El procés legislatiu a l'estat de Nova York

L'article III de la Constitució de l'Estat de Nova York (d'ara endavant CENY) tracta del poder legislatiu. El Parlament (L·gisiature) té una estructura bicameral. Les seves dues cambres són el Senat (Senate) i l'Assemblea (Assembly). El President del Senat és el Vice-governador, per bé que solament actua com a tal en les sessions protocol·làries o quan el seu vot pot dirimir un empat (art. IV, secc. 6 CENY). El President efectiu del Senat i el de l'Assemblea són elegits per les cambres respectives; el primer rep el nom de temporary president, mentre que el segon és anomenat speaker. Tots dos llocs tenen un poder extraordinari, com veurem més endavant. L'elecció dels qui els han d'exercir és una de les poques ocasions en què s'accepta la disciplina de partit. Els representants del grup majoritari voten la persona que, a més de presidir la cambra, exerceix la màxima autoritat sobre la majoria.³

L'Assemblea té cent cinquanta membres per mandat constitucional i, quant al Senat, la Constitució disposa un mínim de cinquanta escons, que es poden augmentar.⁴ El Parlament es renova del tot cada dos anys i, tot i que la Constitució no fa referència als escons atribuïts a cada circumscripció, s'entén que són uninominals⁵ tant en el cas del Senat com en el de l'Assemblea. Per funcionar, ta Constitució els reconeix autonomia reglamentària, i estableix com a quòrum mínim la majoria de membres a cada cambra (art. III, secc. 9 CENY). Cal dir que aquesta exigència s'haPage 229 interpretat amb una notable amplitud de mires: es considera que s'ha de donar per suposat el quòrum durant tota la sessió si n'hi havia al principi, la qual cosa és suposar bastant quan les sessions duren quinze hores. Aquesta generosa suposició és important, ja que s'entén que tots els membres teòricament presents voten afirmativament, si no és que expressin la seva abstenció o el seu vot negatiu.⁶

El segon element del marc normatiu és la Llei del Poder Legislatiu (L·gislative Law;⁷ d'ara endavant LPL). Té un contingut essencialment organitzatiu: la disciplina dels parlamentaris, l'estatut i els deures del personal al servei de les cambres i les comissions parlamentàries (committees), que actuen com a òrgans d'elles per a les tasques legislatives (arts. 2 i 4 LPL). Cal esmentar també altres organismes permanents creats per la mencionada Llei, en la composició dels quals participen Assemblea i Senat, i que, tot i que no intervenen directament en el procediment legislatiu, compleixen tasques que li donen suport, o que controlen l'Executiu. El primer cas és el de la L·gislative Bill Drafting Commission (art. 2, secc. 24 LPL). Com indica el seu nom, ofereix assessorament tècnic en la redacció de los proposicions de Llei (bilis), a més de gestionar la infrastructura informàtica amb què treballa el Parlament. Una missió semblant és la de la Law Revision Commission (art. 3.A LPL), que té per objecte l'elaboració d'estudis destinats a corregir els anacronismes i defectes del dret vigent (art. 4.A, secc. 72 LPL). Per al control de l'Administració, el Parlament de l'Estat de Nova York s'ha dotat amb dos òrgans de gran interès, per bé que el seu estudi no el podem abordar aquí.⁸ La Legislative Commission on Expenditure Review (art. 5.A LPL) revisa la gestió i la despesa dels fons públics per part dels òrgans de l'Executiu. L' AdministrativeRegulations Review Commission (art. 5.B LPL) supervisa la legalitat dels reglaments administratius per mantenir la seva congruència amb la voluntat del legislador.⁹ Convé recordar que la voluntat del legislador (legislative intent) és el paràmetre interpretatiu més important per als jutges dels Estats Units quan verifiquen la compatibilitat entre els reglaments i les lleis en què aquests s'originen.¹⁰

Page 230

Pel que fa al procediment legislatiu pròpiament dit, l'article 3 LPL conté les disposicions relatives a les formalitats requerides per a la validesa d'una proposició de llei, com ara les certificacions del quòrum i dels resultats de les votacions, i també el que concerneix la publicació i l'entrada en vigor de les lleis.¹¹ Les certificacions, a les quals es refereix la secció 40 de l'article 3, estableixen una presumpció ittris et de iure que els tribunals respecten escrupolosament.¹² Amb tot, la Llei del Poder Legislatiu continua essent una llei en sentit propi: encara que el seu objectiu sigui algun aspecte del procediment legislatiu, no per això té el caràcter à'internum corporis, i els tribunals poden exercir el control de la regularitat del procediment parlamentari basant-se en les seves disposicions. El poden exercir fins i tot pel que fa a requisits aparentment formals, com ara la presència d'una clàusula de promulgació en els termes de la Constitució en el seu article III, secció 13.¹³

El Reglament del Senat (Rules oftbe Senate, d'ara endavant RS) i el de l'Assemblea (Rules of tbe Assembly, d'ara endavant RA) estableixen les normes fonamentals del procediment legislatiu, i m'hi referiré sovint quan intentaré descriure'l a la segona parc d'aquest treball. Tots dos reglaments s'assemblen en el seu contingut i en la seva estructura: a més de regular el tràmit legislatiu, estableixen les facultats del president i de les comissions permanents, les normes per regular els debars i la presentació de mocions, i també els deures i drets dels membres de les cambres.¹⁴ Com a apèndix, inclouen preceptes idèntics referits a l'avaluació de la incidència fiscal de les proposicions de llei i esmenes. El president de cada cambra és al seu corn el president de la comissió de reglament, la qual cosa li permet una gran influència sobre el desenvolupament dels debats (art. 2, secc. 3 RS; art. 2, secc. 1 RA).

Page 231

Sembla admès generalment per la doctrina i la jurisprudència que els tribunals no han de controlar si les actuacions parlamentàries compleixen les normes internes de les cambres. La sentència People v. Devlin¹⁵ establí en el segle passat aquest principi, que encara es manté. Quant a les normes constitucionals que es refereixen als tràmits legislatius í a les activitats dels òrgans legislatius, hi ha una discussió oberta entre la doctrina, que ha tractat del problema en relació amb la Constitució federal i el Congrés dels Estats Units. Mentre un sector entén que els tribunals han de ser els únics que es pronunciïn sobre la constitucionalitat, fins i tot en contra de la interpretació que faci el Congrés de les normes constitucionals que l'afecten, d'altres creuen que el Congrés té capacitat i legitimitat per plantejar-se problemes d'interpretació constitucional. ¹⁶ A la falta de control jurisdiccional de les actuacions parlamentàries en relació amb els reglaments de les cambres, cal afegir-hi els dubtes sobre el control jurisdiccional de les interpretacions parlamentàries de la Constitució. Sumem-hi la previsió reglamentària de suspensió temporal de la vigència d'algun article de les normes internes de les cambres,¹⁷ i se'ns presenta un sistema normatiu del qual els legisladors poden disposar amb una certa facilitat.

Els membres de les cambres són els titulars del dret a la iniciativa legislativa, amb l'excepció ja mencionada dels projectes de lleis pressupostàries que el Governador pot presentar a totes dues cambres simultàniament 0 a qualsevol d'elles (art. VII, secc. 3 CENY).²¹ L'elaboració del pressupost correspon al Governador, qui l'ha de presentar al Parlament no més tard del segon dimarts després del primer dia de la seva secció anual, o bé abans del dia 1 de febrer de l'any següent al de les eleccions a Governador. Per al desenvolupament legislatiu dels pressupostos, el cap de l'Executiu introdueix a les cambres projectes de llei que autoritzin l'assignació de fons (appropriation bilis). Els legisladors també poden presentar aquest tipus de proposicions, però sempre s'estudien abans les que procedeixen del Governador (arr. VII, seccs. 2 i 4 CENY).

L'Executiu té altres mitjans per fer arribar les seves propostes al Parlament. La comunicació formal més directa es produeix quan el Governador exposa el seu programa a les cambres reunides en sessió conjunta, en el seu missatge sobre la situació de l'Estat.²² Les mesures legislatives que suggereix són acollides per les cambres per un principi de cortesia institucional, i comencen el seu tràmit amb el patrocini d'algun legislador. No hi ha cap norma explícita que indiqui qui ha d'assumir la petició del Governador, ni de la cambra on hagi d'iniciar la seva tramitació. Se sol distingir entre les iniciatives que emanen del programa del Governador (governar's program bilis) i lesPage 233 que sorgeixen d'algun departament de l'Executiu (departament bilis), o d'un organisme administratiu (agency bilis). En el primer cas, serà normalment el president d'una comissió el qui avalarà la proposta. En els altres supòsits, ho pot fer qualsevol parlamentari. El Reglament del Senat (art. 6, secc. 7) preveu també l'existència d'iniciatives que sorgeixin del Fiscal general (Attorney general) i de l'Interventor de l'Estat (Cmptroller).²³

Cada proposició de llei ha de tenir un patrocinador (sponsor), que la presenta a la secretaria de la cambra. Serà el seu President el qui determinarà a quina comissió s'ha de trametre per a la seva primera discussió (art. 6, secc. 1 RS; arc. 3, secc. 2 RA). Cal tenir en compte que els membres i el president de les comissions són designats pel President de la cambra (art. 2, secc. 2 RS; art. 1, b.3 RA). En la seva composició mantindrà la mateixa proporció entre la majoria i la minoria que la que hi ha en el ple, i seguirà les propostes del cap de la minoria parlamentària per decidir-ne els noms dels membres que s'assignen a cada comissió. Aquests poders del President poden ser decisius, ja que si desitja frustrar una inicitiva legislativa pot dirigir-la a aquella comissió on hi hagi més possibilitats que sigui rebutjada.²⁴

La comissió només comença l'examen d'una proposició si es produeix una sol·licitud escrita del seu patrocinador (art. 7, secc. 5 RS; art. 4, secc. 5 RA). Amb això pot salvar la cara el legislador que presenta una proposició per pressions dels seus electors o de grups d'interès als quals vol complaure, però que no té cap desig que prosperi la iniciativa. Pot ser que arribi a presentar l'escrit de ratificació i a defensar públicament un text per al qual demana discretament als seus col·legues un vot negatiu.²⁵ Altres vegades es presenta una proposició de llei perquè es comenci a discutir el problema a què al·ludeix; aquest tipus de proposicions de llei es coneix amb el nom de study bilis. \jà. intenció del patrocinador d'una study bill és la d'afavorir un debat polític i provocar preses de posició sobre el seu contingut.

Les reunions de les comissions en què es debaten proposicions de llei són públiques.²⁶ A més, per decisió del president de la comissió, es poden convocar audiències públiques (públic hearings) perquè els ciutadans interessats puguin expressar les sevesPage 234 opinions sobre les proposicions de llei que la comisisó estigui estudiant (art. 7, secc. 4 RS; art. 4, secc. 5 RA).²⁷ És habitual convocar en audiència pública representants dels departaments de l'Executiu o dels organismes administratius que promoguin l'adopció d'una proposició de llei.²⁸

La comissió, per majoria dels seus membres, decideix:²⁹

1. trametre al ple la proposició de llei sense modificacions, o

2. recomanar al ple esmenes al texc presentat originalmente, o

3. trametre al ple un text nou, o

4. no donar curs al text,³⁰

Si les proposicions de llei tenen implicacions financeres i superen la fase de la comissió, abans d'arribar al ple han de ser dictaminades per les comissions d'hisenda de cada cambra,³¹ que també pren una de les resolucions que acabo de mencionar. Hi ha la possibilitat d'evitar una resolució desfavorable de la comissió reclamant per al ple la decisió sobre una proposició de llei (art. 6, secc. 2 RS; art. 4, secc. 7 RA). L'esmentada reclamació ha de comptar amb el suport de la majoria dels membres de la cambra, i solament es podrà formular dins dels terminis determinats per cada reglament. El del Senat limita el dret de presentar una moció de reclamació (motion of discharge) al patrocinador de la proposició de llei. Aquest tipus de mocions sot ser utilitzat per la minoria per obligar la majoria a pronunciar-se sobre proposicions de llei que són populars davant l'opinió pública, que no comprendria fàcilment un vot negatiu.³²

Page 235

La Constitució estableix com a quòrum la majoria dels membres de cada cambra (arc. III, secc. 9 CENY; art. 9, secc. 2 RS; art. 5, secc. 1 RA). Es considera un principi de dret parlamentari la presumpció de quòrum al llarg de tota la sessió un cop fixada la seva existència al seu començament.³³ La norma fonamental de l'Estat de Nova York també imposa uns terminis mínims per a l'examen de les proposicions de llei per part de les cambres: l'article III, secció 14, estableix que les proposicions de llei han de ser a les taules dels legisladors durant tres dies hàbils (calendar days).³⁴ Tanmateix, el mateix article preveu la possibilitat de prescindir d'aquests terminis en el cas que el Governador faci arribar a la cambra un missatge on requereixi l'aprovació urgent de la proposició (message ofnecessity). D'altra banda, les cambres poden suspendre les normes internes relatives als terminis per tal d'accelerar els tràmits. Els patrocinadors d'una proposició poden demanar que sigui retirada de l'ordre del dia, interrompent el transcurs del termini i evitant la seva derrota.³⁵

Després del debat, si n'hi ha,³⁶ es passa a la votació. Com a principi, es presumeix el vot afirmatiu de tots els membres de la cambra presenrs dels quals no consti el seu vot negatiu o la seva abstenció.³⁷ Són dos els mètodes que tradicionalment es fan servir: l'anomenat abreujat i l'anomenat lent (art. 8, secc. 6 RS; art. 5, secc. 2 RA),³⁸ En el mètode lent, el Secretari (Clerk), nomenat pel President, crida a votar tots els membres de la cambra per ordre alfabètic. En el mètode ràpid només es registra el vot negatiu dels qui ho indiquin explícitament al Secretari. Les absències solament podran constar si s'ha procedit a la votació electrònica.³⁹ Cap president de les cambres no aprecia el sistema de votació electrònica, perquè li impedeix imposar una repetició del vot amb l'excusa que el Secretari s'hagi pogut equivocar. Mentre se suposa que el Secretari consulta les seves notes, el President pot intentar modificar el vot dels membres més díscols.⁴⁰ Alguns presidents s'han caracteritzat per fer ostentació, sense cap rubor, de la seva influència sobre els legisladors. A finals dels anys seixanta, Anthony Travía, President de l'Assemblea, interrompé un dels seus membres quan estava en l'ús de la paraula per defensar una proposició de llei que no agradava al President: «Només li vull sentir a dir una cosa!», li cridà. El legislador, obedient, digué: «Retorno la meva proposició de llei a la comissió». El President contestà, molt satisfet: «Això mateix!», i es passà a un altre punt de l'ordre del dia. ⁴¹

Page 236

El president de cada cambra ha d'acompanyar les proposicions de llei (bilis) que s'hi han aprovat amb una certificació en què consti que ha obtingut el suport de la majoria dels seus membres, o de dues terceres parts (art. III, secc. 20 CENY), si es proposa l'atribució de fons estatals a entitats locals o a particulars. Quan es tracta de legislació que aprova nous impostos, es requereix un quòrum de tres cinquenes parts dels membres de cada cambra (art. III, secc. 23 CENY). Amb aquest certificat es trameten a l'altra cambra, on es repeteix el procés. Un cop totes dues cambres han aprovat un text idèntic, es presenta al Governador per a la seva sanció o vet, com ho exigeix la Constitució, amb l'excepció de les lleis pressupostàries. Recordem que en aquest cas té la iniciativa el Governador, amb la qual cosa, si no es produeixen esmenes, els esmentats textos es converteixen en llei per la mera aprovació de les cambres en termes idèntics (art. VII, secc. 4 CENY).

L'acord del Governador és indispensable per completar el tràmit legislatiu. El Governador té deu dies, sense comptar-hi els diumenges, per sancionar o vetar explícitament les proposicions de llei que li arribin del Parlament. Si no pren cap decisió, el text es converteix en llei després d'aquests deu dies. El vet del Governador pot ser superat per una majoria de dos terços en cada cambra, que ratifiqui el mateix text, i el Parlament es pot autoconvocar fora del període de sessions per intentar superar el vet del Governador (arts. III, secc. 18, i IV, secc. 3 CENY).⁴² Tanmateix, la inactivitat del Governador pot tenir un efecte més radical que el d'un vet explícit si exerceix l'anomenat «vet de butxaca» (pocket veto). Quan el termini de deu dies no es compleix perquè abans que s'acabi el Parlament entra en recés fins al següent període de sessions (adjournment sine die), el Governador té un termini de trenta dies que comença a córrer des del començament del recés per sancionar la proposició de llei, i, en cas que no la sancioni, la proposició es considerarà decaiguda.

Els reglaments de les cambres (art. 5, secc. 8 RS; art. 3, secc. 5 RA) permeten la interrupció del termini de deu dies si el patrocinador reclama la proposició de llei, termini que torna a començar altra vegada quan el text torna a ser tramès al Governador. Amb això s'atorga més temps al cap de l'Executiu perquè estudiï la seva decisió, i també poden examinar-se els seus suggeriments per evitar que es vegi obligat a vetar el text complet.

El Governador també pot formular vets parcials (Ítem vetoes) sobre partides concretes dels pressupostos (art. IV, secc. 7 CENY), tot i que, en disposar de trenta dies per modificar el projecte de pressupostos presentat a les cambres (art. VII, secc. 3 CENY), hi pot exercir un control suficient sense necessitat d'arribar al vet.⁴³

--------------------------

[1] Sobre el règim polític de l'Estat de Nova York, v. Joseph F. Zimmerman: The Government and Polítics ofNmv York State, Nova York: New York University Press, 1981. Es tracta de les eleccions a les pàg. 71-109.

[2] V. Gerald Benjamin i Robert T. Nakamura: «The Modern New York Legislacure», Rockefeller ínstitute Bulletin, 1991, pàg. 11-14, especialment pàg. 13. També Gerald Benjamin: «The Power of Incumbency», Empin State Report, abril 1987, pàg. 33-37.

[3] En els casos en què s'imposa la disciplina de partit es paria d'«unity rule». V. PeterA. Berle: Does tbt citizen stand a chante? Politia o/a State L·gisL·ture: New York, Woodbury, NY: Baron's Educational Series Inc., 1974, pàg. 15. L'autor ocupava un escó a l'Assemblea en el moment de publicar aquest llibre.

[4] Des de 1982 el Senat té 61 membres. La composició de les cambres durant ei període de 1991-92 és la següent: Assemblea, 95 demòcrates i 55 republicans; Senar, 35 republicans i 26 demòcrates.

[5] Pecer J. Galie: TbeNew YorkComtitation. A reference Guide, Nova York: Greenwood Press, 1991, pàg. 78, en relació amb l'article III, secció 2.

[6] V. a Corpus Juris Seaindum, apartar «Parliamentary Law», les seccions 6 i 8, on es presenten aquestes presumpcions com a part dels principis de! dret parlamentari. Sobre aquest punt, v. New York Jurisprttdence 2d, apartar « Parliamentary Law», secc. 8. També la sentència federal Hartford Accident and Indemnity Ce. v. City of Sulpbur 123 F2d 566 (1941), pàg. 571, Pel que fa a la presentació de les referències de les sentències, segueixo els criteris habituals. Solament aquelles que cinguin la sigla «NY» o «NY2» darrere del número del volum i abans del de la pagina inicial corresponen a sentències del Tribunal d'Apel·lacions de l'Estat de Nova York, que és la seva més alta instància jurisdiccional, per damunt del Tribunal Suprem de l'Estat. La resta de les sigles relatives a jurisprudència de l'Estat de Nova York corresponen a tribunals inferiors.

[7] El seu text actual deriva del de 1909. Cito per la col·lecció McKinney's Consolidated Laws of New York. Igual que la Constitució, el text de la Llei del Poder Legislatiu té pocs articles amb nombroses subdivisions.

[8] Hi ha també a l'Executiu un organisme de control de l'activitat administrativa, creat inicialment per atendre les queixes i els suggeriments dels petits empresaris: Office of Business Permjte and Regulatory Amstancc, establerta i regulada per l'article 39 de la Llei del Poder Executiu (Executive Law).

[9] El procediment d'elaboració dels reglaments s'estableix a l'article 2 de la State Administrative Procedure Ací.

[10] El Tribunal Suprem digué: «As in all cases of statutory construction, our task is to intèrpret the words of the statute in the light of the putposes Congress sought ro serve». Norfolk Devekpment and Housing Authority v, Cbesapeake and Potomac Co. of Virgínia, 446 US 30 (1983), pàg. 37. A l'Estat de Nova York: «In interpreting statuces, which are che enactement of a coequal branch of government and an expression of che públic policy of this State, we are of course bound to implement che will of che legislature: statutes are to be applied as chey ate written or interpreted to effectuate the legislative intencion». Niaiag v. Team I, 559 NYS2d 493 (1990), pàg. 495. Aquesta referència és del Tribunal d'Apel·lacions, però té la sigla del New York SuppUmtnt perquè encara no ha estat objecte de publicació oficial.

[11] Hem de recordar que l'organització política de l'Estat de Nova York és comparable a la que estableix la Constitució dels Estats Units, i un text no es converteix en llei fins a la seva sanció per part del Governador, com veurem més endavant.

[12] Heimbach v. State 59 NY2d 891 (1983), pàg. 892-893. L'esmentada sentència resol, desestimant-la, la impugnació de la constitucionalitat d'una llei sobre la base de la irregularitat de l'aprovació del text en el Senat, ja que es va comptar com a vot favorable el d'un Senador que en et moment de la votació es trobava a l'hospical. La doctrina fonamental s'estableix a la secció d'apel·lacions del Tribunal Suprem de l'Estat, 454 NYS2d 993 (1982). La sentència fou recorreguda davant del Tribunal d'Apel·lacions. Allà va ser confirmada en la sentència les referències de la qual obren aquesta nota, i posteriorment recorreguda davant del Tribunal Suprem federal, el qual es va negar a revisar el cas per falta d'una «substantial federal question», 464 US 956 (1983). Una crítica a aquest tipus de fraus a la Constitució ja fou formulada fa quasi setanta anys per Roberc Luce: Legislative Procedttre, Cambridge, Mass.: The River-side Press, 1922, pàg. 55.

[13] Tradueixo «enacting clause» per «clàusula de promulgació»; la Constitució diu: «The enacring clause of all bilis shall be "The People of che State of New York, represented in Senate and Assembly, do enact as follows", and no law shall be enacted excepc by bill» (art. III, secc. 13 CENY). V. a aquesr respecte Nmnan v. O'Leary 132 NYS2d 726 (1954), pàg. 729-730.

[14] La inviolabilitat s'estableix a l'art. 111, secc. 11 CENY.

[15] 33 NY 269 (1865). A la pàg. 283 diu que els tribunals no poden «go behind the record thus made up and impeach the validity of che law by showing that in its enactment some form or proceeding has noc been properly followed or adopced by rhe Legislature, the supreme law maker». Aquesta doctrina es repeteix a Heimbaek v, State 454 NYS2d 993 (1982), pàg. 999. El que és assenrar de la doctrina es percep a American Jur'upmdenct 2d, apartat «Parliamentary Law», secc. 4, i a Corpus Juris Secundum, apartat «Parliamentary Law», secc. 10, una mica més matisat. V. també Giegoy F. Van Tatenhove: «A Question of Power. Judicial Review of Congressional Rules of Procedure», Kentucky Law Journal, vol. 76, núm. 2, 1987-88, pàg. 597-632.

[16] V. la polèmica entre Abner J. Milcva: «How well does Congress supporr and defend the Consti-tution?», North Carolina LawReview, vol. 6l, núm. A, 1983, pàg. 587-611, i Louis Fisher: «Constitu-tional Interpretation by Members of Congress», Nortb Carolina Law Rai'tew, vol. 63, núm, 4, 1985, pàg. 707-747; Stanley Bach: «The Nature of Congressional Rules», The Journal ojlaw aadPolítics, vol. 5, núm. 4, 1989, pàg. 725-757, diu a la pàg. 731: «Thus, the legislative rules of Congress are essentia-lly endogenous - matters for the House and Senate to decide foc themselves and by themselves. The few exogenous, constiturionally-based rules are subject to interpretation and application by each house, and all of its rules of procedure are largely immune from review and veto by any other person or instirution».

[17] Art. 11 RS; act. 8, secc. 2 RA. Els reglaments es componen de «rules», que jo rradueixo per «articles».

[18] V. Alan G. Hevesi: Legislative Polítics in New York State, Nova York: Praeger, 1975; Abdo I. Baaklini i Charles S. Dawson: The Polítics of Legislation in New York state: How a Bill Becomes a Law, Albany, NY: State University of New York/New York State Assembly, 1979. Un text introductori, amb el caràcter de guia pràctica per als grups ciutadans que desitgin incidir en el procés legislatiu és el de Richard A. Givens: «A Primer on the New York State Legislative Process: How it Differs from Federal Procedure», New York State Bar Journal, abril 1985, pàg. 8-14 i 46.

[19] J. F. Zimmerman, op. cil., pàg. 144.

[20] Seguiré l'esquema que apareix a la nota a i'art. 3, secc. 39 LPL, que apareix a McKirtrtey's ConsolidatedLaws ofNew York. Legislative Law, pàg. 40.

[21] Recordem que la Constitució dels Estats Units disposa que les lleis que autoritzin impostos han d'iniciar el seu tràmit a la Cambra de Representants, art. I, secc. 7.

[22] La col·laboració entre Governador i Legislatura ha arribat a set molt estreta a l'Estat de Nova York. El Governador Dewey, que ocupà el càrrec de 1942 a 1954, es reunia els diumenges al vespre amb els presidents de les cambres i altres polítics influents per coordinar les tasques; v. Belle Zeller (dir. d'ed.): American State Legislatures. Report of Commines on American Legislatures, Nova York: T. Y. Crowell Co., 1954, pàg. 171, que cita aquestes trobades com un exemple de cooperació. Sobre les relacions entre Parlament i Governador, v. Alan Rosenthah «Legislative Óversight and the Balance of Power in State Government», Staíe Government, vol. 56, núm. 3, 1983, pàg. 90-98, i, del mateix autor, «The Legisla-tive Institution: Transformed and at Risk», a Carl E. Van Horn (dir. d'ed.): The State of the States, Washington DC: Congressional Quaterly Press, 1989, pàg. 69-101. També Joseph F. Zimmerman: Gubematorial-Legistative Relations in New York State, núm. 7 (monogràfic), Rockefeller Institute Reprint Series, 1983.

[23] Aquests càrrecs es cobreixen per elecció popular (art. V, secc. 1 CENY). Sobre les iniciatives originades fora de les cambres, v. J. F. Zimmerman, op, cit., pàg. 137, i A. I. Baaklini:op. cit., pàg. 31.

[24] Els presidents de les comissions també1 disposen d'un pressupost que els permet d'exercir una influència política no desdenyable. Alan Rosenthal: Legislative Life. Ptúplt, Procm and Performance in tht States, Nova York: Harper and Row, 1981, pàg. 71, conta el cas del president d'una comissió de l'Assemblea que fou condemnat a un any de presó per haver ofert un lloc de treball a un possible competidor en les eleccions següents. El cas va ser molt cridaner, ja que la comissió que presidia era la que s'ocupa de les incompatibilitats i que rep el nom de «comissió d'assumptes ètics» (tíbia commina). El poder legislatiu de l'Estat de Nova York gaudí en el passat d'escassa reputació quant al seu valor moral. Robert Luce: Legislative Assemblis, Cambridge, Mass.: The Riverside Press, 1924, pàg. 470, se'n lamentava amb aquestes sentides paraules: «New York, where venal men were numerous enough to embolden each other, and brazen defiance of morality brought little if any dtsgrace».

[25] P. A. Berle, op, cit., pàg. 27.

[26] Solament tenen lloc a porta tancada les que tinguin el caràcter d'executivesession, en els supòsits previstos pels reglaments de cada cambra, i a petició de la majoria dels membres de la comissió. A l'Assemblea, la majoria requerida és de dos terços. V. art. 7, secc. 3 RS i art. 4, secc. 2 RA.

[27] El Reglament de l'Assemblea exigeix que la convocatòria de l'audiència sigui sol·licitada per escrit per la majoria dels membres de la comissió. Els testimonis davant la comissió poden ser presentats per escrit o de paraula.

[28] Diversos autors Goveming Tbe Empirs State, Albany, NY: State of New York, Management Resources Projecr, 1988, pàg. 114, s'indica que sovinc les audiències es convoquen després que s'ha pres una decisió, com un tràmit per augmentar la seva legitimitat. Les persones i els grups interessats poden sol·licitar ser escoltades. Segons l'assumpte de què es tracti, els serveis de la comissió disposen de llistes d'experts i de grups d'interès als quals convoquen.

[29] Diferentment del procediment legislatiu federal, a l'Estat de Nova York les comissions no emeten un informe escrit.

[30] J. F. Zimmerman: op. rít., pàg. 139. Solament una petita part de les proposicions de llei presentades passa a la fase de ple. A tírol d'exemple, a Diversos autors: Goveming.,,, op. cit., pàg. 109, s'indica que en la legislarura 1985-86 només I'l 1 % de les proposicions de llei va superar la fase de comissió.

[31] La del Senat s'anomena Firtance Commutes, i la de l'Assemblea Wayi and Means Covtmittee. En el cas de proporcions de llei que comportin sancions, el Reglament de l'Assemblea exigeix que siguin examinades per la comissió de codis (commitlee on codes), art. 4, secc. 6 RA. El paper d'aquestes comissions constitueix una peculiaritat de l'Estat de Nova York, en relació amb el Congrés i amb els parlaments d'alttes Estats, diuen A. I. Baaktini i C. S. Dawson, op. cit., pàg. 23. A l'Assemblea, la pràctica de la Comissió de reglament (rules committet), sota l'autoritat del President de la cambra, s'ha caracteritzat per exercir un poder molt important sobre les proposicions de llei que continuen pendents quan queden poques sermanes perquè l'Assemblea acabi les seves sessions i que es trameten a l'esmentada comissió. Allà es decideix si interrompen definitivament el seu tràmit o si passen a ser debatudes pel ple; v. Lynton K. Caldwell: The Government and Administration o/Neu/ York, Nova York: Thomas Y. Crowell Co., 1954, pàg. 61, i P. A, Berle, op. cit., pàg. 32.

[32] P. A. Berle, op. cit., pàg. 33.

[33] V. nota 6.

[34] El Reglamenc de l'Assemblea imposa un debat el segon dia, per decidir si es procedeix al vot en el tercer (art. 3, secc. 7. b RA).

[35] Aquesc tipus de proposicions es presenta a partir d'aquest moment amb una escrella, com si fos un asterisc, per indicar la suspensió del termini. Són anomenades «proposicions estelades» (starredbilli).

[36] Arriben al ple unes dues mil propostes cada any, i només són debatucs els textos més polèmics. V. J. F. Zimmerman, op, cit., pàg. 141,

[37] V. nota 6. El Corpus Juris Secundam, apartat «Parliamentary Law», secc. 8, pàg. 620, diu: «All mernbers of the legislative body present and not recorded as voting or as refusing to vote are presumed to have voted in the affirmacive».

[38] No he trobat una traducció millor per a les expressions «fast roll call» i «slow roll call».

[39] J. F. Zimmerman, op. cit,, pàg. 142-143.

[40] P. A. Berle, op. cit., pàg. 22, descriu un cas d'aquestes característiques, i un de semblant Warren Moscow: Polítics in the Empire State, Nova York: Alfred A. Knopf, 1948, pàg, 177.

[41] A. Hevesi, op. cit., pàg. 10. Un refrany nord-americl va bé aquí: les persones a qui agraden les salsitxes i que respecten les lleis no haurien de veure com es fan.

[42] Sobre aquesta qüestió es pot consultar Frank W. Prescott i Joseph F. Zimmerman: Tbe Poliria of the Veto af L·gijlatioti in new York State, Washington: University Press of America, 1980, 2 vols.

[43] J. F. Zimmerman, Goveming..., op. cit., pàg. 147 i 142-145.