SAP Barcelona, 3 de Diciembre de 2003
| Ponente | SANTIAGO VIDAL MARSAL |
| ECLI | ES:APB:2003:7322 |
| Número de Recurso | 561/2003 |
| Procedimiento | PENAL |
| Fecha de Resolución | 3 de Diciembre de 2003 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Barcelona, Sección 10ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA
Secció 10ª penal
Rotlle d'Apel·lació nº 561/03-C
Procediment Abreujat nº 284/02
Jutjat Penal nº 02 de Barcelona
S E N T È N C I A
Il.lms Srs.
D. JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL
D. SANTIAGO VIDAL I MARSAL
D. DANIEL ALMERIA TRENCO
Barcelona, tres de desembre de dos mil tres
Vist en grau d'apel·lació davant aquesta Secció desena de l'Audiència provincial, la causa
procedent de procediment abreujat nº 561/03 del Jutjat Penal nº 02 dels de Barcelona, en tràmit en
aquest tribunal amb motiu del/s recurs/os formalitzat/s per la representació processal de l'acusada
María Rosario contra la sentència dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 18 de
juliol de 2002. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió de
la Sala.
Antecedents Processals
La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent contingut literal: "FALLO que debo condenar y condeno a María Rosario i Gregorio como autores responsables de un delito de robo con violencia en grado de tentativa, y de un delito de robo con intimidación intentado, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a las penas de: 9 MESES DE PRISIÓN para cada uno por el primer delito, y 18 MESES DE PRISIÓN a cada uno por el segundo delito, con la accesoria legal de inhabilitación especial para el derecho de sufragiop pasivo durante el tiempo de la condena, así como al pago de 2/3 de las costas procesales cada uno de ellos. Hágase entrega al perjudicado Augusto de los 20 euros intervenidos".
Contra l'esmentada resolució va interposar dins de termini legal recurs d'apel·lació la defensa de María Rosario . Admès a tràmit per provisió de 16 de maig de 2003, i prèvia impugnació del Ministeri Fiscal, es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat per a la seva resolució. Per interlocutòria de 2 de setembre es va designar magistrat ponent, i es va senyalar el proppassat dia 5 de novembre per a deliberació, votació i decisió. No s'ha celebrat vista pública en no haver-la sol· licitat l'apel·lant ni considerar-la necessària el Tribunal.
En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.
FETS PROVATS
S'accepta el relat fàctic de la sentència apel·lada.
FONAMENTS DE DRET
El recurrent fonamenta l'apel·lació en dos motius subsidiaris a l'empara del que permet l'art. 795 de la Lecrim 7/88 d'enjudiciament criminal abreujat, avui ordinal 790 de la llei 38/02, consistents en: 1)- Error en la valoració de la prova i infracció del principi "in dubio pro reo"; 2).- Infracció de llei per inaplicació de l'eximent incomplet previst en l'art. 21.2 del Codi Penal
-
La primera de les qüestions sotmeses a l'estudi d'aquesta alçada, es recolza en insuficiència d'activitat provatòria de càrrec, atesa la incompareixença en el judici oral de la víctima de la primera de les accions il·lícites descrita, tot al·legant que s'ha dictat condemna per la jutge penal malgrat existir dubtes raonables sobre la participació de l'acusada tant en el primer com en el segon delicte de robatori truncats en fase de temptativa, el primer amb violència sota la modalitat d'estrebada de l'art. 242.2 CP/95, i el segon executat amb intimidació amb l'ajut de dos individus més, un dels quals no ha presentat recurs i l'altre es troba en situació processal de recerca i captura.
Estem -una vegada més- davant la típica hipòtesi ja resolta de forma reiterada per la jurisprudència (entre moltes d'altres les STC 62/85 , 137/88, 41/91, 182/95) a l'hora d'interpretar l'abast del dret de defensa i contradicció que recull l'art. 6.3 del Conveni Europeu de Drets Humans. Després de recordar que la convicció judicial de culpabilitat d'una persona a qui s'imputa la perpetració d'un delicte només pot fonamentar-se en les proves practicades en el judici oral, dita jurisprudència matisa que la testifical de la víctima estrangera que ja ha tornat al seu país d'origen pot ser vàlidament aportada al plenari per dues vies. En primer lloc, mitjançant la seva lectura a l'empara d'allò que permet l'art. 730 de la Lecrim. La segona, a través de la testifical complementària de referència d'aquells altres testimonis residents a l'Estat espanyol que o bé van visualitzar també com s'executava el fet il·lícit, o bé van gaudir d'una posició de privilegi en escoltar de primera mà i viva veu la descripció dels fets facilitada pel testimoni directe o perjudicat. No cal dir, que sempre és millor que la víctima declari en la vista oral, i així pugui relatar amb tot luxe de detalls com es va desenvolupar "l'iter criminis", contestant després a les preguntes d'acusació i defensa. Tanmateix, és un fet públic i notori que en els delictes de caire patrimonial en què han resultat perjudicats turistes de pas en territori espanyol, és prou freqüent aquesta testifical esdevingui de molt difícil pràctica -per no dir gairebé impossible- si l'afectat/ada ja ha retornat al seu país d'origen. Precisament per això, s'intenta complir des de fa uns anys el protocol signat entre totes les Administracions implicades -policia, fiscalia i tribunals- a fi de dur a terme la testifical preconstituïda de les esmentades víctimes en les hores immediates posteriors als fets i a presència judicial, amb intervenció del Ministeri Fiscal i el lletrat defensor. Malauradament, en aquest afer no es va complir aquesta previsió, car consta que la denunciant només va declarar en seu policial, la qual cosa no permet atorgar a les seves manifestacions valor de prova de càrrec plena. Però aquesta incidència deficitària no impedeix que la "jutge a quo" pugui valorar les seves manifestacions com un element adicional i complementari a la resta de proves documentals i testificals que sí es van practicar en el plenari, consistents en aquest cas en les declaracions dels Agents policials que van intervenir a requeriment de la perjudicada en la persecució i detenció dels autors de l'estrebada.
Fetes aquestes precisions, no hi ha res que ens permeti inferir s'ha produït cap vulneració de drets fonamentals incompatible amb el principi constitucional de presumpció d'innocència que recull l'art. 24.1 CE, en els termes recollits en les STC 31/81 i 124/90,...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba