SAP Tarragona, 11 de Marzo de 2014
| Ponente | JOAN PERARNAU MOYA |
| ECLI | ES:APT:2014:876 |
| Número de Recurso | 262/2013 |
| Procedimiento | CIVIL |
| Fecha de Resolución | 11 de Marzo de 2014 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Tarragona, Sección 3ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA
SECC. 3a
Apel lació 262/13
Ordinari 1118/11 del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus
S E N T È N C I A
PRESIDENT
Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO
MAGISTRATS
Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)
Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ
Tarragona, 11 de març de 2014
Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Braulio i Pura, representats en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Elías Arcalís i defensats pel Lletrat/da Sra. Penalba Sánchez, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 25-1-2013, en procediment Ordinari 1118/11, sent part actora la recurrent i part demandada Bankinter S.A.
ANTECEDENTS DE FET
La Sentència d'instància disposa: "Desestimo íntegrament la demanda presentada per Braulio i Pura contra Bankinter S.A., absolc la demandada de les pretensions formulades contra ella, condemnant als actors al pagament de les costes causades en aquest procediment".
En data 6-3-2013 es va presentar per Braulio i Pura recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància.
Bankinter S.A. data 15-5-2013 es va oposar al recurs i va IMPUGNAR la sentència.
En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.
FONAMENTS JURÍDICS
Es va interposar demanda instant la nul litat absoluta i, subsidiàriament, l'anul labilitat de l'ordre de subscripció de participacions preferents Sèrie II de Bankinter Emisiones S.A., feta entre les parts el 6 d'octubre de 2006, per un valor total de 206.000 euros. S'al lega que l'actor volia invertir en un producte que garantís el capital i fos possible rescatar aquest en qualsevol moment i, en canvi, el banc demandat li va oferir la subscripció de participacions preferents de la seva filial Bankinter Emisiones S.A., que, si bé li han garantit uns interessos entre el 4 i el 7% anual, el que ha suposat una remuneració de 37.189,23 euros des de la inversió feta l'any 2006 fins a la data de la demanda, li suposen unes pèrdues del voltant del 30% en cas de vendre-les. Al lega també que no va ser fins quan va voler vendre's les preferents que el banc li va informar que la subscripció de les mateixes era a perpetuïtat.
La sentència impugnada desestima la demanda, al considerar que no hi ha nul litat absoluta ni anul labilitat -l'acció de la qual no estaria, però, caducada-, al no provar els actors que fossin enganyats pel banc en la possible pèrdua del capital invertit en cas de venda de les preferents, ja que podien haver consultat el tríptic de l'emissió o el Full enregistrat en la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), i que, a més, haurien confirmat el contracte a l'haver donat ordres de venda acceptant en una d'elles la pèrdua del 10% del capital invertit.
RECURS DE Braulio i Pura
Al leguen error en la valoració de la prova. Demanen la nul litat absoluta i, subsidiàriament, l'anul labilitat de l'ordre de subscripció de participacions preferents Sèrie II de Bankinter Emisiones S.A., feta entre les parts el 6 d'octubre de 2006, per un valor total de 206.000 euros, sol licitant la devolució de tal capital de 206.000 euros més els seus interessos legals des del dia 6-10-2006.
Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1- 1998, entre moltes).
DOCTRINA SOBRE LES PARTICIPACIONS PREFERENTS
I) Les participacions preferents són valors complexes i d'alt risc, segons les defineix la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i estableix el TS en Sentència de 18-4-2013 .
II) Per aquest motiu, i per la desproporció en la informació que hi ha entre el client minorista i el banc comercialitzador, correspon a aquest últim informar convenientment al client. Aquesta informació no s'ha de limitar a un asèptica descripció del producte, sinó que ha d'anar més enllà, informant al client, de manera clara, precisa i comprensible, també sobre: i) els riscs del producte, entre els quals la possible pèrdua, total o parcial del capital invertit, i el venciment del producte; ii) informar i orientar sobre la conveniència i idoneïtat del producte atenent a la voluntat i al perfil inversor del client. Aquest conjunt d'informació és necessari perquè el client pugui prendre la decisió de contractar o no el producte.
III) Correspon al banc la càrrega de provar que va donar al seu client la suficient informació.
A aquests efectes, hem de tenir en compte la recent Sentència del Ple del TS de 20-1-2014, que declara la nul litat d'un SWAP: "Ordinariamente existe una desproporción entre la entidad que comercializa servicios financieros y su cliente, salvo que se trate de un inversor profesional. La complejidad de los productos financieros propicia una asimetría informativa en su contratación, lo que ha provocado la necesidad de proteger al inversor minorista no experimentado en su relación con el proveedor de servicios financieros. Como se ha puesto de manifiesto en la doctrina, esta necesidad de protección se acentúa porque las entidades financieras al comercializar estos productos, debido a su complejidad y a la reseñada asimetría informativa, no se limitan a su distribución sino que prestan al cliente un servicio que va más allá de la mera y aséptica información sobre los instrumentos financieros, en la medida en que ayudan al cliente a interpretar esta información y a tomar la decisión de contratar un determinado producto".
IV) La falta de prova suficient per part del banc d'haver donat al seu client l'anterior informació pot donar lloc, bé a la nul litat absoluta del contracte -si hi falta algun dels elements essencials del contracte, com són l'objecte, la causa o el consentiment-, bé a la nul litat relativa o anul labilitat del contracte -si existint els elements essencials del contracte, hi ha vicis sobre algun dels mateixos-.
Segons el TS, S. 22 de desembre de 1999, "debe distinguirse entre el error en la voluntad (error vicio) y el error en la declaración (error obstativo), aquél provoca la anulabilidad (por el vicio), éste la inexistencia (por la falta de uno de los elementos)". La STS de 13 de juliol de 2012 diu que "la jurisprudencia de esta Sala, y la doctrina científica han distinguido dos tipos de error. A partir de la STS de 23 mayo 1935, se ha venido considerando que el error vicio es aquel que constituye una creencia inexacta o una representación mental equivocada, que sirve de presupuesto para la realización de un contrato y determina una voluntad no formada correctamente, porque la contemplación del objeto del contrato estaba distorsionada. Este es el planteamiento del art. 1266 CC . En cambio, en el error obstativo hay una falta de voluntad, porque o bien no se quería declarar y se hizo, o bien se produce un lapsus que da lugar a una discrepancia entre la voluntad interna y su declaración (...) la frontera entre los dos tipos de error es muy sutil".
Explicant l'anterior diferenciació, és molt il lustrativa la SAP Madrid de 3-9-2012 : "La doctrina del T.S. viene distinguiendo entre el error obstativo o invalidante, de un lado, también denominado error en la declaración negocial, al que se refiere el art. 1266.1 Cc, determinante de la inexistencia del negocio por falta de uno de sus requisitos esenciales, como es el consentimiento, ex art. 1261 Cc, pues se produce una ausencia radical de voluntad. Y de otro lado, el error sobre el contenido del contrato, como vicio del consentimiento, que solo provoca la anulabilidad del contrato. Considerando que el primero de ellos, invalidante del consentimiento, debe reunir los requisitos del citado precepto, es decir, recaer sobre la cosa que constituye objeto del contrato o sobre aquellas condiciones que principalmente hubieran dado lugar a su celebración, de modo que revele paladinamente su esencialidad; que no sea imputable a quien lo padece; un nexo causal entre el mismo y la finalidad que se pretendía en el negocio jurídico concertado; y, finalmente, que sea excusable, requisito este último que si bien no contempla el Código, sí se deduce de los principios de autorresponsabilidad y buena fe, este último consagrado en el art. 7 Cc ., reputando inexcusable el error que pudiera haberse evitado empleando una diligencia media o regular (Ss. T.S. 26.Jul.2000, 18.Feb.1994 o 4.Ene.1982).
Aplicando la anterior doctrina, en los supuestos de inexistencia del contrato por falta de sus elementos esenciales, del art. 1261 Cc, es decir, consentimiento, objeto, causa y forma cuando sea constitutiva, se produce la nulidad radical y ex nunc del negocio, de manera que nunca llega a producir efecto alguno al margen de que se produzca o no su impugnación; y el vicio no es susceptible de sanación ni convalidación, lo que a su vez excluye los institutos de la prescripción y caducidad de las acciones de impugnación.
Por su parte, el contrato anulable reúne todos los requisitos esenciales, si bien adolece de vicios que...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba