AAP Lleida 46/2017, 20 de Febrero de 2017
| Ponente | ALBERTO GUILAÑA FOIX |
| ECLI | ES:APL:2017:78A |
| Número de Recurso | 73/2016 |
| Procedimiento | RECURSO DE APELACIóN |
| Número de Resolución | 46/2017 |
| Fecha de Resolución | 20 de Febrero de 2017 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Lleida, Sección 2ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL
DE LLEIDA
Secció segona
Rotlle núm. 73/2016
Peça d'oposició a l'execució núm. 349/2012
Jutjat Primera Instància 2 Balaguer (UPSD)
INTERLOCUTÒRIA núm. 46/2017
PRESIDENT :
ALBERT GUILANYA I FOIX
MAGISTRATS:
MARIA CARMEN BERNAT ALVAREZ
ANA CRISTINA SAINZ PEREDA
Lleida, vint de febrer de dos mil disset
La secció segona d'aquesta Audiència Provincial, formada per les persones que s'esmenten al marge, ha vist, en grau d'apel lació, les actuacions de peça d'oposició a l'execució número 349/2012, seguides davant del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer (upsd), rotlle de sala número 73/2016, en virtut del recurs d'apel lació interposat contra la interlocutòria de data vint de febrer de dos mil quinze dictada en el procediment esmentat. Arcadio és apel lant, representat per la procuradora EUGENIA BERDIE PABA i defensat per la lletrada MARTA DURAN TORRA. BBVA S.A., és apel lat, representat pel procurador XAVIER PIJUAN SANCHEZ i assistit pel lletrat PEDRO MESAS BURGOS. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT GUILANYA I FOIX.
FETS
La transcripció literal de la part dispositiva de la interlocutòria definitiva dictada en data vint de febrer de dos mil quinze, és la següent: " SE DESESTIMA la oposición formulada por el/la Procurador/a Sr/a Bergé Arroniz, en nombre y representación de D. Arcadio, y SE ACUERDA la continuación de la ejecución despachada por auto de 15 de enero de 2014 por el residual.
Se condena en las costas causadas en el presente incidente al ejecutado. [...]"
Contra l'anterior interlocutòria definitiva, Arcadio va interposar recurs d'apel lació, que el Jutjat va admetre i en va donar trasllat a l'altra part, que el va impugnar. A continuació, va trametre les actuacions a aquesta Audiència, secció segona.
Un cop rebudes les actuacions, el Tribunal va disposar formar rotlle i va designar magistrat/ ada ponent al/a la qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 20 de febrer de 2017 per a la votació i decisió. QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
RAONAMENTS JURÍDICS
La part executada insisteix en el seu recurs en els motius d'oposició que ja va fer valer en primera instancia, fonamentalment en la dació en pagament fonamentada en la doctrina dels actes propis, de l'abús de dret o de l'enriquiment injust i fa cita de dos sentencies del TSJ de Navarra i de l'audiència provincial de Girona així com una sentencia del Jutjat de primera instancia número 5 de Lleida.
La part executant s'oposa al recurs i es remet al seu escrit d'impugnació de l'oposició.
El que la part apel lant planteja en el seu recurs no es més que l'anomenada dació en pagament. Sobre aquesta qüestió ja hem tingut oportunitat de pronunciar-nos en diverses ocasions, i així ho hem fet de forma recent en les nostres interlocutòries d'11-6-14 i 27-10-15. Hem de continuar ara mantenint el que ja varem dir en aquelles ocasions, sense que els arguments que ara planteja el recorrent puguin produir l'efecte revocatori que cerca. Així, ja varem raonar a la interlocutòria d'11-6-14 el següent:
" El compliment de tota obligació ha de ser puntual i exacte per a que pugui produir plens efectes alliberadors ( art. 1157 del C.c .). L'exactitud en el compliment de la prestació compromesa, que en el cas del préstec amb garantia hipotecària és la de tornar el capital prestat més els interessos remuneratoris pactats, produeix com a conseqüència que el deutor no pot obligar al seu creditor a que rebi una cosa diferent a la pactada (com seria la dació en pagament del bé hipotecat), fins i tot, encara que sigui d'igual o major valor ( art. 1166 del Cc .). Ateses aquestes disposicions legals, bàsiques en matèria d'obligacions, la dació en pagament només es pot produir quan el creditor accepta, pel compliment d'una obligació anteriorment constituïda, el lliurament d'uns béns diferents a aquells en què consistia la prestació compromesa. Cal, doncs, un acord de voluntats entre creditor i deutor, en virtut del qual el primer accepta que la satisfacció del seu interès es produeixi amb el traspàs possessori de béns diferents als inicialment pactats. En aquest sentit, indica la STS 27-12-12 que: " La dación en pago o datio in solutum es una forma especial de pago o, como dice la sentencia de 25 mayo 1999 "se conoce por la doctrina actual con el nombre de subrogado del cumplimiento, traducción literal de la palabra Erfüllungssurrogate", es el negocio jurídico (no es un contrato, como productor de obligación) por el que el deudor realiza a título de pago, una prestación distinta a la debida y el acreedor la acepta; en este sentido, la sentencia de 23 de septiembre 2002 "... cuyo dominio pleno se le transmite para aplicarlo a la extinción total del crédito" ; y "produce los efectos del pago, como cumplimiento de la obligación" añade la sentencia de 19 octubre 2006 " .
Pel compliment de les obligacions, l'ordenament jurídic estableix el principi de responsabilitat patrimonial universal del deutor a l' art. 1911 del C.c ., que pel cas dels deutes amb garantia hipotecària, s'ha de posar en relació amb l' art. 105 de la LH, que reitera que la hipoteca podrà constituir-se en garantia de tota classe d'obligacions i no alterarà la responsabilitat personal il limitada del deutor que estableix l' art. 1911 del C.c . Posat en relació amb la dació en pagament, i reforçant el seu caràcter consensual, l' art. 140 de la LH preveu una excepció als esmentats preceptes de responsabilitat universal quan regula l'anomenada hipoteca de responsabilitat limitada. Disposa aquesta norma que: " No obstant el que disposa l' art. 105, podrà vàlidament pactar-se a l'escriptura de constitució de la hipoteca voluntària que l'obligació garantida es faci només efectiva sobre els béns hipotecats. En aquest cas, la responsabilitat del deutor i l'acció del creditor, per virtut del préstec hipotecari quedaran limitades a l'import dels béns hipotecats i no abastaran els altres béns del patrimoni del deutor" (veure també l' art. 147 de la LH en el mateix sentit). Tanmateix, en el supòsit que ara es planteja no consta, ni s'al lega, l'existència d'aquest pacte limitatiu de la responsabilitat del deutor. Això fa que, sent insuficient el valor obtingut amb la subhasta del bé, es pugui continuar per la quantitat que falti per cobrir per la via de l'execució ordinària contra els altres béns del deutor, per mandat de l' art. 579 de la LEC, que precisament constitueix una innovació en relació a l'antiga llei processal i a l'antiga redacció de l' art. 131 de la LH, que en aquests casos només deixava al creditor la via d'encetar un altre procediment. Amb l'actual llei processal s'agilita la reclamació del remanent, en favor de l'interès del creditor, de forma que es fa efectiu el que disposa l' art. 570 de la LEC, segons el qual l'execució forçosa només acaba amb la completa satisfacció del creditor executant."
En un intent d'esquivar les conseqüències de la regulació legal esmentada, l'ara apel lant pretén fer valer una construcció teòrica segons la qual el preu de taxació de la finca hipotecada establert a l'escriptura d'hipoteca constitueix un autèntic acord entre creditor i deutor sobre el valor de l'immoble hipotecat, de forma que, produïda la seva adjudicació a favor del creditor, s'ha de computar, a efectes de liquidar el deute, segons aquest valor de taxació, en lloc de fer-ho pel percentatge que fixa la LEC vigent en aquell moment. Aquesta argumentació es basa en la doctrina de l'abús de dret ( art. 7.2 del C.c .), en l'evitació d'un enriquiment injust de part del creditor, en la doctrina dels actes propis i en la interpretació de les normes segons la realitat social del temps en què han de ser aplicades ( art. 3.1 del C.c .). Ara bé, es tracta d'una interpretació que xoca amb el text de la llei, atès que l' art. 682.2.1 de la LEC, en la redacció fins ara vigent, ja estableix que aquesta valoració ho és només " per a que serveixi de tipus en la subhasta" . Es pretén així estalviar tots els complexes tràmits de valoració de l'immoble regulats en el procediment d'execució general als arts. 666.1 i 637 i següents de la LEC, de forma que s'agilita el procés de realització forçosa.
En relació a un possible enriquiment injust motivat arran d'un procediment d'execució hipotecària, ja ho havia descartat el TS a la seva sentència de 8-7-03, on diu: " Ha de recordarse, sin embargo, que la doctrina del enriquecimiento injusto debe ser aplicada con extraordinaria cautela ya que, de otro modo, es decir, si todas las atribuciones patrimoniales debiesen ser sometidas a revisión, se generaría una inseguridad realmente perturbadora e inconveniente para el tráfico jurídico. Por ello, según reiteradamente ha declarado esta Sala no cabe aplicar dicha doctrina cuando el beneficio patrimonial de una de las partes es consecuencia de pactos libremente asumidos ( sentencia de 26 de Junio de 2002 ) o existe una expresa disposición legal que lo autoriza (sentencia de 31 de Julio del mismo año), debiendo exigirse para considerar un enriquecimiento como ilícito e improcedente que el mismo carezca absolutamente de toda razón jurídica, es decir, que no concurra justa causa, entendiéndose por tal una situación que autorice el beneficio obtenido, sea porque existe una norma que lo legitima, sea porque ha mediado un negocio jurídico válido y eficaz (sentencia de 18 de Febrero del año en curso). Tal causa o razón jurídica ha de entenderse que ha concurrido en el caso que nos ocupa, por cuanto -según ya se ha dicho- la Sra. Aurelia voluntariamente se subrogó en la situación del vendedor de la finca que adquiría, asumiendo...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba