Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Llei d'aigües (BOE núm. 176, de 24 de juliol)

Page 155

El Reial decret legislatiu 1/2001 ¹dictat pel Govern en compliment del mandat legal que establia la disposició final segona de la Llei 46/1999, de 13 de desembre,² de modificació de la Llei 29/1985, de 2 d'agost, d'aigües, té per objecte la refosa i l'adaptació d'una normativa legal vigent, prolixa i dispersa, en matèria d'aigües. Resta, però, exclosa de la refosa una altra normativa sectorial, com la de les aigües residuals urbanes o les aigües marítimes, que, tot i que és un complement d'aquesta matèria, té altres objectius i afecta més principalment altres àmbits legislatius. Aquest text normatiu conté cent-trenta cinc articles integrats en vuit títols; vuit disposicions addicionals; vuit disposicions transitòries i tres disposicions finals, i d'acord amb el que disposa el seu article primer, regula el domini públic hidràulic, l'ús de l'aigua i l'exercici de les competències atribuïdes a l'Estat en les matèries relacionades amb aquest domini en el marc de les competències delimitades per l'art. 149 CE. A falta de major especificació sobre els títols competencials que emparen la regulació estatal, es pot emprar com a criteri interpretatiu auxiliar allò que estableix la disposició addicional segona del Reial decret legislatiu mateix. En efecte, aquest precepte, que es fa ressò del criteri territorial constitucional i estatutari de distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes en matèria de recursos i aprofitaments hidràulics (art.149.1.22 CE i 9.16 EAC), atribueix a l'Administració hidràulica de la Generalitat -respecte a les conques compreses íntegrament en el seu àmbit territorial- totes les funcions que, d'acord amb el Reial decret legislatiu 1/2001, exerceixen els organismes de conca en aquelles conques que excedeixen l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma. Aquest darrer criteri competencial de conca hidrogràfica intercomunitària, entesa com una unitat de gestió per part de l'Estat, ja el recollia l'anterior Llei d'aigües de 1985 i ha estat avalat per la doctrina del Tribunal Constitucional com un criteri que permet una administració equilibrada dels recur- sos hidràulics que l'integren, atès el conjunt d'interessos afectats que, quan la conca s'estén al territori de més d'una comunitat autònoma, poden tenir caràcter supracomunitari.³ No obstant Page 156 això, cal recordar que l'exercici de les competències estatals sobre el domini públic hidràulic d'una conca intercomunitària pot afectar i condicionar així mateix, i de forma rellevant, l'actuació de la comunitat autònoma en les parts de la conca que transcorrin pel seu territori, no solament en l'exercici de les seves competències en matèria d'aigües sinó també en el d'altres competències exclusives com són l'ordenació del territori o del litoral (art. 9.9 EAC). En aquest sentit, la disposició addicional cinquena del Reial decret legislatiu 1/2001 fa esment exprés de les competències de les comunitats autònomes en matèria d'ordenació del territori, quan poden concórrer amb facultats estatals per establir limitacions de l'ús del sòl i de reserves dels terrenys.

Una primera manera més directa que tenen les comunitats autònomes per incidir en els interessos afectats per l'administració dels recursos i els aprofitaments hidràulics de les conques intercomunitàries i de col·laborar en la seva gestió és la participació en els òrgans de govern de les confederacions hidrogràfiques (art. 25.1 RDL 1/2001). Paral·lelament, es preveuen altres mecanismes de col·laboració com ara la celebració de convenis entre els organismes de conca i les comunitats autònomes (art. 25.2 RDL 1/2001) o la intervenció de les comunitats en els expedients que tramitin els citats organismes, mitjançant un informe previ on poden manifestar allò que considerin oportú respecte a les seves competències (art. 25.3 RDL 1/2001). Aquest informe autonòmic té com a contrapartida que les confederacions hidrogràfiques puguin emetre un informe previ (amb silenci positiu) sobre els actes i els plans que les comunitats autònomes hagin d'aprovar en l'exercici de les seves competències, entre d'altres, en matèria de medi ambient, ordenació del territori i urbanisme, espais naturals, pesca, monts, regadius i obres públiques d'interès regional (art. 25.4 RDL 1/2001). Com es pot constatar, el domini públic hidràulic constitueix un dels supòsits més paradigmàtics de competències concurrents estatals i autonòmiques sobre un mateix espai físic o recurs natural. Sobre això, cal recordar que, encara que en un determinat aspecte es pugui considerar prevalent la competència d'una de les entitats implicades, en cap cas les competències de l'altra entitat poden quedar reduïdes o minimitzades per les primeres. Per aquesta raó resulta imprescindible en aquests casos recórrer a mecanismes de coordinació i de col·laboració que respectin plenament totes les competències implicades (en el sentit que no comportin un control o un sotmetiment d'unes competències respecte a les altres). D'aquesta qüestió s'ocupa precisament l'art.128, apartat 1 del Reial decret legislatiu 1/2001, que preveu que l'Administració general de l'Estat, les confederacions hidrogràfiques, les comunitats autònomes i les entitats locals tenen els deures de coordinació recíproca de les seves competències concurrents sobre el medi hídric amb incidència en el model d'ordenació territorial, en la disponibilitat, la qualitat i la protecció de les aigües i, en general, del domini públic hidràulic, com també els deures d'informació i col·laboració mútua en relació amb les iniciatives o els projectes que es promoguin. Una altra fórmula orgànica de participació de les comunitats autònomes en la gestió de les aigües és el Consell Nacional de l'Aigua, del qual formen part, si bé amb poc pes específic. Es tracta de l'òrgan consultiu superior en aquest àmbit, que emet informe preceptiu sobre diferents matè- Page 157 ries, com per exemple, el projecte de Pla hidrològic, els plans hidrològics de conca i altres plans sectorials que afectin l'aprofitament dels recursos hidràulics (art. 20 RDL 1/2001). La seva composició i la seva estructura orgànica s'han de determinar per reial decret.⁴

Des d'aquesta perspectiva competencial cal afegir que el Reial decret legislatiu 1/2001, a part de les funcions que atribueix a l'Estat sobre el domini públic hidràulic de les conques intercomunitàries (art. 17 RDL 1/2001), estableix un règim jurídic bàsic al qual hauran d'ajustar la seva actuació les administracions hidràuliques autonòmiques quan exerceixen competències sobre les conques hidrogràfiques compreses íntegrament en el territori de la comunitat autònoma (art. 18 RDL 1/2001). Aquest règim consisteix en l'observança i l'aplicació dels principis de l'art. 14 del Reial decret legislatiu 1/2001, que regeixen l'administració de les aigües (unitat de gestió; tractament integral; economia de l'aigua; desconcentració; descentralització; coordinació i eficàcia; participació dels usuaris); en el respecte a la unitat de la conca hidrogràfica, dels sistemes hidràulics i del cicle hidrològic i, en la compatibilitat de la gestió pública de l'aigua amb l'ordenació del territori i la conservació i protecció del medi ambient i de la naturalesa.

M. Àngels Arróniz

Reial decret llei 3/2001, de 9 de febrer, pel qual s'adopten mesures per reparar els danys causats per les inundacions produïdes a la Comunitat Autònoma de Catalunya a conseqüència de les pluges torrencials el 10 de juny de 2000 (BOE núm. 36, de 10 de febrer).

El present decret llei completa, en aplicació del principi constitucional de solidaritat, les disposicions normatives d'urgència dictades pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Decret 196/2000, de 13 de juny, i les ordres de desplegament d'a- quest, i el Reial decret llei 8/2000, de 4 d'agost, dictat pel Govern espanyol el 4 d'agost. Aquestes disposicions adoptaven mesures de caràcter urgent a fi de pal·liar els danys produïts tant pels aiguats del 10 de juny de 2000 com per altres adversitats climàtiques. El conjunt de mesures previstes comprenia ajudes per pal·liar els danys produïts sobre vides humanes, produccions agrícoles i ramaderes, infraestructures hidràuliques i viàries, serveis públics i privats, habitatges, indústries i comerços.

Les mesures previstes en aquest decret llei afecten diversos departaments ministerials, i a la vegada s'estableixen precisions per aconseguir que l'aplicació de les mesures adoptades es porti a terme amb la rapidesa, la flexibilitat i la coordinació necessàries entre els òrgans de les administracions afectades, l'estatal, l'autonòmica i la municipal (la disposició addicional primera afirma que el que Page 158 disposa el decret llei s'entén sense perjudici de les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que l'execució d'aquest es pot dur a terme mitjançant els mecanismes de col·laboració que creguin oportuns les altres administracions). A l'annex del Decret llei s'incorpora la relació de municipis on és d'aplicació.

Entre les mesures previstes destaca l'establiment de beneficis fiscals (art. 2), consistents en l'exempció de les quotes de l'IBI en casos de collites malmeses, pèrdues de bestiar o d'altres béns no coberts per cap assegurança, habitatges i establiments industrials o comercials que haguessin hagut de ser reallotjats totalment o parcialment; i la reducció de l'IAE a les indústries, establiments mer cantils i professionals afectats (preveientse una compensació per la disminució d'ingressos que es produeixin en els ajuntaments i diputacions provincials sobre els pressupostos generals de l'Estat per al 2001). Es preveu també (art. 3) la qualificació d'emergència per a les obres, serveis, adquisicions o subministraments de manteniment o reparació de les infra- estructures perjudicades per la catàstrofe (d'acord amb l'art. 72 de la Llei 2/2000, de contractes de les administracions públiques), i la qualificació d'urgent de les expropiacions necessàries. S'estableixen també línies preferencials de crèdit que haurà de proposar l'Institut de Crèdit Oficial a les entitats financeres implantades a Catalunya posant a la seva disposició un import màxim de 1.000.000.000 de ptes., ampliable en funció de l'avaluació dels danys.

Josep Pagès

Reial decret llei 4/2001, de 16 de febrer, sobre les farines d'origen animal (BOE núm. 42, de 17 de febrer).

Per controlar i eradicar la coneguda com a malaltia de les vaques boges (l'encefalopatia espongiforme transmissible dels animals de les espècies bovina, ovina i cabruna) es van establir diferents mesures en els reials decrets 1911/2000, de 24 de novembre, i 3454/2000, de 22 de desembre, que, d'acord amb el previst per la normativa comunitària, incloïen la prohibició d'utilitzar farines d'origen animal en l'alimentació dels animals de producció i l'obligació de separar els materials especificats de risc per a la destrucció posterior en condicions adequades de salubritat i higiene. Aquestes mesures van comportar, entre altres conseqüències, la generació d'una quantitat ingent de farines d'origen animal que fins llavors eren utilitzades de forma ordinària per a l'alimentació de determinats animals i que des de llavors s'han convertit en un residu a causa de l'obligació que tenen els seus titulars de desprendre-se'n.

Des del punt de vista ambiental, i par- tint de la base que ens trobem davant de farines transformades en les quals s'ha inactivat el prió causant de la malaltia, és preferible la valorització energètica d'aquestes farines abans que el dipòsit en abocadors, tenint en compte l'ordre de preferències en les opcions de gestió de residus establert per la Llei 10/1998, de 21 d'abril, de residus, que segueix l'estratègia comunitària. D'altra banda, segons s'afirma en l'exposició de motius del Decret llei que comentem, la valorització energètica d'aquestes farines en forns Page 159 d'indústries cimenteres, de productes ceràmics o en centrals tèrmiques, utilitzant-les com a combustible substitutiu del que habitualment utilitzen aquestes instal·lacions, únicament requereix una mínima adaptació tècnica de l'alimentador del combustible, i, a més, s'obté un doble avantatge ambiental: la contaminació atmosfèrica és inferior a la que s'origina amb la utilització de combustibles convencionals i es produeix una reducció de la utilització de combustibles fòssils i per tant una disminució de l'emissió dels gasos d'efecte hivernacle.

D'acord amb el que preveu la normativa comunitària (Directiva 75/442/CEE, modificada per la Directiva 91/156/CE, del Consell, de 18 de març), les activitats de valorització de qualsevol tipus de residu han de sotmetre's a autorització administrativa prèvia; no obstant això, la mateixa Directiva atorga als estats membres la potestat d'eximir d'aquesta autorització sempre que es dictin normes generals per a cada activitat en les quals es fixin els tipus i les quantitats de residus que es valoritzaran i les condicions en què la citada activitat pot quedar dispensada de l'autorització, de tal manera que si es tracta de residus no perillosos (com és el cas de les farines transformades) només es requereix una mera comunicació de la decisió adoptada.

Així, d'acord amb la normativa comunitària, el Reial decret 4/2001 modifica la citada Llei de residus i estableix que la utilització de les farines transformades de despulles i cadàvers d'animals com a combustible en forns de fàbriques de ciment o de productes ceràmics o en centrals tèrmiques quedarà exempta d'autorització administrativa (art.1) i considera, a més, que aquest tipus de valorització energètica, si es porta a terme en instal·lacions existents que ja comptin amb la llicència d'activitat preceptiva, no suposa una modificació substancial de la instal·lació, i per això no cal ni una nova llicència ni una revisió de la ja existent (art. 2); només cal que els titu- lars de les instal·lacions en les quals es portin a terme aquestes activitats ho comuniquin a l'òrgan ambiental de la comunitat autònoma en què estiguin ubicades, a l'efecte de registre. En qualsevol cas, l'exempció d'autorització no impedeix que cada comunitat autònoma, en l'exercici de les seves competències per dictar normes addicionals de protecció, pugui establir els mecanismes d'intervenció que estimi convenients, incloent-hi l'autorització administrativa. Finalment, en la disposició addicional segona, s'estableix que les comunitats autònomes també podran eximir de l'autorització administrativa la valorització energètica de farines d'origen animal en altres instal·lacions d'incineració -diferents de les esmentades- sempre que es dictin normes generals per a cada activitat en què es fixin els tipus i les quantitats de residus que es valoritzaran i les condicions en què l'activitat pot quedar dispensada de l'autorització; en aquest cas, s'exigeix també els requisits de registre autonòmic i notificació al Ministeri de Medi Ambient a l'efecte d'informar la Comissió Europea.

En definitiva, el Reial decret que comentem sembla un bon exemple de dues pràctiques que no abunden: la utilització del tipus normatiu del Reial decret llei davant d'una situació en què clarament es poden observar els motius d'extraordinària i urgent necessitat que exigeix l'art. 86 de la CE, i una certa col·laboració entre l'Estat i les comunitats autònomes tant en el procés d'elaboració de la norma com en la implantació de les mesures que preveu.

Marcel Mateu Page 160

Reial decret llei 9/2001, de 6 d'abril, pel que s'adopten mesures addicionals en el marc d'eradicació de les encefalopaties espongiformes transmissibles (BOE núm. 84, de 7 d'abril).

L'exposició de motius del Decret llei exposa que l'Administració general de l'Estat ha coordinat i impulsat mesures de suport al sector implicat per evitar que els animals afectats per encefalopa- ties espongiformes bovines puguin passar la malaltia a la cadena alimentària i per evitar que s'estengui la malaltia. Aquestes mesures han de ser executades principalment per les comunitats autònomes, amb les quals s'ha subscrit un pla coordinat d'actuació per a la lluita contra l'encefalopatia espongiforme bovina. En el marc d'aquest pla se situa el Reial decret llei aprovat que preveu mesures per a la reestructuració del sector del bestiar boví que s'han de concretar en un pla de reestructuració que aprovi el Govern a partir de la proposta consensuada del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, les comunitats autònomes i les organitzacions sectorials més representatives.

El Reial decret llei s'aprova, com s'exposa a la disposició addicional primera, a l'empara de l'art. 149.1.13, 16 i 17 de la Constitució, que atribueix a l'Estat la competència exclusiva en matèria de bases i coordinació general de la sanitat i legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social.

Entre las mesures previstes, l'art. 4.1 disposa que dins el primer semestre de l'any 2001 el Ministeri d'Agricultura,

Pesca i Alimentació, en col·laboració amb les comunitats autònomes, les cooperatives agràries i les organitzacions més representatives del sector, ha de presentar perquè l'aprovi el Govern un pla de reestructuració del sector del vacum amb objectius concrets i un calendari específic en què es considerin les mesures previstes en el mateix art. 4.

La disposició addicional segona preveu que les ajudes regulades en el Decret llei han de ser compatibles amb les que adoptin les comunitats autònomes afectades amb la mateixa finalitat, i s'ha de respectar en tot cas els límits establerts a l'efecte per les directrius comunitàries sobre ajudes estatals al sector agrari.

Marta Fernández de Frutos

--------------------------------

[1] El Reial decret legislatiu 1/2001 va tenir una correcció d'errades important, ja que a més d'algunes omissions de certa transcendència en el seu articulat, aquesta correcció va afegir la disposició addicional novena sobre el règim aplicable a la Comunitat Autònoma de Canàries (BOE núm. 287, de 30 de novembre de 2001). Posteriorment, el Reial decret legislatiu 1/2001 també ha estat objecte d'algunes modificacions mitjançant la Llei 24/2001, de 27 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social (que en modifica l'art. 132) i la Llei 16/2002, d'1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació (que afegeix un paràgraf a l'art.105.2.a i una disposició addicional desena sobre abocaments). Finalment, cal esmentar que el Consell de Govern de la Diputació General d'Aragó ha interposat recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional contra aquesta norma i, més concretament, contra els preceptes que regulen la cessió de drets a l'ús privatiu de les aigües (art. 67 a 72, i per connexió art. 53.6 i disposició addicional sisena).

[2] Aquesta disposició, en la redacció donada per la Llei 6/2001, de 8 de maig, d'avaluació d'impacte ambiental, autoritzava el Govern a fer aquesta refosa en un termini de dos anys.

[3] En aquest sentit, entre d'altres, les STC 227/1988, de 29 de novembre, 161/1996, de 17 d'octubre, i 118/1998, de 4 de juny.

[4] Fins a l'actualitat, aquest organisme està regulat pel Reial decret 927/1988, de 29 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament sobre l'Administració pública de l'aigua i de la planificació hidrològica, reformat per última vegada l'any 1996 i declarat inconstitucional i de caràcter no bàsic en algun dels seus preceptes per la STC 118/1988, de 4 de juliol.