Recensions

Páginas293-308
Potser des de l’obscur litigi de l’hali-
but (fletán), l’any 1995, el Canadà ha
projectat davant la societat espanyola
una imatge qualitativament diferent de
la que presentava com una meravellosa
destinació turística, un Estat amb una
alta qualitat de vida —d’acord amb les
classificacions elaborades per la UNES-
CO tenint en compte els índexs de des-
envolupament—, o com el gran veí dels
Estats Units de Nord-Amèrica. Aquest
conflicte, afortunadament superat, va
coincidir cronològicament amb la cele-
bració de l’últim referèndum prosobira-
nista, fins ara, a la província de Quebec.
Aquest transcendent esdeveniment po-
lític va ser la punta d’un iceberg confi-
gurat per la complexitat de les relacions
entre el Quebec i la resta del Canadà
(ROC), determinants de la factura sin-
gular del federalisme canadenc.
La doctrina espanyola mai no ha
mostrat una simple indiferència davant
aquesta realitat. Particularment des de
l’aprovació de la Constitució de 1978, la
preocupació per l’estructuració i el des-
plegament del títol VIII, «De l’organit-
zació territorial de l’Estat», va instar a
explorar amb afany en aquells estats
compostos que presentaven el que ara
anomenem amb una certa alegria asime-
tries, entre els quals destacava el Canadà.
Aquest interès des d’Espanya cap al
Canadà i el que és canadenc ha fructifi-
cat en una doble direcció, institucional i
de producció literària, ja que entre totes
dues hi ha, com era d’esperar, una ínti-
ma connexió. Des del punt de vista or-
ganitzatiu, s’ha de destacar el paper de
l’Associació Espanyola d’Estudis Cana-
dencs, fundada en 1988, del Centre
d’Estudis Canadencs, situat a la Univer-
sitat de Barcelona, i de la més recent
Fundació Estudis Canadencs; el deno-
minador comú a tots és la prestació de
tasques de suport i estímul als estudis
sobre el Canadà des d’una perspectiva
multidisciplinària, com també la pro-
moció de l’increment de les relacions
culturals i científiques entre Espanya i el
Canadà. L’ajut d’aquestes institucions
ha facilitat la publicació de l’obra que
ara es comenta i que, segons el nostre
modest parer, determina un punt d’in-
flexió en la producció doctrinal dedica-
da al Canadà. El perquè d’aquesta darre-
ra afirmació s’evidencia amb claredat
des del títol del treball analitzat: Cana-
dá: introducción al sistema político y jurí-
dico. Malgrat que en la doctrina espa-
RECENSIONS
Mitjans, Esther i Castellà, Josep M. (coord.), Canadá: introducción al sistema
político y jurídico, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona,
2001, 426 pàg.
Autonomies, núm. 27, desembre de 2001, Barcelona.
nyola no és difícil trobar treballs summa-
ment interessants sobre aspectes pun-
tuals del panorama jurídic i polític del
Canadà, ens trobàvem mancats d’un
tractat que abordés de manera sistemàti-
ca les claus de la dinàmica jurídica i po-
lítica canadenca. Aquest projecte ambi-
ciós al qual respon l’obra que glossem, i
que només s’atenua perquè en el títol
s’ha intercalat la paraula introducció, és
el llibre d’obertura d’una sèrie, Cana-
diana, que estimularà l’interès de molts
pel Canadà, alhora que servirà per com-
partir i transmetre els ingents treballs en
la matèria ja realitzats o en curs d’elabo-
ració.
Encara que no tenim la intenció d’im-
primir un to hagiogràfic a aquest comen-
tari, d’antuvi volem deixar constància de
la dada que ens trobem davant una obra
important, útil acadèmicament i d’una
potent vis atractiva respecte al conjunt
de l’opinió pública.
Abans d’embrancar-nos en el comen-
tari de les idees clau de cada una de les
cinc parts en què s’estructura aquesta
monografia, creiem convenient d’atu-
rar-nos en la glossa dels trets globals més
rellevants, al nostre parer, d’aquest sug-
gerent treball:
El primer i més encomiable és l’habi-
litat dels coordinadors de l’obra, els pro-
fessors de la Universitat de Barcelona Jo-
sep Maria Castellà i Esther Mitjans, per
dotar-la d’una sistematicitat i harmonia
que facilita que els divuit capítols i, al
seu torn, les parts en què aquests s’arti-
culen flueixin de manera ordenada, cosa
que el lector agraeix summament ja que
contribueix a ubicar els seus propis co-
neixements sobre la matèria.
En segon terme, cal reprendre la face-
ta tractadística ja apuntada. En els temps
que corren, més preocupats d’allò secto-
rial i on allò global ens desborda, s’agra-
eix molt l’existència d’una obra que ana-
litzi de manera conjunta els aspectes
més rellevants per copsar el sistema polí-
tic i jurídic canadenc.
Des d’un punt de vista processal, cal
reparar en les possibilitats de fer ciència a
través d’una suggerent combinació entre
joventut i experiència. La col·laboració
de neòfits, juntament amb els experts
més cèlebres en la qüestió, ha demostrat
que pot donar resultats excel·lents. For-
malment, no podem deixar d’esmentar
la presentació i el disseny exquisit que
envolta els diferents assaigs que confor-
men aquesta obra, a l’anàlisi de la qual
procedirem, prenent com a guia l’estruc-
turació material que presenten.
La primera part es titula «El federalis-
mo». L’exposició es vertebra a partir d’un
criteri diacrònic, amb què s’efectua un se-
guiment de l’esdevenir de l’Estat federal
canadenc, des del moment en què Oc-
cident va tenir constància de la seva
existència fins al present. En l’article d’o-
bertura d’aquest treball col·lectiu, el pro-
fessor Castellà Andreu desgrana els trets
bàsics de la història del sistema juridico-
polític canadenc. El seu interès transcen-
deix la minuciositat amb què s’ha proce-
dit a reconstruir la història del Canadà,
per desembocar en la seva contribució,
des d’un temps pretèrit, a la valoració de
les tensions i les singularitats del Canadà
present, ja que, com deia Ortega, «a la
historia, como al limón, no le basta hallarse
ahí para que rezume: hay que exprimirla»
(España invertebrada, Madrid, Revista
de Occidente, 1922, 1993 —5a ed.—,
pàg. 151).
Així, l’eterna dualitat francoanglòfo-
na adquireix data i nom propi en reme-
morar l’arribada de l’anglès John Cabot
a Terranova el 1497 i del francès Jacques
Cartier a les costes de l’illa del Príncep
Eduard i al Quebec el 1543. «Los france-
ses legaron a Canadá la lengua francesa y
la religión católica, su derecho civil escrito
AUTONOMIES · 27
294
y una forma de propiedad de la tierra, los
señoríos» (Castellà: pàg. 29). No obstant
això, la rivalitat entre la Gran Bretanya i
França al llarg dels segles XVII i XVIII cul-
minaria amb el domini britànic forma-
litzat en el Tractat de París de 1763. A
partir d’aquesta data es comença a veure
amb força nitidesa l’esforç d’harmonit-
zar interessos i cultures francòfones i
anglòfones. Crida l’atenció poderosa-
ment la fluctuació entre moments tèr-
bols i de calma, a l’igual que avui dia, i
com entre aquests darrers es va erigir l’a-
nomenat pacte aristocràtic, just després
de l’entrada en vigor de la Llei constitu-
cional de 1791. L’elit senyorial i eclesiàs-
tica francesa va acceptar compartir el
poder amb els militars i polítics anglò-
fons, cosa que va impedir qualsevol
demanda diferenciadora a partir de la
moneda de canvi de beneficiar-se amb
l’exercici de gestionar el poder. Al costat
d’aquesta circumstància, es podria argu-
mentar, jugant amb els temps verbals
passat i present, si no persisteix alguna
cosa d’aquell pacte aristocràtic veient la
dada que gairebé la majoria dels presi-
dents del Canadà siguin originaris del
Quebec (Trudeau, Mulroney, Chré-
tien). Aquesta dada, que ens atrevim a
aventurar com a no saludable per a la
política canadenca, pot tenir un efecte
boomerang des de la concepció inicial
d’aproximar a tothom, anglòfons i
francòfons, el Govern del Canadà. Al
contrari, podria anticipar la formació
d’un nou cleavage, articulat entre els re-
presentats i els representants, que en
aquest particular no semblen identifi-
car-se amb ningú, ni amb la resta del
Canadà, ni amb els quebequesos, els
quals ben bé podrien haver donat suc-
cessius óstracon a cada un d’aquests pre-
mier.
És curiós constatar l’atenció que pres-
ta l’autor a la fugaç presència espanyola
a les costes de l’oest canadenc, amb el
mallorquí Juan Pérez o el tortosí Pedro
d’Alberni. Tot i això, l’epicentre d’a-
quest repàs històric pivota a l’entorn de
la Llei constitucional de 1867, i és que
aquesta «no crea un nuevo Estado, sino
que pretende dotar de una nueva organi-
zación jurídico-política autónoma a una
parte del Imperio Británico, que ni tan si-
quiera se plantea abandonar» (Castellà:
pàg. 38). Aquesta Constitució sui gene-
ris és un pacte en tota regla i en una do-
ble dimensió: des del punt de vista clàs-
sic roussonià i des del vinculat al foedus
federal —pleonasme acceptable única-
ment pel seu grafisme. Per a Rousseau,
l’essència d’una comunitat redunda a
«trobar una forma d’associació que de-
fensi i protegeixi de tota la força comu-
na la persona i els béns de cada associat,
i per la qual, unint-se cada un a tots, no
obeeixi, però, més que a un mateix»
(Del contracte social, I, vi). Aquesta és
una idea subjacent en la Llei constitu-
cional canadenca que, malgrat el seu
contingut eminentment orgànic, incor-
pora tal pressupòsit en la distribució de
poders que inclou (art. 91 i 92). Aquesta
part essencial de la Llei constitucional
de 1867 és analitzada per Joan Altadill
Ferré, el qual destaca el tecnicisme amb
què, des de l’assignació formal de com-
petències exclusives a les instàncies fede-
rals i provincials, s’evoluciona, en el pla
material, cap a una intersecció amb
múltiples concurrències i delegacions
horitzontals, verticals i obliqües (pàg.
113-114). Per la seva banda, l’èmfasi fe-
deral d’aquesta Llei de 29 de març de
1867 es fa constar en el primer dels
paràgrafs, que descriu el seu contingut
com «una Llei per a la unió del Canadà,
Nova Escòcia i Nou Brunswick, els seus
governs i els fins col·ligats a aquesta».
Així, se subratlla l’ètim foedus, connec-
tat al terme fidere, que significa «confiar,
RECENSIONS 295
fidelitat o sinceritat» (Novissimo digesto
italiano, t. VII, pàg. 414). Aquesta con-
fiança afavoria els desigs d’articular un
sistema polític capaç de permetre la
convivència entre francòfons catòlics i
anglòfons protestants.
Es dibuixa un pont, en l’obra que es
comenta, des d’aquesta Llei constitucio-
nal fins a la seva reforma el 1982, on, a
través de la patriació o repatriació es pro-
cedeix a la secessió formal del Canadà del
Regne Unit. En aquest període es destaca
la constitució del Parti Québécois, de
René Levesque, el 1976 i la celebració, el
1980, del primer referèndum al Quebec
en què es va debatre la proposta de sobi-
rania, acompanyada d’una associació al
Canadà, i que seria rebutjada.
Atès que «el problema canadiense no es
solo técnico sino de integración de diferen-
tes concepciones nacionales dentro de una
estructura federal» (Mitjans Perelló: pàg.
59), la complexitat d’una reforma cons-
titucional que satisfaci tothom sembla
la quadratura del cercle, tal com eviden-
cien els Acords del Llac Meech (1987)
i Charlottetown (1992), i el rosari de
conferències prodigades al llarg de l’ex-
tensa geografia canadenca que van acom-
panyar aquests acords. L’estancament de
totes aquestes temptatives conciliadores
va estar a punt de reeixir amb la «casi
victoria» (Woehrling: pàg. 77) de l’op-
ció sobiranista en el referèndum de 20
d’octubre de 1995.
A partir d’aquest referent ineludible
del present i, ens atrevim a aventurar,
del futur canadenc, les nou províncies
anglòfones i les autoritats federals van
posar en pràctica una doble estratègia:
El Pla A incorporava mesures destina-
des a reformar el sistema federal cana-
denc i a satisfer certes reivindicacions
quebequeses, amb l’esperança de desin-
flar els suports prosobiranistes al Que-
bec.
Per la seva banda, el Pla B optava per
desplegar mesures tendents a controlar
més rigorosament un possible futur pro-
cés sobiranista quebequès. Entre aques-
tes mesures destaca, per la seva reper-
cussió, la sol·licitud d’un dictamen al
Tribunal Suprem del Canadà sobre la
secessió del Quebec. Ens agradaria por-
tar a col·lació del contingut d’aquest
dictamen, pel seu caràcter exemplar, la
relació dels principis que, segons el pa-
rer del Tribunal Suprem, han de susten-
tar tots els acords constitucionals cana-
dencs: «el federalisme, la democràcia, el
principi de constitucionalitat i de l’Estat
de dret i el respecte pels drets de les mi-
nories». S’agraeix la precisió amb què
s’ha traduït en aquesta obra (Grima i
Camps: pàg. 97), inserida en una des-
cripció aclaridora de l’iter del dictamen i
de les seves implicacions.
El punt final a aquesta primera part
ens porta a recuperar algunes de les refle-
xions fetes al voltant de l’encaix del Que-
bec i la resta del Canadà. «En el plano
simbólico, sólo una auténtica constitucio-
nalización del reconocimiento del carácter
distinto de Quebec resultaría adecuada
para satisfacer a los quebequeses» (Woehr-
ling: pàg. 82). Però no sols de símbols
viu l’home, sinó que aquests S’han de
traslladar a pautes materials, assimilables
a «ciertos poderes suplementarios conside-
rados necesarios para el avance de la socie-
dad quebequesa» (idem, ibidem). Però
dues parts no poden arribar a cap acord
si una o, fins i tot, totes dues no volen. A
tall d’exemple, el relatiu al complex
«Acord marc sobre la unió social», del
qual el Quebec es va desentendre i que és
un dels aspectes més candents del debat
federal canadenc actual. La seva pro-
blemàtica inclou dos dels eixos de qual-
sevol estat compost: la dimensió econò-
mica i la identitària. Des del punt de
vista econòmic, rere el qüestionament
AUTONOMIES · 27
296
quebequès d’aquest Acord hi ha una cosa
més important, que és el rebuig al poder
federal de despesa, «la capacidad de las
autoridades federales de afectar sus recursos
financieros a objetivos que dimanan de la
competencia exclusiva de las provincias»
(Woehrling: pàg. 86). Perquè com molt
bé diu aquest autor, «la distinción entre
una ley que autoriza gastos acompañados
de condiciones y una ley de regulación no
siempre es fácil de trazar» (pàg. 87).
Aquesta hipertròfia del poder central
deixaria de ser una simple tendència,
molt en la línia de la proclama «Rolling
back the State» formulada durant el man-
dat de Ronald Reagan, per esdevenir una
pràctica clarament inconstitucional, una
autèntica mutació constitucional contra
legem. La vessant identitària apunta al fet
que el nexe que realment vincula els ciu-
tadans amb les institucions públiques és
el de la salut i l’educació; doncs bé, són
precisament aquests dos àmbits de pres-
tacions els que esdevenen el cavall de ba-
talla entre el poder federal i el federat, i,
al seu torn, entre la part anglòfona i la
francòfona. De moment, les taules sem-
bla que protagonitzen el desenllaç.
Una segona secció d’aquest treball es
dedica al sistema polític canadenc, al seu
«Sistema de partidos y elecciones».La
temptativa de conèixer un estat a través
dels partits polítics és una opció gens
menyspreable que en el cas canadenc
provoca algunes sorpreses interessants.
Per començar ens trobem amb un feno-
men que es comença a exportar, però
que en el cas canadenc adquireix con-
torns més nítids, i és que «las denomina-
ciones históricas de los partidos canadienses
no son necesariamente significativas y,
dada la gran cantidad de cleavages inter-
nos, aquellos buscaron la mayor indefini-
ción posible» (Aguilera de Prat: pàg. 122).
Afeccionats a les conceptualitzacions
que després ens agrada matisar, el siste-
ma de partits canadenc es definiria com
a multipartidisme amb partit dominant,
o de «dos partits i mig», i que apunta cap
a un sistema bipartidista amb més par-
tits. Però si alguna cosa ha copsat pode-
rosament la nostra atenció és la connexió
entre el sistema de partits i l’estructura
federal al Canadà. «Lo más significativo
de los partidos federales y provinciales de
Canadá es que poseen una estructura asi-
métrica en el espacio, poco integrada y que
no siempre cuentan con una organización
común capaz de actuar en ambos ámbitos»
(Molas: pàg. 141). Aquesta conjuntura
de «partits truncats» n’augmenta l’espe-
cificitat quan ampliem l’espectre d’anàli-
si a l’àmbit local i ens topem amb un
subsistema atomitzat de partits que asso-
leix la màxima expressió amb l’existència
de partits municipals a determinades
ciutats, com ara Montreal.
Tot i que les portades dels debats fe-
derals ens fan mirar sempre a l’est del
Canadà, l’oest es mostra cada vegada
més combatiu, potser per un efecte de
mimesi amb el seu alter.Aquesta sensa-
ció ha donat peu a la formació d’un par-
tit polític, el Partit Reformista, analitzat
per Pere Bonfill Albiol. Però les expecta-
tives que suscitava sembla que han pseu-
doclaudicat des que es va fusionar dins
la coalició Aliança Canadenca, llevat
que la materialització de l’alternativa
que implica demostri una altra cosa.
Un cop coneixem els actors, la re-
ferència necessària al guió ens ha fet
concebre la idea que el que succeeix al
Canadà s’assembla a la interpretació
d’una comèdia de Shakespeare en un
ambient surrealista. Ho expressa millor
Jordi Calvet, quan assenyala la disfunció
que implica l’aplicació del sistema ma-
joritari britànic, des de l’illa d’origen, al
macroestat canadenc (pàg. 181). El re-
sultat, majories parlamentàries absolu-
tes, absolutament artificials.
RECENSIONS 297
L’estudi dels «Derechos y libertades»
conforma la tercera part de l’obra. El
Canadà va obrir la porta a la part
dogmàtica, tradicional en el constitu-
cionalisme contemporani, a través de la
Carta canadenca de drets i llibertats de
1982. Les autores que han abordat en
sengles articles el seu contingut, la pro-
fessora Janet Hiebert, de l’Institut de
Relacions Intergovernamentals de la
Universitat de Queen’s, i la professora
Carme Chacón Piqueras, de la Universi-
tat de Girona, han analitzat les dues dis-
posicions que es podrien qualificar com
les més significatives de la Carta: la clàu-
sula limitadora general de l’article 1,
que «reconoce que todos los derechos están
sujetos a límites razonables, prescritos por
ley y que puedan ser justificados de forma
satisfactoria en una sociedad democrática»
(Hiebert: pàg. 204), Ila clàusula dero-
gatòria de l’art. 33 que, tot i que sembli
inversemblant als nostres ulls, admet la
facultat del legislatiu federal o dels legis-
latius provincials per declarar expres-
sament la validesa de les respectives dis-
posicions legislatives, encara que no
s’adeqüin a la regulació en matèria de
drets fonamentals de la Carta (art. 2 i 7-
15). En paraules de Chacón Piqueras,
«la intersección siempre problemática en-
tre federalismo y los derechos fundamenta-
les, entre la igualdad y la diversidad»
(pàg. 214).
Aquesta aproximació processal al
contingut de la Carta es complementa
amb l’anàlisi substantiva, a càrrec dels
professors Woehrling i Oliveras Jané, els
quals centren la seva atenció en el subs-
trat més real i humà del federalisme ca-
nadenc, en el xoc de llengües i en el
multiculturalisme, que en la ploma de la
professora de la Universitat Rovira i Vir-
gili aconsegueix abandonar el seu caràc-
ter críptic, gràcies al seguiment que
efectua de la seva conformació i a la in-
terpretació que es pot extraure de la seva
recepció positiva en l’art. 27 de la Carta.
Destaca l’aportació estadística amb què
s’il·lustra aquest assaig, referit a la pro-
cedència dels immigrants al Canadà i a
l’origen ètnic de la població canadenca
(pàg. 277-279).
La quarta part del llibre, «Sistemas ju-
rídicos y derecho civil de Quebec», de-
semmascara l’asimetria jurídica per ex-
cel·lència del federalisme canadenc: la
dualitat en el sistema jurídic privat de
common law, de les províncies anglòfo-
nes, i el droit civil codificat, al Quebec.
El resultat de la seva anàlisi porta a des-
criure globalment el Canadà com «un
país de derecho mixto con cierto peligro
de ser fagocitado por el common law»
(Arroyo i Amayuelas: pàg. 318).
El caràcter interdisciplinari que s’ha
imprès a l’elaboració d’aquesta obra se
subratlla en l’última de les seccions en
què s’estructura, «Canadá y el Acuerdo
de libre comercio de América del Norte».
El Tractat de lliure comerç entre el Ca-
nadà, els Estats Units i Mèxic (1994) va
ser un pas més des del bilateralisme que
havia marcat el Tractat només amb els
Estats Units de 1989, i la fita del qual re-
dundava a «garantizar su acceso al merca-
do de los Estados Unidos de manera estable
y duradera» (Perret: pàg. 342). Al seu torn
es presenta com l’avançada d’un projecte
molt més ambiciós, alhora utòpic, de
constituir una àrea de lliure comerç per a
tot Amèrica l’any 2005. El seu estudi s’ha
completat amb una revisió dels efectes de
la interdependència internacional sobre
l’economia del Canadà en aquesta àrea
de lliure comerç tripartida i amb una
anàlisi més específica de l’Acord de coo-
peració ambiental d’Amèrica del Nord,
de 14 de setembre de 1993, adreçat a
amortir els efectes del potencial impacte
ambiental del procés de liberalització co-
mercial (Campins Eritja: pàg. 376). El
AUTONOMIES · 27
298
punt final de l’obra és un tríptic d’anne-
xos («Cronología histórica de Canadá»;
«Dualidad de los sistemas jurídicos en el
mundo y en América del Norte» i «Bi-
bliografía») amb els quals s’aprofundeix
la vocació tractadística que tant ens ha
agradat d’aquesta obra.
En resum, la valoració final de l’obra
és francament positiva i atès que d’un
paràgraf final s’espera que condensi tota
la posició del glossador, heus aquí la dar-
rera reflexió: amb una vocació ad extra,
aquesta monografia permet aprendre
molt d’un país com el Canadà; però, ad
intra, des d’aquesta posició s’amplia l’es-
pectre d’anàlisi de la realitat espanyola.
No es tracta d’atreure adeptes a la funes-
ta moda d’importar models d’organitza-
ció territorial, però sí de facilitar instru-
ments d’anàlisi. Per a aquesta tasca, i des
dels excel·lents fonaments d’aquesta
obra, és hora de passar el testimoni al
lector àvid de respostes davant la multi-
tud d’interrogants que s’originen en la
tensió quotidiana de qualsevol sistema
polític i jurídic plural i democràtic.
Esther Seijas Villadangos
RECENSIONS 299
Sota la senzilla però alhora ambiciosa
rúbrica de Dret públic de Catalunya tro-
bem un excel·lent manual, obra col·lec-
tiva de set constitucionalistes catalans
que, en paraules dels seus coordinadors,
es proposa un doble objectiu: «vol oferir
una visió completa i sistemàtica del que
es pot considerar el dret públic essencial
de Catalunya» per tal de «servir d’eina
als estudiants per aprofundir i preparar
el temari d’aquesta disciplina» i alhora
pretén «contribuir a l’esforç col·lectiu
d’elaborar un corpus d’obres generals
relatives al dret públic de Catalunya, ne-
cessàries per aconseguir una ciència jurí-
dica genuïna, que sustenti, nodreixi i ex-
pliqui l’autogovern de Catalunya». I em
plau avançar de seguida que, al meu en-
tendre, certament assoleixen, amb es-
creix, ambdós objectius.
És efectivament un manual en el sen-
tit clàssic del terme: conté les notícies fo-
namentals sobre la matèria, de manera
prou àmplia, però d’una forma sistemà-
tica i pedagògica que en facilita una con-
sulta àgil i ràpida; els autors demostren
una gran maduresa i experiència, un co-
neixement extens i profund dels temes, i
alhora una encomiable capacitat d’expo-
sar-los de forma clara i assequible sense
que perdin rigor. Però, al mateix temps,
també és un nou pas, de qualitat, en la
consolidació i desenvolupament d’un
dret públic de i des de Catalunya. Els au-
tors d’aquesta obra col·lectiva em sem-
blen l’exponent d’una generació de
constitucionalistes catalans que, malgrat
que només voreja la quarantena, porten
una llarga i sòlida trajectòria en el camp
del dret autonòmic, compromesos en el
seu aprofundiment i perfeccionament. I
certament, en aquest camp del dret pú-
blic de Catalunya comptem ja des de fa
temps amb altres importants aporta-
cions de caràcter general, com ara els Co-
mentaris sobre l’Estatut d’autonomia de
Catalunya (Barcelona, IEA, 1988) o el
Manual de dret públic de Catalunya (Bar-
celona, IEA, 1992 i 2000), per citar-ne
només dues de les més cabdals. I així,
Barceló, Mercè i Vintró, Joan (coord.): Dret públic de Catalunya, Barcelona,
Cedecs, 2001, 544 pàg.
malgrat que —com recordava Enric Fos-
sas fent la ressenya del Manual de dret
públic de Catalunya (Autonomies, 17)—
fa uns anys hi havia motius per tenir la
impressió que Catalunya no disposava
d’una doctrina de dret públic pròpia, i
malgrat que continuen tenint un pes im-
portant les poderoses escoles administra-
tivistes i constitucionalistes de Madrid,
avui dia no hi ha raons per a l’acomple-
xament de la doctrina catalana, que ha
assolit un nivell notabilíssim. Sense que
hagi desaparegut del tot el perill de limi-
tar-se a incorporar mimèticament i acrí-
ticament la doctrina que elaboren altres
centres amb influència i pes reals en la
matèria, les opinions i els comentaris
dels juristes catalans estan recuperant l’e-
norme prestigi de què havia gaudit la
doctrina autòctona en el temps en què
Catalunya tenia unes estructures esta-
tals, en la baixa edat mitjana (Callís,
Mieres) i en l’edat moderna (Sarrovira,
Peguera, Fontanella, Cancer, Ferrer, Be-
rart). Aquest Dret públic de Catalunya és
un símptoma més de la maduresa que ha
assolit la doctrina ius publicista catalana
en els ja més de 20 anys de recuperació
de l’autonomia política.
D’altra banda, aquesta obra marca
una nova fita, la de la normalitat: per-
metrà escollir entre dos manuals. Perme-
trà comparar entre dues excel·lents eines
d’aprenentatge i de reflexió, entre dues
maneres d’apropar-se a un mateix objec-
te. I en aquest país ple encara d’anorma-
litats això és també una molt bona notí-
cia. Un primer manual és un primer pas,
però amb dos passos ja podem dir que
comencem a caminar, i, en aquests cas,
en una direcció clara: no es pretén no-
més contribuir a crear una ciència jurí-
dica que expliqui l’autogovern, sinó que
a més es vol «nodrir» i «sustentar» aquest
autogovern. Aquest punt de partida, ex-
plicitat pels coordinadors de l’obra en la
presentació, em sembla que marca una
de les seves característiques importants.
Perquè sense perdre el rigor intel·lectual
(científic, se sol dir), cada autor, encara
que sigui col·lectiu, escriu des d’una
determinada sensibilitat, i impregna
—més o menys subtilment— el seu
tarannà, el seu punt de vista, encara que
no manifesti directament la seva posi-
ció personal. A l’hora de fer un treball
rigorosament tècnic, aquests autors no
amaguen el seu origen ni la seva sensi-
bilitat. Benvinguda normalitat, doncs,
en la manera de fer i en la possibilitat
de tria.
Ateses l’extensió i la pluralitat de con-
tinguts —propi d’una obra de caràcter
general—, resultaria molt extens i difícil
procedir a una exposició detallada i ri-
gorosa de tots i cadascun dels diversos
apartats que componen el llibre. Per
això em limitaré a deixar constància de
la seva estructura general i dels seus di-
versos i solvents autors, amb el senzill
propòsit de servir d’orientació al lector
interessat. Dret públic de Catalunya s’es-
tructura en quinze lliçons (els autors re-
marquen amb aquest terme el seu caràc-
ter acadèmic) que van acompanyades
cadascuna d’elles de bibliografia especí-
fica, de legislació autonòmica i estatal i
de jurisprudència constitucional ben se-
leccionades, i en alguns casos (massa
pocs, segurament), dels recursos electrò-
nics principals. Potser s’hi pot trobar a
faltar una referència explícita a la juris-
prudència del Tribunal de Justícia de la
Comunitat Europea i als dictàmens del
Consell Consultiu.
Aquestes quinze lliçons es poden
agrupar —encara que no s’exterioritzi
així— en set blocs materials. Les tres
primeres lliçons —brillantment exposa-
des i en algun aspecte de manera prou
innovadora— tenen un caràcter intro-
ductori a la nova forma d’organització
AUTONOMIES · 27
300
de l’Estat en què Catalunya com a na-
cionalitat es constitueix en comunitat
autònoma (els antecedents històrics de
l’autonomia, la Comunitat Autònoma
de Catalunya en la Constitució del
1978 i els elements definidors de l’auto-
nomia de Catalunya). Un cop exposat
aquest marc general, la lliçó IV es dedica
a l’estudi de les fonts del dret a Catalu-
nya, en el que esdevé un model de capaci-
tat de síntesi. En el tercer bloc (lliçons V
a VIII), es tracten les competències assu-
mides per la Generalitat; considero que
és una de les parts més destacables de
l’obra perquè no només exposa les prin-
cipals nocions teòriques en relació amb
les competències (concepte, títols i rè-
gims competencials, sistema de reparti-
ment i conflictes) sinó que, a més, entra
a examinar amb cert detall els títols
competencials més rellevants que cor-
responen a la Generalitat i analitza, en-
cara, les principals línies d’actuació de la
Generalitat en cada àmbit concret. Re-
marco, doncs, la importància de poder
disposar per primera vegada d’una visió
de conjunt, pràctica i sintètica, de les
competències concretes que ha assumit
la Generalitat i —encara que sigui no-
més a nivell d’esborrany— de l’exercici
real que s’ha fet d’aquestes competèn-
cies en vint anys d’autonomia. Després
d’aquest tercer bloc sobre aspectes com-
petencials, la lliçó IX es dedica a les fi-
nances de la Generalitat: s’estudien els
principis constitucionals sobre el fi-
nançament autonòmic, els preceptes de
l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la
Llei orgànica de finançament de les co-
munitats autònomes, i els recursos de la
Generalitat sense oblidar els fons euro-
peus ni el finançament de la sanitat i els
serveis socials. No obstant això, per tal
de poder visualitzar sinòpticament la ca-
pacitat econòmica de la Generalitat, en
l’apartat en què es dóna compte de l’e-
volució del sistema de finançament pot-
ser hauria estat útil deixar constància de
les xifres globals dels pressupostos
anuals de l’Administració de la Genera-
litat (que inicialment comptava amb
1.500 funcionaris i 1.600 milions de
pressupost i l’any 2000 estava formada
per uns 120.000 empleats, gestionava
uns 2 bilions de pressupost i tenia un
deute d’1,5 bilions). Els aspectes orgà-
nics de l’autogovern català s’analitzen en
un cinquè bloc format per les lliçons X a
XIII, en què s’estudien —amb sòlida
concisió— el Parlament, el president de
la Generalitat (que inclou un apartat en
relació amb la delegació de funcions
executives actualitzat fins al Decret
12/2001, de 17 de gener), el Govern, les
denominades institucions de rellevància
estatutària (Consell Consultiu, Síndic
de Greuges i la Sindicatura de Comptes)
i l’organització i el règim jurídic de l’Ad-
ministració de la Generalitat. El sisè i
penúltim bloc material el constitueix la
lliçó XIV, on s’estudia l’organització ter-
ritorial de Catalunya (marc constitucio-
nal i estatutari, les competències de la
Generalitat sobre el règim local, i els ele-
ments que integren l’organització local i
territorial: el municipi, l’àrea metropoli-
tana de Barcelona, la província i la co-
marca, amb una referència específica al
règim especial de la Vall d’Aran). Clou
l’obra una altra de les parts que em sem-
bla més destacable (lliçó XV), la que ex-
posa les relacions orgàniques de la Ge-
neralitat amb l’Estat espanyol i amb la
Unió Europea, i assenyala l’acció exte-
rior de la Generalitat deixant constància
de les seves possibilitats de projecció in-
ternacional.
Pel que fa als autors, són tots profes-
sors de dret constitucional procedents
de diferents universitats catalanes, al-
guns dels quals són o han estat, també,
lletrats del Parlament de Catalunya o
RECENSIONS 301
del Tribunal Constitucional. De la Uni-
versitat Autònoma de Barcelona, hi han
participat Mercè Barceló, Enric Fossas,
Imma Folchi i Pere Sol; de la Universitat
de Barcelona, Joan Vintró; de la Univer-
sitat de Girona, Xavier Arbós, i de la
Universitat Rovira i Virgili, de Tarrago-
na, Jaume Vernet. Dels coordinadors de
l’obra, que són també autors de pràcti-
cament la meitat dels capítols, cal desta-
car-ne —valgui la redundància— l’efi-
caç feina de coordinació, per evitar
reiteracions i contradiccions i donar ho-
mogeneïtat al resultat final. Tanmateix,
no tots els capítols assoleixen el mateix
nivell de profunditat i de claredat expo-
sitiva; en la presentació, els coordina-
dors deixen constància que la redacció i
el contingut de cada lliçó és responsabi-
litat última de cada autor, i per això se
n’especifica l’autoria.
Finalment, vull exhortar els autors i
els editors que no deixin d’actualitzar
periòdicament aquesta gran obra per-
què més enllà dels conceptes i les teories
fonamentals que sintetitza —més o
menys perdurables com tots els de les
ciències socials— ens aporta una anàlisi
de les qüestions més recents i una gran
informació pràctica que no és freqüent
en obres de caràcter general, i que és
sens dubte un dels seus valors remar-
cables. En definitiva, Dret públic de Ca-
talunya esdevé una obra d’indubtable
interès per a qualsevol jurista, recoma-
nable no només dins de l’àmbit estricta-
ment universitari, sinó també per a tot
aquell que necessiti una formació sòlida
per accedir als càrrecs públics de Cata-
lunya, i és, com deia al començament,
un manual excel·lent que efectivament
enriqueix el nostre patrimoni comú.
Marcel Mateu
AUTONOMIES · 27
302
L’editorial Aranzadi torna a demos-
trar la seva contribució eficaç i valuosa a
la difusió de treballs jurídics de qualitat i
interès indubtables, com és ara el del
professor Juan Ramón Fernández Torres
sobre Las expropiaciones urbanísticas,
que és objecte d’aquesta recensió.
Es tracta de la primera monografia so-
bre les expropiacions urbanístiques des-
prés de la Llei 6/1998, de 13 d’abril, so-
bre règim del sòl i valoracions (en
endavant, LRSV); la Llei 38/1999, de 5
de novembre, d’ordenació de l’edifica-
ció (en endavant, LOE), i la diversa nor-
mativa autonòmica sobre urbanisme.
L’obra plasma un estudi complet, sis-
temàtic i rigorós d’aquesta figura, ana-
litzant exhaustivament la doctrina i la
jurisprudència existent sobre la pro-
blemàtica que genera, i ho fa amb una
gran claredat expositiva, que incremen-
ta l’atenció del lector.
Al llarg de quinze capítols, l’autor fa
una anàlisi completa de les expropia-
cions urbanístiques a partir de les modi-
ficacions substantives que han experi-
mentat en el pla legislatiu durant els
darrers anys.
En aquest sentit, les expropiacions ur-
banístiques, actualment més especials
que mai, són estudiades partint de la in-
terpretació de la distribució competen-
cial en matèria d’urbanisme entre l’Estat
i les comunitats autònomes que el Tri-
bunal Constitucional ha postulat des-
prés de la Sentència 61/1997, de 20 de
Fernández Torres, Juan Ramón, Las expropiaciones urbanísticas, Elcano (Na-
varra), Aranzadi Editorial, 2001, 376 pàg.
març. Sobre aquest punt, el professor
Fernández Torres recull sintèticament la
postura de l’alt Tribunal entorn de la de-
finició legal de la causa expropiandi, l’es-
tabliment de les garanties expropiatò-
ries, la publicitat registral i el sistema de
valoracions del sòl, com també sobre el
concepte i la naturalesa de l’expropiació
per incompliment de la funció social de
la propietat, de manera que aquesta re-
visió del repartiment competencial en
matèria expropiatòria ha portat a una
reconfiguració substancial del règim ju-
rídic de les expropiacions urbanístiques,
que tenen la seva regulació de mínims
a la LRSV, que és completada amb la
legislació urbanística de les comunitats
autònomes. El professor Fernández To-
rres es refereix detalladament a totes
dues legislacions, amb una exposició
completíssima quan aborda la nova or-
denació de les expropiacions urbanísti-
ques, a partir del capítol tercer.
Parteix d’un concepte ampli de les ex-
propiacions i les configura com aquelles
operacions destinades a l’acompliment
d’alguna de les finalitats que pretén el
dret urbanístic, sobre la base de la dicció
literal de l’article 34 LRSV; analitza totes
i cadascuna de les diverses funcions de
l’institut expropiatori en l’àmbit urba-
nístic i ressalta el protagonisme indubta-
ble que actualment la legislació autonò-
mica té sobre la matèria, que és objecte
d’un comentari detallat en analitzar cada
una de les funcions esmentades.
Al capítol quart s’aborda la legitima-
ció de les expropiacions urbanístiques i
en aquest sentit es fa referència a l’eficà-
cia legitimadora tant dels plans d’or-
denació urbana com dels instruments
de delimitació d’àmbits de gestió que
s’han de desenvolupar per l’expropiació.
Aquesta anàlisi és acompanyada d’una
selecció acurada de jurisprudència de
gran utilitat.
La manera d’exercir la potestat expro-
piatòria s’examina al capítol cinquè.
L’autor hi estudia les especificitats que es
donen en les expropiacions per raó de
l’urbanisme i adverteix que aquestes han
relegat l’aplicació del règim general de
l’expropiació forçosa a un segon pla.
Concretament, en aquest capítol es fa re-
ferència, en primer lloc, a la declaració
d’utilitat pública o d’interès social i s’in-
dica que no és necessari fer-ne una decla-
ració formal i individualitzada perquè es
troba implícita als plans urbanístics.
En segon lloc, analitza l’objecte de les
expropiacions urbanístiques i destaca
que es determina tenint en compte di-
versos criteris, de manera que «en los
planes o proyectos se estimarán compren-
didos, para los efectos expropiatorios, ade-
más de las superficies que hubieren de ser
materialmente ocupadas por las obras pre-
vistas, todas las que fueren necesarias para
asegurar el pleno valor y rendimiento de
aquéllas»; d’aquí ve que es considerin
superfícies expropiables no tan sols els
terrenys necessaris per a l’execució de les
determinacions del planejament (vials,
temples, mercats, parcs. jardins, etc.),
sinó també les zones laterals d’influència
i, fins i tot, els sectors complets que
aquest assenyala.
Finalment, amb relació al procedi-
ment expropiatori en les expropiacions
per raons urbanístiques, es destaca que
la relació de propietaris i la descripció
dels béns i els drets afectats constitueix
un requisit imprescindible per a la vali-
desa del procediment, com estableixen
tant els articles 135.1 del Text refós de la
Llei del sòl (TRLS) de 1976 i 199.1 del
Reglament de gestió urbanística (RGU)
com les diverses normes autonòmiques
sobre urbanisme (article 132.3 de la Llei
aragonesa 5/1998; article 124.1 del De-
cret llei 1/2000 de les Canàries; articles
2.2 i 3 de la Llei càntabra 4/1992; arti-
RECENSIONS 303
cle 92.1 de la Llei 5/1999 de Castella i
Lleó, etc.).
Després de fer aquestes considera-
cions generals, al capítol sisè tracta de
manera individualitzada el procediment
de determinació del preu just i destaca
que hi ha una dualitat de procediment a
l’hora de fixar-lo, que reflecteix l’article
36 LRSV quan diu «[...] mediante expe-
diente individualizado o por el procedi-
miento de tasación conjunta», que ara no
està circumscrita a les expropiacions ur-
banístiques (però sí amb l’article 218, ja
derogat, del TRLS de 1992), sinó que és
extensiva a qualsevol tipus d’expropia-
ció, que l’Administració actuant elegirà
motivadament. L’autor estudia amb
atenció els dos procediments, n’analitza
una profusa jurisprudència i destina tot
el capítol onzè a l’aprovació i als efectes
del procediment de taxació conjunta.
També aborda amb profunditat una fi-
gura que cada vegada s’utilitza més ac-
tualment: els convenis expropiatoris i la
problemàtica que pot generar posar-los
en pràctica.
A la part central de l’obra, el professor
Juan Ramón Fernández Torres analitza
el règim de les valoracions urbanísti-
ques. Dedica els capítols setè, vuitè i
novè a aquest tema cabdal i controvertit.
Primer presenta l’evolució del dret urba-
nístic en la determinació dels diferents
sistemes de valoració i després se centra
en els nous patrons que disposa la LRSV
en matèria de fixació dels preus justos
en les expropiacions urbanístiques, on
destaca la competència estatal sobre el
sistema de valoracions i la unificació del
règim de taxació del sòl de la LRSV,
com també les especialitats autonòmi-
ques. També s’hi examinen altres qües-
tions, com ara els mètodes de valoració
segons les distintes classes de sòl, l’anàli-
si de la influència del temps en aplicació
del sistema de valoracions i el règim de
valoració dels béns i els drets (planta-
cions, sembrats, obres, indemnitzacions
de l’arrendament, concessions adminis-
tratives i drets reals sobre immobles).
El capítol desè es dedica al pagament
del preu just i s’hi estudien tant el que es
verifica amb diners com el que pot efec-
tuar-se «mitjançant l’adjudicació de ter-
renys de valor equivalent» (article 37
LRSV); en aquest darrer supòsit, es re-
quereix el consentiment previ del pro-
pietari expropiat i pot operar «en totes
les expropiacions», amb la qual cosa es
ratifica la universalització d’aquesta tèc-
nica de pagament en espècie, que amb la
nova regulació presenta matisos dife-
rents. El professor Fernández Torres
conclou el capítol exposant el premi d’a-
fecció, que també és aplicable a les ex-
propiacions urbanístiques, el dret a per-
cebre interessos de demora i la retaxació.
Les pàgines següents tracten dels actes
amb què conclou el procediment expro-
piatori: l’ocupació de les finques expro-
piades, la seva inscripció subsegüent al
registre de la propietat i l’adquisició dels
béns o els drets expropiats lliures de càr-
regues, que s’estudien tenint molt pre-
sent la varietat de situacions que es poden
plantejar a la pràctica (capítol dotzè).
Finalment, l’autor indaga també en la
regulació de l’alliberament, que actual-
ment es troba a la normativa urbanística
de les comunitats autònomes, la qual és
excessivament parca, fet que redunda en
benefici de l’Administració expropiant,
la qual pot actuar més amb més lliber-
tat, com assenyala el professor Juan Ra-
món Fernández Torres en la seva anàlisi.
El llibre es clou amb els capítols ca-
torzè i quinzè, que estan dedicats a l’últi-
ma garantia que exigeix l’ordenament ju-
rídic en benefici del propietari expropiat
després d’acabar tota operació expro-
piatòria. Es tracta del dret de reversió en
seu urbanística (article 40 de la LRSV).
AUTONOMIES · 27
304
L’estudi de la gènesi i l’evolució histò-
rica d’institucions assentades en l’or-
denament jurídic vigent i en la realitat
social contemporània constitueix una
tasca formativa important per a qualse-
vol investigador. També contribueix a
esclarir les causes que van motivar la crea-
ció d’institucions que tenen poc o res
a veure amb els seus orígens. Malgrat
això, en moltes ocasiones els estudis
històrics no obtenen, en l’àmbit jurídic,
el reconeixement que mereixen.
No ha passat així amb la rigorosa tas-
ca que ha fet Anabelén Casares Marcos
en el llibre La historia de las cajas de aho-
rros: origen y evolución histórica, del qual
aquí es dóna notícia. L’obtenció en
1999 del Premi Mariano Rodríguez per
a joves investigadores de la Fundació
Carolina Rodríguez, en l’àrea de Cièn-
cies Socials i Humanitats, comporta
aquest merescut reconeixement per a
l’autora i el seu treball de recerca. Avala,
al seu torn, la solidesa de l’estudi, una
aportació doctrinal nova i valuosa sobre
les caixes d’estalvi.
Un model diferent de relacions Estat-
societat, de la societat mateix, va propi-
ciar el naixement en 1838 de la primera
caixa: la Caixa d’Estalvis de Madrid.
Però no s’inicia en aquesta data el recor-
regut històric d’Anabelén Casares. Els
antecedents glossats, de caràcter social,
polític i institucional, ens remunten se-
gles enrere, fins a les primeres institu-
cions benèfiques i creditícies d’Espanya,
aquelles que tenen com a denominador
comú «el préstamo pignorativo a un inte-
rés mínimo de carácter piadoso o caritati-
vo» i, entre d’altres, els monts de pietat.
Tal com assenyala l’autora, són dos els
corrents que incideixen en el naixement
de les caixes d’estalvi espanyoles en el se-
gle XIX. La primera, l’autòctona, «está re-
presentada por una serie de instituciones
de crédito en metálico o en especie que
constituyen, en determinados casos, autén-
ticos montes de piedad». La segona, la ita-
liana, «viene constituida por los montes de
piedad stricto sensu nacidos en Italia en
el siglo XV». L’estudi separat d’aquests
corrents estructura el capítol primer de
la monografia aquí ressenyada.
Las arques d’almoina fundades a Es-
panya pel buen conde d’Haro el 1431,
reconegudes per la butlla atorgada el
mateix any pel Papa Eugeni IV, van ser
capdavanteres a Europa, i el seu funcio-
nament semblant al dels monts de pietat
italians creats trenta anys més tard a Pe-
rugia. S’afirma així la primacia espanyo-
la en la creació dels monts de pietat. Les
RECENSIONS 305
Després de fer aquest breu repàs del
llibre que es presenta, val la pena desta-
car també el contingut de les últimes pà-
gines, que recullen una bibliografia
completa i un índex molt útil de les dis-
posicions citades.
En definitiva, és una obra important
per l’interès del tema que tracta, el qual
per primera vegada és objecte d’una mo-
nografia. A més, l’autor ens n’ofereix un
tractament en el qual s’evidencien nova-
ment els seus dots d’investigador. Per
tant, ens hem de felicitar per aquest tre-
ball, el qual, sense dubte, enriqueix la
bibliografia espanyola de dret adminis-
tratiu.
Belén Noguera
Casares Marcos, Anabelén: La historia de las cajas de ahorros: origen y evolución
histórica, Secretariat de Publicacions, Universitat de Lleó, 2000, 190 pàg.
arques de misericòrdia i els pósitos, insti-
tuts locals i rurals de crèdit agrícola, si
bé amb orígens molt diversos, també es
compten entre els antecedents institu-
cionals de les primeres caixes d’estalvi
espanyoles. També cal esmentar obli-
gatòriament les mutualitats (montepíos),
entitats de prevenció social que assegu-
ren els riscos de la vida i que s’estenen
principalment durant el segle XVIII, els
quals es van anar diferenciant progressi-
vament dels monts de pietat.
L’autora dedica una atenció especial
als pósitos, institució d’origen privat per
afrontar la precarietat que planava sobre
els camperols espanyols durant l’Edat
Mitjana. Són els antecedents més direc-
tes i immediats dels monts de pietat i,
per la seva transcendència socioeconò-
mica, es mantenen vigents fins al segle
XIX, amb una regulació detallada durant
el regnat de Felip II. En el sector crediti-
ci espanyol, els pósitos es presenten ini-
cialment, fins a la darreria del segle XVI,
com a fundacions benèfiques d’abasta-
ment de pa als pobles durant els mesos
escassos de l’any i, fins i tot, a captaires,
caminants i pelegrins. Són institucions
privades que neixen «para la gestión y ad-
ministración de unas cantidades que, en
virtud de la doctrina moral cristiana im-
perante, irán destinadas a la satisfacción
de la virtud de la caridad». Els segles XVII
a XIX marquen una nova etapa per a
aquests establiments, ja que sumen a les
seves funciones inicials el seu caràcter de
monts de pietat. Els pósitos esdevenen
autèntiques entitats de crèdit agrari en
espècie, sense que perdin el seu caràcter
benèfic i, amb això, constitueixen un
instrument eficaç per a la lluita contra la
usura. Tanmateix, els seus beneficis pa-
tents provoquen una major intervenció
pública, amb la qual cosa es crea la pri-
merenca distinció entre pósitos pietosos
o particulars i pósitos reials o de caràcter
públic. L’evolució històrica dels pósitos
denota una confusió normativa cons-
tant, principalment pel que fa a l’admi-
nistració i l’organització d’aquest insti-
tut creditici autòcton. Aquesta confusió
no cessarà fins a la promulgació de la Llei
de pósitos de 1877 i, després, de la Llei de
23 de gener de 1906, de reorganització i
protectorat dels pósitos, derogada actual-
ment per la disposició addicional dot-
zena de la Llei 49/1998, de 30 de desem-
bre, de Pressupostos de l’Estat per a
1999.
L’experiència italiana és fonamental
per desxifrar els orígens del Mont de
Pietat de Madrid de 1718. La seva orga-
nització, funcionament i estatuts són
tributaris del Mont de Pietat de Roma,
ideat i impulsat per l’orde franciscana en
el segle XV, amb l’objectiu de combatre i
eradicar la usura. La singularitat de la
seva naturalesa, «a medio camino entre
instituciones de carácter bancario y enti-
dades religiosas de perfil caritativo», pro-
picia la seva supervivència i l’èxit de la
institució a Itàlia aviat s’expandeix arreu
d’Europa. Arriben a Espanya com els fo-
naments fundacionals sobre els quals
s’erigeixen les primeres caixes d’estalvi,
si bé els monts de pietat com a instituts
similars als italians no apareixen fins al
segle XVIII. El Reial i Sacre Mont de Pie-
tat de Madrid es considera la primera
entitat de crèdit en metàl·lic, en sentit
estricte, existent a Espanya. Constitueix
«el punt de partida» de les caixes d’estal-
vi en el segle XIX. Al seu fundador, Fran-
cisco Piquer y Rudilla, es deu la propa-
gació per la nostra geografia de les
virtuts d’aquest institut creditici, entre
d’altres, l’absència de qualsevol interès
en els préstecs concedits. Durant el segle
XVIII es creen a diferents ciutats, com ara
Múrcia, Salamanca, Saragossa i Grana-
da, monts de pietat amb una estructura
idèntica. Són d’iniciativa privada, reli-
AUTONOMIES · 27
306
giosa més concretament, i també és
idèntic el seu objectiu últim: la lluita
contra la usura. No obstant això, la de-
manda creixent de préstecs, a causa de
l’èxit de la institució, aviat implica l’en-
trada de dipòsits com a recursos addi-
cionals de finançament dels monts de
pietat; amb això neix l’activitat que
identifica les caixes d’estalvi. La seva
aparició durant el segle XIX es presenta,
en paraules de l’autora, «como una conse-
cuencia lógica al devenir histórico, jurídi-
co y económico de los montes».
A partir del segon terç del segle XIX,
els monts de pietat espanyols experi-
menten un canvi important en la seva
concepció. Perden part de la seva inde-
pendència com a establiments benèfics i
integren les respectives caixes d’estalvi,
de les quals propicien el naixement. La
finalitat d’ambdues institucions, però,
difereix en essència, ja que els monts de
pietat pretenen la concessió de préstecs
benèfics i socials i les caixes d’estalvi fo-
menten l’estalvi. La seva vinculació
tindrà lloc finalment per l’escassa con-
fiança popular en el crèdit del sector pú-
blic i per la necessitat dels monts de pie-
tat de trobar vies de finançament.
Durant el segle XX les caixes d’estalvi re-
clamen la importància que els corres-
pon, i la íntima unió entre monts i cai-
xes s’anirà diluint a conseqüència del
desenvolupament superior de les caixes,
que es transformen en un centre fona-
mental del sistema financer espanyol.
Els monts de pietat es converteixen defi-
nitivament en obra social de les caixes
d’estalvi a partir de l’Estatut de l’estalvi
de 14 de maig de 1933.
Els orígens i l’evolució posterior de les
caixes d’estalvi espanyoles són objecte
d’un estudi més detallat per Anabelén
Casares en el capítol segon del llibre
aquí ressenyat. La filosofia de l’estalvi a
Espanya i la seva propagació mereixen
una atenció especial per part de l’autora.
Aquesta ideologia precedeix la creació
de les caixes, l’aparició de les quals pa-
teix un accentuat retard cronològic en
comparació amb altres països europeus.
La situació política, social i econòmi-
ca que travessa Espanya al comença-
ment del segle XIX és la causa principal
d’aquesta dilació. Les funcions que a
altres països europeus exerceixen les cai-
xes d’estalvi, a Espanya les presten els
monts de pietat. En l’evolució de les cai-
xes d’estalvi espanyoles es poden distin-
gir clarament tres etapes. En la primera,
que abastaria des dels orígens en 1838,
amb la creació de la primera Caixa d’Es-
talvis de Madrid, fins a 1880, les caixes
es caracteritzen com a institucions de
caràcter benèfic. La seva activitat se cen-
tra en l’àmbit d’allò benèfic, moral o fi-
lantròpic, més que no pas en les actua-
cions de contingut econòmic i financer.
La seva finalitat essencial és el foment de
l’estalvi, tasca de caràcter educatiu, en-
front de la tasca de caràcter benèfic i as-
sistencial dels monts de pietat. A causa
de les seves finalitats i l’origen privat,
sels aplica la normativa sobre establi-
ments particulars de beneficència. Però
el Reial decret de 29 de juny de 1853
comporta una alteració important de la
posició que havien mantingut fins a
aquell moment els poders públics res-
pecte a les caixes d’estalvi. El Reial de-
cret, amb un esperit intervencionista
clar, estableix una regulació unitària i
uniforme de les caixes, que passen a ser
de naturalesa pública, més concreta-
ment establiments municipals de bene-
ficència. L’autora sosté que aquest Reial
decret «es el comienzo de una dura pugna
entre los poderes públicos, de una parte,
tendentes a la regulación uniforme de las
cajas y a la vinculación de sus fondos con
objetivos de política económica del Go-
bierno, y las cajas de ahorros, de otra, en
RECENSIONS 307
defensa de su autonomía estatutaria e in-
dependencia operativa». Aquesta pugna
es manté fins a la Llei de 29 de juny de
1880, primera norma que regula amb
rang de llei el particularisme inherent a
aquestes institucions. La Llei consagra la
independència de les caixes d’estalvi res-
pecte als monts de pietat i en reconeix el
particularisme en la seva regulació esta-
tutària. Retorna a les caixes el seu caràc-
ter privat i s’accentua encara més la seva
consideració com a institucions de be-
neficència, tot i que se les sotmet a un
règim de protectorat del Govern.
La introducció de la idea social en les
caixes d’estalvi delimita una segona eta-
pa en la seva evolució. En els últims anys
del segle XIX aquestes institucions es
configuren com a entitats socials, consi-
deració que cristal·litza amb la creació
de l’Institut Nacional de Previsió en
1908 i, posteriorment, en els anys vint,
amb el naixement de les caixes de previ-
sió social, entitats col·laboradores de
l’Institut Nacional de Previsió per a la
gestió del Règim obligatori de retir
obrer. Al llarg dels anys posteriors s’ex-
pandeixen significativament. En l’evo-
lució jurídica de les caixes durant aques-
ta etapa ressalten els reials decrets llei de
9 d’abril de 1926 i de 21 de novembre
de 1929. Tots dos estableixen un règim
intens d’intervenció pública que es ca-
racteritza, sobretot, per la vinculació de
les caixes al Ministeri de Treball, Co-
merç i Indústria, per la creació d’un re-
gistre de societats i entitats de crèdit
dins aquest departament i, finalment,
per la inspecció i la vigilància governati-
va de les entitats inscrites. Aquesta etapa
culmina amb el moviment associatiu de
les caixes d’estalvi i la constitució de la
Confederació Espanyola de Caixes d’Es-
talvi en 1927. La tercera i última etapa
que descriu l’autora se cenyeix al règim
de la nova concepció financera d’aques-
tes institucions establert pel Decret de
14 de març de 1933, pel qual s’aprova
l’Estatut per a les caixes generals d’estal-
vi popular. És precisament el desenvolu-
pament financer i creditici d’aquestes
entitats el que caracteritza la seva expan-
sió durant la segona meitat del segle XX.
Deixen enrere la seva identificació amb
els instituts de beneficència per equipa-
rar-se progressivament, en els anys se-
tanta —i, en termes de l’autora—, «con
su gran competidora, la Banca privada».
Aquesta és una breu síntesi de les
principals aportacions de la investigació
històrica d’Anabelén Casares Marcos al
voltant de les caixes d’estalvi. Cal sub-
ratllar no sols el rigor de la tasca realitza-
da, sinó també la narració clara i fluida
dels esdeveniments històrics i jurídics
que s’hi relaten.
Dolors Canals
AUTONOMIES · 27
308

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR