STSJ Cataluña , 9 de Septiembre de 1999
| Ponente | ANTONIO BRUGUERA MANTE |
| Número de Recurso | 13/1999 |
| Procedimiento | PENAL |
| Fecha de Resolución | 9 de Septiembre de 1999 |
| Emisor | Sala de lo Civil y Penal |
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA Sala Civil i Penal Cassació núm. 13/99 S E N T È N C I A NÚM. 22 President:
Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu Magistrat:
Il×lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
Il×lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol Barcelona, 9 de setembre de 1999 La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs de cassació interposat pels Srs. Luis María i María Consuelo contra l'Aute de 16 de febrer d'enguany dictat per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona en apel×lació dels Autes de 16 de setembre de 1992 i 28 de febrer de 1998 dictats pel Jutjat de Primera Instància número 1 de Berga en la fase d'execució de la Sentència ferma que va recaure en les actuacions núm. 50/88 d'aquell Jutjat en judici de menor quantia instat pel Sr. Benito contra el Sr. Guillermo i, per mort d'aquest, contra els seus successors Don. Luis María i María Consuelo . Els esmentats recurrents han estat representats davant d'aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carme RIBAS BUYO i dirigits per l'advocat Sr. Valentí CALDERER TORRESCASSANA; i la part recorreguda (Don. Benito) ha estat representada pel procurador Sr. Narcís RANERA CAHÍS i dirigit per l'advocat Sr. Josep PRAT i BENLLOCH.
ANTECEDENTS DE FET
En la fase d'execució de la Sentència ferma dictada per aquest Tribunal Superior el 22 de juliol de 1991 en el Rotllo 3/91 derivat del de núm. 447/89 de la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, el qual provenia de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 50/88 del Jutjat de Primera Instància número 1 de Berga, aquest últim Jutjat, el 16 de setembre de 1992, va dictar un Aute desestimant el recurs de reposició interposat pels demandats Don. Luis María i María Consuelo contra la Providència del mateix Jutjat del dia 20 de juliol anterior en la qual s'havia ordenat procedir a delimitar les finques objecte de la "litis", i en altre Aute de 28 de febrer de 1998, el mateix Jutjat va disposar:
"Que se efectúe el amojonamiento de las fincas litigiosas que se practicará en base al catastro de riqueza rústica correspondiente al término municipal de Cardona, con las indicaciones que se contienen en el fallo de la resolución del TSJC ratificando la de la Audiencia Provincial, reintegrando al Sr. Benito el terreno indebidamente ocupado.
Que el Sr. Benito y los Sres. Guillermo y María Consuelo tienen en cuanto a la nave de destete de terneros, valorada en 800.000 pesetas, y cuyo terreno se estima en 120.937 pesetas, los derechos prevenidos en el artículo 361 del Código Civil , pudiendo el primero hacer suya la obra previa la indemnización prevista o obligar al ejecutado a pagarle el precio del terreno.
Que el Sr. Benito y los Sres. Guillermo y María Consuelo gozan en cuanto a las construcciones de almacén, nave de engorde de terneros y el pajar de los derechos prevenidos en el art. 278 de la Compilació de Catalunya , es decir pueden los últimos retener las citadas construcciones hasta que el primero no reintegre, afiance o consigne judicialmente el precio de materiales y jornales de operarios que se estima en 420.000 pesetas, 4.000.000 pesetas y 800.000 pesetas respectivamente.
Todo ello sin hacer expresa mención de las costas causadas en este incidente".
Els Don. Luis María i María Consuelo varen interposar recurs d'apel×lació contra l'Aute de 16 de setembre de 1992; i els mateixos senyors i també Don. Benito , varen apel×lar l'Aute de 28 de febrer de 1998, tots ells davant la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona la qual va dictar Aute el 16 de febrer d'enguany amb la següent:
"PARTE DISPOSITIVA Desestimando el recurso de apelación interpuesto por D. Luis María y Dª. María Consuelo , confirmamos el auto dictado en fecha 16 de Septiembre de 1.992 por el Juzgado de Primera Instancia nº 1 de Berga . Y desestimando los recursos de apelación interpuestos por D. Benito y por D. Luis María y Dª.
María Consuelo , confirmamos también el auto dictado en fecha 28 de febrero de 1998 por el expresado Juzgado, aclarando sin embargo que el segundo párrafo de su parte dispositiva queda redactado en la siguiente forma:
Que D. Luis María y Dª. María Consuelo tienen el derecho a adquirir la parte de terreno propiedad de D. Benito invadida por la nave de destete de terneros, mediante el pago de la suma de 120.937 ptas.
No se efectúa especial pronunciamiento sobre las costas causadas en esta alzada".
I contra l'anterior resolució, els Srs. Luis María i María Consuelo han interposat el present recurs de cassació en el qual actua de ponent el Magistrat de la Sala Il×lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Els esmentats Srs. Luis María i María Consuelo porten a cassació l'Aute de la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona dictat en l'apel×lació de precedents resolucions del Jutjat número 1 de Berga pronunciades en la fase d'execució de la sentència ferma que roman expressada en els anteriors antecedents de fet. Donat el plantejament del recurs, i atesa també la seva impugnació, resulta necessari que recordem els principis essencials d'un recurs tan especial com és el que aquí es formula contra Autes dictats en apel×lació en procediment per l'execució de Sentència: El recurs del número 2n de l' art. 1687 de la Llei d'enjudiciament Civil .
Com diu el precepte, en aquests supòsits el recurs de cassació sols és admissible quan es resolguin "punts substancials no controvertits en el plet, no decidits en la sentència o que contradiguin l'executòria" ; i és constant la jurisprudència en dir "que el recurs de cassació contra autes dictats en execució de Sentència no pot emparar-se en cap dels motius de l' art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil sinó solament i exclusiva en l'art. 1687, 2n de la mateixa llei justificant que l'aute que es recorre incideix en qualsevol de les hipòtesi d'infracció que aquell precepte preveu" (Sentències del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1987 i 12 de maig de 1997); perquè "el recurs de cassació en execució de sentència és un tipus extraordinari del recurs de cassació que ja per essència és extraordinari, i que no es contempla per dilucidar, i en el seu cas corregir, una infracció de norma material o processal, sinó únicament per preservar que no s'executi res fora de, o en contra de, la sentència; de manera que si aquest recurs de cassació no és formulat amb la base d'algun dels 3 motius de l'art. 1687,2n, únics admissibles, sinó en els generals que preveu l'art. 1692 per a la cassació normal, s'incorre en clara causa d'inadmissió que esdevé de desestimació en el tràmit de dictar sentència" (Sentència del Tribunal Suprem de 17 de juliol de 1997); ja que "l'àmbit d'aquest recurs especial de l'art. 1687, 2n difereix essencialment de la cassació usual, car la finalitat que el guia no es la recta aplicació de la llei sinó de la sentència, o, dit d'altra manera, no es tracta de contrastar la sentència amb la llei, ni tampoc l'actuació executiva amb la llei, sinó de confrontar les diligències d'execució amb la decisió de la sentència ferma, tractant de corregir-ne les contradiccions, les extralimitacions o les desviacions de l'execució no emparades per aquella decisió" (Sentències del Tribunal Suprem de 16 de gener de 1991, 19 de maig de 1994 i de 7 de novembre de 1997); doncs "el recurs de cassació d'aquest article 1687,2n de la LEC no té per objecte ni la nomofilaquia ni el ius litigatoris, sinó que únicament pretén mantenir inamovibles i íntegres les decisions judicials en situació de fermesa, volent evitar per tots els mitjans que siguin vulnerats per l'actuat en execució els mateixos; és un recurs de cassació "sui generis" (Sentències del Tribunal Suprem de 25 de juliol de 1996 i 7 de novembre de 1997) "encaminant a determinar si la resolució que es recorre dictada en l'execució s'acomoda a la sentència que va posar fi al procés o si, pel contrari, s'estén a resoldre punts que contradiuen la sentència, cosa que suposaria,en el fons, un excés del poder executiu per transgredir els termes de l'executòria; essent doncs indispensable comparar els termes de la decisió a executar amb el que s'ha decidit en la fase d'execució, per comprovar si hi ha hagut acomodació o desviació" (Sentències del Tribunal Suprem de 30 de maig i 7 d'octubre de 1987, 26 de desembre de 1988, 27 de febrer de 1990 i de 7 de novembre de 1997); doctrina que repeteixen les Sentències de 18 de novembre de 1997, 23 de març, 13 de juliol, 12 i 31 de desembre de 1998 i de 23 de gener de 1999 , i moltes altres).
En aquest cas, la decisió de la Sentència ferma objecte d'execució declara:
" Que l'actor, Don. Benito , és propietari de la finca descrita en el fet primer de la demanda, la línia perimetral de colindància de la qual amb la finca dels demandats transcorre de la manera determinada en el cadastre de la Riquesa Rústega corresponent al terme Municipal de Cardona, Polígon núm. 45 de les finques senyalades amb els números 110 i 114 pertanyents respectivament la primera al demandant i la segona als demandats. També declara que la finca de l'actor ha estat ocupada pels demandats els quals han edificat en aquell terreny, deixant, pel tràmit d'execució de Sentència, la determinació i concreció de la superfície ocupada així com si el que s'ha edificat es va construir en part sobre terreny propi de l'edificant o en la seva totalitat en terreny de l'actor, tenint en el primer cas l'amo de les edificacions un dret a adquirir la part ocupada mitjançant el pagament del seu preu, i en el segon l'amo del terreny i els que realitzaren l'edificació tindran els drets que els hi concedeix l' art. 278 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya".Per la seva banda, la part dispositiva de l'Aute dictat en...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba