Espanya com a membre de la comunitat europea i els seus efectes sobre les comunitats autònomes

Ja en el moment de l'elaboració de la Constitució espanyola de 1978 s'hi va introduir una disposició específica destinada a facilitar la nostra integració a les Comunitats Europees, l'art. 93, que textualment diu:

Mitjançant una llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels quals s'atribueix a una organització o a una institució internacional l'exercici de competències derivades de la Constitució. La garantia del compliment d'aquests tractats i de les resolucions emanades dels organismes internacionals o supranacionals titulars de la cessió correspon, segons els casos, a les Corts Generals o al Govern.

Aquesta disposició, situada al capítol dedicat als tractats internacionals, s'ha de posar en relació amb la que conté l'art. 149.1.3 de la mateixa Constitució, que estableix la competència exclusiva de l'Estat en matèria de «relacions internacionals».

L'exigència de llei orgànica es va reflectir, primer, en la Llei orgànica 10/1985, de 2 d'agost, per a la nostra incorporació a la Comunitat Europea, i després a la Llei orgànica 4/1986, de 26 de novembre, autoritzant la ratificació de l'Acta Única Europea. L'entrada en vigor de l'Acta Única Europea va significar un nou impuls per als objectius perseguits per la Comunitat Europea. Però per a un Estat que s'hi acaba d'incorporar (encara que de manera expressa es digui al seu article 28 que no afecta als períodes transitoris d'Espanya i Portugal) significa un nou repte, un nou esforç, ja que la Comunitat ha avançat molt més en aquests últims temps que en tots els anys de la seva existència,

No correspon examinar aquí el contingut de l'art. 93 de la Constitució espanyola, però cal subratllar que, si bé va ser pensat per articular el nostre ingrés a les Comunitats Europees, és, però, l'única disposició que conté el nostre text fonamental sobre aquesta matèria, i per tant és un punt de referència obligat per analitzar qualsevol aspecte que t i ngui relació am b la nostra presència a les Comunitats Europees i pel que fa a l'Estat com a les comunitats autònomes en què s'articula Espanya. Això és especialment interessant si tenim en compte que les institucions comunitàries exerceixen una sèrie de competències a través de normes de dret derivat i que aquestes produeixen, en detetminats casos, un efecte directe ja que es regeixen pel principi de primacia del dret comunitari.

En relació amb els tractats constitutius i l'Acta Única Europea, no ofereix cap mena de dubte, des del punt de vista constitucional espanyol, el seu catàcter obligatori, ja que segons l'art. 96 els tractats passen a integrar-se en l'ordenament espanyol a partir de la seva publicació íntegra en el Butlletí Oficial de l'Estat. La qüestió és diferent, però, en relació amb el dret derivat, ja que la Constitució no té cap notma que faci referència a la recepció interna de les resolucions dels organismes internacionals. A més, la publicació dels actes de dret derivat (aplicant analògi-cament l'article 96) resulta incompatible, de manera general, amb la naturalesa autònoma del dret comunitari que, tal com ha expressat diverses vegades el Tribu-Page 47nal de Justícia,³ no s'han de publicar als diaris oficials dels Estats membres per desplegar-ne els efectes. En conseqüència, l'art. 93 de la Constitució constitueix l'única via per justificar l'efecte directe dels actes jurídics comunitaris en el nostre ordenament.

Pel que fa a la primacia del dret comunitari, clarament establerta pel Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, s'ha d'articular a l'ordenamet espanyol a través de les disposicions generals que, en matèria de tractats internacionals, estableixen els arts. 95⁴ i 96.⁵

L'anomenat Estat de les Autonomies que s'estructura a partir de la Constitució de 1978 afegeix un element més de complexitat a la integració comunitària en si difícil. Tanmateix, no va ser objecte d'una atenció especial durant el període de les negociacions ni per part del Govern central ni de les mateixes comunitats autònomes, quan, de fet, la integració europea incideix en la teoria clàssica del monopoli que té l'Estat de la representació exterior, ja que hi ha activitats de diversa mena en l'àmbit comunitari que han de ser desenvolupades per les subdivisions territorials.

El fenomen peculiar que les comunitats autònomes signifiquen no deixa de tenir alguns paral·lelismes amb les peculiaritats i subdivisions existents en altres estats de la Comunitat i, especialment, en els casos més rellevants com són els d'Alemanya i Itàlia. Són aquests casos els que han de servir del punt de partida per judicar la situació espanyola des del punt de vista de la integració comunitària, si bé cal tenir sempre presents, al meu parer, dos elements essencials des de punt de vista comunitari: a) Les característiques del dret comunitari europeu i, essencialment, la primacia que té i el seu efecte directe i b) La consideració que el responsable per incompliment davant la Comunitat, per la via del recurs previst a l'art. 169 del TCEE, és l'Estat; en aquest sentit, es poden trobar antecedents de tota mena en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, que posen de manifest que cap distribució interna de competències no té valor des del punt de vista comunitari i que, per tant, és l'Estat el responsable de l'incompliment.⁶

Les disposicions contingudes als estatuts d'autonomia referents a aquest tema són, de fet, mínimes. Així, per centrar-me en l'estatut d'autonomia de la meva comunitatPage 48 autònoma, Catalunya, només disposa de dues normes que poden servir de base a aquesta qüestió. Són, concretament, els apartats. 3 i 5 de l'art. 27-

Diu l'art. 27 apartat 3:

La Generalitat de Catalunya adoptarà les mesures necessàries per a l'execució dels tractats i convenis internacionals en allò que afectin les matèries atribuïdes a la seva competència, segons el present Estatut.

I l'apartat 5 diu:

La Generalitat serà informada, en l'elaboració dels tractats i convenis, així com dels projectes de legislació duanera, en allò que afectin matèries del seu específic interès.

No proporciona, doncs, cap element addicional sobre el dret comunitari europeu, però no resulta forçat entendre que inclou també el dret comunitari derivat; cal afegir també que es tracta d'una norma que es manté en la línia de les contingudes en altres estatuts d'autonomia.⁷ De fet, aquesta no és l'actitud de tots els estatuts d'autonomia, ja que fins i tot en alguns casos (com ara Galícia, la Rioja o el País Valencià) no hi ha cap norma sobre l'aplicació dels tractats.

Del que es tracta, doncs, és de calibrar la reducció efectiva de competències que suposa la integració a les Comunitats Europees. Al meu entendre, les comunitats autònomes no l'han de valorar negativament excepte si, amb l'excusa d'aquesta integració, l'Escat recupera competències atribuïdes a les comunitats autònomes. El límit, doncs, per a qualsevol comunitat autònoma estarà en el caràcter discriminador o no de la reducció que implica la integració entre l'Estat i les comunitats autònomes. Es tractarà, per tant, de fer compatible el sentit necessàriament unitari de l'acció exterior de l'Estat amb la distribució constitucional de les competències que la Constitució reconeix i garanteix, segons l'art. 2 del nostre text fonamental.

En aquest punt, però, cal destacar: a) Que la participació prèvia de les comunitats autònomes en la negociació que va conduir a la integració d'Espanya al Mercat Comú es pot considerar nul·la; b) Que en els estatuts d'autonomia no hi ha cap disposició que es refereixi directament a la forma d'incidir en la voluntat comunitària per part de les comunitats autònomes.

Pel que fa a la participació a les institucions, l'aspecte més rellevant des del punt de vista popular ha estat el fet que en les eleccions directes al Parlament europeu (amb motiu de la incorporació el 1989) no prosperés la pretensió que les comunitats autònomes constituïssin una circumscripció electoral. En realitat, es tractava d'una aspiració perfectament possible ja que, de moment, no hi ha un sistema únic a tots els països membres de la Comunitat.⁸ L'únic matís a la circumscripció única el van constituir les llistes diferenciades que si bé d'una banda sembla mitigar parcialment les conseqüències d'aquest sistema, de l'altra confon l'electorat en relació amb els candidats beneficiats pel seu vot.

Pel que fa a la formació de determinats òrgans o institucions, com en l'important Comitè de Representants Permanents (COREPER), no hi ha res que impedeixi que es reconegui una certa participació a les comunitats autònomes. A més, les comunitats autònomes tenen interessos peculiars que aconsellen la seva presència, per exemple, en la gestió dels fons estructurals (Fons Social, FEDER o FEOGA).

Hi ha, però, un fet que no es pot oblidar: existeix una dificultat en la representació de totes i cadascuna de les disset comunitats autònomes, tret que hi hagi un acord que permeti arribar a una opinió unànime entre elles.

En aquest sentit cal dir que el paper que en un moment donat es va voler atribuir a les lleis d'harmonització de l'art. 150.3 de la Constitució, davant les quals la sentència del Tribunal Constitucional en relació amb la pretesa Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic o LOHAPA (publicada a l'últim com a Llei del Procés Autonòmic de 14 d'octubre de 1983) ha demostrat que no és aquesta la línia d'actuació, almenys en relació amb la integració comunitària europea. Tanmateix, la Sentència de 5 d'agost de 1983 del Tribunal Constitucional diu que «no és contrari a la Constitució que les lleis d'harmonització siguin utilitzades quan en el cas de competències compartides s'apreciï que el sistema de distribució de competències és insuficient per evitat que la diversitat de disposicions normatives de les comunitats autònomes produeixin una desharmonia contra l'interès general de la nació».

Va ser aquest fenomen específic que va provocar la idea d'un conveni entre les comunitats autònomes i el Govern central sobre aquest tema; es va pretendre articular la col·laboració a l'hora d'actuar en les Comunitats Europees, però van fracassar tots els intents (textos de 1985 i 1986). El punt essencial era la creació d'un organisme (les comunitats autònomes s'havien d'encarregar de determinar-ne la denominació, presidència i règim) encarregat de coordinar-se amb l'Estat en els temes comunitaris i en el qual participarien, en peu d'igualtat, les disset comunitats autònomes, amb la pretensió de mantenir postures unitàries davant els temes europeus. A més a més, alguns dels seus membres participarien com a observadors i observadors adjunts en la representació permanent d'Espanya davant les Comunitats Europees, inspirant-se en la figura alemanya del Landerbeobacbter, en un intent d'evitar el que Remiro Brotons anomena «diplomàcies paral·leles assilvestrades».⁹ La viabilitat de l'esmentat organisme és dubtosa, ja que la proposta no tenia en compte la realitat heterogènia sobre la qual havia d'actuar. D'aquí que sempre es veiés amb escepticisme la viabilitat d'unPage 50 conveni d'aquesta naturalesa, sobretot si tenim en compte que el principi de solidaritat no arriba al nivell del principi de la Bundestreue o lleialtat que es troba a la base del funcionament del dret alemany.¹⁰ D'altra banda, cal indicar que, al meu parer, és dubtós que el model alemany hagi funcionat, fins al moment pressent, de manera tan positiva com s'ha pretès assenyalar, ja que, com diu Munoz Machado,¹¹ fins i tot aquí s'està fent perdre al siscema la seva «essència federal», invocant normalment com a raons de la centralització «les exigències mateixes del funcionament de la Comunitat Europea». De fet, la figura del Landerbeobacbter ha tingut poc protagonisme fins ara, si bé s'espera una millora de la situació a través de l'articulació de la participació dels Lands en el Bundesrat que resulta de la Llei de ratificació de l'Acta Única Europea.¹² En aquest sentit cal afegir que, a Espanya, el poder del Senat és molt limitat i que no representa respecte a les comunitats autònomes el mateix que el Bundesrat respecte als Lands a la República Federal d'Alemanya. En qualsevol cas, el Senat hauria de ser objecte d'un profund procés de transformació, que articulés la seva participació en la política substancial, perquè el seu paper fos més destacat en la constitució d'una Cambra de les Regions o Comunitats Autònomes.

Amb caràcter general, la incorporació tardana a la Comunitat Europea ha significat que el cabal comunitari fos ja molt gran i que exigís, per tant, un esforç superior per integrar-s'hi. Però l'esforç no s'acaba aquí: cal l'esforç constant que significa l'aplicació i, si s'escau, el desenvolupament del dret comunitari.

La meva intenció, però, no és examinar en aquest apartat en detall el desenvolupament legislatiu espanyol a partir de la nostra entrada a la Comunitat Europea. Tanmateix, pretenem donar uns quants trets generals en relació amb l'actuació de l'Estat i de les comunitats autònomes. En el cas d'Espanya, cal fer ressaltar l'esperit europeu i europeista que ha informat les reformes legislatives en els darrers temps, fins al punt que abans i tot de la nostra incorporació (per bé que ja era molt pròxima) es van dictar normes que adaptaven a la normativa comunitària matèries que, tot i que s'hagués pertangut a la Comunitat, no calia harmonitzar o no calia fer-ho d'una manera determinada.

A tall d'exemple assenyalarem la Llei de defensa dels consumidors i usuaris de 19 de juliol de 1984, que diu que «s'han contemplat els principis i directrius vigents en aquesta matèria a la CEE», i, amb uns quants anys de distància, la nova Llei de defensa de la competència, de 17 de juliol de 1989, diu que «la llei descansa en els sòlids pilars de l'experiència. D'una banda, s'inspira en les normes comunitàries de política de la competència, que han jugat un paper fonamental en la creació i funcio-Page 51nament del Mercat Comú». Semblantment, la Llei Orgànica del Poder Judicial, d'l de juliol de 1985, va incorporar a l'art. 22 els criteris de competència judicial internacional continguts en el Conveni de Brussel·les de 27 de setembre de 1968, i fins i tot algunes esmenes es justificaven per l'aproximació més precisa al text del conveni comunitari. En realitat, com a conveni complementari entre els Estats membres de la CEE, Espanya només tenia l'obligació, en els termes de l'art. 3.2 del Conveni relatiu a les condicions d'adhesió, a iniciar negociacions per arribar a ser part del Conveni (la firma d'adhesió d'Espanya i Portugal va tenir lloc a Sant Sebastià el 26 de maig de 1989. Igualment, Espanya va firmar un «conveni paral·lel» a Lugano el 16 de setembre de 1988, sense que cap dels dos convenis hagi entrat encara en vigor per al nostre país.

En uns casos, la norma interna obeeix a exigències derivades de les directives comunitàries, com és el cas de la Llei de 25 de juliol de 1989, que ha significat un canvi fonamental de la Llei de societats anònimes. En altres matèries, sense activitat comunitària, s'ha produït, però, un acostament a allò que es fa servir als altres Estats de la Comunitat, com és el cas de la lletra de canvi, pagaré i xec, matèria en la qual Espanya no ha ratificat els convenis de Ginebra que contenen la Llei Uniforme, però ha dictat, el 16 de juliol de 1985, una llei interna que pren els criteris continguts en aquells textos.

En un primer moment, el mecanisme utilitzat per l'Estat i per les comunitats autònomes d'Euskadi i Catalunya per fer l'adaptació necessària al dret comunitari va ser la instrumentació d'àmplies delegacions legislatives. Després tant l'Estac com les comunitats autònomes han anat dictant normes relatives a les matèries més diverses i que han tingut també diversos problemes, derivats de la dificultat, de vegades, de delimitar les competències respectives de l'Estat i les comunitats autònomes. N'és una prova una matèria tan coneguda com és la defensa dels consumidors i usuaris.¹³ Així, l'art. 51 de la Constitució diu que «els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i dels usuaris», origen del problemes sorgies sobre la delimitació dels poders públics a què es refereix. Així, la Llei basca de defensa dels consumidors va donar lloc a la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 30 de novembre de 1982, la Llei catalana de 14 de juliol de 1983 sobre higiene i control alimentari va donar lloc a la Sentència del Tribunal Consritucional de 16 de juliol de 1985, i la llei de vendes especials de Catalunya va donar origen a la sentència del mateix Tribunal d'l de juliol de 1986.

Voldria subratllar que, al meu entendre, en molts aspectes i especialment en matèria agrícola, l'actuació del Govern central s'ha caracteritzat pel seu sentit globali-tzador en relació amb les normes dictades com a conseqüència de la integració comunitària. No ha esperat l'actuació de les comunirats autònomes en l'àmbit de les seves competències, sinó que s'ha avançat, buidant així de contingut competències materials de les comunitats autònomes. D'aquí l'interès, per exemple, de normes com el Decret 18/1988, de 29 de gener, dictat pel Govern de Catalunya en relació amb les àrees de muntanya i altres zones desafavorides. La base per dictar la norma es troba en la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d'«agricultura i ramaderia»Page 52 (art. 9.10 de l'Estatut) dins de les bases d'ordenació econòmica genera! formulades per l'Estat, però al seu torn l'Estat (art. 149.1.23 de la Constitució) té competència exclusiva en matèria de muntanyes, aprofitaments forestals i vies pecuàries.

Hi ha, doncs, un problema intern de delimitació de les competències respectives de l'Estat i les comunitats autònomes, del qual m'ocuparé a l'última part de la meva exposició, on parlo del control de l'aplicació del dret comunitari.

Donades les característiques abans assenyalades del dret comunitari, és a dir, primacia i efecte directe, és obvi que el control correspon, a títol general, als tribunals ordinaris.¹⁴ L'aplicació correcta del dret comunitari per part dels tribunals interns es reforçarà, arribat el cas, amb la utilització del recurs prejudicial previst a l'art. 177 del TCEE. Val a dir que els tribunals espanyols han estat en aquest sentit força actius en la participació en la vida judicial comunitària. Així, el primer recurs prejudicial espanyol va ser plantejat pel Tribunal Central de Treball el març de 1986, al cap de pocs mesos del nostre ingrés a la Comunitat, quan encara no n'havien presentat cap els tribunals grecs. Una cosa diferent és el valor intrínsec de la consulta, com resulta de la decisió a què va arribar el Tribunal comunitari en la seva sentència de 29 de setembre de 1987.¹⁵

L'11 de juliol de 1989 es va dictar una important sentència en un recurs prejudicial¹⁶ en relació amb una taxa d'efecte equivalent i, en aquests moments, estan pendents recursos prejudicials plantejats des d'Astúries, Sevilla i pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. ¹⁷ Cal dir, però, que els temes que arriben al Tribunal comunitari no afecten la matèria del repartiment de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes, aspecte sobre el qual tornarem més endavant. En l'ordre comunitari, el que té transcendència, com hem indicat al principi, és si hi ha o no incomplimentPage 53 per part de l'Estat. Si l'actitud d'una comunitat autònoma ha significat un incompliment, correspondrà a l'Estat la responsabilitat en l'ordre extern. La qüestió consisteix aleshores a examinar quines són les possibilitats i els límits de l'actuació de l'Estat.

Si partim de la base que, de moment, no ha estat efectiva l'acció preventiva per la via de les lleis d'harmonització o de convenis entre l'Estat i les comunitats autònomes, no sembla que la qüestió es pugui solucionar fàcilment per altres vies, ja que l'única que sembla utilitzable és l'art. 155 de la Constitució espanyola,¹⁸ per tal com significa una acció de supervisió o acció federal, de la mateixa manera que hi ha la clàusula de supletorietat per al cas d'incompliment de l'art. 149.3.¹⁹ Cal assenyalar, però, en relació amb el compliment forçós, d'acció limitada per la seva gravetat, que, en el cas del dret comunitari, el perjudici de l'interès general sembla que només podria derivar d'una sentència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, apreciant l'existència d'incompliment i que no hagués estat executada per una o diverses comunitats autònomes, d'acord amb l'obligació existent en aquest sentit i derivada de l'art. 171 del TCEE o, fins i tot, com a conseqüència del requeriment previst a l'art. 169 del TCEE. Es tracta, doncs, d'una acció supletòria, no admissible amb caràcter previ i de la qual no es troben casos en la pràctica comunitària en els recursos per incompliment a què abans m'he referit.

Una qüestió diferent és la que es planteja en relació amb l'actuació de les autoritats centrals i autonòmiques i el control exercit pel Tribunal Constitucional. És ben conegut el nombre de problemes que en relació amb el dret comunitari hi ha hagut amb el Tribunal Constitucional alemany²⁰ o italià o en relació amb el Conseil d'Etat francès. En el cas espanyol, de moment, el Tribunal Constitucional s'ha manifestat en pocs casos, i aquests no eren pas els més conflictius en relació amb el repartiment intern de competències i els efectes del dret comunitari. A més, mai no s'ha manifestat sobre relacions entre dret comunitari i dret intern.

Hi ha un interessant cas pendent, el 1314/1986, en què es planteja el problema següent: el Govern central va interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra la disposició addicional del decret legislatiu català que incorporava la normativa comu-Page 54nitària en matèria de residus industrials, per tal com disposa que «la Generalitat informarà adequadament la Comissió de les Comunitats, a través dels conductes competents, de la situació de la gestió dels residus que li encarrega aquesta Llei, del text de les disposicions bàsiques de dret intern que adopti i de qualsevol altra qüestió preceptuada a les directives aplicables en la matèria». El Tribunal Constitucional va ordenar la suspensió de la disposició addicional mentre es tramita el recurs. En relació amb aquesta disposició cal dir que va ser proposada en el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora del Govern de Catalunya, de la qual m'honoro de formar-ne part, ja que així entenia que es complia el que ordenaven les directives comunitàries, ja que el que importa és saber que es tracta d'una matèria atribuïda a la competència exclusiva de la Generalitat. A més, es va entendre que per complir el deure d'informació a la Comissió es pot adoptar o bé una postura centralista, que és la que defensa la presidència del Govern espanyol, o bé una postura més oberta i basada en el principi de lleialtat constitucional, que és la mantinguda pel Govern de Catalunya i que diferencia entre la política exterior de l'Estat i aquelles actuacions, com la considerada, que si bé es projecten «més enllà de les fronteres de l'Estat», no per això «s'han de considerar necessàriament afectades per l'atribució de l'art. 149.1.3 de la Constitució». La resposta del Tribunal en aquest cas tindrà un significat molt més ample del que simplement es deriva dels termes de la norma impugnada.

Com a avanç del que potser serà el resultat podem considerar la Sentència 252/1988, de 20 de desembre,²¹ en què el Tribunal Constitucional va resoldre tres conflictes de competència interposats el primer pel Consell Executiu del Govetn de Catalunya en relació amb una resolució de la Direcció General de Salut Pública del Ministeri de Sanitat i Consum, i els altres dos contra diversos preceptes de dos reials decrets fonamentats en directives comunitàries, que estableixen la necessitat que un veterinari oficial controli de forma permanent el compliment de les seves disposicions als escorxadors i on és planteja si l'han de nomenar les autoritats centrals o les autonòmiques.²² El Tribunal Constitucional no va entrar en el terna de fons, ja que entén que «aquest nomenament s'haurà d'efectuar segon l'oportú procediment intern sobre el qual la normativa comunitària òbviament no disposa res. Per consegüent, aquí són també les regles internes les que han de determinar quina instància de l'Estat membre es troba constitucionalment habilitat per nomenar el veterinari oficial que obligatòriament ha d'intervenir en un escorxador segons les directives al·ludides». Si bé declara la titularitat estatal de la competència per fer el nomenament, reitera la necessitat de col·laboració entre Estat i comunitats autònomes, en concret dient que «tampoc no s'ha d'ignorar que tant la necessitat de proporcionar al Govern els inscruments indispensables per exercir la funció que li atribueix l'art, 93 de la Constitució (...) com, d'altra banda, el fet que sigui l'Administració central de l'Estat (...) la competent per fer actuacions que, quan no estigui present la connexió amb l'exterior corresponen a l'Administració autònoma, obliguen a articular l'exercici de les competències pròpies de l'Estat i de la comunitat autònoma, de manera que tant l'un com l'altra, sense envair l'àmbit competencial que no li és propi, no obstaculitzin l'exercici de les fun-Page 55cions que la Constitució i ets Estatuts li atribueixen ni carreguin els administrats amb taxes innecessàries». Encara que limitada en els seus efectes reals, és una matèria en què s'ha de prendre molt en consideració l'experiència d'altres Estats. Si bé el Tribunal, com diu Argullol, manté un criteri clar davant l'intent de la representació estatal que havia mirat de trobar en la referència de les normes comunitàries a les «autoritats centrals» una via per a un cert desapoderament de les comunitats autònomes, «el que ara s'ha subratllat és que aquestes regles es limiten a apreciar que són les autoritats centrals de cada un dels Estats membres de la CEE els responsables que les autoritzacions es concedeixin i mantinguin així com també que es respectin les prescripcions comunitàries sense prejutjar, per tant, quina ha de ser l'Administració competent -si l'estatal o l'autonòmica- per a la concessió d'aquestes autoritzacions i per vetllar pel manteniment de les condemnes previstes. L'única cosa que imposen les directives en aquest aspecte és, fet i fet, que l'Administració central sigui l'interlocutor únic de la CEE pel que fa al compliment efectiu de les determinacions comunitàries, però aquesta és una exigència que, com molt bé es comprèn, podria ser satisfeta a través de fórmules i expedients diversos».

Però el mateix Tribunal Constitucional en la seva Sentència més recent de 20 de juliol de 1989²³ ha fet prevaler una visió globalitzant de les relacions internacionals que elimina qualsevol possibilitat de celebració d'acords per part de les comunitats autònomes. Entén que la Xunta de Galícia, en subscriure un «Comunicat de col·laboració» amb la Direcció General del Medi Ambient del Govern danès (i al marge de la força vinculant o no d'aquest), va exercir una competència de titularitat exclusivament estatal. Encara que el tema no afecta el dret comunitari europeu, s'ha de prendre en consideració la postura adoptada.