Significat i importància de la Compilació.
| Autor | Robert Follia Camps |
| Cargo | Notari honorari. Exdegà del Col·legi de Notaris de Catalunya |
| Páginas | 36-45 |
Page 86
Hi ha un anunci a la televisió especialment escaient per al tema que aquí tractarem i que més o menys diu que és un fenomen veritablement curiós que tothom està d’acord en què a ningú li agrada passar fred, i, no obstant això, no són tema de conversa general els problemes de les calderes de calefacció o els polímers insolubles en els combustibles.
Per què, això? Amb les qüestions que pretenem tractar aquí succeeix exactament el mateix, perquè tothom està d’acord que les coses no poden seguir així,però sembla que ningú vol prendre mesures distintes davant els nous reptes a què ens enfrontem.
Dit en altres paraules, no és nou que es demani l’expedició de còpies d’escriptures i actes -per part de particulars o organismes administratius o judicials- de qualsevol manera i demostrant un sorprenent desconeixement de la legislació notarial vigent sobre la matèria; tampoc crida l’atenció que els notaris (fins i tot els seus empleats) siguin cridats a declarar com a testimonis en procediments molt diversos; i, desgraciadament, tampoc és nou que els notaris siguin demandats civilment o penalment sense fonament. Però el que és una absoluta novetat és que això que abans era anecdòtic i excepcional, ara és el pa nostre de cada dia.
Davant d’actuacions com les que acabem de descriure, el que intentarem en les línies que segueixen és proposar uns possibles protocols d’actuació (mai millor dit), de manera que el notari que es vegi en la tessitura de donar una resposta a
Page 87
sol·licituds, amenaces o accions sense fonament, com a mínim no es vegi sorprès i pugui tenir una resposta mínimament articulada sense haver de començar de zero. Tot això, des del convenciment que per més que no portem paraigua no deixarà de ploure...
És lògic que se’ns digui que si la situació és tal i com l’acabem de descriure la resposta hauria de ser institucional i no improvisada per un dels membres del collectiu amb menys llums.
Exacte. Per descomptat que sí. Som els primers a reconèixer que si les coses han arribat fins on han arribat, és precisament més per mandra pròpia que per encerts aliens, i que si les pressions són cada vega-da més generals, les respostes no poden se -millor dit, "no han de ser"- individuals. Però mentre arriba aquesta resposta institucional, insistim en el fet que no deixarà de ploure...
Llavors la pregunta seria la següent: no és això pur corporativisme? Per descomptat que sí, però afirmem que es tracta de corporativisme del bo, del just, del necessari davant els atacs infundats que patim contínuament, la qual cosa requereix una explicació addicional:
No es propugna cap tipus d’impunitat per al col·lectiu notarial, ni de bon tros una insubmissió o manca de col·laboració amb òrgans de l’Administració o de la Justícia
Els que apliquem al nostre quefer diari la màxima d’un il·lustre metge saragossà que tots els dies de la seva professió començava la jornada laboral sota l’admonició que "tant de bo els meus errors els pagui jo i no els meus clients", tenim perfectament assumit que és impossible que tots els membres del col·lectiu no cometem mai cap error. Això és totalment impossible. I per això mateix ha de quedar perfectament clar que no es propugna cap tipus d’impunitat per al col·lectiu notarial, ni de bon tros una insubmissió o manca de col·laboració amb òrgans de l’Administració o de la Justícia. Res més lluny de la nostra intenció.
Ara bé, pensem que hi ha grans diferències entre això i el fet que siguem el "pim pam pum" de qualsevol aventurer que primer ens cita com a testimonis per veure què passa, i després ens demanda civilment o penalment per veure què aconsegueix, amb el convenciment que, si al final no li surt bé la jugada, l’operació sempre haurà valgut la pena perquè per unes costes judicials exigües existeix la possibilitat de cantar un bingo milionari. I no ens enganyem, aquest és el risc a què ens enfrontem diàriament.
El que volem dir és que d’impunitat, gens ni mica, però si la responsabilitat professional cada dia és major, el cost de la pressió, l’amenaça o el procés fals o erroni no pot resultar gratuït i ha de ser proporcional al dany produït.
Dels temes que tractarem en aquest petit treball, podem dir que els que fan referència a les sol·licituds extemporànies de còpies és el que menys gravetat té, perquè no passa de ser simplement un fet trist i incòmode.
La qüestió és que, en gran part a causa de la pròpia mandra per articular respostes adequades, s’ha arribat a una situació en què moltes sol·licituds de còpies inadmissibles per raons de fons i forma no només són jurídicament inacceptables, sinó que, en la majoria de casos, no guarden les mínimes regles de l’educació social, el decor funcionarial i la dignitat processal.
En efecte, la majoria de les vegades la sol·licitud de còpies es realitza mitjançant escrits sense signatura autògrafa, sol·licitant "fotocòpies" (sic) de "tots" els documents de determinat subjecte, sense justificar mínimament els motius de la sol·licitud, amb, més que desconeixement, menyspreu de la legislació notarial, i en termes comminatoris que sobrepassen el límit tolerable. Una cosa és que ens rebaixin els tractaments altisonants d’"Excel·lentíssims i Il·lustríssims", que estan completament fora de lloc, però un "ordeno i mano" sota l’amenaça de sanció fulminant crec que és massa. I, en canvi, és molt habitual.
Per confeccionar el model de resposta ens hem basat en un hipotètic cas en què es dóna una mica de totes les imperfeccions més freqüents en aquest tipus de sol·licituds. Lògicament, caldrà adaptar el model a cada cas concret.
És necessari en el model una introducció tan extensa sobre la nostra professió, el secret del Protocol i la legislació notarial? Evidentment no és imprescindible, però crec que és molt convenient utilitzar aquest tipus de respostes per fer "pedagogia notarial" i posar de relleu que l’expedició de còpies no depèn de cap caprici del notari, si no que està subjecta a uns requisits molt estrictes imposats per una legislació específica, potser desconeguda pel sol·licitant.
Una última advertència: en el model se citen obres i autors; ens hi remetem perquè cada interessat pugui ampliar aspectes no tractats o no aclarits suficientment. Com sempre, són insuperables els escrits de Rodríguez Adrados que, paradoxalment, com més anys tenen més actuals es tornen.
S’adjunta al final el model de resposta.
Cada vegada és més freqüent que un particular citi al notari com a testimoni -fins i tot als seus empleats- i a ningú li estranya, ja que cada ciutadà defensa els seus interessos de la manera que consideri més convenient.
Però una cosa és que s’exerceixi el dret a la tutela judicial efectiva de l’article 24 CE, i una altra de ben diferent és que amb això es pretengui forçar la seguretat jurídica notarial i el secret professional del notari, que són valors igualment protegits constitucionalment.
I és que sembla que s’oblida (millor dit, que oblidem) que el notari no només està subjecte al deure del "secret del Protocol", sinó també subjecte al "secret professional", com tot professional jurídic. De
Page 88
fet, no són conceptes diferents, sinó dos aspectes d’un mateix fenomen.
En efecte, la doctrina notarial tracta in extenso el secret del Protocol ja que és específic de l’activitat notarial, però no dedica el mateix esforç a l’estudi del secret professional del notari que, en la nostra modesta opinió, és el que es posa en joc quan es pretén que el notari o els seus empleats facin una declaració testifical. En el model que proposem s’insisteix en aquest aspecte del "secret".
El que es pretén amb la declaració testifical del notari és obtenir per una via indirecta els mateixos efectes que amb una escriptura o una acta però sense complir els requisits que la legislació específica hi estableix i fent que tot depengui de la fràgil memòria i del major o menor encert en els records selectius de cadascun de nosaltres. Aquesta pretensió és totalment rebutjable ja que ningú pot anar vàlidament contra els seus propis actes i si en un moment l’interessat va optar per no servir-se dels instruments que l’estat de dret posa al seu abast i va preferir no fer constar en el document notarial oportú les dades o extrems que considerava rellevants, el que no pot pretendre al cap del temps és obtenir els mateixos efectes traslladant-nos una responsabilitat que és només seva.
I si el que es pretén és la declaració testifical del notari sobre dades o extrems que afecten terceres persones, és doblement rebutjable, ja que, pel fet de no poder anar contra els seus actes, s’afegeix la pretensió d’una actuació notarial per sorpresa que perjudica drets i interessos de tercers que queden en situació d’absoluta indefensió. Si haguessin sabut que un notari relataria determinats aspectes de la seva activitat segurament haurien adoptat una altra actitud o s’haurien...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba