Ressenya de les principals sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
| Autor | Víctor Esquirol Jiménez |
| Cargo | Notari del Masnou |
| Páginas | 94-97 |
Page 94
CAPÍTOLS MATRIMONIALS
Els pactes en previsió d’una ruptura matrimonial atorgats abans de l’entrada en vigor de la Llei 25/2010 també s’han d’atorgar en escriptura pública
Sentència núm. 46/2012, de 12 de juliol (ponent: Carlos Ramos Rubio)
Resum: Un matrimoni va atorgar el 2001 uns pactes en previsió d’una ruptura matrimonial, en document privat i en presència de dos testimonis, en què l’esposa renunciava a qualsevol dret que li pogués arribar a correspondre respecte dels béns mobles i immobles del marit. En el moment de la ruptura, sis anys després, queda provat que l’esposa, que s’havia dedicat durant el matrimoni gairebé de manera exclusiva a la criança, cura i atenció a la família, no tenia cap mena de patrimoni propi, mentre que el marit tenia un important patrimoni.
La sentència de l’Audiència reconeix la validesa del document subscrit per les parts, per la qual cosa nega a l’esposa el dret de la compensació econòmica per raó de feina, i es basa en una pretesa doctrina del TSJC (sentència 34/2010, de 10 de setembre) de la qual es desprèn la validesa i l’eficàcia de tots els pactes atorgats pels cònjuges en l’exercici de la seva autonomia negocial, encara que fos privadament i sense cap ratificació judicial posterior, en virtut dels quals es renunciés, en previsió de crisi matrimonial, a la compensació per raó de feina regulada en el derogat article 41 CF, sense que per això sigui exigible «cap formalitat».
Amb tot, el TSJC nega la validesa del pacte d’aquest cas, perquè en l’esmentada sentència es tenia en compte un cas de pactes relatius a una crisi matrimonial ja produïda; en canvi, diu que no s’ha pronunciat sobre els requisits de validesa dels pactes atorgats pels cònjuges en previsió d’una ruptura matrimonial que encara no s’ha produït, supòsits que no considera equiparables. De manera que, en aquest últim supòsit estima que, en el context normatiu anterior a la promulgació del Llibre II del Codi civil de Catalunya, «només era possible l’atorgament vàlid i eficaç en capítols matrimonials (article 15.1 CF), i, per tant, en escriptura pública amb virtualitat constitutiva (article 17.1 CF), perquè, al marge de l’eventual accés als registres oficials (RDGRN 4/2003, de 19 de juny), aquesta forma era la més apropiada per garantir la lliure formació de la voluntat dels cònjuges atorgants, especialment en una matèria (article 41 CF) que afecta el règim econòmic matrimonial primari».
Comentari: En l’actualitat, l’article 231.30 CCCat regula aquesta qüestió en el mateix sentit que la sentència anterior, és a dir, no només exigeix l’atorgament d’escriptura pública, sinó que també imposa al notari l’obligació d’informar per separat els atorgants i exigeix que els pactes tinguin certa reciprocitat, per la qual cosa, en un supòsit com aquest, també serien ineficaços per aquest últim motiu. La qüestió, això no obstant, té interès també en l’actualitat, ja que la disposició transitòria segona , punt 2, de la Llei 25/2010, que aprova el Llibre II del Codi civil de Catalunya, reconeix validesa als pactes atorgats en previsió de ruptura matrimonial adoptats abans de l’entrada en vigor d’aquesta de Llei,
Page 95
sempre que es complissin els requisits que establia la legislació vigent en el moment d’atorgar-los, amb la qual cosa queda clar que els que s’han formalitzat abans de la crisi matrimonial també requereixen escriptura pública. Quant als que es formalitzen du-rant la ruptura, a la vista del nivell d’exigència de l’article 231.30 CCCat, m’inclino per exigir el mateix requisit o, almenys, la ratificació personal davant del jutge corresponent.
DRET DE TRANSMISSIÓ
Els béns que el transmissari hereta del causant no queden subjectes a les càrregues que els transmitent hagi imposat sobre la seva pròpia herència
Sentència núm. 47/2012, de 12 de juliol (ponent: Núria Bassols i Muntada)
Resum: Van morir, per aquest ordre: A, B i C, i tots sota la vigència del Codi de successions. La causant A va nomenar hereva lliure la causant B, que va morir sense acceptar ni repudiar l’herència d’A. B havia nomenat hereu el seu espòs C amb un fideïcomís de residu a favor dels parents de B. C va acceptar l’herència de B i, per dret de transmissió, també la d’A, i els béns de totes dues herències van quedar subjectes al fideïcomís de residu. En morir C, els seus hereus, que no són parents de B, s’adjudiquen els béns procedents de l’herència d’A, perquè els consideren lliures del fideïcomís, mentre que l’únic parent de B havia inscrit aquests béns al seu favor, perquè els considerava subjectes al fideïcomís. Es planteja, per tant, si la càrrega fideïcomissària que recau...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba