Història del dret privat català

AutorJosep Serrano Daura
Cargo del AutorProfessor d'Història del dret i de les institucions a la Universitat Internacional de Catalunya
Páginas184-323
Introducció

El Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Barcelona, publicat el 1716, va abolir les institucions i el dret públic catalans mentre romanien vigents els drets civil, mercantil, penal i processal, i amb aquests el seu històric sistema de fonts fixat a les Corts de l'any 1599.

Parlar del dret històric català és parlar del dret propi de Catalunya, un dret peculiar que al llarg dels segles ha mantingut vigents diferents fonts de creació; és un dret divers i múltiple pel que fa al seu origen i als seus elements.

Trobem la primera font del nostre dret en el dret cristal·litzat en el Liber iudiciorum, l'ordenament jurídic del regne hispanovisigot. Aquest dret, però, a l'alta edat mitjana deixava pas a una nova font que esdevingué la primera i la més important, el costum, que, si bé crea institucions noves, també facilita per si mateix la pervivència d'importants institucions germàniques, tant pel que fa al dret civil com al dret penal, el mercantil i fins i tot el processal.

Aquest costum es manifesta tant en l'àmbit general del país com en el feudal i el municipal. Ja a mitjan segle XII apareixen els Usatges de Barcelona, un recull d'usos i pràctiques curials d'aquest comtat que esdevé el primer ordenament jurídic territorial del Principat i que posa de manifest la decadència del Liber iudiciorum, al mateix temps que reconeix el costum i l'arbitri del príncep amb la seva cúria com a fonts de creació del dret.

Els Usatges són sancionats pel comte de Barcelona, que a partir d'aleshores comença a desenvolupar cada vegada més la seva potestat legislativa, de manera que sorgeix un nou dret territorial escrit.

El costum, sigui local o feudal, és de tradició eminentment oral, tot i que incorpora elements escrits nous, com ara les cartes de població, les franqueses, i els privilegis reials i senyorials. Ara bé, a la primeria del segle XII, la incidència i la forta empenta del fenomen que es coneix com la recepció del dret comú, que fa perillar la seva mateixa pervivència, obliga a posar-los per escrit.

D'aquesta manera, apareixen textos de dret municipal, el primer dels quals és el dels Costums de Lleida (1228), seguit pels de Tàrrega (1244), Tortosa -un codi de dimensions extraordinàries (1277-1279)-, Barcelona, segons el privilegi del Recognoverunt proceres (1283), Horta (1296), Miravet (1319), etc. Són uns ordenaments que recullen els costums i el dret propi dels seus respectius territoris, i que reconeixen com a fonts supletòries els Usatges de Barcelona i el dret comú, a més de les Constitucions de Catalunya en primer lloc, com en el cas de Miravet.

En l'ordre feudal, del qual ja tracten els Usatges, entre els segles XIII i XIV apareixen dos textos consuetudinaris nous: els Costumes de Catalunya i les Commemoracions de Pere Albert.Page 185

Mentrestant, també apareixen les Ordinacions d'En Sanctacília, ja al segle XIV, que recullen els usos i costums referits a les servituds predials urbanes i rústiques que es practiquen a Barcelona.

I el cas és que els ordenaments del dret propi de Barcelona, concretament el Recognoverunt proceres i les Ordinacions d'En Sanctacília, es converteixen en ordenaments d'observança general a tot el Principat, com ja reconei-xen al segle XIV els seus tribunals (amb l'excepció, sovint assenyalada, de Tortosa).

A part tenim també la cada vegada més abundosa legislació reial i de les Corts, institució que el 1283 es consolida com a organisme colegislador amb el monarca per a tots els afers de caràcter general del país. Evidentment, com més es consolida la potestat legislativa del monarca i la seva colegislació amb les Corts, els vells drets propis locals i feudals entren en un procés de decadència que sols s'alenteix amb l'aparició de les recopilacions escrites. Aquest dret territorial del Regne es compila primer el 1495, després el 1588 i finalment el 1704, després de les darreres Corts catalanes celebrades el 1702 i en compliment precisament d'un dels seus mandats.

Malgrat tot, la primera font de coneixement de les institucions d'ordre privat que realment s'usen la constitueixen els fons notarials. Per mitjà del dret practicat pels nostres avantpassats, podem conèixer amb certa exactitud no tan sols el grau d'incidència del dret comú, sinó també el de les altres fonts del dret. La mateixa activitat notarial ens permet de veure com es desenvolupa el procés de la recepció romanocanònica (segle XIII).

Pel que fa al dret mercantil, no es pot oblidar la importància del nostre dret marítim, que al segle XIV cristal·litza amb el Llibre del Consolat de Mar i en la tasca jurisprudencial desenvolupada pels consolats de mar encara al segle XIX (malgrat l'intervencionisme creixent de la Corona en els afers econòmics i mercantils ja des del segle XVI).

En tot el procés de formació del nostre dret influeix el dret comú, especialment important a Catalunya, el país de la península Ibèrica en què més n'incideix la recepció. Amb algunes manifestacions puntuals ja des del segle XI, el fenomen es produeix de fet des de la darreria del segle XII. Aquest dret comú està integrat per diversos elements jurídics:

1) el dret romà justinianeu, integrat pel Codi, el Digest, les Institucions i les Novel·les (en conjunt ja al segle XVI rebran la denominació de Corpus Iuris Civilis);

2) el dret canònic (amb el Decret de Gracià i les Decretals de Gregori IX, que formaran el Corpus Iuris Canonici);

3) el dret feudal llombard (els Libri Feudorum);

4) l'obra dels juristes del ius commune que glossen i comenten aquests...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR