SAP Barcelona 555/2013, 13 de Diciembre de 2013
| Ponente | JOSE MARIA BACHS ESTANY |
| ECLI | ES:APB:2013:14501 |
| Número de Recurso | 517/2012 |
| Procedimiento | CIVIL |
| Número de Resolución | 555/2013 |
| Fecha de Resolución | 13 de Diciembre de 2013 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Barcelona, Sección 11ª |
Audiència Provincial
de Barcelona
Secció 11a
Rotlle núm. 517/2012
Jutjat de Primera Instància núm. 20 de Barcelona
Actuacions de procediment ordinari núm. 508/2011
Sentència núm.555
Il·lms. Srs.
Josep Mª Bachs i Estany (President)
Francisco Herrando Millán
María del Mar Alonso Martínez
Barcelona, 13 de desembre de 2013.
La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 517/2012 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sr. Torelló i Campañà, en representació de la Sra. Almudena
, part actora, i ha pronunciat la següent Sentència.
-
Antecedents de fet:
La part dispositiva de la Sentència apel·lada és la següent: "FALLO.- Que, desestimando
íntegramente la demanda, 1.- Absuelvo a la parte demandada de todas las pretensiones ejercitadas en su contra. 2.- Impongo las costas a la parte actora, con expresa declaración de temeridad en el litigar".
Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través del procurador Sr. Torelló i Campañà.
Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent codemandada Caser a través del procurador Sr. Gutiérrez i Grajera.
Es manté rebel la part codemandada integrada per Anton .
Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 4 de desembre de 2013, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.
HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.
-
Fonaments Jurídics:
Apel.la la part actora la Sentència d'instància (f. i ss.) pels següents motius:
1er) El termini de prescripció és de tres anys a Catalunya, no pas d'un any, en base a l'art. 121-21 CCC; l'acció és clarament aquil·liana. 2on) El Jutjat diu textualment que a l'actora se li va notificar la sentència de l'Audiència el 9-9-2009 i no havent-hi acte posterior interruptiu -doncs no es pot tenir per tal el burofax de 17-11-2009 perquè se'n desconeix el contingut- quan es va interposar la demanda de data 6-4-2011 l'acció estava prescrita contra l'asseguradora demandada. Fins i tot si el burofax tingués efectes interruptius, també. Insisteix en la jurisprudència de l'Audiència favorable a l'aplicació de l'art. 121-21 CCC a aquestes qüestions. Així, la sent. secc. 4a de 22-12-2010, la sent. de la secc. 14a de 28-10-2010. A major abundor la sent. TSJC de 26-5-2011 rec. 79/2010 reclama l'aplicació a Catalunya del Llibre Primer del CCC en base a l'art. 111.3 CCC.
3er) quant al fons, la versió aquí mantinguda és radicalment diferent a la mantinguda al judici de faltes; allí es va afirmar que el causant era no el vehicle del seu fill i ara es diu que sí. Això no té per què tractar-se com una pretensió temerària. Protegia el seu fill en seu penal.
Postula la revocació i l'estimació íntegra de la demanda.
S'oposa la part codemandada Caser (f. 238 i ss.) pels següents motius:
1er) el recurs d'advers no té cap mena de fonamentació. És una pretensió rescabalatòria totalment infonamentada. S'ha de donar per reproduït l'escrit d'oposició a la demanda. No és cert que el Jutjat solament s'hagi basat en l'excepció de prescripció. També diu que la mecànica del sinistre no és la que sosté l'actora.
2on) La prescripció de l'any es basa en l' art. 7 de la LRCSCVM, llei especial i dictada en exercici d'una competència estatal i perquè la responsabilitat asseguratòria neix de la Llei i no pas de l'acte culpós. Tesi de la secc. 1a de l'AP de Barcelona, sent. 10-3-2010 .
3er) Tot i que l'AP estimés el primer motiu, l'acció quant al fons és temerària: la Sra. Almudena dirigeix la demanda contra el conductor de la moto en que viatjava, el seu fill, quan al llarg del procediment penal va adreçar l'acció contra un tercer, contra el Sr. Eulogio, al que acusava de no haver respectat el semàfor en vermell. La versió de l'accident que es va manifestar a Caser i a la GU fou una altra que la que s'articula ara. Aquest canvi de versió dels fets és del tot incomprensible. Invoca actes propis. No es va poder trobar el demandat a casa seva al llarg de tot el procés i en canvi fou notificat allí de la sentència. Ara la recurrent sembla admetre que va mentir al judici penal per afavorir el seu fill. Pensem que menteix ara quan intenta afavorir-se a si mateixa. Que el jutjat penal digués que no hi havia prou prova per inculpar el conductor d'Axa no vol dir que s'hagi d'anar contra Caser i el seu assegurat.
4rt) Subsidiàriament, manté l'excepció de pluspetició devent-se d'estar a la contestació: li correspondria acreditar les lesions i seqüeles i la prova aportada és insuficient.
5è) No procedeix aplicar a aquesta part en cap cas els interessos de l' art. 20 LCS . Hi havia causa justificada per a denegar el pagament reclamat.
L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:
-
A la seva demanda (6-4-2011), l'actora diu que el 6-3-2008 va patir un accident anant d'acompanyant a la moto conduïda pel seu fill ....WWW amb lesions i seqüeles de consideració.
Sosté que, com queda clar a la sentència del jutjat d'Instrucció 19 de Barcelona (cas 943/2008), un dels dos vehicles no va respectar la fase vermella del semàfor que l'afectava ala via per on circulava. Dita sentència va absoldre l'altre conductor. Fou apel·lada i confirmada.
El cas és que per l'accident va patir greus lesions (informe forense de 29-2-2009 -227 dies de sanitat, 3 punts de perjudici estètic i 18 de seqüeles, total, 35.233,67 #-) i seqüeles. Ara dirigeix l'acció contra el seu propi fill, conductor de la moto i la seva asseguradora, Caser. Invoca la prescripció triennal de l'art. 121-21 CCC.
Acompanya part de l'atestat de la GU (f. 6 i ss.) per col·lisió entre el vehicle Rénault Mégane ....WWG
assegurat a Axa i la moto Honda JF ....WWW assegurada a Caser, sent. del judici de faltes 943/2008 de 31-3-2009, que va determinar que no hi havia prova per a condemnar ningú, que el semàfor funcionava correctament i que no era possible saber -versions contradictòries- quin d'ells s'havia saltat la fase vermella, sent. secc. vuitena AP Barcelona de 1-9-2009 (f. 10 i ss .) també absolutòria no solament per la manca de prova directa sinó també per les restriccions a la condemna en alçada que no es derivi de proves personals no practicades en instància i sí en alçada, doctrina de la sent. TC 167/2002 de 18-9-2002 . Acompanya informe forense de 29-1-2009 (f. 14) que determina 227 dies impeditius per esquinç cervical, policontusions i polierosions, inestabilitat de l'espatlla que va requerir tractament d'artroscòpia i rehabilitació amb seqüeles de perjudici estètic lleu (1-6 punts), àlgia posttraumàtica sense compromís radicular (1-5 punts) 3, limitació a la mobilitat de l'espatlla dreta abducció màxima 120º (1-5 punts) 3, flexió anterior 90º (1-5 punts) 3, flexió posterior Tercer. La Sentència d'instància, de data 21 de novembre de 2011 (f. 206 i ss.) desestima íntegrament la demanda.
Aprecia la prescripció contra l'asseguradora en base a l' art. 7 LRCSCVM .
Entén que també es aplicable a Catalunya contra l'altre demandat en base a ser una Llei especial.
Entén però que també cal l'excepció de fons dels actes propis i que no hi ha hagut interrupció del termini prescriptiu en base al burofax de 17-11-2009. En cas de dirigir-se l'acció en dit burofax contra Caser també hauria passat l'any des dels fets (6-3-2008). Absol. Amb costes per temeritat.
El primer motiu de recurs combat la sentència en base a que el termini de prescripció a Catalunya és de tres anys i no pas d'un com sosté la sentència.
No es pot acollir.
El termini general de prescripció a Catalunya per a les accions extracontractuals per fets ocorreguts a Catalunya i vistes aplicant el CCC és de tres anys.
Ara bé, com alguns ja vam advertir en aparèixer el llibre I del CCC que podria passar -i això és greu perquè consolida una dualitat de prescripcions gens desitjable des d'un punt de vista tècnic-, i de fet ha estat la doctrina constant de la secció 16a d'aquesta Audiència, el Tribunal Suprem ha deixat clar que una cosa és l'acció aquil·liana pròpiament dita (legal i civil) i una altre l'acció directa contra les companyies asseguradores derivada de la Llei d'Assegurança i responsabilitat civil en la circulació de vehicles a motor (legal i mercantil), i més clar encara les conseqüències d'això: que junt a una prescripció civil ordinària triennal entre particulars en base ara mateix a Catalunya als arts. 1902 CC i 121-21 CCC conviu la prescripció aplicable a les companyies d'assegurances en base als arts. 6 i 7 de la LRSCVM -i el mateix cal entendre-ho en base a l ' art. 76 LCS - que és legal, mercantil i anual.
Diu la sent. del TS de la sala 1a en Ple de 6-9-2013 (EDJ 2013/177506) el següent:
"SEGUNDO.- El recurso se fundamenta en la infracción del artículo 7.1 del Real Decreto Legislativo 8/2004, de 29 de octubre EDL 2004/152063, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley sobre Responsabilidad Civil y Seguro en la Circulación de Vehículos a Motor EDL 2004/152063, en cuanto dispone que el plazo de prescripción para el ejercicio de la acción de que se trata es de un año -por lo que la acción estaría prescrita en el presente caso en el momento de su ejercicio ante los tribunales- mientras que la sentencia impugnada EDJ 2012/229661 ha entendido que el plazo aplicable es el de tres años que para las reclamaciones fundadas en culpa extracontractual establece con carácter general el artículo 121-21 d) del Código Civil de Cataluña . La parte recurrente justifica la existencia de interés casacional por cuanto aporta dos sentencias, dictadas por la Audiencia Provincial de Barcelona (Sección 16ª), que mantienen la postura defendida en el recurso, así como otras dos de la Audiencia Provincial de Tarragona...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba