STSJ Cataluña 1006/2023, 14 de Febrero de 2023
| Jurisdicción | España |
| Fecha | 14 Febrero 2023 |
| Número de resolución | 1006/2023 |
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
CATALUNYA
SALA SOCIAL
NIG : 17079 - 44 - 4 - 2021 - 8036645
AR
Recurs de Suplicació: 3586/2022
IL·LM. SR. IGNACIO MARÍA PALOS PEÑARROYA
IL·LM. SR. JAUME GONZALEZ CALVET
IL·LMA. SRA. M. MACARENA MARTINEZ MIRANDA
Barcelona, 14 de febrer de 2023
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
EN NOM DEL REI
ha dictat la següent
SENTÈNCIA NÚM. 1006/2023
En el recurs de suplicació interposat per Loreto a la sentència del Jutjat Social 3 Girona (UPSD social 3) de data 14 de febrer de 2022 dictada en el procediment núm. 654/2021, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Jaume Gonzalez Calvet.
ANTECEDENTS DE FET
Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 de febrer de 2022, que contenia la decisió següent:
DESESTIMO ÍNTEGRAMENTE la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por doña Loreto frente al Instituto Nacional de Seguridad Social (INSS) y, en consecuencia, absuelvo al organismo demandado de la pretensión formulada por la parte actora.
En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:
"PRIMERO.- La demandante, doña Loreto, nacida el NUM000 de 1962, se encuentra afiliada a la Seguridad Social adscrita al Régimen General con el nº NUM001 . Su profesión habitual es la de cuidadora de discapacitados (expediente administrativo).
Tramitado el expediente administrativo para la valoración del estado secuelar de la actora, ésta fue reconocida médicamente, emitiéndose dictamen por el ICAM en fecha 27 de abril de 2021 con el siguiente resultado: "Tr. depressiu major recurrent", y dictaminándose "sense Presumpció IP" (expediente administrativo).
En fecha 26 de mayo de 2021, el INSS declaró que las lesiones que afectan a la actora no constituyen situación de incapacidad permanente, por no presentar reducciones anatómicas o funcionales que disminuyan o anulen su capacidad laboral (expediente administrativo).
Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía previa, que fue desestimada por resolución del INSS de fecha 6 de agosto de 2021 (expediente administrativo).
La demandante acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora mensual de la prestación sería de 1.763,95 euros para la IPT, con fecha de efectos desde el 27 de mayo de 2021 (expediente administrativo; no controvertido).
La demandante, doña Loreto, presenta trastorno depresivo mayor recurrente (dictamen del ICAM; informes periciales de parte y documentación médica complementaria)."
Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.
FONAMENTS DE DRET
La representació lletrada del beneficiari demandant interposa el recurs de suplicació estintolat en tres motius. En primer lloc, amb correcta empara processal a l'apartat a) de l' art. 193 LRJS, s'interessa la reposició de les actuacions al moment anterior a infringir-se normes processals que cita. En el segon motiu de recurs, formulat a l'aixopluc de l'apartat b) de l'art. 193, s'interessa la revisió fàctica de la sentència d'instància. En el tercer motiu de recurs, formulat a l'empara de l'apartat c) del mateix art. 193, es denuncia la infracció d'un precepte legal. El recurs conclou amb la petició única que es revoqui la sentència recorreguda i que es reconegui a la beneficiària demandant la pensió d'incapacitat permanent total per a la seva professió habitual.
L'Entitat gestora demandada ha presentat impugnació del recurs, oposant-se a tots i cadascun dels motius de suplicació i concloent l'escrit sol·licitant l'íntegra desestimació del recurs de suplicació i la confirmació de la sentència d'instància que va absoldre l'INSS de totes les pretensions formulades en contra seva.
El primer motiu de suplicació esgrimit per la recurrent i que es formula a l'empara de l'apartat a) de l' art. 193 LRJS, té per objecte la reposició de les actuacions a l'estat en què es trobaven en el moment de cometre's la infracció de normes o garanties del procediment i que hagi produït indefensió.
Plantejada la nul·litat i retroacció d'actuacions per infracció de norma processal, cal recordar que la jurisprudència laboral ha sostingut que quan s'invoca aquest motiu en el recurs de cassació ex art. 207, c) LRJS, i per extensió en el recurs de suplicació de l'art. 193, a) del mateix text processal, en què es denuncia la infracció de les normes processals o garanties del procediment, el recurrent està obligat a sol·licitar de forma expressa la nul·litat de la sentència recorreguda, de manera que si no es formula aquesta petició, s'haurà de refusar de pla l'esmentat motiu de recurs ( STS, 4ª, de 8 de novembre de 2017, rec. 40/2017). Dit d'altra forma, l'estimació d'aquest motiu de suplicació necessàriament ha de comportar la declaració de nul·litat de la sentència recorreguda. I en el cas que ens ocupa, el cert és que la part recurrent no fa constar en el petitum de l'escrit de recurs la declaració de nul·litat de la resolució recorreguda ni la petició de retroacció de les actuacions al moment anterior de vulnerar-se la norma processal invocada, limitant-se a sol·licitar el reconeixement de la pensió sol·licitada a la demanda. Aquesta omissió clamorosa constitueix un impediment rellevant per a què pugui prosperar aquest primer motiu de recurs.
Nogensmenys, també cal deixar constància que per a la declaració de nul·litat de la sentència recorreguda no és suficient infringir normes del procediment sinó que resulta imprescindible que s'hagi produït indefensió de la part recurrent. A tal efecte, s'ha de tenir en compte que la indefensió consisteix en la limitació del dret a la defensa produïda per actes dels òrgans jurisdiccionals i, a més, que no siguin deguts a la passivitat o manca de diligència de la part que la invoca ( STC 174/1994, de 7 de juny). La jurisprudència constitucional ha precisat que per a què es produeixi indefensió als efectes de conculcació de l' art. 24 CE no és suficient que hagi existit infracció de les regles processals sinó que resulta indispensable que a conseqüència d'aquest incompliment
la recurrent pateixi un real i efectiu menyscabament del seu dret a la defensa ( STC 91/2000, de 30 de març), com pot ser que hagi experimentat o pugui patir un perjudici real i efectiu en els interessos materials deduïts en el procés ( STC 20/2000, de 31 de març).
En el cas que ens ocupa, la denegació de la prova testifical no va produir un perjudici real i efectiu a la part demandant perquè les patologies i seqüeles eventualment incapacitants per a la professió habitual no s'han d'acreditar amb prova testifical -amb l'excepció de testimonis perits- sinó fonamentalment amb prova documental i pericial mèdica, prova que va poder practicar abastament la demandant a l'acte de judici, mitjans de prova que són els adients per a aquests litigis on cal acreditar les malalties i seqüeles invalidants i les seves limitacions sobre el beneficiari.
També cal posar de relleu que la part recurrent indica en el recurs que els fets que pretenia acreditar amb la prova testifical eren els següents: que la beneficiària demandant va ser acomiadada per causes objectives per ineptitud sobrevinguda, que necessitava acompanyament per a fer gestions i que estava impossibilitada per a conduir. Sobre aquestes circumstàncies fàctiques que es pretenien acreditar s'evidencia el seu caràcter no rellevant amb una dada significativa: són tan poc importants que ni la mateixa part recurrent sol·licita la addició d'aquestes dades en el relat fàctic que pretén modificar mitjançant el segon motiu de recurs. És a dir, els fets que es pretenien demostrar amb la prova testifical refusada tenen realment escassa transcendència per a decantar el litigi. A més, cal recordar que la prova adient per acreditar l'acomiadament per ineptitud sobrevinguda no és altra que la documental consistent en la carta d'acomiadament i/o l'acta de conciliació o sentència on es reconegui o declari aquesta fórmula extintiva del contracte laboral, tot i que aquesta dada fàctica no és gens determinant per al fallo ni tampoc vincula la Seguretat Social ni als òrgans jurisdiccionals de cara al reconeixement d'una incapacitat permanent professional. I quant a l'abast de les limitacions cognitives que puguin afectar la pacient, cal insistir que els mitjans de prova adients no són altres que els informes mèdics -documental- i el dictamen pericial mèdic, essent la prova testifical un mitjà de prova poc apropiat per a aquests afectes. Per tant, la Sala no pot compartir la tesi de la part recurrent perquè l'eventual infracció de la norma processal al denegar-se la testifical no produeix la indefensió de la part demandant que es postula, part litigant que va poder demostrar abastament les patologies, seqüeles i limitacions funcionals que afectaven la beneficiària mitjançant les proves més idònies a tals efectes, com són la documental i la pericial mèdica.
A més, també constitueix requisit bàsic per a què pugui prosperar una causa de nul·litat quan s'al·lega la infracció de normes o garanties del procediment en el recurs de suplicació, igual que succeeix en la cassació ( SSTS, 4a de 28-06-94, rec. 3944/1992; 10-11-89, rec. 1690/1998;...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba