Annex Legislatiu. Texto completo, en catalán y castellano, de la Ley 19/2002, de 5 de julio de derechos reales de garantías; tal y como se indicaba en la página 68 del Tomo I.

AutorCol.legi de Notaris de Catalunya
Páginas305-

Ley 19/2002, de 5 de julio, de Derechos Reales de Garantía

Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantía

EL PRESIDENTE DE LA GENERALIDAD DE CATALUÑA

Sea notorio a todos los ciudadanos que el Parlamento de Cataluña ha aprobado y yo, en nombre del Rey y de acuerdo con lo que establece el artículo 33.2 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, promulgo la siguiente Ley 19/2002, de 5 de julio, de Derechos Reales de Garantía.

EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix Tarticle 33.2 de l'Estatut d'autonomía de Catalunya, promulgo la següent

LEY

Preámbulo

LLEI Preámbul

Aquesta Llei, de drets reals de garantía, que parteix de la Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garandes possessóries sobre cosa moble -el contingut de la qual es limitava a béns mobles-, modifica parcialment el régim que establia la dita Llei i amplia les modalitats de garantía real.

Les novetats introdui'des per aquesta Llei son les que es descriuen a continuació. Aquesta Llei amplia Fobjecte del dret real de retenció ais immobles. Es tracta de considerar el dret de retenció sobre immobles com un dret real i donarli els mateixos efectes actualment establerts per al dret de retenció sobre béns mobles. Aixó comporta, d'acord amb la legislació hipotecaria, la constancia registral d'aquest dret.

L'admissió del dret de retenció sobre immobles com a veritable dret real fa que el centre de gravetat de les garanties que regula aquesta Llei ja no sigui la possessió d'una cosa moble, sino simplement la possessió de la cosa objecte de la garantia.

La presente Ley, de Derechos Reales de Garantía, que parte de la Ley 22/1991, de 29 de noviembre, de garantías posesorias sobre cosa mueble -cuyo contenido se limitaba a bienes muebles-, modifica parcialmente el régimen que establecía dicha Ley y amplía las modalidades de garantía real.

Las novedades introducidas por la presente Ley son las que se describen a continuación. Esta Ley amplía el objeto del derecho real de retención a los inmuebles. Se trata de considerar el derecho de retención sobre inmuebles como un derecho real y darle los mismos efectos actualmente establecidos para el derecho de retención sobre bienes muebles. Ello supone, de acuerdo con la legislación hipotecaria, la constancia registral de este derecho.

La admisión del derecho de retención sobre inmuebles como verdadero derecho real hace que el centro de gravedad de las garantías que regula la presente Ley ya no sea la posesión de una cosa mueble, sino simplemente la posesión de la cosa objeto de la garantía.

La regulación del derecho de retención sobre inmuebles hace que deba preverse una regulación del derecho real de anticresis, teniendo en cuenta que la única diferencia entre el derecho de retención de inmuebles y la anticresis radica en que el derecho de retención es de constitución unilateral, impuesto por la persona retenedora, mientras que la anticresis es de constitución bilateral, a partir de un acuerdo de voluntades. Con la presente Ley mejoran los mecanismos de realización del valor de la cosa objeto de la garantía, con la finalidad de sacar el máximo rendimiento económico de los mismos y con los menores costes posibles, en beneficio tanto de la persona deudora como de la acreedora. En este sentido, las personas acreedora y garante pueden acordar que el objeto de la garantía sea enajenado directamente por cualquiera de ellas o mediante una tercera. A falta de este acuerdo, la acreedora puede realizar el valor de la cosa mediante subasta pública notarial o algunos de los demás mecanismos que, según el objeto de la garantía, ya establecía la Ley de 1991. La Ley amplía los presupuestos del derecho de retención e incluye los gastos útiles como originadores de la garantía.

Se hace una nueva regulación del derecho de retención de los bienes muebles de poco valor, con el fin de aumentar la operatividad de la garantía y rebajar sus costes. Se trata de un mecanismo alternativo de constitución de la retención para los bienes muebles de valor inferior a 500 euros, basado en criterios de simplicidad, pero sin que disminuya la seguridad jurídica de las personas que intervienen en la relación jurídica. Además de la constitución, la operatividad del derecho de retención también se ve, en tal caso, agilizada, y se permite a la persona retenedora disponer libremente de la cosa, salvo el caso de que consten debidamente inscritas limitaciones de la facultad de disposición.

Se elimina el principio de especialidad en la prenda. Hay que tener en cuenta que, en un sistema de publicidad que se basa principalmente en la posesión y, de forma secundaria, en la existencia de un instrumento público, el principio de especialidad puede ser de difícil concreción en la práctica. En este sentido, la distribución de responsabilidad entre los distintos objetos dados en prenda debe ser meramente voluntaria, en vez de venir impuesta por la Ley. Se establece el principio de subrogación real, con el fin de resolver la cuestión relativa a los créditos pignorados cuyo vencimiento se produce antes que el vencimiento del crédito garantizado con prenda; en este caso, la garantía recae sobre el objeto recibido como consecuencia del pago.

La regulació del dret de retenció sobre immobles fa que s'hagi de preveure una regulació del dret real d'anticresi, tenint en compte que Túnica diferencia entre el dret de retenció d' immobles i l'anticresi rau en el fet que el dret de retenció és de constitució unilateral, imposat per la persona retenidora, mentre que l'anticresi és de constitució bilateral, a partir d'un acord de voluntats.

Amb aquesta Llei milloren els mecanismes de realització del valor de la cosa objecte de la garantia, amb la finalitat de treure'n el máxim rendiment económic i amb els menors costos possibles, en benefici tant de la persona deutora com de la creditora. En aquest sentit, les persones creditora i garant poden acordar que 1'objecte de la garantia sigui alienat directament per qualsevol d'elles o per rnitjá d'una tercera. A manca d'aquest acord, la creditora pot realitzar el valor de la cosa mitjancant subhasta pública notarial o alguns deis altres mecanismes que, segons 1'objecte de la garantia, ja establia la Llei del 1991.

La Llei amplia els pressupósits del dret de retenció i inclou les despeses útils com a originadores d'aquesta garantia.

Es fa una nova regulació del dret de retenció deis béns mobles de poc valor, per tal d'augmentar l'operativitat de la garantia i abaixarne els costos. Es tracta d'un mecanisme alternatiu de constitució de la retenció per ais béns mobles de valor inferior a 500 euros, basat en criteris de simplicitat, sense que minvi, pero, la seguretat jurídica de les persones que intervenen en la relació jurídica. A mes de la constitució, l'operativitat del dret de retenció també es veu, en aquest cas, agilitada, i es permet a la persona retenidora disposar lliurement de la cosa, llevat del cas que hi constin degudament inscrites limitacions de la facultat de disposició.

S'elimina el principi d'especialitat a la penyora. Cal teñir en compte que, en un sistema de publicitat que es basa principalment en la possessió i, de manera secundaria, en 1'existencia d'un instrument públic, el principi d'especialitat pot ésser de difícil concreció a la práctica. En aquest sentit, la distribució de responsabilitat entre els diferents objectes donats en penyora ha d'ésser merament voluntaria, en comptes de venir imposada per la Llei.

S'estableix el principi de subrogació real, per tal de resoldre la qüestió relativa ais crédits pignorats el venciment deis quals es produeix abans que el venciment del crédit garantit amb penyora; en aquest cas, la garantia recau sobre l'objecte rebut com a conseqüéncia del pagament.

Capítulo I. Disposiciones generales

Artículo 1

Los derechos reales de garantía regulados por la presente Ley.

Los derechos reales de garantía, que pueden constituirse para asegurar el cumplimiento de una obligación principal, regulados por la presente Ley son:

  1. El derecho de retención.

  2. La prenda.

  3. La anticresis.

    Artículo 2

    Eficacia general de los derechos reales de garantía regulados por la presente Ley.

    1. Los efectos de los derechos reales de garantía regulados por esta Ley son:

  4. La retención de la posesión de la cosa hasta el pago completo de la deuda garantizada.

  5. La imputación de los frutos de la cosa a los intereses de la deuda garantizada y, si procede, al capital.

  6. La realización del valor de la cosa, en los casos establecidos legalmente.

    1. Tanto en la imputación de los frutos como en la atribución del precio obtenido en la realización del valor de la cosa, el crédito de la persona retenedora se somete a las reglas generales sobre prelación de créditos.

    2. La transmisión del crédito garantizado comprende también la de la garantía.

    Capítol I. Disposicions generáis

    Article 1

    Els drets reals de garantia reguláis per aquesta Llei

    Els drets reals de garantia, que es poden constituir per a assegurar el compliment d'una obligado principal, regulats per aquesta Llei son:

  7. El dret de retenció.

  8. La penyora. c)L'anticresi.

    Article 2

    Eficacia general deis drets reals de garantia regulats per aquesta Llei

    1. Els efectes deis drets reals de garantia regulats per aquesta Llei son:

  9. La retenció de la possessió de la cosa fins al pagament complet del deute garantit.

  10. La imputació deis fruits de la cosa ais interessos del deute garantit i, si escau, al capital.

  11. La realització del valor de la cosa, en els casos establerts legalment.

    1. Tant en la imputació deis fruits com en l'atribució del preu obtingut en la realització del valor de la cosa, el crédit de la persona retenidora se sotmet a les regles generáis sobre prelació de crédits.

    2. La transmissió del crédit garantit compren també la de la garantia.

      Capítulo II. El derecho de retención

      Artículo 3 Concepto.

      La persona poseedora de buena fe...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR