«Quebec & Roc»: una crisi constitucional (actualització del debat federal canadenc)

Efectivament, el primer dels elements la dimensió constitucional del qual ha de considerar l'analista és el del consens creixent sobre la insuficiència del marc constitucional actual per procurar la producció d'acords satisfactoris per als reptes i les demandes concretament plantejats. És a dir que el més representatiu de la doctrina iuspublicista canadenca treballa ja -sense atendre ni tan sols qualsevol altra hipòtesi- des del pressupòsit de la necessitat de reformes constitucionals específiques per produir variacions en Xstatu quo. Un primer element interessant rau, doncs, en la detecció pacífica dels temes (topoi) sobre els quals es concentra la reflexió ius-constitucional sobre la malaise canadienne, i molt particularment sobre la qüestió quebequesa.

Ara el problema no és aquest-que, per contra, és un avenç, un pas endavant-; el problema és instrumentar alguna mesura concreta a partir d'aquest pressupòsit, ja que, d'una banda, no hi ha cap consens -ans tot al contrari- sobre quin pot ser el procediment específic de reforma constitucional al qual caldria recórrer per assegurar aquesta variació de l'estatus constitucional de Quebec, alhora que, d'altra banda, fins i tot si s'arribés a l'acord polític (més decisiu, evidentment, que el merament doctrinal) sobre un arranjament concret instrumentable a través d'un procediment de reforma concret, torna altra vegada a haver-hi consens sobre la inviabilitat pràctica d'aquest dispositiu, de manera que la complexitat i dificultat, tècnica i política, dels procediments de reforma instituïts en la part V (art. 38-49) per la Llei constitucional de 1982 ha configurat una espècie d'«intangibilitat inconfessa» i formal (no material) de les claus essencials de la Constitució del Canadà.¹⁵

Un cop introduït aquest primer i segon problema, el tercer dels encadenats és, amb diferència, el que té més força i mereix, per tant, una més gran preocupació,Page 223 dins i fora de les fronteres del Canadà actual: perquè es tracta de la viabilitat -formal i material- d'una secessió quebequesa respecte de la Federació.

He introduït¹⁶ la qüestió al·ludint exclusivament a la «viabilitat» -fàctica- de la proposta. No, com es recull a continuació, a la seva viabilitat stricto sensu constitucional.

I això motivadament: qualsevol comparatista que passegi per la literatura ius-publicista més recent ensopegarà amb una plèiade -una xarxa cada cop més espessa- d'escrits doctrinals en els quals l'objecte de reflexió científica, acadèmica i tècnica ja no és apuntalar o sotmetre a escrutini la intenció anunciada per l'actual Govern nacionalista quebequès de caminar cap a l'afirmació de la «sobirania de Quebec» (amb el que les tesis «sobiranisr.es» s'oposen a les «federalistes» en l'argot del debat), des d'un prisma exclusiu de legalitat d'acord amb el dret constitucional actual, sinó, anant més enllà, explorar totes les hipòtesis -sense oblidar les que apel·len a la legitimitat de fet o la pràctica internacional de les secessions unilaterals- per assegurar aquest efecte. En el millor dels casos, el matís tècnic apareix a l'hora de considerar alguns dels més previsibles «efectes col·laterals» o costos no desitjats d'una secessió hipotètica, com a manera d'anticipar respostes juridicopolí-tiques proporcionades o adequades a la intensitat d'aquells.

Amb tota probabilitat, és en aquest tercer pla d'anàlisi on cal detectar els més interessants desenvolupaments de l'actual debat constitucional canadenc. Si més no des de l'òptica de l'observador estranger. Tal com veurem, les incidències registrades -la majoria, en el pla de la jurisdicció constitucional del Tribunal Suprem-¹⁷ en aquest tercer pla són plenament aprofitables i ofereixen ensenyancesPage 224 amb força per comprendre la realitat canadenca en tota la seva profunditat i complexitat, més enllà dels ben coneguts -i en general envejables- indicadors econo-micosocials i també de la mícica imatge de «paradís a la terra», de la qual ha estat caracteritzada davant de tants ulls.

Doncs bé, ara, quant al segon front, el de la prossecció del reconeixement formal del (fins ara suposat, però mai no confirmat) dret de Quebec a vetar les modificacions constitucionals lesives per a la seva posició en el si d'una federació a la qual aquesta província entén binacional, les resistències provinents de la ROC (recordeu, «the Rest of Canadà») no han estat, per descomptat, menors.

La reivindicació del vet concerneix, com se sap, sobretot l'eventual creació de noves províncies (de forma rigorosa, la conversió en províncies dels territoris autònoms del Yukon i del nord-oest, d'acord amb les previsions de Part. 146 BNA 1867).

Però, de fet, la neutralització d'aquesta inveterada pretensió s'ha obert pas essencialment a través de la seva extensió universal a totes les províncies (hipòtesi sobre la qual van treballar el acords de Lake Meech i Charlottetown), finalment meritada en un arranjament infraconstitucional pel qual, després dels fracassos successius recollits en les rondes abans al·ludides, i mitjançant l'instrument d'una llei federal específica (Loi concernant les modifications constitutionnelles, més coneguda com Llei de vets regionals, adoptada finalment per la Cambra del Comuns, el 13 de gener de 1996, i pel Senat el 6 de febrer de 1996, data aquesta darrera de la seva entrada en vigor), s'ha acordat un repartiment d'oportunitats de vet entre quatre actors constitucionals; dos de compostos per grups heteròclits de províncies: d'una banda, i a parts iguals, les dues províncies més poblades i extenses (Ontario i Quebec mateix); d'una altra, les anomenades províncies atlàntiques (Nou Brunsvic, Nova Escòcia, illa del Príncep Eduard i Terranova); de l'altra, les denominades províncies de l'oest (Alberta, Manitoba, Saskatchewan i Colúmbia Britànica), amb l'addició que en aquest últim cas el vet pot ser exercit en representació d'un tant per cent determinat de la població censada (el 50 % de les províncies de l'oest), cosa que, a la pràctica, implica concedir un inconfessat dret uniprovindal de vet a la més poblada d'aquestes: Alberta.²⁵

Pel que fa a la reordenació competencial entre l'Estat (la Federació) i les províncies, la discussió pivota sobre la formalització d'una asimetria que, fins ara (tal com han mostrat les investigacions més afinades), és més un desideràtum que un datum o una aposta constitucional expressa.

Page 229

És clar que la readequació dels poders de despesa de la Federació i els poders fiscals de les províncies (en coordinació amb els de la Federació) ocupa un lloc primordial en la determinació d'aquesta agenda d'asimetries in fierifutura. Però no exhaureix el debat. Les competències reclamades en matèria de desenvolupament regional, en recursos naturals, i, sobretot, en immigració (una àrea en la qual, actualment, coexisteixen delicadament competències provincials i federals, amb prevalença d'aquesta última) i en les relacions internacionals relacionades amb la pesca, l'explotació dels recursos costaners i la immigració, han enfrontat reiteradament Quebec amb Ottawa aquests últims anys.

Fins ara, cap d'aquestes reivindicacions ha aconseguit fer-se lloc en les negociacions bilaterals. Tanmateix, les coordenades en les quals es desenvolupa el debat federal permeten entreveure nous horitzons a mitjà termini. D'una banda, efectivament, el Govern federal ha començat a limitar progressivament, de forma convinguda amb les províncies, però apuntant una tendència difícilment reversible, les transferències financeres que tradicionalment ha imputat a la manifestació del seu poder de despesa {pouvoir de dépenser, spending power).

Aquesta és, evidentment, una expressió -una més- de la cèlebre crisi fiscal i pressupostària que afecta la majoria d'economies dels països desenvolupats. Però, alhora, d'altra banda, s'ha posat de manifest que la globaíització de l'economia, accelerada al Canadà per la conclusió del NAFTA, força progressivament una re-concepció de les relacions competencials, en matèria d'ordenació de l'economia i el comerç, entre la Federació i les províncies. Des del punt de vista jurídic, podrien esdevenir-se noves tècniques de delegació o «recentralització» de competències en un futur pròxim: ara bé, resulta perfectament previsible la resistència que les províncies menys riques interposaran davant qualsevol tendència a la disminució del paper «compensador» {equalizerlpéréquateur, part III LC 1982, art. 36), redistribu-tiu i garant de ía solidaritat que solament la Federació es troba en condicions d'assegurar. Per la seva banda, aquesta preocupació solament pot incrementar-se si es constata que, en rigor, la possibilitat de procedir a una limitació del poder federal de despesa no exigiria recórrer a una modificació constitucional formal (n'hi hauria prou amb una pràctica de reorientació pressupostària), encara que la prohibició de les polítiques de despesa federal seguides fins ara sí que exigiria, lògicament, una operació de reforma constitucional expressa.²⁶

Ens queda revisar l'estat de la discussió sobre la participació de Quebec en els òrgans de la Federació -especialment, en la composició del Tribunal Suprem²⁷ iPage 230del Senat-,²⁸ com també la seva afectació d'acord amb l'actual règim jurídic de determinades polítiques federals (la protecció dels pobies autòctons o aborígens del Canadà).

D'una manera molt especial, s'ha d'atribuir un relleu específic a la reforma del Senat.²⁹ Aquest és un dels punts en què la comparació amb l'Estat espanyol adquireix més sentit. Efectivament, tant el Canadà com Espanya militen en aquest reduït -però, a molts efectes, selecte- club de països vigorosament descentralitzats, caracteritzats per una intensa i extensa distribució de poders i competències entre un centre o sistema d'òrgans i institucions generals i diversos subsistemes territorials, components del tot. Sigui sota una denominació expressament federal, sigui sota una altra fórmula (per raons que, en el nostre cas, podríem sintetitzar com d'ordre sociohistòric), el cert és que l'un i l'altre país fracassen relativament en incorporar en una seu organitzativa adequada la participació dels ens components del tot en la formació de la seva voluntat.³⁰

Aquesta seu, com se sap, és precisament, en dret comparat, el Senat entès com a cambra de representació dels territoris. Ni a l'Estat espanyol ni al Canadà, no obstant això, aquesta funcionalitat no resulta transparent ni pacífica. Ans al contrari, des de ja fa bastants anys té lloc una agitada discussió amb expressionsPage 231 polítiques i doctrinals de calat profund, la desembocadura pràctica del qual no hauria de ser cap altra, al seu dia, que una reforma constitucional amb aquest objecte.

Doncs bé, igual que a l'Estat espanyol, també en aquest punt es concilien al Canadà plantejaments polítics que, acompassats amb els seus correlatius trans-sumptes doctrinals, no solament resulten inconciliables amb d'altres de concurrents sinó que, en xocar-hi, es neutralitzen recíprocament i bloquegen, ex negatiu, qualsevol expectativa seriosa de variació sobre Ystatu quo en seu constitucional de la segona cambra.³¹

D'una banda, efectivament, les províncies de l'oest s'han caracteritzat per una defensa aferrissada d'un «senat triple E» {equal elected, effective: és a dir, tot el contrari del que ara defineix el Senat canadenc), els supòsits polítics del qual no poden de cap manera ser comparties per Quebec: un Senat investit de poders substantius, electe directament, però representatiu, amb un nombre igual de membres, de la població de totes les províncies). De l'altra, l'interès en última instància estratègic de la província francòfbna tendeix a l'enfortiment de la seva posició relativa al repartiment de poder intrainstitucional, des de la constatació de la seva pèrdua de pes demogràfic (i, consegüentment, de presència a la cambra, que ja es regeix per un criteri de proporcionalitat respecte de la població) i de la congruència amb la tesi de partida que les institucions centrals o federals han de retre compte en tot cas de l'al·legat caràcter binacional o pactista, entre els dos grans actors constitucionals que encarnen les nacions fundadores, a què s'ha al·ludit.³²

En la recerca de fonament en el principi democràtic, Quebec sosté, a més, que la igualitat de representació provincial arrossegaria implicacions difícilment tolerables. Per indicar-ne la més notable, les sis províncies menys poblades obtindrien en conjunt el 60 % dels vots en una segona cambra sensiblement reforçada, tot i que representen solament el 17,4 % de la població canadenca. Uns altres arguments molt més discutibles (inviabilitat d'una lògica electiva comuna a totes dues cambres; inconveniència de reproduir la dinàmica partidària, que ja governa la Cambra de Representants, al Senat; dificultat de conciliar els principis de la responsabilitat política d'un gabinet fiduciari de confiança de la cambra amb la natura igualment electiva d'un Senat colegislatiu, etc.) concorren en la desconfiança amb què,Page 232 sobre aquest punt en particular, Quebec objecta a un plantejament constitucional que guanya adeptes en altres províncies de la Federació, de forma aparentment consistent amb la justificació funcional de les segones cambres en estats complexos.

Quant a l'afectació de Quebec pel reconeixement, tant en l'àmbit constitucional (especialment l'art. 35, part II, de la Llei constitucional de 1982) com infra-constitucional, dels drets dels pobles autòctons del Canadà, la qüestió adopta aquí un caire de complexitat desconegut en altres plans, tant per la singularitat de les institucions implicades (ni la problemàtica dels indis inuitv nunavuk té cap similitud amb els federalismes d'aquest costat de l'Atlàntic, ni la «fidúcia» de la qual enfront d'ells respon el Govern federal és una noció jurídica exportable o transportable als nostres conceptes), perquè, en última instància, aquesta afectació apareix revestida per una dimensió exterior (la projecció sobre Quebec de les obligacions fïduciàries federals i l'assegurament dels seus drets) i una dimensió interior (com instrumentar una separació de la Federació observant els drets d'una minoria que exhibeix, de manera sostinguda, una clara voluntat de «mantenir-se canadenc» i resistir activament la pulsió secessionista.³³

Page 233

Si podem afirmar que, en efecte, és bàsicament entorn d'aquestes quatre qüestions, que ha girat fins ara la contraposició de plantejaments doctrinals sobre la redefinició de Quebec en el complex de la Federació canadenca, cal recuperar gairebé immediatament la percepció clara d'una contraposició notòriament em-pitjorada pel que fa a un aspecte que, tot i que instrumental, per la seva natura i seu constitucional, no resulta de cap manera menys rellevant a l'hora de comprendre la paradoxal situació en la qual es troba el persistent debat i, alhora, bloqueig de les perspectives per modificar-lo, sigui quina sigui aquesta o el sentit en el qual camini.

Es tracta, com anunciàvem, de la selecció de la via constitucional de reforma a la qual caldria apel·lar per poder apuntar cap a un objectiu o altre.

Ei punt de partida és conegut per la nostra doctrina: la BNA de 1867 no preveia cap referència a l'estipulació de procediments expressos de reforma constitucional. Potser com a hiperreacció, la Llei constitucional de 1982 ha mesclat en la part V un munt (fins a cinc grups, amb variacions i modulacions importants en cada un d'aquests) de procediments diferents, malgrat que difícilment susceptibles de joc polític Í pràctic; resulten més aviat difícilment operatius, si més no des de la perspectiva d'una optimització potencial de les seves possibilitats teòriques. Analitzarem d'on procedeixen aquestes dificultats i com afecten l'actualització del debat constitucional que ens ocupa.

Cal que tot seguit procedim a examinar les que s'han denominat «estratègies politicoconstitucionals» per ser desplegades després del fracàs del segon referèndum per la sobirania i l'anunci successiu d'una tercera (potser decisiva, en un o l'altre sentit, tot i que de moment encara s'ha de veure) convocatòria per part d'un Govern quebequès cada cop més escorat cap al secessionisme radical.³⁴ Un cop revisades les estratègies agrupades en les anomenades «opcions» o «plans» A, B (i, eventualment, C, en bona mesura síntesi dels anteriors), prosseguirem amb l'anàlisi de la peripècia jurídica (jurisdiccional davant el Tribunal Suprem) i doctrinal que acompanya la, fins ara, més radical de les hipòtesis en joc: la declaració unilateral d'independència.³⁵

----------------------

[1] La doctrina constitucional comparada ha encunyat el terme canadianística com a referència a la literatura sobre les singularitats de l'estructura constitucional, política i cultural d'aquest país. Des de fe cert temps, el mateix Govern federal canadenc -acompanyat, cada cop més, per universitats i fundacions privades- patrocina l'interès dels investigadors i els analistes foranis per i un millor coneixement d'aquestes especialitats. Entre les múltiples referències bibliogràfiques autòctones que poden il·lustrar molt bé l'interès d'aquesta veta per al comparatista, efr. J. Peter Meekeson: Canadian Federalism, Myth or Rtaliíy, 2, Metheusen, Toronto, 1991; del mateix autor: Canada's Questfir ConstitutionalPeifiction, Canadà Bar Association, 1993; Alan C. Cairns i D. W. Williams: Rtconfigurations of Canadian Citizenship & Constitutional Changc, Me Lelland fl£ Stewart, Toronto, 1995; P. Monahan i L. Covello: A New Division ofPowersjòr Canadà: An Agenda for Constitutional Reform (Final Report), Center for Public Law & Public Policy, Universiat de Nova York, 1991; A. Burelle: Le mal canadien: essai dt diagnòstic et esquisse d'une thérapie, Fides, Quebec, 1995. Per a un repàs de la bibliografia disponible, vegeu, per tots, en Castella, A. Ruiz Robledo: «Intro-ducción», a la seva Bibliografia de derecho constitucional canadiense, La Laguna, 1993.

[2] Aquest és e! títol del recent i suggestiu assaig de Jeremy Webber: Reimagining Canadà (Lnn-guage, Culture, Community, and the Canadia» Constitution), Me Gil) Queens, Montreal, 1997.

[3] Resulta doblement interessant, pel mateix motiu, des de la perspectiva de l'analista forani. Així es mostra reflectit en dues aportacions rellevants a l'estudi comparatiu dels sistemes federals: M. Croisat: Le federalisme dans les dhnocraties contemporaines, París, 1995; D. V. Verney: «Federalism, Federative Systems and Federations: US, Canadà and índia», Publius, núm. 2, 1995.

[4] Més endavant tornarem a parlar d'aquest corrent creuat d'interès per l'experiència de la integració jurídica supranacional a Europa. Per ara, en serveix de referència l'estudi de P. Monahan: Politicaland Econòmic Integration. The European Experiencc and Lessonsfor Canadà, N. Y. Center for Public Law & Public Policy, 1992.

[5] Vegeu A. Ruiz Robledo: ..Canadà, un federalismo casi olvidado», REP, núm. 69, 1990.

[6] Com és sabut, l'expressió «asimetria» o «federalisme asimètric» s'ha anat obrint lloc entre nosaltres en els darrers anys, aproximant el model autonòmic de distribució territorial del poder al d'altres experiències en què les parts resulten ser desiguals entre elles, sigui en la seva pròpia geometria competencial, sigui en la seva modalitat de relació amb el tot. L'origen d'aquesta expressió prové de la ciència política: concretament, se n'atribueix l'encuny a D. Tarlton, autor d'un breu assaig de caràcter eminentment politològic, la virtualitat del qual rau a haver introduït en la doctrina l'especulació a propòsit de la desigualtat entre les parts d'una entitat federativa: «Symmetry and Assymmetry as Elements of Federation: a Theoretical Speculation», Journalof Polítics, núm. 4, 1965, pàg. 861 i seg. A Espanya, la reflexió sobre la validesa analítica d'aquesta categoria respecte de l'estructuració territorial auspiciada per la Constitució espanyola de 1978 s'ha obert pas de la mà, entre d'altres, de G. Trujillo («Homogeneidad y asimetria en el Estado autonómico*. Documentación Administrativa: El Estado autonòmica, hoy, núm. 232-233, 1993); E. Fossas («Autonomia y asimetria», a Informe sobre las comunidades autónonuu 1994, de la Fundació Pi i Sunyer, 1995) i F. Requejo ((.Diferencias naciona-les y federalismo asimétrico», CUves de Razón Pràctica, núm. 59, 1996). A la doctrina canadenca, l'adequació d'aquesta fórmula per descriure la realitat del federalisme canadenc tradicionalment ha estat objecte de polèmica, encara que els tractadistes de més prestigi tendeixen a negar l'existència d'elements objectius que permeten l'aplicació de la idea d'«asimetria» en aquest ordenament. Així, aquesta és la tesi de P. W. Hogg, probablement el consrirucionalista canadenc més conegut a l'exterior. Cfr. la seva Constitutional Law of Canadà, Toronto, 1996, 3a edició; com també el seu assaig Is the Canadian Constitution Readyfor the XXI Century?, Center for Public Law Sc Public Policy, Universitat de York, 1991. Altres opinions més matisades són les que es recullen, per exemple, a R. Harrmsen: Tbt Pussle of Constitutional Assymmttry; Recent Canadian an Euro-pean Debatés, Queen's Univ., 1995; J. Boase: TheScope ofAssymmetrical Federalism in Canadà, Win-don, 1994. A la doctrina espanyola, A. Saiz Arndiz ha subratllat la poca propietat d'una visió «asimètrica» del Canadà (i analitza, per fer-ho, els paràmetres competencial, financer i institucional i orgànic «intraestatal») en el seu documentat treball Estado federaly *estatuto particular» (La posiàòn constitucional de la provincià de Quebec en la fèderaciin canadiense), IVAP/Marcial Pons, Madrid, 1997.

[7] Amb aquestes referències s'al·ludeix als coneguts processos de negociacions que, partint dels acords de Lake Meech (1987) i Charlottetown (1992), van ser conduïts pel Govern federal en inrerlocu-ció amb les deu províncies de la Federació per possibilitar un «reajustamentu constitucional que permetés tancar la crisi oberta amb la defecció de Quebec davant la conclusió de l'operació de «repatriació» de la Constitució. Amb això es parla d'atribuir la plena sobirania constitucional al Canadà, culminada amb la Llei sobre el Canadà de 15 d'abril de 1982, l'annex B de la qual preveu la Llei constitucional -LC 1982-, i els articles 1 a 35 (part I) contenen la Carta canadenca de drets i llibertats. Com és palès, l'operació de «patriació» (sobre la validesa de la qual recaurien, en ambdós Reference Cases, els A vis ConsuUatifs/Decisions del Tribunal Suprem de 28 de setembre de 1981 in Re Repatriarien, i 6 de desembre de 1982, in Re Objection by Quebec to Resolution to Amend the Constitution) no va comportar només la fractura de l'inveterat consens constitucional entre les dues cultures (o «nacions») canadenques (encara que la reforma es va perfeccionar amb el suport de les nou províncies anglòfones, no va ser així amb Quebec) sinó també la «fi del somni pactici» implicii en l'adopció de la Britísh North America Act de 29 de març de 1867 (tfr.].Y, Morin ij. Woehrling: Les Constitutions du Canadactdu Quebec du régime français à nos jours, Thémis, Montreal, 1994, tom 1, pàg. 158 i 159, en què els autors defensen la deducció d'una intentio constituentis-impresa en els art. 93 i 133 BNA 1867, i fins a cert punt en el preàmbul, on es parla d'un Canadà compost per províncies fiderally united- de configurar el Canadà com una dualité confederal). En efecte, el somni que la confederació canadenca era resultat del pacte entre «dos pobles fundadors" -encarnats, en el lligam confederacionaJ de 1867, pels dos «pares fundadors»: l'anglòfbn John A. Me Donald i el francòfon George-Étienne Cartier- va quedar trencat a partir de l'afirmació jurispru-dencial de la inexistència de poder de vet per part de la província francòfbna quebequesa (tal com va expressar el segon dels Avis del Tribunal Suprem esmentats anteriorment). En tot cas, la Loi sur le Canadà de 1982 resultaria sorprenentment modificativa de la tradicional ordenació constitucional configurada a la British North America Act, BNA, de 29 de març de 1867. Sobre aquest procés, cfr., per tots, C. Philip: «Le Quebec et le repatriament de la Constitution ca-nadienneu, Revue de Droit Public, núm, 6, 1982; P. H. Russell: Constitutional Odissey (Can Canadà Become a Sovereign People?), Univ. Toronto Press, Toronto, 1991, 2a ed.; M. Burgess: «Constitucional Reform in Canadà and the 1992 Referèndum», Parliamentary Affairs, juliol de 1993; A. Tremblay: La réforme de la constitution au Canadà, Thémis, Montreal, 1995- primer, a la mesquinesa amb què la Federació va convenir a traduir les propostes diferencialist.es propugnades des del Quebec pel Govern liberal de R. Bourassa (a partir del 1985), disminuint sensiblement les demandes més radicals dels governs nacionalistes anteriors a R. Lévesque (entre el 1976 i el 1985); i refús del Canadà anglòfon a tes pretensions del Canadà francòfon (Manitoba i Terranova havien denegat ja el seu vot favorable a Lake Meech, amb la qual cosa, el 1990, van acabar sense èxit els tres anys estipulats per la LC 1982 perquè totes les províncies consentissin la projectada reforma de la Constitució), demandes que van ser interpretades per molts com una recerca de privilegis sense fonament. És en aquest sentit que un analista forani com l'italià N. Olivetti Rasson ha pogut esgrimir l'experiència canadenca com a antimodel a propòsit de com no escometre l'obertura del «meló constitucional». Vtd. el seu treball «Canadà 1982-1992: come non si modifica la Costituzione», Quademi Costitu-zionali, núm. 2, 1993. Sobre toc això, cfr. en la doctrina canadenca, per tots: R. Burton: Why Meech Failed: Lessons for Canttdian Constitution-Making, Toronto, 1992; K. Me Robercs i P. Monahan (ed.): The Cbarlottetown Accord, the Referèndum andthe Future ofCanadà, Univ. Toronto, Press, 1993; P. Fournier: Autopsie du Lac Meech: Lasouveraineté, est-eüe inevitable?, Montreal, 1990. En la literatura espanyola es pot consultar I. Bullain: «Quebec y el Acuerdo constitucional de Lac Meech», REP, núm. &), 1990, pàg, 217 i seg.; A. Braén i A. Milian i Massana: «Canadà 1992. El fracaso del Acuerdo de Charlottetown», a Informe sobre las comunidades autónomas 1992, Fundació Pi i Sunyer, Barcelona, 1993, pàg. 486 i seg.

[8] Les referències bibliogràfiques disponibles sobre aquesta qüestió en la literacura constitucional canadenca són molt nombroses. Entre les més clàssiques, cfr. E. Me Whinning: Quebec and the Consti-Cuiiott, Univ. Toronco Press, 1970; W. R. Lederman: Conrinuing Canadian Constimtioml Dilemmas, Butterworths, Toronto, 1981. Entre les més recents, per cots, cfr. M. Manning: Rights, Freedoms &tbe Courts (A practicalanaiysis oftbe Constitution Act), Montgomery, Toronto, 1983; P. Monahan: Polítics and the Constitution (The Charter, Federalism & the Supreme Court of Canadà, Carswell, Toronto, 1987; diversos aucors: Muíticulturaiism and the Charter (A legal Perspective), Carswell, Toronto, 1987. En tot cas, en l'acarament entre la literatura produïda en anglès sobre la matèria i la produïda per autors francòfons, és un lloc comú el fet que aquests darrers identifiquin l'operació de «patriació» i la inclusió en aquesta de l'adopció d'una carca federal de drets i llibertats com el punt d'inflexió cap a una prolongada crisi de desconfiança i desafeccíó de Quebec davant la Federació. La raó més evident és que es va utilitzar aquesta novetat constitucional com una ocasió per «despenjar» Quebec del pacte confedera! originari, i al mateix temps s'utilitzava la Carta com a instrument «recentralircador» i «centripetador» que no contribuïa en res o gairebé en res a incrementar les garanties individuals dels ciutadans quebe-quesos, beneficiaris ja, des del 1975, d'una Carta de drets i llibertats de la persona adoptada per l'Assemblea Nacional de la província francòfona. Vegeu, en aquest sentit, M. Chevrier: «Federalismo canadiense y autonomia de Quebec: perspectiva històrica» (versió espanyola del fascicle de la sèrie Étttda et documents del Ministeri de Relacions Internacionals del Govern de Quebec, 1997). Sobre el concepte de «multicuituralisme» utilitzat com a subterfugi per diluir l'ambició diferencial de Quebec, vegeu K. Me Roberts: «Dans l'oeil du castor», Possibles, 1992, pàg. 35 i seg. D'altra banda, les incursions doctrinals que en la literatura espanyola exemplifiquen aquest èmfasi per fortuna ja són freqüents. Ens serveixen com a mostra els treballs d'A. Braen i A. Milian i Massana: «Canadà 1992: el fracaso de Charlottetown», a Informe Pi i Sunyer sobre comunidades autónomas 1992, Fundació Pi i Sunyer, Barcelona, 1993, pàg. 486 i seg.; Carmen M. Chacón Piqueras: «La Carta de derechos y libertades canadiense: un camino hacia la diversidad provincial», Cuademos Constitucionales de la Càtedra Fadrique Furtà CerioL, núm. 16, pàg. 133 i seg.

[9] Una primera aproximació a aquesta matèria la trobem a A. Saiz, Arnàte: «La reforma constitucional en Canadà», RVAP, núm. 35 (II), 1993; posteriorment, la seva monografia Estada federaly «fítatuw particular» (La posición constitucional de la provincià de Quebec en a federarien canadiense), IVAP/M. Pons, Madrid, 1997.

[10] En la literatura iuspublicista canadenca contemporània cada cop són més freqüents les prospeccions entorn d'aquest hipotètic «dia després». Per la minuciositat i agudesa en l'anticipació dels problemes, cal destacar el treball de J. Y. Morin i J. Woerhrling: Demain, le Quebec (Choix polítiques et constinttionnels d'un pays en devenir), Septemrion, Quebec, 1993.

[11] La determinació del que és «Constitució del Canadà» (drer escrit, regles de Common Law, convencions com l'evolució de la prerrogativa regia...) en el context del drer constitucional canadenc avui continua essent, com ha estat sempre, objecte d'una discussió viva en la doctrina especialitzada. Caldria apuntar ràpidament que la raó principal d'aquesta situació tau en la confluència que es produeix, a! Canadà, de dues tendències constitucionals diverses i fins i tot contradictòries: la sobirania parlamentària (derivada de l'encuny britànic, teòricament operatiu fins al 1982) i la supremacia de la Constitució escrita (derivada de] pacte federal de 1867). Per descomptat que hi ha acord sobre el punt de partida des del qual construir una delimitació objectual de la Constitució (l'art. 52 de la Uei constitucional de 15 d'abril de 1982 -annex B de la Llei sobre el Canadà de la mateixa data-, d'acord amb el qual la Constitució del Canadà és la Llei suprema del Canadà, fa «no efectives» i «inoperants» les disposicions incompatibles de qualsevol altra norma jurídica, i compren: la Llei sobre el Canadà de 15 d'abril de 1982 (adoptada, no es pot oblidar, pel Parlament britànic com a últim acte de disposició legislativa de la sobirania de Westminster sobre el Dominion del Canadà); els textos legislatius i decrets annexos a aquesta (fins a un total de trenta textos normatius: divuit lleis aprovades pel Parlament britànic; vuit lleis adoptades pel Parlament canadenc i quatre Orders in Council). Entre aquests textos normatius compresos en annexos hi ha la British North America Act de 29 de març de 1867 i la Llei constitucional de 1982 (que inclou, al seu torn, diversos continguts normatius: entre ells, la Carta canadenca de drets i llibertats -la part I, art. 1 a 35, i la part V, art. 38 a 49, reguladora dels procediments de reforma i revisió constitucional-) i les seves modificacions. En canvi, no hi ha unanimitat sobre l'abast objectiu de les remissions a d'altres documents (algunes constitucions provincials: les de les províncies fundadores: Quebec, Ontario -aleshores Lower Canadà-, Nova Escòcia, Nou Brunsvic i l'illa del Príncep Eduard -aquesta darrera incorporada el 1873, d'acord amb el que es preveia a l'art. 146 BNA 1867-; pet tant, no totes) i, sobretot, a les fonts convencionals que els complementen. Sobre els peculiars problemes suscitats per la no gens pacífica determinació objectual del dret constitucional canadenc modern (entre els quals, per cert, figura la de per si conflictiva projecció normativa del mandat contingut en l'art. 55 de la Llei canadenca de 1982 sobre la traducció al francès de textos normatius fins aleshores -i en algun cas fins avui- només disponibles en versió oficial anglesa), la literatura és, naturalment, vasríssima. N'hi ha prou de remetre, sobre aquesta qüestió, a P. W, Hogg: Constitutional Law of Canadà, 3a ed-, Toronto, 1996; G. Beaudoin: La Cotisritution du Canadà, Montreal, 1990; J. Y. Morin i J. Woehrling: Les Conslitutions du Canadà et du Quebec (Du répme jrançaú à nosjours), Thémis, Montreal, tom 1, 1994. Altres referències importants en la moderna doctrina constitucional canadenca són, sens dubte, J. E. Magnet: Constitutional Law of Canadà (Cases, Notes mul Materials), Y. Blanch, 1989; H. Brun i G. Tremblay: Droit Constitunonnel, Y. Blais, 1990; A. Trem-blay: Droit Constitutionnel (Principes), Thémis, Montreal, 1993; F. Chevrette i H. Marx: Droit Consti-tutionnek Press. Univ. Montreal, 1994.

[12] La canadianística entén per «Revolució tranquil·la» la transformació progressiva de la posició relativa de la província de Quebec en el si de la Federació (el precursor de la qual se sol identificar amb Maurice Duplessis, que va governar a Quebec del 1936 al 1939 i del 1944 al 1959), al llarg de la dècada dels seixanta, amb l'arribada al poder del liberal Jean Lesage (1960) i la posada en marxa, el 1963, de la Comiísion RoyaUsur k Biculturaíisme et le Bilingüisme o Commission BB (encara que per a alguns historiadors el periple arrenca el 1955. Cfr. K. Me Roberts i D. Posgate: Développement et modernisation du Quebec, Boreal Express, Montreal, 1983), continuada després pels governs d'Union Naàonalt de Daniel Johnson i Jean Jacques Bertrand (1966-1970), i així fins a la dècada dels setanta (soca el mandat liberal de Robert Bourassa), sota la màxima política -des d'aleshores expressiva del període- que inspirava el seu desig de ser «maitres chez nous». El punt àlgid se situa el 1967, any de la creació del Partit Qucbequès per l'antic ministre liberal René Lévesque: nou anys més tard, el 1976, el Partí Québécois arribava al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre la sobirania política de Quebec, en combinació amb una associació econòmica i monetària amb el Canadà anglès. Aquesta primera consulta es va produir el 20 de maig de 1980, amb el vot a favor del 40,44 % dels votants, i el vot en contra del 59,56%. El període discorre des de la seva situació com a província comparativament endarrerida i políticament dèbil fins a la seva afirmació com una societat optimista, econòmicament desenvolupada, dinàmica i políticament disposada a plantejar reivindicacions distintives en çl si de les institucions federals. Sobre aquesta qüestió, i sobre la seva implicació en diversos plans (polític, jurídic i institucional), la literatura és abundant. Trobem una síntesi d'això a J. Y. Morin i J. Woehrling: Demain, le Quebec, cit., pàg. 31-40.

[13] Com veurem més endavant, la hipòtesi de l'UDl és cada cop més un material de treball per als iuspublicistes canadencs. Una incursió incisiva en la matèria es pot trobar aj. Webber: «The Legaliry of a Unilateral Declaration of lndependence under Canadian Law», Me Gili Law Journal, núm. 2, 1997, pàg. 281 i seg. Altres perspectives del problema, a S. A. Williams: International Legal Effects ofSecession by Quebec, CRP, York Univ. Press, 1993; N. Finkelstein i G. Veigh: TheSeparation of Quebec and tbe Constitution of Canadà, CPR, York Univ. Press, 1992; D. Turp: «Quebec's Democràtic Right to Self-Determination: a Critical and Legal Reflection», a S. H. Hart et al (ed.): Tangkd Web: LegalAspects of Desconfederation, C. D. Howe Institute, 1992, pàg. 99 i seg.

[14] De fet, aquest fet emergeix, entre d'altres de més específics, en la mesura que el problema de la segregació es planteja en un context normoinstitucional que no pareix problemes de legitimació des del punt de vista democràtic. I ho fa, a més, tenint en compte estrictament les vies procedimentals democràtiques, des de la invocació expressa dels valors substantius que són propis d'aquesta culrura. Sobre això resulten especialment il·lustratives, com veurem més endavant, les al·legacions jurídiques controvertides en aquest Reference Casesotmès a Penjudiciament del Tribunal Suprem del Canadà: «In the matter of Section 53 ofthe S. Ct. Act, RCS 1985, Chap. S-26, and in tbe matter ofa Reference by the Governar in Council conceming certain qüestions realing to the secession of Quebec from Canadà, as set out in Order in Council PC 19%-1997, dated tbt 30 Seplember 19%.» A més, s'ha de tenir en compte que en aquest cas tan interessant -pendent d'enjudiciament i anunciada la resolució per al primer semestre de 1938- s'ha acumulat la decisió entorn de la decisió dedaratòria de la constitucionalitat de la política sobiranista quebequesa, interposada per un actor particular (l'advocat quebequès Guy Bertrand, dirigent d'una associació ciutadana pro federal a la província francòfona): Bertrand vs. Quebec (AG), 1996, 18 DRL (4a cd.), 481 S. Ct. D'altra banda, aquest mateix autor particular anteriorment ja havia elaborat un primer pronunciament -encara que no sobre el fons de les qüestions constitucionals implicades, sinó exclusivament sobre la procedència d'una decisió sobre aquest- en l'anomenat Jugement Lesage (8 de setembre de 1995). En aquesta resolució, el T. S. justice Lesage aborda la petició del particular Guy Bertrand de dictar un interdicte {injunction) en què prohibeix prosseguir amb les mesures secessionistes anunciades pel Govern nacionalista quebequès, ja que és incompatible amb la Constitució. L'acte de Lesage evita un pronunciament de fons («Le T. S. ne peiit tmpécher les forces polítiques de sexercer; ne petit cautionner une vioation de l'ordre constitittionnel

[15] Aquest va ser et sentit de la contribució, encara inèdita, de J. Woehrling, al col·loqui convocat pel Senat canadenc sobre el futur del federalisme, els dies 13-16 d'agost de 1997 a Ottawa.

[16] Per a una exposició actualitzada de les qüestions plantejades per aquesta visió teorètica de tots els estats compostos, vegeu F. López Ruiz: uLos conceptos de todo y parte aplicados al estudio de los Estados compuestos», REDC, núm. 49, 1997.

[17] La jurisdicció consultiva, per mitjà dels Reference Cases, és una de les atribucions del Tribunal Suprem del Canadà en la seva funció de Tribunal de la constitucionalitat. Un Refèrence {en la seva cita jurisprudència], es tracta dels casos Re) és el procés constitucional pel qual el Govern federal del Canadà (el Govemor in Coundíj sotmet una qüestió jurídica a la jurisdicció consultiva i vinculant (op'tnion/avis consuUatif) del Tribunal Suprem del Canadà. Indirectament, hi ha també1 una via jurisdiccional per interposar-ho, en la mesura en què una opinió emesa per una Coun ofAppealymvinctú també pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. (D'attra banda, el Tribunal gaudeix d'una àmplia discreció per decidir quan un actor particular, que es trobi afectat directament, gaudeix de legitimació per accionar un procés de constitucionalitat.) Les regles de procediment per les quals actua el Tribuna! Suprem (Supreme Cottrt Act, S. C. Act. 1985) li confereixen un marge ampli de discreció en la conducció del procés i pot -en el supòsit de trobar-se afectada una norma provincial- iniciar el tràmit per a al·legacions als Attomey Gfnoïz/provincials i les legislatures provincials, com també, si és el cas, a la representació lletrada d'algun interès rellevant que no sigui representat cxofficionn el procés (amicus curiae). En el cas que la normativa jutjada comporti l'afectació de les especificitats quebequeses, la composició de l'òrgan que jutja (el Tribunal Suprem, en ple o secció) haurà d'assegurar la presència de la quota de juristes especialitzats en Civil law (normalment, d'origen quebequès). A aquestes altures, els pronunciaments que van recaure sobre les consultes interposades sobre la validesa constitucional de l'operació de «repatriació» duta a terme pel Govern federal, sota la direcció del premierY. E. Trudeau, i de la pretensió de Quebec de fer valdré un dret de vet sobre aquest procés, al·legadament fundar en una convenció constirucional que atribuiria un caràcter pactista i binacional a la confederació {Decisions/Avís consuitatifi de 28 de setembre de 1981, a Re Repatriation, i de 6 de desembre de 1982, a Re Objection by Quebec to Resolution to Amend tbc Constitutioii, per les quals el Tribunal Suprem va respondre ambdues consultes en sentir desfavorable a les pretensions quebequeses) resulten suficientment coneguts per la doctrina espanyola. Sobre això, es pot consultar la síntesi que n'ofereix A. Saiz Arnaïz a «La reforma...», art. eit., i també J. Y. Morin i J. Woehrling: Les Constitutions du Canadà et du Quebec, op. cii,, pàg. 441-457.

[18] En l'anàlisi d'A. Saiz Arnàii (op. cit., pàg. 146 i seg.), les objeccions per al reconeixement de les demandes quebequeses es poden entendre de tres tipus: les constitucionalment causades per la idea bàsica de la igualtat entre províncies d'una federació; les causades pel joc de les convencions que arbitren la participació de Quebec en les institucions federals i les causades per la seva impopularitat política a la resta del Canadà. A aquest últim ordre de consideracions, sobretot, s'hi hauria d'imputar el fracàs del referèndum de Charlottetown el 26 d'octubre de 1992. Un repàs als tractaments més rellevants en doctrina sobre les pretensions constitucionals de Quebec es pot obtenir, a més d'en els treballs de J. Woehrling citats, a P. Monahan: Constituent Assemblies: the Canadian Debaté in Comparative and Historical Context, York Univ., 1992; del mateix autor, vegeu també: Cooler Heads Shall PrevaiL Asseing the Costs and Consequences ofQuebec Separation, C. D. Howe Institute, Toronto, 1995; Ian Me Gilp: The Distinct Society Caitse and the Charter ofRights and Frecdoms, York Univ. Press, 1992; R. Young: Potiticat Impassc: L'indépendence du Quebec. La sécession du Quebec et l'avenir du Quebec, Press de l'Univ. de Laval, 1995; L. Dion: Le duel constitu-tionnel Québec-Canada, Québec-Boreal, 1995; R. Young: The Secessió» of Quebec and the Futuri of Canadà, Queen's Univ., Kingston, 1995; D. Turp: L'Avant-Projet de Lot sur lasouverainetédu Quebec, Cowansville, 1995- Sobre els problemes plantejats pel règim jurídic dels pobladors autòctons (o les poblacions aborígens), vegeu N. Lyon: Aboriginal Peoples and Constitutional Reform in the 90s, York Univ., 1991.

[19] A títol il·lustratiu, i sense pretensions, per cant, d'exhaustivirat, ens serveixen les valoracions que, sobre Vstatu quo, ofereixen analistes reputats, com P. Boyer: Hands on Democracy: How Can PeopU Takepart in Canadà 's RenewaL, Toronto, 1993; P. Fafard: Addressing the Democràtic Dèficit of Canadian Federalism: Some Lessonsfor the EC, Calgary Univ., Kingston, 1994; K. Me Roberts: Mis-coneciving Canadà: The StruggU fir National Unity, Oxford Univ. Press, 1997.

[20] Per a una primera aproximació a la xarxa de problemes que es creuen en aquest àmbit, vegeu A. Buchanan: Sécession: the Morality ofPolitical Divorce, From Fort Summer and Lithuania to Quebec, Oxford Univ. Press, 1992; M. Coté i D. Johnson: IfQuebec Goes: the role of Constitutional Política Toronto, 1991; M. Cowell: Thinking about ROC: Optionsfor Canadà without Quebec, York Univ., 1992.

[21] La dialèctica confrontacíona! per la qual s'aprecia el contrast entre les posicions majoritàries en la doctrina federalista, d'accenr majoritàriament anglòfon, i les posicions minoritàries, amb accent francòfon, queda exemplificada en les posicions mantingudes, d'una banda, per A. C. Cairns: Charter vi. Fcderalism: the Dilemmas of" Constitutional Reform, Me Gill-Queens, Kingston, 1992; D. Brown: Canadà: the State ofFederalism, Queens, Kingston, 1992; S. A. Scott: «Secession or Reform? Mecha-nisms and Direction of Constitutional Change in Canadà», a autors diversos: Federalism in Perit: Wilt Canadà Sumit/e?, Fraser Inst., Vancouver, 1992; mentre que, de l'altra, per H. Beran: nA liberal Theory of Secession», PoliticalStudies, 1984, pàg. 21 i seg.;J. Brossard: Vaccéision à k souverainetéet le cas du Quebec: conditions et modalitépolitico-juridicjues, Montreal, Univ. Presses, 1976. No obstant això, també és possible trobar posicions simpàtiques amb les pretensions diferencials quebequeses entre els especialistes anglòfons (així, K. Me Roberts: Misconceiving Canadà..., op. cit.\ o J. Webber: Reimitgining Canadà,.., op. cit.) i viceversa (L. Dion: «Pour sortir de l'impasse constitutionnel», a Rapport et Avis de ta Cotnmission sur l'avenir politique et constitutionnel du Quebec, Quebec, 1991). Com passa habitualment, les diferents posicions resulten molt més matisades quan se les contrasta directament amb les seves fonts que quan s'assumeix acríticament la imatge maniquea que, de certs autors o de les seves posicions, n'esgrimeixen els contradictors.

[22] Per a una incursió en la perspectiva històrica dels orígens confederacionals del Canadà, vegeu G. H. Wheeler: Confederation aiur of Canadà, Eyre Spotsweel, Londres, 1897; A. H. F. Lefroy: Canada's Federal System, Carswell, Toronto, 1913.

[23] En una forma aparentment paradoxal, l'adopció d'una carta federal de drets i llibertats {consumada, com s'ha observat, el 1982, en el marc dels annexos a la Llei sobre el Canadà), en un país amb el prestigi merescut d'observança regular de tots els estàndards democràtics i de drets humans, va ser objecte d'una controvèrsia viva i una resistència aferrissada, La raó és simple; tant l'elit política com la doctrina van entreveure aviat el rerefons centralitzador, lamínador de les especialitats jurídiques provincials i uniformirzador d'aquesta Carta. Va semblar que es confirmaven els pitjors pronòstics quan, com hem de veure, a partir d'aquest text el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals -a Ford vs. Quebec(1988)- algunes de les mesures legislatives quebequeses (notòriament, la Llei 101, de 1977) per proregir l'impuls cie la recuperació lingüística. La prevenció doctrinal, enfront de l'efecte «centralitzador» de la Carta de drets troba un bon exponent, per exemple, a P. H. Russell: «The Political Purposes of che Canadian Charter of Rights and Freedoms», Canadian Bar Retríeu/, núm. 31, 1983, pàg. 30-35. Per a una anàlisi especialitzada en la dualitat lingüística canadenca, ç/r, J. E. Magrier: OfficialLangua-gis ofCanaJa: Perspectives fram Law, Policy and thc Fitture, Van Bla is, Quebec, 1995. A PEscat espanyol, la importància de la fractura lingüística en la comprensió del malestar constitucional quebequès ha estat percebuda clarament per la doctrina, especialment a Catalunya. Vegeu, sobre això, A. Milian i Massana: Derechos lingüisticos y derecho fundamental a la educación. Un estudio comparada: Itàlia, Bèlgica, Suiza, Canadày Espana, Madrid, 1994 [N. de l'E.: Existeix una versió anterior d'aquest treball publicada en català amb el títol Drets lingüístics i dretfonamentala l'educació. Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, el Canadà i Espanya, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1992]; més recentment, C. Chacón Piqueras: «La Carta de Derechos y Liberrades canadiense», art. cit. Una exposició sintètica de la difícil convivència de les diverses clàusules lingüístiques (clàusules «universal», «Canadà» i «unitat familiar») presents en l'arc. 23 de la LC 1982, a A. Saiz Arnaiz, op. cit., pàg. 72 i seg.

[24] En efecte, durant la campanya a favor del no a la sobirania quebequesa durant el segon referèndum (celebrat el 30 d'octubre de 1995, i en el qual el 49,4 % dels votants va apostar pel sí; enfront del 50,6 %, que ho va fer pel no), el premier liberal J. Chrétien es va comprometre a adoptar un seguit de mesures que tendissin a satisfer velles aspiracions diferencialistes de la província francòfona: en concret, el dret de vet enfront de noves modificacions de la carta constitucional i la formalització jurídica de l'estatut quebequès com a societat diferent. L'atribució prevista d'un dret de vet es va efectuar, com se sap, mitjançant una llei ordinària (la Loi concemant les modifications constitutionne-ííes, o Llei de vets regionals, de 6 de febrer de 1996), per la qual simplement es limita la iniciativa governamental per a la revisió constitucional de manera que requereix cl consentiment previ de Quebec, però també d'Ontario, de les províncies de l'oest (quatre, agrupades per a això), de les províncies atlàntiques (unes alrres quatre, també) i Colúmbia Britànica. Quant a la definició del caràcter diferent de Quebec, aquest es va dur a terme per mitjà d'una mera resolució parlamentària, sense caràcter vinculant (i contra la qual, per tant, va votar el Bloc Québécois), adoptada I'l 1 de desembre de 1995, i per la qual es pretén que la Federació inspirarà la seva legislació positiva en el futur.

[25] Sobre la problemàtica qüestió del vet quebequès reivindicat, vegeu A. Síiiz Arnaïz: Estada federal..., oj>. cit., pàg. 85-92. Cal advertir, però, que aquí ens trobem davant una qüestió tècnicament resolta. Primer, per les innovacions encara recents que s'han produït en dret positiu (la Llei, de rang per tant infraconstitucional, de majories regionals és d'una data tan recent com el febrer de 1996); en segon lloc, perquè persisteix certa discussió sobre l'abast i la plasmació positiva dels acords sub-constitucionals o paraconstitucionals fins ara convinguts al Parlament federal.

[26] A aquest delicat aspecte de l'al·legat «diferencialisme» quebequès (i en d'altres de col·laterals, com els drets d'opting outlretrait i les compensacions federals) dedica A. Saiz Arnaiz un excel·lent capítol de la seva monografia cirada diverses vegades. La tesi d'aquest analista descansa en la percepció d'una «actitud autonomista de la província francòfona» en matèria tributària i financera, les bases constitucionals de la qual són, però, compartides indistintament per la resta de províncies de la Federació. Cfr. op. cit., pàg. 103-128.

[27] Un cop més, crida l'atenció del comparatista el sistema de designació dels membres de la judicatura en un ordenament constitucional prestigiós-per la seva militància, des dels seus orígens, en el quadre d'honor del constitucionalisme liberal- com és el del Canadà. Per començar, el Canadà representa una anomalia en el quadre comparatiu dels estats federals, ja que s'estructura sobte un poder judicial bàsicament unitari -sota autoritat federal-, els integrants de! qual són designats per l'executiu federal (el governador general, a proposta del primer minisrre: seccions 101, 96 i 97 BNA 1897, Federal Courts Act, 1985) entre juristes que reuneixen determinats requisits. Com a desenvolupament de la secció 92.14 BNA 1867, les províncies han establert Superior Courts, regides per lleis adoptades per les legislatures provincials, encara que l'entitat del seu significat en ei sistema judicial canadenc amb prou feines desdibuixa el caràcter essencialment unitari del seu edifici jurisdiccional. Al Tribuna! Suprem (regit per la Supreme Court Act, 1985) impera una regla pràctica (des de la «repatriació» d'aquesta jurisdicció com ta superior en tots els ordres per al Canadà, efectuada mitjançant la supressió del recurs davant el Prívy G/uricilde Sa Majestat britànica, adoptada el 1949) per la qual tres dels seus nou membres han de ser designats entre advocats adscrits al Barreau du Quebec, per tal de preservar la dualitat jurídica (civil aiu i commou law) de! sistema canadenc. De fet, opera també una alternança en la seva presidència {Chiefjustice) entre els justices anglòfons i francòfons, com, per la seva banda, opera igualment en quasi totes Ics institucions rellevants de la Federació (governori primeminister'indosos). El debat constitucional canadenc inclou, també aquí, la discussió sobre la quota quebequesa i la modalitat per a la formalització d'aquesta assignació de llocs al Tribunal Suprem.

[28] Cfr. A. Saiz Arnaiz: Estado federal.,,, op. cit., pàg. 129-137.

[29] En la literatura canadenca és igualment habitual protestar els defectes de la legitimació d'origen d'una segona cambra que, malgrat la seva caracterització colegislativa, integra 104 membres la representació dels quals no és electiva, sinó atribuïda, per designació política, per parr de l'executiu. Sobre les perspectives i propostes de reforma, es pot consultar R. Jarda: Re-bakncing the Federation tbrougb theSenatí Reform. Another Lookat the Bundesrat, York Univ. Press, 1992;J. Woehrling: «.Les enjeux de la réforme du Senat canadien», RGD, núm. 23, 1992, pàg. 81-107. En castellà, vegeu E. AJbertí: «El Senado canadiense», a diversos autors: Ante elfiïturo del Senado, Barcelona, 1996.

[30] Una exposició més extensa de la utilitat d'emprendre una anàlisi comparativa entre les experiències canadenca i espanyola es pot trobar a J. F. Lópeï Aguilar: Estada autonòmicay hechos diferen-ciales (en premsa), 1997. Per a una visió diacrònica dels problemes plantejats per la redistribució territorial del poder a partir de, i no d'acord amb el que ordena, la Constitució, es poden seguir els Informes sobre Comunidades Autónomas de la Fundació Pi i Sunyer i l'Institut d'Estudis Autonòmics, sota la direcció d'E. Aja (des de! 1989 al 1996, hi ha una edició anual en dos volums).

[31] Com coneixen de sobres els compararisres, l'anomalia distintiva del Senat federal canadenc rau en la seva concepció com a cambra no electiva, sinó designada, íntegrament, a partir de criteris polítics, fins al seu total actual de 112 membres, pel governador general a proposta del primer ministre federal {secc. 24 i 26 BNA 1897). Per la seva banda, la literatura produïda per la ciència constitucional espanyola sobre la conveniència d'emprendre la reforma del Senat per convertir-lo en el que ja es denomina, com a falca cada cop més allunyada d'un significar unívoc i precís, «una veritable cambra de representació territorial» (d'acord amb el que J. J. Soloïabal va anomenar «clàusula definitòria» de l'art. 69.1 CE, a «Acerca de la eficàcia jurídica de las clausulas definitorias constitucionales», REDC, núm. 15, 1985), es, ara, abundanríssima. Per a tots, val la pena consultar tres treballs col·lectius: diversos autors: La reforma del Senado, CEC, Madrid, 1995; Ante eifutura del Senado, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1996; i El Senado, CAmara de representarien territorial, W Jornades de l'AELP, Tecnos, Madrid, 1996.

[32] Vegeu, sobre aquest punt, J. Woehrling: «Lesenjeux de la réformedu Senat canadien», Revue Ciniralde Droit, núm. 23, 1992, Ottawa, pàg. 81-107. Des d'una altra perspectiva, cfr. J. Webber: «Constitutional Theme», a Reimagining Canadà..., op. cit., pàg. 75-90.

[33] Pot obtenir-se una primera aproximació a aquest problema -les referències normatives del qual descansen en la secció 91.24 BNA 1867, secció 25 de ta Carta canadenca de drets i llibertats i seccions 35 i 35.1 deia LC 1982-aj. Woehrling: .iLesaspects juridiques de la redéfinirion dustatut politique et constitutionnel du Quebec», Revue Québécoise de Droit International, núm. 7, 1991-1992, pàg. 12-41. Vegeu també D. Sanders: «I f Quebec Secedes from Canadà, Can the Cree Secede frorn Quebec?», Univ. Colúmbia Review, vol. 19, 1995, pàg. 143 i seg. Molt interessant resulta, per diverses raons, la consulta del Final Report oftbe Royal Commission on Aboriginal Peoples, Ottawa, 1995, el volum I del qual {International Dimensions), pàg. 41-62, conté S. J. Anaya, R. Falk i D. Pharand: «Canada's Fiducíary Obligation to Aboriginal Peoples in the Context of Accession to Sove-reignty by Quebec»; i el volum 11 del qual (Domèstic Dimensions), pàg. 62-69, conté R. Dupuis i K. Me Neü: «Canada's Fiduciary Obligation ro Aboriginal Peoples in the Context of Accession to Sove-reingey by Quebec». Un problema diferent és, tanmateix, la intensa polèmica doctrinal centrada en ia interpretació i l'abast normatiu que és possible deduir del text literal de l'art. 35 LC 82 (receptor d'uns inespecifics «drets ancestrals» i d'«aurogovern» dels pobladors autòctons, fonamentat en el seu antecedent: l'art. 91.24 BNA 1867, sobre la definició del qual, per cert, es va instituir al seu dia la Royal Commission on Aboriginal Peoples. Partners in Confederatton, Aboriginal Peoples, Self-Government and the Comtitu-tion, Interim Report, agost de 1993), el paràgraf 1 del qual confereix als pobles aborígens el dret a «ser consultats» en les modificacions constitucionals que els afectin -incloses les derivades de tractats: són els «Land Treaty Rights»-, tot i que algunes veus Kan volgut deduir d'aquesta previsió, aparentment procedímental-formal, la garantia institucional d'un «poder obstatiu», dit per mitjà d'una expressió familiar al consti tucionalista europeu continental. Sobre això, J. Webber, art. cit., pàg. 292-293. Quant a l'amenaçadora aposta uparticionista" de la minotia anglòfona quebequesa davant l'escenari hipotètic de la secessió d'aquesta província després d'un tercer referèndum, com també sobre els problemes constitucionals plantejats pels grups d'aborígens i pobladors autòctons amb els quals la Federació s'ha vinculat a través d'un pacte fiduciari, es poden consultar alhora les beligerants al·legacions jurídiques presentades pel lletrat Guy Bertrand en el Reference Case Re Secession of Quebec from Canadà, interposat, en seu consulriva davant la jurisdicció del Tribunal Suprem del Canadà (1996 CSCR, núm. 421, QL), en bona part reproducció de la seva acció declaratòria particular, interposada sobre un objecte anàleg, en el cas Bertrand vs. Quebec, cit.

[34] Les estratègies postreferendàries han estar objecte d'intel·ligents anàlisis prospectives per part de la millor doctrina quebequesa: J. Woehrling: «L'éVolution constitutïonnelle au Canadà depuis le referèndum de 1995 sur la souveraineté du Quebec», a Jabrbuch des Offentiichcs Rechts, 1997.

[35] Aquest i no cap altre és el problema afrontar en l'incisiu estudi de j. Webber: «The Legaliry of a Unilateral Dedaration of Independence under Canadian Law», McGillLaw Journal vol. 42, núm. 2, 1997, pàg. 281-319. Amb caràcter general, cfr. també R. L. Watts: «TheSurvival or Disintegrarion of Federations», a R. M. Burns (ed.): One Country or Twof, McGill Univ., Montreal, 1971; R. A. Young: «Howdo Peaceful Secessions Happen?», Revue Canadienne deSciencePolitíque, vol. 27, núm. 4, pàg. 773 i seg.