SAP Lleida 147/2005, 6 de Abril de 2005
| Jurisdicción | España |
| Emisor | Audiencia Provincial de Lérida, seccion 2 (civil) |
| Fecha | 06 Abril 2005 |
| Número de resolución | 147/2005 |
D. ALBERTO GUILAÑA FOIXD. ALBERT MONTELL GARCIAD. JOSE MARIA POCINO MOGA
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA
Secció Segona
ROTLLE NÚM. 8/2005
Procediment ordinari núm. 251/2003 - Jutjat Primera Instància 1 Tremp
SENTÈNCIA NÚM. 147/2005
Il·lms. Srs.:
President:
SR. ALBERT GUILANYA FOIX
Magistrats :
SR. ALBERT MONTELL GARCIA
SR. JOSE Mª POCINO MOGA (suplent)
Lleida, sis d'abril de dos mil cinc
La Secció Segona de l=Audiència Provincial de Lleida, formada pels magistrats que s'esmenten al
marge, ha vist, en grau d=apelAlació, les actuacions de procediment ordinari número 251/2003, del Jutjat Primera Instància 1 Tremp, en virtut del recurs interposat pel codemandat Sr. Eloy, representat/da pel procurador/a Sr/a. MªCARMEN RULL CASTELLO i assistit/da
pel/per la lletrat/da SEBASTIA ROCA ROQUER contra sentència de data tres de novembre de dos mil quatre dictada en l'esmentat procediment, Rotlle de Sala núm. 8/2005. S'oposa a l=apelAlació la
part actora Sra. Patricia representada per la procuradora Sra. CONCEPCIÓN
GONZALO UGALDE i dirigida pel lletrat SR. BERNAT FERNANDEZ LUZON i la part codemandada
SR. Serafin, representat per la procurador/a Sr/a. SAGRARIO FERNANDEZ
GRAELL i assistit/da pel/per la lletrat/da Sr/a. JOAQUIM DELGADO BERENGUE . És ponent
d'aquesta resolució l'IAlm. magistrat Sr. ALBERT GUILANYA FOIX.
ANTECEDENTS DE FET
La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data tres de novembre de dos mil quatre, és la següent: "FALLO. ESTIMO la demana interpuesta por Patricia, representada por la procuradora Piñol Tomas y asistida en calidad de letrado por el Sr. Fernandez Luzon contra Eloy representado por la procuradora Sra. Calmet Pons y asistido por el letrado Sr. Sebastia Roca e interviniendo como demandado reconvencional Serafin representado por el procurador Sr. Badia Verdeny y asistido por el letrado Sr. Delgado Berengue y por ello, DECLARO que la fincha Urbana sita en Ferrera, CALLE000, número NUM000, inscrita en el registro de la Propiedad de Sort en el tomo NUM001, libro NUM002, finca NUM003 está libre de toda servidumbre de paso y de luces y vistas a favor de la finca inscrita en el Registro de la Propiedad de Sort en el tomo NUM004, libro NUM005, folio NUM006 y finca NUM007. CONDENO a Eloy a cerrar a su costa y con material de obra, la ventana y la puerta existentes en su propiedad que se abren sobre el patio de la finca de la demandante antes descrita. DESESTIMO LA DEMANDA RECONVENCIONAL interpuesta por Eloy frente a Patricia y Serafin y por ello ABSUELVO a los demandados reconvencionales de todos los pedimentos del demandante reconvencional. CONDENO A Eloy a pagar las costas causadas a la demandante y a pagar las costas causadas a los demandados reconvencionales con motivo de la demanda reconvencional. "
Contra l'anterior sentència, la representació processal de Eloy va/n interposar recurs d=apelAlació, que el Jutjat admeté, i seguits el tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.
La Sala decidí formar Rotlle i designa magistrat ponent. Mitjançant interlocutòria dictada el 16-02-05 la Sala acordà no admetre el plet a prova sol·licitad per la part apel·lant. Tot seguit es lliuraren les actuacions al magistrat ponent perquè,després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 30 de març de 2005 per a la votació i decisió
En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
FONAMENTS DE DRET
Recorre la sentencia de primera instància la part demandada reconvinent i ho fa tot denunciant la vulneració del article 218.2 de la LEC en relació al 209 regles 2º i 3ª, donat que el jutge a quo no fixa els fets provats sobre els que aplica el dret i a mes no recull correctament l'excepció feta valer en la contestació a la demanda i solament analitza l'acció reconvencional. Aixi - continua dient l'apel·lant- l'excepció que s'oposa es basa en l'article 20 de la Llei 13/1990 mentre que la reconvenció es fonamenta en l'article 18 de la mateixa Llei. També denuncia l'apel·lant, la interpretació errònia i aplicació indeguda dels articles 7 i 18 de la Llei 13/1990 i la inaplicació del article 20 i ho argumenta tot dient que no es aplicable al suposit de fet l'article 7 al tractar-se, no ja de dues finques preexistents pertanyent a un mateix amo, sinó de una sola finca de la que s'en segrega una part i es a partir de la segregació que sorgeix la necessitat de la servitud, raó per la que es fa aplicable l'article 20 o en tot cas i subsidiàriament l'article 18. La part actora apel·lada s'oposa al recurs i demana la integra confirmació de la sentència d'instància aixi com també l'altra part intervinent demandada reconvencional.
Dons be, aixi plantejats els termes del debat en aquesta segona instància, cal puntualitzar els fets provats continguts en la sentència apel·lada i en la forma demanada per la part apel·lant; i aixi es cert que la demandada s'oposa a la demanda tot al·legant l'aplicació al cas del article 20 de la Llei 13/1990 i solament al·lega l'article 18 de forma subsidiària i en exercici de l'acció reconvencional. Puntualitza l'apel·lant que en cap cas es aplicable l'article 7 (precepte en que l'actora fa descansar la seva acció negatoria) i ho fonamenta en el fet de que no es tracta de dues finques preexistents pertanyent a un mateix amo, sinó d'una sola finca de la que s'en segrega una part i es a partir de la segregació que sorgeix la necessitat de la servitud. Començant precisament per l'anàlisi d'aquesta ultima afirmació i atenen a la transcendència que la part apel·lant li vol donar, cal afirmar que de la mateixa s'en dedueixen a la vegada dos afirmacions d'abast ben diferent. Aixi i pel que fa a l'aplicació o no del article 7 de la Llei 13/1990, podria semblar pel redactar de la llei, que no sigui indiferent que estem en presencia de dos finques d'un mateix amo amb signe aparent de servitud i aquest n'enajeni una, o per contra, estem en presencia d'una sola finca de la que s'en segregui una part amb el mateix resultat, dons en el primer cas, es faria aplicable l'article 7 de manera que no suposa aquest signe aparent titol suficient perquè la servitud continuí si no es disposa aixi, mentre que en el segon cas, semblaria que mal podem parlar de signe aparent de servitud si només existeix una finca. Dons be, tal interpretació vindria contradita per nombroses sentencies del TS que analitzant els requisits per a l'aplicació en el dret comu del article 541 del CC (declarat inaplicable al dret català de forma indubtable per la STSJ de Catalunya de 18-9-2003), be a dir que es requisit indispensable, per a l'aplicació del indicat precepte, que tingui lloc la separació del domini de dos finques que pertanyen a un mateix propietari, o analògicament, i aquí rau la interpretació del TS, que es divideixi una finca passant a formar-ne dos de diferents i pertanyents a diversos propietaris, be sigui per venda d'una de les finques (STS10-4 i 17-12-1954), per dissolució de comunitat (SSTS 5-4-1906 i 17-11-1911), per...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba