Els testaments. Codicils i memòries testamentàries
| Autor | Miguel Angel Campo Güerri |
| Cargo del Autor | Notari |
| Páginas | 103-123 |
Page 103
Al morir una persona s'obre la seva successió hereditària, és a dir, comença un temps on s'haurà de determinar què passa amb la seva herència: qui adquireix els seus béns i drets, qui se subroga en les seves obligacions, qui resta vinculat als seus actes propis i, a més, qui ha de complir les càrregues hereditàries. (Veure articles 411-1 i 411-2 CCCat).
La mort és el moment inicial d'aquest temps i per això es diu que obre la successió hereditària, que és la seva obertura.
La successió hereditària es pot classificar en dos grans tipus: voluntària o legal, segons que sigui regulada per la voluntat del causant o per la llei.
La successió és voluntària quan ha estat ordenada lliurement pel mateix causant: ja a travers del negoci unilateral del testament ja mitjançant un negoci multilateral o conveni amb d'altres persones. En el primer cas es parla de successió testamentària i en el segon de successió contractual.
La successió és legal, o intestada, quan la seva regulació és la que determina la llei. En principi la successió d'una persona es regula per la seva voluntat i, només a manca d'aquesta, per la llei.
Aquesta classificació apareix al article 411-3 del CCCat que regula els fonaments de la vocació successòria tot dient: «1. Els fonaments de la vocació successòria són l'heretament, el testament i el que estableix la llei. 2. La successió intestada només pot tenir lloc en defecte d'hereu instituït, i és incompatible amb l'heretament i amb la successió testada universal. 3. La successió testada universal només pot tenir lloc en defecte d'heretament.»
La importància d'aquesta classificació resulta també de la pròpia estructura del llibre quart del Codi Civil de Catalunya, que es divideix en sis títols pel següent ordre. Títol I: Disposicions generals. Títol II: La successió testada. Títol III: La successió contractual i les donacions per causa de mort. Títol IV: La successió intestada. Títol V: Altres atribucions successòries determinades per la llei. Títol VI: L'adquisició de l'herència.
El Preàmbul de la llei 10/2008 de 10 de juliol, que regula el nou llibre quart, justifica l'ordre d'aquests títols «per la voluntat de reflectir la centralitat de la successió testamentària, ... Tot i la preferència de la successió contractual com a fonament de la vocació succes-
Page 104
sòria, ha prevalgut en aquest punt, com a raó per avantposar la successió testamentària, la seva molt superior freqüència estadística».
I és que el testament és la forma majoritària a través de la qual les persones regulen la seva successió i és una manifestació més del fonamental principi de l'autonomia de la voluntat o reconeixement de que la persona és lliure per a autoregular els seus interessos privats mitjançant les seves declaracions de voluntat, inclús per a després de la seva mort.
I conseqüència de tot això el dret successori català adopta, en seu testamentària, un principi bàsic provinent del dret romà: el principi «favor testamenti», el qual és aplicació concreta del més ampli principi «favor negoti» i per raó del qual tot negoci jurídic privat ha de ser considerat de la manera més favorable possible per a poder produir efectes. En aquest capítol podrem veure alguna manifestació d'aquest principi, però serà al següent capítol on s'estudiarà més detingudament en matèria d'interpretació i d'ineficàcia del testament.
No és fàcil donar una definició del testament. Una clàssica és la continguda al codi civil espanyol (CCE) on el seu article 667, des de la redacció originària de 1889, defineix el testament com l'acte pel qual una persona disposa per a després de la seva mort dels seus béns. Però aquesta definició ha estat tradicionalment criticada per inexacta, incompleta i inútil. Inexacta, perquè el testament no té només un sentit exclusivament patrimonial i pot contenir disposicions d'altre caràcter (v.gr. reconeixement de fills, nomenament de tutors personals, disposicions sobre el propi material genètic, constitució d'una fundació, etc). Incompleta, perquè no recull els caràcters del testament com a negoci jurídic. I inútil, perquè poc aporta una definició sinó s'entra en l'estudi del seu contingut.
Pot ser per aquestes raons, o per d'altres, el codi català no conté una definició del testament. Al igual que en el text anterior, el nou no aporta cap definició del testament. L'article 421-2, com l'anterior 102, es limita a descriure'l per la seva finalitat: «En testament, el causant ordena la seva successió mitjançant la institució d'un o més hereus i pot establir llegats i altres disposicions per a després de la seva mort».
Per tant, per endinsar-nos en el concepte de testament no hi ha més remei que estudiar les seves principals característiques:
-
És un acte jurídic, un negoci jurídic. Un «fet jurídic» és un esdeveniment del món exterior susceptible de produir efectes en les relacions jurídiques perquè així ho reconeix l'ordenament. Els fets jurídics es poden classificar en dos grups: naturals o involuntaris, quan no intervé la voluntat humana; i voluntaris que es produeixen per aquesta voluntat i es denominen «actes jurídics». Dintre del fets jurídics voluntaris es troben els «negocis jurídics» que són aquells actes jurídics que deriven d'una o varies declaracions de voluntat dirigides a produir uns efectes jurídics el contingut dels quals es regulen per aquestes voluntats.
Que el testament és un negoci jurídic perquè la seva essència està en la voluntat de la persona resulta amb claredat de l'article 421-1 CCCat quan diu «La successió testada es regeix per la voluntat del causant manifestada en testament atorgat d'acord amb la llei».
Aquesta declaració de voluntat ha de ser expressa («manifestada» diu l'article 421-1) i imperativa («ordena» assenyala l'article 421-2). És a dir, per a qualificar la voluntat com testamentària aquesta no pot ser expressió de simples precs, desitjos o consells.
Page 105
Aquests es poden incloure en un testament, però només com a complement de veritables ordres dispositives el compliment obligatori de les quals no pot oferir dubte.
-
És un negoci unilateral; en un doble sentit individual i no receptible.
És individual perquè en el seu atorgament només intervé una persona. A diferència del contracte, en el testament només hi ha una part, el testador, i és la seva única voluntat la que crea el testament i la que determina la seva eficàcia. A Catalunya no s'admeten els testaments de dos o més atorgants, com tampoc s'accepta al CCE (article 669); i a diferència d'altres ordenaments com l'aragonès, el navarrès, el basc o el gallec on sí s'accepten.
I és no receptible perquè la declaració de voluntat testamentària és eficaç per sí mateixa per a donar vida al testament, no ha d'ésser rebuda per ningú. La voluntat del testador es basta per sí sola per a crear el testament, essent perfecte des del mateix moment en què aquella s'emet amb les formalitats degudes. La voluntat dels beneficiaris (l'acceptació) només és necessària per a que ells puguin adquirir els béns de la herència, però no per a la perfecció del testament.
-
És un negoci personalíssim. La doctrina no dubta d'aquesta característica, que es dedueix dels articles 421-1 i 421-2 CCCat; però no hi ha un precepte que ho digui expressament i categòricament com passa al codi civil espanyol on l'article 670 CCE diu que «El testamento es un acto personalísimo: no podrá dejarse su formación, en todo ni parte, al arbitrio de un tercero, ni hacerse por medio de comisario o mandatario. Tampoco podrá dejarse al arbitrio de un tercero la subsistencia del nombramiento de herederos o legatarios, ni la designación de las porciones en que hayan de suceder cuando sean instituidos nominalmente».
No obstant, el dret català admet nombroses excepcions com són els supòsits de les fidúcies familiars (424-1 i 424-5), les institucions d'hereu i legatari de confiança (art. 424-11), les substitucions pupil·lars (art. 425-5) i exemplars (art. 425-10), el fideïcomís d'elecció (art. 426-11), o la delegació de la designació del beneficiari del llegat (art. 427-3), que s'estudien a altres capítols.
-
És un negoci formal, solemne. L'article 422-1 CCCat diu que «és nul el testament que no correspon a cap dels tipus que estableix l'article 421-5 i també l'atorgat sense complir els requisits legals de capacitat i de forma».
El dret de successions és essencialment formal. Donat que la voluntat del testador només adquireix plena eficàcia una vegada ha mort, és imprescindible poder garantir la seva realitat i conservació i que ha estat expressada amb llibertat. I el dret català considera que això només pot ser acomplint uns requisits insubstituïbles: o presència notarial o redacció autògrafa (amb la particularitat de les memòries).
-
És un negoci essencialment revocable. Ja que el testament ha de reflectir la veritable darrera voluntat del testador i donat el seu caràcter unilateral, l'article 422-8 CCCat diu que «les disposicions testamentàries són essencialment revocables». Això vol dir que, després d'haver estat atorgades vàlidament, el mateix atorgant pot evitar que arribin a produir efectes mitjançant una nova declaració de voluntat en aquest sentit. Aquesta característica s'estudia detingudament al capítol 6.
-
És un negoci «mortis causa» perquè està concebut per a produir...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba