Títols d'adquisió i extinció exclusius del dret de propietat: accessió, ocupació i abandonament

AutorAdolfo Lucas Esteve
Páginas197-215

Page 197

I L’accessió
1. Introducció
1.1. Ubicació sistemàtica de l’accessió en el dret civil català

El Codi civil de Catalunya regula l’accessió en la secció primera del capítol II («Títols d’adquisició exclusius del dret de propietat») del títol IV del llibre V. L’enquadra, doncs, dins dels mitjans d’adquirir la propietat que no són aplicables a altres drets reals: l’accessió no és un mecanisme pel que puguin ser adquirits els altres drets reals diferents del domini.

Al seu torn, l’esmentada secció segona es desplega en tres subseccions, referides a les disposicions generals, l’accessió immobiliària i l’accessió mobiliària.

1.2. Regulació: quan s’aplica el Codi civil de Catalunya
1.2.1. Dret interterritorial: l’aplicació del règim de l’accessió del Codi civil de Catalunya

En el cas que en un supòsit d’accessió puguin estar-hi involucrades diverses legislacions, haurem d’acudir a les normes de dret interterritorial, de competència exclusiva de

Page 198

l’Estat (article 149.1.8 de la Constitució). Com a mitjà d’adquirir un dret real (la propietat), l’accessió resta sotmesa a la llei del lloc on radiqui l’objecte que s’adquireix, d’acord amb l’article 10.1 del Codi civil espanyol. En aquesta matèria no hi ha normes establertes per convenis internacionals subscrits per Espanya, de manera que cal acudir al dret inter-nacional privat autònom (en el nostre cas, l’esmentat Codi civil espanyol). En el cas que la possible col·lisió de normes aplicables es produís entre lleis espanyoles (conflicte interregional), el criteri (article 16.1 del Codi civil) seria el mateix: la llei del lloc d’ubicació del bé.

Exemple 1: un ciutadà francès és propietari, a Girona, d’un solar, sobre el qual hi edifica, per error, un ciutadà britànic amb materials importats del Marroc. La llei aplicable serà la del país de situació de l’immoble, Espanya, i, dins d’Espanya, la comunitat autònoma en què estigui ubicat: Catalunya. Hom fa, doncs, una abstracció total de la nacionalitat –o veïnatge civil– de les persones involucrades en el fet adquisitiu i de la procedència dels materials amb que la construcció es va realitzar.

Exemple 2: un escultor català executa, a París, una estàtua sobre materials que pertanyen a un ciutadà alemany. Plantejat a Espanya el litigi sobre la propietat de l’estàtua, la norma aplicable (art. 10.1 del Codi civil espanyol) serà la francesa, que és la corresponent al lloc on es va executar l’obra (i, si escau, es va produir l’efecte adquisitiu propi de l’accessió).

El criteri de la ubicació el confirma l’article 111-3.1 CCCat, el qual estableix, com a regla de principi, que «[e]l dret civil de Catalunya té eficàcia territorial».

1.2.2. El Codi civil de Catalunya

Un cop determinada la llei aplicable, si resulta ser la catalana, hem d’estar al que ens indica l’article 542-2 CCCat, segons el qual «l’accessió es regeix per les disposicions d’aquest codi, sens perjudici de les classes d’accessió que tinguin una regulació específica, cas en el qual s’aplica la legislació especial i, supletòriament, les disposicions d’aquest codi».

Entre les lleis especials podem citar el RD legislatiu 21/2001, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’aigües i la Llei 22/1988, de costes, ambdues estatals.

El Codi no inclou el règim dels fruits dins de l’accessió, sinó en una secció a part (articles 541-3 i 541-4), a diferència del CC espanyol. Ubicació sistemàtica, la del CCE, que ha estat molt criticada, per entendre’s que els fruits (naturals, civils, industrials) són conseqüència del ius fruendi (dret a gaudir) de la cosa, i la destinació dels mateixos serà la que marqui el règim jurídic de l’objecte (així, podran ser atribuïts a l’usufructuari, arrendatari o creditor pignoratiu). Així ho reconeix el mateix Codi civil de Catalunya, en assenyalar que «[e]ls fruits pertanyen als propietaris del bé, llevat que existeixi un dret que n’atribueixi la percepció a una persona diferent» (article 541-3.1 CCCat).

2. Concepte, naturalesa jurídica i classes
2.1. Concepte i naturalesa jurídica

D’acord amb l’article 542-1 CCCat, «[l]a propietat d’un bé atribueix el dret a adquirir, per accessió, allò que se li uneix, amb l’obligació de pagar, si escau, la indemnització que correspongui».

Page 199

D’aquesta definició legal, podem extreure’n les següents notes: 1ra. Es tracta d’un mode d’adquirir la propietat, i només la propietat. De manera que si un objecte està usufructuat i rep algun augment per accessió (plantació d’un arbre, construcció d’una casa, aliatge de materials) l’usufructuari no es converteix en titular dominical d’aquest augment, sinó que correspondrà al propietari, sens perjudici que l’usdefruit s’estengui (mentre duri, és clar) a l’augment experimentat. Però això no significa que l’usufructuari adquireixi per accessió el dit increment, sinó que el aquest es produeix a favor del propietari i la llei confereix a l’usufructuari, com a efecte collateral, l’extensió del seu dret.

A principis dels anys noranta del segle passat, es va posar de moda la discussió sobre si la transmissió de la nua propietat amb prohibició de disposar i amb reserva d’usdefruit a favor del transmissor suposava algun dret per l’adquirent (normalment, donatari). S’oblidaven alguns, precisament, de l’accessió, un mecanisme d’adquisició que, tot i estar tan limitada la propietat, correspon al propietari.

2na. és un mode originari d’adquisició del domini. Com sabem, entre els diferents criteris per classificar els modes d’adquirir la propietat, un d’ells distingeix entre originaris i derivatius. Els primers són aquells en els quals el dret (la propietat) neix per l’adqui-rent sense vincle respecte al titular anterior (si és que n’hi ha). Els segons són aquells en què l’adquisició té la seva causa (deriva) d’un titular anterior, quin dret ha transmès (per exemple, a títol de compravenda o de donació).

S’han inclòs, tradicionalment, entre els modes originaris d’adquirir la propietat, l’ocupació, la usucapió i l’accessió.

Aquesta classificació, com tantes altres, és una mica artificiosa, ja que la pròpia accessió pot suposar un increment de l’objecte del dret de propietat a costa d’un titular anterior (per exemple, el que edifica amb materials aliens i els fa seus). Tanmateix, sí que hi ha una clara ruptura de la continuïtat entre ambdues titularitats, de manera que l’adquirent no es veu afectat pels vicis del dret que suportava l’anterior titular, ni, encara menys, pels drets reals sobre cosa aliena que el gravessin. Succeeix el mateix amb la usucapió, que determina l’extinció del dret per al titular anterior i l’adquisició pel nou sense que hi hagi un enllaç entre ells, i, encara amb més claredat, en l’ocupació, que suposa –com veurem– l’adquisició de la propietat d’un objecte que no pertanyia a ningú.

3er. és un mode d’adquisició que deriva de la mateixa propietat que ostenta l’adquirent. És a dir, només adquireix per accessió qui prèviament ja és propietari d’un objecte, i, com a conseqüència d’aquesta titularitat, el seu objecte augmenta.

El propietari d’un solar que hi edifica un habitatge esdevé propietari d’aquest últim perquè ja era propietari del solar.

Aquesta és la raó per la qual alguns codis civils, com l’espanyol, inclouen dins de l’accessió el règim dels fruits (naturals, civils, industrials), ja que el propietari els fa seus pel sol fet de ser-ho, «llevat que existeixi un dret que n’atribueixi la percepció a una persona diferent» (article 541-3 CCCat). El Codi civil de Catalunya, però, regula els fruits en un capítol –el relatiu a les disposicions generals– diferent del que dedica a l’accessió.

2.2. Classes

...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR