STSJ Cataluña 206/2013, 20 de Marzo de 2013
| Ponente | HECTOR GARCIA MORAGO |
| ECLI | ES:TSJCAT:2013:2124 |
| Número de Recurso | 410/2010 |
| Procedimiento | RECURSO ORDINARIO (LEY 1998) |
| Número de Resolución | 206/2013 |
| Fecha de Resolución | 20 de Marzo de 2013 |
| Emisor | Sala de lo Contencioso |
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Sala Contenciosa Administrativa
Secció Segona
Recurs ordinari (Llei 1998) núm. 410/2010
Parts: Pelayo
c/ DEPARTAMENT DE SALUT
SENTÈNCIA Núm. 206
Magistrats:
Il·lm. Sr. Emilio Berlanga Ribelles
Il·lm. Sra. Núria Clèries Nerín
Il·lm. Sr. Héctor García Morago
Barcelona, 20 de març de 2013
La Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha constituït per resoldre el recurs ordinari (llei 1998) núm. 410/2010, el qual va ser interposat per Pelayo
, representat pel procurador Sr. RICARD SIMO PASCUAL, i assistit de lletrat, contra DEPARTAMENT DE SALUT, representat i defensat pel LLETRAT DE LA GENERALITAT.
Aquesta Secció ha pronunciat la Sentència següent en nom de SM el Rei.
Hi ha actuat com a ponent l'il·lm. magistrat Sr. Héctor García Morago, qui expressa el parer de la Sala.
ANTECEDENTS DE FET
La representació de la part actora va interposar un recurs contenciós administratiu contra resolució de data 13-9-10 que desestima el recurs interposat contra resolució de data 10-6-10 que requereix de pagament de la sanció imposada a l'expedient sancionador R-31/05.
Acordada la incoació d'aquestes actuacions, se'ls va donar el curs processal previst per la Llei d'aquesta jurisdicció. Les parts van despatxar els tràmits conferits de demanda i contestació, en el seu moment i per ordre, i d'acord amb els fets i fonaments de dret dels seus escrits, van sol·licitar, respectivament i en els termes que hi consten, que s'anul·lessin els actes objecte del recurs i que aquest es desestimés.
Per interlocutòria es va obrir el procés a prova que es va fer d'acord amb el que es troba a les actuacions i tot seguit es va continuar pel tràmit de conclusions succintes, que les parts van evacuar fent-hi les al·legacions que van considerar aplicables, i finalment, es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que va tenir lloc el dia 19 de març de 2013.
En la substanciació d'aquest procediment s'han observat i complert les prescripcions legals,
FONAMENTS DE DRET
A questes actuacions han estat promogudes pel SR Pelayo i tenen el seu origen en sengles resolucions dictades respectivament el 10 de juny i el 13 de setembre de 2010 per la secretària general i per la titular del DEPARTAMENT DE SALUT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, en mèrits de les quals a l'actor li va ser requerit el pagament, en voluntària, de la sanció de 90.001 euros que li havia estat imposada per resolució de 7 de juny de 2005 de la susdita consellera (DOGC 4405-14.06.2005), com a conseqüència de la comissió, per l'ara demandant, d'una infracció "molt greu", tipificada a l' art. 108.2.c).a) de la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del medicament.
Les dues resolucions a hores d'ara impugnades van ser dictades un cop confirmada la sanció en via judicial.
La resolució de 10 de juny de 2010 (dictada per delegació, per la secretària general) requerí el pagament de la multa en voluntària; i la de 13 de setembre de 2010 (dictada directament per la consellera) desestimà el recurs administratiu deduït contra l'anterior per l'actor, en considerar que la sanció no havia prescrit.
El recurs administratiu fou tàcitament qualificat com de "reposició potestativa", en citar-se, a la resolució desestimatòria, l' art. 116 de la Llei bàsica 30/1992, de 26 de novembre (LPAC ).
El recurrent ha reproduït, davant d'aquest Tribunal, la tesi citada anteriorment a propòsit de la prescripció de la sanció; essencialment com a conseqüència de la manca d'actes administratius adreçats al cobrament de la multa fins al dia 10 de juny de 2010; amb notificació de data 16 de juny de 2010, mancada -sia dit de passada- de peu de recursos; i això últim, malgrat tractar-se d'un acte de gravamen. Acte de gravamen (la seva desatenció portaria aparellada l'obertura de la via executiva o de constrenyiment, amb el recàrrec consegüent) el qual, per afegitó, haurem d'excloure que pugui ser qualificat com a diligència d'execució de les sentències merament declaratives (veure l' art. 521.1 LEC ) que havien corroborat el seu dia la conformitat a dret de la sanció que ara ens ocupa (que l'havien corroborat -volem insistir-hi- en rebutjar, en primera i segona instància, l'al·legat de caducitat de l'expedient sancionador formulat per l'actor).
Prescripció, al capdavall, que el recurrent hauria associat al caràcter ferm en via administrativa de la sanció; al temps transcorregut entre aquesta fermesa i el requeriment de pagament; i a la manca de mesures de suspensió cautelar de l'executivitat de la multa durant el mateix perióde.
La defensa lletrada del DEPARTAMENT DE SALUT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA ha cregut escaient rebatre la tesi de la prescripció de la sanció intentant traslladar el dies a quo del còmput, a la data de la fermesa de la sanció en seu judicial. Altrament dit: postulant l'inici d'aquest càlcul durant el mes de març de 2010, amb motiu de la notificació de la nostra Sentència núm. 860, de 3 de novembre de 2009, que exclogué definitivament la caducitat de l'expedient sancionador núm R-31/2005 . I no sense afegir-se -per part de la demandada- que un designi garantista i de prudència hauria dut a l'Administració a no exigir el pagament de la multa fins a la fermesa d'aquesta última en seu jurisdiccional.
Abans, però, d'entrar a analitzar aquest aspecte nuclear i decisiu de la controvèrsia, no serà sobrer que fem algunes apreciacions a propòsit de determinades observacions marginals o complementàries, fetes per la defensa lletrada de l'Administració demandada. Perquè les sentències que van confirmar la sanció que ara ens ocupa en cap cas van excloure l'eventual prescripció de la multa. I, si arribat el cas, l'actor podia esgrimir la prescripció de la sanció en impugnar una hipotètica provisió de constrenyiment derivada de l'incompliment del requeriment de pagament de la multa en voluntària ( art. 167.3.a de la Llei general tributària - LGT -), amb molta més raó podia fer-ho en oposar-se formalment a aquest requeriment.
L'Administració demandada ha portat a col·lació algunes sentències d'altres Tribunals Superiors i de l'Audiència Nacional amb la finalitat de justificar que la "fermesa" de les sancions impugnades en seu judicial -als efectes de permetre l'inici del còmput de la prescripció-, només es produiria un cop exhaurida la via jurisdiccional. Tanmateix, es tracta d'una posició doctrinal periclitada que en cap cas concorda amb la posició actual del Tribunal Suprem, com es desprèn i ho reitera la seva recent Sentència de 20 de desembre de 2012, dictada en un tessitura idèntica a la nostra per la Secció 3a de la Sala 3a de l'Alt Tribunal en el recurs núm. 3495/2009, els fonaments jurídics de la qual són del tenor que segueix (les negretes i subratllats seran nostres):
(...)
La sentencia que es objeto de este recurso de casación, dictada por la Sala de lo Contencioso-Administrativo de la Audiencia Nacional con fecha 16 de abril de 2009, desestimó el recurso contencioso-administrativo interpuesto por "T..., S.A." contra la resolución del Tribunal de Defensa de la Competencia de 8 de marzo de 2007 que le ordenó proceder al pago de la multa de 3.666.173,83 euros impuesta en otra resolución precedente (de 26 de febrero de 1999), una vez que los recursos jurisdiccionales frente a esta última habían sido desestimados.
La resolución de 8 de marzo de 2007 fue confirmada por otra del mismo órgano, de 9 de julio de 2007, que rechazó la pretensión de la recurrente "de que se declare prescrita la sanción". Conforme ha quedado expuesto (antecedentes de hecho segundo y quinto) en el recurso de instancia la pretensión impugnatoria se dirigió contra las dos resoluciones.
En la sentencia recurrida el tribunal de instancia rechazó que pudiera considerarse prescrita la acción de la Administración para exigir el pago de la multa, conclusión de la que discrepa la sociedad recurrente en casación. El recurso versa, pues, no sobre los plazos de prescripción de las conductas infractoras, sino exclusivamente sobre el plazo de prescripción de la sanción misma, una vez impuesta.
La norma legal sobre cuya interpretación y aplicación gira el litigio es el artículo 132.3 de la Ley 30/1992, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común, a tenor del cual "el plazo de prescripción de las sanciones comenzará a contarse desde el día siguiente a aquel en que adquiera firmeza la resolución por la cual se impone la sanción".
Los hechos más relevantes del proceso son los siguientes:
-
La resolución sancionadora fue dictada el fecha de 26 de febrero de 1999 y recurrida por "T... S.A." ante la Sala de la Audiencia Nacional (recurso número 208/1999).
-
Instada su suspensión en la vía jurisdiccional, a ella se opuso el Abogado del Estado. La Sala de instancia dictó auto el 23 de noviembre de 1999 denegando la medida cautelar en lo que se refiere al pago de la multa. Sí accedió, por el contrario, a suspender alguna otra de las medidas acordadas en la resolución de 26 de febrero de 1999. Contra dicho auto interpuso "T..., S.A." el recurso de casación número 3322/2000 que sería desestimado por el Tribunal Supremo en sentencia de 2 de diciembre de 2002 . Las resoluciones judiciales fueron notificadas al Abogado del Estado que asumía la defensa y representación del Tribunal de Defensa de la Competencia.
-
El 3 de febrero de 2003 la Sala de la Audiencia Nacional dictó sentencia en la que confirmó la validez de la resolución sancionadora de 26 de febrero de 1999. De nuevo el recurso de casación número 7151/2003, interpuesto por "T..., S.A." (....), esta vez contra el fallo de fondo, fue desestimado por la sentencia de esta
Sala...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba