SAP Barcelona 222/2023, 19 de Abril de 2023
| Jurisdicción | España |
| Emisor | Audiencia Provincial de Barcelona, seccion 11 (civil) |
| Número de resolución | 222/2023 |
| Fecha | 19 Abril 2023 |
Secció núm. 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil
Passeig Lluís Companys, 14-16, pl. 2a - Barcelona
08018 Barcelona
Tel. 934866150
Fax: 934867109
A/e: aps11.barcelona@xij.gencat.cat
NIG 0801942120208045867
Recurs d'apel·lació 819/2021 C
Matèria: Judici ordinari altres supòsits
Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 26 de Barcelona
Procediment d'origen: Procediment ordinari (Drets honorífics - art. 249.1.1) 192/2020
Entitat bancària: Banc de Santander
Per a ingressos en caixa, concepte: 0657000012081921
Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274
Beneficiari: Secció núm. 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil
Concepte: 0657000012081921
Part recurrent / Sol·licitant: Luis Alberto
Procurador/a: Jaume Guillem Rodriguez
Advocat/ada: Martín De Oleza Peris
Part contra la qual s'interposa el recurs: Luis Pablo
Procurador/a: Carlos Fort Tous
Advocat/ada:
SENTÈNCIA NÚM. 222/2023
Il·lms. Srs.
Josep Mª Bachs i Estany
Mireia Borguñó i Ventura
Antonio Gómez i Canal
Barcelona, 19 d'abril de 2023
La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 819/2021 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sr. Guillem i Rodríguez, en representació del Sr. Luis Alberto, part actora, i ha pronunciat la següent Sentència.
-
Antecedents de fet:
La part dispositiva de la Sentència apel·lada és la següent: "FALLO.- Debiendo desestimar y desestimando íntegramente la demanda presentada por el procurador de los Tribunales D. Jaume Guillem Rodríguez, en nombre y representación de D. Luis Alberto contra D. Luis Pablo . Se imponent las costes a la parte actora".
Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través del procurador Sr. Guillem i Rodríguez.
Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent a través del procurador Sr. Fort i Tous.
Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 22 de març de 2023, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.
HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.
-
Fonaments Jurídics:
Apel·la la part actora la Sentència d'instància (EJCat) pels següents motius:
1er) la sentència ha passat per alt un seguit de consideracions històriques: és sabut que la prescripció adquisitiva dels títols nobiliaris per transcurs de 40 o de 30 anys segons el cas, és una doctrina consolidada pel TS els anys 80 (sents. 7-3- 1985 i 27-3-1985) sota el principi de seguretat jurídica de l' art. 9 in fine de la Constitució . La pròpia sentència recorreguda ho reconeix quan cita la sent. TS de 10-9-2008 que precisament confirma la doctrina de la de 16-1-2001 de l'AP València referida a un títol del Regne de València (baró d'Alcalalí) i que va aprofundir en l'aplicació de la prescripció de 40 anys als títols del Regne de València després el Decret de supressió de furs de 1707. El termini de 40 anys és el de la Llei XLI de Toro de 1505 aplicable a Castella i als territoris sense fur propi (sent. TC 3-7-1997). El termini de trenta anys i un dia o trenta anys s'aplicava en base a la Compilació d'Osca o Fur de prescriptionibus oscenc de 1247 que regia a Aragó i per a Catalunya la prescripció trentenària de l'Usatge Omnes Causae, tenint en compte que la Corona d'Aragó no era més que una unió dinàstica amb un sobirà comú que era rei d'Aragó i de València i comte de Barcelona i per tant de Catalunya (que incloïa Balears després de la reincorporació de l'efímer regne de Mallorca). Però, com és sabut, la pervivència del Dret foral fins al moment d'entrada en vigor de la Constitució és requisit bàsic per a la pervivència en sí mateix de dit Dret foral. Els Furs del Regne de València van ser abolits l'any 1707 i mai més restituïts . La prescripció a València fou substituïda per la Llei XLI de Toro. Per això la Comunitat Valenciana no té actualment capacitat legislativa en matèria de dret civil (sents. TC 28-4-2016 -que va derogar la Llei valenciana de règim econòmic matrimonial- i de 28-9-1992) de manera que la capacitat legislativa només abasta a legislació sobre costum. I si bé és cert que es va aplicar el dret foral aragonès en determinades vil·les per l'origen aragonès de la seva conquesta, això fou fins les Corts de Montsó de 1626, on va ser abolit tot fur aragonès al Regne de València. Altrament, no hi ha cap jurisprudència del TS que apliqui el fur de prescriptionibus d'Osca o el Dret civil català a la prescripció dels títols valencians . Ni hi cap al cas que ens ocupa l'aplicació que fa la sentència, que qualifica d'histriònica, per analogia, del Dret d'Aragó com supletori del del Regne de les Dues Sicílies, invocant les sents. TS de 18-2-2015, 22-11-2017 i Acte del TS de 27-5-2020, generalitzant així una aplicació del "Dret de la Corona d'Aragó" a tots els seus territoris, el que hauria d'afectar fins i tot Catalunya que, en canvi, té regulació pròpia. Seria tant com sostenir l'aplicabilitat del dret legislat anglès a les colònies i antigues colònies d'ultramar que tenien capacitat legislativa pròpia. Insisteix en la sentència de l'AP València de 16-1-2001 relativa a la baronia d'Alcalalí on es va aplicar la prescripció castellana de la Llei XLI de Toro en no haver-n'hi cap altra aplicable, ni el fur d'Osca ni els Usatges, per suposat.
2on) En primer lloc, s'infringeix la doctrina de les sents. del TC de 28-4-2016 i 28-9-1992 que van deixar clar que no ha subsistit el dret foral valencià a cap efecte. Des de 1707 . En segon lloc, la compilació d'Osca mai va ser dret comú del Regne de València . En tercer lloc, la institució de la usucapió de títols nobiliaris és de creació jurisprudencial del TS espanyol i, entre d'altres, la sentència del TS de 7-3-1985 es va dictar per tal d'evitar inseguretat jurídica. I es va construir traslladant la prescripció dels mayorazgos -la de béns immoblesals títols nobiliaris, aplicant com a legislació comuna la de Castella, que és Dret comú des del decret de nova planta de 27 de juny de 1707 per a Aragó (a qui se li restitueix el dret civil el 1711) i València, a València. No hi ha costum valenciana en matèria d'usucapió, ni cap sentència del TS ha aplicat el termini de 30 anys a cap
usucapió de títol valencià, ni per aplicació de dret aragonès ni català. El segon decret de nova planta, de 27 de juliol de 1707 simplement va confirmar títols i privilegis anteriors, quant a béns. No està acreditat que els tribunals amb posterioritat al primer decret apliquessin la prescripció que regia abans.
3er) No és aplicable el Dret d'Aragó a la prescripció adquisitiva d'un títol valencià i, per tant, no li és aplicable el termini de 30 anys sinó el de 40 de la Llei castellana. La sentència infringeix la doctrina que van assentar al seu moment l'AP de València el 16-1-2001 i el TS el 10-9-2008. A més, aquell cas és el precedent immediat i supòsit idèntic al cas que ens ocupa. En aquell cas el Jutjat 17 de València va aplicar el dret històric valencià, l'Audiència ho va revocar aplicant la prescripció de la Llei XLI de Toro -recordant a més que no es podia aplicar Dret d'Aragó a València després de la prohibició de les Corts de Montsó de 1661- i el TS ho va confirmar. La sentència d'instància confon el Regne d'Aragó i la Corona d'Aragó. Ni és cert que el dret d'Aragó fora comú a València ni que el TS hagi aplicat aquell a una prescripció de títol valencià. La mateixa sentència en que es basa el Jutjat, del TS de 12-6-1991 tot i que diu que el títol que analitza sembla que és aragonès no li aplica la prescripció aragonesa de 30 anys sinó la castellana de 40. I el cas és que el TS en sentències de 1-7-1972 i 6-11-1986 van aplicar sempre la prescripció castellana. La sentència del TS de 18-2-2015 que cita el Jutjat aplica la prescripció de 30 anys perquè es tracta en realitat d'un títol aragonès. I la de 22-11-2017 es refereix a un títol sicilià, no valencià.
4rt) La carta de concessió del títol de comte DIRECCION000 no fou atorgada pel rei Felip III d'Espanya en qualitat de Rei d'Aragó; ni es va sotmetre a la llei aragonesa ; eleva a categoria de comte el que abans era baró; un títol valencià.
5è) De revocar-se la sentència d'instància, el Tribunal ha de valorar i decidir sobre el millor dret genealògic del títol en disputa un cop revocada la usucapió. I el títol de comte DIRECCION000 es regeix pel règim regular de successió i preferència de línies i no pel de propinqüitat. De manera que la besàvia Sra. Ariadna, comtessa DIRECCION002 i DIRECCION000 és el tronc comú . Va ostentar el títol 71 anys des de la resolució de 20-12-1877 -reial carta de successió de 25-2- 1978, doc. 12 demanda- fins el seu traspàs el 21-5-1949 (dic. 11 demanda) i es va convertir així en el nou cap de línia per prescripció adquisitiva o usucapió i d'ella deriven ambdues parts el seu dret al títol. Els seus fills i respectius avis dels litigants eren germans. El fill segon i pare de l'actora fou el Sr. Luis Alberto (núm. 3) nascut el 1892 (doc. 7) i la seva germana Catalina (núm. 5) i àvia del demandat era menor que ell, nascuda el 1894 (doc. 21). A més, la besàvia va rebre el títol del seu pare, avi i besavi, en línia recta, descendent, al llarg de més de 150 anys. Tota la genealogia anterior és irrellevant i cal partir d'aquest nou cap de línia, per successió regular i dret de representació, com si s'hagués atorgat ex novo, decantant suposats vincles no acreditats ni acompanyats a l'actuat, com el suposat Norberto, que exclouria els fills concebuts i nascuts fora del matrimoni. I encara que la besàvia hagués succeït un parent molt llunyà i no pas al fill primogènit, el seu oncle Gustavo, núm. 12 de l'arbre de l'actora, només existiria una línia novada de la que s'hauria de partir . El dret dels litigants prové de la seva relació amb aquest cap de línia novada, de la besàvia i no pas del primogènit...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba