El retorn dels diners confiscats pel govern franquista i l'obligatorietat de les recomanacions dels comitès internacionals de drets humans. Una possible via de rescabalament (CA-EN)

AutorDaniel Vallès Muñío
CargoProfessor lector Serra Húnter de l'Àrea d'Història del Dret i de les Institucions a la Universitat Autònoma de Barcelona
Páginas240-251
EL RETORN DELS DINERS CONFISCATS PEL GOVERN FRANQUISTA I
L’OBLIGATORIETAT DE LES RECOMANACIONS DELS COMITÈS INTERNACIONALS
DE DRETS HUMANS. UNA POSSIBLE VIA DE RESCABALAMENT
Daniel Vallès Muñío*
Resum
Aquest treball vol recordar l’ús de la política monetària franquista com a arma a la Guerra Civil Espanyola i la
conscació il·legítima dels diners republicans per part de l’Estat franquista. Aquesta conscació cal entendre-la com
un dany patit per ciutadans particulars, dany efectiu que no ha estat reparat per l’Estat democràtic espanyol dins la
justícia transicional espanyola. Dins d’aquesta manca de reparació, comentem la Sentència del Tribunal Suprem núm.
1470/2017, que desestima la reclamació judicial d’aquest dany; un dels fonaments de la Sentència és la manca de
responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador per l’omissió legislativa que reguli aquella reparació. En aquest treball
plantegem una possible via de reclamació, que seria basar-nos en l’Informe del relator especial de l’ONU sobre justícia
transicional, a l’empara del nou posicionament del Tribunal Suprem sobre l’obligatorietat de les recomanacions dels
comitès internacionals, sobre la base de la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018, que per primera vegada en
reconeix la vinculatorietat per a l’Estat espanyol.
Paraules clau: franquisme; conscació; comitès internacionals; justícia transicional.
RESTITUTION OF FUNDS CONFISCATED BY THE FRANCOIST GOVERNMENT,
AND THE COMPULSORY NATURE OF RECOMMENDATIONS MADE BY
INTERNATIONAL HUMAN RIGHTS COMMITTEES. A POSSIBLE PATH TO
COMPENSATION
Abstract
This article discusses the use of Francoist monetary policy as a weapon in the Spanish Civil War, and the unlawful
conscation of Republican funds by the Francoist state. The conscation must be understood as damage suered by
private persons. This real damage has never been compensated by the Spanish democratic state in the framework
of Spain’s transitional justice. As evidence of this non-compensation, we will examine Supreme Court Judgement
no. 1470/2017, which dismissed the judicial claim for damages. One of the grounds of the judgement is the lack of
nancial liability by the State qua legislature for the omission of legislation that would regulate such reparations. This
article puts forth a possible channel for claims; specically, the arguments contained in the Report by the UN Special
Rapporteur on Transitional Justice, supported by the new stance of the Supreme Court regarding the mandatory nature
of international committee recommendations, found in Supreme Court Judgement no. 1263/2018, which is the rst
acknowledgement of the binding nature of such recommendations for the Spanish State.
Key words: Francoism; conscation; international committees; transitional justice.
* Daniel Vallès Muñío, professor lector Serra Húnter de l’Àrea d’Història del Dret i de les Institucions a la Universitat Autònoma
de Barcelona. Departament de Dret Públic i de Ciències Historicojurídiques. Edici B3, c. de la Vall Moronta, 08193 Bellaterra
(Cerdanyola del Vallès). daniel.valles@uab.cat, @Daniel_Valles_M. ORCID 0000-0001-6376-7653.
Article rebut el 18.04.2020. Avaluació cega: 01.05.2020 i 10.05.2020. Data d’acceptació de la versió nal: 13.05.2020.
Citació recomanada: Vallès Muñío, Daniel. (2020). El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les
recomanacions dels comitès internacionals de drets humans. Una possible via de rescabalament. Revista Catalana de Dret Públic, 61,
240-251. https://doi.org/10.2436/rcdp.i61.2020.3452.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 241
Sumari
1 La conscació dels diners republicans per part de l’Estat franquista
2 La manca de reparació de la conscació monetària a favor dels particulars
3 La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017, de 29 de setembre
4 La responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador
5 La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018, de 17 de juliol
6 L’Informe sobre Espanya del relator especial de l’ONU sobre justícia transicional
7 Conclusions
Referències bibliogràques
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 242
La història del dret és una matèria apassionant que permet relligar el present amb el passat, de manera
que facilita la comprensió de l’ordenament jurídic actual. Però també ens ajuda a identicar injustícies,
situacions concretes en què els drets de les persones han quedat malmesos i no se’ls han rescabalat. Fossilitzar
i banalitzar les vulneracions de drets del passat i desentendre’ns pensant que aquesta actitud no té un impacte
cert a l’actualitat és perillós per a la democràcia pro futuro. Els atacs als drets s’han d’identicar i, com a
mínim, intentar resoldre’ls des de l’ordenament jurídic. Si no, aquest perd legitimitat i els que ataquen drets
reben un missatge d’impunitat i un incentiu clar per a futurs atacs. I aquest incentiu, com a societat, no ens
el podem permetre.
D’això tracta aquest article. Identicarem una vulneració de drets i, a la vista de que l’ordenament jurídic, tot
i reconèixer-lo, no n’ha donat rescabalament, proposem una possible via de solució. A més, volem plantejar
un debat arran de les recents sentències del Tribunal Suprem que ens permeten embastar la nostra hipòtesi.
Però, com en tot, mai no hi ha solucions denitives ni màgiques. I en dret, menys.
1 La conscació dels diners republicans per part de l’Estat franquista
L’inici de la Guerra Civil Espanyola va suposar la divisió del Banc d’Espanya a partir del 14 de setembre de
1936.1 La separació de la pesseta en dos va venir acompanyada del Decret llei de 12 de novembre de 1936,2
pel qual es declararen invàlids els bitllets posats en circulació per la República a partir del 18 de juliol del
mateix any; igualment, s’acordà l’estampillado,3 és a dir, segellar-los amb un tampó, com a requisit per a la
validesa dels bitllets emesos abans d’aquella data.
Això provocà una gran auència de persones a les ocines bancàries de la zona franquista per estampillar
els seus bitllets4 i l’aorament d’una gran quantitat de bitllets en aquestes zones, que passaren als comptes
corrents, la qual cosa va restablir part de la liquiditat al sistema bancari. La manca de validesa dels bitllets
republicans va suposar l’empobriment de la població i l’ús de la moneda com a arma de guerra. L’avanç
de l’exèrcit franquista implicà la conscació de la moneda i els bitllets republicans, que eren destinats als
mercats internacionals per augmentar-ne l’oferta i causar-ne la devaluació, la qual cosa va afeblir el poder
adquisitiu de les institucions republicanes a l’exterior,5 i també a les zones republicanes que resistien, cosa
que hi va causar una forta inació. De fet, el Decret de 27 d’agost de 19386 va obligar al bescanvi,7 a mesura
que l’exèrcit franquista anava conquerint places, només dels bitllets republicans emesos abans del 18 de
juliol de 1936, no dels posteriors, els quals ja havien quedat anul·lats.
Per complementar-ho, el govern de Burgos va dictar el Decret de 27 d’agost de 19388 pel qual es va prohibir
la tinença del paper moneda republicà després del 18 de juliol de 1936; a més, s’obligava a entregar-lo a canvi
d’un resguard que justicava que s’entregava a les autoritats competents, en què constaven, entre altres coses,
la persona que entregava els diners i la quantitat entregada. Les quantitats entregades en virtut d’aquesta norma
passarien a conformar el Fondo de papel moneda puesto en curso por el enemigo al Banc d’Espanya.9
A més, la Llei de 13 d’octubre de 193810 va bloquejar els reintegraments d’efectiu dels comptes oberts a
partir del 18 de juliol i, si fossin anteriors, es va suspendre la retirada de la part del saldo que constés a
partir d’aquesta data dels comptes situats a les places que anaven conquerint. Fins i tot es va facultar les
1 Decret núm. 104, de 8 de setembre de 1936, sobre la convocatòria extraordinària del Consell del Banc d’Espanya a Burgos (BOE
núm. 20 de 12 de setembre de 1936) (Velarde, 2000: 97 i seg.).
2 BOE núm. 29 de 13 de novembre de 1936.
3 Sobre l’estampillado abans del règim franquista, vegeu De Francisco Olmos (2004). A la pàgina 78, nota 31 cita un informe del
Servei d’Estudis del Banc d’Espanya de 1936 en què concreta que es van estampillar 2.470,4 milions de pessetes.
4 Ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l’Estat de 28 de novembre de 1936, per la qual s’acorda una pròrroga per a
l’estampillado (BOE núm. 44 de 29 de novembre de 1936), tal com consta al preàmbul.
5 Linares, 2006: 354 i seg.; Sánchez Asiaín, 2012: 429.
6 BOE núm. 79 de 17 de setembre de 1938.
7 De fet, el Decret de 27 d’agost de 1938 (BOE núm. 79 de 17 de setembre de 1938), contigu a l’esmentat, va crear el Tribunal de
canje extraordinario de billetes, situat a la central del Banc d’Espanya.
8 BOE núm. 79 de 17 de setembre de 1938.
9 Sánchez Asiaín, 2012: 439 i seg..
10 BOE núm. 112 de 20 d’octubre de 1938.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 243
entitats bancàries a bloquejar totalment els reintegraments de comptes “si el titular fuere el Tesoro Público
del enemigo, un Sindicato marxista o anarquista, o un Partido político del Frente Popular” o “cuyo titular
estuviere notoriamente caracterizado como copartícipe de la gestión pública del enemigo”.11
Una vegada acabada la Guerra Civil,12 es va dictar la Llei de 7 de desembre de 193913 de “desbloqueo de
cuentas corrientes y depósitos bancarios” en el preàmbul de la qual textualment es reconeix que “la tajante
división de los billetes en legítimos y nulos constituyó un arma de guerra ecacísima que forzó, con todas sus
consecuencias, los precios y la velocidad monetaria de la zona enemiga”. En virtut d’aquesta norma, es va
desbloquejar el reintegrament de saldos de comptes bancaris, tenint en compte la diferència de saldo a la data
de l’arribada de l’exèrcit franquista i el que constava a 18 de juliol de 1936. Però els saldos d’aquells comptes
suspesos totalment van anar a parar a un compte anomenat Desbloqueo de Improtegibles a favor de l’Estat.14
Resulta molt interessant el Resumen provisional sobre la evolución de la Hacienda desde el 18 de julio de
1936 hasta el presente, que es publica al BOE núm. 217 de 4 d’agost de 1940, presumptament redactat pel
ministre d’Hisenda, José Larraz, en el qual es detallen les operacions monetàries dutes a terme durant la
Guerra. Respecte al bloqueig i al desbloqueig, aquest document xifra en 9.000 milions de pessetes rojas de
saldos de comptes corrents bloquejats, dels quals 3.000 milions són imputables a titulars improtegibles15 i els
6.000 restants corresponen a bloquejos fets per les entitats bancàries als seus clients, “entre los cuales, a su
vez, existen «improtegibles» por suma crecida”.
Finalment, la Llei de 13 de març de 194216 va establir que quedaria en beneci del Banc d’Espanya el
romanent dels comptes d’improtegibles, així com la baixa del passiu del Banc d’Espanya de l’import dels
bitllets emesos pel govern republicà, la validesa dels quals es negà a partir del Decret de 12 de novembre de
1936, abans esmentat. És a dir, es van fer desaparèixer aquests bitllets, sense més.
En conclusió, el règim franquista va declarar nul·la la moneda republicana, va bescanviar-la per un resguard
que mai no va servir per obtenir moneda franquista o, directament, es va conscar dels saldos existents en
comptes corrents de persones destacades políticament o d’entitats i organitzacions polítiques, partits polítics
i sindicats d’esquerres.
2 La manca de reparació de la conscació monetària a favor dels particulars
Tant partits polítics del Front Popular com sindicats a ells associats van ser reparats17 per aquesta conscació
monetària, gràcies a la Llei 43/1998, de 15 de desembre,18 modicada posteriorment per la Llei 52/2007, de
26 de desembre,19 anomenada de memòria històrica.
11 L’Ordre de 18 de juny de 1941 (BOE núm. 170 de 19 de juny de 1941) va qualicar de “notoriamente caracterizado como
copartícipe” aquelles persones que “a partir de 31 de julio de 1936 hubieran ejercido en zona marxista los cargos de Presidente de
la República, Jefe del Gobierno, Ministros, Subsecretarios, Presidente de las Cortes, Diputados a Cortes del Frente Popular, Jefes y
miembros de Gobiernos Autónomos, Gobernadores civiles, Embajadores y Generales del Ejército, así como los Directores generales
y Alcaldes que hubieren sido nombrados a partir de dicha fecha o que, habiendo sido designados con anterioridad, continuasen
ejerciendo su cargo en 1.° de enero de 1937”. Fins aleshores va ser el criteri de les entitats bancàries el que va servir per bloquejar els
comptes de particulars. A partir d’aquí es va obrir la problemàtica per reclamar el desbloqueig dels comptes de particulars no entesos
com a “notoriamente copartícipes”. A Espanya en el BOE núm. 240 de 28 d’agost de 1942 consta el detall de la llista provisional
d’aquestes persones notòriament partícips, i en els BOE núm. 241 de 29 d’agost i núm. 242 de 30 d’agost de 1943 surten les llistes
denides d’aquestes persones improtegibles.
12 També cal tenir en compte la Llei d’1 d’abril de 1939 (BOE núm. 92 del 2 d’abril de 1939), que suspèn l’entrega de diners
en pagament de “pacto perfeccionado bajo dominio del enemigo” i també la suspensió de “la exigibilidad de saldos de cuentas
corrientes llevadas entre comerciante, que hubieren tenido movimiento bajo dominio del enemigo”.
13 BOE núm. 354 de 20 de desembre de 1939.
14 Segons Sánchez Asiaín (2012: 1032), el nombre total d’improtegibles (particulars i organitzacions) arribà a 11.549, amb un valor
total de 782 milions de pessetes, que després de reclamacions quedà en 723 milions.
15 Al BOE apareixen llistes enormes d’improtegibles. P. ex., en el BOE núm. 390 de 26 d’octubre de 1940 i en el BOE núm. 146
de 26 de maig de 1941, en què es relacionen els titulars improtegibles que eren sindicats o organitzacions polítiques d’esquerres.
16 BOE núm. 83 de 24 de març de 1942, llei “por la que se regula la liquidación del ejercicio económico del Banco de España de
1936 a 1941 y otros aspectos de sus relaciones con el Estado”.
17 Al respecte, vegeu Vallès (2019: 226 i seg.) i Vallès (2015).
18 BOE núm. 300 de 16 de desembre de 1998.
19 BOE núm. 310 de 27 de desembre de 2007.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 244
En canvi, els particulars mai no han gaudit d’una normativa ad hoc per a la restitució dels diners conscats pel
règim franquista. Ans al contrari: la Sentència del Tribunal Suprem de 5 d’abril de 2006, Sala 3a, Contenciosa
Administrativa, va entendre que la Llei 43/1998 no reconeix la legitimació activa dels particulars per a
reclamar possibles béns conscats i que [el subratllat és nostre]:
“enfrentado con el designio de superar, décadas después, las consecuencias de la guerra civil, el Legislador ha
optado no por acometer un proceso generalizado de restitución universal de bienes y derechos que en aquella
contienda, […], fueron objeto […] de incautación, sino por mantenerlo dentro de ciertos límites y en favor de
determinados sujetos colectivos (no de todos, […] sin pretender por ello una restitución omnicomprensiva, a
favor de cualesquiera sujetos de derecho, de las situaciones jurídicas previas. No existiendo una obligación
jurídica propiamente hablando, ni tratándose de una exigencia derivada inmediatamente de la Constitución,
la conguración normativa del proceso reparador tendrá el alcance que el Legislador considere oportuno
darle en cada momento, sin que, insistimos, el hecho de que lo restrinja a favor de un determinado tipo
de asociaciones políticas caracterizadas por su relevancia pública y descritas en términos generales,
consideremos que sea objetable desde la perspectiva del principio constitucional de igualdad”.
En conclusió, el Tribunal Suprem va reconèixer la capacitat del legislador de no reparar els danys patits per
alguna tipologia de víctimes durant el franquisme (en aquest cas, els particulars que van patir la conscació
dels seus diners), sense vulnerar el principi d’igualtat, donat que no existeix una obligació jurídica de reparar
de manera universal. De fet, aquí està el nus del problema al qual pretenem donar una possible solució.
3 La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017, de 29 de setembre
L’11 de gener de 2016 quatre ciutadans van interposar una reclamació individual de responsabilitat
patrimonial de l’Estat legislador a l’empara de l’article 106.2 de la Constitució espanyola i dels 13920 a 146
de la derogada Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del
procediment administratiu comú (LRJPAC).
Segons relata la Sentència esmentada, la base de la seva reclamació fou “los perjuicios ocasionados por la
aplicación de la normativa que privó de valor a los billetes y demás instrumentos de pago emitidos por el
Banco de España, Gobierno republicano, con posterioridad al 18 de julio de 1936”, entenent que es produí
una “auténtica privación singular” en aplicació d’aquestes normes.
El fonament de la reclamació era la promulgació d’una normativa que va permetre l’ús de la política monetària
com a arma de guerra i que va suposar una clara discriminació de la part del territori que va donar suport al
cop d’estat de Franco en comparació amb la que s’hi va oposar.
Segons la Sentència, la reclamació presentada explica que la normativa franquista va establir l’obligació
legal d’entrega dels bitllets emesos pel Banc d’Espanya després del 18 de juliol de 1936. Contra aquesta
entrega obligatòria i per justicar-la s’entregava un resguard, com ja hem explicat més amunt.
El reclamants van al·legar la imprescriptibilitat de les discriminacions constitucionals i la retroactivitat
màxima en virtut de la doctrina civilista de les anomenades normes odioses o contràries al ius cogens.
La reclamació va ser desestimada per l’acord del Consell de Ministres d’1 de juliol de 2016, contra el qual els
reclamants va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, que resol la Sentència esmentada.
Per al Consell de Ministres, l’acció estaria prescrita, ja que entén que el termini de la pretensió és el d’1 any,
d’acord amb l’antic article 142.5 de l’LRJPAC i el seu dies a quo és el dia de la publicació de la Constitució
espanyola de 1978, és a dir, el 29 de desembre de 1978, d’acord amb la Sentència del Tribunal Suprem, Sala
1a, de 23 d’octubre de 2010.
20 Art. 139.3 de l’LRJPAC: “Las Administraciones Públicas indemnizarán a los particulares por la aplicación de actos legislativos de
naturaleza no expropiatoria de derechos y que éstos no tengan el deber jurídico de soportar, cuando así se establezcan en los propios
actos legislativos y en los términos que especiquen dichos actos”. Com veiem més endavant, actualment la responsabilitat de l’Estat
legislador es troba a l’article 32.3 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 245
El Consell de Ministres també creu que no és aplicable la doctrina de la responsabilitat de l’Estat legislador,21
ja que aquesta no empara els suposats danys derivats de “la ausencia de regulación legislativa”. Aquest serà
l’opció que prendrem per plantejar la nostra hipòtesi de solució.
Contra l’acord del Consell de Ministres d’1 de juliol de 2016, els reclamants van interposar un recurs
contenciós administratiu. A la seva demanda les parts reclamants sol·licitaren:
(i) la declaració de nul·litat de ple dret de les normes de conscació, així com de les concretes
conscacions produïdes, per vulnerar l’article 14 de la Constitució espanyola;
(ii) la declaració d’imprescriptibilitat d’aquesta nul·litat i l’aplicació retroactiva en grau màxim
de la Constitució, en tractar-se de normes greument discriminatòries, odioses i crimina laesa
humanitatis no prescriptibles;
(iii) la declaració que tampoc no està prescrita l’acció de responsabilitat patrimonial dimanant
d’aquesta nul·litat;
(iv) i que l’acció de responsabilitat sorgeix d’aquesta declaració de nul·litat i, en conseqüència,
declari la responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador i la seva obligació d’indemnitzar els
reclamants en la quantia conscada actualitzada al valor actual del diner.
La representació de l’Estat sol·licita la conrmació de l’acord objecte de recurs. De manera una mica
qüestionable es defensà partint de la base que “las medidas de carácter monetario adoptadas durante la
Guerra Civil se dirigían a evitar una crisis monetaria catastróca [...] sin que afectase a su curso legal en la
otra parte del territorio, ni se impidiera su cotización en los mercados monetarios internacionales, como el
de París”.
La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017 desestima la demanda. En primer lloc, el Tribunal
Suprem desestima l’al·legació de la inconstitucionalitat sobrevinguda, ja que en el moment de l’aprovació
de la Constitució, les normes sobre conscació de moneda republicana ja no estaven en vigor, concretament,
en virtut de la Llei de 13 de març de 1942, esmentada més amunt, que va donar de baixa del balanç del Banc
d’Espanya el compte sobre el Fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo i la corresponent
destrucció de l’efectiu conscat.
Seguidament desestima l’al·legació que l’ús de la moneda com a arma de guerra fos un delicte de lesa
humanitat, perquè si la part recurrent entén que estem davant de delictes de lesa humanitat i reclama la
reparació derivada d’aquests delictes, el seu plantejament no es pot fer en seu contenciosa administrativa,
ni mitjançant la institució de la responsabilitat de l’Estat legislador, sinó que hauria d’haver acudit a la
jurisdicció penal, en el seu cas.
Després desestima l’al·legació de la responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador, que desenvolupem en
l’apartat següent.
Al cap de poc, la Sentència del Tribunal Suprem núm. 512/2018, de 23 de març, resolgué el recurs contra
l’acord del Consell de Ministres de 13 de novembre de 201522 pel qual es desestima la reclamació de
responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador per la retirada de la moneda republicana després del 18 de
21 Segurament, una de les obres de referència sobre la responsabilitat de l’Estat legislador sigui García de Enterría (2007). I una molt
bona introducció a la gura, García de Enterría (2002). També, González Alonso (2016). Aquesta gura de creació jurisprudencial que
l’ha anat limitant amb el temps, de manera resumida, consisteix en l’obligació de l’Estat de reparar els danys causats als particulars
per l’aplicació de normes jurídiques que després han esdevingut nul·les o contràries a dret; els danys produïts per aquestes normes
serien, per tant, antijurídics i els particulars no tindrien l’obligació de suportar-los. Segurament, el treball més precís, entenedor
i ben escrit sigui el de Doménech Pascual (2018), en el qual es mostren les crítiques més fonamentades contra la responsabilitat
patrimonial de l’Estat legislador, com l’atac que suposa a la seguretat jurídica. A més, com apuntem més avall, és molt possible que
el Tribunal de Justícia de la Unió Europea faci modicar l’actual regulació espanyola de la responsabilitat patrimonial de l’Estat
legislador, a partir de la demanda interposada per la Comissió Europea.
22 Sembla que un dels motius del retard en la tramitació d’aquest procediment, en comparació amb el de la Sentència núm. 1470/2017
que resol el recurs contra un Consell de Ministres previ (d’1 de juliol de 2016) és la recusació del magistrat designat com a ponent
en primer terme. El mateix va succeir en el procediment de la Sentència núm. 513/2018.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 246
juliol de 1936. I ho fa transcrivint literalment la majoria dels fonaments de dret de la Sentència núm. 1470
anterior i, per tant, desestima el recurs contenciós administratiu.
De manera idèntica, la Sentència del Tribunal Suprem núm. 513/2018, de 23 de març, resol el recurs contra
l’acord del Consell de Ministres d’1 d’abril de 2016, pel mateix supòsit que les sentències anteriors, i també
transcriu la Sentència núm. 1470 anterior per resoldre en el mateix sentit.
Per tant, la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470 i les altres dues sentències que la reiteren han creat
jurisprudència respecte a aquest tema. Tot i així, els reclamants van recórrer contra la Sentència núm. 1470
davant el Tribunal Constitucional, que no va admetre a tràmit el recurs i, posteriorment, ho van fer davant el
Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).23 Ara per ara, ens consta que el TEDH no ha admès a tràmit
dues de les tres reclamacions i és previsible que també ho faci amb la tercera. Per tant, es tancaria una de
les portes per obtenir una resolució condemnatòria d’Espanya, en aquest cas mitjançant una Sentència del
TEDH, per la manca de reparació de les víctimes de les conscacions monetàries franquistes.
4 La responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador
Si seguim amb l’anàlisi, la Sentència núm. 1470 del Tribunal Suprem centra la “titularidad jurídica en que
la parte fundamenta sus pretensiones” en el concepte de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador,
incorporat a l’ordenament jurídic espanyol a partir de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Constitucional
i del Tribunal Suprem, que la Sentència reprodueix parcialment.
També reitera que el dies a quo del termini de la reclamació hauria d’iniciar-se a partir del dia de l’entrada en
vigor de la Constitució. A més, concreta que el dret a ser rescabalat per una privació singular expropiatòria és
un dret de conguració legal, el qual mai no ha gaudit d’efectes retroactius. Però matisa un detall interessant:
atès que la gura de la responsabilitat de l’Estat legislador es va incorporar a l’ordenament jurídic espanyol
a partir de la jurisprudència del Tribunal Constitucional24 i del Tribunal Suprem, en puritat, el dies a quo
hauria de ser la data d’incorporació de la responsabilitat de l’Estat legislador a l’ordenament jurídic de
manera denitiva a partir de l’entrada en vigor de l’article 139.3 de l’LRJPAC de 1992. Tot i així, el termini
de prescripció d’un any hauria transcorregut i, per tant, la pretensió igualment hauria de ser desestimada.
A més, fa seu l’argument de la Sentència del Tribunal Suprem de 5 d’abril de 2006 (Sala 3a), que hem
esmentat més amunt i que entén que la conguració del dret a reparació és una potestat del legislador i ha
de ser aquest el que decideixi quin serà l’abast de les reparacions en cada moment. Per tant, el fet que algun
tipus de víctima quedi fora de l’àmbit del procés reparador no seria qüestionable des del punt de vista de la
igualtat.
A partir d’aquí plantegem la nostra hipòtesi de treball: una altra possible via per al rescabalament. Creiem
interessant comentar que a l’acord del Consell de Ministres impugnat, sí que es plantejà la possibilitat (que
es negà) de l’existència de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador “por la ausencia de regulación
legislativa” que establís la reparació dels reclamants pels diners que els foren conscats. Com acabem de
veure, la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017 ho resol adduint a la llibertat de legislador a l’hora
de regular les mesures de reparació.
Com és sabut, en l’actualitat la responsabilitat de l’Estat legislador es troba a l’article 32.3 de la Llei 40/2015,
d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic,25 que no fa referència al supòsit d’omissió legislativa.
23 El País, edició del 12 d’abril de 2019, i elDiario.es, del 16 de juny de 2019. Més informació a la web de l’Asociación de
Perjudicados por la Incautación del Gobierno Franquista.
24 A la Sentència núm. 1470/2017 del Tribunal s’esmenten les sentències del Tribunal Constitucional núm. 108/1986, de 29 de juliol;
núm. 99/1987, d’11 de juny, i núm. 70/1988, de 19 d’abril. I les sentències del Tribunal Suprem de 15 de juliol i 25 de setembre de
1987, i de 30 de novembre de 1992.
25 BOE núm. 236, de 2 d’octubre de 2015. El 27 de novembre de 2019, la Comissió Europea va decidir demandar a Espanya per la
vulneració del dret de la Unió Europea sobre responsabilitat de l’Estat legislador, ja que entén que l’article 32 esmentat incorpora
uns requisits que diculten enormement la reclamació per danys derivats de normes espanyoles contràries al dret de la Unió. Nota de
premsa de la Comissió Europea. Vegeu Doménech Pascual (2018: 421-425).
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 247
Però la jurisprudència sí que ha previst aquest cas. Per exemple, recentment, la Sentència del Tribunal
Suprem núm. 904/2018, d’1 de juny, contenciosa administrativa, entén que perquè una omissió normativa
sigui capaç de generar responsabilitat patrimonial, “aparte de causar un daño resarcible y antijurídico, debe
suponer la infracción de una norma, en especial de rango superior, y de la que se deduzca la exigibilidad
de una regulación”.26 Tot i així, tal com va establir, per exemple, la Sentència del Tribunal Suprem núm.
1391/2019, de 17 d’octubre de 2019, contenciosa administrativa, la responsabilitat de l’Estat legislador per
omissió ha de ser interpretada restrictivament.
I en aquest moment hem de preguntar-nos si hi ha una norma de rang superior que obligui l’Estat a reparar
a les víctimes de la conscació de diners republicans per part del règim franquista. I la resposta no pot ser
altra que negativa.
De fet, han existit diverses proposicions de llei a les Corts que pretenien regular aquesta reparació. La més
recent és la proposició de llei presentada a les Corts pel Parlament de Catalunya27 que incorpora l’article 4.bis
a la Llei 52/2007, anomenada de la memòria històrica, que preveu el rescabalament dels particulars pels
diners conscats dipositats en els comptes del Banc d’Espanya “Billetes de canje desestimado” o “Fondo
de papel moneda puesto en circulación por el enemigo”, i el seu desenvolupament reglamentari. Aquesta
proposició s’està tramitant a la data de la redacció d’aquest treball.
Però una proposta normativa rellevant és la proposició de llei28 presentada pel grup parlamentari socialista
el desembre de 2017, que l’oposició del govern no va arribar a prendre en consideració. Aquesta proposició
de llei tenia un abast generalista i preveia la creació d’una comissió de la veritat, la recerca dels menors
robats, la creació d’un cens nacional de víctimes, etc.; però també va proposar (art. 26) la “compensación
pecuniaria” pels béns decomissats pel seu valor de mercat a l’entrada en vigor de la norma habilitant. Però,
com hem dit, aquesta iniciativa no arribà a aprovar-se i a dia de la redacció d’aquest treball ni el govern en
què participa el Partit Socialista ni el seu grup parlamentari han presentat una iniciativa legislativa similar. A
mitjan setembre de 2020, el govern socialista va presentar un avantprojecte de Llei de memòria democràtica
que, en principi, tampoc contempla el rescabalament de les persones que van patir la conscació dels seus
diners. A dia de la redacció d’aquest treball, aquest avantprojecte encara no ha iniciat la seva tramitació
parlamentària.
Una vegada hem conclòs que no existeix, ara per ara, una norma de rang superior que obligui l’Estat a reparar
les víctimes de la conscació, tot i que aquesta resposta és certa i vàlida, el cert és que ens podríem preguntar
si no hi cabria una altra possibilitat.
5 La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018, de 17 de juliol
El primer pas de la nostra argumentació és la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018, de 17 de
juliol, contenciosa administrativa.29 Aquesta resolució atorga caràcter vinculant i obligatori als dictàmens del
Comitè de la CEDAW,30 els quals, de fet, estableixen recomanacions, tal com reconeix la mateixa Sentència.
A partir d’una lectura un poc particular,31 el Tribunal Suprem conclou que, tot i així, els dictàmens del
26 De manera gairebé idèntica, les sentències del Tribunal Suprem núm. 1676/2017, de 7 de novembre; núm. 1538/2017, d’11
d’octubre, i núm. 477/2017, de 21 de març, contencioses administratives.
27 Referència del Congrés 125/000003. Aquesta iniciativa ve de la Proposició de llei del Parlament de Catalunya al Congrés de
referència 125/000010, de març de 2017.
28 Referència del Congrés 122/000157.
29 El cas de la Sentència és molt desafortunat. La Sra. Ángela González Carreño es va separar del seu marit, amb el qual havia tingut
una lla, per violència de gènere, però ni ella ni la seva lla rebien protecció com a víctimes de violència de gènere. Durant una de les
visites no vigilades de la nena de 7 anys, el 24 d’abril de 2003 el pare va matar-la i després se suïcidà. La Sra. González Carreño va
demandar l’Estat per anormal funcionament de l’Administració de justícia, perquè, entre d’altres motius, diverses resolucions judicials
van permetre les visites a la nena sense vigilància, tot i el risc existent de violència de gènere també per a la nena, i per vulnerar
l’obligació de l’Estat de preveure, investigar, jutjar i castigar la violència exercida contra la Sra. González Carreño i la seva lla.
30 Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona, raticada per Espanya, BOE núm. 69, de 21 de març de
1984.
31 Escobar (2019: 245) comenta que la dicta per fer “justícia material”. La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018 també es
comenta de manera més descriptiva i en destaca la indubtable novetat (Gutiérrez, 2018). També Macho (2019) i Borlini et al. (2020).
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 248
CEDAW sí que tenen aquest caràcter vinculant i obligatori per a l’Estat que va reconèixer jurídicament la
Convenció i el seu Protocol facultatiu.32
La Sentència també argumenta que els dictàmens del CEDAW emanen, de fet, d’un òrgan que entra dins la
normativa internacional que, d’acord amb l’article 96 de la Constitució espanyola, forma part de l’ordenament
jurídic espanyol, després que el conveni que el crea fos raticat i publicat al BOE.
A més, i això és rellevant, concreta que les normes relatives als drets fonamentals s’interpretaran de conformitat
amb la DUDH i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries raticats per Espanya. I
aquest argument és especial, ja que la reclamació resolta per la Sentència sobre responsabilitat patrimonial
de l’Administració per mal funcionament de l’Administració de justícia, “se apoya en una declaración de
un organismo internacional reconocido por España y que ha armado que el Estado español ha infringido
concretos derechos de la recurrente que tenían amparo en La Convención, acordando medidas de reparación
o resarcimiento en favor de la denunciante y medidas de actuación por parte de España”.
També té en compte “que la declaración del organismo internacional se ha producido en el seno de un
procedimiento expresamente regulado, con garantías y con plena participación de España”; per nalitzar
reblant que “las obligaciones internacionales relativas a la ejecución de las decisiones de los órganos
internacionales de control cuya competencia ha aceptado España forman parte de nuestro ordenamiento
interno, una vez recibidas en los términos del artículo 96 de la Norma Fundamental, y gozan de la jerarquía
que tanto este artículo —rango supralegal— como el artículo 95 —rango infraconstitucional— les coneren”.
El Tribunal Suprem, d’acord amb les sentències del Tribunal Constitucional núm. 245/1991 i núm. 91/2000,
entén que la declaració d’una lesió continguda en un dictamen del CEDAW [el subratllat és nostre] pueda
y deba ser un elemento determinante para acreditar la posible vulneración de los correspondientes derechos
fundamentales del recurrente pues el contenido de aquéllos constituye parte también del de éstos, formando
el estándar mínimo y básico de los derechos fundamentales de toda persona en el Ordenamiento jurídico
español”. És a dir, el Tribunal Suprem entén que el contingut dels dictàmens del CEDAW pot crear obligacions
positives per als estats (p. ex. obligacions de fer, prevenir, investigar, etc.), que formen l’“estándar mínimo y
básico de los derechos fundamentales”; així, l’incompliment de les obligacions contingudes en els dictàmens
suposaria un incompliment d’obligacions positives respecte a la preservació dels drets fonamentals, i no
merament negativa de no vulneració.33
El que ens interessa en aquest treball és el reconeixement del caràcter vinculant de les recomanacions emeses
per organismes internacionals encarregats de la scalització del compliment dels drets humans a partir del
dret internacional.
La discussió sobre la vinculatorietat dels dictàmens o de les decisions dels organismes internacionals a
l’ordenament jurídic espanyol no és nova. De fet, la resposta donada pels poders públics espanyols s’ha basat
en solucions individualitzades,34 per a cada cas concret i no susceptible de generalització.
32 Adoptat per l’Assemblea General de l’ONU en la Resolució A/54/4 de 6 d’octubre de 1999, i raticat per Espanya, BOE núm.
190 de 9 d’agost de 2001. De fet, l’article 7 d’aquest Protocol facultatiu parla de recomanacions als estats, l’article 8 a que el Comitè
“convidarà als Estats a col·laborar” en els procediments que estiguin ventilant i que després, si escau, els transmetrà les seves
conclusions i recomanacions.
33 González, 2019: 12.
34 Per a Escobar (2019: 243 i seg.), la conclusió del Tribunal Suprem respecte al reconeixement del caràcter obligatori/vinculant dels
dictàmens del CEDAW és criticable, però no per això cal menystenir-los i negar-ne qualsevol efecte jurídic, o només armar que
són meres recomanacions que no han de ser tingudes en compte pels poders públics. Per a l’autora, sí que és molt rellevant l’efecte
interpretatiu d’aquests dictàmens respecte a la denició de l’abast i el contingut essencial dels drets constitucionalment reconeguts
(ex art. 10.2 de la Constitució). De fet, l’autora és crítica: “el desplazamiento del razonamiento del Tribunal hacia la calicación del
Dictamen como un acto «vinculante/ obligatorio» para los poderes públicos distorsiona la naturaleza de dichos dictámenes y abre la
puerta a problemas de interpretación de imprevisibles consecuencias”. I acaba reconeixent que és necessari que el Tribunal Suprem
dicti més sentències sobre el tema i vagi polint la seva doctrina. Ho veu de manera similar González (2019: 19).
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 249
6 L’Informe sobre Espanya del relator especial de l’ONU sobre justícia transicional
El següent pas en la nostra argumentació és el contingut de l’Informe del relator especial sobre la promoció
de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, el Sr. Pablo de Grei, en la seva missió a
Espanya, de data 22 de juliol de 2014.35
Aquest càrrec de relator deriva del Consell de Drets Humans, creat per la Resolució 60/251 de l’Assemblea
General de l’ONU de 15 de març de 2006,36 del qual forma part Espanya, i de la Resolució 18/7 d’aquest
Consell de Drets Humans de 13 d’octubre de 2011.37
D’entre les funcions d’aquest relator cal destacar la de fer visites als països i la de formular recomanacions
“sobre, entre otras cosas, medidas judiciales y no judiciales al elaborar y aplicar estrategias, políticas y
medidas para hacer frente a las violaciones maniestas de los derechos humanos y a las violaciones graves
del derecho internacional humanitario”. La Resolució 18/7 exhorta tots els governs a cooperar amb el relator.
D’acord amb el seu Informe de 22 de juliol de 2014, va ser el govern de l’Estat espanyol el que va convidar
el Sr. De Grei a visitar Espanya, cosa que va complir del 21 de gener al 3 de febrer de 2014.
Per al que aquí interessa, el relator identica que la legislació espanyola sobre reparacions “no contempla
ninguna forma de reparación en el caso de personas particulares” i recomana a Espanya expressament
“ampliar el reconocimiento y la cobertura de los programas de reparación para incluir todas las categorías
de víctimas que hayan quedado fuera de los programas existentes. Tomar medidas para atender los pedidos
relacionados con la restitución de las propiedades y documentos incautados a particulares”.
Cal destacar que l’Estat espanyol va presentar comentaris38 el 17 de setembre de 2014 a l’Informe del Sr.
De Grei, en què reconeix que “tomamos nota de las observaciones del Relator en cuanto a las categorías
de víctimas que considera excluidas de las medidas de reparación con el n de estudiar su encaje en la
legislación vigente”.
Però tres anys després, concretament el 17 de maig de 2017, el relator Sr. Pablo de Grei va emetre un
comunicat públic39 en el qual va reconèixer que Espanya no estava complint les seves recomanacions. També
va admetre que l’Estat espanyol té l’obligació d’atendre els drets de les víctimes i els seus familiars i va
convidar-lo a reportar les mesures adoptades pel compliment del seu Informe de 2014.
De resultes d’aquests incompliments, algunes víctimes han acudit40 directament al Comitè de Drets Humans
de l’ONU per denunciar que l’Estat espanyol ha violat el seu dret a l’accés a la justícia en igualtat a la resta
dels ciutadans per refusar la investigació de tortures per part de la policia franquista, en aplicació de la Llei
d’amnistia de 1977. I ens consten altres denúncies davant d’aquest Comitè per altres qüestions relatives a
la manca de reparacions de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura, en un fantàstic exemple de
litigació estratègica.41 Els dictàmens del Comitè de Drets Humans de l’ONU no trigaran a dictar-se i, vistos
els antecedents del relator Sr. Pablo de Grei, és més que possible que Espanya no surti del tot bé parada
d’aquestes reclamacions.
Per tot això, la pregunta nal que ens podem plantejar és si la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018,
de 17 de juliol, ha obert una possible via per a les persones que van veure desestimades les seves pretensions
per la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1740. El nostre plantejament passa per, a partir de l’Informe del
Sr. De Grei i els reiterats incompliments d’Espanya de regular mesures de rescabalament dels particulars,
acudir al Comitè de Drets Humans de l’ONU, obtenir un dictamen favorable i tornar a demandar l’Estat
espanyol per responsabilitat de l’Estat legislador per l’omissió legislativa a la qual està internacionalment
obligat. La incidència pràctica d’aquesta estratègia és difícil de preveure i de quanticar, ja que cal tenir
35 Document ONU referència A/HRC/27/56/Add.1.
36 Document ONU referència A/RES/60/251.
37 Document ONU referència A/HRC/RES/18/7.
38 Document ONU referència A/HRC/27/56/Add.3.
39 Notícies ONU del 17 de maig de 2017.
40 Diari Público de 16 d’octubre de 2019.
41 Gómez, 2019: 7.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 250
present l’edat de les persones que van patir directament la conscació dels seus diners, el dubte de si, una
vegada mortes les víctimes, els seus hereus podrien ser entesos com a víctimes de les conscacions, així com
la probable manca de prova de moltes de les conscacions.
7 Conclusions
Des de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, el règim franquista va entendre la política monetària com una
arma de guerra més contra la II República. Per això, creà un Banc d’Espanya a la zona franquista, anul·là
la validesa de la moneda republicana emesa després del 18 de juliol de 1936 i va bescanviar-la a canvi d’un
resguard, que mai no es feu efectiu. És a dir, el règim va conscar molts diners republicans i va empobrir
molta gent amb la seva política monetària.
Tot i que els governs a partir de la transició han regulat mesures de reparació i rescabalament dels danys
derivats de la Guerra Civil i del franquisme, el cert és que les conscacions de diners a particulars han quedat
sempre al marge d’aquestes mesures reparadores.
Tot i així, els perjudicats per les conscacions de diners republicans van demandar l’Estat per responsabilitat
patrimonial de l’Estat legislador. Però la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017, de 29 de setembre,
va desestimar la seva pretensió. Dues sentències més del Tribunal Suprem de 2018 han conrmat aquesta
doctrina.
Però nosaltres plantegem una altra possible via de rescabalament de les víctimes de les conscacions
monetàries franquistes. La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1263/2018, de 17 de juliol, és innovadora i
entén que les recomanacions dels comitès internacionals de control dels drets humans poden ser obligatòries
per a l’Estat espanyol i, per tant, poden ser el pressupòsit d’una possible reclamació patrimonial.
A partir d’aquesta nova doctrina, hem acudit a l’Informe que el relator especial de l’ONU per a la justícia
transicional, el Sr. Pablo de Grei, va emetre el 2014 sobre l’estat de les mesures transicionals espanyoles.
En aquest informe, en la confecció del qual va participar Espanya, el Sr. De Grei identica la manca
de rescabalament a favor dels particulars i recomana a l’Estat espanyol emprendre mesures legislatives
per superar-la. Però, ara per ara, Espanya no ha complert les recomanacions del relator especial sobre els
particulars. De fet, la mateixa Sentència del Tribunal Suprem núm. 1470/2017 ho conrma.
El dubte que plantegem és si seria viable acudir al Comitè de Drets Humans de l’ONU per aconseguir una
resolució que, a la vista dels incompliments de l’Estat espanyol, acreditats amb l’informe del Sr. De Grei i
la inacció de l’Estat, obligués Espanya a rescabalar les víctimes de les conscacions monetàries franquistes.
I reparar així una injustícia heretada.
Referències bibliogràques
Borlini, Leonardo, i Crema, Luigi. (2020). The Legal Status of Decisions by Human Rights Treaty Bodies:
Authoritative Interpretations or mission éducatrice? Global Community Yearbook of International
Law and Jurisprudence 2019, 18(1), en premsa.
De Francisco Olmos, José María. (2004). El estampillado de billetes de banco. Alteración de un documento
económico como medio de propaganda política. Revista General de Información y Documentación,
14(2), 59-96.
Doménech Pascual, Gabriel. (2018). La menguante responsabilidad patrimonial del Estado por leyes
contrarias a Derecho. Anuari de Dret Parlamentari, 31, 411-427.
Escobar Hernández, Concepción. (2019). Sobre la problemática determinación de los efectos jurídicos
internos de los “dictámenes” adoptados por comités de derechos humanos. Algunas reexiones a la
luz de la STS 1263/2018, de 17 de julio. Revista Española de Derecho Internacional, 71(1), 241-250.
Daniel Vallès Muñío
El retorn dels diners conscats pel govern franquista i l’obligatorietat de les recomanacions...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 61, 2020 251
García de Enterría, Eduardo. (2002). El principio de protección de la conanza legítima como supuesto
título justicativo de la responsabilidad patrimonial del Estado legislador. Revista de Administración
Pública, 159, 173-208.
García de Enterría, Eduardo. (2007). La responsabilidad patrimonial del Estado legislador en el Derecho
español. Madrid: Editorial Civitas.
González Alonso, Alicia. (2016). La responsabilidad del Estado legislador por vulnerar el derecho europeo o
la Constitución: un análisis comparativo. Revista Española de Derecho Constitucional, 106, 381-429.
González Fernández, Itziar. (2019). Qué nos enseña el caso de Ángela González Carreño sobre el recurso
al derecho internacional de los derechos humanos en los procedimientos ordinarios (comentario a la
sentencia 1263/2018 del Tribunal Supremo). Revista Aranzadi Doctrinal, 7/2019.
Gutiérrez Espada, Cesáreo. (2018). La aplicación en España de los dictámenes de Comités Internacionales:
la STS 1263/2018, un importante punto de inexión. Cuadernos de Derecho Transnacional, 10(2),
836-851.
Macho Carro, Alberto Javier. (2019). Reexiones en torno a la naturaleza y ejecutoriedad de los dictámenes
emitidos por los Comités de Supervisión de Tratados de Derechos Humanos en el ordenamiento
español: la STS 1263/2018, de 17 de julio. Revista Justicia y Derecho, 2(2), 131-140.
Martorell Linares, Miguel. (2006). Una guerra, dos pesetas. Dins Pablo Martín Aceña i Elena Martínez Ruiz
(ed.), La economía de la guerra civil (p. 329-356). Madrid: Marcial Pons.
Sánchez Asiaín, José Ángel. (2012). La nanciación de la guerra civil española. Una aproximación histórica.
Barcelona: Crítica.
Vallès Muñío, Daniel. (2015). La restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos
políticos durante el franquismo. Un análisis jurídico. Historia, Trabajo y Sociedad, 6, 51-80.
Vallès Muñío, Daniel. (2019). Las reparaciones económicas por los daños derivados de la Guerra Civil
española y del franquismo. Cizur Menor: Aranzadi.
Velarde Fuente, Juan (2000). La guerra de las dos pesetas, 1936-1939. Dins José Luis García Delgado i José
María Serrano Sanz (dir.), Del real al euro. Una historia de la peseta (p. 87-106). Barcelona: La Caixa.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR