SJCA nº 1 255/2015, 12 de Junio de 2015, de Lleida
| Ponente | CARLOS BRUFAL CLUA |
| Fecha de Resolución | 12 de Junio de 2015 |
| ECLI | ES:JCA:2015:1288 |
| Número de Recurso | 431/2013 |
JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA
C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.
Telèfon 973 700 133
PROCEDIMENT ABREUJAT 431/2013
Part actora : CONFEDERACIÓ SINDICAL DE LA COMISSIÓ OBRERA NACIONAL DE CATALUNYA- FEDERACIÓ EDUCACIÓ- Secretariat U
Representant part actora: MIQUEL M. PANADÈS CORTÉS
Part demandada : UNIVERSISTAT DE LLEIDA
Representant part demandada : FREDERIC SOLÀ ERAS
SENTÈNCIA Núm. 255/2015
LLEIDA, a 12 de juny del 2015.
Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ABREUJAT en exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 431 de l'any 2013 , promogut a instància dels CONFEDERACIÓ SINDICAL DE LA COMISSIÓ OBRERA NACIONAL DE CATALUNYA, representada i assistida pel lletrat Sr. Miquel M. Panadès i Cortés, enfront LA UNIVERSITAT DE LLEIDA, representada i assistida pel lletrat Sr. Frederic Solà Eras. Ha recaigut la present resolució en base als següents,
PRIMER .- El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 18 de juliol del 2013, contra la desestimació presumpta de la reclamació de la paga extraordinària de desembre del 2012, requerint el seu efectiu, íntegre i immediat pagament, formulada el dia 12 d'abril del 2013 al Magnífic Rector de la Universitat de Lleida per les seccions sindicals de CCOO-Cat i UGT.
SEGON.- La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar sol·licitant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència estimant les seves pretensions.
Un cop personada l'Administració i remés l'expedient administratiu, la part demandada, exposats els fets que motivaven el seu escrit de contestació i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant que es dictés una sentència desestimant el recurs.
TERCER . - Presentats els anteriors escrits, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.
QUART .- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.
PRIMER.- DE L'ACCIÓ EXERCIDA
Com s'anticipava en l'antecedent de fet primer, s'interposà el corresponent recurs contenciós administratiu contra la desestimació presumpta de la reclamació de la paga extraordinària de desembre del 2012, requerint el seu efectiu, íntegre i immediat pagament, formulada el dia 12 d'abril del 2013 al Magnífic Rector de la Universitat de Lleida per les seccions sindicals de CCOO-Cat i UGT.
Interessa la part actora que es dicti sentència acordant la nul·litat de ple dret o l'anul·lació d'aquesta desestimació presumpta. En la base d'aquesta pretensió s'al·leguen diverses infraccions. En primer lloc, s'esgrimia que s'havia prescindit total i absolutament el procediment legalment establert, amb infracció del principi d'autonomia de les universitats públiques.
SEGON.- DE LA VULNERACIÓ DEL PROCEDIMENT LEGALMENT ESTABLERT I LA VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE L'AUTONOMIA DE LES UNIVERSITATS
Esgrimeix la part actora que els pressupostos han de ser elaborats amb la participació del Consell Social al que li correspon l'aprovació final a proposta del Consell de Govern (segons el que preveu l'article 171 dels Estatuts de la Universitat de Lleida -en endavant UdL-). En comprimida síntesi, entén la part demandant que la supressió del pagament de la paga extraordinària, aplicant-la directament, ometent els procediments establerts en la normativa universitària suposa la vulneració del principi d'autonomia de les universitat públiques en el termes previstos en l' article 4 de la Llei 1/2003, de 19 de febrer , d'universitats de Catalunya i en d'altres preceptes.
Però certament, tal com ho afirma la part demandada, el Govern té la possibilitat d'aprovar un Reial Decret Llei suprimint les pagues extres que els funcionaris puguin tenir reconegudes en casos que apreciï l'extraordinària i urgent necessitat que estableix l' article 86 de la CE . I no només té la font formal per a fer-ho, sinó també el títol competencial que ho possibilita que no és altre que el previst en l' article 149.1.13ª, al tractar-se d'una mesura urgent de contenció de despesa de personal que va dirigida a mantenir l'equilibri econòmic general. De fet, la constitucionalitat d'aquest mètode emprat en el Reial Decret Llei 20/2012, de 13 de juliol , de mesures per a garantir la estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, ha estat recentment avalat per diverses Sentències del Tribunal Constitucional. Així, la STC de Ple, de 30 d'abril de 2015 s'ha definit sobre la qüestió en el sentit següent:
"b) Entrando ahora en el segundo submotivo de "trasgresión de los límites materiales del art. 86.1 CE " que desarrolla el recurrente, apelando a una supuesta afectación al "régimen de las Comunidades Autónomas" (art. 86.1), es igualmente obvio que, por muy extensiva que pudiera ser la interpretación que quisiera hacerse de esta última expresión, la misma no podría nunca llegar a comprender cualquier medida que de algún modo pudiese afectar a las Comunidades Autónomas, o a una Comunidad Autónoma (y no al "régimen de las Comunidades Autónomas" diseñado en general en la Constitución), pues de ser así, y teniendo en cuenta el desarrollo que ha alcanzado la distribución de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas esbozada en el Título VIII de la Constitución, se haría imposible la utilización de ese instrumento normativo por parte del Gobierno de la Nación, comprometiendo incluso el ejercicio de las funciones que también le asigna esa misma Constitución.
En este sentido, hemos tenido ocasión de reiterar recientemente que «la expresión "régimen de las Comunidades Autónomas" utilizada en el art. 86.1 CE (LA LEY 2500/1978) ha de ser interpretada en el sentido de que el Decreto-ley no puede afectar al régimen constitucional de las Comunidades Autónomas, del que forman parte los Estatutos de Autonomía y otras leyes estatales atributivas de competencias que integran el bloque de la constitucionalidad. Pero, "[m]ás allá de ese "régimen constitucional" el campo normativo de los Decretos-leyes se corresponde con la competencia legislativa del Estado, de modo que no existe obstáculo constitucional alguno para que el Decreto-ley, en el ámbito de la competencia legislativa que corresponde al Estado, pueda regular materias en las que una Comunidad Autónoma tenga competencias, pero en las que incida una competencia legislativa del Estado, siempre que esa regulación no tenga como fin atribuir competencias o delimitar positivamente la esfera de competencias de las Comunidades Autónomas. Ciertamente, el ejercicio de las competencias de un ente puede afectar en alguna medida a las del otro . Pero cuando la Constitución veda al Decreto-ley "afectar" al régimen de las Comunidades Autónomas, se refiere a una delimitación directa y positiva de las competencias mediante tal instrumento normativo, y no a cualquier regulación que indirectamente "incida" en las competencias autonómicas. De otro modo, se vaciarían prácticamente de contenido los ámbitos de regulación sobre los que el Decreto-ley puede proyectarse, puesto que es muy difícil encontrar un objeto normativo en el que no incida de uno u otro modo alguna competencia autonómica" ( STC 23/1993, de 21 de enero (LA LEY 2145-TC/1993), FJ 2; en el mismo sentido, STC 332/2005, de 15 de diciembre (LA LEY 11/2006), FJ 8). Específicamente, en diversas ocasiones hemos admitido que el Decreto-ley puede ser un instrumento idóneo para dictar normativa básica ( SSTC 23/1993, de 21 de enero (LA LEY 2145- TC/1993); 225/1993, de 8 de julio (LA LEY 2414- TC/1993 ), y 11/2002, de 17 de enero (LA LEY 1728/2002)), siempre que se cumplan las restantes exigencias de orden formal y material predicables de las disposiciones de tal carácter"» ( STC 182/2013, de 23 de octubre (LA LEY 157681/2013), FJ 3).
(...) Ya hemos admitido que el Estado puede establecer medidas de contención de gastos de personal con amparo en los arts. 149.1.13 CE (LA LEY 2500/1978) y en el principio de coordinación con la hacienda estatal del art. 156.1 CE (LA LEY 2500/1978), puesto que la incidencia en la autonomía financiera y presupuestaria de las Comunidades Autónomas está directamente relacionada con la responsabilidad del Estado de garantizar el equilibrio económico general (entre otras, SSTC 222/2006, de 6 de julio (LA LEY 70007/2006), FJ 3, y 219/2013, de 19 de diciembre (LA LEY 208530/2013), FJ 4, con cita de varias ). Por consiguiente, hecha momentánea abstracción del instrumento normativo en que esa medida se incluyó, si partimos de que la medida encuentra acomodo en los citados títulos competenciales reconocidos al Estado, su aprobación por Real Decreto-ley no puede suponer "afectación" al "régimen de las Comunidades Autónomas", que es lo que veda el art. 86.1 CE (LA LEY 2500/1978). Así pues, esta segunda parte de la queja debe igualmente ser rechazada."
Tampoc en aquest cas es veu directament compromès el principi d'autonomia universitària consagrat en l' article 27.10 de la CE , doncs aquesta autonomia no pot ser entesa com una mena de sobirania il·limitada i interpretada aïlladament, sense tenir en compte la resta de títols competencials i valors constitucionals que hi ha en joc, entre ells, les bases i la coordinació de la planificació general econòmica o les bases del règim estatutari dels funcionaris públics, matèries que són competència exclusiva de l'Estat. Com bé assenyala la part demandada, l'esgotament d'aquests títols competencials no s'inclou, com és obvi, en l'article 2.2 de la LOU que defineix el contingut de l'autonomia universitària. En el meritat article tampoc s'hi especifica que les universitats puguin fixar lliurement les...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba