STSJ Cataluña 486/2007, 21 de Mayo de 2007
| Ponente | MANUEL TABOAS BENTANACHS |
| ECLI | ES:TSJCAT:2007:9143 |
| Número de Recurso | 7/2007 |
| Número de Resolución | 486/2007 |
| Fecha de Resolución | 21 de Mayo de 2007 |
| Emisor | Sala de lo Contencioso |
SENTENCIA Nº 486
Ilustrísimos Señores :
MAGISTRADOS
-
JOSÉ JUANOLA SOLER.
-
MANUEL TÁBOAS BENTANACHS
Dña. ANA RUBIRA MORENO.
BARCELONA, a veintiuno de mayo de dos mil siete
Visto por la Sección Tercera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de
Cataluña, el recurso de apelación nº 7/2007, seguido a instancia de Don Jose Manuel , Doña Paloma y la entidad DIRECCION000 , C.B., representados por el Procurador Don FRANCISCO JAVIER
MANJARIN ALBERT, contra el AJUNTAMENT DE LLANARS, representado por la Procuradora Doña ALICIA BARBANY CAIRO,
sobre Urbanismo-Gestión.
En la tramitación de los presentes autos se han observado las prescripciones legales, siendo Ponente el Ilmo.
-
- Ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Girona nº 2 y en los autos 501/2004 , se dictó Sentencia nº 273, de 8 de noviembre de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación de Paloma y Jose Manuel . Declaro ajustados a derecho los actos administrativos impugnados".2º.- En la vía del recurso de apelación, recibidas las actuaciones correspondientes y habiendo comparecido la parte apelante finalmente se señaló día y hora para votación y fallo, que ha tenido lugar el día 15 de mayo de 2007, a la hora prevista.
El 30 de septiembre de 2004 la alcaldia del Ajuntament de Llanars dictó decreto por virtud del que, en esencia, se desestimó el recurso de reposición interpuesto contra el anterior decreto del mismo órgano de 2 de agosto de 2004 "de denegació de la llicència d'obres per a la construcció d'un edifici plurifamiliar aïllat a la zona de tolerància industrial de la carretera de Feitús".
Formulado recurso contencioso administrativo ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Girona nº 2 y en los autos 501/2004 , se dictó Sentencia nº 273, de 8 de noviembre de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación de Paloma y Jose Manuel . Declaro ajustados a derecho los actos administrativos impugnados".
La parte apelante en su recurso de apelación insiste en las siguientes perspectivas que sintéticamente pueden relacionarse del siguiente modo:
-
Inviabilidad de la denegación de licencia por existencia de una licencia anterior para una nave industrial que en todo caso debe entenderse renunciada tácita o implícitamente por incompatibilidad con la que se solicita y cuya denegación se impugna.
-
Falta de competencia para denegar la licencia que debe entenderse concedida por silencio administrativo positivo.
-
Incongruencia y falta de motivación en la denegación de licencia. A tales efectos se critica la remisión a artículos que no se citan y a la falta de cita pormenorizada de los artículos 77 a 80 de las Normas Subsidiarias de Planeamiento Urbanístico.
-
Se argumentan una serie de actuaciones -así de un certificado de aprovechamiento urbanístico, de un informe de una coordinadora comarcal, de un informe de arquitecto municipal, de un informe de secretaría municipal- que se critican en los extremos que interesan a la parte apelante a fin y efecto de defender la procedencia de la licencia peticionada y denegada bien por razón de su obtención por silencio administrativo positivo bien por resultar conforme a derecho urbanístico.
Aunque la parte apelante trata de insistir que el análisis a efectuar debe ser el propiciado y planteado a su instancia, detectando inclusive supuestos de incongruencia omisiva, debe destacarse, ya de entrada, que más allá de la literalidad y formalismo en que se planea y orbita, efectivamente las temáticas sustanciales que se invocan, tratadas de adornar con diversas líneas argumentales, son, en esencia y como se resalta en la Sentencia dictada en el Juzgado "a quo", de un lado, las relativas al silencio positivo en materia urbanística en derecho urbanístico de Cataluña y, de otro lado, la recta interpretación de la normativa urbanística aplicable al caso que lógicamente es la dimanante de una figura de planeamiento urbanístico y como debe ser conocido y se irá argumentando con posterioridad, en forma alguna puede dispensarse ni a título de un acto administrativo ni mucho menos con pareceres de cualesquiera administraciones o particulares ya que la interpretación procedente sólo puede ser la que en derecho proceda y, como resulta obvio, así se fije y determine jurisdiccionalmente en vía contencioso administrativa.
Respecto a la obtención de la licencia solicitada por silencio administrativo positivo este tribunal debe reiterar la doctrina establecida en la relevante sentencia nº 7, de 22 de abril de 2005 , dictada por la Sección de Casación de esta Sala, en la vía de recurso de casación en interés de la ley, que procede relacionar del siguiente modo:
"PRIMER. L'Ajuntament de Barcelona interposa el present recurs de cassació en interès de Llei, a l'empara de l' art. 101 de la Llei jurisdiccional (LJCA ), contra la Sentència núm. 139/2004, de 14 de setembre de 2004 , dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 13 de Barcelona, que estima el recurs interposat per la Sra. Gloria Pueyo Cid contra la denegació, primer, del regidor del districte i, després en alçada, de l'alcalde, de la llicència d'obres sol·licitada a fi de legalitzar el cobriment parcial d'un celobert.
La sol·licitud es va presentar el 20 de setembre de 2002 i la denegació del regidor (de data 28 de novembre de 2002) es va notificar el 17 de febrer de 2003. La denegació considera que la construcció de lacoberta infringeix el que disposen els arts. 233 i 234 de les normes urbanístiques del Pla General Metropolità.
La Sentència esmentada considera que la llicència sol·licitada s'ha obtingut per silenci positiu i, en conseqüència, declara nuls de ple dret els actes administratius impugnats, sense perjudici del dret i el deure que assisteix la Corporació demandada per promoure, si s'escau, la revisió d'ofici de la llicència així aconseguida.
La Sentència estima que és d'aplicació al cas la nova Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme (LU), que havia entrat en vigor tres mesos abans de la sol·licitud. Constata que entre la data d'aquesta sol·licitud i la de la notificació de la denegació van transcórrer més de quatre mesos, i que, per tant, es van superar els terminis establerts en els art. 81 i 82 del Reglament d'obres, activitats i serveis de les entitats locals, aprovat per Decret 179/1995, de 13 de juny (ROAS), en matèria de llicències urbanístiques. I conclou la procedència de l'obtenció de la llicència per silenci segons la interpretació que du a terme, bàsicament entorn dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU en relació amb l' art. 43 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú ( LPAC).
Però, a més, com argument retòric ("encara més"), la Sentència declara que seria igualment procedent l'obtenció de llicència per silenci positiu d'acord amb la normativa anterior a la LU.
La Corporació recurrent en cassació planteja diverses peticions. Atès que considera que la sol·licitud de llicència porta causa d'un expedient de mesures de reposició de la legalitat urbanística incoat amb anterioritat a l'entrada en vigor de la LU, demana, en primer lloc, que es fixi com a doctrina legal que una sol·licitud amb tals característiques ha de tramitar-se d'acord amb la normativa anterior a la Llei esmentada, segons disposa l'apartat 1 de la seva disposició transitòria setena; per tant, el text refós de les disposicions legals vigents a Catalunya en matèria d'urbanisme, aprovat per Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol (TRU). I, en consonància amb aquesta petició, postula també que es fixi com a doctrina legal que la regulació dels efectes del silenci administratiu que fa l' art. 82.1 del ROAS no contradiu el que disposa l' art. 247.3 del TRU , norma de rang superior.
D'altra banda, insta igualment que es declari com a doctrina legal una en tot oposada a la interpretació que la Sentència fa dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU i 43 de la LPAC.
En el recurs de cassació en interès de llei és present la finalitat nomofilàctica pròpia de la genuïna cassació . El seu sentit és el d'evitar que greus errors en l'aplicació de l'ordenament jurídic, perjudicials per als interessos generals, és perpetuïn. Per aconseguir-ho, la LJCA ordena a la sentència de cassació fixar en la decisió la doctrina legal, és a dir, establir jurisprudència en una sola sentència amb la finalitat que, davant la necessitat de subjectar-se a aquesta, els tribunals d' instància desisteixin de la interpretació iniciada.
El seu objecte és, per tant, la correcta interpretació i aplicació de normes emanades de la Comunitat...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba