Toros: entre l'espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
| Autor | Joan Ridao Martín |
| Cargo | letrat del Parlament de Catalunya i professor titular acreditat de dret constitucional, Universitat de Barcelona |
| Páginas | 63-76 |
TOROS: ENTRE L’ESPECTACLE PÚBLIC, EL PATRIMONI CULTURAL I LA PROTECCIÓ
ANIMAL
Comentari a la STC 177/2016, de 20 d’octubre, sobre la prohibició de les corrides de toros
Joan Ridao Martín*
A toro manso, mayor castigo
Del refranyer taurí
Resum
La sentència del Tribunal Constitucional (STC) 177/2016 anul·là la prohibició de les corrides de toros en tot el territori
de Catalunya establerta en la Llei catalana 28/2010, de 23 d’agost. Aquesta interdicció, emmarcada en les competències
autonòmiques sobre protecció dels animals i d’espectacles públics, ha estat reputada d’inconstitucional en una expeditiva
i poc aprofundida argumentació del Tribunal Constitucional (TC), que, sense discutir les esmentades competències, les
sotmet a la prevalença de la normativa estatal en la competència compartida sobre patrimoni cultural, a partir que la
tauromàquia va ser inclosa en aquesta categoria mitjançant dues lleis estatals posteriors a la norma catalana. En aquest sentit,
el pronunciament del TC interpreta d’una forma inaudita la concurrència competencial en la matèria de patrimoni cultural,
conferint a l’article 149.2 de la Constitució espanyola (CE) un contingut funcional ple, quelcom ns ara controvertit en la
doctrina, amb la qual cosa la legislació estatal feta a la seva empara desplaçaria qualsevol norma autonòmica sobre la qual
es projectés, relativa tant a la matèria especíca com a d’altres competències de titularitat exclusivament autonòmiques,
algunes de gran rellevància, com la d’espectacles públics en relació amb la d’ordre públic. El fet que l’argumentació del
Tribunal es limiti a aquest plantejament apodíctic exclou qualsevol referència en la sentència a altres temes de fons, també
plantejats pels recurrents, això és, l’afectació que la prohibició autonòmica d’una activitat cultural que gaudeix d’una
dimensió igualment econòmica incideix sobre la llibertat empresarial individual o la llibertat de circulació, a més de sobre
la de creació artística. Finalment, el pronunciament del TC negligeix l’anàlisi doctrinal de la incardinació de matèries
noves però d’implantació social dinàmica, com ara la normació de la protecció dels animals.
Paraules clau: patrimoni cultural immaterial; protecció dels animals; competències compartides; espectacles públics;
tauromàquia.
BULLFIGHTING: AMID PUBLIC ENTERTAINMENT, CULTURAL HERITAGE AND ANIMAL PROTECTION
Abstract
The judgment of the Spanish Constitutional Court (CCJ) 177/2016 overturned the ban on bullghting throughout the territory
of Catalonia that had been established under Catalan Law 28/2010 of 23 August. This prohibition, implemented within
the framework of the autonomous community’s competences in the areas of animal protection and public entertainment
events, was declared unconstitutional in a rather hasty manner and without the decision being thoroughly reasoned by
the Spanish Constitutional Court (SCC). The Court does not analyse the aforementioned competences but rather places
them under the domain of the State law on shared competence for cultural heritage. This situation is a consequence of
bullghting having been included in this category on the basis of two state laws that were enacted subsequent to the
Catalan norm. In this regard, the SCC ruling interprets jurisdictional concurrence within the area of cultural heritage in
an unprecedented manner, granting Article 149.2 of the Spanish Constitution (SC) full functional content, a controversial
aspect in the doctrine until now. This means that state legislation enacted under its umbrella takes precedence over any
autonomous-community regulation where it has an impact. This is related to both the specic matter in question and to any
other competences that fall exclusively within the domain of the autonomous community, some of which, including public
entertainment events and public order, are of major relevance. The fact that the Court limits its reasoning to this apodictic
approach excludes any reference in the judgment to other issues of substance that were also raised by the petitioners.
These include the charge that the autonomous community’s banning of a cultural activity also has an economic dimension
that affects individual free enterprise and freedom of movement, as well as artistic creation. Finally, the SCC judgment
fails to make a doctrinal analysis of issues such as the regulation of animal protection, which despite being new, also have
a strong social dimension.
Keywords: Intangible cultural heritage; animal protection; shared competences; public spectacles; bullghting.
* Joan Ridao Martín, lletrat del Parlament de Catalunya i professor titular acreditat de dret constitucional, Universitat de Barcelona,
Facultat de Dret, avinguda Diagonal, 684, 08034 Barcelona. jridao@ub.edu, @Joanridao.
Article rebut el 23.01.2017. Avaluació cega: 06.03.2017 i 10.03.2017. Data d’acceptació de la versió nal: 07.04.2017
Citació recomanada: Ridao MaRtín, Joan. «Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal». Revista
Catalana de Dret Públic, núm. 54 (juny 2017), p. 171-184, DOI: 10.2436/rcdp.i54.2017.2923
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 172
Sumari
1 Introducció
2 Els motius d’impugnació
2.1 Un espectacle públic de competència estatal
2.2 Una manifestació cultural de dimensions polièdriques
3 El discutible fonament de la sentència: la prevalença de les normes estatals en matèria de patrimoni cultural
a partir de les competències compartides
4 Judici de constitucionalitat sobre les competències en matèria d’espectacles i de protecció dels animals
4.1 La competència autonòmica en matèria d’espectacles públics
4.2 La competència autonòmica en matèria de protecció dels animals
5 Conclusions
BIBLIOGRAFIA
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 173
1 Introducció
En una sentència polèmica com poques, el Ple del Tribunal Constitucional estimà el recurs d’inconstitucionalitat
presentat pel Grup Parlamentari Popular al Senat i declarà inconstitucional i nul l’article 1 de la Llei catalana
28/2010, de 3 d’agost, de modicació del text refós de la Llei de protecció dels animals, aprovat pel Decret
legislatiu 2/2008, que prohibeix la celebració de curses de braus i altres espectacles taurins a Catalunya. Com
és conegut, el precepte impugnat introduí un nou apartat, f, en l’article 6.1 de la norma catalana de protecció
dels animals, pel qual s’estenia a les curses de braus la preexistent prohibició d’ocupació d’animals en
determinades activitats que els poden ocasionar sofriment. Per bé que l’argumentació de la STC 177/2016
no pot rebre altre qualicatiu que el de supercial —i, en molts punts, el de gairebé apodíctica, com s’han
encarregat de destacar els dos vots particulars que inclou—, el cert és que tant la seva ratio decidendi
com la mateixa matèria examinada i l’autèntica miríada de motius d’impugnació plantejats pels recurrents,
involucren elements jurídics de substantiu interès.
Abans d’entrar en l’anàlisi del raonament del pronunciament del Tribunal, objectiu primordial del nostre
estudi, és necessari fer referència, tanmateix, a algunes circumstàncies peculiars que han concorregut tant
en el debat sobre la matèria objecte de la resolució examinada com en el mateix procés que ha conduït al
pronunciament del TC, algunes de naturalesa extrajurídica. En efecte, el debat sobre la prohibició de les
corrides de toros superà, des del seu inici, els límits materials en els quals fou plantejat formalment, això
és, l’abast de matèries competencials com la protecció dels animals (art. 116.1.d EAC) i els espectacles
públics (art. 141.3 EAC), i ha esdevingut un autèntic símbol d’un eventual xoc entre dues identitats culturals,
l’espanyola i la catalana. Aquest presumpte conicte, malgrat no trobar cap ancoratge ni en el preàmbul ni
en els preceptes de la Llei 28/2010, ha acabat esdevenint decisori en l’argumentació del TC. En aquest sentit,
no deixa de sorprendre, abans que res, que la STC 177/2016 esmenti, entre els títols competencials invocats
per la Llei 28/2010, «los principios rectores en materia de “educación, cultura e investigación” y “medio
ambiente, desarrollo sostenible y equilibrio territorial”» (FJ 3), quan, de fet, l’únic realment esmentat, al nal
del seu preàmbul, és el segon (art. 46 EAC). Cal recordar igualment que en els debats a la cambra legislativa
catalana, durant la tramitació de la norma, els grups parlamentaris que hi van donar suport van rebutjar-ne,
reiteradament i explícita, la fonamentació cultural.1 Algunes opinions van retreure a aquests grups polítics
una certa hipocresia en el seu plantejament,2 però no es pot considerar superior a l’evidenciada pels grups
parlamentaris que van donar suport a la Llei 18/2013, de 12 de novembre, al Congrés dels Diputats, a l’hora
de regular la tauromàquia com a patrimoni cultural.3
D’altra banda, la suara esmentada Llei estatal 18/2013 és una peça substantiva en l’itinerari a través del
qual la qüestió plantejada per la Llei catalana 28/2010 es transmutà en una matèria de naturalesa cultural en
termes constitucionals. Aquella, com es recordarà, fou fruit d’una iniciativa legislativa popular liderada per
la «Federación de Entidades Taurinas de Cataluña» i determina, entre altres extrems, que «[l]a tauromàquia
[...] forma part del patrimoni cultural digne de protecció en tot el territori nacional, d’acord amb la normativa
aplicable i els tractats internacionals sobre la matèria» (art. 2). Aquesta normació, a més, fou seguida de
la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que, a més d’un
tractament expansiu del seu objecte, assumeix amb totes les seves especialitats la Llei 18/2013 (disposició
nal sisena).4 Precisament, la utilització d’aquestes dues normes posteriors a la llei catalana recorreguda en
el pronunciament del TC s’acull a una reiterada jurisprudència sobre la qüestió (per a totes, les sentències del
1 Vid. Diari de Sessions del Parlament de Catalunya (DSPC), VIII Legislatura, sèrie P, núm. 131, 28 juliol 2010, p. 3-16.
2 Vid. de CaRReRas, Francesc. «A toro pasado». La Vanguardia, 5 agost 2010.
3 Vid. el debat de la presa en consideració de la proposició de llei: Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados (DSCD), X
Legislatura, núm. 88, 12 febrer 2013, p. 4-18; també el debat de totalitat: DSCD, X Legislatura, núm. 142, 26 setembre 2013, p. 3-21.
4 Com es deu recordar, la Llei 10/2015 fou rebuda amb una notable controvèrsia entre les institucions públiques sectorials, i també
en l’àmbit doctrinal. Així, el Consell d’Estat va emetre una opinió favorable a una legislació unitària del patrimoni immaterial i
l’històric en el seu Dictamen 673/2014, sobre l’avantprojecte de llei (IV.e), en comptes de la regulació diferenciada que presentava
l’avantprojecte, opinió compartida per CastRo i Ávila (2015), p. 111-113, autores que es pronunciaven també en favor que les
incorporacions al catàleg de patrimoni cultural immaterial es fessin de comú acord entre l’Estat i una pluralitat de comunitats
autònomes (p. 102-103). Aquesta proposta connectaria amb l’opinió de CaRReRa díaz (2015) p. 23, emparada en l’article 15 de la
Convenció UNESCO per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial (2003), que «el Estado no debería obligar a ningún
grupo a conservar una expresión cultural con la que no se siente identicado o que no desea practicar».
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 174
TC 87/1985, FJ 8; 27/1987; FJ 4; 48/1988, FJ 3; i 154/1988, FJ 3). Ara bé, el que no deixa de cridar l’atenció
és la signicativa dilació temporal que ha experimentat la decisió sobre la llei catalana, en relació amb la
data de presentació del recurs —que va tenir entrada al registre del TC el 28 d’octubre de 2010, i la sentència
data del 20 d’octubre de 2016—, en relació, per exemple, amb la STC 122/2014, sobre la llei de l’Assemblea
de Madrid de patrimoni històric —el recurs ingressà al Tribunal el 16 de setembre de 2013 i la sentència
fou emesa el 17 de juliol de 2014—, pronunciament que, com veurem després, presenta nombrosos punts de
tangència amb la STC 177/2016.
Per a tancar aquestes breus notes de contextualització, cal que fem referència, inevitablement, a la situació
actual de les relacions de les institucions legislatives i de govern catalanes i espanyoles. Amb posterioritat al
pronunciament del TC, Boix PaloP (2016) aventura un increment de la tensió en aquestes i un eixamplament
de la rasa emocional que separa la majoria de la societat catalana, tendencialment animalista, amb la de la
resta de l’Estat, per bé que insereix el plantejament concret del TC més en una tendència recentralitzadora
general de les institucions estatals, en aquest cas en matèria cultural, fet que també podria afectar la Comunitat
de Madrid en l’esmentada STC 122/2014. No obstant això, altres valoracions, com la de Tomás-Ramón
Fernández, més punyents, consideren la inevitabilitat del fet que el TC declarés «la inconstitucionalidad y
nulidad de tan arbitraria prohibición», pel fet d’estar inspirada «no por un franciscano amor a los animales,
sino por el propósito de arrancar a Cataluña de España».5 I és que hasta el rabo todo es toro, diuen els
taurins. Conar-se, creure que després que el toro ha passat el cap davant la muleta ha nalitzat la passada,
pot costar car, ns i tot per al legislador autonòmic.
En aquest treball, farem una anàlisi del contingut de la STC 177/2016, amb la tesi central que la ratio decidendi
sobre la qual es fonamenta evidencia nombroses inconsistències i ns contradiccions amb pronunciaments
anteriors del Tribunal. Per desenvolupar-la, primerament sintetitzarem els motius d’impugnació exposats
pels recurrents, que abracen, com veurem, un espectre molt més ampli de matèries que les efectivament
analitzades en la seva sentència. Seguidament, detallarem l’argumentació central del Tribunal, que fonamenta
la inconstitucionalitat de la prohibició continguda en la Llei 28/2010 en el conicte competencial amb les
normes estatals de patrimoni cultural, considerades prevalents. I, nalment, clourem l’anàlisi amb una
referència al tractament que la STC dona a les matèries que fonamentaven la norma catalana impugnada,
això és, la de protecció dels animals i la d’espectacles públics.
2 Els motius d’impugnació
2.1 Un espectacle públic de competència estatal
Amb caràcter preliminar, els recurrents armen que la esta de los toros constitueix una activitat complexa,
en tant que fenomen històric, cultural, social, econòmic i empresarial, i que per aquest motiu s’emmarca
en diverses regles competencials igual que altres manifestacions artístiques (cinema o teatre). No obstant
això, com que la llei impugnada no regula una activitat sinó que la prohibeix de ple, el que es proposa no és
tant examinar la regla competencial prevalent com el fet que la dita interdicció envaeix alguna competència
estatal. A més, hi afegeixen, no es pot obviar que l’espectacle taurí té caràcter «nacional» i forma part del
patrimoni cultural d’Espanya. En aquest sentit, recorden, el Protocol número 10 annex al Tractat constitutiu
de la Comunitat Europea, sobre protecció i benestar dels animals, exclou del seu àmbit d’aplicació, igual que
la Directiva 93/119/CE, les «tradicions culturals».
A continuació, els recurrents segmenten els motius d’inconstitucionalitat en tres grans blocs, de motius
denits per agrupació dels preceptes constitucionals vulnerats que imputen a la norma catalana. El primer està
conformat per la vulneració dels articles 149.1.28 i 29 i 149.2 CE. Els recurrents convenen que la festa dels
toros es congura com un espectacle públic, que, no obstant això, no s’emmarca dins de les regles del sistema
de distribució competencial Estat-comunitats autònomes ex articles 148 i 149 CE.6 D’acord amb aquest
5 FeRnÁndez, Tomás-Ramón. «Sobre la prohibición de los toros». El Mundo, 4 octubre 2016. [Consulta: 20 desembre 2016].
6 L’article 149.1.28 de la Constitució espanyola (CE) atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre defensa del patrimoni
cultural, artístic i monumental espanyol contra l’exportació i l’espoliació, així com sobre museus, biblioteques i arxius de titularitat
estatal, la gestió de la qual podrà encomanar-se a les comunitats autònomes. I que, per la seva banda, l’article 148.1.17 CE autoritza
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 175
esquema, l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) de 1979 va reconèixer a la Generalitat la competència
exclusiva en matèria de cultura, de manera que mitjançant el Reial decret 1771/1985, d’1 d’agost, es va
realitzar el traspàs de funcions i serveis de l’Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d’espectacles,
amb el qual es donava compliment a l’article 9.31 EAC de 1979. L’esmentat decret establí (lletra B.3 del seu
annex) que la festa dels toros es regiria pels seus reglaments especícs d’àmbit estatal, sense perjudici de
les facultats de la Generalitat de Catalunya d’acord amb el referit traspàs. D’aquí que els autors del recurs
infereixin que el que fou objecte de transferència a la Generalitat era la facultat de policia d’espectacles (amb
citació de la STC 148/2000, en què es delimitava el perímetre competencial de la Generalitat en la matèria:
mesures i disposicions que permetin el desenvolupament ordenat de l’esdeveniment, canalitzades cap a una
protecció de persones i béns a través d’una intervenció administrativa ordinària).
A partir d’aquí, els recurrents asseveren que la potestat de dictar normes reguladores dels espectacles taurins
correspon en exclusiva a l’Estat (ex art. 149.1.29 i 149.2 CE), que, per al seu exercici, aprovà la Llei 10/1991,
de 4 d’abril, que reserva a l’Administració de l’Estat la promulgació de les normes que reglamenten els
espectacles taurins, quant a ordre públic i seguretat ciutadana, atesos el caràcter «nacional» de l’espectacle
taurí i la necessitat d’adoptar-ne una regulació uniforme per a tot l’Estat. En particular, fan referència a la
Sentència de 20 d’octubre de 1998, en la qual el Tribunal Suprem es pronunciava sobre la Llei catalana
3/1988 (precedent de la legislació escrutada), que limitava la festa dels toros a les localitats on existien places
ja construïdes, entenent que tal determinació no envaïa la competència exclusiva de l’Estat al no regular els
aspectes tècnics i artístics de la praxi de la festa. D’aquí que raonin la inconstitucionalitat a sensu contrario
de la prohibició de la festa al ser constitutiva d’una invasió material de les competències estatals de regulació
de la seva part essencial. Al seu parer, això no es veu alterat pel nou Estatut de 2006, que es limita a atribuir
a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’espectacles i activitats recreatives —que inclou, en
tot cas, l’ordenació del sector, el règim d’intervenció administrativa i el control de tot tipus d’espectacles en
espais i locals públics (art. 141.3 EAC).
2.2 Una manifestació cultural de dimensions polièdriques
En un segon apartat d’al·legacions es defensa la inconstitucionalitat del precepte impugnat per vulneració
dels articles 20, 27, 44, 46 i 149.1.1 CE, a partir de la noció de la festa com a «fenomen històric, artístic
i cultural», i, doncs, part integrant de la cultura popular i tradicional, d’acord amb exemples de Federico
García Lorca, Jacinto Benavente o Ramón María del Valle-Inclán, entre d’altres, que es citen en el text
del recurs. S’hi afegeix que en l’exposició de motius de la Llei 10/1991 ja es recollia la connexió entre els
espectacles taurins amb el foment de la cultura conforme al que preveu l’article 149.2 CE (que qualica
la cultura de deure i atribució essencial) i en atenció a la seva «tradición y vigencia cultural» (art. 4 Llei
10/1991). Per això, estimen, aquesta activitat es preveu a la Constitució des de perspectives diverses: a) com
a activitat connectada directament amb l’exercici de drets fonamentals reconeguts en l’article 20 CE (creació
artística, llibertat d’expressió, etc.) i ns i tot amb els drets reconeguts en l’article 27 CE; b) com a qüestió
competencial, en la qual conueixen l’Estat i les comunitats autònomes; i c) com una activitat dels poders
públics que han de promoure i tutelar l’accés a la cultura (art. 44 CE), a més de garantir la conservació del
patrimoni cultural dels pobles d’Espanya i els béns que l’integren i promoure’n l’enriquiment (art. 46 CE).
Aquests principis es recullen, a parer dels recurrents, en la STC 49/1984, de 5 d’abril, en la qual es descriu
la descrita concurrència competencial, que legitima l’Estat per assumir la preservació del patrimoni cultural
comú.
Tenint en compte el que s’ha dit anteriorment, a parer dels recurrents, la prohibició de l’article 1 de la Llei
28/2010 constreny els drets fonamentals reconeguts en l’article 20, raó per la qual aquesta determinació
correspondria a l’Estat, conformement a l’article 149.1.1 CE —el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat
en aquest mateix sentit mitjançant la STC 153/1985, a propòsit d’una norma catalana que prohibia l’accés
a determinats espectacles per raó d’edat. A més, la llei vulneraria la competència estatal de preservació del
patrimoni cultural comú ex article 149.2.
les comunitats autònomes a assumir competències en matèria de foment de la cultura, i l’article 148.1.15 CE les faculta per assumir
la competència en matèria de museus, biblioteques i conservatoris de música d’interès per a cada comunitat.
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 176
Per altra banda, diuen, els articles 44 i 46 CE exigeixen una activitat pública de promoció, garantia i
preservació del patrimoni cultural, trets que converteixen la festa taurina en un valor que ha de ser tutelat
(en la mateixa línia, s’assenyala que el principi rector de l’article 42.7 EAC, en el qual s’encomana als
poders públics «vetllar per la convivència social, cultural i religiosa entre totes les persones a Catalunya
i pel respecte a la diversitat de creences i conviccions ètiques i losòques de les persones»). En suma, a
aquests valors i drets no es podrien oposar raons d’índole protectora dels animals, en particular del toro
brau, atès que: a) en aquest conicte d’interessos, i conforme al Protocol número 10 del Tractat de la Unió
Europea, són els valors culturals i la llibertat fonamental a la creació artística els que prevalen; b) sense «la
esta» no existiria l’animal que la llei catalana tracta de protegir (el toro brau); i c) no s’aprecia coherència i
proporcionalitat amb el fet que es mantinguin els correbous en la Llei 37/2010.7
Finalment, en el darrer bloc d’al·legacions, els recurrents fonamenten la impugnació de la norma autonòmica
en els articles 9, 38, 40, 128 i 149.1.13 CE. Conforme a aquests principis rectors i competencials, integrants de la
denominada constitució econòmica, correspon a l’Estat l’ordenació general de l’economia i, a les comunitats
autònomes, l’execució de la política econòmica estatal, verbigràcia el foment del desenvolupament de la
seva pròpia economia regional. En tot cas, hi afegeixen, l’exercici d’aquestes competències ha de respectar
el principi d’unitat de mercat que es dedueix de l’article 139.2 CE, per a evitar resultats disfuncionals en
el conjunt de l’economia espanyola. En referència a això, apunten, la fallida d’aquest principi es produirà
quan a través d’una mesura autonòmica es generin «consecuencias objetivas que impliquen el surgimiento
de obstáculos que no guarden relación y que sean desproporcionados respecto del n constitucionalmente
lícito que pretenda la medida adoptada» (STC 64/1990, de 5 d’abril, FJ 5). A partir d’aquí, conclouen,
la prohibició de l’article 1 de la Llei 28/2010 resulta inconstitucional per vulneració de l’article 149.1.13
CE: la festa dels toros és també un mercat de producció de béns i serveis en el qual convergeixen diversos
interessos i subjectes de l’activitat econòmica, i constitueix un sector econòmic de primer ordre. A més,
reputen, la mesura coarta la llibertat empresarial individual reconeguda a l’article 38 CE, de manera que
afecta igualment la llibertat de circulació. En aquest context, els recurrents invoquen la STC 84/1993, de
8 de març, en la qual l’Alt Tribunal manifestà que «sería incompatible con la garantía institucional de la
libertad de empresa, la genérica y absoluta exclusión de tal libertad empresarial en todo un determinado
ámbito de la actividad económica, de no venir tal exclusión por lo que se dispone en el segundo inciso del
3 El discutible fonament de la sentència: la prevalença de les normes estatals en matèria de
patrimoni cultural a partir de les competències compartides
Com hem dit abans, el plantejament de la Llei catalana 28/2010 va defugir conscientment la seva fonamentació
cultural, però des de les primeres discussions sobre el projecte de llei, els contraris a la llei prohibicionista
van intentar el desplaçament del centre de gravetat del debat cap a la matèria cultural, perquè van entendre
deliberadament que hi trobarien tant un refugi més còmode per al seu discurs protaurí com una empara
constitucional més viable que les relliscoses competències en matèria d’espectacles públics i de protecció
dels animals. En una primerenca reexió, Tomás-Ramón Fernández (2010: p. 731) va emmarcar el criteri
jurídic dels contraris a la constitucionalitat de la norma catalana d’una forma molt coincident amb la que ha
estat, nalment, adoptada pel TC: «[L]a cultura, como el lenguaje, pertenece al pueblo. Es él exclusivamente
quien la crea, la modica o la transforma. Nadie puede imponérsela contra su voluntad, nadie puede
quitársela tampoco. La cultura está en este sentido más allá de la Ley, fuera del alcance de la Ley. Por eso,
justamente, la Constitución no ha apoderado a nadie para eliminar manifestación cultural alguna. Por eso,
cuando se reere a la cultura, tampoco ha atribuido a poder o autoridad alguna una competència exclusiva
sobre ella».
En coherència amb això, el procediment que adopta precisament el Tribunal a l’hora de fonamentar la seva
resolució és el d’enquadrar competencialment el precepte qüestionat dins les competències autonòmiques
sobre protecció dels animals (art. 116.1.d EAC) i espectacles (art. 141.3 EAC), i, a continuació, introduir de
7 Les conclusions de les al·legacions del recurrent insisteixen en aquesta eventual incoherència citant la Llei 34/2010, l’exposició
de motius de la qual consigna com a raons per les quals considera que cal protegir els correbous, a part de la seva historicitat i
singularitat patrimonial, el ux econòmic que aquesta tradició comporta.
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 177
manera apodíctica l’obligació que aquestes competències es cohonestin amb les estatals dels articles 149.1.28
CE (defensa del patrimoni cultural), 149.1.29 CE (seguretat pública) i 149.2 CE (cultura). En aquest sentit,
si bé arma que no es vulnera l’article 149.1.29 CE, sosté que es menyscaba l’article 149.2 CE, que declara
estretament imbricat amb l’article 149.1.28 CE. En efecte, per a l’Alt Tribunal hi ha una concurrència no
excloent de competències estatals i autonòmiques en matèria de cultura que, per tal de preservar el patrimoni
cultural comú (ex art. 46 CE), habilita l’Estat per desplaçar les competències de la Generalitat, no només en
matèria de cultura sinó també en els esmentats àmbits d’espectacles i protecció dels animals. És per aquesta
raó que s’ha retret un cert caràcter supercial i expeditiu a la STC 177/2016, atès que, un cop armada la
inconstitucionalitat de la norma sobre un únic fonament, el Tribunal renuncia estranyament a examinar-ne la
resta d’elements en joc.8 El nucli argumental del pronunciament de la STC 177/2016 s’expressa de la següent
forma en el seu FJ 7:
«[D]esde la lógica de la concurrencia competencial existente en materia de cultura, las concepciones que
los diversos poderes públicos responsables de cumplir el mandato del art. 46 CE puedan tener de lo que se
entienda como expresión cultural susceptible de protección, pueden ser comunes y también heterogéneas, e
incluso opuestas. En otros términos, esa valoración entra también dentro de la libertad de conguración que
corresponde al legislador autonómico en la interpretación de los deseos u opiniones que sobre esta cuestión
existen en la sociedad catalana a la hora de legislar en el ejercicio de sus competencias sobre espectáculos
públicos. Ahora bien, dichas diferencias han de manifestarse de modo conforme al orden constitucional de
distribución de competencias en el que las decisiones autonómicas encuentran su fundamento, de manera
que no pueden llegar al extremo de impedir, perturbar o menoscabar el ejercicio legítimo de las competencias
del Estado en materia de cultura al amparo del art. 149.2 CE. [...] Por esa razón la norma autonómica,
al incluir una medida prohibitiva de las corridas de toros y otros espectáculos similares adoptada en el
ejercicio de la competencia en materia de espectáculos, menoscaba las competencias estatales en materia
de cultura, en cuanto que afecta a una manifestación común e impide en Cataluña el ejercicio de la
competencia estatal dirigida a conservar esa tradición cultural, ya que, directamente, hace imposible dicha
preservación, cuando ha sido considerada digna de protección por el legislador estatal en los términos que
ya han quedado expuestos».
Tant la Llei 18/2013 com la posterior 10/2015 es fonamenten en el caràcter concurrent de la competència
sobre patrimoni cultural, a partir d’una determinada lectura del joc entre l’article 149.1.28 CE i el 149.2 CE.
La STC 177/2016 no tan sols ratica aquesta visió, com hem vist, sinó que li atribueix, en el seu raonament,
un caràcter jeràrquic addicional, com hem tingut ocasió de comprovar en la citació anterior, pel qual les
decisions autonòmiques, per bé que adoptades en relació amb altres títols competencials exclusius diferents
de la matèria cultural, haurien d’aplanar-se al que estableixi l’Estat.
Certament, aquesta posició no és nova en la jurisprudència del Tribunal (per a totes, STC 49/1984, FJ 6;
STC 17/1991, FJ 3; i STC 122/2014, FJ 3.b), però no es pot dir que sigui completament pacíca en termes
doctrinals. En particular, la invocació de l’article 149.2 CE com a fonament amb ple contingut funcional,
això és, legislatiu i executiu, és rebutjada explícitament, entre altres, pels dos vots particulars en la STC
177/2016.9 Efectivament, la lectura que fonamenta la doctrina del TC sobre l’article esmentat sembla
apuntar, si més no en les seves formulacions originàries,10 el reconeixement inicial de les competències de les
comunitats autònomes en matèria cultural, car l’acció estatal en aquesta esdevé impossible sense la voluntat
coincident d’aquelles:
«[P]ecaría de supercial todo intento de construir sobre la idea de competencia en materia de cultura,
concretada al art. 148.1.17, una competencia omnímoda y excluyente. La lectura de otros textos de la CE
(sobre todo el art. 149.2, pero también los que en la lista de este título se reeren a materias culturales) y
una reexión sobre la vida cultural, lleva a la conclusión de que la cultura es algo de la competencia propia
e institucional tanto del Estado como de las Comunidades Autónomas, y aún podríamos añadir de otras
8 Boix PaloP (2016) aventura que «el Tribunal Constitucional ha acabado por construir una sentencia “jurídicamente desganada”
o lo que en términos taurinos suele considerarse una “faena de aliño”».
9 En aquest mateix sentit es pronuncia Boix PaloP (2016). No obstant això, cal recordar que l’apel·lació a aquests dos preceptes
constitucionals ha estat reiterada pel legislador estatal en diversos textos legislatius; vid. CaRRasCo nualaRt (2010) p. 320-322.
10 Certament, la lectura que havia rebut el joc dels articles 149.1.28 i 149.2 CE, en connexió amb l’article 46 CE, remetia al traçat
constitucional d’un «Estat de Cultura», en el qual es demanava la implicació activa de tots els poders públics «para lograr que todos
los ciudadanos tengan acceso a los bienes culturales» (tajaduRa, 2001: P. 93).
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 178
comunidades, pues allí donde vive una comunidad hay una manifestación cultural respecto de la cual las
estructuras públicas representativas pueden ostentar competencias, dentro de lo que entendido en un sentido
no necesariamente técnico-administrativo puede comprenderse dentro de “fomento de la cultura”. Esta es
la razón a que obedece el art. 149.2 de la CE en el que, después de reconocer la competencia autonómica
arma una competencia estatal, poniendo el acento en el servicio de la cultura como deber y atribución
esencial. Hay, en n, una competencia estatal y una competencia autonómica, en el sentido de que más
que un reparto competencial vertical, lo que se produce es una concurrencia de competencias ordenada
a la preservación y estímulo de los valores culturales propios del cuerpo social desde la instancia pública
correspondiente» (STC 49/1984, FJ 6).
No es pot ignorar, tanmateix, que aquest plantejament no exclou que el mateix pronunciament citat
constitueixi un clar precedent per a una actuació més expansiva i intensa de l’acció estatal en matèria
cultural, especialment quan arma que «al Estado compete también una competencia que tendrá, ante todo,
un área de preferente atención en la preservación del patrimonio cultural común, pero también en aquello
que precise de tratamientos generales o que hagan menester esa acción pública cuando los bienes culturales
pudieran no lograrse desde otras instancias» (STC 49/1984, FJ 6).11
Amb tot, com hem dit, la novetat en el plantejament argumental de la STC 177/2016 és el caràcter prevalent
atribuït a la normativa estatal de protecció del patrimoni cultural. Un caràcter que, com arma el magistrat
Juan Antonio Xiol Ríos en el seu vot particular a la sentència (punt 12), «es propio de los conictos
competenciales que se plantean cuando el ejercicio de las competencias de desarrollo de las comunidades
autónomas se confronta con el ejercicio de competencias básicas por parte del Estado». Cal tenir present,
però, que, en una sentència anterior, el Tribunal ja va enunciar uns criteris que apuntaven en aquest sentit.
Concretament, la STC 124/2014 va declarar inconstitucionals determinats articles de la Llei de l’Assemblea
de Madrid 3/2013, de 18 de juny, de patrimoni històric de la Comunitat de Madrid, a partir de la seva col·lisió
amb els preceptes concordants de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol. En aquella
ocasió, el pronunciament del Tribunal, després de descartar explícitament i reiterada el caràcter bàsic de la
legislació estatal, establí una ratio decidendi mitjançant la qual pertocava al TC delimitar les submatèries
contingudes en l’enunciat del text constitucional (art. 149.1.28 CE), atesos el seu sentit i funcionalitat propis,
sobre les quals, raonà, no era constitucionalment legítim que la legislació autonòmica es projectés (vid. FJ
8, 9, 10, 11 i 12).
Ara bé, al costat d’aquest plantejament, que no es podia considerar fonamentat en el caràcter bàsic de la
norma estatal però sí en el seu caràcter prevalent, si més no pel que fa a determinades submatèries, la STC
122/2014 expressà, al seu torn, alguns criteris doctrinals rellevants, que podrien no haver estat considerats
adequadament en la STC 177/2016. El primer d’aquests criteris és el que arma «que la Administración
competente para realizar la declaración formal de “bien de interés cultural” [...] es la Comunidad Autónoma
donde radique el bien» (STC 122/2014, FJ 5); i el segon és el que atribueix a les comunitats autònomes la
capacitat legislativa per a establir la caracterització de les concretes notes que han de denir els «béns
d’interès cultural», en els següents termes:
«[A]l Estado le está atribuida la denición genérica y esencial de las notas que determinan que un bien
sea declarado de interés cultural por la Administración competente, pues de este modo se garantiza un
tratamiento general en toda España (art. 149.2 CE) y se evita que los bienes que lo merezcan sean excluidos
de la protección máxima que esta categoría supone (art. 149.1.28 CE). Una ulterior precisión de estas
notas caracterizadoras ya no forma parte de esos limitados títulos competenciales, pudiendo abordarla
cada Comunidad Autónoma en virtud de su competencia general en materia de patrimonio histórico» (STC
122/2014, FJ 6).
11 Entre els elements que la doctrina del TC ha convalidat com a base per a l’ampliació de les competències estatals, en la
submatèria especíca del patrimoni cultural, cal esmentar especialment l’extensió de l’abast del concepte «espoli», contingut en
l’article 149.1.28 CE, més enllà de l’estricte signicat de l’atac físic que destrueixi o deteriori el patrimoni, que va practicar en
la STC 17/1991: «[L]a utilización del concepto de defensa contra la expoliación ha de entenderse como denitoria de un plus de
protección respecto de unos bienes dotados de características especiales. Por ello mismo abarca un conjunto de medidas de defensa
que a más de referirse a su deterioro o destrucción tratan de extenderse a la privación arbitraria o irracional del cumplimiento
normal de aquello que constituye el propio n del bien según su naturaleza, en cuanto portador de valores de interés general
necesitados, estos valores también, de ser preservados», que tanmateix no pot servir de base per a «la posible utilización de este
concepto para dar cobertura a medidas concretas que excedan de lo que racionalmente debe integrar la protección de esos bienes
en un signicado nalista» (FJ 7).
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 179
Certament, el legislador estatal podia haver prescindit de l’incís «en tot el territori nacional» de l’article
2 de la Llei 18/2013. Tot i així, el TC podia haver-ne fet una interpretació més conforme a la seva pròpia
doctrina, expressada en les dues citacions anteriors de la STC 122/2014, això és, que la declaració com a
patrimoni nacional de la tauromàquia no és incompatible amb el fet que no tots els legisladors autonòmics
comparteixen aquesta naturalesa cultural del bé. En comptes d’això, sorprenentment, el Tribunal arma
una imposició de la declaració de les corrides de toros com a patrimoni cultural nacional per sobre de «la
existencia de rechazo, desafección o desinterés de parte de la población respecto a este espectáculo» (STC
177/2016, FJ 7). En un sentit nal coincident amb el nostre raonament s’expressa el vot particular formulat
per la magistrada Adela Asúa Batarrita i el magistrat Fernando Valdés Dal-Ré quan arma que la declaració
de la tauromàquia com a patrimoni nacional:
«[E]n ningún momento impone que se deban celebrar corridas de toros en todo el territorio del Estado o
en un número mínimo o con una cierta periodicidad, ni que las Administraciones públicas deban velar por
ello. Sin duda el carácter prohibitivo de la norma catalana impide que los particulares desarrollen, en el
ámbito territorial de Cataluña, un cierto tipo de actividades relacionadas con la tauromaquia. Pero la Ley
autonómica no cuestiona el carácter de bien cultural que la Ley estatal asigna a la tauromaquia: tampoco
impide la realización y el desarrollo del resto del amplísimo conjunto de conocimientos y actividades
artísticas, creativas y productivas que componen la tauromaquia, ni se prohíbe en su territorio la crianza
del toro de lidia, ni la creación de escuelas o asociaciones de todo tipo relacionadas con la tauromaquia».
A més, es dona la circumstància que en el moment d’aprovació de la Llei 18/2013, diverses comunitats
autònomes (Madrid, Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Múrcia) ja havien declarat, voluntàriament, la
tauromàquia com a bé d’interès cultural, amb la qual cosa l’objectiu constitucional ex article 46 CE, això
és, la pervivència del bé cultural objecte de la Llei 18/2013, es trobaria garantida i no es veuria afectada per
la prohibició d’una concreta manifestació de la tauromàquia, les corrides de toros, en aquest cas per part
del legislador habilitat competencialment d’algunes comunitats (Canàries i Catalunya, en aquest cas). Per
la seva banda, el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), en el seu dictamen (DCGE) 12/2010, sobre la
proposició de llei que després esdevindria Llei 28/2010, apuntà que el dret a la cultura és un dret reconegut
també a l’Estatut, però que tant aquí com a la CE constitueix un principi general de no-discriminació per
a accedir als béns culturals, per tal com no es tracta d’un dret de prestació (com l’educació o la salut) que
obligui els poders públics a una determinada i especíca actuació. En conseqüència, la mesura prohibitiva de
l’espectacle de les corrides de toros, adoptada en l’exercici d’una competència exclusiva, no comportaria en
cap cas una lesió dels «drets dels ciutadans en l’àmbit de la cultura» (DCGE 12/2010, FJ 4).
En qualsevol cas, el que és evident és que la doctrina del Tribunal, pel que fa a la prevalença de la legislació
estatal en l’àmbit del patrimoni cultural, ha fet un pas endavant substantiu en la STC 177/2016.12 De fet,
ja havia impregnat signicativament el legislador estatal a l’hora de formular la Llei 10/2015, alguns dels
preceptes de la qual el Consell de Garanties Estatutàries trobà d’encaix constitucional i estatutari discutible
(DCGE 12/2015). Efectivament, la Llei 10/2015 introdueix en la normativa estatal relativa al patrimoni
cultural immaterial, de forma concordant amb la Llei 18/2013, tres principis que, en els darrers anys, han
tingut un rellevant paper en la fonamentació de les iniciatives legislatives de caire centralitzador. En primer
lloc, la llei estatal apel·la al principi de la «unitat de mercat» (art. 3.j);13 el DCGE 12/2015, sobre la Llei
10/2015 (FJ 3.1), el connecta explícitament amb la Llei 18/2013, atès que l’aplicació d’aquest principi, tal
com s’expressa en la Llei 18/2013, implica que la legislació estatal o d’una altra comunitat autònoma pot
12 El vot particular formulat per la magistrada Adela Asúa Batarrita i el magistrat Fernando Valdés Dal-Ré arma que la STC
177/2016 s’incardina en una «preocupante línea jurisprudencial recientemente en expansión», en la qual s’identica com a causa
d’inconstitucionalitat d’una norma autonòmica, malgrat que es promulgui en el marc d’inequívoques competències autonòmiques, la
mera presumpció de menyscapte competencial de l’Estat, una línia que els magistrats exempliquen en la STC de referència, la STC
93/2015, FJ 18, i la STC 8/2016, FJ 5. En aquesta argumentació jurisprudencial, en opinió del vot particular, «ya no sería necesario
que se acreditara la existencia de un precepto estatal que contuviera un mandato normativo incompatible con el enunciado de la
norma autonómica. Bastaría la mera constatación, sin desarrollo ulterior, de que el contenido de una norma autonómica menoscaba
las competencias estatales, ya sea en abstracto o a través de su materialización en ciertas normas estatales, para proceder a
declarar su inconstitucionalidad y nulidad. Con ello se redene la noción de inconstitucionalidad y el juicio de constitucionalidad
se desliza por una pendiente peligrosa».
13 Com és conegut, la utilització extensiva d’aquest principi per part de l’Estat ha tingut un salt qualitatiu rellevant amb l’aprovació
de la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat; pel que fa als problemes que planteja per a l’exercici de les
competències de la Generalitat, vid. el DCGE 5/2014, especialment el FJ 2.4 en els temes connectats amb la matèria aquí tractada.
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 180
ser que «sigui susceptible de contradir els béns jurídics protegits per la legislació sectorial de la comunitat
autònoma de destinació, dictada amb una nalitat raonable i a l’empara de les competències legítimament i
estatutàriament atribuïdes».
En segon lloc, apareix el principi de supraterritorialitat, com a hipotètic fonament, d’una banda, per a
l’assumpció directa per part de l’Estat de la competència per a la declaració d’interès cultural d’un bé (art.
12.1.a Llei 10/2015); i, de l’altra, per a la declaració estatal, prèvia consulta a les comunitats autònomes (art.
12.1.c Llei 10/2015). La possibilitat que aquesta es produeixi en contra del criteri d’una o més comunitats,
i desenvolupi els efectes previstos en la norma estatal, afegeix un efecte corrosiu de transcendència no
menyspreable, atès que, com assenyalà el DCGE 12/2015 (FJ 3.5.C), «ens situaríem en un supòsit d’imposició
per part de l’Administració de l’Estat d’una manifestació cultural que pretén ser declarada com a integrant i
representativa d’una “tradició compartida” i que, per contra, podria ser considerada com a no sucientment
representativa, estranya o, ns i tot, contrària a la cultura mateixa de les comunitats».14
Finalment, la norma estatal invoca «l’especial rellevància i transcendència internacional» del bé cultural
immaterial com a fonament per a la intervenció estatal (art. 12.1.e Llei 10/2015). En aquest sentit, cal recordar
la mateixa doctrina constitucional contrària a l’ús d’aquest criteri per a la limitació de les competències
autonòmiques en matèria de patrimoni cultural (STC 17/1991, FJ 6), tot i que simultàniament li reconeix una
certa empara en l’article 149.2 CE. El DCGE 12/2015 (FJ 3.5.D) i admet el fonament d’aquest principi tot i
advertir el buidatge competencial que podria provocar-ne una aplicació il·limitada. Així, el CGE observà que
«la rellevància internacional que pugui presentar un bé immaterial no pot esdevenir un punt de connexió que,
per se, condueixi al desplaçament de la competència de la Generalitat sobre qualsevol activitat de caràcter
cultural» (DCGE 12/2015, FJ 3.5.D). Es tractaria, doncs, d’una incardinació del principi de rellevància
internacional inadequada a l’ordre constitucional i estatutari.
4 Judici de constitucionalitat sobre les competències en matèria d’espectacles i de protecció
dels animals
4.1 La competència autonòmica en matèria d’espectacles públics
El procediment d’elaboració del raonament de la sentència que adopta el Tribunal, exposat al principi de
l’epígraf anterior, no exclou, tanmateix, que es reconegui el principi que es vol considerar com a bé jurídic
protegit en la norma catalana, això és, «la prohibición de determinado tipo de espectáculos por considerarse
reprobable e inasumible el uso que, en ellos, se hace del animal, como así se expresa en su propio título» (FJ
3); ni que s’abordi de forma succinta la relació del contingut de la llei impugnada amb el que, de fet, són els
títols competencials en els quals s’emmarca.
En efecte, el TC expressa que «la prohibición de espectáculos taurinos que contiene la norma impugnada
podría encontrar cobertura en el ejercicio de las competencias atribuidas a la Comunidad Autónoma en
materia de protección de los animales [art. 116.1.d) EAC] y en materia de espectáculos públicos (art. 141.3
EAC)» (FJ 3), ni que sigui per afegir, tot seguit, la necessitat que aquestes incontrovertides competències
autonòmiques s’han de cohonestar amb les estatals, en aquest cas en matèria de patrimoni cultural, que
apodícticament són considerades pel Tribunal com a prevalents (FJ 4). Amb tot, la rearmació que fa el TC
del caràcter autonòmic de les dues matèries en què s’emparava la llei catalana impugnada, especialment
la relativa a la d’espectacles públics,15 no s’ha d’interpretar com una possible via a l’abast del legislador
14 El dictamen del CGE afegeix, en relació amb el mateix precepte citat de la norma estatal, que «tal com està redactat el text vigent,
pot conduir al reconeixement d’un bé cultural immaterial com a compartit que en realitat no forma part ni és integrat de manera
voluntària en l’imaginari col·lectiu dels diferents pobles i comunitats de l’Estat. Aquesta possible conseqüència encara té menys
sentit, no únicament des del punt de vista de la seva adequació constitucional, sinó també pel fet que es tracta d’una matèria d’origen,
construcció i conservació eminentment comunitària i consuetudinària, extremadament sensible i que connecta amb els elements
més nuclears i conguratius de la identitat col·lectiva. Per això mateix, han de ser expressió d’una cultura democràtica, que sota cap
concepte pot evocar episodis de períodes històrics anteriors en els quals la cultura era instrumentalitzada com a mitjà d’imposició i
uniformització» (DCGE 12/2015, FJ 3.5.C).
15 La STC arma que la seva consideració sobre la prevalença de la competència estatal relativa al patrimoni cultural «no signica
que la Comunidad Autónoma, no pueda, en ejercicio de sus competencias sobre ordenación de espectáculos públicos, regular el
desarrollo de las representaciones taurinas —como, de hecho, ya ha realizó [sic] la Comunidad Autónoma en una Ley previa que
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 181
català per a intentar reformular la prohibició de les corrides de toros en una nova norma legal. Així, a partir
de la línia argumental de la STC 177/2016, i mentre subsisteixi l’actual protecció atorgada pel legislador
espanyol a la tauromàquia a través de la corresponent declaració de patrimoni cultural, qualsevol evolució
normativa que meni, de dret o de fet, a la prohibició d’aquest tipus d’espectacles hauria de rebre el mateix
retret d’inconstitucionalitat que la Llei 28/2010.16 Aquesta és, sense dubte, una de les «vies falses» que, en
ocasions, sembla suggerir el TC en els seus pronunciaments.
Esmentarem dos exemples recents d’aquestes «vies falses» per tal d’aclarir a què ens estem referint.
Ambdós es refereixen a Catalunya i, concretament, a l’anomenat «procés català». En primer lloc, citarem
les consultes populars no referendàries, un constructe jurídic que es derivà d’una determinada lectura de
l’extraordinàriament precisa i especíca denició de l’institut del referèndum que va realitzar la STC
103/2008 (FJ 2), que semblava obrir la porta a la denició a sensu contrario de consultes polítiques al conjunt
de la població que no estiguessin acollides al caràcter referendari. Com és conegut, aquesta possibilitat fou
tancada, de forma inequívoca, mitjançant una recticació de la doctrina original del Tribunal, molt més
substantiva del que aquest volgué reconèixer en la STC 31/2015, arran d’un pronunciament sobre la Llei
del Parlament de Catalunya 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i altres
formes de participació ciutadana. En aquesta sentència, el Tribunal feia extensiu el caràcter referendari a tot
acte mitjançant el qual «el poder público convoca al conjunto de los ciudadanos de un ámbito territorial
determinado para que ejerzan el derecho fundamental de participación en los asuntos públicos emitiendo su
opinión, vinculante o no, sobre una determinada cuestión, mediante votación y con las garantías propias de
un proceso electoral» (FJ 6).17 Per la seva banda, la STC 42/2014, en la qual es declarà inconstitucional la
declaració de sobirania aprovada per la Resolució 5/X del Parlament, va desenvolupar sorprenentment unes
ambigües bases del que s’anomenava «una interpretación constitucional de las referencias al “derecho a
decidir de los ciudadanos de Cataluña”» (FJ 4).18 Aquesta «via falsa» tingué, tanmateix, una vida efímera,
atès que la STC 259/2015, en la qual s’establia la inconstitucionalitat de la Resolució 1/XI del Parlament,
sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre
de 2015 (FJ 5 i FJ 6), i, posteriorment, l’ATC 141/2016 (FJ 6), es van encarregar de barrar-ne de forma
concloent ulteriors evolucions.
En aquest punt, cal tenir present que el DCGE 12/2010 (FJ 3) ja havia apuntat que el fonament en la
competència general sobre espectacles públics, que l’article 141.3 EAC reserva amb caràcter exclusiu a la
Generalitat, es podia considerar més especíc que el de la de protecció dels animals ex article 116.1.d EAC.
L’alt òrgan consultiu va entendre que la controvèrsia competencial se centrava en la matèria relativa a la
regulació del règim dels espectacles públics, que comprèn l’ordenació del sector, el règim d’intervenció
administrativa i el control de tota mena d’espectacles en espais i locals públics. Així, l’ordenació d’aquest
sector suposa l’atribució al titular de la capacitat per a determinar el règim jurídic de la matèria competencial
relativa als espectacles, la qual cosa l’habilita per a exercir la potestat normativa a d’innovar una situació
preexistent que afecta drets subjectius o bé conservar-la i tutelar-la. Això inclou l’adopció de criteris de
legalitat, però també d’oportunitat, amb l’objecte de garantir béns jurídics susceptibles de protecció com
la protecció dels animals i, més concretament, la prohibició de les curses de braus. A més, considerà que
limitaba el acceso a las corridas a los mayores de 14 años y restringía sus celebraciones a las plazas ya construidas—; ni tampoco que,
en ejercicio de su competencia en materia de protección de animales, pueda establecer requisitos para el especial cuidado y atención
del toro bravo» (STC 177/2016, FJ 7).
16 Addicionalment, cal tenir present l’àmplia opinió doctrinal que considera que «[l]a competencia sobre espectáculos, tal como ha
sido entendida tradicionalmente, únicamente permite jar determinadas condiciones externas bajo las cuales deben desarrollarse
éstos a los solos efectos de salvaguardar la moralidad pública y asegurar la vida y la integridad física de los participantes, la
tranquilidad de los afectados por el espectáculo y la comodidad de los espectadores. No hay motivo para pensar que los Estatutos
de Autonomía hayan querido dar a este título un sentido distinto del que siempre ha tenido». Vid doMéneCh PasCual (2010) p. 19.
17 Sobre aquest particular, vid. Ridao MaRtín, Joan. «La oscilante doctrina del Tribunal Constitucional sobre la denición de
las consultas populares por la vía de referéndum. Una revisión crítica a través de cuatro sentencias». Estudios de Deusto [Bilbao:
Universidad de Deusto], vol. 63, núm. 1 (2015), p. 359-385.
18 El professor Fondevila opina que, mitjançant aquest contingut de la sentència, «el TC embrolla y a la postre devalúa su primera
y correcta armación». Vid. Fondevila MaRon, Manuel. «Derecho a decidir y soberanía. A propósito de la STC 42/2014, de 25 de
marzo». Teoría y Realidad Constitucional [Madrid: UNED], núm. 34 (2014), p. 587-606 [p. 605].
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 182
aquesta competència no es pot veure desplaçada per l’activitat de policia administrativa especial que l’Estat
desenvolupa sobre la regulació especíca de les corrides de toros.
4.2 La competència autonòmica en matèria de protecció dels animals
Finalment, cal portar a col·lació la competència en matèria de protecció dels animals que, malgrat restar
clarament establerta com el fonament competencial de la Llei 28/2010, ha estat negligida per l’argumentació
de la STC, quelcom que, com ja hem assenyalat, no es pot considerar precisament un exemple de rigor i
profunditat en el tractament de les diverses qüestions plantejades. En això, hi poden haver tingut inuència,
d’una banda, la prevalença atorgada a les competències en matèria de patrimoni cultural, i, de l’altra,
una certa concomitància amb l’apreciació del CGE esmentada en el paràgraf anterior. No obstant això, el
pronunciament del Tribunal no s’absté de qüestionar de forma explícita i no exempta de certa malícia la
primordial voluntat de protecció dels animals que inspira la norma catalana, quan expressa que «al prohibir
determinadas actividades taurinas, la propia norma calica las corridas de toros como espectáculos taurinos
y admite la existencia de otros espectáculos de esa índole, lo que, también desde esta perspectiva, evidencia
que la nalidad de la norma no es sólo la protección animal, sino también la prohibición de un determinado
tipo de espectáculo» (STC 177/2016, FJ 3; el fragment destacat és nostre). O, més endavant, quan remarca el
tractament diferencial que es concedeix en l’ordenament català als correbous «como manifestación especíca
del patrimonio cultural catalán» (STC 177/2016, FJ 7).19 El TC sembla afegir-se, doncs, en primera instància
als retrets d’hipocresia al legislador català que hem citat en la introducció, però, més enllà d’això, apunta a
alguns raonaments de la doctrina que han qüestionat la constitucionalitat de la prohibició, a Catalunya, de les
curses de braus a partir de la inconsistència que representa en relació amb el tractament diferenciat concedit
a altres espectacles taurins que utilitzen els braus (Doménech Pascual, 2010: p. 25-26). Amb tot, cal rebutjar
completament el fonament d’aquesta interpretació doctrinal. El legislador català, el 2010 —en absència,
aleshores, de la declaració com a patrimoni cultural de les corrides de toros—, exercí la seva llibertat de triar
unes opcions concretes i legítimes en el marc d’unes atribucions competencials indiscutides en la mateixa
STC 177/2016, de la mateixa manera que ho va fer, per exemple, el legislador canari en la seva llei de 1991,
quan prohibí les curses de braus però mantingué les baralles de galls. En aquesta interpretació resulta evident
que el fet que aquestes opcions puguin semblar incoherents, criticables o decebedores no afegeix cap càrrega
d’inconstitucionalitat als actes.
En qualsevol cas, la iniciativa legislativa popular que va donar lloc a la Llei 28/2010 estava, fonamentalment,
animada per un corrent d’opinió que considera les curses de braus un espectacle cruel en el qual es tortura
públicament els animals, i aquesta seria, doncs, la principal fonamentació de la prohibició. Això enllaça amb
la reexió que formula el magistrat Xiol Rius en el seu vot particular a la STC 177/2016, sobre el caràcter
no neutral de la tauromàquia en tant que manifestació cultural, ni pels valors que representa ni per la seva
dispar implantació a l’Estat. Considera, el magistrat, que la sentència hauria d’haver tingut en compte, per
exemple, el descens experimentat per l’afecció a la tauromàquia a Catalunya en els últims anys, de forma
que la prohibició continguda en la norma impugnada respon a «un sistema de valores culturales propio de
la nacionalidad catalana cuya protección constitucional está garantizada mediante el reconocimiento de
la pluralidad de los pueblos de España y sus culturas».20 En suma, que la tauromàquia, atès el seu caràcter
no neutral, des de la perspectiva dels diferents sistemes de valors culturals imperants, només podria ser
considerada una manifestació digna de protecció cultural en la globalitat del territori estatal en la mesura
que quedés acreditada una palmària afecció i identicació amb el referit sistema, cosa que no es verica a la
comunitat autònoma de Catalunya.
La doctrina de la STC 177/2016 sembla, doncs, absolutament refractària a atorgar cap pes en el conicte de
constitucionalitat que resol als plantejaments animalistes, de progressiva implantació en la societat no només
catalana, favorables al respecte al benestar animal. No ens referim aquí, per descomptat, al reconeixement
d’uns hipotètics «drets dels animals», que demanarien un desenvolupament doctrinal i normatiu ingent, sinó
19 Com és conegut, el TC fa referència aquí, especialment, a la Llei catalana 34/2010, d’1 d’octubre, de regulació de les festes
tradicionals amb bous.
20 Per a una reexió més aprofundida sobre el caràcter no neutral de la tauromàquia i les incompatibilitats d’aquest fet amb la seva
consideració com a patrimoni cultural, vid. de loRa (2010) p. 746-751.
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 183
al sentit últim de l’armació de Rafael Sánchez Ferlosio: «[M]i ferviente deseo de que los toros desaparezcan
de una vez no es por compasión de los animales, sino por vergüenza de los Hombres»;21 això és, l’articulació
d’un dret de les persones a l’erradicació, en qualsevol àmbit social, de la manifestació de crueltat que
suposen determinades formes de maltractament dels animals. El pronunciament del Tribunal s’empara en la
manca d’ancoratge d’aquesta qüestió en el text constitucional o en els estatuts d’autonomia originaris.22 Però,
certament, es tracta d’una qüestió que, de ben segur, davant el signicatiu increment de la sensibilitat social
sobre aquests aspectes requerirà algun tipus d’incardinació constitucional més d’hora que tard.
5 Conclusions
La fonamentació de la STC 177/2016 per a declarar inconstitucional i nul·la la prohibició de les curses de
braus continguda en la Llei catalana 28/2010, tot i acollir-se en allò substantiu a una doctrina consolidada pel
que fa a la concurrència competencial en matèria de patrimoni cultural (ex art. 149.1.28 i 149.2 CE), presenta
indubtables novetats i, en alguns casos, adquireix un caràcter apodíctic.
Certament, la connexió entre la matèria de les corrides de toros i la del patrimoni cultural es produí a partir
de dues lleis estatals (la Llei 18/2013, consolidada per la ulterior Llei 10/2015), ambdues posteriors a la
norma catalana, per bé que anteriors al pronunciament del TC, i que inclouen la tauromàquia en el catàleg
patrimonial objecte de protecció (STC 177/2016, FJ 6). Amb tot, com a novetat rellevant, la sentència objecte
del nostre examen destaca, abans que res, per la seva inconsistència respecte de la jurisprudència precedent
del mateix Tribunal, pel que fa tant a l’abast com a la forma d’articulació de les especíques competències
concurrents de l’Estat. A aquest efecte, només cal veure que l’exhortació continguda a l’article 149.2 CE no
era considerada una habilitació estatal especíca sinó un mandat adreçat al conjunt dels poders públics (STC
49/1984, FJ 6), i, en concret, l’esfera del legislador estatal i de l’autonòmic sobre protecció del patrimoni es
materialitzava en una fórmula cooperativa més que no pas vertical (STC 122/2014, FJ 5 i FJ 6).
En segon lloc, la resolució que hem analitzat sobresurt pel caràcter suprajeràrquic que el Tribunal atorga
a les normes estatals en la matèria, apel·lant de forma controvertida a l’article 149.2 CE, de manera que
aquestes es projectin no tan sols sobre l’especíca matèria de patrimoni cultural sinó també en altres àmbits
competencials exclusius de les comunitats autònomes, en aquest cas els de regulació dels espectacles públics
i els de protecció dels animals. Així, la rearmació que fa el TC del caràcter autonòmic d’ambdues matèries,
en les quals s’emparava la llei catalana impugnada, especialment la relativa a la d’espectacles públics (STC
177/2016, FJ 3), no s’ha d’interpretar en cap cas com una possible via a l’abast del legislador català per a
intentar reformular la prohibició de les corrides de toros en una nova norma legal.
D’altra banda, la restricció de la fonamentació del Tribunal a la dimensió cultural de les corrides de toros fa
que la sentència denoti un caràcter expeditiu i autènticament sumarial en molts dels motius d’impugnació,
alguns de notable projecció jurídica. Això es pot deure al fet que el TC pot haver considerat que aquest àmbit
era el que proporcionava elements doctrinalment més consolidats per a bastir un judici de constitucionalitat,
però també resulta malauradament coherent amb bona part de les opinions no només jurídiques que es van
esgrimir durant la tramitació i aprovació de la norma catalana, que emmarcaven la decisió del Parlament
de Catalunya en el marc d’una rivalitat d’ordre cultural i polític de dues identitats col·lectives. Sigui com
sigui, resulta indubtable que la decisió del Tribunal no fa sinó aprofundir-hi, com va preveure el Consell de
Garanties Estatutàries en aquesta dissensió (DCGE 12/2015, FJ 3.5.C), oimés quan la fonamentació jurídica
de la polèmica sentència no acaba d’establir clarament l’obligació constitucional que la protecció cultural
d’una determinada manifestació exigeixi que aquesta es pugui celebrar en tot el territori estatal.
21 Vid. sÁnChez FeRlosio, Rafael. «Patrimonio de la Humanidad». El País, 5 agost 2012. [Consulta: 20 desembre 2016].
22 Encara que, a vegades, aquest concepte s’ha posat en connexió amb el de «protecció del medi ambient» (art. 45.2 CE), la perspectiva
antropocèntrica que adopta el principi constitucional i que es concreta en les orientacions proteccionistes i conservacionistes de
l’entorn natural per tal d’afavorir la qualitat de vida dels éssers humans, no el fan vehiculador, amb precisió, del contingut de
les mesures propugnades des dels sectors «animalistes». La manca de referència en els estatuts d’autonomia originaris no va ser
obstacle, tanmateix, per al desenvolupament d’una abundant legislació autonòmica en matèria de protecció dels animals. Aquest
cos legislatiu va ser naturalitzat, de forma constitucionalment pacíca, en bona part dels estatuts d’autonomia de segona generació,
entre els quals el de Catalunya, que van incorporar explícitament la protecció dels animals al seu catàleg de competències (art.
116.1.d EAC). Paral·lelament, el legislador estatal ha dut a terme una notable activitat en la matèria, inclosa la tipicació penal del
maltractament o l’abandonament animal (art. 337 i 631.2 del Codi penal).
Joan Ridao Martín
Toros: entre l’espectacle públic, el patrimoni cultural i la protecció animal
Revista Catalana de Dret Públic, núm 54, 2017 184
Finalment, no cal dir que el Tribunal renuncia a una oportunitat signicativa per a pronunciar-se sobre la
incardinació constitucional de la matèria de l’actuació pública en la protecció dels animals, especialment en
un context de progressiu increment dels casos, no restringits a les curses de braus, que han anat adquirint un
indubtable relleu social.
BIBLIOGRAFIA
Boix PaloP, Andrés. «Ovación y vuelta al ruedo para el Tribunal Constitucional». Blog de la Revista Catalana de
Dret Públic [en línia]. [Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya], 23 novembre 2016. [Consulta: 20
desembre 2016].
CaRRasCo nualaRt, Raimon. «Competència en matèria de cultura». Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència
31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. [Barcelona: Escola d’Administració
Pública de Catalunya] (2010), p. 320-325.
CaRReRa díaz, Gema. «La Ley 10/2015 para la Salvaguarda del PCI (2013-2014): ¿patrimonio inmaterial o nacionalismo
de Estado?». Revista PH. [Sevilla: Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico], núm. 88 (octubre 2015), p. 21-23.
CastRo lóPez, María del Pilar; Ávila RodRíguez, Carmen María. «La salvaguardia del patrimonio cultural inmaterial:
una aproximación a la reciente Ley 10/2015». RIIPAC. Revista sobre patrimonio cultural. [Málaga: Universidad de
Málaga], núm. 5-6 (2015), p. 89-124.
de loRa, Pablo. «Corridas de toros, cultura y Constitución». DOXA, Cuadernos de Filosofía del Derecho. [Alacant:
Universitat d’Alacant-CEPC], núm. 33 (2010a), p. 739-765.
de loRa, Pablo. «Las corridas de toros: las razones del abolicionismo». El Cronista del Estado Social y Democrático
de Derecho. [Madrid: Portal de Derecho, S. A.], núm. 12 (abril 2010b), p. 4-7.
doMéneCh PasCual, Gabriel. «La prohibición de las corridas de toros desde una perspectiva constitucional». El Cronista
del Estado Social y Democrático de Derecho. [Madrid: Portal de Derecho, S. A.], núm. 12 (abril 2010), p. 16-27.
FeRnÁndez, Tomás-Ramón. «Sobre la constitucionalidad de la prohibición de las corridas de toros en Cataluña». DOXA,
Cuadernos de Filosofía del Derecho. [Alacant: Universitat d’Alacant-CEPC], núm. 33 (2010), p. 725-738.
tajaduRa tejada, Javier. «El servicio de la cultura como deber y atribución esencial del Estado». Revista de Derecho
Político. [Madrid: UNED], núm. 50 (2001), p. 83-95.
