SAP Barcelona, 17 de Febrero de 2004
| Ponente | SANTIAGO VIDAL MARSAL |
| ECLI | ES:APB:2004:1937 |
| Número de Recurso | 772/2003 |
| Procedimiento | PENAL |
| Fecha de Resolución | 17 de Febrero de 2004 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Barcelona, Sección 10ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA
Secció 10ª penal
Rotlle d'Apel.lació nº 772/03-C
Procediment Abreujat nº 141/03
Jutjat Penal nº 2 de Barcelona
S E N T È N C I A
Il.lms Srs.
JOSE Mª PIJUAN CANADELL
JOSÉ MARIA PLANCHAT TERUEL
D. SANTIAGO VIDAL I MARSAL
Barcelona, disset de febrer de dos mil quatre
Vist en grau d'apel.lació davant aquesta Secció desena de l'Audiència provincial, la causa
procedent de procediment abreujat nº 141/03 del Jutjat Penal nº 02 dels de Barcelona, en tràmit
davant aquest tribunal amb motiu del/s recurs/os formalitzat/s per la representació processal de les
acusades Rebeca i Claudia , contra la sentència dictada
per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 23 d'abril de 2003. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr.
SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió de la Sala.
Antecedents Processals
La part dispositiva de la sentència apel.lada recull el següent contingut literal: "FALLO que debo condenar y condeno a Rebeca y a Claudia como autoras responsables de un delito de robo con violencia en grado de tentativa, y de un delito de lesiones, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a las penas de: por el primer delito y para cada coacusada UN AÑO Y SEIS MESES DE PRISIÓN con accesoria de inhabilitación para el derecho de sufragio pasivo; y por el segundo, la pena de UN AÑO DE PRISIÓN coninhabilitación especial, asi como al pago de las costas procesales por mitad. Y a que indemnicen conjunta y solidariamente a Marí Jose en la suma de 600 euros."
Admesos ambdós recursos a tràmit per provisió de 16 de juny de 2003, i prèvia impugnació en forma del Ministeri Fiscal, el 4.9.03 es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat per a la seva resolució. Per provisió de 28 d'octubre es va designar magistrat ponent i es va senyalar el proppassat dia 11 de febrer per a deliberació, votació i decisió de la Sala. No s'ha celebrat vista pública en no haver estat sol.licitada per la part recurrent ni considerar-la necessària el tribunal.
En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.
FETS PROVATS
S'accepta íntegrament el relat fàctic de la sentència apel·lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions innecessàries.
.
FONAMENTS DE DRET
Estudi del recurs formalitzat per la coacusada Claudia .
La recurrent fonamenta l'apel.lació en tres motius diferenciats i adequadament sistematitzats d'acord amb allò que recull l'art. 795 Lecrim. 7/88 , avui ordinal 790 de la reforma introduïda per la llei 38/02, consistents en : 1) Vulneraciò del dret a la presumpció d'innocència previst en l'art. 24 CE per haver-se dictat sentència condemnatòria sense proves de càrrec. 2) Error en l'apreciació i valoració de la prova practicada en el judici oral en relació a la coparticipació en el delicte de robatori amb violència o intimidació.
3) Error en la valoració de la prova relativa a la coparticipació en el delicte de lesions de l'art. 147.1 CP/95.
-
En quan a la presumpta infracció constitucional del principi de presumpció d'innocència previst en l'art. 24 CE, que el recurrent articula en l' apartat primer de l'escrit i que per evidents raons de sistemàtica jurídica cal analitzar en primer lloc, cal recordar que la jurisprudència del màxim intèrpret de la Carta Magna ha vingut matisant que per tal d'arribar a un veredicte condemnatori en seu criminal, és necessari que l'òrgan judicial hagi practicat -d'acord amb els principis d'immediació, oralitat i contradicció- una veritable prova de càrrec de caire testifical, documental i/o pericial. Entre moltes d'altres així ho recullen les STC 70/85, 31/81, 98/90 i 118/91. S'infringeix doncs aquest mandat constitucional quan el jutge emet una condemna sense fonamentar motivadament en la seva resolució quines són les proves que s'han aportat a judici i han creat la seva convicció de culpabilitat, d'acord amb allò que recull l'art. 741 Lecrim. És a dir, a "sensu contrari", sempre que existeixin proves aportades per l'acusació pública o privada, i el jutjador les valori d'acord amb criteris lògics en la seva resolució, queda degudament emparat aquest dret fonamental, malgrat que la part acusada pugui no compartir -en el legítim exercici del seu dret de defensa- els raonaments valoratius exposats pel jutjador.
Si hi ha prova disponible obtinguda vàlidament en dret d'acord amb l'art. 11 de la LOPJ, i l'òrgan jurisdiccional l'analitza en clau valorativa seqüencial, queda destruïda l'esmentada presumpció i s'entra a debatre una qüestió jurídica distinta, com és, si aquesta prova de càrrec és suficient o no per a demostrar l'autoria dels fets i bandejar també el principi "in dubio pro reo", segons ens recorda la STS de 28 de febrer de 1998.
Examinada la sentència dictada pel jutjat penal que ara s'impugna, es dedueix sense cap dificultat que la jutge "a quo" recull i analitza dues proves de càrrec concretes que han fonamentat el seu veredicte de culpabilitat, l'una de caire testifical consistent en les declaracions de la víctima i d'un testimoni presencial de l'agressió, i l'altra de caire pericial consistent en un informe mèdic forense sobre l'abast de les lesions sofertes per la perjudicada. Parlar doncs d'inexistència absoluta de prova està mancat de tot fonament lògic i legal. Escau en conseqüència desestimar aquest primer motiu de recurs, en no considerar-se infringit l'art. 24 de la CE.
-
Impugna en segon lloc la defensa de l'acusada Claudia , la sentència condemnatòria dictada, tot al.legant que s'ha produït una errònia valoració de la prova sobre la coautoria en el delicte de robatori amb violència i intimidació. El motiu ha de ser desestimat.
Nega la recurrent tota participació en el fet delictiu inicial executat de forma directa i material per la seva amiga Rebeca , tot afirmant que la única intervenció que va tenir en "l'iter criminis" va ser precisament per ajudar a la víctima, ja que es va limitar a recriminar-li que no lliurés els diners a Rebeca amb l'objectiu d'evitar mals més grans. Nega que s'hagués posat prèviament d'acord amb Rebeca en l'acció depredatòria ,i si bé admet que ambdues van marxar juntes del lloc dels fets , recorda que la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba