SAP Lleida 312/2015, 10 de Julio de 2015
| Ponente | ALBERT MONTELL GARCIA |
| ECLI | ES:APL:2015:625 |
| Número de Recurso | 642/2014 |
| Procedimiento | RECURSO DE APELACIóN |
| Número de Resolución | 312/2015 |
| Fecha de Resolución | 10 de Julio de 2015 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Lleida, Sección 2ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL
DE LLEIDA
Secció segona
El Canyaret, s/n
Rotlle núm. 642/2014
Procediment ordinari núm. 129/2014
Jutjat Mercantil 1 Lleida
SENTÈNCIA núm. 312/2015
PRESIDENT:
En ALBERT MONTELL GARCIA
MAGISTRATS:
Na ANA CRISTINA SAINZ PEREDA
Na MARIA CARMEN BERNAT ALVAREZ
Lleida, deu de juliol de dos mil quinze
La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 129/2014, del Jutjat Mercantil núm. 1 de Lleida, en virtut del recurs interposat per BANCO POPULAR, S.A., representat per la procuradora NATALIA PUIGDEMASA DOMENECH i assistit pel lletrat JORGE CAPELL NAVARRO contra sentència de data vint-i-vuit d'octubre de dos mil catorze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 642/2014. Estefanía I Ángel Daniel, representats per la procuradora CRISTINA FARRE PRUNERA i assistit/da pel/per la lletrat/da ROSA NIETO SASTRE impugnen l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.
ANTECEDENTS DE FET
La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-vuit d'octubre de dos mil catorze, és la següent: "FALLO
ESTIMO la demanda presentada por Estefanía y Ángel Daniel ; contra BANCO POPULAR ESPAÑOL SA, y en consecuencia:
-
declaro la nulidad de la estipulación que establece en el contrato núm. NUM000 del que deriva la presenta demanda, el límite a las revisiones del interés mínimo aplicable de un 3,95 % y por lo tanto resulte de aplicación el tipo de interés de EURIBOR más 0.95 % con las bonificaciones que puedan resultar de aplicación según la escritura de hipoteca.
-
condeno a la demandada a la devolución al prestatario de cuantas cantidades haya cobrado o cobre como consecuencia de la aplicación de la referida cláusula con sus intereses legales, 3. todo ello con más la expresa imposición a la parte demandada de las costas procesales causadas en el curso de este procedimiento. [...]"
Contra l'anterior sentència, BANCO POPULAR, S.A. va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.
La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 10 de juliol de 2015 per a la votació i decisió.
En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
FONAMENTS DE DRET
El recurs d'apel·lació interposat per Banco Popular SA, s'adreça a qüestionar el caràcter abusiu de la clàusula sòl establerta a l'escriptura pública de préstec amb garantia hipotecària subscrit amb els demandants, segons la qual "las partes acuerdan que, a efectos obligacionales, el tipo resultante de la revisión del tipo de interés aplicable, sea éste el ordinario o el sustitutivo, no podrá ser inferior al 3,95 % nominal anual". Argumenta, en un primer bloc del seu escrit de recurs, que la clàusula sol no és una condició general de la contractació perquè no va ser imposada, si no que és conseqüència d'una negociació, de forma que els prestataris van poder influir en la seva supressió i en el seu contingut, segons resulta del fet que els demandants van demanar, i Banco Popular va accedir, a que es reduís el seu tipus durant dos períodes determinats de temps (primer, al 2,50 %, i després al 3 %). Al·lega que van conèixer i acceptar la seva existència perquè suposava obtenir un préstec amb millors condicions que no pas si no s'hagués inclòs, tota vegada que el diferencial pactat sobre el tipus de referència estipulat per fixar el tipus remuneratori hauria estat més alt. Afegeix que si s'haguessin fixat en la informació precontractual facilitada s'haurien adonat de les condicions del préstec, inclosa la clàusula sòl, i haurien pogut demanar més informació al Banc. Emfasitza també que el notari va llegir i explicar l'escriptura de préstec abans que fos signada pels actors i que no es pot considerar que hi ha imposició contractual quan en el marc d'un sistema de lliure competència, els prestataris podien haver acudit a qualsevol altra entitat financera.
Atesos els termes del recurs, la tesi que sosté l'apel·lant és que no ens trobem davant una condició general de la contractació perquè la clàusula sòl introduïda al contracte de préstec amb garantia hipotecària subscrit va ser producte d'una negociació, la qual cosa suposaria excloure la possibilitat que sigui declarada nul·la per abusiva. Succeeix, però, que la prova aportada per Banco Popular és totalment insuficient per poder considerar acreditat que va existir la negociació al·legada, i que segons ell hauria permés als prestamistes negociar tant la seva inclusió o exclusió del contracte, com el seu concret contingut, és a dir, el concret tipus (del 3,95 %), establert com a interès mínim aplicable. Les dues ocasions en què els demandants, segons diu l'apel·lant, van demanar que es reduís el tipus del sòl, per passar a ser el 2,50 % i el 3 % entre l'1-12-09 i el 30-6-10, primer, i entre el 31-7-11 i el 30-6-12, després, i respectivament, només denota l'existència d'una actuació post contractual a iniciativa dels prestataris i acceptada pel prestamista, que no necessàriament s'ha d'haver produït en la fase precontractual, que és l'essencial per determinar el caràcter predisposat i no negociat d'un clàusula contractual. L'apel·lant, al seu escrit de contestació a la demanda, ha aportat les dues cartes que li van enviar els demandants (de 10-11-09 i 20-6-11), on aquests instaven la reducció del tipus d'interès que se'ls aplicava. De la seva lectura es pot comprovar que en cap cas fan referència a la clàusula sòl ni al seu desig que fos reduït el seu tipus fixat al 3,95 %, i menys que ho fos durant tota la vida del contracte de préstec. Només demanen la seva reducció, en ambdós casos, durant un any, i ho plantegen en forma de sol·licitud, "teniendo en cuanta la evolución de los tipos de interès en el mercado hipotecario", per demanar "la reducción del tipo de interès para el período [...], pactado en la Escritura de Préstamo Hipotecario". És el demandat, ara apel·lant, qui accepta aquesta sol· licitud i fixa ell unilateralment el tipus a aplicar en tots dos casos, sense, per cert, que consti cap negociació al respecte, i ho fa subratllant que " en todo caso deberán tener siempre presente que: a) tal revisión se concede con carácter excepcional y personalísimo", termes aquests que venen a contradir la tesi del recurs, és a dir, exclouen l'existència d'una negociació, i revelen una predisposició contractual.
Cal recordar que la càrrega de la prova de la negociació contractual, quan ens trobem en l'àmbit de la normativa protectora dels consumidors i usuaris, correspon a l'empresari, en aquest cas al banc apel·lant, tal i com resulta de l'art. 82.2 del TRLCU. En aquest sentit, estableix la STS de 29-5-15 que: "SÉPTIMO.- Decisión de la prueba. La carga de la prueba del carácter negociado de los contratos celebrados con consumidores [...] Debe recordarse, además, que la previsión de la norma de Derecho interno traspone una previsión normativa contenida en el último inciso del art. 3.2 de la Directiva 1993/13/CEE, que resalta el carácter indiscutible y tajante de la imposición de tal carga de la prueba al profesional que afirme que la cláusula se ha negociado individualmente mediante la utilización del adverbio "plenamente" («el profesional que afirme que una cláusula tipo se ha negociado individualmente asumirá plenamente la carga de la prueba »).
Además, como se recordaba en la sentencia de esta Sala núm. 241/2013, de 9 de mayo, « esta regla, en contra de lo sostenido por una de las recurridas, se reitera en el artículo 32 de la Propuesta de Directiva del Parlamento Europeo y del Consejo de 8 de octubre de 2008 sobre derechos de los consumidores dispone que "[s]i el comerciante afirma que una cláusula contractual se ha negociado individualmente, asumirá la carga de la prueba" ».
-
- No es correcto tampoco afirmar que la jurisprudencia es contraria a la regla legal que atribuye la carga de la prueba de la negociación de una cláusula al predisponente que afirma que tal negociación se produjo.
La jurisprudencia del TJUE, al interpretar la citada Directiva comunitaria, ha recordado recientemente la vigencia y trascendencia de tal regla. Así, la sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea (en lo sucesivo, incluso en el caso de las dictadas por dicho tribunal cuando tenía otra denominación, STJUE) de 16 de enero de 2014, asunto C-226/12, caso Constructora Principado, ha declarado en su apartado 19:
Pues bien, de la resolución de remisión resulta que las partes en el litigio principal discrepan sobre la cuestión de si la estipulación decimotercera del contrato fue o no objeto de negociación individual. Corresponde por tanto al tribunal remitente pronunciarse sobre esa cuestión, atendiendo a las reglas de reparto de la carga de la prueba establecidas a este respecto en el artículo 3, apartado 2, párrafos primero y tercero, de la Directiva, que prevén en particular que, si el profesional afirma que una cláusula tipo se ha negociado individualmente, asumirá plenamente la carga de la prueba
.
Otro tanto puede decirse de la jurisprudencia de esta Sala. En la sentencia núm. 241/2013, de 9 de mayo, no solo se reafirmó que la carga del carácter negociado de una cláusula contractual empleada en los contratos concertados entre profesionales o empresarios y consumidores corresponde a aquellos por establecerlo tanto la Directiva como el TRLCU, sino que en su apartado 164 se afirmaba lo siguiente:
Más aún, de hecho aunque no existiese norma...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba