona acollida.

Esther Arroyo

ACTIVITAT NORMATIVA... 223

Lleis promulgades a Catalunya entre gener i desembre del 2000

Llei 1/2000, de 30 de març, de modi-

ficació de la Llei 13/1989, d’organitza-

ció, procediment i règim jurídic de

l’Administració de la Generalitat de Ca-

talunya, del Decret legislatiu 1/1991,

pel qual s’aprova la refosa de les lleis

3/1985 i 21/1990, de la Comissió Ju-

rídica Assessora, i de la Llei 7/1996,

d’organització dels serveis jurídics de

l’Administració de la Generalitat de Ca-

talunya, i de derogació parcial d’un arti-

cle de la Llei 3/1982, del Parlament, del

President i del Consell Executiu de la

Generalitat (DOGC núm. 3111, de 31

de març de 2000).

Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell

de l’Audiovisual de Catalunya (DOGC

núm. 3133, de 5 de maig de 2000).

Llei 3/2000, de 19 de maig, de pressu-

postos de la Generalitat de Catalunya

per al 2000 (DOGC núm. 3144, de 22

de maig de 2000; correcció d’errades,

DOGC núm. 3166, de 22 de juny de

2000, i DOGC núm. 3229, de 20 de se-

tembre de 2000).

Llei 4/2000, de 26 de maig, de mesures

fiscals i administratives (DOGC núm.

3149, de 29 de maig de 2000).

Llei 5/2000, de 5 de juny, de modificació

de l’article 29 de la Llei 16/1991, de les

policies locals (DOGC núm. 3160, de

14 de juny de 2000; correcció d’errades,

DOGC núm. 3181, de 12 de juliol de

2000).

Llei 6/2000, de 19 de juny, de pensions

periòdiques (DOGC núm. 3174, de 4

de juliol de 2000).

Llei 7/2000, de 19 de juny, de modifi-

cació de la Llei 5/1985, de 16 d’abril,

de creació del Centre d’Informació i

Desenvolupament Empresarial, i de

la Llei 23/1984, de 28 de novembre,

del Laboratori General d’Assaigs i

Investigacions (DOGC núm. 3174, de

4 de juliol de 2000; correcció d’errades,

DOGC núm. 3312, de 24 de gener de

2001).

Llei 8/2000, de 19 de juny, de modifica-

ció parcial de la Llei 18/1990, del 15 de

novembre, de creació del Centre d’Estu-

dis Jurídics i Formació Especialitzada

(DOGC núm. 3174, de 4 de juliol de

2000).

Llei 9/2000, de 7 de juliol, de regulació

de la publicitat dinàmica a Catalunya

(DOGC núm. 3189, de 24 de juliol de

2000).

Llei 10/2000, de 7 de juliol, d’ordenació

del transport en aigües marítimes i con-

tinentals (DOGC núm. 3189, de 24 de

juliol de 2000).

Llei 11/2000, de 13 de novembre, regu-

ladora de la incineració de residus

(DOGC núm. 3269, de 20 de novem-

bre de 2000).

Llei 12/2000, de 20 de novembre, per a

la transmissió a la Generalitat de Cata-

lunya de la titularitat de les instal·lacions

del sistema Ter-Llobregat (DOGC núm.

3270, de 21 de novembre de 2000).

Llei 13/2000, de 20 de novembre, de re-

gulació dels drets d’usdefruit, d’ús i

d’habitació (DOGC núm. 3277, de 30

de novembre de 2000).

Llei 14/2000, de 29 de desembre, de

pressupostos de la Generalitat de Cata-

lunya per al 2001 (DOGC núm. 3295,

de 30 de desembre de 2000; correcció

d’errades, DOGC núm. 3332, de 21 de

febrer de 2001).

Llei 15/2000, de 29 de desembre, de me-

sures fiscals i administratives (DOGC

núm. 3295, de 30 de desembre de 2000;

correcció d’errades, DOGC núm. 3322,

de 7 de febrer de 2001).

Llei 16/2000, de 29 de desembre, de

l’impost sobre grans establiments co-

mercials (DOGC núm. 3295, de 30 de

novembre de 2000; correcció d’errades,

DOGC núm. 3322, de 7 de febrer de

2001).

Llei 17/2000, de 29 de desembre, d’e-

quipaments comercials (DOGC núm.

3299, de 5 de gener de 2001; correcció

d’errades, DOGC núm. 3329, de 16 de

febrer de 2001).

Llei 18/2000, de 29 de desembre, per la

qual es regula la publicitat institucional

(DOGC núm. 3300, de 8 de gener de

2001).

AUTONOMIES · 27

224

Llei 19/2000, de 29 de desembre, d’ae-

roports de Catalunya (DOGC núm.

3303, d’11 de gener de 2001).

Llei 20/2000, de 29 de desembre, de

creació de l’Institut Català de les Indús-

tries Culturals (DOGC núm. 3304, de

12 de gener de 2001).

Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre

els drets d’informació concernent

a la salut i l’autonomia del pacient, i la

documentació clínica (DOGC núm.

3303, d’11 de gener de 2001; correcció

d’errades, DOGC núm. 3353, de 22 de

març de 2001).

Llei 22/2000, de 29 de desembre, d’aco-

lliment de persones grans (DOGC

núm. 3304, de 12 de gener de 2001).

Llei 23/2000, de 29 de desembre, de

modificació de la Llei 15/1998, de 28

de desembre, del Consell Interuniversi-

tari de Catalunya (DOGC núm. 3309,

de 19 de gener de 2001).

ACTIVITAT NORMATIVA... 225

Decret 40/2000, de 26 de gener, de mo-

dificació del Decret 102/1998, de 15

d’abril, de desenvolupament de les com-

petències de la Generalitat de Catalunya

en matèria de trànsit, circulació de vehi-

cles i seguretat viària (DOGC núm.

3070, de 3 de febrer).

Es modifica el Decret per tal d’a-

daptar-lo a la creació del Departament

d’Interior, al qual li corresponen les

competències que amb anterioritat te-

nia assignades el Departament de Go-

vernació i que no s’han atribuït al De-

partament de Governació i Relacions

Institucionals.

Decret 43/2000, de 26 de gener, del

Fons de Gestió de Residus (DOGC

núm. 3071, de 4 de febrer).

L’objecte d’aquest Decret és desen-

volupar el règim jurídic aplicable al

Fons, i regula, entre d’altres, els aspectes

relatius a la seva composició, els ens que

en són beneficiaris i els criteris de selec-

ció dels projectes.

Decret 54/2000, de 26 de gener, pel qual

s’estableixen els requeriments mínims per

al funcionament dels centres d’immersió

(DOGC núm. 3074, de 9 de febrer).

Es consideren centres d’immersió

aquells centres que es dediquen a la rea-

lització de sortides al mar amb immersió

i/o a l’ensenyament de la natació suba-

quàtica d’esbarjo. Es regulen, entre d’al-

tres, les autoritzacions, el registre i la

identificació, l’assegurança, les normes

de seguretat i la inspecció.

Decret 68/2000, de 8 de febrer, de mo-

dificació del Decret 246/1996, de 5 de

juliol, que aprova el Reglament del cos

de bombers voluntaris de la Generalitat

de Catalunya (DOGC núm. 3079, de

16 de febrer).

Es modifica el sistema d’ingrés, s’esta-

bleixen mesures de caràcter organitzatiu i

estructural, es modifica el procediment

per a la percepció de les compensacions

econòmiques i es desenvolupa el sistema

d’eleccions dels caps d’agrupació.

Ordre de 18 de gener de 2000, de cons-

titució de les ponències ambientals en

els ens locals (DOGC núm. 3083, de 22

de febrer).

Es regulen la composició i les fun-

cions de les unitats tècniques dels ens lo-

cals que han de formular l’avaluació i

l’informe de les activitats recollides a

l’annex II.2 de la Llei 3/1998, com tam-

bé s’estableix el procediment d’atribució

de competències als municipis de menys

de 50.000 habitants.

Decret 95/2000, de 22 de febrer, pel

qual s’estableixen les normes sanitàries

aplicables a les piscines d’ús públic

(DOGC núm. 3092, de 6 de març).

Aquest Decret atribueix als titulars

de les instal·lacions on s’ubiquen pisci-

nes d’ús públic les tasques d’autocontrol

2.2. DISPOSICIONS ADMINISTRATIVES

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

A cura de Vicenç Aguado

dels riscos per a la salut associats a les di-

ferents activitats que s’hi poden desen-

volupar. Un altre aspecte en què fa in-

cidència aquest Decret és el de la

corresponsabilitat de les persones usuà-

ries d’aquest tipus de piscines en la mi-

nimització dels riscos. També es preveu

que els titulars de les piscines d’ús pú-

blic proporcionin a les persones usuàries

unes normes de règim intern, on es con-

tinguin les pautes de comportament

adreçades a la prevenció dels accidents i

al manteniment de la higiene a les ins-

tal·lacions, les quals s’exposaran en llocs

estratègics perquè siguin de fàcil visibili-

tat i lectura per als usuaris. Els ajunta-

ments podran desenvolupar mitjançant

reglament o ordenança, en exercici de

les competències que els atribueix la

normativa de règim local, els preceptes

d’aquest Decret per tal de garantir les

mesures de protecció a la salut que s’hi

contenen i l’exercici de l’activitat de

control municipal.

Decret 116/2000, de 20 de març, pel

qual s’estableix el règim jurídic i s’apro-

va la norma tècnica de les infraestructu-

res comunes de telecomunicacions als

edificis per a l’accés al servei de teleco-

municacions per cable (DOGC núm.

3107, de 27 de març).

Aquest Decret té per objecte establir

el règim jurídic de les infraestructures

comunes en l’interior dels edificis per a

l’accés als serveis de telecomunicació per

cable, mitjançant els elements tècnics

necessaris que permetin la connexió dels

diferents habitatges o locals d’un edifici

a les xarxes dels operadors habilitats, així

com aprovar la norma tècnica d’aplica-

ció obligatòria a infraestructures comu-

nes de telecomunicació als edificis

(ICT) per a l’accés al servei de teleco-

municacions per cable que figura a l’an-

nex d’aquesta disposició.

Decret 117/2000, de 20 de març, pel

qual s’estableix el règim jurídic i s’apro-

va la norma tècnica de les infraestructu-

res comunes de telecomunicacions als

edificis per a la captació, adaptació i dis-

tribució dels senyals de radiodifusió, te-

levisió i altres serveis de dades associats,

procedents d’emissions terrestres i de

satèl·lit (DOGC núm. 3107, de 27 de

març).

Aquest Decret té per objecte establir

el règim jurídic de les infraestructures

comunes de telecomunicacions als edifi-

cis per a la captació, adaptació i distri-

bució dels senyals de radiodifusió, tele-

visió i altres serveis de dades associades

procedents d’emissions terrestres i de

satèl·lit i llur distribució fins als punts

de connexió situats als diferents habitat-

ges o locals d’un edifici, així com apro-

var la norma tècnica d’infraestructures

de telecomunicacions als edificis (ICT)

per a la captació, adaptació i distribució

de senyals de radiodifusió, televisió i al-

tres serveis de dades associats, proce-

dents d’emissions terrestres i de satèl·lit

que figura com a annex d’aquesta dispo-

sició.

Decret 119/2000, de 20 de març, de

traducció i interpretació jurades (DOGC

núm. 3110, de 30 de març).

És objecte d’aquest Decret la regula-

ció de l’habilitació professional per a la

traducció i la interpretació jurades d’al-

tres llengües al català i viceversa.

Decret 120/2000, de 20 de març, pel

qual es modifica l’article 11 del Decret

5/1998, de 7 de gener, sobre l’activitat

de guia de turisme (DOGC núm. 3111,

de 31 de març).

Es dóna un nou redactat d’acord

amb la Sentència de 22 de març de 1994

del Tribunal de Justícia de les Comuni-

tats Europees, que va declarar l’incom-

pliment per l’Estat espanyol de determi-

AUTONOMIES · 27

228

nades obligacions derivades del Tractat

de la Unió Europea en relació amb la

lliure prestació de serveis per les perso-

nes que exerceixen l’activitat de guies de

turisme i la seva capacitació professional

exigible.

Decret 121/2000, de 20 de març, pel

qual es regula la capacitat sancionadora

en matèria d’indústria, energia i mines

(DOGC núm. 3111, de 31 de març).

S’estableixen els òrgans competents

per incoar els procediments sanciona-

dors, per imposar sancions i per imposar

sancions accessòries, així com es proce-

deix a l’actualització de la quantia de les

sancions d’acord amb la Llei 13/1987.

Decret 123/2000, de 3 d’abril, pel qual

es crea el Departament d’Universitats,

Recerca i Societat de la Informació i es

determina el nombre dels departaments

en què s’estructura l’Administració de la

Generalitat de Catalunya (DOGC

núm. 3112, de 3 d’abril).

Decret 129/2000, de 3 d’abril, de modi-

ficació del Decret 297/1999, de creació i

reorganització de departaments de l’Ad-

ministració de la Generalitat (DOGC

núm. 3113, de 4 d’abril).

Decret 141/2000, de 3 d’abril, sobre el rè-

gim jurídic i el procediment d’autorització

dels centres de distribució i els de dispensa

de medicaments d’ús veterinari a Catalu-

nya (DOGC núm. 3120, de 13 d’abril).

Es regulen els requisits tecnicosani-

taris i el procediment d’autorització i re-

gistre, així com s’estableixen previsions

en relació amb el règim sancionador.

Decret 167/2000, de 2 de maig, de mesu-

res excepcionals en matèria de fonts d’a-

bastament públiques afectades per nitrats

(DOGC núm. 3141, de 17 de maig).

Atesa la situació d’alguns proveï-

ments d’aigua en relació amb el contin-

gut de nitrats, el Departament de Medi

Ambient, mitjançant l’Agència Catala-

na de l’Aigua, promourà fonts de pro-

veïment alternatives d’origen superficial

o subterrani exemptes d’aquesta conta-

minació, amb la finalitat de substituir o

de complementar (per dilució) les exis-

tents, sempre que sigui possible, de ma-

nera que es compleixi la normativa sa-

nitària d’aplicació.

Decret 168/2000, de 2 de maig, d’adop-

ció de mesures excepcionals en relació

amb la utilització dels recursos hidràulics

(DOGC núm. 3141, de 17 de maig).

Aquest Decret estableix mesures

d’aplicació directa per economitzar l’ai-

gua emmagatzemada en els embassa-

ments, com ara el règim de dotacions

que cal derivar dels embassaments i el

règim de dotacions que cal derivar dels

embassaments més greument afectats, i

habilita l’Administració hidràulica de

Catalunya per adoptar mesures excep-

cionals en casos concrets, intensificar les

facultats d’intervenció i control dels

aprofitaments hidràulics i dels aboca-

ments, i establir les condicions perquè, a

sol·licitud de les entitats locals interessa-

des, es puguin assolir unes dotacions

mínimes d’aigua per a usos domèstics,

per a la qual cosa es destinen a aquest

efecte aigües concedides per a altres

usos. D’altra banda, es declara que no

generen dret a indemnització, amb les

excepcions que expressament s’hi pre-

veuen, les mesures orientades a l’estalvi

de l’aigua disponible i a l’optimització

de la seva utilització.

Decret 176/2000, de 15 de maig, de

modificació del Decret 284/1996, de 23

de juliol, de regulació del Sistema Ca-

talà de Serveis Socials (DOGC núm.

3148, de 26 de maig).

Entre d’altres aspectes, se’n regulen:

ACTIVITAT NORMATIVA... 229

a) les exigències d’atenció a la gent gran,

en l’horari nocturn, en els establiments

residencials, així com pautes d’actuació

per a l’acollida i l’adaptació i per a l’aten-

ció correcta d’incontinències, caigudes,

contencions, lesiones per pressió i higie-

ne; b) la dedicació i la funció del respon-

sable de l’organització higienicosanitària

dels establiments; c) el control judicial

previ a l’ingrés de persones en establi-

ments de serveis socials; d) les obliga-

cions pròpies que corresponen als direc-

tors dels establiments residencials de

serveis socials, els supòsits en què una

persona atesa pot estar subjecta a conten-

ció física o medicamentosa; e) la incom-

patibilitat del contracte assistencial amb

qualsevol altra modalitat contractual que

tingui per objecte la transferència dels

béns de l’usuari a l’entitat prestadora del

servei residencial com a contraprestació;

f) la tipologia dels serveis socials.

Decret 183/2000, de 29 de maig, de re-

gulació del Servei de Prevenció de Ris-

cos Laborals del Departament d’Ense-

nyament (DOGC núm. 3152, d’1 de

juny).

Es crea aquest servei com una unitat

administrativa amb dependència orgàni-

ca i funcional de la Direcció General de

Recursos Humans. Entre les seves fun-

cions trobem: a) el disseny i la coordina-

ció de programes d’actuació preventiva;

b) la determinació dels procediments

d’avaluació dels factors de risc que pu-

guin afectar la salut i seguretat dels treba-

lladors i treballadores; c) la planificació

de l’adopció de mesures preventives dels

factors de risc; d) la planificació i l’asses-

sorament en les activitats d’informació i

formació dels treballadors i treballado-

res; e) l’assessorament i la participació en

l’elaboració de plans d’emergència i en

l’organització dels primers auxilis; f) la

planificació i coordinació dels sistemes

de vigilància de la salut amb relació als

riscos derivats del treball; g) formar part

de la Comissió Paritària de Prevenció de

Riscos Laborals.

Decret 202/2000, de 13 de juny, pel

qual s’aprova el Reglament del Jurat

d’expropiació de Catalunya (DOGC

núm. 3166, de 22 de juny).

Es dicten regles relatives a l’estruc-

tura, els drets i els deures dels vocals del

Jurat, la presència dels vocals tècnics en

la fixació de l’apreuament i dels altres

vocals. Cal destacar la regulació del pro-

cediment i, en particular, l’assumpció

de les tècniques i els instruments d’aca-

bament convencional del procediment

que disposa l’art. 88 de la Llei 30/1992,

de règim jurídic de les administracions

públiques i del procediment adminis-

tratiu comú. En el marc d’aquestes tèc-

niques s’estableix un tràmit d’avinença

voluntari. També es regulen les funcions

de la Comissió Tècnica de Valoracions

així com la seva intervenció en el proce-

diment d’establiment de l’apreuament.

Decret 201/2002, de 13 de juny, de re-

gulació de la Divisió Central de Trànsit i

de les àrees regionals de trànsit de la po-

licia de la Generalitat - mossos d’esqua-

dra (DOGC núm. 3166, de 22 de

juny).

Les funcions de trànsit, circulació

de vehicles i seguretat viària atribuïdes al

cos de mossos d’esquadra s’exerciran a

través de la Divisió Central de Trànsit i

de les àrees regionals de trànsit amb el

suport de la resta d’efectius de la Gene-

ralitat – mossos d’esquadra. Aquesta Di-

visió Central té caràcter de servei central

i el seu àmbit d’actuació abasta tot el ter-

ritori de Catalunya.

Decret 221/2000, de 26 de juny, pel

qual es modifica el Decret 266/1997, de

17 d’octubre, sobre drets i deures del

AUTONOMIES · 27

230

l’alumnat dels centres de nivell no uni-

versitari de Catalunya (DOGC núm.

3175, de 5 de juliol).

Es modifica parcialment el contin-

gut d’aquest Decret en relació amb

l’exercici del dret de reunió de l’alumnat

en determinades circumstàncies, i es fa

remissió al reglament de règim interior.

S’estableix que la reglamentació del dret

de reunió no podrà incloure procedi-

ments d’autorització prèvia que dificul-

tin l’exercici d’aquest dret i preveurà la

possibilitat que determinades reunions

s’efectuïn en horari lectiu, especialment

les reunions dels delegats i delegades de

curs. Els centres docents vetllaran per-

què s’estableixi un horari de reunions

dels representants de l’alumnat que asse-

guri l’exercici normal dels seus drets.

També es permet als directors dels cen-

tres ampliar la durada de les mesures

cautelars que calgui adoptar per prote-

gir, al mateix temps, el desenvolupa-

ment normal de les activitats ordinàries

dels centres docents i el dret de l’alum-

nat a l’educació, en casos excepcionals,

en què convingui privar temporalment i

limitadament l’assistència a classe d’al-

gun alumne o alumna de conducta greu-

ment pertorbadora de la convivència.

Decret legislatiu 1/2000, de 31 de juliol,

pel qual s’aprova el Text únic de la Llei

de l’esport (DOGC núm. 3199, de 7

d’agost).

Aquest text queda estructurat amb

una exposició de motius, un títol preli-

minar relatiu als principis rectors de la

política esportiva de la Generalitat, i sis

títols que regulen: les entitats esportives,

el primer; l’organització administrativa

de l’esport català, el segon; la gestió i re-

gulació de l’educació física i l’esport, el

tercer; la inspecció esportiva i el règim

sancionador administratiu, el quart; la

Comissió Antidopatge de Catalunya i la

Comissió contra la Violència en Espec-

tacles de Catalunya, el cinquè; i la juris-

dicció esportiva, el sisè. Finalment, tam-

bé conté nou disposicions addicionals i

cinc disposicions transitòries.

Decret 252/2000, de 24 de juliol, sobre

l’activitat artesanal a Catalunya (DOGC

núm. 3198, de 4 d’agost).

Aquest Decret té per objecte l’orde-

nació del sector artesà per tal de pro-

moure’n el desenvolupament i la mo-

dernització, protegir els oficis artesans,

fomentar l’aparició de noves manifesta-

cions artesanals, obrir canals de comu-

nicació o cooperació entre el sector i els

òrgans competents de l’Administració

en matèria d’artesania, promocionar les

diverses activitats artesanes, i impulsar

la creació i promoció de canals de co-

mercialització adequats que potenciïn el

desenvolupament econòmic, social i

cultural d’aquesta activitat. Per a un

millor desenvolupament d’aquestes

funcions, i atès que aquestes queden

emmarcades dins dels objectius del

Consorci de Promoció Comercial de

Catalunya, Copca, el més adient és inte-

grar el Centre Català d’Artesania, CCA,

en aquest Consorci, i desvincular-lo del

Centre d’Innovació i Desenvolupament

Empresarial, Cidem.

Ordre de 25 de juliol de 2000, per la

qual es desplega el Decret 252/2000, de

24 de juliol, sobre l’activitat artesanal a

Catalunya (DOGC núm. 3198, de 4

d’agost).

Es desplega el Decret en diferents

aspectes, com són l’establiment dels re-

quisits necessaris per obtenir el carnet

d’artesà i el diploma de mestre artesà,

que substitueixen les cartes d’artesà i de

mestre artesà, l’establiment dels requi-

sits per obtenir la denominació de pro-

ducte artesà qualificat (PAQ) i la identi-

ACTIVITAT NORMATIVA... 231

ficació de les zones que puguin ser con-

siderades d’interès artesanal per a la pro-

moció dels seus productes.

Decret 257/2000, de 24 de juliol, de

transferència de competències de la Ge-

neralitat de Catalunya al Conselh Gene-

rau dera Val d’Aran en matèria de turis-

me (DOGC núm. 3200, de 8 d’agost).

Es transfereixen competències en

matèria d’inspecció de disciplina turísti-

ca i de procediment, així com l’exercici

de la potestat sancionadora fins a un mi-

lió de pessetes (6.010,12 €).

Decret 259/2000, de 24 de juliol, de

transferència de competències de la Ge-

neralitat al Conselh Generau dera Val

d’Aran en matèria d’agricultura i rama-

deria (DOGC núm. 3200, de 8 d’a-

gost).

Es transfereixen totes les funcions

que realitza l’Oficina Comarcal del De-

partament d’Agricultura, Ramaderia i

Pesca a Era Val d’Aran, àdhuc les de su-

port tècnic.

Decret 266/2000, de 31 de juliol, pel

qual es regula la Inspecció d’Ensenya-

ment (DOGC núm. 3200, de 8 d’a-

gost).

Aquest Decret determina les fun-

cions de la Inspecció d’Ensenyament,

tot recollint específicament les pròpies

de l’avaluació i l’assessorament dels cen-

tres docents. Explicita també les atribu-

cions que la consideració legal d’autori-

tat en el seu àmbit professional atorga

als inspectors i inspectores d’educació

en l’exercici de les seves funcions. Així,

estan facultats per aixecar actes amb na-

turalesa de document públic i rebran

dels diferents membres de la comunitat

educativa, així com de les altres autori-

tats i funcionaris, l’ajut i la col·laboració

necessaris per al desenvolupament de la

seva activitat. El Decret atribueix a la

Subdirecció General de la Inspecció la

direcció i coordinació de les activitats de

la Inspecció d’Ensenyament en el marc

de les directrius que el Departament

d’Ensenyament determini. Cal destacar

també que la Inspecció d’Ensenyament

a Catalunya, d’acord amb la descentra-

lització administrativa del Departa-

ment, està adscrita a les diferents delega-

cions territorials.

Decret 260/2000, de 31 de juliol, pel

qual es despleguen l’estructura i l’orga-

nització centrals de l’ens públic Servei

Català de la Salut (DOGC núm. 3200,

de 8 d’agost).

El Servei Català de la Salut s’estruc-

tura en els òrgans centrals següents: a)

els de direcció i gestió que són el Consell

de Direcció, el director, els òrgans o or-

ganismes i els serveis establerts regla-

mentàriament; i b) el de participació

com és el Consell Català de la Salut.

Decret 273/2000, de 31 de juliol, pel

qual s’aproven els estatuts de la Fira In-

ternacional de Barcelona (DOGC núm.

3200, de 8 d’agost).

La Fira Internacional de Barcelona

és una entitat de naturalesa pública, de

base associativa i de caràcter consorcial

de foment, integrada de manera igua-

litària per la Generalitat de Catalunya,

l’Ajuntament de Barcelona i la Cambra

Oficial de Comerç, Indústria i Navega-

ció de Barcelona, amb els mateixos

drets i les mateixes obligacions. La Fira

té personalitat jurídica pròpia i inde-

pendent dels seus membres, patrimoni

independent i plena capacitat d’obrar

per al compliment dels seus fins. La re-

presentació institucional de la Fira re-

cau conjuntament en les tres entitats

consorciades i n’estan en possessió con-

juntament. En tot cas, el criteri del rang

institucional regirà en tots els actes de la

Fira.

AUTONOMIES · 27

232

Decret 278/2000, de 31 de juliol, pel

qual es creen les comissions de secretaris

judicials de Catalunya (DOGC núm.

3213, de 28 d’agost).

Es crea un òrgan consultiu per afa-

vorir la comunicació entre els secretaris

judicials destinats a Catalunya i el De-

partament de Justícia, a fi de facilitar l’e-

xecució i l’aplicació de les mesures i dis-

posicions que emanin del Departament

de Justícia en virtut de les competències

traspassades a la Generalitat de Catalu-

nya en matèria de mitjans personals i

materials necessaris per al funcionament

de l’Administració de Justícia.

Decret 288/2000, de 31 d’agost, pel

qual s’estableixen els requisits per regu-

lar les indemnitzacions de les persones

incloses en els supòsits previstos a la Llei

46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, i

excloses dels beneficis de la disposició

addicional divuitena dels pressupostos

generals de l’Estat per als períodes 1990

i 1992 (DOGC núm. 3221, de 7 de se-

tembre).

Poden ser destinatàries d’aquestes

ajudes aquelles persones que hagin so-

fert privació de llibertat en qualsevol es-

tabliment penitenciari o disciplinari i

per actes d’intencionalitat política. Els

possibles beneficiaris podran presentar

una sol·licitud sempre que compleixin

els requisits fixats en aquest Decret.

Decret 293/2000, de 31 d’agost, pel

qual es crea la Secretaria per a la Immi-

gració (DOGC núm. 3221, de 7 de se-

tembre).

Es crea aquesta Secretaria com un

òrgan unipersonal de l’Administració

per tal que, a més d’assegurar l’execució

de les actuacions que puguin acordar els

òrgans interdepartamentals existents,

doni suport als departaments de la Ge-

neralitat en aquesta matèria.

Decret 295/2000, de 31 d’agost, pel

qual es desenvolupa el dret a la informa-

ció dels usuaris dels serveis de televisió

(DOGC núm. 3221, de 7 de setembre).

És l’objecte d’aquest Decret regular

en l’àmbit de Catalunya la defensa dels

interessos legítims dels usuaris i, en espe-

cial, dels menors per preservar llur cor-

recte desenvolupament físic, mental i mo-

ral. Es regula, entre d’altres, el dret a la

informació, les obligacions dels operadors

de televisió, el contingut mínim de la pu-

blicitat de l’oferta de programació, la mo-

dificació de la programació, l’autopromo-

ció i promoció dels propis programes, el

patrocini televisiu, les obligacions d’infor-

mació dels operadors de servei d’accés

condicional o de xarxes de telecomunica-

ció habilitades per presentar el servei de

difusió de televisió, i el requeriment d’in-

formació i arxiu de la programació.

Decret 337/2000, de 24 d’octubre, de

regulació de les activitats en el temps

lliure en les quals participen menors de

18 anys (DOGC núm. 3255, de 30

d’octubre).

S’hauran d’ajustar a les normes del

present Decret les acampades juvenils,

els camps de treball, els casals de vacan-

ces, les colònies, les rutes i qualsevol al-

tra activitat que habitualment realitzen

les entitats educatives juvenils, així com

les que hi puguin ser assimilables, sigui

quina sigui la seva denominació i carac-

terístiques, en les quals participin per-

sones menors de 18 anys en nombre su-

perior a sis, que no tinguin caràcter

familiar ni escolar i que es desenvolupin

a Catalunya, amb una finalitat educati-

va, cultural, lúdica, recreativa, social o

d’esbarjo, amb una durada de 4 o més

dies consecutius, o bé interromputs pel

cap de setmana en el cas dels casals.

Decret 352/2000, de 7 de novembre, pel

qual es regulen la constitució i composi-

ACTIVITAT NORMATIVA... 233

ció del Consell Escolar i l’elecció, nome-

nament i cessament del director i els al-

tres òrgans unipersonals dels centres

docents públics (DOGC núm. 3263, de

10 de novembre).

Aquest Decret regula, entre d’altres

aspectes, els estaments representats al

Consell Escolar d’acord amb cada tipus

de centre, alhora que determina els re-

presentats de cada sector. Es deixa ober-

ta la possibilitat que el Consell Escolar

pugui escoltar qualsevol membre de la

comunitat educativa que tingui respon-

sabilitat sobre algun aspecte del funcio-

nament del centre. S’atribueix al direc-

tor la facultat de convocar eleccions per

a la constitució inicial o per a la renova-

ció parcial dels membres electes del

Consell Escolar i en fixa el procediment

adequat. També es regulen els òrgans

unipersonals, fixant-se les condicions

que han de reunir, i s’estableixen les ex-

cepcions prenent com a base la singula-

ritat d’alguns centres.

Decret 353/2000, de 7 de novembre, pel

qual s’estableixen els requisits mínims

de determinats centres d’educació in-

fantil (DOGC núm. 3263, de 10 de no-

vembre).

Mitjançant aquest Decret es regu-

len, en relació amb els centres d’educa-

ció infantil que imparteixen un o tots

dos cicles previstos en els seus ensenya-

ments, dues situacions concretes: a) la

de determinades zones rurals, on la de-

manda és irregular o insuficient per

mantenir en funcionament nivells o ci-

cles complets; i b) la de determinades

zones urbanes ja consolidades des dels

punts de vista urbanístic i de població,

on, en centres educatius autoritzats

abans de la promulgació de la Llei orgà-

nica 1/1990, no és possible atendre tots

els requisits quant a instal·lacions o

completar un determinat cicle.

Decret 358/2000, de 7 de novembre, de

regulació de la instal·lació de xarxes pú-

bliques de telecomunicacions en el do-

mini públic viari i ferroviari (DOGC

núm. 3265, de 14 de novembre).

Aquest Decret té per objecte l’esta-

bliment del procediment per autoritzar

la implantació de canalitzacions per a les

telecomunicacions en la xarxa de carre-

teres i en la xarxa ferroviària titularitat

de la Generalitat de Catalunya, com

també l’aplicable respecte de canalitza-

cions preexistents. En qualsevol cas, el

procediment que es preveu té en comp-

te un mecanisme d’ús compartit d’acord

amb el que determina la Llei general de

telecomunicacions i el seu Reglament.

Decret 365/2000, de 7 de novembre, de

transferència de competències de la Ge-

neralitat de Catalunya al Conselh Gene-

rau dera Val d’Aran en matèria de medi

ambient (DOGC núm. 22 de novem-

bre).

Es traspassen una sèrie de serveis i

funcions en matèria d’educació ambien-

tal, de millora de boscos, de protecció

de la fauna, d’avaluació d’impacte am-

biental i d’espais protegits.

Decret 378/2000, de 21 de novembre,

pel qual es configura el sistema sanitari

integral d’utilització pública de Cata-

lunya (SISCAT) (DOGC núm. 3279,

de 4 de desembre).

Es configura el SISCAT, constituït

pels centres, serveis i establiments sani-

taris integrats per: a) la xarxa hospitalà-

ria d’utilització pública; b) la xarxa de

centres, serveis i establiments sociosani-

taris d’utilització pública de Catalunya;

c) la xarxa de centres, serveis i establi-

ments de salut mental d’utilització pú-

blica de Catalunya; d) els d’atenció

primària, d’acord amb el que preveu la

disposició addicional 1 d’aquesta nor-

ma.

AUTONOMIES · 27

234

Decret 385/2000, de 5 de desembre, pel

qual es limita l’accés dels infants i els

adolescents menors de 14 anys a les cur-

ses de braus i a determinades modalitats

de combats i de lluita (DOGC núm.

3286, de 15 de desembre).

Es prohibeix l’entrada als menors en

aquestes curses i modalitats de combat i

de lluita, llevat que vagin acompanyats

d’una persona major d’edat.

Decret 397/2000, de 5 de desembre, d’a-

provació del traspàs a la Generalitat de

Catalunya d’instal·lacions de l’Entitat

Metropolitana dels Serveis Hidràulics i

del Tractament de Residus (DOGC

núm. 3291, de 22 de desembre).

Es culmina el procés de transferèn-

cia pel qual la Generalitat assumeix les

conseqüències economicofinanceres de

la modificació del règim de titularitat i

prestació del servei d’abastament d’aigua

en alta. Alhora es desenvolupa l’abast i la

forma de les garanties del compliment

de les obligacions de les operacions fi-

nanceres autoritzades.

ACTIVITAT NORMATIVA... 235

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament a instància dels

grups parlamentaris d’Esquerra Republi-

cana de Catalunya, d’Iniciativa per Cata-

lunya-Verds, de Socialistes-Ciutadans pel

Canvi i de Convergència i Unió.

Ponent:

Manuel M. Vicens i Matas.

Recensió dels fonaments:

Fonament I

En aquest primer fonament es fa una

breu exposició del contingut del RDL

6/2000, de 23 de juny, de mesures

urgents d’intensificació de la competèn-

cia en mercats de béns i serveis i, espe-

cialment del relatiu a algunes mesures

adoptades en l’àmbit del comerç inte-

rior (art. 43, capítol VI, títol IV), objec-

te de consulta en aquest dictamen.

Fonament II

En aquest fonament, el Consell pre-

senta la sistemàtica del Dictamen i enu-

mera els tres tipus de qüestions que s’hi

tractaran:

En primer lloc s’analitza si «en funció

del contingut dels articles sobre la cons-

titucionalitat dels quals hem de dicta-

minar, la forma de Reial decret llei resul-

ta constitucionalment adequada».

En segon lloc s’acorda el tema dels

«eventuals vicis d’inconstitucionalitat

que puguin afectar l’article del Reial de-

cret llei que concretament se’ns consul-

ta, que és l’article 43».

I, finalment, es fa «una lleu referència

a la problemàtica que planteja l’existèn-

cia d’una llei orgànica anterior amb un

contingut molt semblant al del Reial de-

cret llei objecte d’aquest dictamen».

En aquest mateix fonament es desen-

volupa la primera de les qüestions enun-

ciades, respecte de la qual es pronuncia

així:

«Creiem que no cal debatre si el Reial

decret llei compleix amb els requisits de

no afectar l’ordenament de les institu-

cions bàsiques de l’Estat ni els drets, els

deures i les llibertats dels ciutadans re-

gulats en el títol I de la Constitució, ni

tampoc el dret electoral general. Tanma-

teix sí que cal destacar que l’article 86.1

2.3. DICTÀMENS DEL CONSELL CONSULTIU

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

A cura d’Esther Andreu i Fornós

Dictamen núm. 216, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat

contra el capítol V, «Comerç interior», del títol IV, «Altres mesures libera-

litzadores», del Reial decret llei 6/2000, de 23 de juny, de mesures urgents

d’intensificació de la competència en mercats de béns i serveis.

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

CE exclou també expressament de la

matèria afectada per aquest instrument

jurídic el règim de les comunitats autò-

nomes, però en el sentit que ha precisat

la Sentència 23/1993, de 21 de gener:

“No existe obstáculo constitucional alguno

para que el Decreto-Ley pueda regular

materias en las que una Comunidad Au-

tónoma tenga competencias, pero en las

que incida una competencia legislativa

del Estado, siempre que esta regulación no

tenga como fin atribuir competencias o

delimitar positivamente la esfera de com-

petencias de las Comunidades Autóno-

mas.” (FJ 2)

»Aquesta consideració porta el Tribu-

nal Constitucional a reconèixer també

la possibilitat que el Reial decret llei es-

tableixi normes bàsiques […].

»El Reial decret llei que dictaminem

ha satisfet el requisit de convalidació

parlamentària, com és notori, però de la

lectura de la seva exposició de motius no

es dedueix amb la claredat exigible que

s’hagi donat compliment al requisit de

trobar-se el Govern de l’Estat davant una

necessitat urgent i extraordinària […].

»No ens trobem davant del supòsit

principal previst per l’article 86.1 CE.

No estem davant un “cas de necessitat

urgent i extraordinària” sinó d’unes me-

sures de política econòmica que elles

mateixes neguen el seu abast conjuntu-

ral, ja que tenen una declarada pretensió

estructural i d’estabilitat.

»Pel fet de declarar l’exposició de mo-

tius que les mesures s’integren en un

conjunt més ampli, presentat en bloc da-

vant de l’òrgan legislatiu sense la trami-

tació d’urgència que no hauria ajornat

l’oportuna vigència de les lleis correspo-

nents, sembla que la “necessitat urgent i

extraordinària” tan sols pot referir-se a la

que ha tingut el Govern de l’Estat de

veure aprovat pel Congrés un conjunt

d’accions de la seva política, factor

aquest clarament subjectiu que, al nostre

entendre, no s’adiu a la lògica constitu-

cional del precepte habilitador [...].

»Nogensmenys, la pràctica i la juris-

prudència constitucional no sembla que

hagin anat pel camí traçat pel consti-

tuent, i així els diferents governs de l’Es-

tat han fet una considerable utilització

del reial decret llei i el Tribunal Constitu-

cional ha ampliat, al nostre judici excessi-

vament, el caràcter subjectiu i merament

polític d’aquest instrument normatiu,

tot destacant que “las coyunturas econó-

micas exigen una rápida respuesta” (STC

6/1983, FJ 5; 60/1986, FJ 3; 29/1986,

FJ 2; 177/1990, FJ 3 i 23/1993, FJ 4, en-

tre d’altres) i que “no puede desconocerse, a

los efectos de control jurídico sobre el citado

presupuesto de hecho habilitante, el peso

que en la apreciación de lo que haya de

considerarse como caso de extraordinaria y

urgente necesidad es forzoso conceder al

juicio puramente político de los órganos a

los que incumbe la dirección política del Es-

tado” (STC 29/1983, FJ 3; 111/1983, FJ

5 i 29/1996, FJ 2).

»Una de les conseqüències d’aquest ti-

pus d’interpretació jurisprudencial és

que la càrrega de la prova sobre si ens

trobem o no davant d’un cas de necessi-

tat urgent i extraordinària recau en

aquell que impugni davant el Tribunal

Constitucional un determinat reial de-

cret llei. Si, a més, es tracta —com en l’o-

casió present— d’un conjunt heterogeni

de mesures, molt semblant a les anome-

nades llei omnibus d’acompanyament, la

solució que pot oferir l’alt Tribunal po-

dria no ser força diferent a la que va do-

nar la Sentència 29/1993, de 21 de ge-

ner, en el fonament jurídic 5è […].

»Segons la lògica jurisprudencial,

hauria de ser també tasca de l’impug-

nant d’un reial decret llei augmentar i

demostrar l’existència d’abús o d’arbi-

trarietat quan pogués demostrar així

AUTONOMIES · 27

238

mateix la inexistència d’una necessitat

urgent i extraordinària, causa directa de

les mesures contingudes en ell. Atesa la

jurisprudència que acabem de citar i re-

sumir, tendent a l’acceptació per part

del Tribunal del criteri polític subjectiu

com a definidor de la situació fàctica ha-

bilitant, considerem que una possible

impugnació, en el cas que ens ocupa,

hauria d’estar molt motivada per assolir

un judici favorable.

»Tanmateix, no essent-nos possible

preceptivament defugir la consulta so-

bre la constitucionalitat dels preceptes

sotmesos al nostre dictamen, hem de dir

que el RDL 6/2000, de 23 de juny, al

nostre parer, no s’adequa al requisit exi-

git per l’article 86.1 CE quant a la cir-

cumstància obligada de necessitat ur-

gent i extraordinària, ja que ni en

l’exposició de motius referida al capítol

V del títol IV del Reial decret llei, ni per

la naturalesa i finalitats de les mesures

prescrites en el precepte dictaminat, no

apareix raonada ni justificada la dita cir-

cumstància, raó per la qual és inconstitu-

cional.

»Nogensmenys, hem de dir també

que, segons la jurisprudència constitu-

cional citada en aquest fonament, que

podria considerar-se aplicable al RDL

6/2000, de 23 de juny, creiem poc pro-

bable que pugui prosperar un recurs

d’inconstitucionalitat per violació dels

pressupòsits habilitants dels reials de-

crets lleis establerts a l’article 86.1 CE.»

Fonament III

El Consell, en aquest fonament ana-

litza la regulació que estableix l’art. 43

del RDL sobre horaris comercials i trac-

ta d’esbrinar si aitals previsions són o no

compatibles amb la competència exclu-

siva sobre el comerç interior que l’art.

12.1.5 EAC atribueix a la Generalitat.

Tot seguit, estudia aquesta competència

autonòmica, posant-la en relació amb la

que a l’Estat atorguen els números 1 i 13

de l’art. 149.1 CE.

«El recurs a la competència estatal de

l’article 149.1.1 CE —respecte a la qual

per cert cal observar que per tractar-se

d’una competència horitzontal, és a dir,

susceptible de projectar-se en quasi tots

els sectors materials, no ha de ser inter-

pretada expansivament, sota pena de

desfigurar el sistema de repartiment de

competències establert per la Constitu-

ció i els estatuts d’autonomia, havent-ho

posat en relleu així el Tribunal Constitu-

cional (STC 61/1997, de 20 de març;

43/1996, de 14 de març; 194/1994, de

28 de juny, i 152/1998, de 20 de ju-

liol)— no hi ha dubte que es fa partint

del pressupòsit que la regulació dels ho-

raris d’obertura i tancament de les boti-

gues i d’altres establiments de venda al

públic forma part del contingut del dret

a la llibertat d’empresa que consagra l’ar-

ticle 38 CE, que per tractar-se d’un dret

fonamental, podria emparar la fixació

per part de l’Estat d’unes condicions bà-

siques que assegurin la igualtat de tots els

espanyols en el seu exercici en qualsevol

part del territori.

»No es requereix una anàlisi en pro-

funditat de la llibertat d’empresa recone-

guda en el citat article 38 CE per com-

provar que la regulació dels horaris

comercials ni és una regulació del règim

general de la llibertat d’empreses ni tam-

poc va contra cap dels seus elements es-

sencials» (ja ho deia el Dictamen núm.

93 i ho ha confirmat el Tribunal Consti-

tucional en les STC 225, 227, 264 i 284

de l’any 1983). Concretament, la STC

225/1993 «ha volgut deixar palès que en

matèria d’horaris comercials no juga la

citada competència estatal de l’article

149.1.1 CE» (FJ B i C).

«Afegint, a més, que tampoc una in-

ACTIVITAT NORMATIVA... 239

terpretació de l’article 149.1.1 CE de

conformitat amb l’article 139.2 CE,

que com sabem sanciona la llibertat de

circulació i l’establiment de persones i la

lliure circulació de béns per tot el terri-

tori espanyol, conduiria a una conclusió

positiva, o sigui favorable en aquest cas a

la competència estatal.

»En definitiva, doncs, la fonamenta-

ció en l’article 149.1.1 CE que la dispo-

sició final segona del Reial decret llei es-

tableix no habilitat l’Estat per efectuar la

dita regulació en tant que bàsica.

»A l’últim, la tantes vegades citada

Sentència del Tribunal Constitucional

225/1993, també deixa ben clar que la

regulació dels horaris comercials no és

una matèria que es pugui vincular a la

legislació sobre defensa de la competèn-

cia» (FJ 3 A).

Queda finalment per analitzar «fins a

quin punt la competència de l’Estat de

l’art. 149.1.13 CE, sobre les bases i la co-

ordinació de la planificació general de

l’activitat econòmica, pot incidir sobre la

competència exclusiva de la Generalitat

sobre comerç interior i, per tant, sobre la

regulació dels horaris comercials i, de ma-

nera molt especial, quan la normativa es-

tatal suposa el buidament de la com-

petència autonòmica en disposar un

règim de llibertat absoluta, que per defi-

nició no requereix d’ulteriors desplega-

ments normatius. El que no significa que

no es pugui establir un règim de llibertat

plena en la matèria, sinó que el problema

gira al voltant de qui no hauria de dispo-

sar d’entre l’Estat i la Generalitat. Qüestió

que forçosament porta a l’estudi de si

s’han de considerar bàsiques, d’acord amb

l’article 140.1.13 CE, les mesures contin-

gudes en l’art. 43 del Reial decret llei ob-

jecte del present dictamen.

»La regulació dels horaris comercials

disposant la llibertat empresarial de fi-

xar-los, així com la d’obrir o no els diu-

menges i dies festius, ha estat reconegu-

da com una mesura de caràcter bàsic per

la tan esmentada Sentència 225/1993,

així com per les posteriors que segueixen

la seva doctrina.» Entre les quals cal des-

tacar la STC 284/1983, que declara nul

l’art. 5 de la Llei del Parlament de Cata-

lunya 23/1992, de 29 de novembre, «la

translació automàtica d’aquesta doctri-

na del Tribunal Constitucional al cas del

RDL 6/2000 […] no pot ser feta sense

grans reserves, no solament perquè han

canviat radicalment les circumstàncies

existents en l’època en què es va dictar

[…] sinó també per les diverses raons

que passem a detallar seguidament.»

En primer lloc perquè l’existència d’un

règim d’horaris diferent en cada Comu-

nitat Autònoma no afecta el mercat únic,

al servei del qual es troba la competència

estatal reconeguda per l’art. 149.1.13

CE. «Així, en un altre mercat únic, enca-

ra que més gran que l’espanyol, com és el

que té lloc en el si de la Unió Europea,

s’admet sense dificultat la coexistència

d’horaris comercials diversos en els dife-

rents territoris o estats de la Unió» (i així

ho admet el Tribunal Superior de la Co-

munitat Europea en les sentències de 23

de novembre de 1989, cas Torfaem; de

28 de febrer de 1991, cas Conforama;

de 16 de desembre de 1992, les B&Q i de

20 de juny de 1996, les Sindaco del Co-

mune di Eibusco, entre d’altres).

A més, «el mateix article 43 del Reial

decret llei, en l’apartat 1, com abans ja

hem observat, preveu la possibilitat que

la llibertat absoluta d’horaris no s’im-

planti simultàniament en tot el territori

de l’Estat, sinó per circumscripcions au-

tonòmiques i quan ho decideixin con-

juntament el Govern de l’Estat i el de

cada una de les comunitats autònomes

interessades. I això, per descomptat,

pugna amb considerar bàsiques o es-

tructurals les regulacions horàries del

AUTONOMIES · 27

240

RDL 6/2000, i deixa superada per l’evo-

lució legislativa la tesi en el seu moment

mantinguda pel Tribunal Constitucio-

nal en la Sentència 225/1993».

Tampoc conduiria a proclamar el caràc-

ter bàsic de l’art. 43 del RDL 6/2000 el

criteri de la finalitat de la norma, i això

perquè:

«La veritable explicació de les mesures

de l’article 43, sobretot pel que fa al rè-

gim de plena llibertat horària que es

dóna al petit comerç, és la que es va brin-

dar en el tràmit de convalidació del Reial

decret llei (Diari de Sessions del Congrés

dels Diputats, de 29 de juny de 2000; IV

Legislatura) que res, o molt poc, té a veu-

re amb la política econòmica general o

amb l’ordenació general de l’economia.

Així, establir una discriminació positiva

pels establiments més petits en com-

petència amb els establiments més grans,

que és l’objectiu confessat de les mesures

de què tractem, més aviat trobaria el seu

encaix en el títol estatal de defensa de

la competència que en el de l’article

149.1.13 CE; però aquell, com ja hem

vist que deia la tan referida Sentència

225/1993 (FJ 3 A), difícilment pot ad-

metre’s que tingui una vinculació directa

amb el règim de llibertat d’horaris co-

mercials. A més, cap dada objectiva re-

colza que aquesta suposada millor com-

petitivitat dels petits comerços enfront

de les grans superfícies comercials estigui

efectivament garantida per la llibertat

d’horaris i de dies d’activitat que se’ls au-

toritza. Tampoc, doncs, la finalitat de la

norma aporta cap element de convicció

sobre el seu caràcter bàsic.

»Així mateix entenem que la cir-

cumstància que les mesures sobre hora-

ris comercials estiguin incloses dintre

d’un paquet de mesures econòmiques

d’abast més ampli i heterogeni, no els

pot comunicar el caràcter de bàsiques o

d’estructurals que per elles mateixes no

tenen, ja que la citada circumstància re-

presenta un fet accidental i formal, sense

transcendència substantiva […].

»Una altra raó per no considerar bàsi-

ques les mesures horàries de què parlem,

prové del seu limitat àmbit material o

substantiu», que impedeix considerar

que té una incidència directa i significa-

tiva sobre l’activitat econòmica general,

única manera perquè entri en joc la

competència reconeguda a l’Estat per

l’art. 149.1.13 CE (STC 76/1991, FJ 4,

entre d’altres).

«El buidament total de les competèn-

cies de la Generalitat respecte als co-

merços de menys de 300 metres quadrats

comporta, com acabem d’anticipar, que

es pugui apreciar un altre motiu per

negar el caràcter bàsic a l’article 43.1 del

Reial decret llei. És una doctrina ja con-

solidada del Tribunal Constitucional

(STC, entre d’altres, 197/1996, de 28

de novembre; 69/1988, de 19 d’abril;

80/1988, de 28 d’abril; 227/1988, de 29

de novembre; 118/1998, de 4 de juny, i

242/1999, de 21 de desembre) que la fi-

xació de bases no pot deixar sense contin-

gut o evaporar les correlatives competèn-

cies autonòmiques […].

»Això, precisament, és el que fa molt

difícil de compartir la tesi del Tribunal

Constitucional plasmada en la Sentèn-

cia 284/1993, de 30 de setembre (FJ 4

C) quan afirma que afectant la norma

estatal —la norma que en aquell cas es-

tablia la llibertat absoluta d’horaris i de

fixació de dies d’activitat era, com ja co-

neixem, l’article 5.1 del Reial decret llei

2/1985— només a una matèria o sub-

sector específic dins l’àmbit del comerç

interior —el relatiu al règim dels horaris

comercials— “no cabe estimar producido

un vaciamiento de aquella competencia

—la de comerç interior—, aunque se

haya reducido en una concreta materia o

subsector específico por las razones relati-

ACTIVITAT NORMATIVA... 241

vas al carácter y contenido de la norma es-

tatal”. Tesi que, òbviament, no es pot

acceptar perquè a més de les raons que

hem exposat oblida que a la competèn-

cia li succeeix el mateix que a l’ànima, si

se’ns permet la comparació, que està

tota in toto et tota in qualibet parte.»

Finalment, també evidencia que no

estem en presència d’una normativa bà-

sica el joc de l’art. 43.4, segon paràgraf,

del RDL 6/2000 i l’art. 2 de la Llei orgà-

nica a què remet la primera de les dispo-

sicions citades perquè «s’imposen dos

sistemes contraposats —el de llibertat,

en cas d’inactivitat autonòmica, i el

d’horaris i dies de treball intervinguts, si

es dicten disposicions per les comuni-

tats autònomes— i ambdós com a bà-

sics; essent inqüestionable que allò ma-

terialment bàsic podria ésser un o altre

supòsit, però no els dos al mateix temps,

depenent que es produeixi o no la cor-

responent normació autonòmica.

»En resum, si bé, com ja hem indicat,

la jurisprudència del Tribunal Constitu-

cional dictada fins a l’actualitat en aques-

ta matèria ha reconegut a l’Estat una àm-

plia competència per regular els horaris

comercials, opinem que l’article 43 del

RDL 6/2000 no és bàsic i en haver-lo

qualificat com a tal la disposició final se-

gona del mateix Reial decret llei ha incor-

regut en vici d’inconstitucionalitat.»

Fonament IV

En aquest darrer fonament el Consell

es planteja si el RDL 6/2000 podria mo-

dificar parcialment la Llei orgànica

2/1996, de 15 de febrer.

En primer lloc, recorda «que l’article

86 CE exigeix, per tal que pugui operar

la congelació de rang que representen

les lleis orgàniques que la matèria regu-

lada sigui realment matèria orgànica, és

a dir, una d’aquelles reservades per la

Constitució a aquest tipus de lleis (art.

81.1 CE) i que, a més, s’hagi adoptat

amb aquest caràcter d’orgànica i votat

en la forma que determina l’article 81.2

CE, el qual exigeix una votació per ma-

joria absoluta del Congrés sobre el con-

junt del projecte.»

Aquests requisits porten a analitzar si

el contingut de la Llei orgànica 2/1996,

es veritablement orgànic.

«Si ens atenguéssim només a l’exposi-

ció de motius de la Llei orgànica, la con-

clusió a la qual arribaríem és que efectiva-

ment es tracta d’una llei orgànica de

transferència o delegació de competèn-

cies, mentre que si analitzem el seu ar-

ticulat, llevat del que estableix l’article 1

relatiu a la Comunitat Autònoma de les

Illes Balears, la resposta seria molt menys

clara, i més si es té en compte que aquest

articulat no deixa entendre amb la certi-

tud suficient que efectivament s’operi una

translació o transferència de competèn-

cies a les comunitats autònomes malgrat

el que declara l’exposició de motius.»

Aquesta situació confusa s’accentua si

tenim en compte que «no es va tramitar

des d’un principi com una llei orgànica,

sinó que aquesta naturalesa se li va ator-

gar a conseqüència de les esmenes for-

mulades pel Senat quan els preceptes

que després van integrar la Llei orgànica

encara formaven part de la proposició

de llei ordinària originàriament sotmesa

a les cambres legislatives.

»Tampoc es pot oblidar que l’eventual

contingut translatiu d’aquesta Llei ja ha

quedat esgotat per l’assumpció per part

de les comunitats autònomes que estaven

mancades de competències normatives

en la matèria de comerç interior d’aques-

tes competències, la qual cosa treu tot

l’interès al debat teòric sobre si el seu

contingut és o no materialment orgànic.»

A més, la Llei orgànica 2/1996 «ni té

ni ha tingut mai incidència competen-

AUTONOMIES · 27

242

cial a Catalunya, ja que la Generalitat ha

disposat sempre, és a dir, des de l’apro-

vació de l’Estatut d’autonomia, de com-

petències legislatives o normatives sobre

comerç interior, d’acord amb l’article

12.1.5 EAC […]. Per tant, entenem que

la contraposició entre el caràcter orgànic

de la Llei orgànica 2/1996 i la naturalesa

de producte normatiu ordinari que per

definició té el RDL 6/2000 no seria mo-

tiu suficient per fonamentar un even-

tual recurs d’inconstitucionalitat.»

Conclusió

«Atesos els raonaments continguts en

els fonaments precedents, opinem que:

»Primer. El RDL 6/2000, de 23 de

juny, de mesures urgents d’intensificació

de la competència en mercats de béns i

serveis, és inconstitucional per no respec-

tar el pressupòsit habilitant de l’article

86.1 CE. No obstant això, atesa la juris-

prudència constitucional citada en el Fo-

nament II d’aquest dictamen, creiem que

un eventual recurs d’inconstitucionalitat

sobre la base d’aquesta fonamentació tin-

dria poques possibilitats de prosperar.

»Segon. La disposició final segona del

RDL 6/2000, en allò que fa referència al

caràcter bàsic del capítol V del títol IV

del Reial decret llei comprensiu de l’ar-

ticle 43, i aquest mateix article, són in-

constitucionals.»

Vot particular

«Formulat pel conseller senyor Joa-

quim Borrell i Mestre. Que considera:

»Primer. Que el RDL 6/2000, de 23

de juny, de mesures urgents d’intensifi-

cació de la competència en mercats de

béns i serveis és constitucional perquè

respecta el que es disposa en l’art. 86 CE.

»Segon. Que l’article 43 i la disposició

final segona del RDL 6/2000 és plena-

ment constitucional.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 243

Dictamen núm. 217, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat con-

tra el Reial decret llei 4/2000, de 23 de juny, de mesures urgents de liberalit-

zació en el sector immobiliari i transports.

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament a instància

dels grups parlamentaris Socialistes-

Ciutadans pel Canvi, Iniciativa per Ca-

talunya-Verds i Esquerra Republicana

de Catalunya.

Ponent:

Senyor Joaquim Tornos i Mas.

Recensió dels fonaments:

Fonament I

En aquest primer fonament el Consell

exposa el contingut del RDL 4/2000, de

23 de juny, de mesures urgents de libera-

lització en el sector immobiliari i trans-

ports, objecte del dictamen.

Fonament II

Analitza si el RDL 4/2000 reuneix els

requisits exigits per l’art. 86 CE als reials

decrets llei. Pel que fa el pressupòsit ha-

bilitant, recorda el que ja ha dit en els

dictàmens «números 53, de 28 de des-

embre de 1983 i 192, de 27 de setembre

de 1994, “un dels elements més valuo-

sos que ens subministra el Reial decret

llei per deduir si es tracta d’un cas de ne-

cessitat urgent i extraordinària és el

preàmbul, en el qual hauria d’ésser con-

siderada la justificació per utilitzar

aquesta via legislativa excepcional”», i

en relació amb el RDL 4/2000 afirma

«del contingut de l’exposició de motius

es dedueix que són les pròpies mesures

de política econòmica del Govern les

que, per la seva intrínseca naturalesa i fi-

nalitat, tenen per elles mateixes un

caràcter urgent i extraordinari. En bona

lògica, sembla que aquest caràcter no-

més es pot predicar d’elements extrín-

secs a les mesures i a unes circumstàncies

externes que haurien d’ésser tant apres-

sadores com fora del corrent», i repro-

dueix els raonaments fets en el FJ II del

Dictamen núm. 216 i afegeix: «El fet

d’adoptar en l’article primer del Reial de-

cret llei unes mesures que incideixen

directament en la política del sòl podria

justificar l’existència de raons d’urgència,

ja que l’anunci d’aquest tipus de mesu-

res pot alterar l’objectiu que s’hi perse-

gueix. La tramitació d’un projecte de llei

pot impedir que el fi perseguit amb la

mesura d’intervenció es pugui aplicar

plenament si durant la seva tramitació

s’han alterat les circumstàncies de fet so-

bre les quals s’han d’aplicar les mesures

d’intervenció. No obstant això, en el cas

concret que examinem, en tractar-se de

mesures no limitatives de drets sinó fa-

vorables per als drets dels propietaris i

promotors, aquest perill deixa de ser re-

llevant. […] Hem de dir que el RDL

4/2000, de 23 de juny, al nostre parer,

no s’adequa al requisit exigit per l’article

86.1 CE quant a la circumstància obli-

gada de necessitat urgent i extraordinà-

ria, ja que ni en l’exposició de motius

del Reial decret llei ni per la naturalesa i

finalitats de les mesures prescrites en els

preceptes dictaminats no apareix raona-

da ni justificada la dita circumstància.

Nogensmenys, hem de dir també que,

segons la jurisprudència constitucional

citada en aquest Fonament que pot con-

siderar-se aplicable al RDL 4/2000,

aquest hauria complert el requisit de ne-

cessitat urgent i extraordinària de l’ar-

ticle 86.1 CE i, per tant, seria constitu-

cional.»

Pel que fa als límits materials i con-

cretament el relatiu a l’afectació de

drets, deures i llibertats dels ciutadans

regulats en el títol primer de la CE, que

pot veure’s vulnerat per l’art. 1 del RDL

4/2000, el Consell afirma: «Segons la

doctrina del Tribunal Constitucional,

aquesta referència als drets, els deures i

les llibertats dels ciutadans s’ha d’enten-

dre comprensiva del conjunt de drets i

deures del títol primer de la CE, i per

tant, inclou el dret de propietat (STC

111/1983, de 2 de desembre, FJ 8 i

182/1997, de 28 d’octubre, FJ 7). Ara

bé, el problema rau en determinar l’a-

bast de l’expressió “afectar”. En relació

amb aquesta qüestió el Tribunal Consti-

tucional en la Sentència 111/1983, de 2

de desembre, fonament jurídic 8, ha dit

que “la cláusula restrictiva del artículo

86.1 de la CE “no podrán afectar” debe

ser entendida de modo tal que ni reduzca

a la nada el Decreto-ley, que es un instru-

mento normativo previsto por la Consti-

tución <del que es posible hacer uso para

dar respuesta a las perspectivas cambiantes

de la vida actual> (fundamento 5, Sen-

tencia de 4 de febrero de 1983), ni permi-

ta que por Decreto-ley se regule el régimen

general de los derechos, deberes y libertades

del título I, ni dé pie para que por Decre-

to-ley se vaya en contra del contenido o ele-

mentos esenciales de alguno de tales dere-

chos”. En la mateixa línia i en relació

amb el contingut de l’article 31.1 de la

CE la STC 182/1997 afirma que “el

Decreto-ley no puede alterar ni el régimen

general ni los elementos esenciales del de-

ber de contribuir”. La incidència de l’ar-

ticle primer del RDL 4/2000 en el con-

AUTONOMIES · 27

244

tingut del dret de propietat urbana no es

pot qualificar com una regulació de

caràcter general d’aquest dret ni afecta

els seus elements essencials, si bé és cert

que s’incideix en el contingut del dret de

propietat urbana. Però, atenent el tipus

d’incidència i tenint en compte que s’a-

fecta el contingut d’un dret inclòs en la

secció segona del capítol segon del títol

primer CE, es pot afirmar que el RDL

4/2000 no vulnera el límit material pro-

pi d’aquesta figura normativa.»

Fonament III

Explica l’abast de la modificació que

l’article primer del RDL 4/2000 pretén

introduir en alguns preceptes de la Llei

6/1998, de 13 d’abril, sobre règim del

sòl i valoracions, fent un recorregut per

la història legislativa dels preceptes mo-

dificats, i conclou dient: «En definitiva

el RDL 4/2000 conté les següents nove-

tats essencials en matèria de reforma de

la Llei del sòl:

»a) Suprimeix la discrecionalitat del

planificador per classificar el sòl com a

no urbanitzable.

»b) Incrementa per aquesta via l’e-

xistència de sòl urbanitzable.

»c) Facilita el procés de transforma-

ció del sòl urbanitzable en sol urbà.»

Tot seguit examina la competència es-

tatal per aprovar la modificació de la

Llei 6/1998 en els termes que ho ha fet

el RDL 4/2000.

Per tal d’abordar aquesta qüestió, i

després de referir-se al seu Dictamen

núm. 208 (FJ II) on s’exposa el punt de

partida per estudiar aquest tema, dife-

rencia entre el contingut de la reforma

de l’art. 9.2 i la reforma dels articles 15 i

16 de la Llei 6/1998.

Pel que fa a la reforma de l’art. 9.2 de

la Llei 6/1998, sobre els criteris per a la

dossificació de sòl no urbanitzable, s’a-

firma que estem davant d’una reforma

que afecta el contingut bàsic del dret de

propietat (art. 149.1.1 CE) i que pretén

incidir en l’ordenació general de l’eco-

nomia (art. 149.1.13).

«La relació entre la classificació del sòl

i la determinació del contingut bàsic del

dret de la propietat va ser analitzada en

profunditat en la STC 6/1997, de 20 de

març, amb motiu de la impugnació dels

articles 3.2 ci 9.1 del Reial decret legis-

latiu 1/1992, de 26 de juny, preceptes

que, com hem dit abans, constitueixen

l’antecedent immediat dels preceptes

que ara analitzem.

»Per al Tribunal Constitucional, l’arti-

cle 149.1.1 CE no atribueix a l’Estat l’e-

laboració d’una norma bàsica ni les con-

dicions bàsiques s’han d’identificar amb

la determinació del contingut essencial

del dret de propietat. La fixació del què

són les condicions bàsiques en relació

amb el dret de propietat del sòl es duu a

terme en els fonaments jurídics 8 i 9 de

la Sentència 61/1997.» A continuació, el

Tribunal Constitucional identifica el nu-

cli del problema:

«“Habrá que distinguir pues, aquellas

normas urbanísticas que guardan una di-

recta e inmediata relación con el derecho

de propiedad (ámbito al que se circunscri-

be el artículo 149.1.1 CE) y del que se

predican las condiciones básicas, de aque-

llas otras que tienen por objeto o se refieren

a la ordenación de la ciudad, esto es, las

normas que, en sentido amplio, regulan la

actividad de urbanización y edificación

de los terrenos para la creación de ciudad.”

En quins supòsits, doncs, es regula el

contingut bàsic de dret de propietat i en

quins altres es regula l’activitat d’urba-

nització? […]

»La pròpia doctrina del Tribunal

Constitucional permet concloure que la

competència estatal emparada en l’arti-

ACTIVITAT NORMATIVA... 245

cle 149.1.1 CE s’esgota en la fixació de

les categories del sòl i en la determinació

dels drets i deures inherents a cada cate-

goria de propietat urbana. Però aquesta

competència estatal no pot arribar a de-

terminar directament o indirecta la divi-

sió del terme municipal en cadascuna

d’aquestes categories. Els conceptes

classificadors són instrumentals i no po-

den predeterminar un model urbanístic

concret. Si fos així, s’estaria exercint la

competència urbanística que pertany a

les comunitats autònomes i als ens lo-

cals. Per aquesta raó el Tribunal Consti-

tucional en la Sentència 6/1997 afirma

finalment que “la nueva distinción ope-

rada por el precepto es, pues, compatible

con el orden constitucional de distribución

de competencias” (FJ 15.a in fine). Si el

Tribunal fa aquesta afirmació es perquè

l’article impugnat es limitava a establir

les categories del sòl però no pretenia

determinar a quins tipus de sòl s’aplica-

rien totes i cadascuna de les diverses ca-

tegories. […]

»La nova redacció de l’article 9.2 de la

Llei 6/1998, en suprimir tota possibili-

tat per tal que el planificador determini

l’ordenació del terme municipal, suposa

negar la competència autonòmica i local

en matèria d’urbanisme. El títol compe-

tencial de l’Estat establert en l’article

149.1.1 CE li permet garantir un con-

tingut bàsic per al dret de propietat ur-

bana, i amb aquesta finalitat pot establir

les categories del sòl i el seu respectiu

contingut de drets i deures. Però aquest

títol competencial no li permet determi-

nar on s’haurien de situar les diverses ca-

tegories.»

Pel que fa la invocació de l’art.

149.1.13 CE, el Consell torna a citar el

seu Dictamen núm. 208 quan afirma

que «[…] el Tribunal Constitucional tot

i que en altres matèries ha donat a aquest

títol competencial una amplitud a vega-

des excessiva, tractant-se de la matèria

urbanística ha avalat una interpretació

restrictiva d’aquestes competències ja

que el contrari podria buidar la correlati-

va competència autonòmica. Pel que fa a

l’ordenació urbanística, la política del sòl

en el seu sentit més ampli podria tenir

un cert impacte en la política econòmica

general però també aquesta possibilitat

s’ha d’interpretar restrictivament. (STC

61/1997, FJ 36) […]

»El Tribunal Constitucional fixa amb

precisió l’abast de la competència estatal

emparada en l’article 149.1.13 CE quan

aquesta competència incideix en la

matèria urbanística; “tan sólo aquellas

normas básicas que respondan efectiva y

estrictamente a la planificación general de

la actividad económica podrían encontrar

cobijo en el referido título”. […]

»La competència estatal per tal de dur

a terme l’ordenació general d’economia

s’ha de reconduir a la utilització dels ins-

truments o mesures que tinguin una in-

cidència directa i significativa en l’acti-

vitat econòmica (STC 21/1999, FJ 5).

»Completant el que s’ha dit, corres-

pon en tot cas a l’Estat acreditar que la

intervenció que pretén realitzar és deter-

minant per al funcionament de l’econo-

mia de l’Estat en el seu conjunt, el que

és clarament diferent d’argumentar que

la seva intervenció és necessària per tal

de dur a terme una determinada política

del Govern central.» En el cas que ens

ocupa «hauria hagut de demostrar que

la supressió de la discrecionalitat del

planificador autonòmic i local en els ter-

mes en què tal limitació s’estableix en el

nou article 9.2 de la Llei 6/1998 era un

element imprescindible per a la planifi-

cació general de l’economia estatal. I

aquesta acreditació és evident que no

s’ha realitzat. Per tant, ni està acreditat

que la liberalització del sòl tingui una

incidència directa i significativa sobre

AUTONOMIES · 27

246

l’activitat econòmica general, ni s’ha

acreditat que la forma de dur a terme

aquesta liberalització sigui l’única possi-

ble. És a dir, si bé es podria acceptar una

política liberalitzadora com la duta a

terme per les reformes del sòl anteriors

al RDL 4/2000, en la mesura que im-

pulsaven el procés liberalitzador però

deixaven a les comunitats autònomes i

als municipis una capacitat real d’incidir

en l’ordenació del sòl, el contingut del

RDL 4/2000 suprimeix de forma subs-

tancial les competències urbanístiques

autonòmiques i locals. Per tant, es tracta

d’una aplicació extensiva i inconstitu-

cional del títol establert en l’article

149.1.13 CE».

Pel que fa la reforma dels art. 15 i 16

de la Llei 6/1998 i la competència esta-

tal ex art. 149.1.1 CE, el Dictamen afir-

ma: «L’apartat dos de l’article 1 del RDL

4/2000 incorpora un nou paràgraf a

l’article 15 de la Llei 6/1998, en virtut

del qual es reconeix la competència de

qualsevol administració pública per

promoure la transformació de sòl urba-

nitzable. Aquesta novetat no incideix

directament en la regulació bàsica del

dret de propietat ni en el contingut dels

articles 149.1.13 i 149.1.18 CE, raó per

la qual és procedent declarar la seva in-

constitucionalitat, en la mesura que re-

coneix a les administracions que no si-

guin competents per a l’aprovació del

planejament la transformació del sòl ur-

banitzable. Les novetats que incorpora

l’article 16 fan referència directa, de for-

ma principal, als drets dels propietaris

de sòl urbanitzable, més concretament a

les regles bàsiques per al seu exercici.

[...] En la mesura que aquesta regulació

incideix de forma directa en la delimita-

ció del contingut del dret dels propieta-

ris de sòl urbanitzable, i no limita les

competències autonòmiques i locals per

a la classificació del sòl, es pot entendre

emparada pel títol competencial de l’Es-

tat contingut en l’article 149.1.1 CE en

relació amb l’article 33 CE. La referèn-

cia que es fa en el nou apartat 3 de l’arti-

cle 16 als instruments de planejament

urbanístic elaborats per les administra-

cions públiques a les quals no pertany la

seva aprovació s’ha d’entendre afectada

per connexió necessària per la declaració

d’inconstitucionalitat de l’apartat 2 de

l’article 15.»

En relació amb la reforma de l’art. 16

de la Llei 6/1998 i l’art. 149.1.18 CE el

Consell s’expressa com segueix: «La

nova redacció de l’apartat 3 de l’article

16 introdueix algunes novetats en matè-

ria de procediment administratiu d’a-

provació dels instruments de planeja-

ment urbanístic. La previsió que els

instruments de planejament presentats

s’aprovaran per silenci positiu i la fixació

d’un termini general de sis mesos que té

valor supletori (ja que es permet a les co-

munitats autònomes determinar altres

terminis), són previsions del Reial de-

cret llei que es poden entendre empara-

des en el títol competencial de l’Estat

contingut a l’article 149.1.18 CE, se-

gons va establir el Tribunal Constitucio-

nal en la STC 23/1993, de 22 de gener.»

Sobre la reforma de l’art. 9.2 de la Llei

6/1998 i la garantia de l’autonomia lo-

cal, recollida en els art. 137, 140 i 141

CE, el Dictamen exposa la doctrina de

l’anterior Dictamen núm. 204 (FJ IV) i

la de la STC 32/1981 (FJ 3) i tot seguit

afirma: «La pràctica supressió de la com-

petència municipal d’ordenació urba-

nística afecta de forma substancial el

contingut de l’autonomia local, però no

arriba a privar l’ens municipal de les se-

ves possibilitats d’existència. No es pot

doncs, concloure, que el RDL 4/2000

vulneri la garantia institucional de l’ens

municipal, entesa aquesta en sentit es-

tricte d’afectar l’existència com a tal de

ACTIVITAT NORMATIVA... 247

la institució. Si la institució municipal

no es veu afectada en la seva existència,

qüestió diversa és determinar si el RDL

4/2000 respecta la garantia institucional

de l’autonomia local, el principi consti-

tucional d’autonomia local contingut

en l’article 137 CE. [...]

»Que la matèria urbanística, i en con-

cret, l’ordenació del sòl, és una matèria

que forma part del cercle dels interessos

locals sembla evident, i així ho acrediten

els antecedents històrics sobre la distri-

bució de competències en aquesta matè-

ria», i així ho reconeix també la STC

4/1998 (FJ 39), i permet afirmar que

l’urbanisme és una matèria que forma

part del nucli essencial de l’autonomia

local i que, per tant, s’ha de garantir el

dret de l’ens local a intervenir mit-

jançant una decisió que permeti expres-

sar el seu criteri en el procés d’ordenació

del propi terme municipal. Després,

afirma: «El Reial decret llei, en suprimir

la discrecionalitat de l’ens local en

aquesta matèria concreta, de fet supri-

meix la capacitat que sigui l’ens munici-

pal qui realitzi la funció d’ordenació del

sòl, per atribuir aquesta important fun-

ció al legislador estatal i a les forces del

mercat. […] Si bé es pot discutir l’abast

de la competència local en matèria de

planificació urbanística, així com l’abast

d’un possible control per l’entitat au-

tonòmica de la planificació local, el que

és cert i està admès de manera totalment

general és que l’ens local ha de poder in-

tervenir de manera decisiva en el procés

de configuració de l’ordenació urbanís-

tica del propi terme municipal. I aques-

ta possibilitat d’intervenció es nega de

manera substancial en el RDL 4/2000.

En negar el RDL 4/2000 als ens locals la

capacitat d’incidir mitjançant l’exercici

d’una potestat discrecional en la defini-

ció d’un interès local, vinculat a una

competència clàssica de les entitats lo-

cals com és l’ordenació del sòl, s’ha de

concloure que l’article 9.2, que modifi-

ca l’apartat U de l’article 1 del RDL

4/2000, vulnera el principi d’autono-

mia local consagrat a la Constitució

espanyola.»

Fonament IV

En aquest fonament s’analitza la

constitucionalitat de l’art. 2 i la disposi-

ció transitòria del RDL 4/2000, dictats,

segons la disposició final, en virtut del

que disposa l’art. 149.1.13 i 2 CE, en

relació amb els quals s’afirma: «Els pre-

ceptes del RDL 4/2000 s’han d’enten-

dre, per tant, aplicables de forma exclu-

siva als transports terrestres que circulin

dins els territoris de més d’una comuni-

tat autònoma, ja que, d’acord amb la

STC 118/1996, de 27 de juny, no po-

den tenir valor supletori per a les comu-

nitats autònomes (FJ 8), ni es poden en-

tendre dictats a l’empara de l’article

149.1.18 CE pel fet de regular aspectes

concessionals (FJ 29 i 30). Interpretats

en aquest sentit, l’article 2 i la disposició

transitòria no presenten problemes de

constitucionalitat.»

Fonament V

Aquest fonament estudia la constitu-

cionalitat de l’art. 3 del RDL 4/2000,

dictat segons la disposició final segona

en virtut de l’art. 149.1.13 i 18 CE i, el

Consell s’expressa de la manera següent:

«La referència a l’article 149.1.13 CE

ha de ser rebutjada, un cop més, en trac-

tar-se d’una aplicació extensiva i sense

cap mena de justificació del títol compe-

tencial “ordenació general de l’econo-

mia”, tal com ha de ser entès des del punt

de vista constitucional. La liberalització

d’una activitat professional concreta no

pot formar part de l’ordenació general de

AUTONOMIES · 27

248

l’economia, ni es justifica, per altra ban-

da, que aquesta liberalització comporti

necessàriament una directa i significativa

rebaixa en el preu de les transferències

immobiliàries. En aquest mateix sentit ja

ens vàrem pronunciar en el nostre Dicta-

men núm. 176, de 26 de juny de 1992,

fonament jurídic II 3. […]

»La referència a l’article 149.1.18 CE

s’ha d’entendre en el sentit que l’arti-

cle 3 del RDL 4/2000 modifica el

règim d’un col·legi professional, i d’a-

cord amb la jurisprudència del Tribunal

Constitucional, que ha reconegut que

els col·legis professionals són Adminis-

tració pública (STC 76/1983, 23/1984,

123/1987, 20/1988 i 87/1989). Però, al

mateix temps, s’ha de posar en relleu

que si bé l’Estat no té un títol compe-

tencial específic en aquesta matèria, la

Generalitat de Catalunya va assumir en

l’article 9.23 EAC la competència ex-

clusiva en matèria de “col·legis profes-

sionals i exercici de professions titula-

des, sense perjudici del que disposen els

articles 36 i 139 CE”.

»És necessari, doncs, aprofundir en la

interpretació de les normes competen-

cials aplicables en relació amb l’article 3

del RDL 4/2000, que afecta les matèries

d’exercici de les professions, col·legis

professionals i dret mercantil. El contin-

gut de l’article 3, si bé incideix en l’exer-

cici d’una activitat professional que en

el moment actual realitzen els agents de

la propietat immobiliària, i en aquest

sentit tal vegada es podria relacionar

amb la matèria de l’article 149.1.30 CE,

el cert és que té com a objecte directe es-

tablir la liberalització de l’activitat mer-

cantil d’intermediació immobiliària, en

disposar que l’exercici d’aquesta activi-

tat, prevista en l’article 244 del Codi de

comerç, quan regula la comissió mer-

cantil, no requereix cap mena de títol ni

estar col·legiat.

»Aquesta decisió es pot entendre em-

parada per l’article 149.1.6 CE ja que

l’Estat, en virtut de la seva competència

sobre legislació mercantil, disposa que

una activitat d’intermediació concreta

serà lliure.»

Fonament VI

En aquest fonament s’analitza la

constitucionalitat de l’art. 4 del RDL

4/2000 que té per finalitat garantir que

en l’àmbit dels ports de l’Estat existeixi

un nombre suficient d’instal·lacions de

subministrament de combustibles que

eviti situacions de risc.

«Des del vessant competencial, la pre-

visió que un reglament del Govern de

l’Estat determinarà les condicions de se-

guretat de les noves instal·lacions i la

seva incidència en el tràfic portuari té la

seva cobertura competencial en allò que

estableix l’article 149.1.20 CE.

»Si bé, en principi, caldria entendre

que aquest precepte, per estar regulant

uns subministraments de productes pe-

trolífers al detall —els referents als vai-

xells—, podria quedar inclòs en l’àmbit

de la competència de la Generalitat de

l’article 12.1.5 EAC sobre comerç inte-

rior, en realitat s’està referint a unes ins-

tal·lacions que han de ser qualificades

com a portuàries, en estar directament

afectades a les necessitats del tràfic ma-

rítim i, per tant, pel que fa als ports

d’interès general, s’han d’entendre de

competència de l’Estat d’acord amb

l’article 2.6 de la Llei 27/1992, de ports

de l’Estat, en relació amb l’article

149.1.21 CE.

»En conseqüència, tenint en compte

que el paràgraf final de l’article 4 del

RDL 4/2000 respecta les competències

sectorials que puguin correspondre a al-

tres administracions per a la tutela d’al-

tres finalitats d’interès públics, s’ha de

ACTIVITAT NORMATIVA... 249

concloure que l’article 4 respecta el

marc constitucional i estatutari.»

Fonament VII

Aquest fonament estudia la legalitat

de la remissió genèrica a la potestat re-

glamentària de l’Estat per desplegar el

RDL 4/2000 que fa la disposició final

primera d’aquest instrument normatiu.

En relació amb aquesta qüestió, el Con-

sell s’expressa de la manera següent:

«S’ha de declarar inconstitucional, en

part per connexió amb la declaració

d’inconstitucionalitat dels preceptes

que s’haurien de desplegar, i també pel

fet que no és admissible una remissió

que no tingui en compte la diferent na-

turalesa dels títols competencials amb

els quals es dicten els diferents precep-

tes. Així, per exemple, els preceptes del

RDL 4/2000 que s’hagin dictat a l’em-

para de l’article 149.1.18 CE no es po-

den desplegar reglamentàriament per

l’Estat, i no és admissible que una dis-

posició final no diferenciï els diversos

preceptes, i els seus respectius títols

competencials, per tal d’atribuir a l’Es-

tat la competència per al seu desplega-

ment reglamentari. En aquest sentit, el

Tribunal Constitucional, en la Sentèn-

cia 197/1996, de 28 de novembre, FJ

24, va declarar inconstitucional una

disposició final que, de manera genèri-

ca i indeterminada, atribuïa caràcter

bàsic a diferents preceptes de la norma

estatal impugnada.»

Conclusió

«Primer. El RDL 6/2000, de 23 de

juny, de mesures urgents de liberalitza-

ció en el sector immobiliari i de trans-

ports és inconstitucional per no respec-

tar el pressupòsit habilitant de l’article

86.1 CE. No obstant això, atesa la juris-

prudència constitucional citada en el fo-

nament II d’aquest Dictamen, creiem

que un eventual recurs d’inconstitucio-

nalitat sobre la base d’aquesta fonamen-

tació tindria poques possibilitats de

prosperar.

»Segon. L’article 1, apartat 1, del RDL

4/2000 és inconstitucional en vulnerar

les competències de la Generalitat de

Catalunya en matèria d’urbanisme i el

principi d’autonomia local.

»Tercer. L’article 1, apartat 2, del RDL

4/2000, pel que fa al nou apartat 2 que

s’afegeix a l’article 15 de la Llei 6/1998,

de 13 d’abril, sobre règim del sòl i valo-

racions, és inconstitucional en vulnerar

les competències de la Generalitat de

Catalunya en matèria d’urbanisme. Per

connexió és inconstitucional l’article 1,

apartat 3, del RDL 4/2000, que afegeix

un nou apartat 3 a l’article 16 de la Llei

6/1009, quant a la referència que es fa a

les “administracions públiques a les

quals no correspon l’aprovació del pla-

nejament”.

»Quart. L’article 1, apartat 3, del

RDL 4/2000 és constitucional d’acord

amb l’exposat al fonament III.2.C, lle-

vat de l’incís esmentat en la conclusió

anterior.

»Cinquè. L’article 2 i la disposició

transitòria del RDL 4/2000 són consti-

tucionals.

»Sisè. L’article 3 del RDL 4/2000 és

constitucional.

»Setè. L’article 4 del RDL 4/2000 és

constitucional.

»Vuitè. La disposició final primera és

inconstitucional per connexió amb la

AUTONOMIES · 27

250

declaració d’inconstitucionalitat de di-

versos preceptes del RDL 4/2000 i pel

fet de contenir una habilitació genèrica i

indeterminada a favor de la potestat re-

glamentària estatal.

»Aquest és el nostre Dictamen, que

pronunciem, emetem i signem en el lloc

i la data indicats al començament.»

Vot particular

Formulat pel conseller senyor Joa-

quim Borrell i Mestre, que considera

que la regulació continguda en el RDL

4/2000, de 23 de juny, de mesures ur-

gents de liberalització en el sector im-

mobiliari, és constitucional.

ACTIVITAT NORMATIVA... 251

Catalunya

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados