Institucions de l’Estat

La Llei orgànica 1/2000 modifica

l’art. 33 de la Llei orgànica del Tribunal

Constitucional (LOTC), afegint-hi dos

nous apartats. Aquesta modificació per-

met ampliar el termini per interposar re-

curs d’inconstitucionalitat de tres mesos

a nou mesos, en relació amb els recursos

interposats pel president del Govern i

els òrgans col·legiats executius de les co-

munitats autònomes, sempre que es

compleixin els requisits previstos en el

nou apartat segon de l’art. 33.

La vocació de la Llei a l’hora d’am-

pliar el termini per interposar recurs

d’inconstitucionalitat és tractar d’evitar

que aquest procediment de declaració

d’inconstitucionalitat sigui l’única via

perquè Estat i comunitats autònomes

solucionin els seus conflictes competen-

cials quan la norma que presumptament

vulneri l’ordre competencial sigui una

llei, una disposició o un acte amb força

de llei.

En aquest sentit, la Llei, tal com es

posa de manifest a l’exposició de mo-

tius, pretén que el principi de col·labo-

ració que ha de guiar les relacions entre

Estat i comunitats autònomes sigui

també present en l’àmbit dels conflictes

competencials que hagin de ser trami-

tats mitjançant la via del recurs d’in-

constitucionalitat. L’objectiu final és,

per tant, establir un mecanisme que per-

meti disminuir la conflictivitat compe-

tencial entre Estat i comunitats autòno-

mes, possibilitant que s’arribi a un acord

que faci innecessari el plantejament del

recurs d’inconstitucionalitat. D’aquesta

manera es permet traslladar la possible

solució del conflicte a les parts implica-

des.

Pel que fa als requisits per poder allar-

gar fins a nou mesos el termini d’inter-

posició dels recursos d’inconstituciona-

litat que siguin plantejats pel president

del Govern o pels òrgans col·legiats exe-

cutius de les comunitats autònomes,

l’article únic de la Llei orgànica 1/2000

disposa que s’han de complir els requi-

sits següents:

1. S’ha de reunir la Comissió Bilate-

ral de Cooperació entre l’Administració

general de l’Estat i la respectiva comuni-

tat autònoma, i en poden sol·licitar la

convocatòria qualsevol de les dues ad-

ministracions. (La figura de les comis-

sions bilaterals de cooperació es troba

prevista a l’art. 5.2 de la Llei 30/1992,

de 26 de novembre, de règim jurídic de

les administracions públiques i del pro-

cediment administratiu comú).

2. La Comissió Bilateral de Coopera-

ció ha d’adoptar un acord sobre inicia-

ció de negociacions per resoldre les dis-

crepàncies, essent possible que s’insti la

1. INSTITUCIONS DE L’ESTAT

1.1. ACTIVITAT LEGISLATIVA ESTATAL

A cura de Francesc de Carreras i Juan Carlos Gavara

Llei orgànica 1/2000, de 7 de gener, de modificació de la Llei orgànica 2/1979, de

3 d’octubre, del Tribunal Constitucional (BOE núm. 8, de 10 de gener).

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

Aquestes dues lleis orgàniques són un

exponent clar, a nivell legislatiu, del

tema estrella de debat durant l’any 2000:

la immigració i el seu tractament per part

de les institucions públiques. La primera

norma (Llei orgànica 4/2000) reflecteix

modificació del text normatiu. L’acord

podrà fer referència a la invocació o no

de la suspensió de la norma en el supòsit

de presentar-se el recurs en el termini

previst en l’art. 33.2 LOTC.

3. L’acord ha de ser comunicat al Tri-

bunal Constitucional en el termini dels

tres mesos següents a la publicació de la

norma, i s’ha d’inserir en el BOE i en el

diari oficial de la comunitat autònoma

corresponent.

D’acord amb aquest procediment, cal

destacar que s’han publicat els acords se-

güents de les comissions bilaterals:

a) Acord de 29 de març de 2000

(BOE núm. 84, de 7 d’abril) de la Co-

missió Bilateral de Cooperació de l’Ad-

ministració de l’Estat i la Comunitat

Autònoma de Canàries d’inici de nego-

ciacions en relació amb la Llei 3/2000,

de 7 de gener, de règim jurídic de pro-

tecció de les obtencions vegetals.

b) Acord de 3 d’octubre de 2000

(BOE núm. 239, de 5 d’octubre) de la

Comissió Bilateral de Cooperació de

l’Administració de l’Estat i la Comuni-

tat de Madrid d’inici de negociacions en

relació amb la Llei 9/2000, de 30 de

juny, de mutualitats de previsió social.

c) Acord de 4 d’octubre de 2001

(BOE núm. 242, de 9 d’octubre) de

la Comissió Bilateral de Cooperació

de l’Administració general de l’Estat i

la Comunitat Autònoma de Castella-la

Manxa d’inici de negociacions en rela-

ció amb la Llei de Castella-la Manxa

8/2001, de 28 de juny, per a l’ordenació

de les instal·lacions de radiocomunica-

ció a Castella-la Manxa.

d) Acord de 10 d’octubre de 2001

(BOE núm. 251, de 19 d’octubre) de la

Comissió Bilateral de Cooperació de

l’Administració general de l’Estat i la

Comunitat Autònoma de Catalunya

d’inici de negociacions en relació amb la

Llei catalana 10/2001, de 13 de juliol,

d’arxius i documents.

e) Acord de 25 de febrer de 2002

(BOE núm. 56, de 6 de març) de la Co-

missió Bilateral de Cooperació de l’Ad-

ministració general de l’Estat i la Comu-

nitat Foral de Navarra, pel qual s’arriba a

un acord sobre les discrepàncies relatives

a la Llei foral 18/2001, de 5 de juliol, per

la qual es regula l’activitat audiovisual a

Navarra i es crea el Consell Audiovisual

de Navarra (l’inici de les negociacions es

va acordar el 8 d’octubre de 2001, BOE

núm. 248, de 16 d’octubre de 2001).

f) Acord de 12 de març 2002 (BOE

núm. 63, de 14 de març) de la Comissió

Bilateral de Cooperació de l’Adminis-

tració general de l’Estat i la Comunitat

Autònoma d’Andalusia d’inici de nego-

ciacions en relació amb la Llei andalusa

13/2001, d’11 de desembre, de coordi-

nació de les policies locals.

Marta Fernández de Frutos

AUTONOMIES · 27

96

Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Es-

panya i la seva integració social (BOE núm. 10, de 12 de gener), i Llei orgàni-

ca 8/2000, de 22 de desembre, de reforma de l’anterior (BOE núm. 307, de

23 de desembre).

una posició més igualitarista que preco-

nitza per als estrangers un tracte gairebé

equiparat al dels ciutadans espanyols.

Fins i tot no configura un estatus jurídic

excessivament diferenciat per als estran-

gers que hi resideixen legalment i per als

que s’hi troben en una situació irregular.

La Llei sembla partir de la base que la ti-

tularitat dels drets es basa molt més en la

condició humana que no pas en la pos-

sessió dels corresponents permisos de re-

sidència i de treball. Així, s’estableix el

principi general d’igualtat de drets entre

estrangers i nacionals (art. 3.1), es reco-

neixen a tots els estrangers els drets de

reunió (art. 7), d’associació, el dret a

l’ensenyament (art. 9), al treball (art.

10), a la sindicació i a la vaga (art. 11), a

l’assistència sanitària d’urgència i en

supòsits de maternitat (art. 12.2 i 3), a la

tutela judicial efectiva (art. 18) i el dret a

l’assistència jurídica gratuïta en aquells

procediments que poguessin portar a

la seva expulsió o sortida obligatòria del

territori espanyol (art. 20.1); només

queden reservats als estrangers que hi re-

sideixin legalment els drets als ajuts en

matèria d’habitatge (art. 14), a la Segu-

retat Social i altres serveis socials (art.

14) i a l’assistència jurídica gratuïta en

condicions d’igualtat amb els nacionals

(art. 20.2). La Llei establia també una

tercera categoria entre estrangers regu-

lars i irregulars, la d’estrangers empadro-

nats, categoria a la qual pertanyien els

qui també gaudien d’un estatus divers

als dels membres dels altres dos grups

(tenien els drets dels irregulars més el de

participació política a nivell municipal,

de manera que podien escollir uns repre-

sentants del seu grup social —art. 6.2—,

d’assistència sanitària —12.1— i, com

els estrangers residents, d’assistència ju-

rídica gratuïta en condicions d’igualtat

amb els nacionals —20.3).

D’altra banda, aquesta Llei establia

un procediment per a la concessió de vi-

sats i permisos d’entrada, estada, re-

sidència i treball prou clar i taxat en

comparació amb la situació prèvia

d’àmplia discrecionalitat administrati-

va, incloent-hi mecanismes relativa-

ment assequibles de regularització pe-

riòdica d’estrangers en situació irregular

(art. 29.3). La Llei també incloïa mesu-

res contra la contractació il·legal de tre-

balladors estrangers i el tràfic il·legal

d’immigrants que penalitzava els trafi-

cants i els empresaris infractors, i inten-

tava respectar els drets del treballador

immigrant enganyat o objecte del frau

(art. 33.3 i 55). Finalment, la Llei supri-

mia l’expulsió com a sanció aplicable a

les infraccions en matèria d’estrangeria.

Un cop aprovada aquesta Llei, el

Grup Parlamentari Popular que donava

suport al Govern i que quedà en mino-

ria en contra del text final, en el seu pro-

grama electoral n’inclogué la reforma.

La majoria absoluta obtinguda en les

eleccions del mes de març facilità l’inici

del procediment de reforma. Dos dels

arguments bàsics del grup en el Govern

per promoure aquesta reforma eren que

la Llei aprovada afavoria l’efecte “crida”

en ser excessivament favorable als drets

dels estrangers i, en segon lloc, que ana-

va contra els acords subscrits a la cimera

europea de Tampere, celebrada el mes

d’octubre de l’any 1999, acords al com-

pliment dels quals el Govern espanyol

estava obligat.

En conseqüència, la reforma de la Llei

significà un enduriment de l’estatus

ofert als estrangers, enduriment que es

manifestà bàsicament en tres punts:

a) Diferenciació clara entre estrangers

que resideixen legalment i estrangers irre-

gulars, excloent aquests darrers dels drets

de reunió, manifestació (art. 7), associa-

ció (art. 8), del dret a l’ensenyament de

ACTIVITAT NORMATIVA... 97

caràcter no obligatori (art. 9.3), al treball

(art. 10), a la sindicació i vaga (art. 11).

Els estrangers empadronats continuen

tenint dret a l’assistència jurídica gratuïta

(art. 12), però perden el de participació

política per escollir els seus representants

a nivell municipal (art. 6.2).

b) Reintroducció d’un alt nivell de

discrecionalitat governativa i adminis-

trativa en tot el procés de concessió i re-

novació de permisos d’entrada, estada,

residència i treball de ciutadans estran-

gers (títol II). Així, per exemple, hi ha

un increment de les remissions a regla-

ments que regulen o regularan els diver-

sos procediments (per exemple, els qua-

tre primers apartats de l’article 31

remeten a la regulació reglamentària as-

pectes relacionats amb els permisos de

residència temporal; el reglament d’exe-

cució de la Llei ha estat aprovat pel Reial

decret 864/2001, de 20 de juliol).

c) Reintrodueix l’expulsió com a san-

ció alternativa a la multa per als supòsits

d’infraccions tipificades per la mateixa

Llei com a molt greus o algunes de les

greus i comeses per estrangers (art.

57.1). Aquestes expulsions poden ser

objecte, en alguns casos, d’un procedi-

ment administratiu preferent d’un pe-

ríode teòric de durada de 48 hores (a la

pràctica algunes més) (vid. art. 63).

La Llei ha mantingut les sancions per

als traficants de mà d’obra il·legal i els

empresaris que incompleixin la normati-

va de contractació de treballadors estran-

gers i també el respecte pels drets dels

estrangers en aquestes situacions (vid.

art. 36.3 i 59) i ha introduït obligacions

específiques per als transportistes (art.

66), que bàsicament són reflex d’obliga-

cions preexistents en altres textos legals.

Pel que fa a les competències de les

comunitats autònomes, és evident que

aquesta Llei les afecta d’una manera cla-

ra. La majoria dels drets que aquesta

Llei reconeix (bàsicament els relacionats

amb la sanitat, l’educació, la cultura i els

serveis socials) han de ser executats per

les comunitats autònomes, ja que es

tracta d’àmbits materials que han estat

totalment o parcialment transferits al

pla autonòmic. És, per això, desitjable

l’establiment de mecanismes que per-

metin a les comunitats autònomes par-

ticipar en el disseny de les polítiques mi-

gratòries. En aquest punt la reforma ha

incrementat els supòsits de participació

de les comunitats autònomes en aquest

àmbit. Així, la Llei orgànica 4/2000 pre-

veia bàsicament tres àmbits d’interven-

ció autonòmica:

a) La planificació en matèria d’ins-

pecció laboral per tal de comprovar el

compliment del principi d’igualtat i no

discriminació de treballadors estrangers

(art. 60.3) (en realitat es tracta d’un re-

cordatori d’una competència que, per

exemple, en el cas de Catalunya ha estat

plenament assumida en l’Estatut —vid.

art. 11.2 EAC).

b) El Consell Superior de Política

d’Immigració. Aquest és un òrgan que

té com a funció establir les bases i els cri-

teris sobre els quals s’assentarà una polí-

tica global en matèria d’integració social

i laboral dels immigrants i estarà inte-

grat per representants de l’Estat, de les

comunitats autònomes i dels municipis

(vid. art. 61) (posteriorment ha estat

creat i regulat formalment per Reial de-

cret 344/2001, de 4 d’abril).

c) El Fòrum per a la Immigració.

Aquest òrgan preexistent (havia estat

creat pel Reial decret 490/1995, de 7 d’a-

bril, i posteriorment reformat pel Reial

decret 367/2001, de 4 d’abril) té funcions

de consulta, informació i assessorament

en matèria d’immigració. Està integrat

per representants de les administracions

AUTONOMIES · 27

98

públiques (central, autonòmiques i lo-

cals), de les associacions d’immigrants i de

les organitzacions socials de suport (vid.

art. 63 de la Llei orgànica 4/2000).

La Llei orgànica 8/2000 manté aquests

àmbits de participació (vid. art. 67.3, 68 i

70) i estableix un nou àmbit de participa-

ció de les comunitats autònomes: la pre-

sentació de propostes al Govern de cara a

la fixació del contingent de treballadors

estrangers que, anualment i sempre que

existeixi necessitat de mà d’obra, fixarà el

nombre i les característiques de les ofertes

de treball per a ciutadans estrangers que

no es trobin ni resideixin a Espanya (art.

39). A més, a nivell bilateral, la Llei esta-

bleix la possibilitat de crear subcomis-

sions sobre immigració en les comissions

bilaterals entre l’Estat i les comunitats

autònomes (vid. disposició addicional se-

gona). Caldrà veure si aquest és un pri-

mer pas per a una participació més inten-

sa de les comunitats autònomes en el

marc de la immigració, ja que són, con-

juntament amb els ajuntaments, les res-

ponsables de la gestió.

Finalment, cal tenir present que la

Llei orgànica 8/2000 no ha portat el

consens polític, sinó que ha mantingut

l’enfrontament. Com a prova d’aquestes

diferències, la Llei orgànica 8/2000 ha

estat objecte de recurs davant el Tribu-

nal Constitucional per part de 50 dipu-

tats del Grup Parlamentari Socialista, els

parlaments d’Astúries, Andalusia, Cas-

tella-la Manxa, Extremadura, Navarra,

Aragó, Illes Balears i el Govern basc.

Francesc Guillén Lasierra

ACTIVITAT NORMATIVA... 99

Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal

dels menors (BOE núm. 11, de 13 de gener); i

Llei orgànica 7/2000, de 22 de desembre, de modificació de la Llei orgàni-

ca 10/1995, del Codi penal i de la Llei 5/2000, reguladora de la responsa-

bilitat penal dels menors en relació amb els delictes de terrorisme (BOE

núm. 307, de 23 de desembre).

L’aprovació d’aquesta Llei orgànica

respon a la situació normativa creada

arran de la Sentència del Tribunal Cons-

titucional 36/1991, de 14 de febrer, que

declarava inconstitucional l’article 15

de la Llei de tribunals tutelars de me-

nors, text refós d’11 de juny de 1948, i

que va provocar l’aprovació de la Llei

orgànica 4/1992, de 5 de juny, sobre re-

forma de la Llei reguladora de la com-

petència i el procediment dels jutjats

dels menors. Aquesta darrera ja reconei-

xia de manera expressa en el seu propi

text la necessitat de l’adopció de mesu-

res legislatives posteriors en matèria de

menors que s’adaptessin tant a l’article

19 del Codi penal vigent, que fixa la

majoria d’edat penal als divuit anys i

exigeix la regulació expressa de la res-

ponsabilitat penal dels menors d’aques-

ta edat en una llei independent, com a la

Convenció dels drets del nen de 1989,

ratificada per Espanya.

De la nova Llei cal destacar el pas de la

majoria d’edat penal dels 16 als 18 anys i

l’augment de l’edat d’inimputabilitat

dels 14 als 16, basant-se en la convicció

del legislador que les infraccions come-

ses pels nens menors d’aquesta edat són,

generalment, irrellevants i que, en

aquells escassos supòsits en què aquelles

infraccions poguessin produir alarma so-

cial, l’àmbit familiar i l’assistència civil

són suficients per donar-los una resposta

adequada sense necessitat d’haver de re-

córrer a l’aparell judicial sancionador de

l’Estat. La Llei adopta el criteri que l’in-

terès del menor ha de ser atès per espe-

cialistes en les àrees d’educació i la for-

mació que pertanyin a esferes de major

immediatesa de l’Estat. En aquest sentit

el jutge, a instància de les parts i escoltats

els equips tècnics del mateix jutjat i de

l’entitat pública de la comunitat autòno-

ma corresponent, disposarà d’àmplies

facultats per suspendre o substituir per

unes altres les mesures imposades, o per-

metre la participació dels pares del me-

nor en l’aplicació i les conseqüències que

produeixin, sense que en resultin vulne-

rades les degudes garanties processals.

Aquesta Llei té un impacte evident so-

bre les comunitats autònomes en la me-

sura que afecta la seva competència ex-

clusiva en matèria de protecció i tutela de

menors (l’art. 9.28 de l’Estatut d’auto-

nomia de Catalunya estableix la com-

petència exclusiva de la Generalitat en

matèria d’institucions públiques de pro-

tecció i tutela de menors, respectant, en

tot cas, la legislació civil, penal i peniten-

ciària). Aquest efecte és detectat per la

mateixa Llei orgànica, i preveu de forma

expressa la competència autonòmica per

donar compliment i fer efectives aquelles

decisions que els jutges de menors deter-

minin. En aquest sentit l’article 45 de la

Llei, relatiu a la competència administra-

tiva per a l’execució de les mesures adop-

tades pels jutjats de menors en sentències

fermes, preveu expressament que aquesta

és competència exclusiva de les comuni-

tats autònomes i de les ciutats de Ceuta i

Melilla. Aquestes entitats hauran d’apro-

var les seves respectives normes d’orga-

nització per tal de procedir a la creació,

direcció, organització i gestió dels ser-

veis, les institucions i els programes ade-

quats per garantir l’execució correcta de

les mesures previstes a la Llei (el mandat

del legislador estatal a les comunitats

autònomes amb competències sobre la

matèria està previst expressament a la

disposició final setena de la mateixa Llei

orgànica). Moltes de les previsions legis-

latives condicionen l’activitat organitza-

tiva autonòmica, en especial en tot allò

relatiu als drets del menor (dret que l’en-

titat pública de la qual depèn el centre

vetlli per la seva vida, la seva integritat fí-

sica i la seva salut, sense que puguin ser

sotmesos a tractes degradants o maltrac-

taments de paraula o d’obra; dret a rebre

educació i formació integral; dret que es

preservi la seva dignitat i intimitat; dret a

estar al centre més pròxim al seu domicili

i a no ser traslladat fora de la seva comu-

nitat autònoma; dret a recórrer les reso-

lucions sancionadores o el dret a comu-

nicar-se lliurement amb els seus pares,

representants legals o familiars); a la do-

tació dels jutjats de menors, i a la creació

de sales de menors als tribunals superiors

de justícia de les comunitats autònomes.

Cal destacar que la Llei preveu un perío-

de de vacatio legis d’un any.

Específicament per al cas de Catalunya,

aquesta Llei va provocar l’aprovació de la

Llei 27/2001, de 31 de desembre, de justí-

cia juvenil, per part del Parlament de Ca-

talunya (DOGC núm. 3580, de 21 de fe-

brer de 2002). Aquesta té per objecte

regular les funcions que ha de complir

l’Administració de la Generalitat en exe-

cució de les previsions de la Llei orgànica

5/2000, i en el desenvolupament de pro-

grames destinats a donar suport als proces-

sos de reinserció, mitjançant l’organisme

que en tingui atribuïda la competència,

així com establir el règim de participació i

col·laboració d’entitats públiques i priva-

des en l’exercici d’aquestes funcions.

Gairebé un any després de l’aprovació

de la Llei orgànica 5/2000, però quan

AUTONOMIES · 27

100

aquesta encara no havia entrat en vigor

(recordem que s’havia previst una vaca-

tio legis d’un any) s’aprova aquesta Llei

orgànica, de modificació de la primera i

d’alguns preceptes del Codi penal que té

com a principals objectius la introduc-

ció de nous tipus penals, com l’exaltació

del terrorisme, així com l’enduriment

de les penes que s’imposen als menors

com a conseqüència de la comissió dels

delictes de terrorisme. La Llei pretén

donar una resposta específica a la comis-

sió d’aquells delictes terroristes anome-

nats de baixa intensitat, que suposen un

trencament de l’ordre públic, de l’ordre

i la pau social, i que habitualment són

comesos per menors.

La Llei afecta l’àmbit competencial

autonòmic tal com ho feia la Llei orgà-

nica 5/2000, en tot allò relatiu a l’execu-

ció de les mesures judicials dirigides als

autors d’aquests delictes, distingint el

tractament judicial que se’ls haurà de

donar depenent de si són majors de di-

vuit anys o de si tenen una edat compre-

sa entre els setze i els divuit.

Francesc Vallès

ACTIVITAT NORMATIVA... 101

La Llei 1/2000, d’enjudiciament civil,

deroga l’anterior Llei d’enjudiciament

civil de 1881, amb les excepcions previs-

tes a la disposició derogatòria única.

La Llei es dicta amb la voluntat d’in-

troduir un nou codi processal civil que

faci possible el dret a la tutela judicial

efectiva expressat a l’art. 24 de la Consti-

tució, atès que l’antiga normativa, i les

modificacions corresponents que aques-

ta ha sofert, s’han manifestat insuficients

per donar resposta als problemes que es

plantegen en l’àmbit de la justícia civil.

La Llei tracta de garantir una justícia

més àgil i més immediata, i per això s’es-

tableixen un conjunt d’instruments diri-

gits a posibilitar un escurçament del

temps necessari per obtenir una resolu-

ció judicial, i mecanismes que facin pos-

sible que cada assumpte sigui seguit i co-

negut pel tribunal que l’hagi de resoldre.

El títol competencial en què s’empara

l’Estat per aprovar aquesta Llei, com dis-

posa la disposició addicional primera de

la Llei, és el de l’art. 149.1.6 CE, que atri-

bueix a l’Estat la competència exclusiva

sobre legislació processal, sens perjudici

de les necessàries especialitats que en

aquest ordre es derivin de les particula-

ritats del dret substantiu de les comuni-

tats autònomes. (Així, ha de tenir-se en

compte que l’art. 9.3 de l’Estatut d’auto-

nomia de Catalunya disposa que la Ge-

neralitat de Catalunya té competèn-

cia exclusiva sobre normes processals i de

procediment administratiu que es deri-

vin de les particularitats del dret substan-

tiu de Catalunya o de les especialitats de

l’organització de la Generalitat.) Els ter-

mes en què s’ha d’entendre l’atribució a

l’Estat de la competència exclusiva sobre

legislació processal ha estat objecte d’a-

tenció en diferents sentències del Tribu-

nal Constitucional en què s’ha delimitat

com s’ha de conjugar l’atribució de la

competència a l’Estat amb la possi-

ble existència de competències autonò-

miques sobre aquesta matèria (entre

d’altres STC 83/1986, 123/1988,

121/1992, 146/1996, 147/1998).

La disposició addicional tercera pre-

veu que en el termini d’un any des de

l’aprovació de la Llei, el Govern de la

Nació i els consells executius de les co-

Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil (BOE núm. 7, de 8 de gener).

munitats autònomes que tinguin trans-

ferides les competències, adoptaran les

mesures necessàries perquè els jutjats

disposin dels mitjans materials i dels re-

cursos humans necessaris per a la cons-

tància de les actuacions orals confor-

me al que disposa l’art. 147 de la Llei

(aquest article estableix que les actua-

cions orals en vistes i compareixences es

registraran en suport apte per a l’enre-

gistrament i reproducció del so i de la

imatge). La Comunitat Autònoma de

Catalunya té transferida per Reial decret

966/1990, de 20 de juliol, la competèn-

cia per exercir determinades funcions i

serveis per a la provisió dels mitjans ma-

terials i econòmics necessaris per al fun-

cionament de l’Administració de justí-

cia, entre els quals es troben l’adquisició

i la gestió de patrimoni mobiliari, im-

mobiliari i efectes per als òrgans judi-

cials amb seu a Catalunya, i la promoció

i la utilització de béns informàtics desti-

nats als serveis administratius propis

dels jutjats i tribunals.

Pel que fa a la possibilitat d’utilitzar

en les actuacions judicials, a més de la

llengua oficial de l’Estat, la llengua ofi-

cial de la comunitat autònoma, l’art.

142.2 estableix que els jutges, magis-

trats, secretaris judicials, fiscals i altres

funcionaris de jutjats i tribunals podran

fer servir la llengua oficial pròpia de la

comunitat autònoma, sempre que cap

de les parts s’hi oposi al·legant desco-

neixement que pogués produir indefen-

sió. L’art. 142.3 disposa que les parts,

els seus procuradors i advocats, així

com els testimonis i perits, podran uti-

litzar la llengua que sigui oficial a la co-

munitat autònoma en què tinguin lloc

les actuacions judicials, tant en mani-

festacions orals com escrites. Per la seva

banda, l’art. 142.4 preveu que les ac-

tuacions judicials realitzades i el docu-

ments presentats en l’idioma oficial

d’una comunitat autònoma tindran,

sense necessitat de traducció al castellà,

plena validesa i eficàcia, però es proce-

dirà d’ofici a la seva traducció quan ha-

gin de tenir efectes fora de la jurisdicció

dels òrgans judicials situats a la comu-

nitat autònoma, excepte si es tracta de

comunitats autònomes amb la mateixa

llengua oficial pròpia. També es farà la

traducció quan així ho disposin les lleis

o a instància de part que al·legui inde-

fensió.

Pel que fa al sistema de recursos, cal

destacar que la Llei, en l’art. 468, atri-

bueix a les sales del civil i penal dels

tribunals superiors de justícia el conei-

xement dels recursos per infracció pro-

cessal contra sentències i interlocutòries

dictades per les audiències provincials

que posin fi a la segona instància. Així

mateix, d’acord amb els art. 477 i 478,

correspon als tribunals superiors de jus-

tícia conèixer dels recursos de cassació

contra resolucions dels tribunals civils

amb seu a la comunitat autònoma sem-

pre que el recurs es fonamenti, exclusi-

vament o juntament amb altres motius,

en infracció de les normes del dret civil,

foral o especial propi de la comunitat, i

quan l’estatut d’autonomia correspo-

nent així ho estableixi (l’art. 20.1.ade

l’Estatut d’autonomia de Catalunya es-

tableix que la competència dels òrgans

jurisdiccionals a Catalunya s’estén en

l’ordre civil a totes les instàncies i graus,

inclosos els recursos de cassació i de re-

visió en les matèries de dret civil català).

Concretament, com disposa l’art. 477,

per interposar el recurs s’haurà d’al·legar

que la sentència objecte de recurs s’opo-

sa a doctrina jurisprudencial o que no

existeix doctrina del Tribunal Superior

sobre normes de dret especial de la co-

munitat autònoma corresponent.

Marta Fernández de Frutos

AUTONOMIES · 27

102

ACTIVITAT NORMATIVA... 103

Llei 13/2000, de 28 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any

2001, Llei 14/2000, de 29 de desembre, de mesures fiscals, administratives i

d’ordre social, i Reial decret llei 2/2000, de 23 de juny, de modificació del rè-

gim econòmic i fiscal de Canàries i altres normes tributàries.

En principi, si el jurista s’acull a la

idea que cada ens territorial, entre els

quals es distribueix el poder polític, pos-

seeix la capacitat d’ingressar i de gastar

d’acord amb el seu règim jurídic, pot

concloure que cadascun d’ells ha d’orga-

nitzar la seva despesa de forma autòno-

ma dissenyant les seves pròpies normes

pressupostàries. D’aquesta manera re-

sulta que l’Estat ha de regular la seva ac-

tivitat de despesa per mitjà de les seves

lleis de pressupostos a l’igual que les co-

munitats autònomes, mentre que els ens

locals han de fer les seves respectives or-

denances pressupostàries.

Es podria considerar que aquestes

normes són promulgades establint una

regulació sobre camps propis que no es

relacionen. No obstant això, per poc

que s’examini la normativa estatal que

regula els pressupostos, es pot matisar la

conclusió ja que influeix en el règim ju-

rídic de l’activitat financera dels altres

ens. Concretament, la normativa sobre

pressupostos estatal influeix en l’activi-

tat econòmica de les comunitats autò-

nomes de forma directa i indirecta.

La influència directa s’evidencia en el

títol VII de la Llei de pressupostos, el ca-

pítol II del qual recull la participació de

les comunitats autònomes en els ingres-

sos de l’Estat aplicable a partir de l’1 de

gener de 2001. L’article 79 regula la

participació de les comunitats autòno-

mes en els pressupostos generals de l’Es-

tat de manera que s’assigna a cada co-

munitat de règim comú de finançament

el percentatge de la seva participació en

la recaptació per l’IRPF i un altre per-

centatge sobre la resta d’ingressos esta-

tals. Cal afegir que aquesta diferenciació

en dues parts és fruit del sistema de fi-

nançament per al quinquenni de 1997-

2001. Els articles 80 i 81 regulen el sis-

tema de lliuraments a compte de la

participació que pertany a cada comuni-

tat autònoma i que ha de fer l’Estat i les

fórmules per realitzar la liquidació defi-

nitiva de la participació regulada. En

aquest capítol, l’article 82 regula la par-

ticipació de les comunitats autònomes a

les quals no s’aplica el sistema de fi-

nançament per al quinquenni 1997-

2001 fent referència al sistema que regia

en el 1992-1996.

Els articles 83 i 84 regulen els crèdits

pressupostaris dedicats a liquidar de for-

ma definitiva la participació de les co-

munitats autònomes en els pressupostos

d’exercicis anteriors i a dotar les trans-

ferències necessàries per a l’assumpció

de nous serveis per les comunitats autò-

nomes.

Finalment, els articles 85 i 86 regulen

els fons de garantia i de compensació. El

primer suposa un import que té el seu

origen en el sistema de finançament per

al quinquenni de 1997-2001. És una

dotació pressupostària per compensar les

comunitats autònomes que assumeixen

el sistema de finançament per al quin-

quenni esmentat i experimenten algun

tipus de descens en la recaptació prevista

per la part cedida d’IRPF i per la partici-

pació en altres ingressos de l’Estat. Per la

seva banda, l’article 86 estableix la dota-

ció al Fons de Compensació Interterrito-

rial que, com a manifestació del principi

de solidaritat, implica una distribució de

la renda entre les comunitats autònomes

essent-ne algunes les beneficiàries. En

definitiva s’observa que, sobre la base de

determinats conceptes, és necessari pre-

veure partides pressupostàries a favor de

les comunitats autònomes.

La influència indirecta es posa de ma-

nifest quan, a través de lleis de pressu-

postos, es regulen aspectes de tributs

que estan cedits parcialment o total-

ment a les comunitats autònomes, ja

que els possibles canvis poden influir en

la recaptació d’aquestes exaccions. No

obstant això, no és tant en la Llei de

pressupostos generals de l’Estat on es

troba aquesta qüestió com en la Llei de

mesures, també coneguda com la “Llei

d’acompanyament”.

En aquesta última Llei, l’article 1 es-

tableix modificacions per a l’IRPF que

incideixen en les exaccions o en la base

imposable del tribut, la qual cosa, indi-

rectament en el primer supòsit (ja que

afegeix un altre concepte de renda que

no és gravable) o directament en el se-

gon supòsit (ja que implica alteracions

en un concepte en el qual s’aplica la tari-

fa autonòmica), pot afectar la recaptació

autonòmica que s’obté per aquest re-

curs. Cal fer la mateixa consideració en

relació amb l’article 6 de la mateixa Llei

de mesures, que modifica el règim de

l’impost sobre transmissions patrimo-

nials i actes jurídics documentats quan

entén com a objecte de liquidació l’am-

pliació de drets reals, inclou una exac-

ció relativa a les primeres còpies de

cancel·lació d’hipoteques i regula un

supòsit de devolució d’ingressos inde-

guts la qual cosa, en conjunt, altera el

règim jurídic d’un tribut, la recaptació

del qual està totalment cedida a les co-

munitats autònomes.

Tant l’article 8 de la Llei de mesures

com el Reial decret llei 2/2000 estan en

la línia d’atendre com influeix l’activitat

estatal en el finançament de les comuni-

tats autònomes ja que incideixen en el

règim econòmic i fiscal de Canàries. El

primer article incideix sobre l’impost

general indirecte canari regulant diver-

sos dels seus aspectes. El segon text nor-

matiu, en canvi, té per objectiu modifi-

car el règim de la zona especial, amb la

creació dins de l’Estat espanyol d’una

zona amb un règim econòmic especial

caracteritzat per un règim fiscal favora-

ble per a determinades activitats. D’a-

questa manera es concreta quina exten-

sió té la zona especial i es modifiquen

l’impost de societats i l’IRPF amb la re-

baixa dels tipus aplicables a activitats

empresarials a la qual s’afegeixen exac-

cions en l’impost sobre la renda de no

residents, en l’impost sobre transmis-

sions patrimonials i actes jurídics docu-

mentats i en l’impost general indirecte

canari.

Amb aquest breu repàs a les normes

esmentades es pot concloure que l’Estat

posseeix una capacitat d’incidència so-

bre altres ens territorials a través de les

seves lleis de pressupostos en concret o

d’altres lleis de finançament en general.

No obstant això, aquesta possibilitat no

és producte de l’atzar sinó que ha de ser

vista amb el fonament constitucional

que suposa l’article 156.1 de la CE, en

què el principi de coordinació és un lí-

mit per a l’autonomia financera de les

comunitats autònomes.

Juan Antonio Fernández Amor

AUTONOMIES · 27

104

ACTIVITAT NORMATIVA... 105

El Reial decret legislatiu 2/2000 es

dicta pel Govern en virtut de l’autoritza-

ció per dictar un text refós de la Llei de

contractes de les administracions públi-

ques, prevista a la disposició final única,

apartat 2, de la Llei 53/1999, de 28 de

desembre, per la que es modifica la Llei

13/1995, de 18 de maig, de contractes

de les administracions públiques. A més,

el Reial decret incorpora les modifica-

cions que d’acord amb la Decisió de la

Comunitat Europea (1999/C 379/08)

s’han de produir en la Llei de contractes

de les administracions públiques per

substituir les xifres que hi consten per

les xifres corresponents en euros, drets

especials de gir i pessetes.

El Reial decret legislatiu consta d’un

article únic pel qual s’aprova el text refós

de la Llei de contractes de les adminis-

tracions públiques i d’una disposició de-

rogatòria única que estableix la deroga-

ció de totes les disposicions d’igual o

inferior rang que s’oposin a la Llei, i en

particular de determinades disposicions

que es relacionen expressament a la dis-

posició derogatòria.

Pel que fa al text refós s’ha de dir que

la seva disposició final primera, apartat

primer, disposa que la Llei té el caràcter

de legislació bàsica dictada a l’empara de

l’art. 149.1.18 CE, que estableix que

l’Estat té competència exclusiva, entre

d’altres matèries, respecte a les bases del

règim jurídic de les administracions pú-

bliques i a la legislació bàsica sobre con-

tractes i concessions administratives. En

conseqüència, la Llei és d’aplicació gene-

ral a totes les administracions públiques

incloses a l’art. 1 de la Llei (l’art. 1 dispo-

sa què s’entén per administracions pú-

bliques als efectes de la Llei: l’Adminis-

tració general de l’Estat; les administra-

cions de les comunitats autònomes, i les

entitats que integren l’Administració lo-

cal), excepte pel que fa als articles que

consten de forma expressa a la disposició

final primera i que no tenen el caràcter

de bàsics. La disposició final primera,

apartat segon, estableix que als mateixos

efectes previstos a l’apartat primer tin-

dran el caràcter de màxims determinats

terminis i quanties que consten expressa-

ment a l’esmentada disposició. Per la

seva part, l’apartat tercer disposa que les

exigències establertes a l’art. 56 per als

contractes menors tindran la considera-

ció de mínimes als mateixos efectes.

La disposició final tercera preveu que

les normes que en desplegament de la

Llei promulgui l’Administració general

de l’Estat podran tenir caràcter de bàsi-

ques quan siguin un complement neces-

sari respecte dels preceptes que tenen

aquest caràcter d’acord amb la disposi-

ció final primera de la Llei i sempre que

així es disposi en la norma de desenvolu-

pament.

En relació amb el possible desenvolu-

pament per les comunitats autònomes

de la normativa bàsica de l’Estat sobre

contractes de les administracions públi-

ques, s’ha de tenir present que l’art. 10

de l’Estatut d’autonomia de Catalunya

disposa que en el marc de la legislació

bàsica de l’Estat i, si s’escau, en els ter-

mes que aquella legislació estableixi, cor-

respon a la Generalitat el desplegament

legislatiu i l’execució de les matèries re-

latives a expropiació forçosa, contractes

i concessions administratives en l’àmbit

de competències de la Generalitat.

Pel que fa al contingut del text refós

de la Llei respecte a les referències ex-

Reial decret legislatiu 2/2000, de 16 de juny, pel que s’aprova el text refós de la

Llei de contractes de les administracions públiques (BOE núm. 148, de 21 de

juny).

En virtut de la competència exclusiva es-

tatal sobre la determinació de les bases, la

coordinació general de la sanitat i de legis-

lació sobre productes farmacèutics previst

a l’article 149.1.16 CE, el Govern central

dicta aquest Reial decret llei de mesures ur-

gents per tal de limitar la partida pressu-

postària en despesa farmacèutica per tal de

reduir la partida sanitària total. En aquest

sentit, l’objectiu d’aquesta disposició

governamental que adopta el caràcter

d’urgència consisteix a aconseguir un mi-

llor aprofitament dels recursos existents

apostant per una reducció i contenció de la

despesa farmacèutica i per una promoció

de l’ús racional dels medicaments.

Amb caràcter general, el Reial decret

llei afecta directament els marges de be-

neficis sobre la venta de medicaments

corresponent tant a les oficines de far-

màcia per subministrament i venda al

públic de productes farmacèutics, com

al de la distribució que en facin els ma-

gatzems farmacèutics. Així mateix, tam-

bé cal destacar la voluntat d’adoptar

determinades mesures destinades a fo-

mentar l’ús dels anomenats medica-

ments “genèrics”, que es completen, en-

tre d’altres mecanismes, amb la previsió

d’un mandat exprés al legislador perquè

modifiqui (en un termini relativament

breu) la normativa relativa a aquells me-

dicaments per al consum humà qualifi-

cats de “publicitaris”, mitjançant l’a-

dopció de polítiques flexibilitzadores de

les quals es puguin derivar beneficis per

als usuaris que es traduiran en la reduc-

ció dels preus d’aquests productes.

La disposició afecta i modifica diverses

normes estatals: la Llei 25/1990, de 20 de

desembre, del medicament; el Reial de-

cret 165/1997, de 7 de febrer, pel qual

presses a la possible intervenció de les

comunitats autònomes en l’àmbit de la

contractació de les administracions pú-

bliques cal destacar, entre d’altres, els

preceptes següents. L’art. 10.3 preveu la

possibilitat que les comunitats autòno-

mes creïn juntes consultives de contrac-

tació administrativa amb competències

en els seus respectius àmbits territorials.

Els art. 28 i 33 determinen la com-

petència per a la classificació d’empre-

ses, revisió de la classificació i suspensió

de les classificacions, i preveuen que res-

pecte a les empreses domiciliades en el

territori d’una comunitat autònoma, els

òrgans de la corresponent comunitat

podran adoptar acords sobre classifica-

cions en relació amb els contractes que

celebrin amb aquestes empreses. L’art.

34 possibilita la creació per part de les

comunitats autònomes de registres ofi-

cials d’empreses classificades. L’art. 48

permet a les comunitats autònomes

aprovar plecs de clàusules administrati-

ves generals, previ dictamen del Consell

d’Estat o de l’òrgan consultiu equivalent

de la comunitat autònoma. L’art. 118

preveu l’existència d’un Registre Públic

de Contractes portat per la Junta Con-

sultiva de Contractació Administrativa

del Ministeri d’Hisenda i de registres

públics de contractes en les altres admi-

nistracions públiques, que hauran d’es-

tar degudament coordinats.

Marta Fernández de Frutos

AUTONOMIES · 27

106

Reial decret llei 5/2000, de 23 de juny, de mesures urgents de contenció de la des-

pesa farmacèutica pública i de racionalització de l’ús dels medicaments (BOE

núm. 151, de 24 de juny).

s’estableixen els marges dels establiments

de farmàcia corresponents a la dispensa

al públic de productes farmacèutics; el

Reial decret 164/1997, de 7 de febrer, re-

latiu als marges corresponents als magat-

zems majoristes per a la distribució d’es-

pecialitats farmacèutiques; i el Reial de-

cret 1416/1994, de 25 de juny, pel qual

es regula la publicitat dels medicaments

d’ús humà.

Francesc Vallès

ACTIVITAT NORMATIVA... 107

El Reial decret llei 6/2000 té com a

objectiu regular un conjunt de mesures

que s’integren en un paquet global de

mesures de liberalització de l’economia

espanyola, que va establir el Govern mit-

jançant diferents reials decrets llei apro-

vats durant el mes de juny de l’any 2000,

amb la finalitat d’incrementar la capaci-

tat de creixement potencial i la produc-

tivitat de l’economia, com a bases del

procés de convergència dels nivells d’o-

cupació i de renda amb la resta dels paï-

sos de la Unió Europea. A aquest efecte,

aquesta norma conté diverses previsions

que incideixen en un conjunt heterogeni

de sectors i que l’Estat dicta a l’empara

de diversos títols competencials que

enumera la disposició final segona d’a-

quest Reial decret llei. Així, es preveuen

mesures de caràcter bàsic dirigides a

aprofundir en la liberalització dels mer-

cats energètics dels hidrocarburs, del gas

natural i del sector elèctric, sobre la base

de l’article 149.1.13 i 25 CE (títol I: art.

1 a 28); mesures d’aplicació general en

matèria de defensa de la competència i,

més concretament, en el control de les

concentracions, a l’empara de l’article

149.1.6 i 13 CE (títol II: art. 29 a 34);

mesures d’aplicació general en l’àmbit de

l’activitat de la fe pública, on s’intro-

dueix el principi de competència per

possibilitar rebaixes en els aranzels de

notaris i registradors, en virtut dels títols

competencials de l’article 149.1.6 i 8 CE

(títol III: art. 35 a 37); i, finalment, pre-

visions de caràcter general o bàsic sobre

àmbits materials tan variats com l’ense-

nyament, els col·legis professionals, el

mercat financer, el mercat del tabac o

el comerç interior, que troben suport en

l’article 149.1, apartats 1, 7, 11, 13, 18,

14 i 17 CE (títol IV: art. 38 a 44).

Un tema que planteja d’entrada

aquesta regulació estatal és si un reial de-

cret llei és l’instrument jurídic adequat

per efectuar totes les modificacions i

innovacions legislatives que s’han enu-

merat anteriorment. Sobre això caldria

analitzar si concorren els requisits que

exigeix l’article 86 CE i que en justi-

ficarien l’adopció, i en aquest sentit

l’exposició de motius del Reial decret

llei 6/2000 intenta fonamentar la cir-

cumstància d’extraordinària i urgent ne-

cessitat, principalment amb dos argu-

ments: que les mesures de política

econòmica que s’estableixen en la nor-

ma tenen caràcter d’urgents, atès el fort

increment de l’activitat econòmica ex-

Reial decret llei 6/2000, de 23 de juny, de mesures urgents d’intensificació de la

competència de mercats de béns i serveis (BOE núm. 151, de 24 de juny).*

* Convalidat per Resolució del Congrés dels Diputats de 29 de juny de 2000 (BOE de 7 de juliol

de 2000). Correcció d’errades publicada en el BOE núm.154, de 28 de juny de 2000. Aquest Reial

decret llei 6/2000 ha estat objecte de dos dictàmens del Consell Consultiu de 13 i 14 de juliol de 2000.

perimentat i la necessitat de garantir la

permanència en el temps d’aquesta font

d’expansió econòmica, i que aquestes

mesures formen part d’un conjunt més

ampli d’accions normatives, que ha de

ser tot ell operatiu amb promptesa per

les raons abans esmentades de conjun-

tura econòmica. Per dur a terme aquesta

anàlisi cal tenir també present una juris-

prudència constitucional, elaborada en

sentit força ampli, sobre l’abast d’aquest

supòsit fàctic habilitant de l’article 86.1

CE i el que sobre aquest tema ha dit el

Consell Consultiu, en el seus dictà-

mens, de 13 i 14 de juliol de 2000.

Entre altres qüestions que planteja el

Reial decret llei 6/2000, cal esmentar, pel

seu evident interès, la regulació que esta-

bleix el seu article 43 sobre horaris comer-

cials, que pot afectar les competències

exclusives que sobre comerç interior

corresponen a la Generalitat ex article

12.1.5 EAC i que l’Estat dicta a l’empa-

ra dels títols competencials de l’article

149.1.1 i 13 CE. Aquesta regulació té

com a principal innovació l’establiment

del règim de llibertat absoluta d’horaris i

de determinació dels dies d’obertura per a

tots els comerciants de l’Estat. No obstant

això, l’aplicació d’aquest règim com a re-

gla general es posposa en el temps, de ma-

nera que no pot tenir lloc abans de l’1 de

gener de 2005, i es condiciona també a

una decisió conjunta del Govern i de ca-

dascuna de les comunitats autònomes,

per als seus respectius territoris. Mentres-

tant, i fins que no arribi la data assenyala-

da (que pot ajornar-se voluntàriament),

aquest mateix precepte preveu un règim

de caràcter transitori, que consisteix bàsi-

cament en els principis generals següents:

a) ampliar el mínim fins ara vigent de li-

mitació de l’horari global, de 72 a 90 ho-

res setmanals; b) establir un mínim de

diumenges i dies festius en què podran

obrir al públic els comerços (amb un ho-

rari mínim de 12 hores al dia), d’acord

amb una escala que passa de 9 dies festius

l’any 2001 a 12 l’any 2004; c) ampliar el

règim de llibertat absoluta per determinar

els dies i les hores d’obertura i tancament

en tot el territori estatal per al petit co-

merç o establiments de venda al públic de

menys de 300 metres quadrats, sempre

que no pertanyin a grups de distribució o

operin sota el mateix nom comercial (se-

gons la Llei orgànica 2/1996, de 15 de ge-

ner, complementària de la d’ordenació

del comerç minorista, alguns establiments

específics i les zones turístiques ja gaudien

d’aquest règim de llibertat plena).

Pel que fa a les competències autonò-

miques sobre la regulació dels horaris

per a l’obertura i el tancament dels locals

comercials en els territoris respectius,

l’article 43 esmentat disposa que s’hau-

ran d’ajustar als principis generals que

s’hi contenen. Concretament, d’acord

amb aquest precepte i respectant els mí-

nims establerts, correspon a les comuni-

tats autònomes: establir el màxim d’ho-

res laborables setmanals; determinar

cada any els diumenges i festius en què

els comerços podran romandre oberts al

públic; determinar les zones turístiques i

els períodes de l’any en què hi haurà rè-

gim de llibertat absoluta d’horaris i esta-

blir el règim sancionador aplicable a les

infraccions i a la normativa que dictin

en relació amb els calendaris i horaris

comercials. El dubte que planteja la nor-

mativa estatal exposada sobre horaris

comercials és si realment pot incardinar-

se en les competències estatals sobre la

regulació de les condicions bàsiques que

garanteixen la igualtat dels espanyols en

l’exercici del dret a la llibertat d’empresa

(art. 149.1.1 CE) i sobre la planificació

general de l’activitat econòmica (art.

149.1.13 CE) o bé és una matèria de co-

merç interior i, per tant, correspon re-

gular-la a les comunitats autònomes.

AUTONOMIES · 27

108

Sobre aquest aspecte competencial es

pot consultar la jurisprudència constitu-

cional (STC 225/1993, de 8 de juliol, i

STC 227, 264 i 284, del mateix any)

com també els dictàmens del Consell

Consultiu, abans citats.

A l’últim, la regulació dels horaris co-

mercials a través d’un reial decret llei,

des del moment en què modifica par-

cialment les previsions de la Llei orgàni-

ca 2/1996, de 15 de gener, comple-

mentària de la d’ordenació del comerç

minorista, podria plantejar el tema de

quin és l’abast orgànic dels preceptes

d’aquesta Llei i en quins extrems pot ser

modificada pel Reial decret llei 6/2000.

M. Àngels Arróniz

ACTIVITAT NORMATIVA... 109

El Reial decret llei 7/2000, que s’inse-

reix en un bloc de mesures de liberalit-

zació econòmica adoptades pel Govern

en el mes de juny de 2000, afecta princi-

palment dos sectors: el de les telecomu-

nicacions (capítol I, art. 1 a 6) i el de la

inspecció tècnica de vehicles (art. 7).

D’acord amb la disposició final segona

d’aquesta norma legal, les seves disposi-

cions tenen caràcter de disposicions d’a-

plicació general i es dicten a l’empara

dels títols competencials de l’article

149.1.13 i 21 CE. Quant al pressupòsit

fàctic habilitant de necessitat urgent i

extraordinària, que permet al Govern

dictar aquesta disposició legislativa pro-

visional ex article 86.1 CE, l’exposició

de motius del Reial decret llei 7/2000,

entre d’altres raons, justifica la urgència

perquè la liberalització impulsada des de

la Comissió Europea en l’àmbit de les

telecomunicacions exigeix incorporar a

l’ordenament jurídic les recents orienta-

cions comunitàries, algunes de les quals

han de regular-se amb urgència. Així

mateix, com en el cas del Reial decret

llei 6/2000, es diu que aquestes mesures

formen part d’un conjunt més ampli

d’accions normatives, que ha de ser tot

ell operatiu amb promptesa per raons de

conjuntura econòmica nacional.

D’entre les previsions de liberalització

en el sector de les telecomunicacions, es

pot destacar la reducció a curt termini

del cost de les trucades metropolitanes i,

a mitjà termini, la instauració de la lliu-

re competència en l’àmbit de la telefonia

local, mitjançant l’obertura del bucle de

l’abonat. També en les comunicacions

d’Internet s’estableix la tarifa plana, i en

l’àmbit de la telefonia mòbil es preveu

analitzar les diferents alternatives per

ampliar el nombre d’operadors en el

mercat i intensificar la competència.

Des d’un punt de vista competencial,

mereixen especial atenció les prescrip-

cions dirigides a la liberalització de la ins-

pecció tècnica de vehicles, que es dicten a

l’empara de les competències estatals so-

bre trànsit i circulació de vehicles de mo-

tor (art. 149.1.21 CE) i sobre planifica-

ció general de l’activitat econòmica (art.

149.1.13 CE) i que poden incidir en les

competències de la Generalitat sobre in-

Reial decret llei 7/2000, de 23 de juny, de mesures urgents en el sector de les tele-

comunicacions (BOE núm. 151, de 24 de juny).*

* Convalidat per Resolució del Congrés dels Diputats de 29 de juny de 2000 (BOE núm. 162, de

7 de juliol). Correcció d’errades publicada en el BOE núm.154, de 28 de juny de 2000. Aquest Reial

decret llei 7/2000 ha estat objecte de Dictamen del Consell Consultiu de 13 de juliol de 2000.

dústria (art. 12.1.2. EAC). Així, es pre-

veu que l’execució material de les ins-

peccions pugui ser efectuada per les co-

munitats autònomes o l’Administració

competent directament o a través de so-

cietats d’economia mixta en el capital de

les quals participin, o per particulars. En

els dos últims supòsits es requereix una

autorització administrativa prèvia, l’ator-

gament de la qual correspon a les comu-

nitats autònomes o a l’Administració

competent. El Reial decret llei 7/2000

incorpora també les sancions que proce-

deixen en cas d’incompliment de les con-

dicions tècniques que han de reunir les

estacions d’inspecció tècnica de vehicles

(multa o revocació de l’autorització se-

gons la gravetat de la infracció), si bé en

el cas de la multa estableix un límit mà-

xim que pot ser graduat per les comuni-

tats autònomes. Seguidament, declara

que la competència per instruir els expe-

dients sancionadors i imposar les san-

cions correspon als òrgans competentes

de les comunitats autònomes o a l’Ad-

ministració competent en cada cas. I, a

l’últim, regula el règim transitori de les

autoritzacions atorgades conforme a la

normativa anterior al Reial decret llei

7/2000 i subsistents en el moment de la

seva entrada en vigor. Aquesta normativa

declarada bàsica sobre la inspecció tècni-

ca de vehicles comporta que les comuni-

tats autònomes hauran d’organitzar la

seva activitat executiva en aquest àmbit a

partir d’un règim d’autoritzacions, les

quals hauran de complir els requisits tèc-

nics que determini l’Administració de

l’Estat per a tot el territori nacional. So-

bre això cal destacar que el règim d’auto-

ritzacions que preveu el Reial decret llei

7/2000 difereix del sistema d’adjudica-

ció del servei d’inspecció tècnica de vehi-

cles que, a partir de la fórmula conces-

sionària, utilitzava la Generalitat, segons

el que preveu el seu Reglament sobre

organització i règim jurídic del Servei

d’Inspecció Tècnica de Vehicles (Ordre

de 21 de juny de 1982, modificada per

ordres de 28 de desembre de 1999, 30

de novembre de 1998, 29 de setembre de

1993 i 9 de juliol de 1982). A la vista

d’això, es podria produir una col·lisió en-

tre la competència estatal per dictar les

normes d’aplicació general sobre circu-

lació de vehicles de motor (inclosa la

instal·lació i el funcionament de les esta-

cions d’ITV) i la competència autonòmica

de caràcter executiu en matèria d’indús-

tria (art. 12.1.2 EAC), pel que fa al com-

pliment de les condicions bàsiques esta-

blertes per l’Estat a través de la inspecció.

Finalment, cal indicar que el Reial decret

llei 7/2000 preveu que correspon a les

comunitats autònomes establir les tarifes

màximes de la inspecció tècnica de vehi-

cles, com també la seva actualització pe-

riòdica.

M. Àngels Arróniz

AUTONOMIES · 27

110

Disposicions diverses 2000

Reial decret 1969/1999, de 23 de des-

embre, pel qual es regula l’expedició de

la targeta d’investigador per a la consul-

ta als arxius de titularitat estatal i als

adherits al sistema arxivístic espanyol

(BOE núm. 11, de 13 de gener).

Reial decret 1971/1999, de 23 de des-

embre, de procediment per al reconeixe-

ment, la declaració i la qualificació del

grau de minusvalidesa (BOE núm. 22,

de 26 de gener).

Reial decret 2071/1999, de 30 de des-

embre, pel qual s’estableixen les normes

internes d’aplicació de reglaments co-

munitaris sobre el sistema d’etiquetatge

de la carn de vacum (BOE núm. 12, de

14 de gener).

Reial decret 2072/1999, de 30 de desem-

bre, sobre transferències recíproques de

drets entre el sistema de previsió social

del personal de les Comunitats Europees

i els règims públics de previsió social es-

panyols (BOE núm. 15, de 18 de gener).

Reial decret 2073/1999, de 30 de des-

embre, pel qual es modifica el Regla-

ment del Registre central de personal i

les normes de coordinació amb els de la

resta d’administracions públiques (BOE

núm. 15, de 18 de gener).

La Llei 30/1984, de 2 d’agost, de me-

sures per a la reforma de la funció públi-

ca, regula en l’article 13 el Registre cen-

tral de personal en què s’ha d’inscriure

tot el personal al servei de l’Administra-

ció de l’Estat. En desplegament d’aquest

precepte es va dictar el Reial decret

1405/1986, de 6 de juny, pel qual es va

aprovar el Reglament del Registre cen-

tral de personal i les normes de coordi-

nació amb els de la resta d’administra-

cions públiques.

El Registre central de personal s’ha

consolidat en l’Administració general de

l’Estat com una garantia per al personal

que hi ha inscrit i com un instrument

útil per a la gestió i la planificació dels

seus recursos humans. No obstant això,

amb el pas del temps han anat aparei-

xent una sèrie de factors que han fet pa-

lesa la necessitat d’abordar una revisió

del sistema registral, com ara l’evolució

experimentada per l’Administració ge-

neral de l’Estat i les altres administra-

cions públiques, l’evolució de la norma-

tiva sobre personal, la progressiva

obsolescència tecnològica i conceptual

del sistema d’informació que dóna su-

port al Registre i l’experiència de fun-

cionament acumulada al llarg d’aquest

dilatat període de temps.

D’altra banda, la disposició final

quarta de la Llei 13/1996, de 30 de des-

embre, de mesures fiscals, administrati-

ves i de l’ordre social, va introduir una

modificació que afegeix una nova di-

mensió a la naturalesa del Registre, en el

1.2. ADMINISTRACIÓ DE L’ESTAT

A cura de Joan Manuel Trayter

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

sentit de donar el mandat perquè se’n

modifiqués el Reglament regulador a fi

que pogués disposar de la informació

necessària en matèria de recursos hu-

mans del sector públic estatal.

Per tot això, aquest Reial decret com-

pleix el que ordena la Llei 13/1996 i

dóna resposta a les necessitats que s’han

anat posant de manifest al llarg dels

anys, en l’àmbit del Registre central de

personal de l’Administració general de

l’Estat, i es mantenen en vigor els con-

tinguts mínims homogeneïtzadors que

tenen caràcter bàsic per a tots els regis-

tres de personal que determina el Reial

decret 1405/1986, fins que es procedei-

xi a modificar-los.

En conclusió, l’objectiu d’aquest Re-

glament és establir un sistema que sigui

capaç de fer complir plenament les

necessitats actuals de l’Administració

general de l’Estat en matèria registral,

de gestió i d’informació sobre recursos

humans, que estigui fonamentat sobre

bases tècniques adequades i que tingui

flexibilitat per adaptar-se als canvis

futurs.

Reial decret 2062/1999, de 30 de des-

embre, pel qual es regula el nivell mínim

de formació en professions marítimes

(BOE núm. 18, de 21 de gener).

Reial decret 21/2000, de 14 de gener, so-

bre competències, funcions, composició

i organització del Consell de Coopera-

ció al Desenvolupament (BOE núm.

13, de 15 de gener).

Reial decret 22/2000, de 14 de gener, pel

qual es regula la composició, les com-

petències, l’organització i les funcions

de la Comissió Interterritorial de Co-

operació per al Desenvolupament

(BOE núm. 13, de 15 de gener).

Reial decret 23/2000, de 14 de gener, so-

bre competències, funcions, composició

i organització de la Comissió Intermi-

nisterial de Cooperació Internacional

(BOE núm. 13, de 15 de gener).

Reial decret 24/2000, de 14 de gener, so-

bre el fons per a la concessió de mi-

crocrèdits per a projectes de desenvolu-

pament social bàsic a l’exterior (BOE

núm. 13, de 15 de gener).

Reial decret 25/2000, de 14 de gener, pel

qual es concreten els requisits i les con-

dicions de les participacions en entitats

per a l’aplicació de les excepcions corres-

ponents en l’impost sobre el patrimoni

(BOE núm. 13, de 15 de gener).

Reial decret 26/2000, de 14 de gener, so-

bre revaloració i complements de pen-

sions per a l’any 2000 (BOE núm. 13,

de 15 de gener).

Reial decret 27/2000, de 14 de gener, pel

qual s’estableixen les mesures alternati-

ves de caràcter excepcional al compli-

ment de la quota de reserva del 2 per

100 a favor de treballadors discapacitats

en empreses de 50 treballadors o més

(BOE núm. 22, de 26 de gener).

Reial decret 29/2000, de 14 de gener, so-

bre noves formes de gestió de centres i

serveis sanitaris (BOE núm. 21, de 25

de gener).

Reial decret 64/2000, de 17 de gener, de

dissolució del Congrés dels Diputats i

del Senat i convocatòria d’eleccions

(BOE núm. 15, de 18 de gener).

Reial decret 69/2000, de 21 de gener, pel

qual es regulen els procediments de se-

lecció per a l’ingrés en els centres uni-

versitaris dels estudiants que tinguin els

requisits legals necessaris per accedir a la

universitat (BOE núm. 19, de 22 de ge-

ner).

El Reial decret 704/1999, de 30 d’a-

bril, pel qual es regulen els procedi-

AUTONOMIES · 27

112

ments de selecció per a l’ingrés en els

centres universitaris dels estudiants que

tinguin els requisits legals necessaris per

accedir a la universitat, dictat en aplica-

ció de les previsions de l’article 26.1 de

la Llei orgànica 11/1983, de 25 d’agost,

de reforma universitària, continuant la

línia iniciada per l’anterior Reial decret

1005/1991, de 14 de juny (que deroga),

ha adoptat noves mesures que afavorei-

xen la mobilitat dels estudiants, amb la

idea d’avançar cap a l’objectiu que tots

els estudiants puguin seguir els estudis

de la seva preferència i en la universitat

que triïn, d’acord amb l’article 25 de la

Llei orgànica 11/1983, esmentada.

Aquest Reial decret pretén anar més

enllà en la consecució de l’objectiu as-

senyalat anteriorment, ja que estableix

l’anomenat districte obert, en virtut del

qual tots els estudiants que compleixin

les exigències legals podran sol·licitar

plaça, en la universitat que triïn, per

cursar primers cicles d’estudis universi-

taris que condueixin a l’obtenció de tí-

tols oficials i amb validesa en tot el terri-

tori nacional, independentment de la

universitat en la qual hagin superat la

prova d’accés corresponent.

Amb aquesta mesura s’afavoreixen tant

la mobilitat estudiantil, com l’accés als

ensenyaments pels quals els estudiants se

senten vocacionalment inclinats; s’oferei-

xen a aquests estudiants iguals oportuni-

tats, d’acord amb la seva capacitat i no,

com fins ara, de la seva procedència ge-

ogràfica, i s’encoratja la competència

adequada entre les universitats.

Reial decret 70/2000, de 21 de gener, pel

qual es modifica parcialment el Reial

decret 898/1985, de 30 d’abril, sobre

règim del professorat universitari, mo-

dificat pels reials decrets 1200/1986, de

13 de juny, i 554/1991, de 12 d’abril

(BOE núm. 19, de 22 de gener).

El Reial decret 898/1985, de 30 d’a-

bril, sobre règim del professorat univer-

sitari, en la redacció donada pel Reial

decret 1200/1986, de 15 de juny, esta-

bleix que els contractes de professors as-

sociats a temps complet no es poden es-

tendre per un temps superior a tres anys,

prorrogables únicament en cas que el

professor passi al règim de dedicació a

temps parcial.

Tanmateix, en un debat dut a terme

en el Consell d’Universitats es va plan-

tejar la necessitat d’efectuar modifica-

cions en la normativa que conflueix en

la regulació del professorat universi-

tari a causa de la profunda reforma

dels ensenyaments universitaris que es

va començar a emprendre l’any 1990,

amb l’aprovació de nombrosos reials

decrets que establien, en molts casos,

noves titulacions oficials i, en tots ells,

noves directrius generals pròpies dels

diversos plans d’estudi, que tenien una

gran incidència en la configuració de

les plantilles del professorat de les uni-

versitats.

Mentre s’efectuen les modificacions

normatives assenyalades, i davant la ne-

cessitat d’evitar distorsions en l’activitat

acadèmica de les universitats durant

el temps que passi fins que es culmini

la nova i necessària regulació jurídica

del personal docent de les universitats,

s’han anat dictant una sèrie de reials de-

crets, en virtut dels quals s’ha autoritzat

les universitats perquè, de conformitat

amb la normativa vigent, puguin con-

tractar professors associats amb dedica-

ció a temps complet, entre aquells pro-

fessors amb contractes en què finalitza

la vigència amb aquesta dedicació, en el

curs acadèmic corresponent, per evitar

que hagin de passar, obligatòriament, al

règim de dedicació a temps parcial, tal

com preveu el Reial decret 898/1985,

de 30 d’abril.

ACTIVITAT NORMATIVA... 113

Al mateix temps, s’estableix que, per a

l’adaptació pels claustres, si escau, dels

estatuts a les previsions d’aquest Reial

decret i l’adopció, per part de les juntes

de govern de les universitats, d’una re-

gulació transitòria que possibiliti la con-

tractació del personal docent, mentre

aquella adaptació s’efectua, cal atenir-se

a les previsions de la disposició transitò-

ria quarta del Reial decret 898/1985, de

30 d’abril, que es modifica per mitjà

d’aquest Reial decret.

Reial decret 73/2000, de 21 de gener, pel

qual es modifica l’apartat 4 de l’article 3

del Reial decret 5/1997, de 10 de gener,

que regula el subsidi per desocupació a

favor dels treballadors eventuals inclosos

en el règim especial agrari de la Seguretat

Social i prorroga la vigència de les dispo-

sicions transitòries (BOE núm. 19, de

22 de gener).

Reial decret 74/2000, de 21 de gener, pel

qual es modifica parcialment el Reial

decret 1086/1989, de 28 d’agost, de re-

tribucions del professorat universitari

(BOE núm. 19, de 22 de gener).

Reial decret 111/2000, de 28 de gener,

pel qual es modifiquen determinats arti-

cles del Reglament general de recapta-

ció, aprovat pel Reial decret 1684/1990,

de 20 de desembre, en matèria d’ingres-

sos corresponents a declaracions presen-

tades per via telemàtica (BOE núm. 25,

de 29 de gener).

Aquest Reial decret modifica, en arti-

cle únic, els articles 76 i 79 del Regla-

ment general de recaptació, aprovat pel

Reial decret 1684/1990, de 20 de des-

embre, relatius als ingressos realitzats a

través de les entitats de dipòsit que pres-

ten el servei de caixa en les delegacions i

administracions de l’Agència Estatal

d’Administració Tributària i als ingres-

sos efectuats a través de les entitats

col·laboradores en la gestió recaptadora,

per tal d’adaptar aquests preceptes als

supòsits en què la normativa vigent exi-

geix la presentació de declaracions liqui-

dacions o autoliquidacions per via te-

lemàtica i, per tant, la realització, si

escau, de l’ingrés corresponent pel ma-

teix sistema.

Per això, la modificació que s’intro-

dueix en els preceptes esmentats es limi-

ta a precisar que no és obligatori que

l’ingrés s’efectuï a través de l’entitat que

presti el servei de caixa quan la normati-

va vigent obligui a presentar l’autoliqui-

dació per via telemàtica; d’aquesta ma-

nera, es possibilita que l’ingrés es faci, a

l’igual que la presentació de l’autoliqui-

dació, per la via telemàtica.

Reial decret 112/2000, de 28 de gener,

pel qual es crea la Comissió Nacional

per a la Protecció de la Salut de l’Espor-

tista (BOE núm. 31, de 5 de febrer).

Reial decret 113/2000, de 28 de gener,

pel qual es modifica el Reial decret

1637/1986, de 13 de juny, que declara

de compliment obligatori les especifica-

cions tècniques de productes de fibra de

vidre utilitzats com a aïllants tèrmics i la

seva homologació pel Ministeri d’In-

dústria i Energia, i adapta la terminolo-

gia a «llana de vidre» (BOE núm. 34, de

9 de febrer).

Reial decret 114/2000, de 28 de gener,

pel qual es crea i regula la Comissió In-

terministerial per actuar contra les acti-

vitats vulneradores dels drets de propie-

tat intel·lectual i industrial (BOE núm.

33, de 8 de febrer).

Reial decret 117/2000, de 28 de gener,

pel qual s’aprova l’oferta d’ocupació pú-

blica per a l’any 2000 (BOE núm. 25,

de 29 de gener).

Reial decret 136/2000, de 4 de febrer,

pel qual es desplega parcialment la Llei

AUTONOMIES · 27

114

1/1998, de 26 de febrer, de drets i ga-

ranties dels contribuents, pel que fa al

reemborsament del cost de les garanties

prestades per suspendre l’execució dels

deutes tributaris i al règim d’actuacions

de la inspecció, i s’adapta a les previsions

de la Llei esmentada el procediment per

a la realització de devolucions d’ingres-

sos indeguts de naturalesa tributària

(BOE núm. 40, de 16 de febrer).

Reial decret 137/2000, de 4 de febrer,

pel qual es modifica el Reglament de

procediment sancionador en matèria de

trànsit, circulació de vehicles de motor i

seguretat viària, aprovat pel Reial decret

320/1994, de 25 de febrer (BOE núm.

42, de 18 de febrer).

El Reglament de procediment sancio-

nador en matèria de trànsit, circulació de

vehicles de motor i seguretat viària,

aprovat pel Reial decret 320/1994, de 25

de febrer, va adequar aquest procedi-

ment administratiu a la Llei 30/1992, de

26 de novembre, de règim jurídic de les

administracions públiques i del procedi-

ment administratiu comú. La modifica-

ció d’aquesta darrera per la Llei 4/1999,

de 13 de gener, repercuteix necessària-

ment en alguns aspectes del procedi-

ment sancionador en matèria de trànsit

que cal ajustar a la nova normativa.

La nova regulació, que figura en l’arti-

cle 44.2 de la Llei esmentada, exigeix

modificar en el Reglament esmentat el

termini en què es produeix la caducitat

que regula l’article 16, des del moment

en què té efecte en els procediments san-

cionadors la falta de resolució expressa

en el termini establert. D’altra banda, la

supressió de la prohibició de delegació

de la potestat sancionadora, que establia

l’antic article 127.2 de la Llei 30/1992,

aconsella preveure expressament aques-

ta possibilitat i fixar reglamentàriament

les autoritats delegades en l’article 15.

Al mateix temps, cal introduir algunes

modificacions en aquest article pel fet

que ha desaparegut la figura del gover-

nador civil.

Finalment, es modifica l’article 13.2

en el sentit de precisar més nítidament

la distinció entre el tràmit d’audiència a

la persona interessada i la proposta de

resolució per ajustar aquest article al

84.4 de la Llei 30/1992.

Reial decret 138/2000, de 4 de febrer,

pel qual s’aprova el Reglament d’orga-

nització i funcionament de la Inspecció

de Treball i Seguretat Social (BOE núm.

40, de 16 de febrer).

Reial decret 193/2000, d’11 de febrer, de

modificació de determinats articles del

Reglament del Registre civil, aprovat pel

Decret de 14 de novembre de 1958, en

matèria de nom i cognoms i l’ordre d’a-

quests (BOE núm. 49, de 26 de febrer).

La Llei 40/1999, de 5 de novembre,

ha donat una nova redacció als articles

109 del Codi civil i 54 i 55 de la Llei del

Registre civil, en la matèria relativa al

nom i els cognoms i l’ordre d’aquests.

La disposició final de la mateixa Llei

encarrega al Govern la modificació, en

el termini de tres mesos, del Reglament

del Registre civil en allò que sigui ne-

cessari per adequar-lo al que preveu

aquesta Llei.

La finalitat d’aquest Reial decret és es-

sencialment el compliment estricte d’a-

quest mandat legal.

Reial decret 195/2000, d’11 de febrer, pel

qual s’estableix el termini per implantar

les mesures de seguretat dels fitxers auto-

matitzats que preveu el Reglament apro-

vat pel Reial decret 994/1999, d’11 de

juny (BOE núm. 49, de 26 de febrer).

Reial decret 196/2000, d’11 de febrer,

pel qual es modifiquen els reials decrets

81/1997, de 24 de gener, i 1039/1997,

ACTIVITAT NORMATIVA... 115

de 27 de juny, per actualitzar normes re-

latives a la producció i la difusió cine-

matogràfica i audiovisual (BOE núm.

45, de 22 de febrer).

Reial decret 197/2000, d’11 de febrer,

pel qual es modifica el Reial decret

1980/1998, de 18 de setembre, que es-

tableix un sistema d’identificació i regis-

tre dels animals de l’espècie bovina

(BOE núm. 39, de 15 de febrer).

Reial decret 198/2000, d’11 de febrer,

pel qual es modifica el Reial decret

280/1994, de 18 de febrer, que estableix

els límits màxims de residus de plaguici-

des i el seu control en determinats pro-

ductes d’origen vegetal (BOE núm. 39,

de 15 de febrer).

Reial decret 200/2000, d’11 de febrer,

pel qual s’aprova el Reglament tècnic de

control de la producció i comercialitza-

ció dels materials de reproducció (BOE

núm. 39, de 15 de febrer).

Reial decret 202/2000, d’11 de febrer,

pel qual s’estableixen les normes relati-

ves als manipuladors d’aliments (BOE

núm. 48, de 25 de febrer).

Reial decret 203/2000, d’11 de febrer,

pel qual es crea el Consell Nacional de

Boscos (BOE núm. 43, de 19 de febrer).

Reial decret 236/2000, de 18 de febrer,

pel qual es regula un programa per a

l’any 2000 d’inserció laboral per als tre-

balladors desocupats de llarga durada en

situació de necessitat, majors de quaran-

ta-cinc anys (BOE núm. 60, de 10 de

març).

Reial decret 237/2000, de 18 de febrer,

pel qual s’estableixen les especificacions

tècniques que han de complir els vehi-

cles especials per al transport terrestre de

productes alimentaris a temperatura re-

gulada i els procediments per al control

de conformitat amb les especificacions

(BOE núm. 65, de 16 de març).

Reial decret 238/2000, de 18 de febrer,

pel qual es modifica la norma general

d’etiquetatge, presentació i publicitat

dels productes alimentaris, aprovada pel

Reial decret 1334/1999, de 31 de juliol

(BOE núm. 43, de 19 de febrer).

Reial decret 239/2000, de 18 de febrer,

pel qual s’estableix el procediment per a

la regularització d’estrangers que preveu

la disposició transitòria primera de la

Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, so-

bre drets i llibertats dels estrangers a Es-

panya i la seva integració social (BOE

núm. 43, de 19 de febrer).

Reial decret 269/2000, de 25 de febrer,

pel qual s’aprova la Classificació Nacio-

nal d’Educació 2000 (CNED-2000)

(BOE núm. 58, de 8 de març).

Reial decret 270/2000, de 25 de febrer,

pel qual es determinen les condicions

per a l’exercici de les funcions del perso-

nal de vol de les aeronaus civils (BOE

núm. 64, de 15 de març).

Reial decret 277/2000, de 25 de febrer,

pel qual s’estableix el procediment de se-

paració jurídica de les activitats destina-

des al subministrament d’energia elèc-

trica (BOE núm. 65, de 16 de març).

Reial decret 316/2000, de 3 de març, pel

qual es modifiquen alguns preceptes

del Reglament d’armes, aprovat pel

Reial decret 137/1993, de 29 de gener,

relatius a les llicències i a les revistes

d’armes (BOE núm. 55, de 4 de març).

La freqüència amb què actualment es

duu a terme l’expedició de llicències

d’armes a persones majors de seixanta i

setanta anys i, igualment, el gran nom-

bre de tràmits administratius necessaris

globalment per realitzar l’anomenada

revista de totes les armes documentades

AUTONOMIES · 27

116

reglamentàriament, genera un cúmul

d’obligacions per als titulars de les

llicències i de les armes i una càrrega

considerable d’actuacions per a la Guàr-

dia Civil que no tenen una repercussió

proporcional en benefici del manteni-

ment de la seguretat pública.

En conseqüència, es considera obliga-

tori revisar el procés de racionalització

dels requisits i de millora del procedi-

ment d’expedició de llicències d’armes a

majors de seixanta i setanta anys, com

també de realització dels tràmits de re-

vistes d’armes.

Tot això es duu a terme mitjançant

un triple mecanisme d’unificació: de la

durada de les llicències expedides a ma-

jors de seixanta i setanta anys, que serà

idèntica a la de les llicències concedides

als altres ciutadans, i se’n manté la

vigència mitjançant l’obtenció de sim-

ples visats de l’autoritat competent,

biennals i anuals, respectivament; de la

vigència de les llicències per a rifles, que

serà igual que la de les llicències per a es-

copetes; i dels procediments de renova-

ció de les llicències, que es refondran

amb els tràmits de les revistes d’armes; a

aquest efecte es modifiquen els precep-

tes pertinents del Reglament d’armes,

aprovat pel Reial decret 137/1993, de

29 de gener.

Reial decret 322/2000, de 3 de març, pel

qual es modifiquen les quanties que es-

tableix l’apartat 2 de l’article 131 de la

Llei 25/1970, de 2 de desembre, Estatut

de la vinya, el vi i els alcohols (BOE

núm. 66, de 17 de març).

Reial decret 323/2000, de 3 de març, pel

qual es modifiquen el Reglament gene-

ral tècnic de control i certificació de lla-

vors i plantes de viver, els reglaments

tècnics de control i certificació de lla-

vors de remolatxa, plantes farratgeres,

cereals, blat de moro, sorgo, patata de

sembra i el Reglament general del Regis-

tre de varietats comercials (BOE núm.

55, de 4 de març).

Reial decret 324/2000, de 3 de març, pel

qual s’estableixen normes bàsiques d’or-

denació de les explotacions porcines

(BOE núm. 58, de 8 de març).

Reial decret 326/2000, de 3 de març, pel

qual es modifiquen els annexos del Reial

decret 1691/1989, de 29 de desembre,

modificat pel Reial decret 2072/1995,

de 22 de desembre, i s’incorporen a l’or-

denament jurídic espanyol les directives

98/21/CE, de 8 d’abril; 98/63/CE, de 3

de setembre, i 1999/46/CE, de 21 de

maig, de la Comissió, destinades a faci-

litar la lliure circulació dels metges i el

reconeixement mutu dels seus diplo-

mes, certificats i altres títols (BOE núm.

55, de 4 de març).

Reial decret 348/2000, de 10 de març,

pel qual s’incorpora a l’ordenament jurí-

dic la Directiva 98/58/CE, de 20 de ju-

liol, relativa a la protecció dels animals

en les explotacions ramaderes (BOE

núm. 61, d’11 de març).

Reial decret 403/2000, de 24 de març,

pel qual es prohibeix la comercialització

de les gasolines amb plom (BOE núm.

88, de 12 d’abril).

Reial decret 430/2000, de 31 de març,

pel qual es regula l’establiment de cir-

cumscripcions econòmiques i l’extensió

de normes en el sector (BOE núm. 91,

de 15 d’abril).

Reial decret 432/2000, de 31 de març,

pel qual es regula el còmput en el règim

de classes passives de l’Estat dels perío-

des reconeguts com a cotitzats a la Se-

guretat Social, a favor dels sacerdots i

religiosos o religioses de l’Església Catò-

lica, secularitzats (BOE núm. 85, de 8

d’abril).

ACTIVITAT NORMATIVA... 117

Reial decret 508/2000, de 14 d’abril, pel

qual s’estructura el sistema d’informació

comptable i es desplega, en l’àmbit de la

comptabilitat de la Seguretat Social,

l’article 151 del text refós de la Llei ge-

neral pressupostària (BOE núm. 99, de

25 d’abril).

Reial decret 509/2000, de 14 d’abril, pel

qual es crea l’Observatori de Preus dels

Aliments (BOE núm. 99, de 25 d’abril).

Els preus en origen i destinació dels ali-

ments configuren, en gran mesura, les

rendes dels agricultors, ramaders i pes-

cadors, com també la capacitat adquisi-

tiva dels consumidors i la normalització

de molts indicadors de l’economia na-

cional. Per tant, l’estabilitat, dins uns lí-

mits raonables, d’aquests preus és un

objectiu desitjable, a la consecució del

qual pretén contribuir la creació de

l’Observatori de Preus dels Aliments,

concebut com un instrument eficaç per

a l’anàlisi de l’estructura bàsica de la for-

mació dels preus dels aliments en els

seus diferents esglaons, des de l’origen a

la destinació.

L’Observatori respon, així, a la neces-

sitat d’afavorir la transparència i la ra-

cionalitat en el procés de formació dels

preus dels aliments, en benefici de pro-

ductors i consumidors, i es constitueix

en l’òrgan de consulta i intercomunica-

ció entre l’Administració i els represen-

tants dels sectors implicats, per a l’estudi

i el seguiment dels factors estructurals i

conjunturals explicatius de la situació i

l’evolució dels mercats, d’origen i de

destinació, i dels marges comercials dels

diferents agents econòmics que interve-

nen en la formació dels preus.

En la composició de l’Observatori hi ha

presents representants de l’Administració

general de l’Estat, de les administracions

autonòmiques, de l’Administració local

i de l’empresa Nacional Mercats Cen-

trals d’Abastament, Societat Anònima

(MERCASA), com també dels produc-

tors, distribuïdors i consumidors dels

aliments, a través de les organitzacions

reconegudes oficialment que es detallen

en aquesta disposició.

Per a la millor realització de la seva

tasca, l’Observatori pot demanar l’asses-

sorament d’experts, empreses i institu-

cions, públiques o privades, la contribu-

ció dels quals pot ser valuosa, a causa de

la seva experiència professional i els co-

neixements en aquesta matèria, com

també l’assistència específica que, si es-

cau, li puguin prestar les diferents admi-

nistracions públiques. Es considera es-

pecialment la connexió institucional

amb altres òrgans de naturalesa sem-

blant i, singularment, amb l’Observato-

ri de la Distribució Comercial, adscrit a

la Secretaria d’Estat de Comerç, Turis-

me i de la Petita i Mitjana Empresa, del

Ministeri d’Economia i Hisenda.

Reial decret 686/2000, de 12 de maig, pel

qual s’aprova el Reglament de la Llei

2/2000, de 7 de gener, reguladora dels

contractes tipus de productes agroalimen-

taris (BOE núm. 148, de 21 de juny).

Reial decret 812/2000, de 19 de maig,

pel qual s’estableix l’aplicació del proce-

diment de concessió amb examen previ

per a les sol·licituds de patents del sector

de l’alimentació (BOE núm. 137, de 8

de juny).

Reial decret 990/2000, de 2 de juny, pel

qual es modifica i complementa el Reial

decret 1640/1999, de 22 d’octubre, que

regula la prova d’accés a estudis univer-

sitaris (BOE núm. 133, de 3 de juny).

Reial decret 991/2000, de 2 de juny, pel

qual es desplega la Llei 26/19999, de 9

de juliol, de mesures de suport a la mo-

bilitat geogràfica (BOE núm. 133, de 3

de juny).

AUTONOMIES · 27

118

Reial decret 995/2000, de 2 de juny, pel

qual es fixen objectius de qualitat per a

determinades substàncies contaminants

i es modifica el Reglament de domini

públic hidràulic, aprovat pel Reial de-

cret 849/1986, d’11 d’abril (BOE núm.

147, de 20 de juny).

Reial decret 996/2000, de 2 de juny, pel

qual es modifiquen determinats preceptes

del Reglament d’ordenació i supervisió de

les assegurances privades, aprovat pel

Reial decret 2486/1998, de 20 de novem-

bre, i del pla de comptabilitat de les enti-

tats asseguradores i les normes per a la for-

mulació dels comptes dels grups d’entitats

asseguradores, aprovat pel Reial decret

2014/1997, de 26 de novembre, per

adaptar-los a la Directiva 1998/78/CE, de

27 d’octubre, relativa a la supervisió addi-

cional de les empreses d’assegurances que

formen part d’un grup d’assegurances

(BOE núm. 142, de 14 de juny).

Reial decret 1088/2000, de 9 de juny,

pel qual es modifiquen el Reglament

de l’impost sobre la renda de les perso-

nes físiques, aprovat pel Reial decret

214/1999, de 5 de febrer, i el Reglament

de l’impost sobre societats, aprovat pel

Reial decret 537/1997, de 14 d’abril, en

matèria de retencions sobre arrenda-

ments o sotsarrendaments d’immobles

(BOE núm. 139, de 10 de juny).

Reial decret 1091/2000, de 9 de juny,

pel qual s’aprova la reglamentació tecni-

cosanitària específica dels aliments

dietètics destinats a usos mèdics espe-

cials (BOE núm. 139, de 10 de juny).

Reial decret 1123/2000, de 16 de juny,

pel qual es regula la creació i la implan-

tació d’unitats de suport davant desas-

tres (BOE núm. 156, de 30 de juny).

Reial decret 1124/2000, de 16 de juny,

pel qual es modifica el Reial decret

665/1997, de 12 de maig, sobre la pro-

tecció dels treballadors contra els riscs

relacionats amb l’exposició a agents can-

cerígens durant el treball (BOE núm.

145, de 17 de juny).

Reial decret 1126/2000, de 16 de juny,

pel qual s’aprova el Pla estadístic nacio-

nal 2001-2004 (BOE núm. 179, de 27

de juliol).

Reial decret 1191/2000, de 23 de juny,

sobre interoperabilitat del sistema ferro-

viari d’alta velocitat (BOE núm. 160, de

5 de juliol).

Reial decret 1192/2000, de 23 de juny,

pel qual s’estableixen normes per a l’as-

signació individual de quantitats de re-

ferència de la reserva nacional proce-

dents de l’augment de quota làctia

(BOE núm. 161, de 6 de juliol).

Reial decret 1194/2000, de 23 de juny,

pel qual es modifica el Reial decret

1472/1989, d’1 de desembre, que regu-

la les gammes de quantitats nominals i

de capacitats nominals per a determi-

nats productes envasats (BOE núm.

159, de 4 de juliol).

Reial decret 1278/2000, de 30 de juny,

pel qual s’adapten determinades dispo-

sicions de la Seguretat Social per a la

seva aplicació a les societats cooperatives

(BOE núm. 173, de 20 de juliol).

Reial decret 1279/2000, de 30 de juny,

pel qual es modifica el Reial decret

331/1999, de 26 de febrer, de normalit-

zació i tipificació dels productes frescos,

refrigerats o cuits (BOE núm. 178, de

26 de juliol).

Reial decret 1369/2000, de 19 de juliol,

pel qual es modifica el Reial decret

822/1993, de 28 de maig, que estableix

els principis de bones pràctiques de la-

boratori i la seva aplicació en la realitza-

ACTIVITAT NORMATIVA... 119

ció d’estudis no clínics sobre substàncies

i productes químics (BOE núm. 173,

de 20 de juliol).

Reial decret 1370/2000, de 19 de juliol,

pel qual es modifica el Reial decret

377/1991, de 15 de març, sobre comu-

nicació de participacions significatives

en societats cotitzades i d’adquisició per

aquestes d’accions pròpies (BOE núm.

177, de 25 de juliol).

Reial decret 1373/2000, de 19 de juliol,

pel qual es modifica el Reial decret

2107/1996, de 20 de setembre, que es-

tableix les normes d’identitat i puresa

dels colorants utilitzats en els productes

alimentaris (BOE núm. 173, de 20 de

juliol).

Reial decret 1412/2000, de 21 de juliol,

de creació del Consell de Política Exte-

rior (BOE núm. 175, de 22 de juliol).

Reial decret 1472/2000, de 4 d’agost, pel

qual es regula el potencial de producció

vitícola (BOE núm. 187, de 5 d’agost).

Reial decret 1506/2000, d’1 de setem-

bre, pel qual es modifica el Reial decret

148/1996, de 5 de febrer, que regula el

procediment especial per al reintegra-

ment de les prestacions de la Seguretat

Social percebudes indegudament (BOE

núm. 213, de 5 de setembre).

Reial decret 1660/2000, de 29 de setem-

bre, pel qual es modifica el Reglament

de la Llei 38/1994, de 30 de desembre,

reguladora de les organitzacions inter-

professionals agroalimentàries, aprovat

pel Reial decret 705/1997, de 16 de

maig (BOE núm. 235, de 30 de setem-

bre).

Reial decret 1662/2000, de 29 de setem-

bre, sobre productes sanitaris per a diag-

nosi in vitro (BOE núm. 235, de 30 de

setembre).

Reial decret 1663/2000, de 29 de setem-

bre, sobre connexió d’instal·lacions fo-

tovoltaiques a la xarxa de baixa tensió

(BOE núm. 235, de 30 de setembre).

Reial decret 1684/2000, de 6 d’octubre,

pel qual s’estableix l’habilitació de pilot

agroforestal (BOE núm. 258, de 27

d’octubre).

Reial decret 1686/2000, de 6 d’octubre,

pel qual es crea l’Observatori de la Igual-

tat d’Oportunitats entre Dones i Homes

(BOE núm. 251, de 19 d’octubre).

Entre les funcions que té encomana-

des l’Institut de la Dona a través de la

Llei 16/1983, de 24 d’octubre, que en

regula la creació, i del Reial decret

774/1997, que en desplega l’estructura

organitzativa, es troben estudiar la situa-

ció de la dona espanyola en els camps

legals, educatiu, cultural, sanitari i socio-

cultural, i aplegar informació i docu-

mentació relativa a la dona, com també

la creació d’un banc de dades actualitzat

que serveixi de base per al desenvolupa-

ment de les funcions i les competències

de l’Institut.

Per donar compliment als fins que

preveu la Llei de creació, es despleguen

els plans d’igualtat d’oportunitats entre

dones i homes. Actualment és en vigor

el III Pla.

En aquest Pla s’estableix, entre d’al-

tres actuacions, la creació d’un Observa-

tori de la Igualtat d’Oportunitats que

permeti, en el futur, fer una diagnosi fia-

ble i vàlida sobre els avenços en la igual-

tat d’oportunitats entre dones i homes i,

conseqüentment, avaluar les polítiques

planejades amb aquesta finalitat.

A aquest fi respon Aquest Reial de-

cret, que en l’article 1 estableix: «Es crea

l’Observatori de la Igualtat d’Oportuni-

tats entre Dones i Homes, d’acord amb

el que disposa l’article 40 de la Llei

6/1997, de 14 d’abril, d’organització i

AUTONOMIES · 27

120

funcionament de l’Administració gene-

ral de l’Estat, que té com a objecte la

construcció d’un sistema d’informació

amb capacitat per conèixer la situació de

les dones, respecte a la dels homes, i l’e-

fecte de les polítiques institucionals que

s’han posat en marxa, per promoure la

participació de les dones, en tots els àm-

bits, en un pla d’igualtat».

Reial decret 1732/2000, de 20 d’octu-

bre, pel qual es modifica el Reglament

de l’impost sobre la renda de les perso-

nes físiques, aprovat pel Reial decret

214/1999, de 5 de febrer, en matèria de

retencions i ingressos a compte sobre

rendiments del treball (BOE núm. 253,

de 21 d’octubre).

Reial decret 1734/2000, de 20 d’octu-

bre, pel qual s’estableixen ajuts per a

l’adquisició d’animals de reposició de

determinades races bovines, ovines i de

cabrum autòctones espanyoles (BOE

núm. 253, de 21 d’octubre).

Reial decret 1735/2000, de 20 d’octubre,

pel qual s’aprova el Reglament general

d’ingrés i promoció en les Forces Arma-

des (BOE núm. 253, de 21 d’octubre).

Reial decret 1785/2000, de 27 d’octu-

bre, sobre la circulació intracomunitària

de medicaments d’ús humà (BOE núm.

259, de 28 d’octubre).

Reial decret 1786/2000, de 27 d’octu-

bre, pel qual es regula la Comissió Inter-

ministerial de Ciència i Tecnologia

(BOE núm. 259, de 28 d’octubre).

Reial decret 1837/2000, de 10 de no-

vembre, pel qual s’aprova el Reglament

d’inspecció i certificació de vaixells civils

(BOE núm. 285, de 28 de novembre).

Reial decret 1841/2000, de 10 de no-

vembre, pel qual s’estableixen els requi-

sits que han de complir els laboratoris

que fan anàlisis per a la determinació del

rendiment gras de les olives (BOE núm.

271, d’11 de novembre).

Reial decret 1848/2000, de 10 de no-

vembre, pel qual es regula l’exercici del

dret d’opció dels caminers de l’Estat

per a la seva integració com a personal

laboral de l’Administració general de

l’Estat (BOE núm. 280, de 22 de no-

vembre).

Reial decret 1849/2000, de 10 de no-

vembre, pel qual es deroguen diferents

disposicions en matèria de normalització

i homologació de productes industrials

(BOE núm. 289, de 2 de desembre).

Reial decret 1888/2000, de 22 de novem-

bre, pel qual s’estableixen les condicions

de sanitat animal aplicables als intercan-

vis intracomunitaris i les importacions

d’aviram i d’ous per incubar, procedents

de països tercers (BOE núm. 306, de 22

de desembre).

Reial decret 1890/2000, de 10 de no-

vembre, pel qual s’aprova el Reglament

que estableix el procediment per a l’ele-

vació de la conformitat dels aparells de

telecomunicacions (BOE núm. 289, de

2 de desembre).

Reial decret 1907/2000, de 24 de no-

vembre, pel qual s’aprova el Reglament

sobre reconeixements obligatoris per ga-

rantir la seguretat de la navegació en de-

terminats vaixells de passatge (BOE

núm. 283, de 25 de novembre).

Reial decret 1910/2000, de 24 de no-

vembre, pel qual es crea la Comissió In-

terministerial de Seguretat Alimentària

(BOE núm. 283, de 25 de novembre).

Reial decret 1911/2000, de 24 de no-

vembre, pel qual es regula la destrucció

dels materials especificats de risc en rela-

ció amb les encefalopaties espongifor-

ACTIVITAT NORMATIVA... 121

mes transmissibles (BOE núm. 283, de

25 de novembre).

Reial decret 1944/2000, d’1 de desem-

bre, pel qual es crea el Comitè Espanyol

de Coordinació de les Accions per a

l’Any Internacional del Voluntariat

(BOE núm. 289, de 2 de desembre).

Reial decret 1946/2000, d’1 de desem-

bre, pel qual es regula la composició i el

funcionament de la Comissió Intermi-

nisterial d’Estrangeria (BOE núm. 289,

de 2 de desembre).

Reial decret 1948/2000, d’1 de desem-

bre, pel qual s’estenen al deute emès per

comunitats autònomes i les entitats lo-

cals els procediments de pagament d’in-

teressos exempts de retenció existents

per al deute de l’Estat (BOE núm. 303,

de 19 de desembre).

Reial decret 1949/2000, d’1 de desembre,

pel qual es modifica el Reglament d’as-

sistència jurídica gratuïta, aprovat pel

Reial decret 2103/1996, de 20 de setem-

bre (BOE núm. 289, de 2 de desembre).

La Llei 1/1996, de 10 de gener, d’as-

sistència jurídica gratuïta, i el Regla-

ment de desplegament, aprovat pel

Reial decret 2103/1996, de 20 de se-

tembre, van operar una reforma profun-

da en el sistema de reconeixement del

dret a l’assistència jurídica gratuïta, com

també en el funcionament dels serveis

col·legials d’advocats i procuradors en-

carregats de prestar-la.

Avui es pot afirmar, amb caràcter ge-

neral, que els aspectes bàsics d’aquesta

reforma estan consolidats plenament,

cosa que permet introduir modifica-

cions que comportaran una millora en

la qualitat dels serveis que els col·legis i

els professionals presten a qui no té prou

recursos econòmics per litigar.

Així, d’una banda es modifica la pe-

riodicitat amb què el Ministeri de Justí-

cia efectua els pagaments necessaris per

retribuir els advocats i els procuradors

per les actuacions realitzades.

D’altra banda, se substitueix l’annex

II del Reglament esmentat (mòduls i ba-

ses de compensació econòmica) per una

nova versió, en la qual destaca, d’una

banda, l’actualització de les quanties re-

tributives assignades a determinats pro-

cediments tramitats pels advocats, el ba-

rem dels quals es trobava desfasat, i,

d’una altra, la inclusió de nous concep-

tes, a conseqüència de circumstàncies

sobrevingudes (en especial, l’aprovació

de la Llei orgànica 4/2000, d’11 de ge-

ner, sobre drets i llibertats dels estran-

gers a Espanya, que exigeix la introduc-

ció del concepte «via administrativa

prèvia [estrangeria i asil]», com a actua-

ció professional retribuïda per l’Admi-

nistració).

Finalment, l’annex III del Reglament

(moment de la meritació de la indem-

nització) afegeix les especificacions ne-

cessàries derivades de la introducció dels

nous conceptes.

Reial decret 1955/2000, d’1 de desem-

bre, pel qual es regulen les activitats de

transport, distribució, comercialització,

subministrament i procediments d’auto-

rització d’instal·lacions d’energia elèctri-

ca (BOE núm. 310, de 27 de desembre).

Reial decret 3422/2000, de 15 de des-

embre, pel qual es modifiquen el Reial

decret 1624/1992, de 29 de desembre,

que aprova el Reglament, el Reial decret

2402/1985, de 18 de desembre, que re-

gula el deure d’expedir i lliurar factura

per empresaris i professionals, i el Reial

decret 1041/1990, de 27 de juliol, regu-

lador de les declaracions censals que han

de presentar a l’efecte fiscal els empresa-

ris, els professionals i els altres obligats

tributaris (BOE núm. 301, de 16 de

desembre).

AUTONOMIES · 27

122

Reial decret 3423/2000, de 15 de des-

embre, pel qual es regula la indicació

dels preus dels productes oferts als con-

sumidors i usuaris (BOE núm. 311, de

28 de desembre).

Reial decret 3425/2000, de 15 de des-

embre, sobre inscripció dels espanyols

en els registres de matrícula de les ofici-

nes consulars a l’estranger (BOE núm.

3, de 3 de gener de 2001).

Reial decret 3426/2000, de 15 de des-

embre, pel qual es regula el procediment

de delimitació de termes municipals

pertanyents a diferents comunitats

autònomes (BOE núm. 312, de 29 de

desembre).

L’article 50.3 de la Llei 7/1985, de 2

d’abril, reguladora de les bases del règim

local, addicionat a aquest text legal per

l’article primer, quinzena, de la Llei

11/1999, de 21 d’abril, disposa que les

qüestions que se suscitin entre municipis

pertanyents a diferents comunitats autò-

nomes sobre la delimitació dels seus ter-

mes municipals les ha de resoldre l’Admi-

nistració de l’Estat, amb l’informe previ

de l’Institut Geogràfic Nacional, l’au-

diència dels municipis afectats i de les res-

pectives comunitats autònomes i el dicta-

men del Consell d’Estat. Així s’omple de

manera expressa un buit legal que ho re-

queria a fi d’abordar les qüestions que

planteja aquesta mena de delimitacions.

L’aplicació adequada d’aquesta previ-

sió legal requereix la regulació del proce-

diment corresponent, per a una major

garantia i seguretat de totes les entitats

territorials afectades. Aquest és l’objecte

d’aquest Reial decret, en què, d’una

banda, es regula un procediment senzill

per a la delimitació de mutu acord,

adreçat a establir una tramitació comu-

na en aquests supòsits d’incidència su-

pracomunitària inequívoca, presidit pel

criteri de no-intervenció estatal, i, d’una

altra, es fixa el procediment per al cas de

divergències, en què té lloc la interven-

ció estatal d’acord amb el precepte de la

Llei 7/1985 assenyalat. S’estableixen les

previsions corresponents de naturalesa

transitòria per als procediments de deli-

mitació de municipis radicats a dife-

rents comunitats autònomes que s’ha-

gin iniciat abans de l’entrada en vigor

d’aquest Reial decret.

Igualment, s’hi regulen els efectes de

la incompareixença dels ajuntaments

afectats, els de la no-celebració de les

sessions plenàries previstes i els de la ne-

gativa a la constitució d’una comissió de

delimitació, com també la inamovibili-

tat dels límits establerts de mutu acord o

per resolució de l’Administració general

de l’Estat, llevat d’un error manifest de

fet o vicis del procediment en la delimi-

tació justificats documentalment.

Reial decret 3427/2000, de 15 de des-

embre, pel qual es declaren les primeres

matèries minerals i les activitats que hi

estan relacionades, qualificades com a

prioritàries a l’efecte del que disposa la

Llei 43/1995, de 27 de desembre, de

l’impost sobre societats (BOE núm.

301, de 16 de desembre).

Reial decret 3450/2000, de 22 de des-

embre, pel qual es modifica el Reial de-

cret 6/1995, sobre retribucions dels fun-

cionaris destinats a l’estranger (BOE

núm. 10, d’11 de gener).

Reial decret 3472/2000, de 29 de desem-

bre, pel qual es modifiquen determinats

articles del Reglament de l’impost sobre

societats en matèria d’amortització d’ele-

ments patrimonials, provisió per a in-

solvències d’entitats financeres, col·labo-

ració externa en la presentació i gestió de

declaracions i la imputació temporal

d’ingressos i despeses, com també del

ACTIVITAT NORMATIVA... 123

Reglament de l’impost sobre la renda de

les persones físiques en matèria de rendi-

ments irregulars del treball i termini per

a la presentació d’una determinada de-

claració (BOE núm. 313, de 30 de des-

embre).

Reial decret 3475/2000, de 29 de des-

embre, sobre revalorització de pensions

del sistema de la Seguretat Social per a

l’exercici 2001 (BOE núm. 313, de 30

de desembre).

Reial decret 3476/2000, de 29 de des-

embre, pel qual es fixa el salari mínim

interprofessional per a l’any 2001 (BOE

núm. 313, de 30 de desembre).

L’article 27.1 del text refós de la Llei

de l’Estatut dels treballadors, aprovat

pel Reial decret legislatiu 1/1995, de 24

de març, conté un mandat adreçat al

Govern de fixar anualment el salari mí-

nim interprofessional.

A aquest efecte respon aquest Reial

decret, mitjançant el qual s’estableixen

les noves quanties que han de regir a

partir de l’1 de gener de 2001, tant per

als treballadors fixos com per als even-

tuals o temporers, i també per al perso-

nal al servei de la llar familiar.

Les noves quanties, que impliquen un

increment del 2 per 100 respecte a les de

2000, són el resultat de prendre en con-

sideració de manera conjunta tots els

factors que preveu l’esmentat article

27.1: l’índex de preus al consum, la pro-

ductivitat mitjana nacional aconsegui-

da, l’increment de la participació del

treball en la renda nacional i la conjun-

tura econòmica general. En particular,

s’hi han tingut en compte els objectius

del Govern en matèria de contenció de

la inflació i moderació de les rendes sala-

rials, de manera que amb això sigui pos-

sible continuar contribuint a reforçar el

procés de generació d’ocupació desen-

volupat a Espanya des de 1996.

Així, el salari mínim per a qualsevol ac-

tivitat en l’agricultura, la indústria i els

serveis, sense distinció de sexe ni edat dels

treballadors, s’estableix en 2.404 pesse-

tes/dia (14,45 euros/dia) o 72.120 pesse-

tes/mes (433,45 euros/mes), segons que

el salari estigui fixat per dies o per mesos.

En el salari mínim es computen tant

la retribució en diners com en espècie.

Aquest salari s’entén referit a la jornada

legal de treball en cada activitat, sense

incloure en el cas del salari diari la part

proporcional dels diumenges i els fes-

tius. Si s’efectua una jornada inferior,

s’ha de percebre a prorrata.

Reial decret 3477/2000, de 29 de desem-

bre, pel qual es modifica el Reial decret

1893/1999, de 10 de desembre, sobre

pagaments per superfície a determinats

productes agrícoles (BOE núm. 313, de

30 de desembre).

Reial decret 3483/2000, de 29 de des-

embre, pel qual es modifica el Reial de-

cret 324/2000, de 3 de març, que esta-

bleix normes bàsiques d’ordenació de

les explotacions porcines (BOE núm.

11, de 12 de gener).

Reial decret 3484/2000, de 29 de des-

embre, pel qual s’estableixen les normes

d’higiene per a l’elaboració, distribució i

comerç de menjars preparats (BOE

núm. 11, de 12 de gener).

Reial decret 3485/2000, de 29 de desem-

bre, sobre franquícies i exempcions en rè-

gim diplomàtic, consular i d’organismes

internacionals i modificació del Regla-

ment general de vehicles, aprovat pel

Reial decret 2822/2998, de 23 de desem-

bre (BOE núm. 313, de 30 de desembre).

Reial decret 3490/2000, de 29 de des-

embre, pel qual s’estableix la tarifa elèc-

trica per a l’any 2001 (BOE núm. 313,

de 30 de desembre).

AUTONOMIES · 27

124

Traspassos

Reial decret 2/2000, de 7 de gener, sobre

traspàs de l’Administració de l’Estat a la

Comunitat Autònoma de Castella i Lleó

de mitjans adscrits a la gestió encoma-

nada en matèria d’agricultura, Fons Es-

panyol de Garantia Agrària (FEGA)

(BOE núm. 24, de 28 de gener).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mix-

ta de Transferències, prevista en la dis-

posició transitòria tercera de l’Estatut

d’autonomia de Castella i Lleó, adoptat

pel Ple d’aquesta Comissió en la sessió

del dia 22 de desembre de 1999, pel

qual es traspassen a la Comunitat de

Castella i Lleó els mitjans personals,

materials i pressupostaris adscrits a la

gestió encomanada en matèria d’agri-

cultura, Fons Espanyol de Garantia

Agrària (FEGA), i que es transcriu com

a annex a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la Co-

munitat de Castella i Lleó els mitjans per-

sonals, materials i els crèdits pressuposta-

ris que detalla l’Acord de la Comissió

Mixta, en els termes que s’hi especifiquen.

Reial decret 30/2000, de 14 de gener, so-

bre traspàs de l’Administració de l’Estat

a la Comunitat Autònoma de Madrid

de la gestió realitzada per l’Institut Na-

cional d’Ocupació, en l’àmbit del tre-

ball, l’ocupació i la formació (BOE

núm. 28, de 2 de febrer).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mix-

ta de Transferències prevista en la dispo-

sició transitòria segona de l’Estatut

d’autonomia de la Comunitat de Ma-

drid, adoptat pel Ple d’aquesta Comis-

sió en la reunió del dia 29 de desembre

de 1999, pel qual es traspassen a la Co-

munitat de Madrid les funcions i els ser-

veis en matèria de gestió del treball, l’o-

cupació i la formació, i que es transcriu

com a annex d’aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Comunitat de Madrid les funcions i els

serveis, com també els béns, els drets, les

obligacions, els mitjans personals i els

crèdits pressupostaris corresponents, en

els termes que resulten de l’Acord i de

les relacions annexes.

Reial decret 75/2000, de 21 de gener, so-

bre ampliació dels mitjans traspassats de

l’Administració de l’Estat a la Comuni-

tat Autònoma de Catalunya pel Reial

decret 966/1990, de 20 de juliol de

1990, en matèria de provisió de mitjans

materials i econòmics al servei de l’Ad-

ministració de justícia (BOE núm. 33,

de 8 de febrer).

Pel Reial decret 966/1990, de 20 de

juliol, es van fer efectius els traspassos a la

Generalitat de Catalunya de funcions de

l’Administració de l’Estat en matèria de

provisió de mitjans materials i econòmics

al servei de l’Administració de justícia.

Per això, ara es procedeix a dur a ter-

me, sobre les mateixes previsions legals,

una ampliació de mitjans en aquesta

matèria.

Reial decret 115/2000, de 28 de gener,

sobre modificació i ampliació del traspàs

de l’Administració de l’Estat a la Comu-

nitat Autònoma de Canàries aprovat pel

Reial decret 150/1999, de 29 de gener

de 1999, en matèria de gestió realitzada

per l’Institut Nacional d’Ocupació, en

l’àmbit del treball, l’ocupació i la forma-

ció (BOE núm. 37, de 12 de febrer).

Reial decret 279/2000, de 25 de febrer,

sobre traspàs a la Comunitat Autònoma

de València de mitjans adscrits al Parc

Mòbil de l’Estat, del Ministeri d’Econo-

mia i Hisenda (BOE núm. 69, de 21 de

març).

Reial decret 280/2000, de 25 de febrer,

sobre ampliació dels mitjans traspassats

de l’Administració de l’Estat a la Comu-

ACTIVITAT NORMATIVA... 125

nitat Autònoma de València pel Reial

decret 1720/1984, de 18 de juliol de

1984, en matèria de patrimoni arqui-

tectònic, control de qualitat en edifica-

ció i habitatge (BOE núm. 69, de 21 de

març).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mix-

ta de Transferències Administració de

l’Estat-Comunitat Valenciana prevista

en la disposició transitòria quarta de

l’Estatut d’autonomia de la Comunitat

Valenciana, adoptat en la reunió del dia

8 de febrer de 2000, pel qual s’amplien

els mitjans adscrits als serveis traspassats

a la Comunitat Valenciana en virtut del

Reial decret 1720/1984, de 18 de juliol,

en matèria de patrimoni arquitectònic,

control de qualitat en edificació i habi-

tatge, i que es transcriu com a annex a

aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Comunitat Valenciana els béns immo-

bles que figuren identificats en les rela-

cions adjuntes a l’Acord de la Comissió

Mixta, en els termes i les condicions que

s’hi especifiquen.

Reial decret 281/2000, de 25 de febrer, so-

bre ampliació de mitjans adscrits als ser-

veis traspassats de l’Administració de l’Es-

tat a la Comunitat Autònoma de València

pel Reial decret 3059/1982, de 24 de ju-

liol de 1982, en matèria de ports (BOE

núm. 69, de 21 de març).

Reial decret 282/2000, de 25 de febrer,

sobre ampliació de mitjans adscrits als

serveis traspassats de l’Administració

de l’Estat a la Comunitat Autònoma de

València pel Reial decret 2093/1983,

de 28 de juliol de 1983, en matèria d’e-

ducació (BOE núm. 69, de 21 de març).

Reial decret 283/2000, de 25 de febrer,

sobre traspàs de l’Administració de l’Es-

tat a la Comunitat Autònoma de Valèn-

cia de professors d’educació general bà-

sica d’institucions penitenciàries, en

ampliació del traspàs efectuat pel Reial

decret 2093/1983, de 28 de juliol de

1983, en matèria d’educació (BOE

núm. 69, de 21 de març).

Reial decret 404/2000, de 24 de març,

sobre ampliació de mitjans personals,

materials i pressupostaris traspassats de

l’Administració de l’Estat a la Comuni-

tat Autònoma de Catalunya pel Reial

decret 391/1998, de 13 de març de

1998, en matèria de trànsit i circulació

de vehicles de motor (BOE núm. 90, de

14 d’abril).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mixta

prevista en la disposició transitòria sise-

na de l’Estatut d’autonomia de Catalu-

nya, sobre ampliació de mitjans traspas-

sats a la Generalitat de Catalunya en

matèria de trànsit i circulació de vehicles

de motor, i que es transcriu com a annex

a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Generalitat de Catalunya els béns, els

drets i les obligacions, els mitjans perso-

nals i els crèdits pressupostaris correspo-

nents, en els termes que resulten de l’A-

cord i de les relacions annexes.

Reial decret 510/2000, de 14 d’abril,

sobre ampliació de mitjans traspassats de

l’Administració de l’Estat a la Comuni-

tat Autònoma de Catalunya pel Reial

decret 159/1981, de 9 de gener de 1981,

en matèria de patrimoni arquitectònic,

edificació i habitatge (BOE núm. 111,

de 9 de maig).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mix-

ta prevista en la disposició transitòria si-

sena de l’Estatut d’autonomia de Cata-

lunya, adoptat en la reunió del dia 14 de

març de 2000, pel qual s’amplien els

mitjans adscrits als serveis traspassats a

la Generalitat de Catalunya en virtut del

Reial decret 159/1981, de 9 de gener, en

matèria de patrimoni arquitectònic,

AUTONOMIES · 27

126

edificació i habitatge, i que es transcriu

com a annex a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Generalitat de Catalunya els béns im-

mobles que figuren identificats en les re-

lacions adjuntes a l’Acord de la Comis-

sió Mixta, en els termes i les condicions

que s’hi especifiquen.

Reial decret 511/2000, de 14 d’abril, so-

bre ampliació de mitjans traspassats de

l’Administració de l’Estat a la Comuni-

tat Autònoma de Catalunya pel Reial

decret 1950/1980, de 31 de juliol de

1980, en matèria de conservació de la

natura (BOE núm. 111, de 9 de maig).

Pel Reial decret 1950/1980, de 31 de

juliol, es van fer efectius els traspassos a

la Generalitat de Catalunya de funcions

de l’Administració de l’Estat en matèria

de conservació de la natura.

Per això, ara es procedeix a dur a ter-

me, sobre les mateixes previsions legals,

una ampliació de mitjans en aquesta

matèria.

Reial decret 1842/2000, de 10 de novem-

bre, sobre ampliació de mitjans adscrits

als serveis traspassats de l’Administració

de l’Estat a la Comunitat Autònoma de La

Rioja pel Reial decret 1826/1998, de 28

d’agost de 1998, sobre ensenyament no

universitari, en matèria de personal docent

d’institucions penitenciàries (BOE núm.

287, de 30 de novembre).

Reial decret 1844/2000, de 10 de no-

vembre, sobre ampliació i adaptació de

les funcions i els serveis traspassats de

l’Administració de l’Estat a la Comuni-

tat Autònoma de La Rioja en matèria

d’indústria, energia i mines (BOE núm.

287, de 30 de novembre).

Reial decret 1845/2000, de 10 de no-

vembre, sobre traspàs de funcions i ser-

veis de l’Administració de l’Estat a la

Comunitat Autònoma de La Rioja en

matèria d’execució de la legislació sobre

productes farmacèutics (BOE núm.

287, de 30 de novembre).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mix-

ta prevista en la disposició transitòria

vuitena de l’Estatut d’autonomia de La

Rioja, sobre traspàs de funcions i serveis

de l’Administració de l’Estat a la Comu-

nitat Autònoma de La Rioja en matèria

d’execució de la legislació sobre produc-

tes farmacèutics, adoptat pel Ple d’a-

questa Comissió, en la sessió del dia

4 d’octubre de 2000, i que es transcriu

com a annex a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Comunitat Autònoma de La Rioja les

funcions i els serveis, com també els crè-

dits pressupostaris que detalla l’Acord

esmentat de la Comissió Mixta, en els

termes que s’hi especifiquen.

Reial decret 1846/2000, de 10 de novem-

bre, sobre traspàs de funcions i serveis de

l’Administració de l’Estat a la Comunitat

Autònoma de La Rioja en matèria de bus-

seig, professional i esportiu, i en matèria

d’activitats i d’ensenyaments nauticoes-

portius i subaquaticoesportius (BOE

núm. 287, de 30 de novembre).

Reial decret 1847/2000, de 10 de no-

vembre, sobre traspàs de funcions i ser-

veis de l’Administració de l’Estat a la

Comunitat Autònoma de La Rioja en

matèria de mediadors d’assegurances

(BOE núm. 287, de 30 de novembre).

Reial decret 1889/2000, de 20 de no-

vembre, sobre ampliació dels mitjans

personals traspassats de l’Administració

de l’Estat a la Comunitat Autònoma de

Madrid pel Reial decret 926/1999, de

28 de maig de 1999, en matèria d’en-

senyament no universitari (BOE núm.

292, de 6 de desembre).

S’aprova l’Acord d’ampliació de mit-

jans personals, traspassats a la Comunitat

ACTIVITAT NORMATIVA... 127

de Madrid pel Reial decret 926/1999, de

28 de maig, en matèria d’ensenyament

no universitari, que es transcriu com a

annex a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Comunitat de Madrid els mitjans per-

sonals que detalla l’Acord esmentat de la

Comissió Mixta, en els termes que s’hi

especifiquen.

Reial decret 3488/2000, de 29 de des-

embre, sobre ampliació dels mitjans

traspassats de l’Administració de l’Estat

a la Comunitat Autònoma de Catalu-

nya pel Reial decret 966/1990, de 20 de

juliol de 1990, en matèria de provisió de

mitjans materials i econòmics al servei

de l’Administració de justícia (BOE

núm. 17, de 19 de gener).

S’aprova l’Acord de la Comissió Mixta

prevista en la disposició transitòria sise-

na de l’Estatut d’autonomia de Catalu-

nya, sobre ampliació de mitjans traspas-

sats a la Generalitat de Catalunya en

matèria de provisió de mitjans materials

i econòmics per al funcionament de

l’Administració de justícia, que es trans-

criu com a annex a aquest Reial decret.

En conseqüència, es traspassen a la

Generalitat de Catalunya els mitjans i

els crèdits pressupostaris en els termes

que resulten de l’Acord i de les relacions

annexes.

Acords i convenis

Resolució de 5 de juliol de 2000, per la

qual es publica el Conveni marc entre el

Consorci de Compensació d’Asseguran-

ces i institucions sanitàries públiques,

d’assistència sanitària per a accidents de

trànsit per a l’any 2000 (BOE núm. 176,

de 24 de juliol de 2000, pàg. 26368).

L’article 13 del Reglament de l’assegu-

rança de responsabilitat civil derivada de

l’ús i la circulació de vehicles de motor,

de subscripció obligatòria, aprovat pel

Reial decret 2641/1986, de 30 de des-

embre, estableix la cobertura íntegra de

les despeses d’assistència mèdica i hospi-

talària a les víctimes sempre que sigui

prestada en centres reconeguts pel Con-

sorci de Compensació d’Assegurances.

Amb aquesta finalitat, el Consorci de

Compensació d’Assegurances i la Unió

Espanyola d’Entitats Asseguradores i

Reasseguradores (UNESPA) han subs-

crit convenis amb l’Institut Nacional de

la Salut (INSALUD), el Servei Català

de la Salut, el Servei Basc de la Salut, el

Servei Gallec de la Salut, el Servei Cana-

ri de la Salut i el Servei Andalús de la

Salut, en termes idèntics, en què s’esta-

bleixen les tarifes aplicables durant l’any

2000 a les assistències prestades als cen-

tres que en depenen.

Resolució de 5 de juliol de 2000, per la

qual es publica el Conveni entre el Con-

sorci de Compensació d’Assegurances i

institucions privades, d’assistència sa-

nitària derivada d’accidents de trànsit

per a l’any 2000 (BOE núm. 177, de 25

de juliol de 2000, pàg. 26549).

En compliment de la disposició addicio-

nal primera del Reial decret 2641/1986,

de 30 de desembre, pel qual s’aprova el

Reglament de l’assegurança de responsa-

bilitat civil derivada de l’ús i la circulació

de vehicles de motor, de subscripció obli-

gatòria, es fa avinent aquest acord adoptat

entre el Consorci de Compensació d’As-

segurances, UNESPA i diferents federa-

cions i associacions d’hospitals i clíniques

privades, que fixa el Conveni d’assistència

sanitària que cal aplicar a accidents de

trànsit durant l’any 2000, com també la

relació de centres hospitalaris que pel fet

d’haver-se adherit a aquest Conveni tenen

la qualificació de centres reconeguts a què

es refereix l’article 13.cdel Reglament es-

mentat.

AUTONOMIES · 27

128

Resolució de 17 de juliol de 2000, per la

qual es publica el Conveni de col·labo-

ració subscrit entre l’INSALUD i la Di-

putació General d’Aragó, per a la presta-

ció d’assistència sanitària a pacients

beneficiaris de la Seguretat Social a

l’hospital «Royo Villanova» de Saragossa

(BOE núm. 189, de 8 d’agost de 2000,

pàg. 28366).

L’objecte d’aquest Conveni de col·la-

boració és la regulació de la prestació,

per l’hospital «Royo Villanova» de Sara-

gossa, d’assistència sanitària als benefi-

ciats de l’INSALUD, amb l’abast i les

prestacions de naturalesa directa que es-

tableix el Reial decret 63/1995, de 20 de

gener, sobre ordenació de prestacions

sanitàries del sistema nacional de salut,

com també de l’estructura de contra-

prestacions econòmiques que el centre

ha de rebre pels serveis prestats.

Resolució de 4 d’octubre de 2000, per la

qual es publica l’acord de la Comissió

Bilateral de Cooperació Administració

general de l’Estat-Comunitat de Ma-

drid, en relació amb la Llei 9/2000, de

30 de juny de 2000, de mutualitats de

previsió social (BOE núm. 239, de 5

d’octubre de 2000, pàg. 34195).

Resolució de 25 d’octubre de 2000, per

la qual es publica el Conveni subscrit

entre la Universitat «Rey Juan Carlos»,

l’INSALUD i la Fundació Hospital

d’Alcorcón, per a la utilització de les ins-

tal·lacions d’aquesta darrera en la inves-

tigació i la docència universitàries (BOE

núm. 279, de 21 de novembre de 2000,

pàg. 40445).

Aquest Conveni té com a singularitat,

respecte als que preveu el Reial decret

1558/1986, de 28 de juny, pel qual s’es-

tableixen les bases generals del règim de

concerts entre les universitats i les insti-

tucions sanitàries, que la institució hos-

pitalària que concerta és la Fundació

Hospital Alcorcón. Aquesta Fundació es

va crear per la Llei 15/1997, de 25 d’a-

bril, sobre habilitació de noves formes

de gestió del sistema nacional de salut.

Per preservar les noves formes de gestió

és necessari, per tant, que la Fundació

Hospital Alcorcón mantingui la seva au-

tonomia organitzativa, capacitat de des-

envolupament i qualsevol altra forma de

gestió.

Resolució de 27 de desembre de 2000,

per la qual es publica el Conveni entre

l’Institut de Crèdit Oficial i l’Institut de

la Cinematografia i de les Arts Audiovi-

suals, per a l’establiment d’una línia de

finançament per a la producció cinema-

togràfica i la convocatòria d’ajuts per a

la minoració d’interessos dels préstecs

concedits a l’empara d’aquest Conveni

(BOE núm. 15, de 17 de gener de 2001,

pàg. 2071).

L’objecte d’aquest Conveni és establir

els termes i les condicions en què es durà

a terme la col·laboració entre l’Institut

de la Cinematografia i de les Arts Au-

diovisuals (ICAA) i l’Institut de Crèdit

Oficial (ICO), de manera que siguin

compatibles, en el marc de la línia de fi-

nançament de l’ICO, els ajuts instru-

mentats per l’ICAA.

Resolució de 27 de febrer de 2001, per la

qual es publica el Conveni específic per a

l’any 2000 en el marc del Conveni de

col·laboració entre l’Institut de la Dona i

l’Institut Català de la Dona, sobre coope-

ració en programes i actuacions adreçats

específicament a les dones (Diari Oficial

de la Generalitat de Catalunya núm.

3336, de 27 de febrer de 2001, pàg.

2752).

Aquest Conveni específic es fonamen-

ta en el Conveni de col·laboració, subs-

crit el dia 18 de febrer de 1997, per dur a

terme conjuntament programes i actua-

cions adreçats a les dones entre l’Institut

ACTIVITAT NORMATIVA... 129

de la Dona i l’Institut Català de la Dona,

com a organismes competents en matè-

ria de polítiques per a la dona.

L’article 6.1 de la Llei 30/1992, de 26

de novembre, de règim jurídic de les ad-

ministracions públiques i del procedi-

ment administratiu comú, habilita l’Ad-

ministració general de l’Estat i els òrgans

de Govern de les comunitats autònomes

per establir convenis de col·laboració en-

tre ells i en l’àmbit de les seves respectives

competències; i l’article 3.1.cdel Reial

decret legislatiu 2/2000, de 16 de juny,

pel qual s’aprova el text refós de la Llei de

contractes de les administracions públi-

ques, exclou de l’àmbit d’aplicació de la

Llei esmentada els convenis de col·labo-

ració que estableixin l’Administració

general de l’Estat o els seus organismes

autònoms amb les comunitats autòno-

mes.

En conseqüència, l’Administració ge-

neral de l’Estat, a través de l’organisme

autònom Institut de la Dona, i la Gene-

ralitat de Catalunya, a través de l’Insti-

tut Català de la Dona, estan habilitades

per a la subscripció d’aquest Conveni

específic, el qual quedarà fora de l’àmbit

d’aplicació de la Llei de contractes de les

administracions públiques, excepte per

a la resolució dels dubtes i les llacunes

que es puguin presentar; en aquest cas,

s’hi han d’aplicar els principis del Reial

decret legislatiu 2/2000 esmentat.

AUTONOMIES · 27

130

Ponent:

Vicente Conde Martín de Hijas.

La disposició legal impugnada consta

d’un únic article que dóna nova redacció

a l’art. 20.8 de la Llei foral 23/1983 en ad-

dicionar a la locució «partits polítics» les

expressions «federació de partits, agru-

pació o coalició electoral». L’advocat de

l’Estat fonamenta la inconstitucionalitat

d’aquest precepte en dos motius perfecta-

ment diferenciables. Per una banda, en-

tén que el legislador autonòmic podria

haver traspassat els límits imposats a la

seva potestat legislativa, en no resultar

competent per dictar normes que es limi-

tin a interpretar o precisar l’abast de les

paraules o conceptes utilitzats en la Llei

orgànica13/1982, de 10 d’agost, de rein-

tegració i millora del règimen foral de Na-

varra. Per altra banda, sosté que aquest

precepte infringeix l’incís final de l’art.

29.3 LORAFNA i suposa, en conseqüèn-

cia, una modificació al marge del procedi-

ment de reforma previst en el mateix art.

71 de la LORAFNA.

Inusualment, la representació proces-

sal del Govern autonòmic comparteix

les al·legacions de l’advocat de l’Estat i

només el lletrat del Parlament de Na-

varra sosté la plena constitucionalitat de

la norma legal objecte de recurs, en con-

siderar que ni el legislador autonòmic

ha suplantat el legislador orgànic que

va aprovar la LORAFNA, ni suposa una

modificació del seu contingut.

El primer que resol el Tribunal és el

plantejament que fa l’advocat de l’Estat

respecte de si és aplicable a la relació entre

el legislador estatuent i el Parlament de

Navarra, com a poder estatuït, la doctrina

establerta en la STC 76/1983 (FJ 4.c)

sobre la incompetència del legislador or-

dinari per dictar «normas meramente in-

terpretativas, cuyo exclusivo objeto sea

precisar el único sentido, entre los varios

posibles, que deba atribuirse a un deter-

minado concepto o precepto de la Constitu-

ción». Per al Tribunal Constitucional la doc-

trina sobre els límits intrínsecs de la

potestat legislativa de l’Estat, derivats de

la necessitat de custodiar la distinció per-

manent entre l’objectivació del poder

constituent i l’actuació dels poders cons-

tituïts (doctrina recollida en la STC

76/1983 i elaborada en les STC 76/1988,

227/1988 i 40/1998), no es pot traslladar

a aquesta Llei, senzillament perquè la Llei

1.3. TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

1.3.1. SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL

CONSTITUCIONAL

A cura de Manuel Gerpe Landín

Sentència 15/2000, de 20 de gener (BOE núm. 42, de 18 de febrer, suple-

ment). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 815/1991, promogut pel presi-

dent del Govern de l’Estat contra la Llei foral de Navarra 9/1991, de 16 de

març, per la qual es modifica l’art. 20.8 de la Llei foral 23/1983, d’11 d’a-

bril, reguladora del Govern i de l’Administració de la Comunitat Foral.

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

no es pot situar en l’àmbit que va donar

origen a aquesta doctrina constitucional,

elaborada «en íntima conexión o constante

imbricación con unos concretos y determina-

dos preceptos constitucionales, los relativos al

sistema de distribución de competencias en-

tre el Estado y las Comunidades Autónomas

y, además, respecto a interpretaciones genera-

les y abstractas del sistema de distribución de

competencias, efectuadas con pretensiones

normativas de validez general y de vincula-

ción, por tanto, de las Comunidades Autó-

nomas, sin una expresa previsión constitu-

cional o estatutaria en favor del legislador

estatal» (FJ 4). Segons el Tribunal, la Llei

impugnada s’incardina en un procés de

desenvolupament normatiu i això no és

incompatible amb el fet que en aquesta ac-

tivitat es parteixi d’una prèvia i implícita

interpretació d’un determinat precepte o

concepte estatutari, ja que «toda labor de

desarrollo normativo implica un implíci-

to entendimiento de la norma desarrolla-

da por quien dicta el desarrollo». I el Tri-

bunal afirma que «más allá de los límites

explícitos que para el legislador autonó-

mico resulten de la Constitución y del

propio Estatuto de Autonomía, como

norma institucional básica, no cabe con-

figurar para su labor límites o reservas

implícitas, no conteniendo la Constitu-

ción ni la LORAFNA norma alguna que

expresamente impida al legislador foral,

en el ejercicio de la potestad normativa

que aquélla le confiere, que en el desarro-

llo de esta actividad trate de determinar

el sentido que cabe dar a un concepto o

expresión estatutaria que no considere su-

ficientemente clara y nítida» (FJ 4).

Per altra banda, el Tribunal examina si

existeix contradicció entre la LORAFNA i

la Llei objecte de recurs, per si en addicio-

nar a la locució «partits polítics» les expres-

sions «federació de partits, agrupació o co-

alició electoral» s’està infringint l’incís

final de l’art. 29.3 de la LORAFNA i su-

posa, per tant, una modificació unilateral

d’aquesta per via interpretativa al marge

del procediment de reforma previst en el

seu art. 71. El Tribunal comença analit-

zant els debats parlamentaris («que son un

elemento importante de interpretación,

aunque no determinante, para desentrañar

el alcance y sentido de las normas») per aca-

bar desmentint l’afirmació de l’advocat de

l’Estat que la utilització del terme «partit»

obeïa a una decisió explícita del legislador

d’excloure altres formacions polítiques.

Per al Tribunal, la qüestió plantejada tam-

poc no es pot resoldre amb una mera in-

terpretació literal perquè el terme «partit»

s’insereix en una frase mancada de rigor

tècnic («partido que tenga mayor número

de escaños»), ja que els partits polítics no

són titulars dels escons; així, segons el Tri-

bunal, la resolució adequada no pot ser al-

tra que la interpretació sistemàtica i fina-

lista del terme «partit» de l’art. 29.3 de la

LORAFNA, d’acord també amb els prin-

cipis i valors que informen el sistema de

designació del president de la Diputació

Foral, que condueix a una lectura integra-

dora del precepte. En determinar l’abast

d’aquest precepte no es pot obviar de cap

manera que el procediment extraordinari

de designació del president de la Diputa-

ció de Navarra respon a la necessitat de re-

soldre una situació de crisi governamental

(originada perquè cap dels candidats pro-

posats a la Cambra no ha obtingut la ma-

joria necessària en el termini assenyalat per

ser investit) sense recórrer a la dissolució

del Parlament i a una nova convocatòria

electoral (que és el que preveu la Constitu-

ció i tots els altres estatuts d’autonomia,

excepte els d’Andalusia i Castella-la Man-

xa). Així, si no s’ha assolit al Parlament una

majoria suficient a l’entorn d’algun dels

candidats proposats, és la voluntat del cos

electoral la que es pren com a referència,

voluntat manifestada en el nombre d’es-

cons o, en cas d’empat, en el més gran

AUTONOMIES · 27

132

nombre de vots que han obtingut les dife-

rents forces polítiques que han concorre-

gut a les eleccions autonòmiques. L’ele-

ment determinant en aquest procediment

extraordinari de designació és, doncs, el

nombre d’escons o, en cas d’empat, el de

vots obtingut, en tant que manifestació de

la voluntat del cos electoral, i no el terme

«partit» en el significat literal que es manté

en la demanda del recurs d’inconstitucio-

nalitat. Finalment, per al Tribunal, aques-

ta interpretació sistemàtica i finalista no

només és la que concorda amb els valors i

principis democràtics que informen el sis-

tema d’elecció del president de la Diputa-

ció Foral, sinó que, a més, és la que cal in-

ferir d’una consideració conjunta dels

apartats 2 i 3 de la LORAFNA. En l’apar-

tat 2 es reconeix una posició activa en la

fase ordinària del procediment de designa-

ció no només als partits sinó també als

grups amb representació parlamentària,

«expresión que abarca en su entendimiento

teleológico a las formaciones políticas que,

contando entre sus miembros con parlamen-

tarios, hubieran concurrido en solitario o fe-

derados o coligados con otros grupos a las

elecciones» (FJ 8). Així doncs, el Tribunal

tampoc no estima el recurs per aquest se-

gon motiu, ja que rebutja que el legislador

foral hagi operat a través de la Llei objecte

de recurs una reforma subreptícia de la

LORAFNA.

Un cop més, aquesta Sentència arriba

amb molt retard: resol un conflicte plan-

tejat nou anys enrere (1991). Poc temps

després d’aquesta decisió, el nou redactat

de l’art. 29 de la LORAFNA (d’acord

amb la Llei orgànica 1/2001, de 26 de

març) estableix com a principal novetat, a

més de l’exigència que el candidat hagi de

ser necessàriament diputat, la supressió de

la designació automàtica i es preveu en

canvi la dissolució automàtica si cap can-

didat no ha aconseguit la investidura en

un termini inusualment breu a l’Estat es-

panyol: 30 dies des de la primera votació.

Es vol acabar així amb una excepcionali-

tat que havia causat gran inestabilitat als

governs autònoms de Navarra.

Marcel Mateu

ACTIVITAT NORMATIVA... 133

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

En aquesta Sentència podem trobar un

dels pocs casos en què el Tribunal reconeix

obertament un canvi de criteri. Al cap de

quatre anys, els tres magistrats que signa-

ren el vot particular a la STC 27/1996

(González Campos, Viver i Pi-Sunyer i

Vives Antón) aprofiten l’ocasió que són

els únics firmants d’aquella Sentència i

que continuen formant part de la Sala Se-

gona del Tribunal Constitucional per mo-

dificar el criteri que aleshores es va poder

imposar gràcies al vot diriment del presi-

dent. En aquesta ocasió, amb una Sala Se-

gona integrada per només cinc magistrats,

no es formula cap vot particular. El supò-

sit de fet que originà aquesta Sentència

que comentem és pràcticament idèntic al

que resolgué la STC 27/1996, de 15 de fe-

brer, però en aquest cas amb una decisió

Sentència 48/2000, de 24 de febrer (Sala Segona) (BOE núm. 76, de 29 de març, su-

plement). Recurs d’emparament electoral contra la Sentència del Jutjat Provincial

Contenciós Administratiu núm. 2 d’Oviedo, que confirma l’Acord de la Junta

Electoral Provincial d’Astúries que denega la proclamació de les candidatures per

a les eleccions del Congrés de Diputats i Senat presentades per Andecha

Astur (AA) en bable.

final contrària, i aquest canvi de criteri es

fa sense elevar la qüestió al Ple.

En els antecedents d’una i altra sentèn-

cia hi ha la decisió de l’Administració

Electoral, confirmada mitjançant Sentèn-

cia, de no proclamar les candidatures pre-

sentades per «Andecha Astur» pel fet de

no haver resolt (dins el termini que se’ls

concedí) la irregularitat de no presentar

en castellà les declaracions d’acceptació

dels candidats que, segons el que disposa

l’art. 46.2 LOREG, han d’acompanyar

l’escrit de presentació de candidatura.

La part recurrent afirma que la denega-

ció de la proclamació de la seva candidatu-

ra pel sol fet de no haver-la complimentat

en castellà respon a una interpretació for-

malista de la legislació electoral que vulne-

ra l’art. 23 de la Constitució juntament

amb els art. 14 i 20.1, en relació amb el 3.2

CE. El Ministeri Fiscal descarta la pretesa

vulneració dels art. 14 i 20.1 CE, però

considera, en canvi, que la negativa a pro-

clamar la candidatura de la demandant es

basa en una interpretació desproporciona-

da i desfavorable que vulnera el dret de

participació en els càrrecs públics en con-

dicions d’igualtat. Per arribar a aquesta

conclusió, el fiscal parteix del principi

d’interpretació de la legalitat més favorable

a l’eficàcia dels drets i utilitza també alguns

altres arguments que ja apareixien en el vot

particular de l’anterior Sentència (com ara

que la llengua en què s’expressava la volun-

tat de concórrer a les eleccions resultava

comprensible i indubitada). A més, segons

el fiscal cal tenir en compte que des de la

STC 27/1996 fins al moment d’aquesta

nova demanda les circumstàncies jurídi-

ques han canviat, i el bable, sense ser coofi-

cial, és una llengua pròpia del Principat o

llengua tradicional d’Astúries, la protecció

de la qual ja es troba concretada. Així, des

d’aquella sentència s’ha reformat l’Estatut

d’autonomia per la Llei orgànica 1/1999,

que afegeix al seu art. 4 («El bable gozará de

protección. Se promoverá su uso, su difusión

en los medios de comunicación y su enseñan-

za, respetando, en todo caso, las variantes lo-

cales y voluntariedad en su aprendizaje»)

que «una Ley del Principado regulará la

protección, uso y promoción del bable» i s’ha

aprovat la Llei autonòmica 1/1998, de 23

de març, d’ús i promoció del bable/asturià,

que estén i amplia la seva protecció (art.

4.1 —rúbrica ús administratiu— «todos los

ciudadanos tienen derecho a emplear el ba-

ble/asturiano y a expresarse en él, de palabra

y por escrito»; art. 4.2: «se tendrá por válido

a todos los efectos el uso del bable/asturiano

en las comunicaciones orales o escritas de los

ciudadanos con el Principado de Asturias»).

D’altra banda, tant la Junta Electoral com

el Jutjat d’Oviedo entenen, d’acord amb la

STC 27/1996, que no es van complir els

requisits necessaris per a la proclamació de

les candidatures, atès que no es va utilitzar

en l’escrit de presentació ni en els altres do-

cuments presentats el castellà, ni cap altra

llengua cooficial, tal com disposa l’art. 36

de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les

administracions públiques i del procedi-

ment administratiu comú.

La Sentència remarca que els defectes

que condueixen a denegar la proclamació

de candidatures són taxatius: l’art 47.4

LOREG disposa que «no procederá la pro-

clamación de candidaturas que incumplan

los requisitos señalados en los artículos ante-

riores o los que establecen las disposiciones es-

peciales de esta Ley». Per tant, segons el Tri-

bunal (FJ 2), «dado que los arts. 46 y 47 no

hacen referencia al idioma y que el art. 120

LOREG, que establece la supletoriedad gené-

rica de la Ley de Procedimiento Administra-

tivo, mal puede ser entendido como ‘disposi-

ción especial’, a los efectos del art. 47.4,

hemos de llegar a la conclusión de que los ac-

tos impugnados parten de una interpretación

que, al ampliar los supuestos en los que puede

denegarse la proclamación de candidaturas,

restringe indebidamente el derecho de acceso

AUTONOMIES · 27

134

en condiciones de igualdad a las funciones y

cargos públicos (art. 23.2 CE)». La Sentèn-

cia emmarca aquesta decisió en la que és

una doctrina constant i reiterada del Tribu-

nal Constitucional: «el derecho reconocido

en el art. 23.2 CE, en cuanto se proyecta so-

bre el ejercicio de los derechos de sufragio [...]

adquiere una especial densidad constitucio-

nal que se manifiesta en la obligación [...] de

que tanto la Administración electoral como

los Jueces y Tribunales al revisar los actos y re-

soluciones dictados por aquélla, opten por la

interpretación de la legalidad más favorable

a la eficacia de tales derechos» (FJ 2, que cita

la STC 87/1999). Així, doncs, aquest prin-

cipi hermenèutic és la principal base jurídi-

ca d’una sentència que ja no considera ne-

cessari entrar a examinar els altres motius

del recurs per atorgar l’emparament, i que

per justificar el canvi de criteri que això sig-

nifica respecte a la STC 27/1996 també

menciona —sense aprofundir-hi— alguns

altres arguments. Bàsicament tres: que la

voluntat de concórrer a les eleccions era

manifesta, que la modalitat lingüística em-

prada resultava comprensible (aquest fou

un dels principals arguments del vot parti-

cular de la STC 27/1996) i que hi havia

hagut un canvi en les circumstàncies (ate-

ses les ja esmentades reformes introduïdes

en l’ordenament jurídic de la Comunitat

Autònoma).

Arribat a aquest punt, al Tribunal no-

més li queda per determinar si del que

disposa l’art. 13 LOTC s’infereix que el

canvi de criteri que creu que ha de fer tan

sols es pot realitzar sotmetent la decisió al

Ple. Segons la Sala Segona, en casos de

canvi de criteri en el procediment d’em-

parament electoral no és absolutament

necessària l’elevació al Ple perquè en la na-

turalesa d’aquests recursos es troba la nota

de peremptorietat. Així, per al Tribunal,

tenint en compte que «esa rapidez consti-

tucionalmente indispensable podría verse

notablemente dificultada si hubiese de so-

meterse al Pleno cualquier cambio de crite-

rio, incluso los que, como es el caso del solici-

tado, consisten en apartarse de una única

decisión anterior de la Sala, es preciso con-

cluir que ésta puede, si lo estima procedente,

acceder por sí sola a lo que se solicita» (FJ 3).

I, de fet, existeix com a mínim un antece-

dent en què la Sala procedeix per ella ma-

teixa a canviar un criteri anterior (vegeu la

STC 70/1995, d’11 de maig, respecte de

la STC 105/1991, de 13 de maig).

Marcel Mateu

ACTIVITAT NORMATIVA... 135

Ponent:

Vicente Conde Martín de Hijas.

Vot particular:

Julio Diego González Campos.

Els fets que originen aquesta Sentència

són semblants als de la resolució anterior

(STC 48/2000) però presenten algunes

diferències rellevants que són el que fona-

mentaran la decisió contrària: denegar

Sentència 49/2000, de 24 de febrer (Sala Segona) (BOE núm. 76, de 29 de

març, suplement). Recurs d’emparament electoral contra la Interlocutòria

del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 5 d’Oviedo, que declarà la inad-

missibilitat del recurs interposat contra l’Acord de la Junta Electoral Pro-

vincial d’Astúries que comunicava al representant del Bloque de la Iz-

quierda Asturiana (BIA) la necessitat de resoldre diverses irregularitats,

consistents en la presentació de les candidatures a les eleccions generals i

altra documentació electoral en llengua bable.

l’emparament sol·licitat. En aquest cas, la

candidatura del BIA va resoldre a temps

el que la Junta Electoral Provincial d’As-

túries considerà irregularitats en relació

amb la llengua utilitzada per a la presen-

tació de les seves candidatures al Congrés

i el Senat (algun dels noms dels candidats

estaven expressats en bable, com ara

«Xandru», «Llucía» o «Xosé», s’identifica-

va la Junta Electoral, la Província i la Cir-

cumscripció amb el terme «Asturies», i es

feia referència al «Congresu los Diputa-

os» i al «Senau», a més de redactar les de-

claracions d’acceptació de cada candidat

també en bable). Un cop el Bloque de la

Izquierda Asturiana va presentar la docu-

mentació en castellà, la Junta Electoral va

acordar la proclamació de la seva candi-

datura, però el BIA va recórrer igualment

davant el Contenciós Administratiu el

primer acord de la Junta Electoral que els

havia impedit presentar les seves candi-

datures al Congrés i el Senat en llengua

asturiana. El Jutjat va dictar una Interlo-

cutòria que inadmetia el recurs per falta

d’adequació del procediment, ja que

l’objecte del procés elegit resultava que

eren, segons l’òrgan judicial, les exclu-

sions i les inclusions de candidats i candi-

datures, i no el dret a usar la llengua astu-

riana en la documentació electoral, que

és el que va reclamar el BIA en l’esmenta-

da via prèvia.

Segons el Tribunal, el fet que la Inter-

locutòria hagi denegat l’admissibilitat

del recurs per la via de l’art. 49 LOREG

no suposa negar l’accés a l’emparament

judicial del dret fonamental de partici-

pació electoral, sinó negar la idoneïtat

del procés concret elegit per a la impug-

nació. Limitat així l’abast de la resolució

jurisdiccional objecte de recurs, el Tribu-

nal adverteix que el dret fonamental de

participació electoral del recurrent no

està en perill, ja que les candidatures han

estan proclamades, i considera que la

Resolució impugnada s’ajusta a les

exigències constitucionals «sin que pueda

tacharse de irrazonable, arbitraria, basa-

da en el error patente, o en exceso formalis-

ta, pues el art. 49.1 LOREG se refiere,

como objeto de impugnación posible en los

procedimientos que regula, a los ‘acuerdos

de proclamación de las Juntas Electorales’,

siendo así que el recurrido ante el Juzgado

de lo Contencioso no era uno de dichos

acuerdo ni, como queda dicho, impidió la

proclamación» (FJ 2). Així mateix, la

Sentència recorda que «el recurso de am-

paro constitucional, como especificación, a

su vez, del genérico recurso de amparo

constitucional, tiene análogas limitaciones

objetivas que las de los recursos jurisdiccio-

nales que le sirven de presupuesto, según la

definición de su ámbito en el Acuerdo de

este Tribunal Constitucional de 20 de ene-

ro de 2000, art. 1.1; de ahí que debamos

entender que el derecho pretendido por el

recurrente debe encauzarse por el procedi-

miento de amparo constitucional ordina-

rio, que está aún a disposición de la parte,

y no por el del amparo electoral» (FJ 2).

A diferència del que succeí en la STC

27/1995 (la primera en relació amb la

possibilitat de presentar documentació

electoral en bable), en aquesta ocasió el

magistrat González Campos es queda sol

discrepant del parer de la majoria. Se-

gons aquest magistrat, el recurs de l’art.

49.1 LOREG no limita la impugnació

dels acords de les juntes electorals als que

tinguin per objecte exclusiu la inclusió o

l’exclusió indeguda de candidats o can-

didatures, «pues la jurisprudencia de

nuestro Tribunal acredita que se han re-

suelto asuntos de muy diversa índole rela-

cionados con la proclamación de candida-

tos y candidaturas, con la finalidad en

todos los casos de atajar lesiones de los dere-

chos fundamentales y, en particular, del

garantizado en el art. 23 CE, que pudieran

haberse producido al hilo de su presenta-

AUTONOMIES · 27

136

ACTIVITAT NORMATIVA... 137

ción y proclamación». Segons González

Campos, «frente a lo que sostiene el Auto

impugnado, en el mismo no se reclamaba

el ejercicio de un supuesto derecho a utili-

zar la lengua bable/asturiano en la docu-

mentación electoral, sino el derecho a par-

ticipar en el proceso electoral mediante la

presentación de sus candidaturas en una

forma que ni contraría ni altera lo exigido

por el art. 46 LOREG. Precepto en el que

se establecen las condiciones legales que

han de reunir las candidaturas y los candi-

datos presentados ante las Juntas Electora-

les para tenerlas por válidas y de las que,

tanto por el carácter tasado de dichas con-

diciones como por lo específico de la nor-

mativa electoral, no cabe deducir una

prohibición de empleo de una modalidad

lingüística distinta al castellano. Por lo que

si el art. 46 LOREG nada dice expresa-

mente respecto del uso de la lengua, antes

de acudir a la aplicación supletoria de la

Ley 30/1992 era obligado interpretar di-

cho precepto de la forma más favorable a la

plena efectividad del derecho de acceso a los

cargos públicos, y estimar que la formación

política ‘Bloque de la Izquierda Asturiana’

había cumplido con los requisitos esenciales

que la LOREG requiere para tener por vá-

lidamente presentadas sus candidaturas».

Amb aquestes dues sentències, 48 i

49/2000, no només sembla que queda

definitivament admès l’ús del bable en la

documentació electoral, sinó que s’obre

també la porta a la utilització en aquest

àmbit d’altres llengües cooficials dife-

rents al castellà i fins i tot d’altres de no

cooficials com ara l’aranès o l’aragonès.

Marcel Mateu

Ponent:

Julio Diego González Campos.

La qüestió d’inconstitucionalitat pre-

sentada es basa en la modificació, per

part del legislador foral, del règim jurí-

dic de protecció mediambiental aplica-

ble a l’objecte d’un procés judicial que

s’estava dirimint en aquell moment.

L’Audiència Nacional considera que

d’aquesta modificació va derivar un

perjudici evident, ja que com a conse-

qüència de la reforma legislativa sobre-

vinguda no era possible executar la

sentència que s’havia dictat en aquell

procés. Així doncs, els preceptes im-

pugnats serien inconstitucionals, pel fet

de contravenir el principi d’interdicció

de l’arbitrarietat, regulat a l’article 9.3

de la Constitució, i també el dret a la

tutela judicial efectiva de l’article 24 de

la Constitució, tant perquè les normes

impugnades haurien estat aprovades a fi

que l’acte impugnat fos inatacable i les

resolucions judicials dictades fossin ine-

fectives, com perquè no es podrien fis-

calitzar, com a conseqüència del seu

rang legal.

L’Audiència Nacional va anul·lar al

seu moment una resolució del Ministeri

Sentència 73/2000, de 14 de març (BOE núm. 90, de 14 d’abril, suplement).

Qüestió d’inconstitucionalitat promoguda per la Secció Primera de la Sala

Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, en relació amb de-

terminats preceptes de la Llei foral 9/1996, de 17 de juny, d’espais naturals

protegits de la Comunitat Foral de Navarra, per presumpta vulneració del

principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics i del dret fona-

mental a obtenir la tutela efectiva dels jutges i els tribunals pel que fa a

l’execució de les resolucions judicials fermes.

d’Obres Públiques per la qual s’aprova-

va definitivament el projecte de l’em-

bassament d’Itoiz (Navarra). EI Tribu-

nal Suprem, en cassació (sentència del

Tribunal Suprem de 14 de juliol de

1997), va limitar la nul·litat del projecte

a «la parte que afecta a los 500 metros de

la zona de protección de las reservas natu-

rales 9, 10 y 11». L’anul·lació del projec-

te es basava en el fet que la zona que

l’embassament havia d’inundar impli-

cava la desaparició de part de les bandes

de protecció de les reserves naturals 9,

10 i 11. Inicialment, aquestes bandes de

protecció estaven subjectes al mateix rè-

gim de protecció de les reserves, d’acord

amb la Llei foral 6/1987, de 10 d’abril,

sobre normes urbanístiques regionals

per a la protecció i l’ús del sòl no urba-

nitzable.

Una vegada sol·licitada l’execució de

la sentència del Tribunal Suprem, la sala

que proposava la qüestió d’inconstitu-

cionalitat va dictar una provisió en la

qual ordenava, en relació amb la suspen-

sió de les obres de construcció del dic de

l’embassament, oir les parts sobre la in-

cidència de la nova Llei foral 9/1996,

que s’havia promulgat abans de la sen-

tència del Suprem.

L’Administració de l’Estat i la Comu-

nitat Foral van al·legar que calia declarar

la impossibilitat legal d’executar la deci-

sió, pel canvi que s’havia produït en el

marc normatiu d’aplicació al cas. Com

a conseqüència del nou marc legal, les

reserves naturals no han de tenir ne-

cessàriament bandes de protecció; si en

tenen, s’ha de permetre que s’hi desen-

volupin activitats constructives relacio-

nades amb obres d’interès general, i, en

particular, respecte de les tres reserves

naturals afectades per l’embassament, la

nova Llei disposa que a la part referida a

la zona inundable ja no hi ha d’haver

bandes i que la làmina d’aigua que resul-

ta d’omplir l’embassament es considera

una protecció suficient.

Resumint, arribat el moment d’exe-

cutar la sentència ferma, dictada de con-

formitat amb la Llei foral de 1987, la

sala que proposa la qüestió d’inconstitu-

cionalitat considera que la Llei foral de

1996 en fa impossible l’execució, per-

què el projecte que s’ha anul·lat ara s’a-

justa al nou marc legal. Segons la Sala,

aquesta Llei sembla que s’ha dictat amb

la finalitat de fer impossible l’execució

d’aquella sentència. Concretament, la

Sala planteja els dubtes de constitucio-

nalitat següents:

Segons el parer de la Sala, en primer

lloc es contravé l’article 9.3 de la Consti-

tució, pel fet que la norma és arbitrària,

en haver dictat una regulació ad casum

i amb incidència directa en una situa-

ció establerta mitjançant una sentència

ferma.

EI Tribunal Constitucional comença

recordant la necessitat d’interpretar res-

trictivament la noció d’arbitrarietat. En

aquest sentit, «el control de la constitucio-

nalidad de las leyes debe ejercerse de forma

que no se impongan restricciones indebi-

das al poder legislativo», sobretot si en

l’exercici d’aquest control s’han d’apli-

car «preceptos generales e indeterminados

como es el de la interdicción de la arbitra-

riedad» (STC 108/1986, entre d’altres).

No és suficient, doncs, la mera dis-

crepància política amb relació a l’opor-

tunitat d’una determinada configuració

legal d’una matèria per qualificar-la d’ar-

bitrària. Segons la STC 239/1992, l’exa-

men s’ha de centrar a considerar si una

norma legal «establece una arbitrariedad,

o bien, aun no estableciéndola, carece de

toda explicación racional, lo que también

evidentemente supondría una arbitrarie-

dad, sin que sea pertinente un análisis a

fondo de todas las motivaciones posibles de

la norma y de todas sus consecuencias».

AUTONOMIES · 27

138

Dit això, el Tribunal no considera que

estiguem davant d’una norma dictada

ad casum.

L’estudi detingut del contingut de la

Llei foral demostra, segons el criteri del

Tribunal, que s’ha fet una regulació ge-

neral de protecció dels espais naturals de

Navarra, que conté diversos aspectes re-

latius a la protecció, la conservació i la

millora d’aquests espais, inclosa la nor-

ma qüestionada, i des d’un règim d’in-

fraccions i sancions fins a aspectes

econòmics i pressupostaris. Resumint,

l’objecte de la Llei foral és establir un rè-

gim general de protecció ambiental

d’espais naturals de Navarra. El fet que a

l’annex de la Llei s’hagi optat per una

delimitació geogràfica més precisa de la

zona perifèrica de protecció de cada es-

pai natural, respecte de la legislació an-

terior, constitueix una opció legítima

del legislador. A més, aquest annex no es

refereix tan sols a les tres reserves natu-

rals afectades en aquest cas, sinó també a

d’altres zones de la mateixa comunitat

autònoma.

Segons el parer de la Sala, en segon

lloc es contravé l’article 24 de la Consti-

tució, per dos motius:

a) La Llei foral de 1996, en establir

un nou règim jurídic de les zones perifè-

riques de protecció de les reserves natu-

rals de Navarra mitjançant la modifica-

ció del cànon legal, ha convertit en

il·lusòria la declaració de nul·litat de la

Sentència del Suprem, perquè ha fet que

la decisió que conté no pugui ser execu-

tada per la sala que planteja la qüestió

d’inconstitucionalitat.

b) El nou règim s’estableix en una

norma amb rang de llei i no en una nor-

ma reglamentària, situació que sí que es

donava abans de la nova Llei foral. Se-

gons la Sala, no hi ha cap motiu que jus-

tifiqui aquesta elevació de rang si no és

aconseguir que el nou règim jurídic

quedi exclòs de la fiscalització per part

dels òrgans jurisdiccionals.

En relació amb aquest article de la

Constitució, el Tribunal constata que

l’execució de la Sentència del Tribunal

Suprem ha esdevingut impossible, pels

motius exposats. Ara bé, d’aquí no es

pot derivar que es lesiona el dret a l’exe-

cució de sentències fermes, que es

desprèn de l’article 24 de la Constitució.

El dret admet la impossibilitat legal o

material d’executar sentències fermes i

la modificació sobrevinguda de la nor-

mativa aplicable és un supòsit que habi-

tualment és admès en aquest sentit.

Concretament, «una vez firme la senten-

cia, a su ejecución sólo puede oponerse una

alteración del marco jurídico de referencia

para la cuestión debatida en el momento

de su resolución por el legislador» (STC

41/1993, FJ 2).

Per tant, no es pot apreciar inconsti-

tucionalitat en el contingut dels precep-

tes de la Llei foral, només pel fet que la

Sentència del Tribunal Suprem hagi re-

sultat legalment inexecutable.

Sobre això, el Tribunal afegeix una al-

tra consideració. Com va argumentar a

la Sentència 158/1987, la tutela judicial

efectiva, en l’àmbit que ens ocupa en

aquest cas, requereix que el que hagin

resolt els òrgans judicials es compleixi

en els seus mateixos termes. En aquest

sentit, qualsevol limitació a l’exercici del

dret fonamental s’ha de basar en una fi-

nalitat legítima de protecció de valors,

béns o interessos protegits constitucio-

nalment. Convé recordar, en aquest

punt, el «test dels límits» que el Tribunal

Europeu de Drets Humans ha establert

respecte d’això, amb relació a l’exigència

de legitimitat i la proporcionalitat exi-

gible davant de qualsevol limitació en

l’exercici dels drets reconeguts en el

Conveni europeu de drets humans. Per

mandat de l’article 10.2 de la Constitu-

ACTIVITAT NORMATIVA... 139

ció, aquest examen s’ha de tenir en

compte en aquest cas. Així ho fa el Tri-

bunal Constitucional, que conclou que

la finalitat de la Llei foral qüestionada és

legítima constitucionalment. «Así resul-

ta con claridad en atención al bien jurídi-

camente protegido, dada la relevancia que

la Constitución atribuye al medio am-

biente al configurar en su artículo 45 un

derecho de todos a disfrutarlo y un deber

de conservación que pesa sobre todos, más

un mandato a los poderes públicos para su

protección» (FJ 12).

Atès que la Comunitat Foral té com-

petències en matèria de protecció del

medi ambient, és clar que la legislació

positiva a la qual ha d’informar aquest

principi rector de la política social i

econòmica (ex articulo 53.3 CE) com-

prèn tant la legislació estatal com la que

dicta l’òrgan legislatiu autonòmic. Per

bé que el règim que la Llei foral estableix

per a les zones de protecció sigui dife-

rent a l’anterior, en el qual es basava la

decisió que és impossible d’executar, els

dos responen a l’interès legítim d’asse-

gurar una zona perifèrica de protecció

de les tres reserves naturals afectades per

la construcció de l’embassament d’Itoiz.

Finalment, pel que fa al segon aspecte

del dubte d’inconstitucionalitat en rela-

ció amb l’article 24 de la Constitució, és

a dir, la voluntat de la norma d’eludir el

control jurisdiccional amb l’elevació del

rang, el Tribunal Constitucional consi-

dera que no és contrari a la Constitució

que el legislador assumeixi una tasca que

abans havia encomanat al poder regla-

mentari. Dins el nostre ordenament, la

llei pot tenir qualsevol contingut i en cap

cas li és vedat de regular matèries que an-

teriorment hagin estat regulades per un

reglament. Així, doncs, i tenint en comp-

te que la Llei foral no suposa una regu-

lació ad casum, com s’ha dit, no es pot

derivar cap perjudici per al precepte

constitucional d’aquesta elevació de

rang. I encara menys si es té en compte

que d’aquest fet no es deriva —com

s’apuntava— cap exclusió de la seva fis-

calització i control. I una prova suficient

d’això és, per al Tribunal, la presentació

i l’examen d’aquesta qüestió d’inconsti-

tucionalitat.

Cristina Dietrich

AUTONOMIES · 27

140

Sentència 74/2000, de 16 de març (BOE núm. 90, de 14 d’abril, suplement).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2805/1995, promogut pel president

del Govern contra l’article 32 de la Llei de l’Assemblea Regional de Múrcia

8/1995, de 24 d’abril, de promoció i participació juvenil.

Ponent:

Rafael de Mendizábal Allende.

Amb aquest pronunciament, el Tri-

bunal Constitucional té l’oportunitat

d’analitzar l’adequació d’una exempció

tributària del Consell de la Joventut,

organisme autònom de la Regió de

Múrcia, al text fonamental, exempció

que disposa la Llei 8/1995. La part que

presenta el recurs entén que aquesta

exempció excedeix allò que la comuni-

tat autònoma pot fer, és a dir, eximir

l’organisme autònom d’aquells tributs

que són propis de la comunitat. Així

mateix, tampoc no pot disposar una

exempció completa de l’organisme es-

mentat sobre la base que la comunitat

autònoma té el mateix tractament fiscal

que l’Estat, ja que les possibles exemp-

cions només seran per a aquests ens ter-

ritorials.

No obstant això, el Tribunal entén

que és necessària i possible una interpre-

tació de la disposició autonòmica d’a-

cord amb el text constitucional, de ma-

nera semblant a com ho va fer la STC

176/1999, de 30 de setembre. Per tant,

la interpretació correcta és que la llei au-

tonòmica només és efectiva en allò que

fa referència als tributs autonòmics, sen-

se estendre’s de forma automàtica als es-

tatals o als locals, perquè la comunitat

autònoma no hi té cap competència. El

segon argument tampoc no es pot utilit-

zar, perquè la Regió de Múrcia no afecta

regulacions tributàries alienes a la pròpia

en la qual pot actuar. En conseqüència,

el Tribunal desestima el recurs d’incons-

titucionalitat i manté l’article 32 de la

Llei 8/1995, si s’aplica d’acord amb la

interpretació que se n’ha fet.

José Antonio Fernández Amor

ACTIVITAT NORMATIVA... 141

Sentència 90/2000, de 30 de març (BOE núm. 107, de 4 de maig, suplement).

Recurs d’inconstitucionalitat promogut pel president del Govern en rela-

ció amb els apartats 16 i 29 de l’annex I i els apartats 3 (pel que fa a l’ex-

pressió «amb una producció superior a 100.000 tones») i 7 (pel que fa a

l’expressió «amb capacitat per a 100 o més embarcacions») de l’annex III

de la Llei del Parlament de les Canàries 11/1990, de 13 de juliol, de pre-

venció de l’impacte ecològic.

Ponent:

Diego González Campos.

L’article 149.1.23 de la Constitució

reserva a l’Estat la competència exclusi-

va en matèria de legislació bàsica sobre

protecció del medi ambient, sense per-

judici de les facultats que tenen les co-

munitats autònomes per establir nor-

mes addicionals de protecció.

D’altra banda, al moment en què es va

interposar el recurs, la norma per la qual

s’habilitava la comunitat autònoma per

exercir la funció executiva en matèria de

protecció del medi ambient «en els ter-

mes que estableixin les lleis i les normes

reglamentàries que en desplegament de

la seva legislació dicti l’Estat», era la de

l’article 33 de l’Estatut d’autonomia de

les Canàries. En aquest sentit, convé re-

cordar que arran de la reforma de l’Esta-

tut per mitjà de la Llei orgànica 4/1996,

de 30 de desembre, el desplegament le-

gislatiu i l’execució en matèria de protec-

ció del medi ambient correspon a la Co-

munitat Autònoma de les Canàries, i

això inclou els abocaments en l’àmbit

territorial de la Comunitat Autònoma.

D’acord amb aquesta reforma, segons la

doctrina del Tribunal Constitucional, a

l’hora de dictar sentència s’ha de tenir en

compte el nou cànon de constitucionali-

tat, ja que «en el recurso de inconstitucio-

nalidad no se fiscaliza si el legislador se

atuvo o no, en el momento de legislar, a los

límites que sobre él pesaban, sino, más

bien, si un producto normativo se atempe-

ra, en el momento del examen jurisdiccio-

nal, a tales límites y condiciones» (STC

154/1988).

Segons el recurs, la Llei autonòmica

impugnada s’extralimita en el contin-

gut, ja que no tan sols estableix «mesu-

res addicionals» de control, sinó que re-

dueix o limita la protecció que estableix

la norma estatal, és a dir, el Reial decret

legislatiu 1302/1986, de 28 de juny, so-

bre avaluació de l’impacte ambiental

(BOE núm. 155, de 30 de juny), el qual

regula els requisits mínims que s’han

d’exigir a determinats projectes que po-

den afectar el medi ambient.1

L’estudi d’impacte ambiental que s’es-

menta a l’article 2 del Real decret legis-

latiu inclou una «descripció general del

projecte», amb relació a la utilització del

sòl i d’altres recursos naturals, i entre les

dades que s’han de consignar a l’estudi

s’esmenta una «avaluació dels efectes

previsibles directes o indirectes del pro-

jecte». Però l’article 12 de la Llei canària

fa referència a l’estudi «detallat» de l’im-

pacte ecològic, el qual ha de contenir

una «descripció succinta» del projecte o

l’activitat i incloure, entre altres ele-

ments, una «estimació aproximada» dels

efectes ecològics del pla o l’activitat pro-

jectada.

De l’anàlisi comparativa de les dues

normes, l’advocat de l’Estat dedueix que

la Llei canària rebaixa el grau de protec-

ció, amb la qual cosa s’extralimita del

marc competencial establert. Concreta-

ment, pel que fa als preceptes impug-

nats, aquesta rebaixa en la protecció ra-

dicaria en el fet que la norma bàsica

exigeix l’avaluació de l’impacte ambien-

tal, amb caràcter general i sense cap ex-

cepció, per a totes les obres, instal·la-

cions i activitats relatives als ports

esportius i a l’extracció de minerals a cel

obert. En canvi, la Llei canària tan sols

exigeix aquesta avaluació per als ports

esportius amb una capacitat determina-

da —100 embarcacions o més— i per a

les extraccions a cel obert que compor-

ten una quantitat mínima de producció

—quan aquesta supera les 100.000 to-

nes/any.

De la seva banda, el Parlament i el

Govern de les Canàries consideren en

les seves al·legacions que el conflicte es

basa en una mera «disquisició termi-

nològica». És a dir, el fet que les normes

confrontades continguin una descripció

general o succinta dels projectes exami-

nats no és res més que una exigència que

aquesta descripció sigui redactada en

uns termes més o menys concrets, sense

que això n’afecti el contingut o l’eficà-

cia. A més, conclouen que de l’anàlisi

detallada de les dues normes es deriva

que l’autonòmica, pel fet de ser més de-

tallada, és fins i tot més garantista que la

norma estatal, ja que aquesta última

empra un concepte de mineral menys

ampli que el que utilitza la norma au-

tonòmica.2 Per això, la norma estatal es-

taria excloent de l’estudi determinades

extraccions i activitats que sí que poden

afectar el medi ambient.

EI Tribunal Constitucional comen-

ça recordant la doctrina de la STC

170/1989, segons la qual, si l’Estat té

competència per dictar la legislació bàsi-

ca sobre protecció del medi ambient,

correspon a la comunitat autònoma fer

el desplegament legislatiu de la normati-

va estatal i, per tant, la facultat d’establir

«normes addicionals de protecció» en

aquesta matèria, sempre que les mesures

AUTONOMIES · 27

142

1. Per a una anàlisi més detallada de la doctri-

na constitucional referida al contingut d’aquesta

norma estatal, es recomana consultar la STC

13/1998, de 22 de gener, en la qual es va conside-

rar que «la evaluación de impacto ambiental es

una técnica transversal que condiciona la práctica

totalidad de la actuación estatal que se materializa

físicamente, produciendo las consiguientes repercu-

siones en el territorio y en el medio ambiente de una

o varias Comunidades Autónomas» (FJ 7).

2. En termes miners, segons afirma la part,

mineral és qualsevol element extret amb tècnica

minera, mentre que en la terminologia geològica

—la que utilitza la norma bàsica— el concepte

no és tan ampli, de manera que determinats

volcànics quedarien exclosos d’aquest concepte

geològic de mineral.

legislatives autonòmiques «sean compa-

tibles, no contradigan, ignoren, reduzcan

o limiten la protección establecida en la le-

gislación básica del Estado». Segons la

doctrina del Tribunal, el que es conside-

ra bàsic en aquesta matèria es refereix a

una ordenació per mitjà d’uns mínims

que s’han de respectar en tot cas, però

que no impedeix establir un nivell supe-

rior de protecció per part de l’Adminis-

tració autonòmica. Així, doncs, s’esta-

bliria un estàndard mínim de protecció

en la normativa estatal, que seria am-

pliable per l’autonòmica (vegeu, en

aquest sentit, la STC 156/1995, FJ 4).

Segons el preàmbul del Reial decret le-

gislatiu, que en aquest sentit segueix les

directives europees que s’han dictat so-

bre la matèria (Directiva 85/337/CEE i

97/11/CEE), «l’avaluació d’impacte am-

biental és un instrument que serveix per

preservar els recursos naturals i defensar

el medi ambient als països industrialit-

zats. La seva finalitat pròpia és facilitar a

les autoritats competents la informació

adequada que els permeti decidir sobre

un projecte determinat amb el coneixe-

ment ple dels impactes significatius que

pugui tenir en el medi ambient».

EI Tribunal constata que, mentre que

la normativa estatal tradueix aquest ins-

trument en un sol model, que és l’«estudi

d’impacte ambiental», la Llei canària es-

tableix tres categories d’avaluació, de me-

nor a major intensitat, com són l’avalua-

ció bàsica d’impacte ecològic, l’avaluació

detallada d’impacte ecològic i, finalment,

l’avaluació d’impacte ambiental. Els

ports esportius amb una capacitat infe-

rior a les 100 embarcacions, com també

les extraccions d’una quantitat inferior a

les 100.000 tones/any, quedarien subjec-

tes per llei a l’«avaluació detallada», és a

dir, sotmesos a l’avaluació de la segona

categoria, i no a l’avaluació d’impacte

ambiental. Ara bé, més enllà del contrast

terminològic, el Tribunal considera que

el contingut de l’avaluació detallada no és

insuficient, ni pel que fa al contingut ni

pel que fa a les garanties que estableix.

Per tant, es desestima el recurs, ja que el

contingut que es qüestiona de la Llei

canària és respectuós amb el de la norma-

tiva estatal. «Una y otra, en efecto, coinci-

den en los aspectos esenciales del estudio,

como son la descripción del proyecto, los

efectos previsibles sobre el medio ambiente,

las medidas previstas para reducir o elimi-

nar los efectos negativos, las medidas de vi-

gilancia ambiental y el resumen y conclu-

siones del estudio» (FJ 7).

En conclusió, el fet que la Llei canària

hagi diversificat en tres nivells l’avaluació

d’impacte ambiental no implica des-

merèixer el grau de protecció mediam-

biental que la normativa bàsica reque-

reix. A més, com afirma el Tribunal,

«cabe estimar que tal desarrollo normativo,

justificado a juicio del legislador canario

tanto por la fragilidad ecológica peculiar

del archipiélago como por la considerable

incidencia que pueden tener pequeños pro-

yectos, es respetuoso con aquella legislación

básica» (FJ 8).

Cristina Dietrich

ACTIVITAT NORMATIVA... 143

Sentència 104/2000, de 13 d’abril (BOE núm. 119, de 18 de maig, suple-

ment). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2300/1993, promogut per vui-

tanta-cinc senadors del Partit Popular contra la totalitat de la Llei 5/1993,

de 16 d’abril, de liquidació definitiva de la participació de les corporacions

locals en els tributs de l’Estat corresponents a l’exercici de 1990.

Tampoc no es pot fonamentar una pos-

sible nul·litat constitucional de la norma

en un possible efecte retroactiu perquè

l’any 1993 es va fixar un índex que afecta-

va l’exercici de 1990. Sobretot quan la

prohibició de retroactivitat de l’art. 9.3 de

la CE només afecta les normes sanciona-

dores no favorables i les restrictives de

drets individuals i no qualsevol altra nor-

ma. Igualment, la seguretat jurídica tam-

poc no es qüestiona ja que la norma im-

pugnada compta amb un contingut precís

i efectes determinats perfectament, a part

d’haver estat publicada formalment, no

restringir de manera retroactiva drets indi-

viduals, afectar situacions consolidades o

incórrer en arbitrarietats.

Finalment, els arguments basats en el

fet que es tracta d’una llei arbitrària o

que es produeix la indefensió de les cor-

poracions locals perquè l’índex es regula

en una llei només enjudiciable pel Tribu-

nal Constitucional no tenen virtualitat

per al Tribunal. El primer és rebutjat per-

què l’objecte de la Llei és raonable des

del moment en què és demanat per una

altra llei com la LHL, en la qual l’Estat

ha exercit les seves opcions sobre el siste-

ma de finançament de les corporacions

locals. El segon tampoc no és admès si

entenem que es tracta d’una norma legal

necessària ja que regula, en definitiva, la

liquidació d’una partida pressupostària

que, naturalment, es troba en una Llei

de pressupostos generals de l’Estat.

José Antonio Fernández Amor

AUTONOMIES · 27

144

Ponent:

Manuel Jiménez de Parga y Cabrera.

L’objecte d’aquesta Sentència és l’es-

tudi de la constitucionalitat de la Llei

5/1993, la qual fixa l’índex d’evolució

necessari per realitzar la liquidació defi-

nitiva de les corporacions locals en els

pressupostos de l’Estat per a l’exercici de

1990, cosa que es fonamenta en la Llei

d’hisendes locals (en endavant LHL). La

fixació que es realitza de l’índex esmen-

tat és, segons els recurrents, una violació

de diversos principis constitucionals lli-

gats a l’autonomia i el finançament dels

ens locals. Entre aquests hi ha el principi

d’autonomia política, el pressupòsit bà-

sic del qual és la suficiència de les hisen-

des locals (art. 142 de la CE) i de solida-

ritat i equilibri territorial (art. 138 de la

CE) dels quals el principal valedor i rea-

litzador és l’Estat.

El Tribunal desestima els diferents ar-

guments presentats i considera constitu-

cional la Llei impugnada des del mo-

ment en què aquesta només es limita a

establir l’índex d’evolució que demana

la LHL, i no queda establerta la manera

com pot violentar aquesta Llei els prin-

cipis argumentats pels recurrents. En

aquest sentit, el Tribunal fixa que és càr-

rega del recurrent obrir la via al Tribunal

i exposar analíticament les qüestions

que se susciten de manera que la consti-

tucionalitat de les normes amb rang de

llei no es pugui desvirtuar només amb

una impugnació global.

Ponent:

Guillermo Jiménez Sánchez.

El recurs d’inconstitucionalitat és in-

terposat pels recurrents contra els art. 8,

apartats 3 i 5, 10, apartat 4, 16 i 25 de la

Llei orgànica 16/1994, de modificació

de la Llei orgànica del poder judicial de

1985. S’hi presenten l’advocat de l’Es-

tat, en representació del Govern de l’Es-

tat, i la Generalitat de Catalunya com a

coadjuvant.

Els diversos motius d’impugnació que

fonamenten la demanda poden agrupar-

se en quatre blocs materials diferents. Els

primers, relatius als art. 25, 8.5 i 16 de

la Llei orgànica 16/1994, els quals re-

formen respectivament els art. 189.1,

272.4 i 455 LOPJ, qüestionen els pre-

ceptes impugnats en la mesura que atri-

bueixen al Ministeri de Justícia la titula-

ritat de la competència relativa a la

determinació de l’horari i la jornada de

treball a les secretaries, oficines judicials i

serveis comuns dels jutjats i tribunals.

Tal regulació, segons els recurrents,

atemptaria contra els art. 117.3 i 122.2

CE. El segon motiu, referit encara a l’art

16 de la Llei orgànica 16/1994, que

dóna nova versió a l’art. 455 LOPJ, gira

entorn de les competències autonòmi-

ques relatives a l’estatut i el règim jurídic

del personal al servei de l’Administració

de justícia: aquesta nova regulació, a ju-

dici d’aquesta part, és contrària als art.

117.3, 122.2, 149.1.5 i 152.1 CE. El

tercer bloc d’argumentacions es planteja

contra l’art. 10.4 de la Llei orgànica

16/1994, el qual dóna nova redacció a la

disposició addicional primera. La im-

pugnació té, com es veurà, una doble di-

recció, però coincideix en el precepte

que es considera vulnerat: l’art. 149.5

CE. Finalment, un quart motiu d’im-

pugnació es dirigeix contra l’art. 8.3 de

la Llei orgànica 16/1994 per transgredir

el que disposen els art. 3, 117.1 i 149.1.5

CE, en la mesura que la nova redacció de

l’art. 231.4 LOPJ fa impossible als òr-

gans judicials ordenar, d’ofici, la traduc-

ció dels escrits o documents redactats en

la llengua oficial pròpia de la comunitat

autònoma.

El primer bloc de preceptes impug-

nats, doncs, fa referència a aquells que,

en la nova redacció de la Llei orgànica,

atribueixen al Ministeri de Justícia la ti-

tularitat de la competència relativa a la

determinació de l’horari i la jornada de

treball a les secretaries, oficines judicials

i serveis comuns dels jutjats i tribunals.

Certament, l’art. 189.1 LOPJ estableix

que «l’horari i la jornada de treball en les

secretaries i oficines judicials serà fixat

pel Ministeri de Justícia, una vegada es-

coltats el Consell General del Poder Ju-

dicial i les comunitats autònomes amb

competències en la matèria». Cal recor-

dar, en aquest punt, que amb anteriori-

tat a la reforma operada per la Llei orgà-

nica 16/1994, aquest mateix precepte

conferia tal atribució al Consell General

del Poder Judicial. L’actual art. 272.4

LOPJ, per la seva banda, atribueix al

«Ministeri de Justícia, escoltat el Con-

sell General del Poder Judicial», la com-

petència per determinar, entre d’altres

matèries, «l’horari i la jornada de treball

ACTIVITAT NORMATIVA... 145

Sentència 105/2000, de 13 d’abril (BOE núm. 119, de 18 de maig, suple-

ment). Recurs d’inconstitucionalitat promogut per més de cinquanta di-

putats, actuant com a comissionat Federico Trillo-Figueroa Martínez-

Conde, contra determinats preceptes de la Llei orgànica 16/1994, de 8 de

novembre, de modificació de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del po-

der judicial (LOPJ).

especials» dels denominats «serveis co-

muns», dependents dels deganats i pre-

sidents de les audiències provincials.

L’anterior redacció, abans de la reforma

efectuada per la Llei orgànica 16/1994,

no preveia cap referència a aquest ex-

trem concret, com tampoc l’art. 455

LOPJ, que possibilita, pel que ara ens

interessa, que el Ministeri de Justícia o,

si escau, les comunitats autònomes, as-

sumeixin competències relatives a la

«jornada laboral» i a «l’horari de treball»

de tot el «personal al servei de l’Admi-

nistració de justícia».

Segons els recurrents, els preceptes

anteriors vulneren els articles constitu-

cionals ja esmentats, en la mesura en

què la fixació de l’horari i la jornada de

treball de les secretaries i oficines judi-

cials és una matèria que afecta l’organit-

zació i el funcionament dels jutjats i els

tribunals, de manera que el seu desple-

gament només pot correspondre al

Consell General del Poder Judicial. Els

arguments de fons més importants per

sostenir aquesta tesi són els que ja es fe-

ren servir en el recurs d’inconstituciona-

litat núm. 839/1985, resolt per la STC

108/1986, la qual critiquen, justament,

per haver rebutjat ja aleshores la seva ar-

gumentació. El Govern de l’Estat, així

com la Generalitat, neguen l’existència

de la vulneració al·legada en la deman-

da, en considerar que la competència

qüestionada s’inscriu en l’ordenació dels

elements personals i materials al servei

de l’Administració de justícia i no en l’a-

nomenat «nucli essencial d’aquella», ja

que amb ella no s’interfereix l’exercici de

la potestat jurisdiccional.

Per resoldre aquestes al·legacions, el

Tribunal recorda la doctrina establerta a

la STC 108/1986, segons la qual de la

lectura de l’art. 122.2 CE es desprèn

que les funcions que obligadament ha

d’assumir el Consell són aquelles que

podrien servir al Govern per intentar in-

fluir sobre els tribunals: d’una banda, el

possible afavoriment d’alguns jutges

mitjançant els nomenaments i ascensos;

d’altra banda, les possibles molèsties i

perjudicis que podrien sofrir amb la ins-

pecció i la imposició de sancions. Fora

d’aquest marc d’atribucions concret, res

no impedeix que una vegada regulats

per la LOPJ la constitució, el funciona-

ment i el govern dels jutjats i els tribu-

nals, així com l’estatut jurídic de jutges i

magistrats de carrera, la mateixa Llei

orgànica pugui atribuir al Govern de

l’Estat o al Consell General del Poder

Judicial, indistintament, competències

sobre totes aquelles matèries que no

afectin aquell marc d’atribucions consti-

tucionalment reservat al Consell. De

conformitat amb aquesta doctrina, con-

clou que els preceptes impugnats no te-

nen en compte matèries que obligada-

ment hagi d’assumir el Consell General

del Poder Judicial, de tal manera que en

rebutja la inconstitucionalitat.

En el segon bloc d’argumentacions

s’impugna, ara en solitari, la nova redac-

ció de l’art. 455 LOPJ, al qual se li re-

treu l’atribució de competència «si es-

cau», a les comunitats autònomes sobre

«totes» les matèries relatives a l’estatut i

règim jurídic del personal al servei de

l’Administració de justícia; clàusula que

no preveia el contingut d’aquest precep-

te abans de la reforma operada per la

Llei orgànica 16/1994, i que, en aquests

termes, segons els recurrents, aniria més

enllà del que també establí la STC

56/1990, la qual diferenciava, en aquest

àmbit, quines d’aquestes matèries ha-

vien de romandre com a competència

del Govern i quines podien assumir les

comunitats autònomes que preveiessin

la «clàusula subrogatòria» en els estatuts

respectius. L’advocat de l’Estat i el de la

Generalitat coincideixen a afirmar la

AUTONOMIES · 27

146

constitucionalitat del precepte impug-

nat en la mesura en què no realitza una

enumeració detallada de quines siguin

aquestes competències, sinó que preveu

que algunes d’elles puguin correspondre

a les comunitats autònomes pel joc de

les clàusules subrogatòries correspo-

nents.

El Tribunal no declara la inconstitu-

cionalitat de l’art. 455 LOPJ, però sí que

determina quina ha de ser-ne la interpre-

tació adequada. Considera, en aquest

sentit, que el precepte esmentat exclou la

conseqüència necessària que la inclusió

en els estatuts d’autonomia de les clàusu-

les subrogatòries atribueixi a les comuni-

tats autònomes la competència sobre la

totalitat de les matèries que s’hi s’enume-

ren. Això és així perquè l’existència de re-

serva constitucional de llei orgànica per a

la regulació de l’estatut i règim jurídic del

personal al servei de l’Administració de

justícia comporta que els seus aspectes

bàsics es continguin a la LOPJ, cosa que

implica necessàriament que determinats

aspectes nuclears del seu règim jurídic si-

guin comuns. Són aquestes les matèries

respecte de les quals les clàusules subro-

gatòries no podran entrar en joc. En con-

seqüència, la utilització a l’art. 455 de

l’expressió «si escau» implica que la com-

petència sobre determinades matèries

únicament podrà considerar-se atribuïda

a les comunitats autònomes quan les

matèries previstes siguin algunes d’aque-

lles que, amb l’abast indicat, permetin el

joc de les clàusules subrogatòries exis-

tents en els corresponents estatuts, o

quan la respectiva competència s’hagi as-

sumit en virtut d’un altre títol constitu-

cionalment vàlid.

El tercer bloc d’impugnacions fa re-

ferència a la nova redacció que la Llei

orgànica 16/1994 dóna a la disposició

addicional primera de la LOPJ, la qual,

en l’apartat segon, disposa que «El Go-

vern o, si escau, les comunitats autòno-

mes amb competència en la matèria,

aprovaran els reglaments que exigeixi el

desplegament d’aquesta Llei orgànica,

excepte quan aquesta competència cor-

respongui al Consell General del Poder

Judicial, a tenor del que disposa l’art.

110. Quan afectin condicions accessò-

ries per a l’exercici dels drets i deures

dels jutges i magistrats, estaran subjectes

als mateixos límits i condicions esta-

blerts per al Consell General del Poder

Judicial».

La impugnació, com s’ha dit, té una

doble direcció: d’una banda, es conside-

ra contrari a l’art. 149.1.5 CE atribuir al

Govern la potestat reglamentària per

desplegar la Llei orgànica, en la mesura

en què, a través de les clàusules subro-

gatòries, s’habiliten també les comuni-

tats autònomes amb competència en

la matèria, sense concretar que per a

aquestes es refereix només a allò que es

denomina «administració de l’Adminis-

tració de justícia»; d’aquesta manera, la

potestat reglamentària del Govern i de

les comunitats autònomes tindria un

abast general i la mateixa extensió, amb

l’únic límit en comú representat per les

matèries atribuïdes al Consell General

del Poder Judicial. D’altra banda, també

seria contrari a l’art. 149.1.5 CE, segons

els recurrents, admetre com fa la dispo-

sició impugnada, que els reglaments au-

tonòmics puguin dictar-se sobre matè-

ries que afectin l’exercici dels drets i

deures dels jutges i magistrats.

Per resoldre la primera de les qüestions

plantejades el Tribunal recorre de nou a

donar una interpretació adequada del

precepte impugnat. Malgrat la dicció li-

teral del precepte i de l’expressió «si es-

cau» que conté, la disposició addicional

primera, apartat segon, permet entendre,

segons el Tribunal, que preveu habilita-

cions reglamentàries d’abast molt divers.

ACTIVITAT NORMATIVA... 147

La potestat reglamentària és reconeguda

prioritàriament al Consell General del

Poder Judicial, en l’àmbit acotat per l’art.

110.2 LOPJ. En l’espai normatiu que no

correspongui a aquesta potestat regla-

mentària del Consell, la disposició addi-

cional habilita per dictar disposicions re-

glamentàries tant al Govern com a les

comunitats autònomes. Però aquesta ha-

bilitació s’efectua en termes qualitativa-

ment diferents. Així, i pel que fa al Go-

vern, la seva potestat reglamentària de

desplegament de la LOPJ deriva d’allò

que disposa l’art. 97 LOPJ. En canvi, pel

que fa a les comunitats autònomes, l’ha-

bilitació es realitza amb l’especificació

que aquestes tinguin atribuïdes com-

petències sobre la matèria, de tal manera

que el que es confereix no és tant una po-

testat coextensa amb la del Govern per

aprovar reglaments executius de la LOPJ,

com una habilitació perquè en aquelles

matèries sobre les quals tinguin com-

petències —sigui en virtut de les clàusu-

les subrogatòries, sigui com a conseqüèn-

cia d’un altre títol competencial—

puguin establir regulacions quan així ho

requereixi l’exercici de les facultats que

els són atribuïdes.

En relació amb la segona qüestió

plantejada en aquest àmbit, el Tribunal

recorda la doctrina establerta a la STC

108/1986, on es mantenia que l’estatut

dels jutges i els magistrats ha de ser de-

terminat per llei orgànica, la qual cosa

no impediria que regulacions de caràc-

ter secundari i auxiliar es poguessin dis-

posar per via reglamentària. No obstant

això, també s’afirma ara que l’habilitació

reglamentària existent en la disposició

impugnada té com a límit les competèn-

cies que corresponen al Consell General

del Poder Judicial, a tenor del que dis-

posa l’art. 110 LOPJ. La connexió entre

la disposició addicional primera i l’art.

110 LOPJ evidencien, segons el Tribu-

nal, que ni el Govern de l’Estat ni les co-

munitats autònomes no poden dictar

reglaments sobre l’estatut jurídic de jut-

ges i magistrats, ni sobre les seves condi-

cions accessòries, perquè l’únic habilitat

a aquests efectes és el Consell General.

Tot i així, el que sí que admet és que tant

el Govern com les comunitats autòno-

mes, en ordenar matèries de la seva

competència, puguin afectar (i no regu-

lar) indirectament o de forma reflexa,

no el nucli de drets i deures que confor-

men l’estatut judicial, sinó determina-

des condicions accessòries per a l’exer-

cici dels drets i deures indicats. En

conseqüència, declara també constitu-

cional l’incís segon de l’apartat segon de

la disposició addicional primera, en la

mesura en què entén que l’expressió

«quan afectin condicions accessòries per

a l’exercici dels drets i deures dels jutges

i magistrats», en cap cas habilita les co-

munitats autònomes per regular les con-

dicions accessòries de l’estatut judicial.

El darrer motiu d’impugnació dels re-

currents es dirigeix contra la nova redac-

ció de l’art. 231.4 LOPJ. El text d’aquest

precepte preveia la possibilitat de proce-

dir a la traducció de les actuacions i do-

cuments judicials redactats en la llengua

oficial pròpia de la comunitat autònoma

a instància de part que al·legués indefen-

sió, però també d’ofici per manament

del jutge. L’art. 8.3 de la Llei orgànica

16/1994 substitueix aquest redactat i

preveu que aquesta traducció tindrà lloc

a instància de part que al·legui indefen-

sió i quan així ho disposin les lleis.

Els recurrents consideren que la mo-

dificació produeix la impossibilitat dels

òrgans judicials d’ordenar d’ofici la tra-

ducció d’actuacions i documents, en ha-

ver convertit el precepte impugnat en

regla general la no traducció a instància

del jutge o tribunal, excepte en els casos

en els quals les lleis disposin una altra

AUTONOMIES · 27

148

cosa. La impossibilitat denunciada con-

travindria, segons el parer d’aquesta

part, els art. 3, 117.1 i 149.1.5 CE.

El Tribunal, però, rebutja aquesta in-

terpretació i considera que la substitució

de la facultat judicial incondicionada

que estava continguda a l’anterior redac-

ció del precepte impugnat per una re-

missió a altres disposicions legislatives en

res no impedeix que els jutges i els ma-

gistrats, després de l’entrada en vigor de

la Llei orgànica 16/1994, puguin i hagin

d’ordenar la traducció d’ofici d’un escrit

o document redactat en una llengua ofi-

cial autonòmica quan això sigui necessa-

ri, això és, quan no el comprenguin, a fi

de complir la funció jurisdiccional de

proporcionar a tothom tutela judicial

efectiva com exigeix l’art. 24.1 CE.

Es formulen dos vots particulars con-

tra aquesta resolució. El primer, signat

pel magistrat Rafael de Mendizábal

Allende, al qual s’adhereix el magistrat

Manuel Jiménez de Parga y Cabrera,

manté una crítica global a l’argumenta-

ció de fons de la Sentència, tot partint

d’un punt de vista interpretatiu diame-

ACTIVITAT NORMATIVA... 149

tralment oposat. En aquest sentit, segons

els signants, contradiu frontalment la

Constitució la investidura genèrica al

Govern i a les comunitats autònomes per

desenvolupar en general o en aspectes

concrets la Llei orgànica del poder judi-

cial, car l’eventual deferència a la potestat

reglamentària només pot estar atribuïda

al Consell General o altres òrgans de go-

vern propis del poder judicial. En conse-

qüència, consideren inconstitucionals els

art. 189.1, 272.4 i 455 i la disposició ad-

dicional primera, apartat segon, en la ver-

sió donada per la Llei orgànica 16/1994.

El segon vot, subscrit pel magistrat

Vicente Conde Martín de Hijas, consi-

dera indiscutible l’ajust entre la Sentèn-

cia i la jurisprudència constitucional an-

terior, però justament per ser aquesta la

premissa discrepa de la majoria. Al seu

parer, no és possible conciliar la idea

d’unitat i d’independència del poder ju-

dicial amb la intromissió en la seva àrea

institucional de poders aliens al seu pro-

pi òrgan de govern, estatal i únic.

Mercè Barceló

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

El Consell Executiu de la Generalitat

de Catalunya planteja el conflicte posi-

tiu de competències núm. 3.242/1993,

contra el Reial decret esmentat que apro-

va el Reglament per a la prevenció de la

violència als espectacles esportius, ja que

entén que vulnera les seves competències

en matèria d’«espectacles» i de «creació

de la seva policia pròpia» (art. 9.31, 13 i

14 EAC). Per la seva banda, l’advocat de

l’Estat sosté que el Reial decret s’ha dic-

tat a l’empara del títol competencial de

«seguretat pública» (art. 149.1.29 CE), i

subsidiàriament en la competència sobre

competicions esportives en els àmbits

nacional i internacional.

En el requeriment previ, el Govern

Sentència 148/2000, d’1 de juny (BOE núm. 156, de 30 de juny, suplement).

Conflicte positiu de competències plantejat pel Consell Executiu de la Ge-

neralitat de Catalunya contra el Reial decret 769/1993, de 21 de maig, pel

qual s’aprova el Reglament per a la prevenció de la violència als espectacles

esportius. Vot particular.

central admet que l’aplicació del Reial de-

cret correspon a la Generalitat. El que ara

es discuteix és el títol competencial per

dictar-lo. En qualsevol cas, es tractaria, se-

gons l’Estat, d’un desplegament del que

disposa el títol IX de la Llei 10/1990, de

15 d’octubre, de l’esport, i de la Llei orgà-

nica 1/1992, de 21 de febrer, sobre pro-

tecció de la seguretat ciutadana. També

s’adopten els preceptes del Conveni euro-

peu sobre la violència en l’esport i les re-

comanacions de la Comissió creada a

aquest efecte al Senat. Cal destacar, a més,

que per mitjà del Reial decret 1247/1998,

de 19 de juny, es va efectuar una modifi-

cació en el contingut, que va afectar l’a-

partat 1 de la disposició transitòria única,

i també els art. 2, 6, 8 i 23. Aquests canvis

amplien el camp d’aplicació del regla-

ment. No obstant això, el Tribunal Cons-

titucional considera que es manté viva la

disputa competencial, que subsisteix amb

la normativa vigent (FJ 3, in fine).

La representació processal de la Gene-

ralitat considera que té competència per

regular les mesures de prevenció de la

violència als espectacles públics, i que per

aquest motiu no seria d’aplicació a Cata-

lunya el que disposa el Reial decret im-

pugnat. Però el Tribunal no acull aquest

argument, ja que afirma que es dicta en

aplicació del que preveu l’art. 149.1.29

CE, relatiu a la «seguretat pública».

Per al Tribunal, el que es tracta d’ana-

litzar és la competència estatal per dictar

normes de «seguretat pública» en relació

amb determinats espectacles esportius, i

en especial el futbol, «cuestión que es por

completo diferente de la posibilidad de

que el Estado, a través de sus Fuerzas y

Cuerpos de Seguridad, intervenga directa-

mente en funciones atribuidas a la policía

autonómica, a requerimiento de la Gene-

ralidad o por iniciativa propia» (FJ 8). I

afegeix: «Nos encontramos, pues, en una

situación de confluencia de competencias,

AUTONOMIES · 27

150

de entrecruzamiento o yuxtaposición de

títulos competenciales distintos», de «con-

currencia entre la ‘seguridad pública’ y di-

versos títulos estatutarios» (FJ 9).

El Tribunal assumeix una concepció

expansiva sobre el títol competencial es-

tatal «seguretat pública», d’acord amb el

que sosté l’advocat de l’Estat. En conse-

qüència, el sistema de prevenció i de qua-

lificació del risc dels esdeveniments es-

portius s’inscriu dins l’art. 140.1.29 CE,

ja que ha de ser el mateix per a tot el terri-

tori espanyol. Això no impedeix l’execu-

ció d’aquestes normes per part de la poli-

cia autonòmica, «la manera concreta de

dur a terme les tasques policíaques», com

també la col·laboració, la coordinació i la

informació en el marc del disseny general

que defineix el Reial decret impugnat.

El Tribunal desestima el conflicte ins-

tat per la Generalitat de Catalunya. La

Sentència va seguida d’un vot particular

emès per la magistrada María Emilia Ca-

sas Baamonde, al qual s’adhereix el ma-

gistrat Carles Viver Pi-Sunyer. Partint de

la conformitat amb la construcció que fa

la Sentència pel que fa a la ubicació del

Reial decret impugnat dins la competèn-

cia estatal sobre seguretat pública, discre-

pa de les conseqüències que es deriven

amb relació a les competències autonò-

miques. Diferents preceptes del Reial de-

cret —els art. 39.2, 40.1 últim incís, 43,

44, 56 A) i B)— no respecten les com-

petències de la Generalitat. Així, s’afirma:

«En tales preceptos la normativa estatal ha

dispuesto, efectivamente, el modo concreto

de llevar a la práctica los cometidos policia-

les establecidos normativamente, lo que de-

bería habernos llevado a concluir que han

producido una vulneración del ámbito

funcional» de la competència de la Gene-

ralitat sobre la seva policia autònoma,

cosa que en condiciona l’actuació.

Joan Lluís Pérez Francesch

ACTIVITAT NORMATIVA... 151

Ponent:

Manuel Jiménez de Parga y Cabrera.

En el cas que ens ocupa es planteja la

inconstitucionalitat de diversos precep-

tes de la Llei foral 2/1993, pel fet que

conté previsions relatives a la conserva-

ció de la fauna piscícola que pretesa-

ment envairien competències estatals en

matèria hidràulica.1

D’acord amb l’article 149.1.22 de la

Constitució, l’Estat té competència exclu-

siva en matèria de «legislació, ordenació

i concessió de recursos i aprofitaments

hidràulics quan les aigües discorrin per

més d’una comunitat autònoma».

El recurs es basa en aquesta previsió

constitucional, com també en la doctri-

na constitucional que descriu la STC

227/1988, segons la qual podria ser per-

tinent donar un tractament homogeni

al recurs hidràulic, atesa l’escassetat del

recurs, i també la conveniència de racio-

nalitzar i coordinar els diferents aprofi-

taments que se’n deriven.

Tanmateix, cal plantejar-se si aquest

principi d’«unitat de gestió», que es po-

dria justificar pels motius exposats, es

pot portar a l’extrem del que el Parla-

ment de Navarra qualifica de vis expan-

siva a favor de la competència estatal so-

bre administració hidràulica.

L’entrecreuament de competències

que es produeix en aquest cas —atès que

ens hem de referir a competències sobre

pesca, recursos fluvials i medi am-

bient— no es pot resoldre, segons la re-

presentació del Parlament de Navarra,

atribuint a la competència estatal aques-

ta superioritat sobre la que correspon-

gui, si escau, a la Comunitat Autònoma.

A més a més, el recurs interpreta que

la Llei d’aigües reconeix la compatibili-

tat de la gestió pública de l’aigua amb

l’ordenació del territori i el medi am-

bient, però que aquesta confluència de

títols competencials s’ha de resoldre a

favor de l’Estat. En tot cas, exposa el re-

curs, la regulació per part de la Comuni-

tat Autònoma de la fauna piscícola no li

atorgaria la capacitat d’influir en la re-

gulació del domini hidràulic.

La Comunitat Autònoma no estaria

habilitada, per tant, per prendre deci-

sions que condicionin la decisió estatal

sobre l’ús i l’aprofitament de l’aigua. La

gestió homogènia de les aigües d’una

conca supracomunitària, per tant, exigi-

ria que les disposicions sobre pesca, és a

dir, sobre un aprofitament concret de les

aigües, s’ajustés a la normativa estatal,

exigència que, sempre segons el recurs,

no respecta la Llei foral qüestionada.

Per la seva banda, el Parlament al·lega

que la Llei s’ha limitat a regular aspectes

relatius a la fauna i la vegetació de zones

fluvials, sense interferir en el règim d’ai-

gües i la seva administració. Per això,

considera que la Llei s’ajusta a les com-

petències sobre pesca fluvial, medi am-

bient i competència legislativa per dictar

normes addicionals de protecció me-

Sentència 166/2000, de 15 de juny (BOE núm. 165, d’11 de juliol, suplement).

Recurs d’inconstitucionalitat promogut pel president del Govern en relació

amb determinats preceptes de la Llei foral del Parlament de Navarra 2/1993,

de 5 de març, de protecció i gestió de la fauna silvestre i els seus hàbitats.

1. És convenient advertir que la Llei qüestio-

nada va ser modificada per les posteriors lleis fo-

rals 8/1994, de 21 de juny, i 5/1998, de 27 d’a-

bril. Tanmateix, aquestes lleis no introdueixen

modificacions que afectin el fons de l’assumpte,

per la qual cosa, en el marc constitucional, hi per-

sisteix la controvèrsia.

diambiental, totes previstes en la Llei

orgànica de reintegració i millorament

del règim foral de Navarra (LORAFNA).

El Tribunal Constitucional fa referèn-

cia constant a dos casos precedents al

que ara ens referim, amb els quals s’esta-

bleix un cert paral·lelisme, perquè afec-

ten les competències estatals que preveu

l’article 149.1.22 esmentat de la Consti-

tució: es tracta de les STC 15/1998 i

110/1998, en què es van resoldre sen-

gles recursos contra les lleis 1/1992, de

pesca fluvial de Castella-la Manxa, i

6/1992, de protecció d’ecosistemes

aquàtics i de regulació de la pesca fluvial

de Castella i Lleó, respectivament. Del

que ja exposaven aquestes sentències, el

Tribunal recorda que la delimitació del

títol competencial «pesca fluvial» no pot

ignorar la connexió inescindible que

existeix entre aquest recurs natural i el

medi en què habita.

Per aquesta raó, si bé «en esencia, el

concepto pesca hace referencia a la activi-

dad extractiva de recursos naturales en sí

misma considerada, ésta comprende tam-

bién, dado que es presupuesto inherente a

esa actividad, el régimen de protección,

conservación y mejora de los recursos pes-

queros» (STC 15/1998, FJ 4, i 110/1998,

FJ 2).

Aquesta doctrina fonamentarà la de-

cisió del Tribunal en el cas que ens ocu-

pa, en concret, pel que fa als articles se-

güents:

a) En relació amb l’article 40 de la

Llei, el Tribunal estableix una decisió in-

terpretativa. Aquest article obliga a la

construcció d’escales o passos a preses i

dics, a càrrec dels concessionaris; l’Ad-

ministració foral controlaria el compli-

ment d’aquesta obligació. D’acord amb

la jurisprudència apuntada, «no puede el

legislador autonómico, unilateralmente y

sin contemplar fórmula alguna de colabo-

ración, imponer nuevas obligaciones vin-

culadas directamente al título concesional,

pero inexistentes al tiempo de otorgarse

aquél, con perturbación del ejercicio de la

competencia estatal sobre la materia». Per

tant, el contingut d’aquest article es

considera acceptable constitucional-

ment sempre que l’obligació es disposi

amb caràcter previ a l’acte d’atorgament

dels oportuns títols concessionals (FJ 4).

b) En relació amb l’article 46 de la

Llei, no s’admet com a acceptable cons-

titucionalment la decisió unilateral, per

part de la Comunitat Autònoma, relati-

va a la fixació de cabals mínims i ecolò-

gics, atès que això portaria a desconèixer

les competències atribuïdes a l’organis-

me de conca.

c) També es declara inconstitucional

l’article 48 de la Llei, ja que prohibeix de

manera taxativa i apriorística diverses ac-

tivitats sobre el domini públic hidràulic,

prohibicions que en cap cas no poden

obviar el possible control i la supervisió

de l’organisme de conca corresponent.

Això no impedeix, aclareix el Tribunal,

«que la Comunidad Foral, en el ejercicio

de sus competencias medioambientales,

pueda establecer normas adicionales de

protección de determinados espacios natu-

rales [...]. Ahora bien, ello no significa que

con apoyo en su competencia medioam-

biental pueda establecer una prohibición

general de actividad sobre un espacio en el

que se proyectan otros títulos competencia-

les concurrentes, como el que ostenta el Es-

tado ex artículo 149.1.22 CE» (FJ 11).

d)Finalment, es declara la inconsti-

tucionalitat dels apartats 10 i 11 de l’ar-

ticle 112, com també de l’apartat 6 de

l’article 113, «en los que se sanciona la al-

teración de caudales sin tener en cuenta la

posible autorización otorgada por el Or-

ganismo de cuenca, cuando la fijación del

régimen de caudales es materia de su com-

petencia» (FJ 12).

Finalment, i pel que fa a la resta de les

AUTONOMIES · 27

152

normes impugnades,2el Tribunal Cons-

titucional les considera ajustades a les

exigències del repartiment competen-

cial, ja que, si bé la Llei imposa noves

obligacions als concessionaris, es pot

considerar que aquestes no estan subjec-

tes a una autorització independent de

l’Administració foral, sinó que es deri-

ven de la competència autonòmica con-

sistent a fixar normes addicionals de

protecció del medi ambient. Per això, en

aquests casos no s’estaria obviant ni ex-

cloent la capacitat de control de l’orga-

nisme de conca corresponent ni, per

tant, desvirtuant les competències esta-

tals en aquesta matèria.

Cristina Dietrich

ACTIVITAT NORMATIVA... 153

2. Ens referim, en concret, als articles 41, 43,

44, 45, 47 i 120 de la Llei impugnada, en diver-

sos dels seus apartats, com també als articles 112 i

113, als quals ja s’ha fet referència, perquè conte-

nen previsions no ajustades a la Constitució.

Sentència 180/2000, de 29 de juny (BOE núm. 180, de 28 de juliol, suple-

ment). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2299/1993, promogut per cin-

quanta-cinc senadors del Grup Parlamentari Popular contra l’art. 37 i la

disposició addicional cinquena de la Llei de la Comunitat Autònoma de

La Rioja 2/1993, de 13 d’abril, de pressupostos.

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

La matèria tractada en aquest pro-

nunciament es relaciona directament

amb el contingut que ha de tenir una

llei de pressupostos. La Comunitat

Autònoma de La Rioja estableix, en

l’art. 37 esmentat, la regulació d’una sè-

rie de sancions de caràcter administratiu

de manera que els recurrents entenen

que s’excedeix el contingut propi d’una

llei de pressupostos.

El Tribunal comença fixant com ha

de ser aquest contingut sobre la base no

sols del caràcter d’aquesta Llei, sinó dels

límits que apareixen regulats en l’art.

21.1 de la Llei orgànica de finançament

de les comunitats autònomes. D’acord

amb aquesta regulació, coincident amb

la que estableix l’art. 134 de la CE pel

que fa als pressupostos estatals, el Tri -

bunal entén que una llei de pressupos-

tos es compon d’un nucli indisponible,

essencial i mínim que abasta els ingres-

sos i les despeses d’un ens públic. Junta-

ment amb aquest contingut es poden

establir previsions que tinguin relació

directa amb el nucli esmentat o amb els

criteris de política econòmica de la qual

aquell pressupost és l’instrument i que,

a més, la inclusió d’aquestes previsions

en la Llei estigui justificada ja que és un

complement necessari amb vista a la

seva major intel·ligència i millor execu-

ció.

Un cop fixada aquesta línia d’anàlisi,

sotmet l’article 37 al test del contingut

d’una llei de pressupostos determinant

que no és part del nucli essencial, que

no s’hi connecta directament i que tam-

poc no és un instrument de política

econòmica, per la qual cosa ha de que-

dar fora d’una llei de pressupostos o,

més concretament, ha de ser considerat

inconstitucional. No passa el mateix

amb la disposició addicional cinquena,

que sí que té una vinculació directa amb

els ingressos i les despeses de la Llei de

pressupostos i, fins i tot, es considera un

complement necessari, ja que regula la

declaració d’utilitat pública, a l’efecte

expropiatori de béns i drets de particu-

lars, dels projectes d’obres d’infraestruc-

tura que tenen un reflex directe en la

Llei de pressupostos a través dels crèdits

corresponents.

El tema tractat va més enllà de la ma-

tèria pressupostària ja que, a més, s’apro-

fundeix la matèria expropiatòria con-

siderant que la disposició addicional

cinquena està dins les competències de

regulació de l’expropiació de la Comu-

nitat Autònoma per tal com estableix els

criteris d’utilitat pública sense que inter-

vingui en l’institut de l’expropiació, que

és de competència estatal.

L’estimació parcial que fa el Tribunal

Constitucional en la decisió que declara

nul l’art. 37 i constitucional la disposició

addicional cinquena és discutida en vot

particular pel president Pedro Cruz Vi-

llalón, que entén que no s’ha adoptat la

perspectiva d’anàlisi adequada. Aquesta

no hauria de ser tant el contingut d’una

llei de pressupostos, la jurisprudència de

la qual no té un fonament normatiu ine-

quívoc, sinó més aviat uns altres precep-

tes com ara els art. 9.3, 24, 25 i 149.1.18

de la CE. Manuel Jiménez de Parga y

Cabrera i Rafael de Mendizábal Allende

tampoc no es mostren conformes amb la

decisió, ja que en el seu vot particular en-

tenen que els senadors autonòmics tenen

un tant de diferència respecte als altres

senadors que els impedeix formar part

del conjunt de legitimats per presentar

un recurs d’inconstitucionalitat quan és

contra les lleis de la comunitat a la qual

representen.

José Antonio Fernández Amor

AUTONOMIES · 27

154

Sentència 190/2000, de 13 de juliol (BOE núm. 192, d’11 d’agost, suple-

ment). Conflicte positiu de competència núm. 2830/1992, promogut pel

Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació amb l’Ordre

del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme de 16 de juliol de 1992, que

regula el procediment per a la concessió d’ajudes previstes en el Pla de

competitivitat de la indústria tèxtil i confecció per als anys 1992 a 1996,

aprovat per la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics

el 5 de març de 1992.

Ponent:

Guillermo Jiménez Sánchez.

El present conflicte positiu de com-

petència, estimat parcialment pel Tribu-

nal Constitucional, té per objecte l’Or-

dre del Ministeri d’Indústria, Comerç i

Turisme de 16 de juliol de 1992, que re-

gula un sistema d’ajudes (subvencions)

destinades a promoure la realització de

diverses actuacions relatives a la indús-

tria tèxtil i de confecció. Segons la repre-

sentació de la Generalitat, aquesta Or-

dre (modificada parcialment per les or-

dres del mateix Ministeri de 10 de febrer

de 1994 i de 22 de maig de 1997, però

sense que aquestes modificacions afec-

tin la supervivència de la controvèrsia

competencial) assigna en els art. 6 , 7, 8,

10, 11, 12, 13, 14 i 15 a òrgans estatals

funcions de caràcter executiu que ex-

haureixen pràcticament la totalitat del

procediment de tramitació, concessió i

pagament de les subvencions en qüestió.

Es va promoure conflicte positiu de

competència estimant que els articles es-

mentats, juntament amb els annexos I,

II, III i IV (que contenen models de

sol·licitud, documentació que cal pre-

sentar, etc.) vulneraven les competèn-

cies estatutàriament assumides per la

Comunitat Autònoma de Catalunya en

matèria de «planificació de l’activitat

econòmica a Catalunya» i d’«indústria»

(art. 12.1.1 i 2 EAC).

L’advocat de l’Estat, per la seva banda,

defensa la incardinació de les subven-

cions previstes en l’Ordre en la matèria

«reestructuració de sectors industrials»

(«bases i coordinació de la planificació

general de l’activitat econòmica» —art.

149.1.13 CE—), restant per a la Gene-

ralitat competències de «desenvolupa-

ment i execució a Catalunya dels plans

establerts per l’Estat» (art. 12.1.3 EAC)

i, subsidiàriament, en els títols «comerç

exterior» i «foment i coordinació gene-

ral de la investigació científica i tècnica»

(art. 149.1.10 i 15 CE), així com en la

doctrina constitucional que justifica, en

supòsits excepcionals, que l’Estat es re-

servi la gestió de subvencions (STC

13/1992, FJ 8 d).

Abans de resoldre en quina matèria

s’inscriuen les ajudes, és necessari deter-

minar l’objecte de les subvencions i les

activitats subvencionables. L’objecte

(art. 3 de l’Ordre) són «[…] aquells pro-

jectes que contribueixin a l’adaptació

del teixit econòmic de les zones subven-

cionades i a la racionalització de l’es-

tructura industrial i comercial de les

indústries del sector tèxtil i de la confec-

ció». Les actuacions subvencionables

són la creació d’agrupacions o associa-

cions que tinguin per objecte integrar

àrees de gestió empresarial, compartir

xarxes comercials, fer estudis de pros-

pecció de mercats, produir nous pro-

ductes, etc. (art. 4.1); la investigació i el

desenvolupament d’innovacions tècni-

ques, millores de processos (art. 4.2); es-

tudis d’assessorament o diagnosi de

l’empresa (art. 4.3); la millora de la ca-

pacitat de disseny, qualitat i normalitza-

ció dels productes i de llur comercialit-

zació (art. 4.4) i la formació de personal

en tècniques de producció, comerç exte-

rior i formació gerencial (art. 4.5).

L’argumentació del Tribunal parteix

de la doctrina constitucional establerta

en matèria de subvencions en la STC

13/1992 (FJ 4), de 6 de febrer, segons la

qual «la legitimitat constitucional del rè-

gim normatiu i de gestió de les subven-

cions fixat per l’Estat depèn de les com-

petències que l’Estat tingui en la matèria

de què es tracti». Analitzant els títols en

joc en aquest litigi, dels dos invocats per

la Generalitat de Catalunya, el més espe-

cífic és el d’«indústria», ja que les ajudes

tenen per principal finalitat la racionalit-

zació de l’estructura industrial i comer-

cial de les empreses (especialment de les

pimes) dels sectors tèxtil i de la confec-

ció. Quant als títols invocats per l’Estat,

el Tribunal Constitucional descarta el de

«comerç exterior». Seguint el criteri esta-

blert en la STC 186/1999, «si les sub-

vencions tendents a donar suport a les

millores tècniques de les empreses ha-

guessin d’emmarcar-se en la matèria co-

merç exterior pel fet que tals millores les

haguessin de situar en millor posició per

competir en els mercats internacionals,

aquesta matèria acabaria per desplaçar

les competències sectorials específiques».

Deixant de banda la possible incidèn-

cia de la matèria «foment i coordinació

general de la investigació científica i tèc-

nica» en relació amb les línies subven-

cionables establertes en els apartats 2 i

3 de l’art. 4 de l’Ordre de 16 de juliol

de 1992 (que seran tractats posterior-

ment), el Tribunal entra en el problema

principal de la qüestió, que consisteix a

determinar si les ajudes s’inscriuen en la

matèria «indústria», tal com defensa la

ACTIVITAT NORMATIVA... 155

representació de la Generalitat, o en la

de «reestructuració de sectors indus-

trials», incardinació principal defensada

per l’Estat.

El principal argument de l’advocat de

l’Estat és que les subvencions regulades

en l’Ordre del 16 de juliol són mesures

dirigides a la promoció de la innovació

tecnològica incloses en l’objecte i la fi-

nalitat de l’article 38 de la Llei 27/1984,

de 26 de juliol, de reconversió i de rein-

dustrialització (LRR), d’acord amb la

competència estatal de l’art. 149.1.13

CE, que «dóna acollida també […] a

previsions d’accions o mesures singulars

que siguin necessàries per assolir els fins

proposats dins de l’ordenació de cada

sector» (STC 96/1986, FJ 4). D’acord

amb el Reial decret 877/1985, de 25 de

maig, que desplegava l’art. 38 de la

LRR, s’aprovà el Pla de competitivitat

de la indústria tèxtil i de la confecció per

al període 1992-1996, que preveia la

concessió de les ajudes objecte del litigi.

El Tribunal recorda, però, que en la

LRR es distingeixen tres blocs de mesu-

res: la declaració de sectors en reconver-

sió (art. 1), la declaració de zones de

reindustrialització urgent (art. 24) i la

promoció de la innovació tecnològica

(art. 38), dintre de la qual s’inclourien

les subvencions en qüestió. Segons el Tri-

bunal (FJ 6), «del fet que les actuacions

subvencionables litigioses puguin ser

considerades com a mesures dirigides a

la promoció de la innovació tecnològica

i les mesures d’aquesta naturalesa s’inclo-

guin en la LRR, no pot deduir-se que

aquelles s’hagin d’emmarcar, necessària-

ment, en la matèria reestructuració de

sectors industrials». Aquest raonament

és deutor de la doctrina establerta en la

STC 186/1999 (FJ 7), on es deia que les

mesures de «reconversió industrial» de la

LRR són emmarcables en el títol «rees-

tructuració de sectors industrials», però

no, de forma mecànica, les de promoció

de la innovació tecnològica. Aquesta tesi

se sustenta també en la disposició final

segona de la LRR, que distingeix en les

mesures previstes per la LRR dos aspec-

tes separables: la reconversió (sotmesa a

caducitat) i la innovació (amb vigència

indefinida).

Tenint en compte aquests criteris de

delimitació entre les matèries «reestruc-

turació de sectors industrials» (que fa

referència a situacions excepcionals rela-

tives a processos d’obsolescència de sec-

tors industrials, FJ 6) i «indústria», el

Tribunal Constitucional passa a incardi-

nar les diferents subvencions que recull

l’article 4 de l’Ordre impugnada.

Segons aquest Tribunal, les subven-

cions previstes en l’art. 4.1, 4 i 5 s’ins-

criuen en l’àmbit de l’art. 38 LRR, relatiu

a la innovació tecnològica, «en el que

hem denominat ordenació de sectors in-

dustrials, és a dir, en la matèria indústria»

(FJ 7), i no es corresponen a situacions

excepcionals (per altra banda, el sector

tèxtil ha estat objecte de mesures específi-

ques de reconversió industrial —reials

decrets 2010/1981 i 2640/1985—). Així

mateix, també s’hi inscriuen les actua-

cions previstes en l’art. 4.3, després que el

Tribunal l’exclogui de l’emmarcament

subsidiari en la matèria «foment i coordi-

nació general de la investigació científica

i tècnica» (art. 149.1.15 CE).

Un cop emmarcades les actuacions

previstes en els articles 4.1, 3, 4 i 5 de

l’Ordre en la matèria «indústria», el Tri-

bunal Constitucional passa a analitzar la

incidència de la competència atribuïda a

l’Estat («bases i coordinació de la plani-

ficació general de l’activitat econòmi-

ca», art. 149.1.13 CE) sobre la com-

petència exclusiva de la Generalitat en

aquesta matèria (12.1.2 EAC). Segons

l’advocat de l’Estat, la competència de

l’art. 149.1.13 CE permet la centralitza-

AUTONOMIES · 27

156

ció de la tramitació i gestió de les sub-

vencions si és imprescindible per asse-

gurar la plena efectivitat de les mesures

de foment i per garantir l’obtenció per

part dels destinataris potencials en tot el

territori nacional (STC 95/1986, FJ 1, i

201/1988, FJ 4). La centralització es

justifica perquè es tracta d’un Pla nacio-

nal per fomentar la competitivitat d’un

sector necessitat de rellançament, im-

portant dins del conjunt de l’economia

nacional (7 per 100 del PIB i 10,4 per

100 de l’ocupació industrial), l’eficàcia

de les mesures i especialment perquè

l’art. 9 de l’Ordre conté criteris que han

de ser tinguts en compte unitàriament

per a l’avaluació de les subvencions.

Segons el Tribunal Constitucional (FJ

10), la perspectiva territorial general de

l’art. 149.1.13 CE no pot comportar la

centralització de tota la normativa ni de

les mesures d’execució, ja que això supo-

saria el desapoderament de les compe-

tències autonòmiques amb les quals con-

corre; la centralització de funcions de

normalització i d’execució només pot

tenir lloc en supòsits excepcionals, essent

la regla que les comunitats autònomes

competents desenvolupin normativa-

ment els plans i els apliquin, fins i tot

quan la seva execució tingui un abast su-

praterritorial no susceptible de fracciona-

ment (STC 243/1994, FJ 6, i 242/1999,

FJ 18).

Així, quant a les subvencions per a la

formació d’agrupacions o associacions

d’empreses (art. 9), no són criteris vàlids

per a la centralització de la gestió ni la di-

mensió —supraterritorialitat—, viabili-

tat i interès del projecte (apartat a), ni

l’excel·lència dels projectes (apartats a, ci

e), ni el d’obtenció d’índexs de tecnifica-

ció considerats competitius (apartat d)

(l’apartat bcorrespon a una línia subven-

cional incardinable en l’art. 149.1.15

CE) (FJ 10). En definitiva, cap dels cri-

teris de l’art. 9 justifica la gestió centra-

litzada de les subvencions, fins i tot «l’e-

xistència de criteris, en reduir la discre-

cionalitat i intensificar la connexió amb

l’objecte perseguit, fa més inexcusable la

gestió autonòmica de les subvencions»

(STC 242/1999, FJ 2).

Un cop establerta la incidència del títol

competencial de l’art. 149.1.13 CE en la

matèria indústria, el Tribunal Constitu-

cional entra a examinar si els preceptes i

annexos impugnats vulneren les com-

petències autonòmiques. Segons el Tribu-

nal, contenen normes ordinàries de tra-

mitació (inclosa la potestat de dictar

normes processals), que no poden ser

considerades normativa bàsica en matèria

d’indústria i, per tant, vulneren les com-

petències normatives autonòmiques els

art. 6 (que regula la presentació de les

sol·licituds de subvenció), 8 (que estableix

un comitè per a l’estudi de les sol·lici-

tuds), 10 (que regula la formulació de la

proposta de resolució), art. 11.2, 3 i 4

(que determina que el secretari d’Estat

d’Indústria o la persona delegada resoldrà

les subvencions i prescriu algunes forma-

litats que han de contenir-se en la resolu-

ció administrativa), 12 (que estableix la

documentació necessària per al pagament

de la subvenció, els controls i les inspec-

cions), 13 (que preveu avançaments de la

subvenció) i 15 (que preveu principis per

casos d’incompliment de les condicions

exigides per a la concessió), així com la

previsió de convenis entre l’Estat i les co-

munitats autònomes per a la presentació

de les sol·licituds (art. 6) i per a la remissió

d’estudis al Comitè (art. 8) i els annexos I,

II, III i IV, que contenen models de sol·li-

citud, documentació que cal presentar,

etc. No vulnera el repartiment competen-

cial, en canvi, l’establiment d’un termini

de presentació de les sol·licituds (art. 7),

«perquè pot resultar adequat, en ocasions,

que l’Estat estableixi condicions que ga-

ACTIVITAT NORMATIVA... 157

AUTONOMIES · 27

158

ranteixin l’homogeneïtat de la gestió»

(STC 104/1988, FJ 8), ni l’art. 11.1, que

condiciona la subvenció a l’acompliment

de les obligacions fiscals i amb la Segure-

tat Social.

Mereix un comentari més pausat l’art.

14, que estableix la documentació que

ha d’aportar el beneficiari sobre l’aplica-

ció correcta de la subvenció, que se sot-

met al control de la Intervenció General

de l’Estat i al previst en la legislació del

Tribunal de Comptes. Aquí, el que vul-

nera les competències autonòmiques és

la fiscalització de la Intervenció General

de l’Estat, la jurisdicció de la qual fina-

litza en el moment en què els crèdits

pressupostaris de les subvencions són

lliurats a les comunitats autònomes. El

control del Tribunal de Comptes no

contradiu la distribució competencial,

ja que aquest òrgan «manté una relació

de supremacia enfront d’altres òrgans

fiscalitzadors», d’acord amb l’art. 29 de

la Llei 7/1988, de funcionament del Tri-

bunal de Comptes, que determina que

«els òrgans de control extern de les co-

munitats autònomes coordinaran la

seva activitat amb la del Tribunal de

Comptes mitjançant l’establiment de

criteris i tècniques comunes de fiscalit-

zació que garanteixin la major eficàcia

[…]» (apartat 1), i estan obligats aquests

òrgans a remetre al Tribunal de Comp-

tes «els resultats individualitzats de l’e-

xamen, comprovació i censura dels

comptes de totes les entitats del sector

públic autonòmic» (apartat 2) (FJ 11).

Respecte de les actuacions previstes en

l’art. 4.2 i 3, l’advocat de l’Estat defensa

el seu emmarcament subsidiari en la

matèria «foment i coordinació general de

la investigació científica i tècnica» (art.

149.1.15 CE). El Tribunal Constitucio-

nal recorda (FJ 8) que aquesta matèria

engloba totes aquelles mesures encami-

nades a la promoció i l’avenç de la inves-

tigació, entre les quals s’inclouen les de

caràcter organitzatiu i servicial (STC

90/1992, FJ 2, i STC 186/1999, FJ 8);

potestats tant d’ordre normatiu com exe-

cutiu, si bé ha de contrastar-se l’efectiva

presència d’aquest tipus competencial

mitjançant l’examen de les subvencions.

El Tribunal, d’acord amb aquests criteris,

constata que les subvencions que tinguin

per objecte la investigació i el desenvolu-

pament d’innovacions tècniques, millo-

res de processos, etc. (art. 4.2) encaixen

en l’art. 149.1.15 CE i no vulneren, per

tant, competències autonòmiques. Sí

que les vulneren, en canvi, les actuacions

previstes en l’art. 4.3 (estudis d’assessora-

ment o diagnosi de l’empresa).

El vot particular de Rafael de Mendi-

zábal Allende, que comparteix la resposta

i la ratio decidendi del Tribunal Constitu-

cional, desenvolupa i precisa la interven-

ció del Tribunal de Comptes en la fisca-

lització de la despesa pública, plantejada

esquemàticament en el FJ 11 h, en rela-

ció amb l’art. 14.1 de l’Ordre. Segons

Mendizábal, l’estructura descentralitzada

de l’Estat exigeix mecanismes que garan-

teixin el principi d’unitat, entre els quals

es troben els de fiscalització o control, i

concretament, el Tribunal de Comptes

com a institució única i suprema en el

camp de la fiscalització externa de l’acti-

vitat econòmica de l’Estat i del sector pú-

blic (art. 136.1 CE). L’actuació del Tri-

bunal de Comptes s’estén, a partir de la

fórmula «Estat + sector públic», tant a les

administracions públiques centrals, au-

tonòmiques i locals, els organismes autò-

noms, la Seguretat Social, les empreses

públiques i les institucions financeres pú-

bliques, com als particulars que percebin

subvencions o gestionin fons públics.

Sobre la coexistència del Tribunal de

Comptes amb els controls externs d’al-

tres institucions autonòmiques, Mendi-

zábal parteix de la supremacia del Tribu-

nal de Comptes (STC 18/1991, FJ 2).

Des d’aquest punt de vista, el control

del Tribunal de Comptes sobre l’activi-

tat de les comunitats autònomes, previst

en l’art. 153 dCE, era desenvolupat de

forma «ambigua i claudicant» en l’art.

22 de la Llei orgànica 8/1980, de fi-

nançament de les comunitats autòno-

mes, «que oblidava, entre d’altres coses,

que […] el control específic respecte de

la gestió econòmica correspon indecli-

nablement al Tribunal de Comptes, sen-

se cap limitació ni condicionament». La

Llei 7/1988, de funcionament del Tri-

bunal de Comptes, en els dos apartats

de l’art. 29 (transcrits més amunt) deli-

mitava amb major rigor les relacions

mútues amb els òrgans de control extern

de les comunitats autònomes, i recon-

duïa la legislació a la clàusula general de

supremacia del Tribunal de Comptes de

l’art. 136.1 CE.

Segons Mendizábal, el Tribunal de

Comptes ha de «censurar» els comptes

de totes les administracions públiques,

incloses les autonòmiques, i ho ha de fer

mitjançant les funcions fiscalitzadora i

jurisdiccional, que resten intangibles

respecte de les funcions de control assu-

mides per les comunitats autònomes.

En definitiva, l’art. 14 de l’Ordre no

vulnera competències autonòmiques,

car «la coexistència de funcions neta-

ment i merament fiscalitzadores en

mans de la Sindicatura de Greuges i del

Tribunal de Comptes és, en llenguatge

aritmètic, una suma i no una resta. Hi

veuen més quatre ulls que dos […]».

Josep Pagès

ACTIVITAT NORMATIVA... 159

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

De manera prèvia a qualsevol comen-

tari s’ha d’aclarir en aquest pronuncia-

ment quin és el motiu d’impugnació.

Com s’ha posat de manifest, el conflicte

de competències es forma a partir d’una

comunicació del director general d’In-

gressos de la Comunitat Autònoma d’Ex-

tremadura al president del Tribunal Eco-

nomicoadministratiu regional en què,

succintament, se li informa que se sos-

trauen de la competència revisora del seu

Tribunal els expedients relatius a tributs

cedits en virtut de la disposició addicional

cinquena de la Llei de l’Assemblea d’Ex-

tremadura 7/1998, de 18 de juny, de ta-

xes i preus públics. En conseqüència, serà

la Junta Economicoadministrativa de la

Comunitat Autònoma la que exercirà les

competències de revisió dels actes admi-

nistratius de gestió dels tributs cedits.

La decisió del Tribunal declara incons-

titucional aquesta previsió sobre la base

de l’argumentació següent. El disseny del

sistema de finançament autonòmic és

una opció que la Constitució concedeix

a l’Estat, el qual pot regular-lo (art.

149.1.14 CE), a més del seu propi siste-

ma de finançament, amb els límits o

condicionants que pot comportar l’auto-

nomia financera i política que reconeix

l’art. 156 de la CE. Dins aquesta opció

Sentència 192/2000, de 13 de juliol (BOE núm. 192, d’11 d’agost, suple-

ment). Conflicte positiu de competència núm. 5447/1998, plantejat pel

Govern de la Nació contra la Comunicació de 2 de novembre de 1998 del

director general d’Ingressos de la Conselleria d’Economia, Indústria i Hi-

senda de la Junta d’Extremadura.

s’emmarca la regulació efectuada a través

de la Llei orgànica de finançament de les

comunitats autònomes (en endavant

LOFCA) dels tributs cedits a les comuni-

tats autònomes previstos inicialment en

l’art. 157.1.ade la CE; és un aspecte d’a-

questa ordenació la disposició que conté

l’art. 20.1.bde la LOFCA, la qual fa resi-

dir en els tribunals economicoadminis-

tratius estatals la revisió dels actes admi-

nistratius producte de la gestió delegada

que en fan les comunitats autònomes.

Aquest aspecte de la regulació que l’Estat

realitza dels tributs cedits està motivada,

d’una banda, pel caràcter revocable dels

tributs cedits la titularitat última dels

quals és de l’Estat i, d’una altra, per la cir-

cumstància que, a instància dels ciuta-

dans, es controla l’aplicació de la norma-

tiva estatal que regula aquests tributs. Tot

això és diferent d’atribuir a la regulació

un caràcter fiscalitzador o controlador de

l’Administració estatal sobre l’Adminis-

tració tributària autonòmica que pugui

hipotecar l’autonomia política i finance-

ra reconeguda constitucionalment.

De la Sentència no sols és destacable

el pronunciament exprés sobre la cons-

titucionalitat de la previsió que siguin

els tribunals economicoadministratius

estatals els qui revisin les actuacions de

gestió dels tributs cedits i el caràcter nul

d’una disposició autonòmica contrària,

sinó també el fet de no estendre’n l’exa-

men a la previsió que en termes sem-

blants fa l’art. 20.1.cde la LOFCA amb

referència als recàrrecs. La disposició ad-

dicional cinquena de la Llei extremenya

7/1998 també traspassa a la Junta Eco-

nomicoadministrativa la competència

dels tribunals economicoadministratius

estatals sobre la revisió de la gestió de

recàrrecs autonòmics, cosa que contra-

diu el precepte de la LOFCA esmentat.

En opinió de qui escriu, malgrat que el

conflicte es basa en la Comunicació del

Govern extremeny on només es fa es-

ment dels tributs cedits, l’objecte d’estu-

di es podria haver estès a allò relatiu als

recàrrecs, sobretot quan es planteja un

conflicte semblant al resolt en relació

amb els tributs cedits.

José Antonio Fernández Amor

AUTONOMIES · 27

160

Sentència 223/2000, de 21 de setembre (BOE núm. 251, de 19 d’octubre, su-

plement). Conflicte positiu de competència núm. 281/1993, promogut

pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació amb el

Reial decret 1085/1992, d’11 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament

de l’activitat de distribució de gasos liquats del petroli.

Ponent:

Vicente Conde Martín de Hijas.

El present conflicte positiu de com-

petència, estimat parcialment pel Tribu-

nal Constitucional, té per objecte el Reial

decret 1085/1992, pel qual s’aprova el

Reglament de l’activitat de distribució de

gasos liquats del petroli, butà i propà

(RGLP). Aquesta normativa regula el

procés de desmonopolització de les es-

tructures comercials de CAMPSA pel que

fa als gasos liquats, i desplega l’art. 6 de la

Llei 15/1992, de 5 de juny, de mesures

urgents per a la progressiva adaptació del

sector petrolier al marc comunitari. En

el preàmbul del Reial decret es fixa la ne-

cessitat d’establir «un Reglament únic

de caràcter bàsic per a tots els operadors i

les empreses subministradores» i garantir

a la vegada «el règim d’aprovisionament

energètic», que també qualifica de bàsic.

El Reial decret 1085/1992 organitza

el subministrament o la distribució dels

gasos liquats sobre un doble eix. Per

un costat, el subministrament a l’engròs

—que no arriba als consumidors fi-

nals—, encomanat als operadors de ga-

sos liquats, d’àmbit d’activitat estatal

(art. 9). Els operadors han de disposar

d’unes instal·lacions de recepció, emma-

gatzematge i transport (regulades en

l’art. 8) i d’unes existències mínimes de

seguretat suficients perquè no quedi des-

proveït el mercat estatal (art. 10). Per un

altre costat, hi ha el subministrament al

detall, que correspon a les empreses sub-

ministradores, encarregades de la distri-

bució al consumidor final. Les empreses

només estan autoritzades a realitzar el

subministrament en un territori deter-

minat (art. 11 i 25) i han de tenir unes

«existències mínimes de seguretat» (art.

10) que garanteixin el subministrament

a l’àmbit territorial que els pertoqui. La

condició d’operadors i d’empreses de

subministrament s’obté mitjançant l’au-

torització administrativa i la inscripció

en el Registre administratiu (art. 2 i 4)

de la Direcció General d’Energia del

Ministeri d’Indústria i Comerç (avui, Mi-

nisteri d’Economia). El Reial decret pre-

veu la intervenció de les comunitats

autònomes només en la fase procedi-

mental prèvia al registre respecte de les

empreses subministradores (art. 11.5 i 7)

i en el control de les empreses (art. 25.1).

Així mateix, es regulen extensament en

aquest Reial decret les condicions de les

instal·lacions d’emmagatzematge, distri-

bució i envasament dels gasos i de la con-

tractació del subministrament, aspectes

determinants per garantir el subminis-

trament energètic en el territori estatal.

Cal dir que el règim jurídic dels gasos

liquats ha estat substancialment modifi-

cat per la Llei 34/1998, del sector d’hi-

drocarburs, que introdueix un seguit de

reformes liberalitzadores tendents a li-

mitar la intervenció dels poders públics,

i concretament, respecte dels gasos li-

quats, suprimeix l’obligatorietat del

subministrament a domicili. Segons el

Tribunal Constitucional, no modifica

substancialment, però, l’activitat dels

operadors i de les empreses, i no queda

afectada la pervivència de la controvèr-

sia competencial (FJ 3).

La representació de la Generalitat de-

nuncia que la disposició final segona del

Reial decret, que atribueix caràcter bàsic

als art. 2, 3, 4, 6.1, 9, 10, 11, 13, 15, 38,

42.1 i a la disposició transitòria segona,

vulnera la distribució competencial. Se-

gons la Generalitat, el concepte de bases

comprèn essencialment potestats nor-

matives, i resta l’atribució de rang bàsic

a funcions executives per a supòsits veri-

tablement excepcionals. Els títols que

al·lega la Generalitat per defensar la seva

titularitat sobre l’execució de la distri-

bució de gasos són els de l’art. 9.1.16

EAC, que li atribueix la competència

exclusiva en matèria d’«instal·lacions de

producció, distribució i transport d’e-

nergia quan aquest transport no surti

del seu territori i el seu aprofitament no

afecti una altra província o comunitat

autònoma»; l’art. 10.1.5 EAC, que li

atribueix competència en el desplega-

ment legislatiu i l’execució en matèria

de «règim energètic» «en el marc de la

legislació bàsica de l’Estat i, si s’escau, en

els termes que aquella legislació establei-

xi»; i l’art. 12.1.2 EAC, que li confereix

competència exclusiva en matèria d’«in-

dústria» i «comerç interior», d’acord

amb les bases i l’ordenació econòmica

general.

D’altra banda, l’advocat de l’Estat

al·lega els títols de l’art. 149.1.25 CE,

que atribueix a l’Estat la competència ex-

clusiva per a l’establiment de la normati-

va bàsica en matèria de «règim energè-

ACTIVITAT NORMATIVA... 161

tic», i de l’art. 149.1.13 CE, que li atri-

bueix la competència exclusiva sobre les

bases i la coordinació de la planificació

econòmica general, que, projectada so-

bre sectors econòmics concrets, permet

l’adopció de mesures singulars de caràc-

ter executiu.

Segons el Tribunal, el principal pro-

blema no és emmarcar els títols en una o

altra matèria, sinó determinar si són

qualificables, en qualitat d’actes d’execu-

ció, com a «bases». Els títols argüits per

la Generalitat «instal·lacions de produc-

ció, distribució i transport d’energia»

(9.1.16 EAC) i «règim energètic» (art.

10.1.5 EAC) admeten d’entrada la con-

vergència amb el títol estatal de bases de

règim energètic (149.1.25 CE), així com

els títols «indústria» i «comerç interior»

(art. 12.1.2 i 5 EAC), que també operen

d’acord amb les «bases i coordinació

de la planificació general de l’activitat

econòmica general» (art. 149.1.13 CE)

(FJ 4).

Quant als àmbits materials afectats, el

Tribunal refusa, no obstant això, l’em-

marcament dels preceptes en les matèries

«indústria» i «instal·lacions de produc-

ció, distribució i transport d’energia», ja

que els preceptes qüestionats per la Ge-

neralitat tenen a veure amb l’activitat de

distribució dels gasos des de la perspecti-

va de la garantia dels consumidors, no

amb les instal·lacions. Les matèries que

hi són més específicament connectades

són, per tant, les de «règim energètic» i

«comerç interior», depenent en cada cas

de quina és la matèria més directament

implicada (FJ 5).

El Tribunal passa a examinar si els pre-

ceptes qüestionats poden reconduir-se a

normativa bàsica en l’FJ 6. Abans, però,

estableix uns sèrie de premisses. Recorda,

en primer lloc, la doctrina sobre l’abast

dels títols de l’Estat, establerta en la STC

197/1996. Allí es refusava que «en un

sector tan important per al desenvolupa-

ment de l’activitat econòmica general

com el del petroli […] les competències

específiques, per exemple en matèria

energètica, hagin de prevaler necessària-

ment i en tot cas sobre les relatives a la

planificació econòmica». Les competèn-

cies afectades «han d’exercir-se conjunta-

ment i harmònicament, cadascuna dins

del seu àmbit material d’actuació respec-

tiu, que s’haurà de delimitar en cada cas»,

i no es poden considerar com «equiva-

lents o intercanviables el títol genèric, re-

latiu a la planificació econòmica, i l’espe-

cífic, referent a l’ordenació d’un sector»

(FJ 4).

En segon lloc, recorda la doctrina se-

gons la qual la noció de bases presenta

un doble vessant: material (bases serien

el comú denominador normatiu neces-

sari per assegurar la unitat fonamental

prevista per les normes del bloc de la

constitucionalitat, dirigit a assegurar els

interessos generals i dotat d’estabilitat,

STC 48/1988 i 1/1982); i formal (se-

gons el qual, per reduir la incertesa jurí-

dica, l’instrument per establir les bases

és la llei, i pot haver-hi, no obstant això,

excepcions si les bases es contenen en

normes amb rang de reial decret i se

n’explicita el caràcter bàsic —aspectes

observats en el Reial decret en qüestió—,

quan per la naturalesa de la matèria

resultin un complement necessari per

garantir la finalitat de la competència

estatal sobre les bases, STC 48/1988)

(FJ 6 a 9).

A partir d’aquestes premisses, el Tribu-

nal passa a examinar el caràcter bàsic dels

diferents preceptes impugnats, deixant la

solució de la disposició final (que els atri-

buïa caràcter bàsic) pendent de la dels

preceptes en concret. El bloc format pels

art. 2, 4, 6.1, 10, 11, que fan referència a

l’autorització i la inscripció registral dels

operadors i les empreses, conté, segons el

AUTONOMIES · 27

162

Tribunal, elements essencials del sistema

de distribució dels gasos liquats, emmar-

cables en la matèria «comerç interior».

Les exigències formals que justifiquen

que excepcionalment no s’estableixi el

caràcter bàsic d’aquests preceptes en una

llei s’acompleixen: es regula en una nor-

ma amb rang de reial decret, s’explicita el

caràcter bàsic dels preceptes, hi ha una

explícita habilitació legal (disposició

transitòria segona de la Llei 15/1992) i

l’ús del Reglament es justifica pel caràcter

tècnic de la matèria en qüestió.

Des de la perspectiva material, el Tri-

bunal entén que la centralització de l’au-

torització i la inscripció, referida als ope-

radors, no vulnera les competències de la

Generalitat. D’un costat, l’àmbit d’ac-

tuació dels operadors és tot el territori

nacional; i de l’altre, la centralització és

indispensable per preservar l’acompli-

ment de la normativa bàsica del sistema

de distribució de gasos, d’acord amb els

art. 5, 8 i 9, que estableixen una sèrie de

requisits per autoritzar i inscriure els

operadors (possessió de mitjans per a

l’emmagatzematge —instal·lacions de

recepció, emmagatzematge i transport

adequats— i d’existències mínimes de

seguretat —localitzades segons criteris

d’uniformitat geogràfica que garanteixin

el subministrament en tot el territori na-

cional—). Segons el Tribunal, per evitar

el fraccionament de les autoritzacions i

de les funcions executives que la comple-

menten, ha de ser l’Estat el que les con-

cedeixi, i per tant els art. 2 i 4, quan es

refereixen als operadors, no vulneren les

competències de la Generalitat en matè-

ria de «comerç interior».

L’autorització i la inscripció de les em-

preses no són, en canvi, actuacions im-

prescindibles per garantir la distribució

dels gasos liquats (objectiu de la norma-

tiva bàsica). La Generalitat és l’Adminis-

tració competent per atorgar l’autoritza-

ció i inscriure l’empresa (FJ 12), i els art.

2 i 4.2 en vulneren, per tant, les com-

petències, ja que regulen l’autorització i

la inscripció registral de les empreses

subministradores, així com l’art. 10 (que

condiciona l’activitat de les empreses a la

inscripció registral) i l’art. 11 (que per-

met a les comunitats autònomes realitzar

una inscripció provisional de les empre-

ses). Els mateixos arguments aplica el

Tribunal als art. 15 (que regula la can-

cel·lació de la inscripció de les empreses

quan incorrin en incompliment greu de

les seves obligacions) i 42.1 (que esta-

bleix la cancel·lació o la revocació de les

autoritzacions i les inscripcions d’empre-

ses o operadors com a conseqüència de la

imposició de sancions), que vulneren

competències autonòmiques pel que fa a

les empreses.

El segon bloc d’articles regulen aspec-

tes de les existències mínimes de segure-

tat: l’art. 9 per als operadors i el 13 per als

consumidors finals i les empreses. El Tri-

bunal entén que aquests preceptes no es-

tableixen un instrument de comercialit-

zació, sinó un sistema de garantia del seu

aprovisionament, i s’emmarquen, per

tant, en la matèria «règim energètic», en

la qual són rellevants els art. 149.1.25 CE

(bases de l’ordenació del sector energètic)

i 149.1.13 CE (ordenació general de l’e-

conomia). L’art. 9, conté, en aquest sen-

tit, funcions executives de caràcter bàsic

en referir-se als operadors, i no conculca

per tant les competències autonòmiques.

Per contra, les existències de les empreses

i consumidors finals regulades en l’art. 13

no garanteixen l’aprovisionament de cap

mercat (que seria ja matèria bàsica) i vul-

nera, per tant, les competències autonò-

miques (FJ 16 i 17).

Segons el Tribunal (FJ 18), la Genera-

litat impugna els art. 3 i 38 (emmarcables

també en la matèria «règim energètic»)

perquè estableixen un règim de comuni-

ACTIVITAT NORMATIVA... 163

Ponent:

Guillermo Jiménez Sánchez.

Els dos recursos d’inconstitucionalitat

acumulats tenen per objecte, respectiva-

ment, els paràgrafs primer, vuitè i novè

de l’art. 99.1 de la Llei 7/1985, de 2 d’a-

bril, reguladora de les bases del règim lo-

cal, en la versió introduïda per la disposi-

ció addicional vuitena, paràgraf 1, de la

cació directa entre l’Administració estatal

i les empreses. Quant a l’art. 3, que obliga

els operadors i les empreses a acomplir les

directrius del Ministeri relatives a segure-

tat, defensa o garantia del subministra-

ment, d’instal·lacions i manteniment, de

qualitat dels productes i de facilitació

d’informació, el Tribunal afirma que, en

tot cas, la vulneració es contindria en les

directrius que dictés el Ministeri, i que en

no ser possibles reivindicacions compe-

tencials preventives, no hi ha cap vulne-

ració de competències. Quant a l’art. 38,

que obliga les empreses a remetre anual-

ment al Ministeri informació relativa als

subministraments dels gasos i als consu-

midors i facturacions, el seu contingut és

de caràcter bàsic, atès l’interès de l’Estat

per disposar de la informació sobre

aquest tema, sense descartar, però, la pos-

sibilitat de mecanismes de coordinació

amb les comunitats autònomes. En el seu

vot particular, el magistrat Carles Viver

Pi-Sunyer discrepa, precisament, del re-

coneixement de caràcter bàsic de les acti-

vitats executives contingudes en l’art. 38.

Segons Pi-Sunyer, la Sentència obvia

que, juntament amb l’obligació de reme-

tre l’informe anual, hi ha l’obligació, es-

tablerta en l’art. 38, de dues activitats

complementàries («efectuar les compro-

vacions que estimi oportunes» i «requerir

la documentació i informació necessà-

ria»), a les quals també s’estén la impugna-

ció de la Generalitat. Es tracta de funcions

executives perfectamente realitzables per

la comunitat autònoma que no justifi-

quen, segons Pi-Sunyer, l’excepcional

qualificació de «bàsiques». A més, les ac-

tivitats de comprovació i requeriment

d’informació la Generalitat ja les duu a

terme en l’autorització i inscripció de les

empreses.

Finalment, la disposició transitòria se-

gona determina que les empreses distri-

buïdores d’envasos populars, els titulars

d’estacions de servei i les empreses de dis-

tribució de gasos per canalització hauran

de presentar al Ministeri informació so-

bre autorització d’instal·lacions, règim

d’aprovisionament i d’altres qüestions i,

segons el Tribunal, són activitats de natu-

ralesa executiva incardinables en la matè-

ria «comerç interior» que no tenen caràc-

ter bàsic. La resposta a la impugnació de

la disposició final segona, que declara el

caràcter bàsic del Reglament pel que fa a

la distribució dels gasos, es troba, segons

el Tribunal, en els raonaments realitzats

per a cadascun dels preceptes en concret.

Josep Pagès

AUTONOMIES · 27

164

Sentència 235/2000, de 5 d’octubre (BOE núm. 267, de 7 de novembre, suple-

ment). Recursos d’inconstitucionalitat acumulats plantejats per més de

cinquanta diputats del Congrés, respecte a diversos paràgrafs de l’article

99 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, de bases del règim local, en la redacció

donada per les lleis 31/1991 i 10/1993. Concurs de mèrits i lliure designa-

ció de funcionaris de l’Administració local. Vot particular.

Llei 31/1991, de 30 de desembre, de

pressupostos generals de l’Estat per a

1992; i el paràgraf primer del núm. 1 i

del núm. 2, en els quatre paràgrafs, de

l’art. 99 de la Llei 7/1985 esmentada, se-

gons la redacció donada per l’art. 2 de la

Llei 10/1993, de 21 d’abril, de modifica-

ció del règim de llocs de treball reservats

a funcionaris amb habilitació de caràcter

nacional. Es discuteix la constitucionali-

tat de les disposicions legals que regulen

la manera de proveir els llocs de treball

d’aquests funcionaris, com també la ido-

neïtat de la Llei de pressupostos per ser-

vir de via normativa d’aquesta regulació.

En el cas objecte de la controvèrsia, el

Tribunal Constitucional considera que la

manca d’aplicació efectiva i de desplega-

ment reglamentari de la disposició addi-

cional vuitena de la Llei 31/1991, dero-

gada per la disposició derogatòria única

de la Llei 10/1993, implica que la dero-

gació de la norma qüestionada «comporta

la desaparición sobrevenida del objeto del

recurso de inconstitucionalidad núm.

830/1992» (FJ 2). En conseqüència, el

recurs d’inconstitucionalitat s’haurà de

cenyir al que plantejava el Recurs núm.

2351/1993, en què es discuteix la redac-

ció que va donar a l’art. 99 de la Llei

7/1985 l’art. 2 de la Llei 10/1993. En

aquest punt, el Tribunal recorda que el

núm. 1. de l’art. 99 esmentat va ser mo-

dificat al seu torn per l’art. 1 del Reial

decret legislatiu 2/1994, de 25 de juny,

el qual no va ser impugnat davant l’alt

Tribunal. En paraules del Tribunal: «La

modificación introducida en el texto de la

norma impugnada en este recurso de in-

constitucionalidad se refiere, por tanto, al

valor relativo en la puntuación total de los

méritos generales y de los méritos relaciona-

dos con el conocimiento de la organización

y de la normativa autonómica [...]. Dado

que estos aspectos no fueron cuestionados en

su originaria configuración y, como se ha

dicho, tampoco lo han sido en la nueva,

sino que la impugnación se centra [...] en el

25 por 100 de valoración de méritos que

puede establecer la correspondiente corpo-

ración local, es claro que no ha desapareci-

do el objeto de la impugnación» (FJ 3).

El recurs d’inconstitucionalitat com-

bat el sistema de provisió de llocs de

treball a les administracions locals a fun-

cionaris amb habilitació de caràcter na-

cional d’acord amb el que preveu l’art.

99.1 (primer paràgraf) i 2 (en la totalitat)

de la Llei 7/1985, en la redacció donada

per la Llei 10/1993. Pel que fa al sistema

de concurs es denuncia la conculcació de

la reserva de llei que preveu l’art. 103.3

CE, del qual considera que no es pot de-

rivar que el 25 per 100 dels mèrits especí-

fics es puguin atribuir a la corporació

local corresponent. Es tractaria d’una ha-

bilitació en blanc als ens locals que vulne-

raria l’art. 103.3 CE esmentat. Hi hauria

la possibilitat, si es donés com a vàlida la

regulació impugnada, que la valoració

dels mèrits específics respongués al perfil

d’un candidat determinat, cosa que por-

taria, segons els recurrents, a un ús desviat

i arbitrari del sistema del concurs com a

mitjà de provisió de places. Alhora, els re-

currents consideren que s’ha vulnerat la

reserva de llei, ja que no s’han previst amb

més concreció les maneres d’acreditar els

mèrits específics i a causa de l’absència de

qualsevol referència a la composició dels

tribunals o les comissions de selecció.

El Tribunal Constitucional afirma que

la reserva de llei en l’àmbit de la fun-

ció pública presenta uns trets peculiars

i recorda el que exposava en la STC

99/1987, d’11 de juny, que resol la im-

pugnació contra la Llei 30/1984, de 2

d’agost, de mesures per a la reforma de la

funció pública. És per això que, d’acord

amb els articles 103.3 i 149.1.18 CE,

l’Estatut de la funció pública ha de ser

l’expressió d’una legislació en què es doni

ACTIVITAT NORMATIVA... 165

una determinació material suficient dels

àmbits que inclou i que descarti qualsevol

apoderament de la potestat reglamentària

que substitueixi la Llei. Però si es respec-

ten aquests límits res no impedeix la re-

missió legal al Reglament (d’acord amb el

que ja establia la STC 57/1982), tal com

passa en el tema que ens ocupa amb el

Reial decret 364/1995, de 10 de març, en

què es permet que els mèrits per valorar

tinguin connexió amb les singularitats de

cada corporació local. D’aquesta manera,

als concursos hi ha una primera fase de

selecció nacional i una segona de provisió

a cada corporació local. Aquest planteja-

ment és considerat pel Tribunal plena-

ment ajustat a l’autonomia local, ja que

l’opció del legislador «aporta una pauta

(la necesaria adecuación a las características

del puesto) que enmarca el lícito ejercicio de

su potestad de autoordenación por las enti-

dades locales, conjugando, de este modo, las

exigencias de la reserva de ley con el ámbito

de la autonomía local» (FJ 5).

El Tribunal Constitucional fa seus els

arguments que addueix l’advocat de l’Es-

tat, en contra dels recurrents, i també

afirma que la pretensió d’inconstitucio-

nalitat per un possible ús il·legal o arbitra-

ri mai no ha de ser un motiu d’una decla-

ració de nul·litat, ja que es pressuposa el

funcionament correcte dels poders pú-

blics. Finalment, el Tribunal considera

que els altres punts pels quals es planteja-

va el recurs, com ara els mitjans d’acredi-

tació dels mèrits o la composició dels tri-

bunals, són qüestions que normalment es

remeten a la normativa reglamentària, tal

com posa de manifest la regulació dels ar-

ticles 15, 16, 19 i 20 del Reial decret

731/1993. D’aquesta manera, el Tribu-

nal rebutja les pretensions dels recurrents

en tot allò referent a la possible inconsti-

tucionalitat de l’art. 99.1 LBRL i sosté, al

contrari, la correcció constitucional de la

regulació del concurs que s’hi estableix.

Pel que fa al sistema de lliure designació

que fixa l’art. 99. 2 LBRL, els recurrents

entenen que vulnera els principis consti-

tucionals d’organització i funcionament

de les administracions públiques, desvir-

tua l’essència del concurs, provoca un

tractament no comú als administrats, vul-

nera la Carta europea de l’autonomia lo-

cal i, a més, és discriminatòria envers els

funcionaris amb habilitació de caràcter

nacional, sense que es compleixin ne-

cessàriament els principis de mèrit i capa-

citat, entre moltes altres qüestions que s’hi

al·leguen. Per al Tribunal, cal dilucidar si

només el sistema de concurs entre funcio-

naris amb habilitació de caràcter nacional

garanteix l’objectivitat, la imparcialitat i la

independència necessàries, com també el

dret d’accés a les funcions públiques, d’a-

cord amb els principis d’igualtat, mèrit i

capacitat. En sostraure d’aquest règim els

càrrecs directius o de responsabilitat espe-

cial de determinades corporacions locals,

previstos expressament en la legislació de

règim local, caldrà analitzar si això provo-

ca cap vici d’inconstitucionalitat. El Tri-

bunal afirma, en el FJ 8, que la lliure de-

signació està prevista en una norma

dotada de rang de Llei i que constitueix

una legislació bàsica realitzada per l’Estat,

que no provoca inseguretat jurídica a cau-

sa de la claredat de la seva redacció i que es

poden corregir les desviacions en la seva

aplicació mitjançant la jurisdicció con-

tenciosa administrativa. I en el FJ 9 sosté

que el concurs no és l’únic mitjà accep-

table constitucionalment i reservat als

funcionaris amb habilitació nacional. De-

clara que, si bé en la STC 25/1983 va de-

fensar el concurs nacional enfront la seva

regionalització, ho va fer en el marc d’un

conflicte de competències, i des de la

perspectiva bases-desplegament. La STC

214/1989 va ratificar aquesta doctrina.

En conseqüència, el Tribunal entén que

«nada impide que el legislador de lo básico

AUTONOMIES · 27

166

pueda modificar el contenido de lo formal-

mente calificado como tal y, por tanto, in-

troducir junto al sistema de concurso [...] el

de la libre designación como modo siquiera

excepcional de provisión de determinados

puestos de trabajo» (STC 209/1990, de 20

de desembre, FJ 3), per la qual cosa no hi

ha cap retret d’inconstitucionalitat al que

preveu l’art. 99.2 de la Llei 7/1985 segons

la redacció donada per l’art. 2 de la Llei

10/1993.

El sistema de lliure designació respec-

ta, a parer del Tribunal Constitucional,

els principis constitucionals de mèrit i

capacitat. En els FJ 10 i següents s’estén

sobre aquest punt. Reitera la doctrina

jurisprudencial que van confirmar la

STC 207/1988, de 8 de novembre, i la

STC 18/1987, de 16 de febrer. Afirma

que els criteris utilitzats pel legislador

per determinar els supòsits en què es pot

acudir al sistema de lliure designació no

són arbitraris ni estan mancats d’un fo-

nament objectiu i raonable, ja «que que-

da reservada a los puestos que ofrecen una

particular relevancia en el conjunto de la

llamada Administración local, sea por el

tipo de entidad de que se trate, por la po-

blación que disponga el municipio, por el

presupuesto ordinario de la corporación

[...] o, en definitiva, por el nivel de com-

plemento de destino» (FJ 12). D’altra

banda, es tracta, segons el Tribunal, de

mecanismes de provisió de llocs de tre-

ball a l’Administració pública, i no d’ac-

cés a la funció pública. La lliure designa-

ció no és incompatible amb els principis

d’imparcialitat i objectivitat de l’Admi-

nistració. Si bé es pot produir un cert

«afebliment» de la imparcialitat admi-

nistrativa, com addueix l’advocat de

l’Estat, aquesta ha de ser ponderada d’a-

cord amb la presència del principi de-

mocràtic expressat pels representants lo-

cals elegits democràticament, cosa que

justifica la solució adoptada per la llei,

que redueix un supòsit de «mandarinat»

dels cossos funcionarials (FJ 13).

Des de la perspectiva de l’art. 103.3

CE, tant el concurs com la lliure designa-

ció —aquesta sempre amb caràcter ex-

cepcional— són sistemes de provisió de

llocs de treball entre els qui ja tenen la

condició de funcionaris amb habilitació

de caràcter nacional. No ens trobem da-

vant el nomenament de càrrecs polítics,

ni davant la designació de personal even-

tual qualificat. Per tant, el Tribunal

Constitucional afirma: «La confianza

que, en este sentido, puede predicarse de la

libre designación, en cuanto modo de pro-

visión entre funcionarios de puestos de tra-

bajo, es la que se deriva de la aptitud profe-

sional del candidato, puesta de manifiesto

en los méritos esgrimidos, esto es, en su his-

torial funcionarial». A continuació, el Tri-

bunal analitza la singularitat de la lliure

designació no sols en l’accés al càrrec,

sinó en el seu exercici i en el moment del

cessament. En aquests aspectes tampoc

no és incompatible, en principi, amb l’e-

xercici imparcial de les funcions públi-

ques. Quan és nomenat pel president de

la corporació, amb l’aprovació prèvia de

les bases pel Ple, i pel fet que pot ser ces-

sat discrecionalment per aquell, la nor-

mativa impugnada garanteix un lloc de

treball dins la mateixa corporació, la seva

subescala i categoria, que tindrà assigna-

des funcions de suport i assessorament

jurídic o econòmic. Així, segons el parer

del Tribunal, res no en compromet la im-

parcialitat ex art. 103.3 CE. Tampoc no

acull el Tribunal el retret dels recurrents

sobre la discriminació que provoca que hi

hagi funcionaris designats lliurement, ni

respecte al dret a la inamovibilitat de re-

sidència, ja que es garanteix el lloc de tre-

ball esmentat un cop ha cessat. El dret al

càrrec, per la seva banda, es garanteix

amb l’habilitació nacional corresponent i

no amb el lloc de treball concret, d’acord

ACTIVITAT NORMATIVA... 167

amb el Reial decret legislatiu 781/1986.

Tampoc no acull el Tribunal la pretensió

dels efectes confiscadors de la lliure desig-

nació, perquè no deriven de la regulació

vigent i perquè es tracta d’un «mero ava-

tar, como se ha dicho, de la carrera profesio-

nal del funcionario» (FJ 14).

El Tribunal, segons el que s’ha resse-

nyat anteriorment, desestima el recurs

d’inconstitucionalitat.

A la Sentència segueix un vot particular

subscrit pel magistrat Pablo García Man-

zano, en el qual comparteix la desaparició

sobrevinguda de l’objecte del Recurs d’in-

constitucionalitat núm. 830/1992, com

també la desestimació del Recurs núm.

2.351/1993, respecte a la inconstitucio-

nalitat de l’apartat 1 de l’art. 99 de la

LBRL, segons la redacció donada per la

Llei 10/1983. En canvi, dissenteix respec-

te a la majoria pel que fa a l’apartat 2 de

l’art. 99, regulador del sistema de lliure

designació. Considera que hauria d’haver

estat declarat inconstitucional perquè

vulnera l’art. 103.3 CE, ja que no garan-

teix la imparcialitat en l’exercici de la fun-

ció pública als funcionaris de carrera de

l’Administració local amb habilitació de

caràcter nacional. Defensa que la LBRL,

com a legislació bàsica, no hauria d’haver

estat objecte de reforma ja que l’opció del

concurs com a via exclusiva de provisió de

llocs de treball a l’Administració local ha-

via estat densament regulada. A més, afir-

ma que amb la reforma operada la lliure

designació passa a ser l’existent a les grans

corporacions. A partir de la crítica a

aquesta alternativa, que considera contra-

produent, defensa el concurs pel caràcter

necessari de les funcions que es desenvo-

lupen, a fi de garantir els principis d’im-

parcialitat, objectivitat i independència

de la funció pública. Per tot plegat, entén

que l’art. 103. 3 CE «ordena al legislador,

en el contexto de la relación de empleo pú-

blico de naturaleza estatutaria, establecer

“las garantías para la imparcialidad en el

ejercicio de sus funciones”». Trenca el prin-

cipi d’imparcialitat i la finalitat a la qual

responen ambdós sistemes no és la matei-

xa. En la lliure designació la idoneïtat és

producte de la confiança, que com a tal és

discrecional, i no segueix el criteri objec-

tiu de mèrit i capacitat. Considera que es

qüestiona fins i tot l’Estat de dret, ja que

es tracta de funcionaris designats per raons

d’oportunitat política, sense que es donin

raons objectives en el nomenament, ni en

l’exercici de les seves funcions, ni en el

cessament.

Joan Lluís Pérez Francesch

AUTONOMIES · 27

168

Sentència 248/2000, de 19 d’octubre (BOE núm. 276, de 17 de novembre, suple-

ment). Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 3.828/1994, plantejada per la Sec-

ció Sisena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, en relació

amb les lleis del Parlament de les Illes Balears 1/1984, de 14 de març, d’ordena-

ció i protecció de les àrees naturals d’interès especial, i 8/1985, de 17 de juliol, de

declaració de «Sa Punta de N’Amer» com a àrea natural d’interès especial.

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

Aquesta qüestió d’inconstitucionalitat

porta causa d’un recurs contenciós admi-

nistratiu promogut davant el Tribunal

Superior de Justícia de les Illes Balears per

denegació d’una indemnització sol-lici-

tada a conseqüència d’un pretès perjudici

provocat per la declaració de «Sa Punta

de N’Amer» com a àrea natural d’interès

especial. Al seu moment el Tribunal Su-

perior de Justícia de les Illes Balears va

entendre que ambdues lleis havien estat

dictades correctament a l’empara de la

competència exclusiva autonòmica en

matèria d’ordenació del territori i urba-

nisme (ex art. 10.3 EAIB). Interposat un

recurs de cassació davant el Tribunal Su-

prem, aquest considera que ambdues lleis

no s’incardinen en aquest títol compe-

tencial, sinó en la matèria d’«espais natu-

rals protegits», ja que responen a les fina-

litats d’ordenació i protecció d’espais

naturals que compten amb valors singu-

lars quant a sòl, flora, fauna o paisatge.

(Convé precisar que la primera de les lleis

la constitucionalitat de la qual es qüestio-

na defineix aquestes àrees i regula els efec-

tes que produeix la declaració, mentre

que la segona declara un territori concret

com a «àrea natural d’interès especial».)

Això porta a considerar la normativa

bàsica estatal, és a dir, la Llei 4/1989, de

19 de març, de conservació dels espais

naturals i de la flora i fauna silvestres. El

marc bàsic que s’hi defineix, seguint

l’argumentació del Tribunal Suprem,

quedaria excedit per les lleis qüestiona-

des, que ultrapassen la seva funció de

desplegament legislatiu de la normativa

estatal; per tant, aniria més enllà del

contingut de l’article 11.5 de l’Estatut

d’autonomia, que estableix, per a la Co-

munitat Autònoma, en el marc de la le-

gislació bàsica de l’Estat, el desplega-

ment legislatiu i l’execució en matèria

d’espais naturals protegits. El marc bàsic

estatal en la matèria (ex article 149.1.23

CE), per tant, quedaria vulnerat.

Enfront d’això, el fiscal general de

l’Estat considera que totes dues lleis s’a-

justen a les exigències de l’article

149.1.23 de la Constitució, que permet

a les comunitats autònomes establir

«normes addicionals de protecció» res-

pecte a les bases estatals, en matèria de

medi ambient.

Sense entrar en aquesta possibilitat, el

Govern i el Parlament autonòmic em-

marquen la normativa en qüestió en

l’àmbit de l’ordenació del territori i l’ur-

banisme, ja que cap d’ambdues lleis au-

tonòmiques no conté normes que im-

posin la millora de l’espai natural, sinó

que es determina la classificació d’ús del

sòl no urbanitzable de protecció espe-

cial. Consideren que l’element substan-

tiu és el règim urbanístic que es preveu

per a aquestes zones i que el contingut

d’ambdues lleis queda emparat per la

competència autonòmica en matèria

d’ordenació del territori i urbanisme.

El Tribunal Constitucional recorda la

STC 28/1997, en la qual es va resoldre

una altra qüestió d’inconstitucionalitat

contra la Llei 1/1984, la primera de les

dues qüestionades en el cas que ens ocu-

pa.1En aquest sentit, el Tribunal recorda

jurisprudència anterior, segons la qual

res no impedeix un nou pronunciament

sobre la Llei ja debatuda anteriorment

(vegeu sobre això la STC 41/1983).

D’entrada, cal recordar, com fa el Parla-

ment balear, que les dues lleis sobre les

quals es promou la qüestió d’inconstitu-

cionalitat van ser derogades per la Llei

1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i

de règim urbanístic de les àrees de protec-

ció especial de les Illes Balears. Amb tot,

continua sent pertinent assolir un judici

de constitucionalitat sobre aquestes lleis.

Segons el Tribunal, «[...] el hecho de que la

norma cuestionada no se encuentre ya en vi-

gor no priva de contenido a la cuestión de

inconstitucionalidad [...] toda vez que la

posible aplicación de la norma derogada en

ACTIVITAT NORMATIVA... 169

1. En relació amb la STC 28/1997, es pot

consultar el comentari corresponent a: Autono-

mies. Revista Catalana de Dret Públic, núm. 24,

febrer de 1999, pàg. 369 a 374.

el proceso a quo puede hacer necesario un

pronunciamiento de este Tribunal» (FJ 2).

D’acord amb el pronunciament que

conté la STC 28/1997 esmentada, el Tri-

bunal arriba a la conclusió que les lleis

avui qüestionades no s’incardinen en les

matèries de medi ambient i espais natu-

rals protegits, atès que sense desconèixer-

ne la incidència en aquestes matèries, les

lleis qüestionades «establecen disposicio-

nes normativas típicamente urbanísticas y

directamente orientadas a la planificación

territorial y a la delimitación de los usos

del suelo, por lo que han de encuadrarse en

el título competencial relativo a la “orde-

nación del territorio y urbanismo”» (FJ 3).

Per tant, no es veu contradicció amb

la Llei 4/1989, ni extralimitació de la

normativa autonòmica respecte al títol

competencial en aquestes matèries, títol

definit en l’article 10.3 de l’Estatut.

Respecte a la possible vulneració de

l’article 33.3 de la Constitució, quedaria

infringit, a criteri del Tribunal, perquè la

legislació qüestionada no conté una re-

ferència específica a l’obligació d’indem-

nitzar les lesions derivades de la declara-

ció. Davant d’això, la representació del

Govern balear manifesta que tot i que la

llei hauria d’haver previst aquesta qües-

tió, el silenci legal es resol per aplicació

de la normativa general sobre responsa-

bilitat de l’Administració. En opinió del

fiscal general de l’Estat, la Llei estatal

4/1989 esmentada remet a la legislació

expropiatòria, i aquesta remissió és ple-

nament eficaç per resoldre aquest punt.

El Tribunal Constitucional descarta la

vulneració d’aquest article, novament

sobre la base dels criteris ja establerts en

la Sentència de 1997, segons els quals

l’omissió de la llei respecte a l’obligació

d’indemnitzar queda solucionada per la

remissió a la normativa general de l’orde-

nament jurídic sobre responsabilitat pa-

trimonial de l’Administració. I encara

més quan la Llei 1/1991 esmentada ja

preveu aquesta qüestió.

També es planteja una possible vulne-

ració de l’article 24.1 de la Constitució,

respecte a la Llei 8/1985, ja que el seu

rang legal n’impediria la impugnació per

particulars afectats, per tal com la decla-

ració no és cap acte administratiu sotmès

a control en la via contenciosa adminis-

trativa. La representació del Govern ba-

lear rebutja aquesta possibilitat i recorda

que la Llei 8/1985 preveu l’aprovació

d’un Pla especial per a la zona, per part

del Consell de Govern balear, davant el

qual no es va interposar cap recurs. A la

mateixa conclusió arriba el Tribunal

Constitucional, ja que «el derecho a la tu-

tela judicial efectiva no queda vulnerado

por el solo hecho de que una materia sea re-

gulada por norma de rango legal» (FJ 5).

El Tribunal considera, per començar,

que res no impedeix que la Llei pugui

abastar qualsevol contingut. El fet que,

com en el cas que ens ocupa, una matèria

quedi regulada per llei i la faci immune a

la jurisdicció ordinària no desvirtua el

contingut d’aquest article de la Consti-

tució, ja que això no impedeix a jutges i

tribunals recórrer a la qüestió d’inconsti-

tucionalitat, instrument destinat a asse-

gurar que l’actuació del legislador es

manté dins els límits de la Constitució.

Aquest criteri troba suport en la STC

73/2000, de 14 de març, en la qual es

planteja un cas similar.2

Cristina Dietrich

AUTONOMIES · 27

170

2. En la Sentència esmentada, també comen-

tada en aquest número de la revista Autonomies.

Revista Catalana de Dret Públic, pàg. 137 a 140,

es planteja una possible vulneració de l’article 24

de la Constitució, en relació amb una declaració

d’àrea natural d’especial interès realitzada prèvia-

ment per reglament.

Ponent:

Vicente Conde Martín de Hijas.

Aquesta Sentència és producte de la ju-

risprudència del Tribunal en relació amb

la delimitació de les bases d’una matèria

competència de l’Estat i la competència

de les comunitats autònomes en el seu

desplegament. Mantenint la tesi que la

competència estatal sobre les bases d’una

determinada matèria comprèn funcions

normatives que asseguren un comú uni-

forme, unes regles a partir de les quals les

comunitats que tinguin assumides com-

petències en la matèria les puguin exercir,

però sense que aquelles funcions s’esgo-

tin en les legislatives, sinó que també

abasten les reglamentàries i les executives,

el Tribunal ha d’estudiar si els diferents

preceptes enunciats excedeixen allò bàsic

i entren en la competència de desplega-

ment autonòmica o, fins i tot, l’eliminen.

En la línia d’una jurisprudència casuís-

tica, el Tribunal analitza cada un dels dife-

rents preceptes i entén que són de caràcter

bàsic, tot i que estan continguts en un re-

glament, ja que impliquen la regulació de

diferents aspectes de les cooperatives de

crèdit. Els fonaments de la qualificació de

bàsics es basen en el fet que l’acció de les

cooperatives de crèdit ultrapassa el terri-

tori valencià i que, a més, s’insereixen en

el sector creditor, l’ordenació bàsica del

qual és competència exclusiva de l’Estat.

Només en el cas de l’art. 2.1.fel Tribunal

admet que l’Estat s’ha excedit en regular de

manera detallada i exhaustiva la compo-

sició del Consell Rector d’aquestes coope-

ratives i no deixava marge d’actuació a la

Comunitat Autònoma, que posseeix com-

petències en la matèria. L’Estat no s’ha limi-

tat a establir que la cooperativa ha de tenir

un òrgan social anomenat Consell Rector

sinó que, a més, ha marcat com ha d’estar

compost, cosa que correspon a la com-

petència autonòmica en la matèria.

En conseqüència, el Tribunal desestima

parcialment el recurs presentat mantenint

el caràcter de constitucionals, per bàsics,

dels diferents articles impugnats llevat del

que disposa l’art. 2.1.fi, per tant, també

entén que pel que fa a aquest article la dis-

posició final quarta del Reial decret és

igualment inconstitucional quan el decla-

ra bàsic. José Antonio Fernández Amor

ACTIVITAT NORMATIVA... 171

Sentència 275/2000, de 16 de novembre (BOE núm. 299, de 14 de desembre,

suplement). Conflicte positiu de competència núm. 2143/1993 promogut

pel Govern valencià, contra la disposició final quarta del Reglament de co-

operatives de crèdit aprovat pel Reial decret 84/1993, de 2 de gener, per tal

com declara bàsics els art. 1.1, 2.1 f, 5, 7, 9.1 c, d, 10.2, 28 i 31.1.

Sentència 289/2000, de 30 de novembre (BOE núm. 4, de 4 de gener de 2001,

suplement). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 838/1992, interposat pel

president del Govern contra la Llei del Parlament de les Illes Balears

127/1991, de 20 de desembre, reguladora de l’impost sobre instal·lacions

que incideixin en el medi ambient.

Ponent:

Carles Viver Pi-Sunyer.

L’objecte d’examen d’aquesta Sentèn-

cia és l’impost autonòmic que grava la

propietat d’instal·lacions que incideixin

en el medi ambient. El Tribunal comença

la seva tasca establint que les comunitats

autònomes tenen competència per a

l’establiment dels seus tributs propis,

fonamentada en el bloc de la constitu-

cionalitat que formen la Constitució

(art. 133.2 i 157.1.b) i l’Estatut d’auto-

nomia balear (art. 57.3). Ara bé, el seu

poder financer general i tributari en par-

ticular no és sobirà, sinó autònom, per la

qual cosa ha de respectar els diferents lí-

mits que l’ordenament estableix amb

vista a la formació d’un sistema financer

i tributari global cohesionat.

Concretament, el límit que al·leguen

els recurrents i que utilitza el Tribunal per

a la seva anàlisi és el que conté l’art. 6.3

de la Llei orgànica de finançament de les

comunitats autònomes, on s’assenyala

que les comunitats autònomes només

podran establir i gestionar tributs propis

sobre matèries que la legislació reservi a

les corporacions locals en els supòsits en

què aquesta legislació ho prevegi i en els

termes que aquesta fixi, i que s’han d’es-

tablir mesures de compensació o coordi-

nació adequades a favor d’aquelles corpo-

racions, de manera que els seus ingressos

no es vegin minvats ni reduïts en les seves

possibilitats de creixement futur.

Doncs bé, el parer del Tribunal és que

el disseny que ha realitzat el legislador

balear de l’impost impugnat el fa recau-

re sobre la propietat de béns immobles

que estiguin afectes a determinades acti-

vitats, cosa que implica una matèria im-

posable semblant a la que grava l’IBI i

que regula la LHL. Aquesta argumenta-

ció sobre la coincidència en l’objecte del

tribut es veu reforçada quan es destaca

que l’exacció no té cap efecte de caràcter

extrafiscal que es manifesta a través de

dissuadir de contaminar o potenciar

comportaments adreçats a disminuir la

contaminació. El resultat és considerar

que es produeix l’assumpció per part de

la Comunitat Autònoma de la matèria

imposable local sense que hagi estat pre-

vist en la LHL —com passa en el cas de

l’impost sobre els vehicles de tracció

mecànica (disposició addicional cinque-

na LHL)— ni hagi disposat mesures de

compensació per a les corporacions lo-

cals tal com disposa l’art. 6.3 LOFCA,

que fonamenta la declaració d’inconsti-

tucionalitat i nul·litat de la Llei balear.

El magistrat Pablo García Manzano

realitza un vot particular a la sentència

ressenyada al qual s’adhereixen dos ma-

gistrats més del Ple. La seva argumenta-

ció gira al voltant de la idea que l’impost

balear enjudiciat no implica un trasllat

de la matèria imposable de l’IBI a la Co-

munitat Autònoma, ni tampoc no exis-

teix una coincidència plena entre tots

dos impostos. L’IBI gravarà la propietat

de finques i l’impost balear elements

vinculats a les activitats de producció i

distribució d’energia elèctrica o altres

que puguin agredir el medi ambient els

quals poden ser o no béns immobles. La

dissimilitud entre tots dos impostos fo-

namenta la discordança en la declaració

d’aquests magistrats, els quals entenen

que no hi ha violació de l’art. 6.3 de la

LOFCA.

José Antonio Fernández Amor

AUTONOMIES · 27

172

Ponent:

Julio Diego González Campos.

La rellevància de la Sentència no es li-

mita a l’aspecte competencial. En aquest

comentari, però, ens limitarem a des-

criure la posició del Tribunal sobre les

facultats autonòmiques en la matèria.

D’altra banda, aquesta decisió s’ha de

connectar amb la quasi simultània STC

292/2000, on s’analitza l’actual Llei de

protecció de dades de 1999.

El Consell Executiu va interposar

l’any 1993 un recurs d’inconstituciona-

litat contra els art. 24, 31, 39, 40.1 i 2 i

la disposició final tercera de la LOR-

TAD. La LORTAD, només permetia a

les comunitats autònomes disposar d’a-

tribucions d’execució amb relació als

fitxers creats per l’Administració au-

tonòmica. La representació autonòmica,

concretament, qüestiona la constitucio-

nalitat de la facultat executiva estatal, en

mans de l’Agència de Protecció de Da-

des, sobre fitxers de titularitat privada i

sobre els que siguin creats per les admi-

nistracions locals a Catalunya. No exis-

teix cap previsió competencial ni en la

Constitució, ni en l’Estatut d’autonomia

de Catalunya, sobre la legislació i execu-

ció de la gestió informàtica de les dades

de caràcter personal. La LORTAD tam-

poc no fonamenta l’atribució exclusiva

de la tutela administrativa a l’Agència es-

tatal en cap títol competencial concret. I

de fet, en opinió del lletrat, aquesta fa-

cultat pot ser inclosa en altres títols com-

petencials, de manera que tampoc és d’a-

plicació la clàusula residual favorable a

l’Estat (art. 149.3 CE). Atesa la capacitat

estatal de regular sobre la matèria, tam-

poc no pot fonamentar-se la facultat ad-

ministrativa en l’art. 149.1.1 CE. Per

tant, l’atribució exclusiva a l’Estat de les

facultats d’execució menysté les que po-

den correspondre a la Generalitat sobre

la base dels diferents sectors materials on

tinguin aplicació els fitxers informàtics.

En conseqüència, la LORTAD hauria

d’haver reconegut la competència au-

tonòmica d’execució sobre els fitxers de

titularitat privada que recaiguin sobre

matèries que són competència autonò-

mica; la mateixa conclusió mereixerien

els arxius creats per l’Administració local

catalana, d’acord amb competències de

règim local previstes en l’Estatut (art. 9.8

EAC). La LORTAD hauria d’haver re-

conegut les competències autonòmiques

que incideixen en els fitxers de titularitat

privada i creats per l’Administració local

catalana, sens perjudici de la previsió

dels mecanismes de cooperació i col·la-

boració que s’haguessin considerat opor-

tuns. Per això, l’art. 40, en relació amb

els art. 36, 45 i 48 LORTAD, hauria de

ser declarat inconstitucional. Els art. 24,

31 i 39, també impugnats, no fan sinó

confirmar aquesta opció legislativa. Fi-

nalment, la disposició final tercera, que

atribueix caràcter de Llei orgànica a l’art.

24, seria contrària també al text consti-

tucional, ja que les facultats organitzati-

ves que conté no són un desplegament

ACTIVITAT NORMATIVA... 173

Sentència 290/2000, de 30 de novembre (BOE núm. 4, de 4 de gener de 2001,

suplement). Recursos d’inconstitucionalitat acumulats núm. 201, 219,

226 i 236/1993, interposats, respectivament, pel Consell Executiu de la

Generalitat de Catalunya, el defensor del poble, el Parlament de Catalunya

i 56 diputats del Grup Parlamentari Popular, contra els art. 6.2, 19.1,

20.3, 22.1 i 2.1, 24, 31, 39.1 i 2, 40.1 i 2 i la disposició final tercera de la

Llei orgànica 5/1992, de 29 d’octubre, de regulació del tractament auto-

matitzat de les dades de caràcter personal (LORTAD).

directe de l’art. 18.4 CE, i s’excedeix el

límit reservat a la Llei orgànica.

El Parlament de Catalunya, per la seva

banda, impugna els art. 24, 31 i 40. 1 i 2

de la LORTAD. Sosté l’òrgan legislatiu

autonòmic que el desplegament de l’art.

18.4 CE no pot fer-se en perjudici de la

distribució de competències. A més, la

relació existent entre els apartats 1 i 4 de

l’art. 18 CE impedeix considerar que

l’art. 18.4 CE contingui cap dret fona-

mental, ni configura cap títol competen-

cial a favor de l’Estat. La manca de títol

competencial específic justificaria, se-

gons aquest, l’aplicació directa de l’art.

149.1.1 CE, de manera que correspon-

dria únicament a l’Estat la regulació de

les condicions bàsiques que garanteixen

la igualtat de tots els espanyols en l’exer-

cici dels drets. En canvi, el legislador es-

tatal ha realitzat, amb la previsió de nor-

mes organitzatives, una distribució de

competències estatals i autonòmiques.

Els fitxers han de ser considerats, en defi-

nitiva, com un aspecte instrumental que

ha de reconduir-se a les diferents matè-

ries objecte de competències per part de

l’Estat i de les comunitats autònomes.

L’advocat de l’Estat, quant a les al·le-

gacions competencials —les úniques

que analitzarem aquí—, considera que

són els apartats 1 i 2 de l’art. 40 l’objecte

principal del recurs, juntament amb

l’art. 24, en relació amb la disposició fi-

nal tercera de la LORTAD. Oposa als

anteriors arguments la naturalesa subs-

tancial, i no merament instrumental, de

la protecció de dades personals. D’altra

manera, es produiria una dispersió de rè-

gims jurídics estatals i autonòmics de

protecció de dades contrària a la segure-

tat jurídica (art. 9.3 CE). Segons el lle-

trat, o bé s’accepta la consideració de la

protecció de dades com una matèria i

s’aplica la clàusula residual de l’art.

149.3 CE —posició que creu més ade-

quada—, o bé és l’art. 149.1.1 CE el tí-

tol competencial. Fins i tot si s’accepta la

tesi del Parlament de Catalunya, en el

sentit que sigui una activitat instrumen-

tal que calgui fragmentar completa-

ment, l’art. 149.1.1 CE habilita el legis-

lador per crear i regular l’Agència de

Protecció de Dades. La necessitat d’esta-

blir garanties bàsiques en tot el territori i

protegir la igualtat dels espanyols justifi-

ca la centralització de les facultats execu-

tives en un òrgan estatal. Quant a l’art.

24 LORTAD, el seu caràcter bàsic es deu

a la regulació d’una matèria que incideix

directament en la limitació del lliure ús

de la informàtica pels particulars i la sot-

met a intervenció administrativa.

L’aprovació de la Llei orgànica 15/1999,

de 13 de desembre, de protecció de da-

des de caràcter personal (LOPD), que

deroga la LORTAD, planteja el proble-

ma de la possible pèrdua sobrevingu-

da de l’objecte. Ara bé, quant a l’aspecte

competencial, el nou art. 41 LOPD no-

més reconeix les competències autonò-

miques respecte de fitxers creats o ges-

tionats pels ens locals catalans. En canvi,

la controvèrsia sobre els fitxers privats

roman encara present, ja que no s’ha

canviat el criteri de la LORTAD en

aquest punt. Segons el Tribunal Consti-

tucional, si la controvèrsia competencial

continua viva després de la derogació de

la llei, com és en aquest cas, cal que es

decideixi en el fons sobre aquesta. De

l’anàlisi dels preceptes de la LOPD,

comparats amb els de la LORTAD, es

desprèn que només subsisteix la diferèn-

cia respecte dels art. 24, 40.1 i 2 (fun-

cions de l’Agència de Protecció de Da-

des) i 31 LORTAD (en relació amb els

fitxers de titularitat privada).

El Tribunal afirma, en primer lloc, l’e-

xistència d’un dret fonamental a la

protecció de dades, seguint la STC

254/1993 (sobre aquest punt, la STC

AUTONOMIES · 27

174

292/2000, realitza un esforç doctrinal

parcialment innovador, ja que separa els

art. 18.1 i 18.4 CE). D’altra banda, la

LORTAD ha previst que l’Agència de

Protecció de Dades realitzi un conjunt de

funcions de protecció de les dades perso-

nals, amb caràcter preventiu, així com

potestats administratives, d’investigació,

inspecció, sancionadores, de resolució

de reclamacions, i fins i tot normatives.

Doncs bé, entrant ja en el conflicte plan-

tejat, s’afirma la competència estatal per

dictar la LORTAD i per crear l’Agència

de Protecció de Dades. A més, el suposat

caràcter instrumental de les potestats exe-

cutives en relació amb matèries de com-

petència autonòmica (reconegut en el cas

de l’activitat cartogràfica respecte de la

competència d’ordenació del territori i

urbanisme, STC 76/1984, de 29 de juny,

FJ 1) no és reconeguda pel Tribunal en

aquest supòsit. L’art. 18.4 CE, segons

aquest, no pot ser desvirtuat per una pre-

tesa naturalesa instrumental de l’activitat

discutida, que respon, en canvi, a la ne-

cessitat de protecció de les dades perso-

nals respecte d’un tractament informàtic

que pugui lesionar certs drets fonamen-

tals. La protecció de drets no és, doncs,

un instrument de cap activitat. Això no

exclou, de totes maneres, la necessitat de

fonamentar l’habilitació de l’Agència es-

tatal. Doncs bé, la LORTAD és la llei

dictada en compliment de l’art. 18.4 CE.

Així mateix, les funcions de l’Agència

pretenen no només el puntual compli-

ment de l’esmentada Llei, sinó també ga-

rantir als ciutadans l’exercici del dret fo-

namental a la protecció de dades, gràcies

a la seva actuació preventiva. En conse-

qüència, els límits fixats per la LORTAD

a l’ús de la informàtica han de ser els ma-

teixos en tot el territori estatal (art. 81

CE). Només així es poden protegir els

drets enunciats en l’art. 18.4 CE. D’altra

banda, tot i que l’art. 149.1.1 CE té un

abast essencialment normatiu (STC

208/1999, de 15 de novembre, FJ 6),

quan sigui imprescindible per garantir

l’eficàcia d’un dret fonamental, o la

igualtat de tots els ciutadans, la regulació

estatal pot contenir una previsió institu-

cional (STC 154/1988, de 21 de juliol,

FJ 3, sobre l’Oficina del Cens Electoral;

STC 160/1987, de 27 d’octubre, FJ 5,

Consell Nacional de l’Objecció de Cons-

ciència). Atès que la garantia dels drets i

la igualtat de tots els ciutadans és l’objec-

tiu de l’actuació de l’Agència estatal, les

seves funcions s’han d’exercir en tot el

territori on es trobin els fitxers informa-

titzats que siguin de titularitat privada.

Per tant, no escau la declaració d’incons-

titucionalitat per suposada invasió com-

petencial.

El Tribunal desestima, en conseqüèn-

cia, els recursos interposats pel Consell

Executiu de la Generalitat de Catalunya

i el Parlament de Catalunya contra els

art. 24, 31 i 40.1 i 2 de la LORTAD.

Antoni Roig

ACTIVITAT NORMATIVA... 175

Ponent:

Pablo Manuel Cachón Villar.

Vots particulars:

Manuel Jiménez de Parga y Cabrera.

Tomás S. Vives Antón.

La Junta de Castella i Lleó considera

que l’aprovació per part del Govern del

Pla d’ordenació dels recursos naturals (en

endavant, PORN) per a la zona dels Picos

de Europa constitueix una vulneració de

les competències de la comunitat autòno-

ma en matèria d’ordenació del territori i

urbanisme, com també de la capacitat

que té de dictar normes addicionals de

protecció de l’ecosistema (ex articulo 26

de l’Estatut d’autonomia de Castella i

Lleó; cal recordar que després de la refor-

ma de l’Estatut esmentat, aquestes matè-

ries són regulades a l’article 32).

La Junta considera que aquesta aprova-

ció desvirtua el Pla que la comunitat autò-

noma va aprovar per mitjà del Decret

9/1994, de 20 de gener. A més, la mateixa

Llei estatal 4/1989, de 27 de març, de

conservació dels espais naturals i de la

flora i la fauna silvestre (en endavant,

LCEN) regula la participació de les co-

munitats autònomes en aquest sentit, par-

ticipació que s’hauria obviat en aquest cas.

De la seva banda, la Comunitat Autò-

noma de Cantàbria denuncia el desco-

neixement de les competències autonò-

miques que l’article 27 del seu Estatut

(actualment l’article 24 de l’Estatut re-

format) estableix en relació amb aques-

tes matèries.

En definitiva, segons el parer de la

part recurrent, atès que el PORN és un

instrument d’ordenació espacial d’un

territori concret, la seva aprovació ha de

correspondre, en tot cas, a les instàncies

autonòmiques.

Després de l’acumulació dels dos recur-

sos perquè eren substancialment coinci-

dents, l’advocat de l’Estat demana que es

desestimin, amb els arguments següents:

En primer lloc, considera que el

PORN acompleix la finalitat de prote-

gir i conservar un ecosistema unitari per

les seves característiques intrínseques,

que s’estén sobre el territori de diverses

comunitats autònomes. Amb el Pla

s’aconseguiria la finalitat d’evitar tracta-

ments distints sobre aquesta zona, que

podrien posar en qüestió la unitat del

sistema. Això estaria justificat, segons

l’advocat de l’Estat, per la doctrina reite-

rada del Tribunal Constitucional a les

sentències 329/1993 i 243/1994. Amb

aquest tractament unitari de l’ecosis-

tema s’aconseguiria complir millor el

mandat de l’article 45.2 de la Constitu-

ció, és a dir, la utilització racional dels

recursos naturals i la defensa del medi

ambient.

D’altra banda, i com a suport d’a-

questa argumentació, es recorda que

l’article 149.1.23 de la Constitució no

tan sols reserva a l’Estat l’establiment de

preceptes bàsics, sinó que se l’habilita

per establir tota la normativa que con-

sideri indispensable per la protecció

del medi ambient, sens perjudici de les

competències autonòmiques. En aquest

sentit, el PORN es limitaria a recollir els

aspectes bàsics necessaris per a la protec-

ció i la conservació de l’ecosistema uni-

tari dels Picos de Europa.

AUTONOMIES · 27

176

Sentència 306/2000, de 12 de desembre (BOE núm. 14, de 16 de gener de

2001, suplement). Conflictes positius de competències promoguts per la

Junta de Castella i Lleó i per la Diputació Regional de Cantàbria en relació

amb el Reial decret 640/1994, de 8 d’abril, pel qual s’aprova el Pla d’orde-

nació dels recursos naturals dels Picos de Europa.

EI Tribunal Constitucional examina

el contingut del PORN i constata que té

com a finalitat el coneixement, l’avalua-

ció i la protecció del sistema natural, i

també la regulació dels usos i les activi-

tats compatibles amb la conservació i la

protecció d’aquell territori.

El Tribunal considera que els títols

competencials que addueixen les comu-

nitats autònomes que presenten els re-

cursos tenen per objecte l’activitat de

delimitar els diversos usos a què es pot

destinar el sòl o espai físic territorial i

l’equilibri entre les distintes parts del

territori, i habiliten els seus titulars per

formular una política global d’aquell ter-

ritori que coordini les diferents accions

públiques i privades amb impacte terri-

torial. (En aquest sentit, es recorda la

STC 40/1998.)

A més, a fi de mantenir la coherència

del sistema competencial en aquesta

matèria, caldria afegir a aquesta anàlisi,

en opinió del Tribunal, el títol compe-

tencial autonòmic relatiu al desenvolu-

pament legislatiu i l’execució en matèria

de protecció del medi ambient i dels

ecosistemes (que regulen els articles

34.1.5 i 25.7 dels estatuts d’autonomia

de Castella i Lleó i de Cantàbria, respec-

tivament).

La competència estatal que estableix

l’article 149.1.23 de la Constitució habi-

lita l’Estat per fer un enquadrament d’una

política global de protecció ambiental. La

legislació bàsica a què fa referència aquest

article és integrada per normes de rang le-

gal, i fins i tot reglamentari, sempre que

aquestes últimes «resulten imprescindibles

y se justifiquen por su contenido técnico o

por su carácter coyuntural o estacionario»

(STC 102/1995).

Davant d’això, el Tribunal considera

que la dificultat de separar la matèria

mediambiental de la referida a la plani-

ficació del territori explica que l’atribu-

ció de la potestat per elaborar i aprovar

els plans d’ordenació correspongui a les

comunitats autònomes que hagin assu-

mit les competències de desplegament

legislatiu o execució en aquesta matèria.

En altres paraules, «el carácter transver-

sal de la competencia para el estableci-

miento de la legislación básica sobre pro-

tección del medio ambiente permite al

Estado introducir un mandato de plani-

ficación de los recursos naturales, inci-

diendo con ello sobre las competencias au-

tonómicas de ordenación del territorio y

de desarrollo y ejecución de la legislación

ambiental, asumidas ambas por las co-

munidades autónomas promotoras de los

actuales conflictos positivos de competen-

cia» (FJ 7). Tanmateix, el Tribunal con-

sidera que aquest mandat no pot arribar

fins a l’extrem de justificar l’aprovació

dels PORN per part de l’Estat.

El caràcter transversal de la com-

petència justifica aquesta «incidència»

de la normativa bàsica sobre competèn-

cies autonòmiques, però d’aquest fet no

s’ha d’inferir la possibilitat que l’Estat

aprovi unilateralment els plans, ja que

«el grado de detalle que este tipo de instru-

mentos de planificación ha de incorporar

(pues en ellos se plasma necesariamente la

selección de una de las diversas alternati-

vas posibles) no se compadece con el con-

cepto de lo básico» (FJ 7).

Ni tan sols el factor de supraterrito-

rialitat que apunta l’advocat de l’Estat

desvirtuaria aquesta conclusió, segons el

criteri del Tribunal, ja que aquest no re-

presenta per ell mateix un criteri atribu-

tiu de competències, «pues esta circuns-

tancia sólo puede suponer legítimamente

un traslado de la competencia cuando la

actividad pública concernida no sea sus-

ceptible de fraccionamiento y, aun en este

caso, dicha actuación no pueda llevarse a

cabo mediante mecanismos de coopera-

ción o coordinación por requerir un grado

ACTIVITAT NORMATIVA... 177

de homogeneidad que sólo pueda asegu-

rarse mediante su atribución a un único

titular, que forzosamente ha de ser el Esta-

do o, en fin, cuando sea necesario recurrir

a un ente con capacidad para integrar in-

tereses contrapuestos de diversas comuni-

dades autónomas» (FJ 8).

En conseqüència, el Tribunal Consti-

tucional anul·la diversos apartats del

PORN, perquè envaeixen competències

de les comunitats autònomes que pre-

senten els recursos. Aquests apartats es-

tableixen delimitacions del perímetre de

la zona afectada, com també alguns cri-

teris orientadors de les polítiques secto-

rials que excedeixen els termes del títol

competencial de l’article 149.1.23. El

grau de detall i la minuciositat d’aques-

tes previsions no poden rebre el qualifi-

catiu de bàsics.1

En relació amb els vots particulars

emesos en aquest cas —el segon dels

quals concorre substancialment amb el

primer—, a continuació resumim l’ar-

gumentació que contenen:

Es considera que la sentència ha partit

d’un error de base, com és el fet de con-

siderar que els PORN són uns mers ins-

truments d’ordenació del territori, obli-

dant les finalitats i els objectius que te-

nen. A més, segons el que es desprèn de

la LCEN, resulta d’interès general per al

país la conservació de determinats espais

naturals, la declaració dels quals s’ha de

recollir en una llei de l’Estat i, per tant,

la seva gestió ha de ser conjunta entre

l’Estat i les comunitats autònomes. En

definitiva, la relació entre els PORN i la

Llei corresponent que declara que un es-

pai és parc nacional és tan estreta que

ens portaria a la conclusió següent: si la

decisió de les Corts Generals per decla-

rar un espai parc nacional s’ha de basar

en raons d’interès general del país, el

PORN corresponent és el que acredi-

ta que aquestes raons existeixen. D’aquí

es dedueix que l’apreciació d’aquestes

raons no pot correspondre a la comuni-

tat autònoma, sinó a l’Estat, sobretot

quan ens referim a un espai situat en el

territori de diverses comunitats autòno-

mes. En conclusió, no s’hauria d’haver

considerat que s’han envaït les com-

petències de les comunitats autònomes.

Cristina Dietrich

AUTONOMIES · 27

178

1. Concretament, el Tribunal declara que els apartats 4, 5 i 7, com també l’apartat 3, en la mesura

que delimita la zona C —integrada pels «terrenos que constituyen una continuidad natural y cultural de

las anteriores pero que, por su mayor grado de humanización, requieren una consideración diferenciada», i

l’apartat 1, en la mesura que dintre d’ell hi ha la zona C, tots els quals figuren al PORN aprovat pel

Reial decret 640/1994, de 8 d’abril, envaeixen competències de les dues comunitats autònomes i, per

tant, s’han d’anul·lar.

1. Normes estatals amb rang de llei

Lleis orgàniques

—Llei orgànica 15/1999, de 13 de de-

sembre, de protecció de dades de caràc-

ter personal.

Recurs d’inconstitucionalitat núm.

1463/2000, promogut pel Defensor del

Poble, contra l’incís «o per disposició de

superior rang que en reguli l’ús» de l’art.

21.1; contra els incisos «funcions de

control i verificació de les administra-

cions públiques» i «persecució d’infrac-

cions [...] administratives» de l’art. 24.1;

i també contra el primer paràgraf de

l’art. 24.2 (BOE de 8 d’abril de 2000).

—Llei orgànica 10/1995, de 23 de no-

vembre, del Codi penal.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm.

5152/2000, plantejada per l’Audiència

Provincial de Barcelona, en relació amb

l’art. 607.2 (negació o justificació dels

delictes de genocidi) per presumpta vul-

neració de l’art. 20.1 CE (BOE de 15 de

novembre de 2000).

Acte del Tribunal Constitucional de 12

de desembre de 2000, pel qual s’acorda

declarar conclosa la qüestió d’inconstitu-

cionalitat núm. 4162/1998, promoguda

pel Jutjat Penal núm. 4 de Las Palmas en

relació amb l’art. 403 (delicte d’intrusis-

me). Desaparició sobrevinguda de l’ob-

jecte (BOE de 27 de desembre de 2000).

Lleis ordinàries

—Llei 55/1999, de 29 de desembre, de

mesures fiscals, administratives i de l’or-

dre social.

1. 3. 2. PROCESSOS DAVANT EL TRIBUNAL

CONSTITUCIONAL1

A cura de Markus Gonzàlez Beilfuss

1. Aquesta Secció, que tradicionalment ha do-

nat notícia dels processos contra normes admesos

a tràmit pel Tribunal Constitucional durant l’any

objecte d’estudi, presenta a partir d’aquest núme-

ro una sèrie de canvis que s’han d’explicitar. D’u-

na banda, s’agrupen els diversos processos segons

que afectin normes estatals amb rang de llei, nor-

mes estatals de rang infralegal o normes autonò-

miques. En els dos primers casos se citen les nor-

mes objecte d’impugnació en ordre cronològic

invers i es dóna compte dels diversos processos

admesos a tràmit en relació amb les normes, com

també d’altres resolucions del Tribunal Constitu-

cional que n’afecten la vigència o processos pen-

dents d’acabament. En el cas de la normativa au-

tonòmica, les normes afectades per processos

constitucionals s’agrupen per comunitats autòno-

mes ordenades alfabèticament. D’altra banda, la

Secció acaba amb un apartat valoratiu que pretén

assenyalar els aspectes més destacats dels proces-

sos constitucionals de competència del Ple que

han estat presentats i/o admesos a tràmit durant

l’any objecte d’estudi. Com no podia ser d’una al-

tra manera, aquesta valoració incorpora les dades

que conté la Memòria del Tribunal Constitucio-

nal corresponent a l’any analitzat.

Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1827/

2000, plantejat per més de cinquanta di-

putats del Grup Parlamentari Socialista

contra la totalitat de Llei, i, especialment,

contra els art. 1, apartats dos, tres i cinc;

3, apartats u, dos, cinc i set; 6, apartats

vuit i deu; 7; 9, apartats tres, sis, vuit,

nou, deu, quinze i setze; 13; 14; 15; 16,

apartats tres i quatre; 18; 19; 20; 22 (lle-

vat del que disposa l’apartat set); 23; 25;

26; 29 a 32; 34; 35; 37 a 44; 46; 47; 49 a

57; 59; 60; 63 a 69; 71; 72; 76 a 78; 81;

disposicions addicionals 3a, 7a a 9a, 13a,

16a a 19a, 24a, 25a, 27a, 28a, 30a a 32a,

34a; disposicions transitòries 1a, 2a, 8a,

10a, 12a i disposició derogatòria 2a

(BOE de 29 d’abril de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1829/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta de la Comunitat Autònoma

d’Andalusia contra l’art. 54, en tot allò

que dóna nova redacció a l’art. 104 de la

Llei 27/1999, de 16 de juliol, de coope-

ratives (BOE de 29 d’abril de 2000).

—Llei 54/1999, de 30 de desembre, de

pressupostos generals de l’Estat per al

2000.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1252/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta d’Extremadura contra els

art. 87 a 90 (BOE de 24 de març de

2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1828/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta de la Comunitat Autònoma

d’Andalusia contra els art. 87, 88, 89, 90,

91, 93 i 94, i les partides pressupostàries

corresponents de les seccions 32 i 33

(BOE de 29 d’abril de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1848/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta de Comunitats de Castella-la

Manxa contra els art. 87, 88, 89, 90, 91,

93 i 94, i també contra les partides pres-

supostàries corresponents 32 i 33 (BOE

de 29 d’abril de 2000).

—Llei 46/1999, de 13 de desembre, per

la qual es modifica la Llei 29/1985, d’ai-

gües.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1403/

2000, promogut pel Govern de la Co-

munitat d’Aragó, contra l’article únic i,

concretament, contra els apartats vint-i-

quatrè, per tal com introdueix un nou

art. 61 bis en la Llei d’aigües; dissetè, per

tal com introdueix un nou apartat sisè

en l’art. 51 de la Llei d’aigües; i quaran-

ta-novè, pel que fa a l’expressió «excepte

els que preveu l’art. 61 bis» que conté el

punt primer de la nova disposició addi-

cional vuitena que introdueix (BOE de

8 d’abril de 2000).

—Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre con-

dicions generals de la contractació.

Desistiment del Govern de la Comunitat

Foral de Navarra del recurs d’inconsti-

tucionalitat núm. 3021/1998 (BOE de

24 de març de 2000).

—Llei 66/1997, de 30 de desembre, de

mesures fiscals, administratives i de l’or-

dre social.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm.

205/2000, plantejada per la Secció Sete-

na de la Sala Contenciosa Administrati-

va del Tribunal Suprem en relació amb

la disposició addicional vintena per pos-

sible vulneració dels art. 14, 23.2 i 103

CE (BOE de 16 de març de 2000).

—Llei 1/1996, de 15 de gener, de pro-

tecció jurídica del menor.

Qüestió d’inconstitucionalitat 4511/

1999, plantejada pel Jutjat de Primera

Instància núm. 8 de la Corunya en rela-

AUTONOMIES · 27

180

ció amb la disposició final vint-i-tresena

per possible vulneració dels art. 17.1 i

81.1 CE (BOE de 2 de febrer de 2000).

—Llei 32/1992, de 3 de desembre, de

modificació de la Llei 31/1987, de 18

de desembre, d’ordenació de les teleco-

municacions.

Acte del Tribunal Constitucional de 17

d’octubre pel qual s’acorda tenir per ex-

tingit per manca d’objecte el recurs

d’inconstitucionalitat núm. 650/1993

(BOE de 3 de novembre de 2000).

—Llei 27/1992, de 24 de novembre, de

ports de l’Estat i de la marina mercant.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm.

406/2000, plantejada pel Jutjat Con-

tenciós Administratiu núm. 1 d’Oviedo

en relació amb l’art. 70.1 per possible

vulneració de l’art. 31.3 CE (BOE de

16 de març de 2000).

—Llei 46/1985, de 27 de desembre, de

pressupostos generals de l’Estat per a

1986.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 1410/

2000, plantejada per la Secció Setena de

l’Audiència Provincial de Sevilla en rela-

ció amb l’apartat 1 de la disposició addi-

cional divuitena per possible vulneració

dels art. 9.3, 66.2 i 134.2 CE (BOE de

8 d’abril de 2000).

—Llei d’enjudiciament criminal.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 998/

2000, plantejada pel Ple del Tribunal

Constitucional (que dimana del recurs

d’empara núm. 889/1996, en el qual

s’ha dictat Sentència el 17 de febrer de

2000), en relació amb els art. 503 i 504

(BOE de 24 de març de 2000).

—Llei d’enjudiciament civil.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 933/

2000, plantejada per la Secció Primera

Civil de l’Audiència Provincial de Lleida

en relació amb l’art. 1827, en la redacció

donada per la Llei 21/1987, de 12 de no-

vembre, per possible vulneració de l’art.

24.1 CE (BOE de 24 de març de 2000).

—Codi civil.

Qüestió d’inconstitucionalitat 4511/99,

plantejada pel Jutjat de Primera Instàn-

cia núm. 8 de la Corunya en relació

amb l’art. 211.1 Cc (internament del

presumpte incapaç) per possible vulne-

ració dels art. 17.1 i 81.1 CE (BOE de 2

de febrer de 2000).

Decrets llei

—Decret llei 7/2000, de 23 de juny, de

mesures urgents en el sector de les tele-

comunicacions.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5014/

2000, promogut pel Govern de la Gene-

ralitat de Catalunya contra l’apartat 2

de l’art. 7 i la disposició transitòria i la

disposició final segona (BOE de 3 de

novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5053/

2000, promogut pel Consell de Govern

del Principat d’Astúries contra els art. 7

i 8, i la disposició transitòria (BOE de

3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5056/

2000, promogut pel Govern de la Co-

munitat Autònoma d’Aragó contra els

art. 7.2 i 8, i la disposició transitòria

(BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5061/

2000, promogut pel Govern de la Jun-

ta de Comunitats de Castella-la Manxa

ACTIVITAT NORMATIVA... 181

contra els art. 7 —inclosa la disposició

transitòria— i 8, i la disposició final se-

gona (BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5061/

2000, promogut pel Govern de la Junta

d’Andalusia contra l’art. 7 (BOE de 3 de

novembre de 2000).

—Decret llei 6/2000, de 23 de juny, de

mesures urgents d’intensificació de la

competència en mercats de béns i serveis.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 4989/

2000, promogut pel Parlament de Cata-

lunya en relació amb l’art. 43 i el parà-

graf vuitè de la disposició final segona

(BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5013/

2000, promogut pel Govern de la Gene-

ralitat de Catalunya en relació amb els

art. 3 i 43 i les disposicions transitòria

primera i final segona (BOE de 3 de no-

vembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5018/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta d’Andalusia en relació amb

l’art. 43 i el paràgraf vuitè de la disposi-

ció final segona (BOE de 3 de novembre

de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5019/

2000, promogut pel Consell de Govern

de les Illes Balears en relació amb els art.

3 i 43 i les disposicions transitòria pri-

mera i final segona (BOE de 3 de no-

vembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5025/

2000, promogut pel Parlament de Na-

varra contra l’art. 43 i, per connexió, la

disposició final segona (BOE de 3 de

novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5052/

2000, promogut pel Consell de Govern

del Principat d’Astúries en relació amb

l’art. 43 i el paràgraf vuitè de la disposi-

ció final segona (BOE de 3 de novembre

de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5044/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta d’Extremadura contra l’art. 43

i, per connexió, la disposició final

segona (BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5058/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta de Comunitats de Castella-la

Manxa contra l’art. 43 i la disposició fi-

nal segona, paràgraf penúltim (BOE de

3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5081/

2000, promogut pel Govern de la Co-

munitat Autònoma d’Aragó contra

l’art. 43 (BOE de 3 de novembre de

2000).

—Decret llei 4/2000, de 23 de juny, de

mesures urgents de liberalització del sec-

tor immobiliari i els transports.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5023/

2000, promogut per més de cinquanta

diputats del Grup Parlamentari Socialis-

ta contra l’art. 1 (BOE de 3 de novem-

bre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5023/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta d’Andalusia contra l’art. 1

(BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5045/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta d’Extremadura contra l’art.

1, apartats 2 i 3 (BOE de 3 de novembre

de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5051/

2000, promogut pel Consell de Govern

del Principat d’Astúries contra l’art. 1

(BOE de 3 de novembre de 2000).

AUTONOMIES · 27

182

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5054/

2000, promogut pel Govern de la

Comunitat Autònoma d’Aragó contra

l’art. 1, per tal com els seus tres apartats

donen nova redacció a l’art 9.2, afegeix

un nou apartat 2 a l’art. 15 i addicio-

na un nou apartat 1 i un nou apartat 3 a

l’art. 16, tots ells de la Llei 6/1998, de

13 d’abril, sobre règim del sòl i valora-

cions (BOE de 3 de novembre de

2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5059/

2000, promogut pel Consell de Govern

de la Junta de Comunitats de Castella-la

Manxa contra l’art. 1 i les disposicions

finals primera i segona, paràgraf primer

(BOE de 3 de novembre de 2000).

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5099/

2000, promogut pel Consell de Govern

de les Illes Balears contra l’apartat 3 de

l’art. 1, pel fet que addiciona un nou

apartat tres a l’art. 16 de la Llei 6/1998,

de 13 d’abril, sobre règim del sòl i valo-

racions, com també contra l’incís pri-

mer de la disposició final segona (BOE

de 3 de novembre de 2000).

—Reial decret llei 2/1996, de 26 de

gener, sobre determinades prestacions

patrimonials de caràcter públic gestio-

nades per l’Administració general de

l’Estat i els ens públics que en depenen.

Qüestions d’inconstitucionalitat núm.

3562/2000, 3572/2000, 4174/2000,

5572/2000 i 5573/2000 plantejades per

la Secció Setena de la Sala Contenciosa

Administrativa de l’Audiència Nacional

en relació amb l’art. 1, per presumpta

vulneració dels art. 31.3 i 86 CE (BOE

de 15 de novembre i d’1 de desembre de

2000).

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 5344/

2000, plantejada per la secció Setena de

la Sala Contenciosa Administrativa de

l’Audiència Nacional en relació amb

l’art. 1, per presumpta vulneració dels

art. 9.3 i 31.3 CE (BOE de 15 de no-

vembre de 2000).

Decrets legislatius

—Reial decret legislatiu 1/1994, de 20

de juny, pel qual s’aprova el text refós de

la Llei general de la Seguretat Social.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4328/

1999, plantejada pel Jutjat Social núm.

5 d’Alacant en relació amb l’art. 143.2

per possible vulneració dels art. 14 i 41,

en relació amb l’art. 9.2 CE (BOE de 8

d’abril de 2000).

—Decret legislatiu 1/1993, de 24 de se-

tembre, pel qual s’aprova el text refós de

la Llei de l’impost sobre transmissions

patrimonials i actes jurídics documen-

tats.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4783/

1999, plantejada per la Secció Cinque-

na de l’Audiència Provincial de Màlaga

en relació amb l’art. 37 per possible vul-

neració de l’art. 24 CE (BOE de 25 de

febrer de 2000).

—Reial decret legislatiu 3050/1980, de

30 de desembre, pel qual s’aprova el text

refós de la Llei de l’impost sobre trans-

missions patrimonials i actes jurídics

documentats.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 1438/

2000, plantejada per la Secció Segona

de la Sala Contenciosa Administrativa

del Tribunal Superior de Justícia de Cas-

tella-la Manxa en relació amb l’art.

59.2, en la redacció donada per l’art. 25

de la Llei 29/1991, per possible vulnera-

ció dels art. 9.3, 14, 24.1 i 31.1 CE

(BOE de 8 d’abril de 2000).

ACTIVITAT NORMATIVA... 183

—Decret 632/1968, de 21 de març, pel

qual s’aprova el text refós de la Llei sobre

responsabilitat civil i assegurança de la

circulació de vehicles de motor.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 1364/

1999, plantejada pel Jutjat de Primera

Instància núm. 13 de Saragossa en re-

lació amb l’art. 1.2 i apartats 1, 4, 5, 7

i 10 de l’ordinal primer de l’annex, en

la redacció donada per la disposició

addicional vuitena de la Llei 30/1995,

de 8 de novembre, d’ordenació i su-

pervisió de les assegurances privades.

Possible vulneració dels art. 14, 24.1 i

117.3 CE (BOE d’11 de febrer de

2000).

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4085/

1999, plantejada pel Jutjat de Primera

Instància i Instrucció núm. 3 de Logronyo

en relació amb l’art. 1.2 i amb els apartats

1 i 7 del punt primer de l’annex (BOE de

15 de novembre de 2000).

—Decret 3313/1966, de 29 de desem-

bre, pel qual s’aprova el text refós de la

Llei de l’impost sobre activitats i benefi-

cis comercials industrials.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 660/

2000, plantejada per la Secció Primera de

la Sala Contenciosa Administrativa del

Tribunal Superior de Justícia de Catalu-

nya en relació amb l’art. 9.7 per presump-

ta vulneració dels art. 14, 31.1, 38 i 133.3

CE (BOE de 12 de juliol de 2000). Ad-

missió a tràmit d’altres 25 qüestions d’in-

constitucionalitat plantejades pel mateix

òrgan jurisdiccional (BOE de 3 d’octubre

i de 15 de novembre de 2000).

AUTONOMIES · 27

184

2. Normes estatals amb rang infralegal

—Reial decret 324/2000, de 3 de març,

pel qual s’estableixen normes bàsiques

d’ordenació de les explotacions porcines.

Conflicte positiu de competència núm.

3899/2000, promogut pel Consell de

Govern de la Junta d’Extremadura en re-

lació amb els art. 1, 3, 5 i 6 (BOE de 5

d’agost de 2000).

Conflicte positiu de competència núm.

3919/2000, promogut pel Govern d’A-

ragó en relació amb els art. 1.1; 2.2.j;

2.2.k; 2.2.m; 3.B; 5.u.B).1; 2.dos.A).;

7.7; 8.3; i les disposicions addicionals se-

gona, i transitòries primera i segona

(BOE de 5 d’agost de 2000).

—Reial decret 69/2000, de 21 de gener,

pel qual es regulen els procediments de

selecció per a l’ingrés en els centres uni-

versitaris i els requisits legals per a l’accés

a la universitat.

Conflicte positiu de competència núm.

2851/2000, promogut pel Govern de la

Generalitat de Catalunya, en relació amb

l’art. 9.1 i les disposicions addicionals quarta

i cinquena (BOE de 13 de juny de 2000).

—Reial decret 1803/1999, de 26 de no-

vembre, pel qual s’aprova el Pla director

de la xarxa de parcs nacionals.

Conflicte positiu de competència núm.

2287/2000, plantejat pel Consell de Go-

vern de la Junta d’Andalusia en relació

amb els art. 1, 2 i 3, i diversos apartats de

l’annex (BOE de 23 de maig de 2000).

—Reial decret 1640/1999, de 22 d’oc-

tubre, pel qual es regula la prova d’accés

a estudis universitaris.

Conflicte positiu de competència núm.

1037/2000, promogut pel Govern de la

Generalitat de Catalunya en relació amb

els art. 5.1; 6, apartats 1 i 2; 7; 8, apartats

1, 4, 5, 6 i 7; 10; 11; 12; 14, apartats 2 a

4; 15 i 16, i disposició final primera

(BOE de 24 de març de 2000).

—Ordre del Ministeri d’Agricultura,

Pesca i Alimentació de 20 de gener de

2000, per la qual es modifica l’Ordre de

19 de juny de 1997, per la qual s’esta-

bleix el procediment per a l’autorització

de transferències de drets de replantació

de vinyes entre diferents comunitats

autònomes o en una denominació d’ori-

gen que afecti diverses comunitats autò-

nomes.

Conflicte positiu de competència núm.

2857/2000, promogut pel Consell de

Govern de la Junta de Comunitats

de Castella-la Manxa en relació amb l’ar-

ticle únic (BOE de 13 de juny de 2000).

Conflicte positiu de competència núm.

3065/2000, promogut pel Consell de

Govern de la Junta d’Extremadura (BOE

de 30 de juny de 2000).

—Resolució de la Presidència de l’orga-

nisme autònom de Parcs Nacionals de

13 de gener de 2000, per la qual es con-

voca la concessió de subvencions públi-

ques estatals en les àrees d’influència so-

cioeconòmica dels parcs nacionals per a

l’any de 2000

Conflicte positiu de competència núm.

2801/2000, promogut pel Consell de

Govern de la Junta d’Andalusia (BOE de

13 de juny de 2000).

—Resolucions del Ministeri de Foment

de 6 de juliol i de 5 de novembre de

1999, recaigudes en l’expedient sancio-

nador CI/S/3301/98, mitjançant les

quals s’imposen determinades sancions

a l’empresa «Ciudad Real Noticias, SA»,

com també contra l’acte de precintar els

seus equips per la utilització de freqüèn-

cies radioelèctriques sense autorització

administrativa.

Conflicte positiu de competència núm.

1824/2000, plantejat pel Consell de Go-

vern de la Junta de Comunitats de Caste-

lla-la Manxa (BOE de 29 d’abril de

2000).

—Resolució del Consell Superior d’Es-

ports de 8 de setembre de 1999, per la

qual es convoquen subvencions a uni-

versitats privades i programes d’ajuts a

esportistes universitaris d’alt nivell.

Conflicte positiu de competència núm.

843/2000, promogut pel Govern de la

Generalitat de Catalunya (BOE de 16 de

març de 2000).

—Resolució de la Secretaria General de

Comunicacions del Ministeri de Fo-

ment, de 22 de juliol de 1999, per la

qual s’autoritza la transmissió d’accions

d’«Uniprex, SA», propietat d’«Once,

SA», a favor de «Telefónica Media, SA».

Conflicte positiu de competència núm.

655/2000, promogut pel Consell de Go-

vern de la Junta d’Andalusia (BOE de 16

de març de 2000).

3. Normativa autonòmica

Andalusia

—Llei del Parlament d’Andalusia 16/

1999, de 28 de desembre, del pressu-

post de la Comunitat Autònoma per al

2000.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 1832/

2000, promogut pel president del Go-

vern contra la disposició addicional cin-

quena. Suspensió de la vigència per in-

vocació de l’art. 161.2 CE (BOE de 29

ACTIVITAT NORMATIVA... 185

d’abril de 2000). Manteniment de la

suspensió acordada per l’Acte del Tribu-

nal Constitucional de 19 de setembre

(BOE de 3 d’octubre de 2000).

—Llei del Parlament d’Andalusia 15/1999,

de 16 de desembre, de caixes d’estalvi

d’Andalusia.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 453/

2000, promogut pel president del Go-

vern contra les lletres b, ci fde l’apartat

primer de l’art. 44 i els apartats 2n i 3r

de la disposició addicional primera. Sus-

pensió de la vigència i aplicació dels pre-

ceptes impugnats per invocació de l’art.

161.2 CE (BOE de 25 de febrer de

2000). Aixecament de la suspensió de

les lletres b, ci fde l’apartat primer de

l’art. 44 i manteniment de la suspensió

dels apartats 2n i 3r de la disposició ad-

dicional primera, acordats per l’Acte del

Tribunal Constitucional de 13 de juliol

(BOE de 26 de juliol de 2000).

—Llei del Parlament d’Andalusia 8/1999,

de 27 d’octubre, de l’Espai Natural de

Doñana.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 368/

2000, promogut pel president del Go-

vern. Suspensió de la vigència i aplicació

de la Llei per invocació de l’art. 161.2 CE

(BOE d’11 de febrer de 2000). Manteni-

ment de la suspensió acordada per l’Acte

del Tribunal Constitucional de 25 de ju-

liol (BOE de 5 d’agost de 2000).

Aragó

—Llei del Parlament d’Aragó 10/1994,

de 31 d’octubre, de caça.

Desistiment del president del Govern

respecte al recurs d’inconstitucionalitat

núm. 455/1995 (BOE de 15 de març de

2000).

—Llei del Parlament d’Aragó 10/1992,

de 4 de novembre, de fiances d’arrenda-

ments i altres contractes.

Desistiment del president del Govern

respecte al recurs d’inconstitucionalitat

núm. 472/1993 (BOE de 15 de març de

2000).

Canàries

—Llei del Parlament de Canàries 9/1999,

de 13 de maig, d’ordenació del territori.

Acte del Tribunal Constitucional de 18

de gener pel qual s’acorda, en relació

amb el recurs d’inconstitucionalitat

núm. 3547/1999, mantenir la suspen-

sió dels art. 217, 224.1, 228.3.ai 220.2

(llevat de l’incís relatiu als abocaments

al mar) i aixecar la suspensió per a les

referències a les zones perifèriques

de protecció (BOE de 2 de febrer de

2000).

—Llei del Parlament de Canàries

8/1999, de 27 d’abril, de creació de les

escales de professors numeraris i mestres

de taller de formació professional mari-

timopesquera.

Acte del Tribunal Constitucional de

7 de febrer pel qual s’acorda aixecar la

suspensió dels preceptes impugnats

pel president del Govern en el recurs

d’inconstitucionalitat núm. 3536/1999

(BOE de 17 de febrer de 2000).

—Llei del Parlament de Canàries

2/1999, de 4 de febrer, de mesures ur-

gents econòmiques, d’ordre social i rela-

tives a l’organització administrativa de

la Comunitat Autònoma de Canàries

per a l’exercici de 1999.

Qüestions d’inconstitucionalitat núm.

5516/2000 i 5517/2000, plantejades pel

AUTONOMIES · 27

186

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 3

de Santa Cruz de Tenerife en relació amb

la disposició transitòria primera (BOE

de 14 de desembre de 2000).

—Decret legislatiu 1/2000, de 8 de

maig, pel qual s’aprova el text refós

de les lleis d’ordenació del territori

de Canàries i d’espais naturals de Canà-

ries.

Providència del Tribunal Constitucional

per la qual s’acorda entendre que el Re-

curs d’inconstitucionalitat núm. 3547/

1999 promogut pel president del Go-

vern contra determinats preceptes de la

Llei 9/1999, de 13 de maig, del Parla-

ment de Canàries, es refereix a l’article

únic del Decret legislatiu 1/2000, en la

mesura que redacta determinats precep-

tes de manera idèntica (BOE de 12

d’octubre de 2000).

Castella-la Manxa

—Llei de Castella-la Manxa 6/1999, de

15 d’abril, de protecció de la qualitat del

subministrament elèctric.

Acte del Tribunal Constitucional de 20

de gener que acorda l’aixecament de

la suspensió dels articles impugnats

pel president del Govern en el recurs

d’inconstitucionalitat núm. 3446/1999

(BOE de 2 de febrer de 2000).

Decret 54/2000, de 21 de març, sobre

règim jurídic de les televisions locals per

ones terrestres, de la Junta de Comuni-

tats de Castella-la Manxa.

Conflicte positiu de competència núm.

2122/2000, plantejat pel Govern de la

Nació en relació amb els art. 16, apartat

1r, lletra k, incís «tècniques»; 19, apartat

primer, primer paràgraf, per tal com re-

met al règim sancionador que preveuen

els art. 76 a 83 de la Llei 11/1998; i dis-

posició transitòria única, apartat 4t, per

tal com disposa que transitòriament i

fins a la data en què s’atorguin les con-

cessions corresponents podran conti-

nuar emetent en el seu àmbit de cober-

tura les emissores de televisió local per

ones terrestres «en funcionament amb

anterioritat a l’entrada en vigor d’aques-

ta norma». Suspensió de la vigència dels

preceptes impugnats per invocació de

l’art. 161.2 CE (BOE d’11 de maig de

2000). Aixecament de la suspensió dels

art. 16 apartat 1r, lletra e, i 19, apartat

primer, acordat per l’Acte del Tribunal

Constitucional de 3 d’octubre (BOE de

12 d’octubre de 2000).

Castella i Lleó

—Llei 11/1997, de 26 de desembre, de

les Corts de Castella i Lleó, de mesu-

res econòmiques, fiscals i administra-

tives.

Desistiment del president del Govern

respecte al recurs d’inconstitucionalitat

núm. 1449/1998 (BOE de 23 de maig).

Catalunya

—Llei del Parlament de Catalunya

8/1988, de 7 d’abril, de l’esport.

Acte del Tribunal Constitucional d’11

d’abril de 2000 pel qual s’acorda el

manteniment de la suspensió de l’incís

«les federacions esportives catalanes de

cada modalitat esportiva són les repre-

sentants del respectiu esport federat

català en els àmbits supraautonòmics»

de l’art. 19.2, en la redacció donada

per la Llei 9/1999, de suport a les se-

ACTIVITAT NORMATIVA... 187

leccions catalanes (BOE de 29 d’abril

de 2000).

—Resolució del Departament de Justí-

cia de 13 d’octubre de 1999 per la qual

s’inscriuen en el Registre de col·legis

professionals de la Generalitat els esta-

tuts del Col·legi de Censors Jurats de

Comptes.

Conflicte positiu de competència núm.

1081/2000, promogut pel Govern de la

Nació. Suspensió de la Resolució per in-

vocació de l’art. 161.2 CE (BOE de 24

de març). Aixecament de la suspensió

per l’Acte de 25 de juliol (BOE de 5 d’a-

gost de 2000).

Extremadura

—Llei d’Extremadura 3/1996, de 25 de

juny, d’atenció farmacèutica de la Co-

munitat Autònoma.

Qüestions d’inconstitucionalitat núm.

2861/2000 i 4573/2000, plantejades

per la Sala Contenciosa Administrativa

del TSJ d’Extremadura, en relació amb

la disposició transitòria segona, per pre-

sumpta vulneració de l’art. 24.1 CE

(BOE de 3 d’octubre i de 28 de desem-

bre de 2000).

Illes Balears

—Llei del Parlament de les Illes Balears

8/2000, de 27 d’octubre, de consells in-

sulars.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 6433/

2000, promogut pel president del Go-

vern en relació amb els art. 7.1, 3 i 5;

8.1.hi v, 2 i 3; 9.1 u i 3; 10.2; 12, 13,

14, 15.1.ai 2, paràgraf segon; 16.1 i 3;

17.2; 18.1; 20.4, 5 i 6; i 22.2 i 3. Sus-

pensió dels preceptes impugnats per in-

vocació de l’art. 161.2 CE (BOE de 28

de desembre de 2000).

—Llei del Parlament de les Illes Balears

12/1999, de 23 de desembre, de mesu-

res tributàries, administratives i de fun-

ció pública i econòmiques.

Conflicte en defensa de l’autonomia lo-

cal núm. 3179/2000, plantejat per setze

municipis de la Comunitat Autònoma

en relació amb l’art. 17 (BOE de 3 d’oc-

tubre de 2000).

—Llei del Parlament de les Illes Balears

5/1996, de 18 de desembre, de mesures

tributàries i administratives.

Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4891/

1999, plantejada per la Sala Social del TSJ

de les Illes Balears en relació amb l’art. 6.5

per presumpta vulneració dels art. 14 i

37.1 CE (BOE de 3 d’octubre de 2000).

—Acord del Consell de Govern de les

Illes Balears pel qual s’aprova la conces-

sió d’un ajut econòmic per a determinats

beneficiaris de pensions assistencials no

contributives, publicat mitjançant Re-

solució de 17 de novembre de 1999 del

conseller de Treball i Benestar Social.

Conflicte positiu de competència núm.

367/2000 plantejat pel Govern de la

Nació (BOE d’11 de febrer de 2000).

Madrid

—Llei 15/1991, de 13 de desembre, de

l’Assemblea de Madrid, per la qual s’apro-

ven els pressupostos generals per a 1991.

Qüestió d’inconstitucionalitat 4783/

1999, plantejada per la Secció Setena de

la Sala Contenciosa Administrativa del

TSJ de Madrid en relació amb l’art. 20

AUTONOMIES · 27

188

per possible vulneració dels art. 9.3, 14,

134.2 i 149.1.18 CE (BOE de 25 de fe-

brer de 2000).

Navarra

—Llei foral 6/2000, de 3 de juliol, del

Parlament de Navarra, per a la igualtat

jurídica de les parelles estables.

Recurs d’inconstitucionalitat núm. 5297/

2000, promogut per més de cinquanta

diputats del Grup Parlamentari Popular

(BOE de 15 de novembre de 2000).

País Basc

—Llei del Parlament basc 17/1994, de

30 de juny, sobre el dret a l’aprofitament

urbanístic.

Qüestions d’inconstitucionalitat núm.

4104/1999, 5042/1999, 4105/1999,

3926/2000, 4202/2000 i 4203/2000,

plantejades per la Secció Segona de la

Sala Contenciosa Administrativa del

TSJ del País Basc, respecte a l’art. 11,

per possible vulneració de l’art. 149.1.1

CE (BOE de 2 i 25 de febrer i de 27 de

desembre de 2000).

ACTIVITAT NORMATIVA... 189

Valoració general

Durant l’any 2000 s’ha produït un augment sensible dels assumptes ingressats en el

Ple (han passat dels 69 l’any 1999 als 139 l’any 2000) que, com és lògic, s’ha traduït en

un nombre elevat de procediments admesos a tràmit. Tot i que entre aquests hi ha al-

guns assumptes ingressats l’any anterior (concretament, 24), durant l’any analitzat el Ple

ha admès a tràmit 105 assumptes, no n’ha admès 15 i ha deixat 19 casos pendents d’ad-

missió. Aquest increment dels assumptes de Ple presentats i/o admesos a tràmit ha afec-

tat sobretot els recursos d’inconstitucionalitat (durant l’any 2000 n’han ingressat 35 i se

n’han admès a tràmit 33) i les qüestions d’inconstitucionalitat (n’han ingressat 85 i

se n’han admès a tràmit 56).

Tanmateix, tal com es desprèn de la llista que precedeix aquestes línies, aquest in-

crement s’explica en bona mesura per la presència de procediments que recauen so-

bre el mateix objecte o un de semblant. Així, dels 33 recursos d’inconstitucionalitat

admesos a tràmit durant l’any 2000, 21 tenen per objecte els tres decrets llei de libe-

ralització del sòl, dels horaris comercials i de la inspecció tècnica de vehicles de mo-

tor aprovats pel Govern el mes de juny. Per la seva banda, de les 56 qüestions d’in-

constitucionalitat admeses a tràmit, 26 són idèntiques i han estat presentades per la

Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de Catalunya respecte

a la norma que eximeix les caixes d’estalvi de l’impost d’activitats econòmiques.

Durant l’any 2000, l’increment dels conflictes positius de competència ha estat

menor, ja que se n’han presentat 16 (tres més que l’any anterior) i 14 d’ells ja havien

estat admesos a tràmit al final de l’any. En darrer lloc, cal destacar que l’any de 2000

s’han presentat els 3 primers conflictes en defensa de l’autonomia local des de la cre-

ació d’aquest procediment, encara que al final de l’any només s’havia admès a trà-

mit el presentat per setze municipis contra una llei balear que eximeix determinades

activitats de la llicència municipal preceptiva.

Entrant ja en el contingut dels diversos tipus de procediments competència del

Ple, cal destacar, un cop més, que la immensa majoria dels recursos d’inconstituciona-

litat admesos a tràmit durant l’any de 2000 té naturalesa conflictual. Així, dels 33 re-

cursos admesos a tràmit, 25 han estat presentats per comunitats autònomes (general-

ment, pels seus governs) contra lleis de l’Estat, 4 pel president del Govern contra lleis

autonòmiques, i 1 per diputats del Grup Popular contra una llei foral navarresa. En

canvi, només 2 recursos d’inconstitucionalitat han estat presentats per l’oposició

(contra la Llei d’acompanyament de 1999 i el Decret llei de liberalització del sòl), i 1

pel Defensor del Poble (contra la Llei orgànica de protecció de dades de caràcter per-

sonal); en els tres casos han estat admesos a tràmit.

Pel que fa a les qüestions d’inconstitucionalitat, cal destacar que durant l’any 2000 han

continuat sent clarament majoritàries les interposades pels tribunals superiors de justícia

de les comunitats autònomes. Tot i que distorsionades, com s’ha vist, per la presència de

múltiples procediments idèntics, tant les xifres de qüestions d’inconstitucionalitat pre-

sentades com les de qüestions admeses a tràmit posen en relleu que les elevades per

aquests tribunals se situen molt per damunt de les plantejades per les audiències provin-

cials i pels jutjats de primera instància i instrucció, contenciosos administratius i socials. I

això sense fer esment de l’única qüestió presentada pel Tribunal Suprem (i admesa a trà-

mit pel Constitucional) i les set plantejades per l’Audiència Nacional, de les quals al final

de l’any havien estat admeses a tràmit sis amb un objecte idèntic.

Finalment, i pel que fa als conflictes positius de competència, cal destacar que

dels 16 plantejats al llarg de l’any 2000, 13 ho han estat per part dels governs au-

tonòmics contra normes estatals i 3 per part del Govern de la Nació contra normes

autonòmiques. Tenint en compte els recursos d’inconstitucionalitat de caràcter

competencial, la major litigiositat s’ha donat entre Andalusia i l’Estat, que s’han en-

frontat en 11 procediments (5 recursos i 3 conflictes promoguts pel Govern anda-

lús contra normes estatals, per 3 recursos presentats pel president del Govern contra

lleis andaluses). El segon volum més alt de litigiositat s’ha donat entre Catalunya i

l’Estat, que han actuat com a parts enfrontades en uns altres 9 procediments (3 re-

cursos i 1 conflicte interposats per les institucions catalanes contra disposicions es-

tatals, per 2 conflictes plantejats pel Govern de la Nació contra normes catalanes).

A curta distància es troba la litigiositat que hi ha hagut entre Castella-la Manxa i

l’Estat (7 procediments: 4 recursos i 1 conflicte plantejats per la Comunitat Autò-

noma, per 1 conflicte per part del Govern de la Nació), entre Extremadura i l’Estat

(5 procediments: 3 recursos i 2 conflictes plantejats tots ells per la Junta d’Extrema-

dura), entre Aragó i l’Estat (5 procediments: 4 recursos i 1 conflicte plantejats pel

Govern aragonès), entre les Illes Balears i l’Estat (4 procediments: 2 recursos per

part del Govern balear, i 1 recurs i 1 conflicte plantejats pel Govern de la Nació), i

entre el Principat d’Astúries i l’Estat (3 recursos d’inconstitucionalitat plantejats pel

Govern del Principat). Un cop més, les xifres de l’any de 2000 palesen que la litigio-

sitat territorial té una clara component política que provoca que es concentri (dei-

xant de banda ara el cas de Catalunya) entre l’Estat i les comunitats autònomes go-

vernades pel principal partit de l’oposició en l’àmbit estatal.

AUTONOMIES · 27

190

Institucions de l’Estat

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados