SAP Lleida 543/2019, 19 de Noviembre de 2019
| Jurisdicción | España |
| Fecha | 19 Noviembre 2019 |
| Número de resolución | 543/2019 |
Sección nº 02 de la Audiencia Provincial de Lleida. Civil
Calle Canyeret, 1 - Lleida - C.P.: 25007
TEL.: 973705820
FAX: 973700281
EMAIL:aps2.lleida@xij.gencat.cat
N.I.G.: 2512042120178159329
Recurso de apelación 662/2018 -D
Materia: Procedimiento Ordinario
Órgano de origen:Juzgado de Primera Instancia nº 6 de Lleida
Procedimiento de origen:Procedimiento ordinario (Contratación art. 249.1.5) 695/2017
Parte recurrente/Solicitante: Efrain, Piedad
Procurador/a: José Luis Rodrigo Gil, José Luis Rodrigo Gil
Abogado/a: ANTONIO ROSINACH MONTAGUT
Parte recurrida: BANCO POPULAR ESPAÑOL S.A.
Procurador/a: Natalia Puigdemasa Domenech
Abogado/a: Felipe Cabredo Magriñá
SENTENCIA Nº 543/2019
Presidente:
ALBERT GUILANYA I FOIX
Magistrados:
Ana Cristina Sainz Pereda
BEATRIZ TERRER BAQUERO
Lleida, 19 de noviembre de 2019
Ponente : Ana Cristina Sainz Pereda
En fecha 28 de septiembre de 2018 se han recibido los autos de Procedimiento ordinario (Contratación art. 249.1.5) 695/2017 remitidos por el Juzgado de Primera Instancia nº 6 de Lleida a fin
de resolver el recurso de apelación interpuesto por el Procurador José Luis Rodrigo Gil, en nombre y representación de Efrain, Piedad contra Sentencia de fecha 19/06/2018 y en el que consta como parte apelada la Procurador/a Natalia Puigdemasa Domenech, en nombre y representación de BANCO POPULAR ESPAÑOL S.A..
El contenido del fallo de la Sentencia contra la que se ha interpuesto el recurso es el siguiente:
" DESESTIMO la demanda presentada por Piedad y Efrain ; contra BANCO POPULAR ESPAÑOL SA; todo ello sin hacer especial condena en costas. [...]"
El recurso se admitió y se tramitó conforme a la normativa procesal para este tipo de recursos.
Se señaló fecha para la celebración de la deliberación, votación y fallo que ha tenido lugar el 19/11/2019.
En la tramitación de este procedimiento se han observado las normas procesales esenciales aplicables al caso.
Se designó ponente a la Magistrada Ana Cristina Sainz Pereda .
Los demandantes interponen recurso de apelación contra la sentencia de primera instancia que desestima la reclamación de cantidad planteada frente a la entidad Banco Popular por las sumas cobradas indebidamente desde la fecha de celebración del contrato de préstamo con garantía hipotecaria, el 2 de mayo de 2006 hasta el 1 de mayo de 2013, por aplicación de la cláusula suelo, cuya nulidad fue declarada en sentencia firme de 8 de enero de 2016, condenando a la entidad bancaria a la devolución de las cantidades cobradas indebidamente por aplicación de la referida clausula desde la fecha de publicación de la sentencia del Tribunal Supremo de 9 de mayo de 2013.
La sentencia de primera instancia aprecia la concurrencia de cosa juzgada y desestima la demanda al entender que de lo contrario se estaría ante un supuesto de revisión de sentencia del art. 509 de la LEC que no compete a los tribunales de instancia, porque lo que se está solicitando es la modificación de lo que acordó en el anterior procedimiento.
Los recurrentes alegan como motivo de apelación infracción de los arts. 222 y 400 de la LEC al considerar que no cabe apreciar los efectos negativos de la cosa juzgada porque la petición ahora planteada no fue sometida a consideración en el anterior procedimiento, habiendo modificado esta parte su inicial pretensión reclamatoria en base a la doctrina jurisprudencial sentada por la STS de 25 de marzo de 2015, dictada después de la interposición de la demanda y antes de la celebración de la audiencia previa, quedando definitivamente fijado el objeto procesal conforme a lo interesado en la audiencia previa por lo que, con razón jurídica fundada, quedó excluida del proceso la devolución de las cantidades cobradas con anterioridad a junio de 2013.
La cuestión que ahora se plantea ha sido recientemente analizada por la Sala con ocasión de un supuesto prácticamente idéntico, por lo que necesariamente hemos de reproducir lo expuesto en la sentencia de 31 de octubre de 2019 (nº 501/2019), en la que argumentábamos:
Els actors van interposar demanda contra BBVA que va originar el procediment ordinari 108/15, del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida, en la qual exercitaven acció de nul·litat per abusiva, de la clàusula terra de l'escriptura de préstec amb garantia hipotecaria subscrita el dia 17-6-05 entre totes dues parts ara litigants.
A la demanda van acumular acció de reclamació de les quantitats pagades de més en aplicació de la clàusula nul·la i des de la data de la constitució del préstec. A l'audiència prèvia, atès que ja s'havia dictat la sentència del Tribunal Suprem de 25-3-15 que fixava que, en supòsits com el que era objecte del procediment principal, els efectes de la declaració de nul·litat s'havien de limitar fins a la data de la sentència del propi TS de 9-5-13, els demandants van modificar la seva pretensió per adequar-la-hi. D'aquesta forma, la seva pretensió va quedar circumscrita a reclamar només les quantitats percebudes per l'entitat financera prestamista en aplicació de la clàusula terra a partir del dia 9-5-13, amb exclusió de les que hauria percebut des de la constitució del préstec el dia 17-6-05 i fins el dia 8-5-13. La sentència de primera instància, de data de data 9-7-15 va estimar íntegrament la demanda, i va ser confirmada per la nostra sentència de 20-12- 16. En el procediment que ara és objecte d'apel·lació, els actors reclamen a BBVA, tot just, les quantitats percebudes en aplicació d'aquest clàusula en el període comprés entre la data de perfecció del préstec, el 17-6-05, i el dia 1-5-13. La sentència de primera instància ha desestimat la demanda per considerar que concorre l'excepció de cosa jutjada i que es tractaria d'un supòsit de revisió de sentència, ex. art. 509 de la LEC.
La resolució judicial ferma recaiguda a l'anterior procediment ordinari 108/15, produeix l'efecte de la cosa jutjada material ( art. 222.1 de la LEC), en relació al pronunciament declaratiu de nul·litat per abusiva de la clàusula C, pacte 1, estipulació 4ª, de l'escriptura de préstec de data 17-6-05. També produeix l'efecte de cosa jutjada en relació al pronunciament de condemna dinerària per les quantitats pagades en excés en aplicació de la clàusula declarada nul·la, pel que fa al període comprés entre el dia 9-5-13 i fins a la data de la sentència de primera instància (de 9-7-15). El procediment que ara ens ocupa és cert que manté una identitat subjectiva amb l'anterior procediment ordinari, però el seu objecte no és el mateix, atès que es redueix només a una pretensió de condemna dinerària per un període temporal que no va ser objecte del primer procediment perquè en va quedar expressament exclòs. La causa de demandar tampoc és idèntica, atès que la pretensió que ara s'exercita, partint de la declaració de nul·litat ja realitzada, es fonamenta en una doctrina jurisprudència del Tribunal Suprem que modifica, en base a la STJUE de 21-12-16, la jurisprudència anterior. No es pot confondre la pretensió exercitada amb l'acció i la causa de demanar, que és el que en realitat fa la sentència de primera instància. No es pot confondre l'obligació del demandant de fer valer a la seva demanda tots els títols i fonaments de dret, és a dir, totes les causes de demanar, en les quals pot fonamentar la pretensió actuada ( art. 400 de la LEC), amb una pretesa obligació d'exercitar a la demanda totes les pretensions que tingui contra el demandat i que dimanin de la causa de demanar. El principi dispositiu no obliga el demandant a plantejar a la seva demanda totes les pretensions que pugui tenir contra un mateix demandat. Cosa diferent hauria estat que també hagués format part de l'objecte del primer procediment ordinari la determinació de quina hauria de ser l'eficàcia de la declaració de nul·litat de la clàusula terra, si des de la constitució del préstec, si des de la data de la STS de 9-5-13 o qualsevol altra. En aquest cas, el que s'hagués resolt a la sentència del primer procediment, sí que produiria l'efecte de la cosa jutjada encara que, en aplicació de la jurisprudència del TS aleshores vigent, s'hagués resolt en contra del que disposa el dret de la Unió Europea i la jurisprudència del TJUE, i hagués limitat els efectes retroactius, "ex tunc", de la declaració de nul·litat, a la data de 9-5-13.
Aquest és el criteri que segueixen les diferents Audiències Provincials per a supòsits idèntics. Per exemple, la Interlocutòria de l'AP de Girona, secció 1, de 5-2-19, que diu:
"Ens trobem davant d'un cas en què un consumidor va demanar la nul·litat de la clàusula sòl de dos contractes de crèdit hipotecari signats en 14.3.08 i 23.11.09 per considerar que aquella clàusula era abusiva. I va demanar que els efectes de la declaració de nul litat fossin a partir de la sentència del Tribunal Suprem de
9.5.13, condemnant al banc al retorn al consumidor del que hagués pagat de més en concepte d'interessos remuneratoris derivats de l'aplicació d'aquella clàusula. La sentència ferma del Jutjat Mercantil de Girona de
16.3.16 li va donar la raó.
Atès que aquest no era un cas aïllat en el panorama judicial dels nostres dies, un cas similar havia arribat el Tribunal Suprem el qual havia conclòs ( STS 25.3.15 ) que els efectes retroactius de la declaració de nul litat de les clàusules sòl abusives havia de tenir coma començament la seva sentència de 9.5.13 i no abans (des de la concertació del contracte). En base a aquesta sentència del TS es va fonamentar la primera demanda que va rebre plena acollida pel Jutjat Mercantil com ja hem esmentat.
Però va esdevenir que el TJUE va dictar la sentència de 21.12.16 en la qual va contradir la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba